III
La Fable va despertar amb una terrible sensació de premonició. Vestint-se
ràpidament, es va asseure indecisa a la vora del llit, abraçant els seus
genolls contra el seu pit mentre examinava les ombres. Bressolant el sabre de
llum a la falda, va prendre una profunda inspiració, segura que estava
preparada per al pitjor, fos el que fos, quan fos que arribés.
El cop familiar va sonar a la porta.
-Endavant - va
respondre, ansiosa per comunicar les seves preocupacions en Jaalib. Però quan
la porta es va obrir, es va trobar amb l'ominosa ombra del seu mentor -. On és
en Jaalib?
-Jaalib és l'únic
tresor que li queda a la meva miserable existència -va grunyir en Brandl -.
Prohibeixo que això succeeixi. Ho prohibeixo!
- On és? Vull parlar
amb ell!
Entrant a la cambra,
en Brandl la va arraconar.
-El teatre a Iscera
s'obrirà en uns dies. El vaig enviar allà per fer els preparatius per a la
nostra producció. Per quan torni, tu te n'hauràs anat.
La Fable va seguir a
Brandl pel corredor amb furioses gambades, permetent que les seves emocions
bullissin dins d'ella. Al límit de la rauxa, es va contenir, mentre el sentit
comú la feia entrar en raó. Havia vingut a Trulalis per millorar, per treure un
avantatge sobre l'enemic que la perseguia, i llavors tornar, si és possible,
amb els seus amics a l'Aliança Rebel. Enamorar-se no tenia lloc en aquests
esquemes.
En Brandl va posar
un bol de brou fumejant en un extrem de la taula i es va asseure en l'altre
extrem. La Fable es va deixar caure amb força a la butaca amb prou feines capaç
de controlar el seu temperament.
-Llavors, què se
sent en ser un peó de l'Emperador?
-Vaig portar plaer
al meu amo a través de les llàgrimes dels seus súbdits. -Momentàniament distret
per la sinceritat de l’espontani soliloqui, en Brandl va mirar fixament el seu
bol. Recuperant el seu cinisme, la va mirar amb fúria sobre la petita taula -.
Les idees de l'Emperador són completament nobles. Són els seus mètodes els que
finalment ofenen en aquells de menor visió.
-Sona com si encara
li fos lleial -va respondre ella, amb ulls entretancats -. Per què no, només va
tractar de matar-te.
-Amb el temps,
descobriràs que un vell amic és molt semblant a un bon mirall. Quan més temps
el mires, més difícil és trobar els defectes.
Un grinyol agut va
ressonar des de dalt, enviant una ressonància peculiar a través del teatre. La
Fable va sentir un calfred quan les seves oïdes van reconèixer el so
inconfusible d'una llançadora volant per sobre d'ells. Els escapaments dels
seus coets podien sentir-se per sobre del gemec del motor iònic, mentre el
pilot descrivia cercles, buscant un lloc apropiat per aterrar.
-És en Viaico, oi?
En Brandl va tancar
els ulls i va romandre silenciós. La Fable va redreçar les seves espatlles
mentre deixava la taula, donant-li l'esquena al Jedi.
-No més malsons -va
murmurar amb resolució i va sortir de les ombres del teatre a l'alba. El seu
cos coneixia cada buit i pujada del caminoi sense marcar que conduïa als
pintorescs llocs del cementiri de Kovit. Va mirar fixament a través del
monticle de l'entrada cap a on Viaico estava parat entre els sepulcres i
làpides desllustrades. Per un moment, la por i l'horror de la seva primera
trobada van tornar amb tota la seva força.
-Has madurat molt més
ràpid del que m’esperava -va declarar en Viaico -. Mai vaig imaginar que Lord
Brandl fos un amfitrió tan amable.
En Viaico va caminar
entre les tombes aixecades, lliscant les mans enguantades sobre la pedra aspra
i desgastada, com si extragués poder de les ombres que aguaitaven en cada
sepulcre. El seu rostre era desmanegat i angular, poc atractiu, amb galtes
demacrades i celles grans. Detectant els seus pensaments perifèrics, ell va
murmurar:
-No, no més malsons,
noia. He vingut per la collita. -Una sinistra determinació va enfosquir el seu
rostre pàl·lid -. Quin serà, hmm?
La Fable va
descansar el seu pes en un peu, vorejant el seu maluc en un gest arrogant. Quan
Viaico va encendre el seu sabre de llum, ella va extreure el seu
tranquil·lament, assumint la posició de defensa. Ella va bloquejar les seves
primeres temptatives de penetrar les seves defenses, sense perdre terreny, i va
respondre a la seva sorpresa amb un somriure tímid.
-Hem millorat molt
-va comentar ell -. T'he deixat massa temps per preparar-te?
-Lord Brandl va dir
que eres un covard -es va burlar la Fable -. Però jo ja ho sabia.
El rostre d’en
Viaico va enrogir de ràbia mentre començava una sèrie d’estocades curtes,
forçant la Fable a retrocedir al llarg del perímetre de la fangosa depressió.
Simulant un atac a l'esquerra, ella va girar darrere d'ell, donant una puntada
de peu ràpida al darrere d’en Viaico. Enfurismat per la seva insolència, en
Viaico va girar, sostenint el sabre de llum fermament a les mans. Forçant
deliberadament les seves defenses, va procurar penetrar la seva confiança.
- Fable?
La Fable va escoltar
la veu suau sorgida del passat, i sense tornar cap a la vaga imatge en el límit
de la seva visió, va saber que la il·lusió era l’Arecelis. La imatge va agitar
la seva mà i va riure, sonant íntimament com el seu amic mort.
-No -va xiuxiuejar
la Fable -, no ho crec, Viaico. Vaig veure el que li vas fer. Ho vaig veure!
-Va dir amb fúria. L'extrem del seu sabre de llum va tallar fàcilment a través
de l'espatlla del seu mantell -. I aquest va ser el teu primer error.
- I el segon?
- Deixar-me amb vida
per recordar-ho! -Ella es va llançar salvatgement contra ell, colpejant-lo
contra la tomba de l'esposa d’en Brandl. Interrompent l'assalt, va donar una
tombarella en l'aire caient una altra vegada en la depressió. Desactivant el
seu sabre de llum, va romandre parada allà desafiant-lo -. Jugaré amb tu com tu
vas jugar amb ell?
- Noia menyspreable!
-Va xiuxiuejar en Viaico, i la saliva va volar per les comissures de la seva
boca -. Si no et converteixes, moriràs! - Convocant les energies corruptes del
costat fosc, Viaico va sentir l'energia corrent a través d'ell. Va estendre els
seus braços, corbant els tous dels seus dits mentre els primers circells de
raigs sorgien de les seves mans.
Fable es va
estremir, trontollant maldestre mentre intentava retrocedir. L'arc del llampec
la va travessar, esquinçant la seva carn. Cridant de dolor, va caure a terra,
enroscant-se en posició fetal mentre l'agonia l’onejava travessant-la. Abans
que pogués recobrar-se, un segon i tercer atac van deixar el seu cos torturat i
temporalment paralitzat.
- Hem arribat tan
lluny per caure tan baix? -Es va burlar en Viaico -. Tsk, Tsk, quina llàstima
–va petar els seus llavis fins.
Trontollant sota
l'onada corrupta d'energia, la Fable es va posar dreta d'un salt. Mentre en
Viaico l’apuntava, va saltar sobre el seu cap, deixant anar un xiscle quan el
pols d'electricitat va aconseguir tocar-li la seva espatlla. Esgrimint el sabre
de llum amb les dues mans, va començar els moviments subtils de la primera
cadència. A mesura que cada circell de llampec s’arquejava cap a ella, ella
movia la fulla del sabre de llum, desviant-los amb eficàcia. Va imaginar que
cada arc era una nova sèrie de línies. Cada punt era la reflexió metàl·lica
d'una bola de coixinet, la metxa brillant d'una espelma.
Vint, trenta... ella
va perdre el compte del nombre de desviacions encertades. Fins i tot quan l'arc
del llampec es va arquejar per darrere seu, lliscant sobre el seu cap,
simplement va portar el sabre de llum en una trajectòria sobre la seva
espatlla. Sense tornar-se mai a mirar, el seu cos reaccionava a mesura que els
seus ulls dissenyaven la trajectòria.
La Fable es va obrir
camí cap al cim del monticle. Derrocant-lo, el va empènyer fent-lo caure en la
depressió. Va mirar amb horror com els circells de llampec es van rebel·lar
contra el seu amo, cremant-lo a través de la seva roba i la seva carn. Ell va
trontollar buscant el seu sabre de llum i va llançar l'arma fora del seu abast.
- Hem arribat tan
lluny per caure tan baix? -Es va burlar la Fable. Ella va lliscar per la cara
del monticle, aixecant el seu sabre de llum per rematar-lo.
En Viaico va
arronsar-se atemorit sota d'ella, estirat al fang. Una mica de la seva postura
humiliada va fer que la Fable vacil·lés, deixant caure els braços a l'altura
del pit, mentre el sabre de llum brunzia insistent a les mans.
- Li donaràs
l'oportunitat de trair-te una altra vegada? -Mantenint els seus ulls en Viaico,
la Fable va sentir la presència fosca del seu mestre -. Mata'l i acaba amb això
-va xiuxiuejar en Brandl -. Només llavors sabràs que el malson acabarà.
La Fable va
desactivar el sabre de llum i va enfrontar-se el seu mentor Jedi.
-Ja ha acabat. Per
què matar-lo?
-Recorda el que és i
el que ha fet. Trairà els teus somnis, com ho ha fet abans i ho farà servir a
favor seu. Acaba el malson, Fable. Mata'l!
La Fable va escoltar
l’encesa d'un sabre de llum abans de veure’l. Preguntant-se com Viaico havia
recobrat la seva arma sense que ella ho sentís, va girar-se, encenent el seu
sabre de llum. En Viaico va balancejar la seva fulla cap a les seves cames
vulnerables. Amb un cop salvatge i sense perdre impuls, ella va separar-li el
cap de les seves espatlles. Però mentre ell queia, va veure clarament les seves
mans buides. El sabre de llum estava encara a terra, a diversos metres del seu
cos.
- Qui està enganyant
a qui? -Va xiuxiuejar la Fable, enfurismada per l'acurat engany d’en Brandl.
Carregant contra el seu mentor, va trobar l'abrupta envestida del seu sabre de
llum. Dominant i poderós, va llançar la Fable a terra i la va arraconar contra
el monticle oposat -. M’ha mentit! - Va panteixar ella, fent-se un suau
massatge a la seva adolorida galta -. Què ha fet?
-T’he posat un lloc
a la taula de l'Emperador -va respondre en Brandl -. Aviat, em posaré de nou al
costat del meu amo i tu estaràs al meu costat -. La va mirar amb menyspreu,
burlant-se del dolor en els seus ulls -. Sabies que hi hauria un preu.
- Quin preu?
En Brandl va
somriure, amb un posat arrogant per a la seva petita audiència. Oferint-li la
seva mà, va xiuxiuejar:
-Adora’m i crida'm amo meu i tot el que tinc serà teu,
incloent-hi l'afecte d’en Jaalib. No hi ha manera de combatre-ho, Fable.
Accepta-ho i cuidarem bé de tu, això t'ho prometo. –En Brandl es va girar per
marxar-se -. No et molestis a fugir cap a la teva nau. Els detonadors termals
són eines molt efectives -va riure, acariciant-se suaument les cicatrius del
seu seny, jo hauria de saber-ho.
Tancada a la seva
habitació, la Fable es va balancejar en silenci de costat a costat, netejant
les seves llàgrimes amb la seva màniga. Els seus dits estaven coberts de sang i
negres de brutícia, les seves ungles destrossades en una recent enrabiada al
lloc on estava la seva Ala-X. Intentant evitar el seu imminent destí, havia
fugit al vehicle i havia trobat les restes esbudellades del seu caça en el
diàmetre ennegrit d'una explosió. Només el marc central de l'Ala-X havia
sobreviscut la ràfega inicial. La llançadora d’en Viaico també havia estat consumida
per l'explosió, escampada a través d'una depressió de terra socarrimada.
Maleint en Brandl, es va balancejar més ràpid i amb més força, desesperada per
trobar alguna manera d'escapar-se’n.
La porta es va obrir
lentament, una esquerda petita que es va fer més gran mentre una figura
encorbada va entrar furtivament a la cambra. Els ulls de la Fable es van
il·luminar immediatament, reconeixent el rostre.
-Jaalib -va
murmurar, corrent als seus braços -. El teu pare...
-Shh, ja ho sé - la
va tranquil·litzar. Seient al llit, al seu costat, va atreure gentilment el seu
cos tremolós a prop d’ell -. Acabo de veure els registres de seguretat de la
meva nau i vaig descobrir-hi el desviament del meu pare cap a Byss.
- Byss?
-El món de plaer de
l'Emperador. Em vaig apressar a tornar tan aviat com vaig poder i vaig trobar
el que quedava del teu Ala-X. No va ser difícil imaginar el que seguiria. - Ell
va agafar una bossa petita amb les seves coses i la va llançar sobre les seves
espatlles.
- Què estàs fent?
-Te’n vas d'aquí -
va contestar concisament -. No parlis. No pensis. Ni tan sols respiris amb
força o ell ens descobrirà.
-El ho sabrà
finalment, tan aviat com sortim d'aquest teatre.
-I això no ens dóna
molt de temps -va replicar ell -. Així que corre.
Seguint el sender
fora de l'establiment, en Jaalib va trotar cap a la cadena de muntanyes,
utilitzant el sortint de les Cimeres Khoehng com a guia sota els cels
il·luminats per la lluna de Trulalis. La Fable va igualar les seves grans
gambades i junts van recórrer el breu quilòmetre cap al camp del blat, on una
nau familiar els esperava.
- El Pròdig! - Va cridar -. Deke!
-He sentit que t’has
ficat en problemes -va grunyir el socorroà amb alleujament -. No vas creure que
et deixaria sola, oi? -Escoltant un avís de proximitat de dins de la nau, en
Deke va fer un gest a Jaalib -. Vaig fixar els sensors com em vas dir - ell va
mirar la seva nau dubtant -. Alguna cosa o algú acaba d'activar el sensor de
perímetre.
-És ell -va tremolar
la Fable, fixant la seva mirada cap a la llunyana agulla del teatre.
-Llavors és millor
que te’n vagis -va xiuxiuejar en Jaalib.
- Què passarà amb
tu? -Va protestar la Fable -. Vine amb nosaltres.
-Ell és el meu pare,
Fable. No és tan fàcil.
- I dius que això és
fàcil? -Va dir amb veu trencada per les llàgrimes. Veient la negació en els
seus ulls, la Fable va suplicar-li -: Jaalib...
Tallant les seves
objeccions amb un petó, en Jaalib la va empènyer suaument cap a la nau.
-Per una vegada en
la teva vida, escolta’m, i vés-te’n abans que ell hi arribi.
-Però...
- No, Fable! -Va
xiuxiuejar en Jaalib -. No ets més que un premi de consolació per a
l'Emperador!
-Ell té raó,
capitana -va insistir en Deke -. És el moment de sortir d'aquí.
Suplicant-li
desesperadament amb els seus ulls desafiadors, en Jaalib li va somriure,
ansiós per sotmetre el seu geni.
-Vaig néixer per a
exercir aquest paper, recordes? Sóc el Príncep Edjian. –Empassant-se el seu
dolor, la va abraçar amb afecte -. És l'últim acte, Fable. He de cremar el
bosc.
-Llavors crema’l -va
sanglotar ella, recolzant el cap contra la seva espatlla.
-No puc. No mentre
encara ets aquí.
La Fable va pujar a
empentes i rodolons per la rampa i va accionar els controls de l'escotilla.
Reclinant-se pesadament contra la porta tancada, es va netejar absent una
llàgrima, sentint la calor de la fricció d’en Jaalib en la seva galta.
Protegint els seus
ulls de la fugida del vaixell de càrrega, en Jaalib va caminar
novament dins dels ondulants camps de blat. Amb els motors brillant d'un
vermell intens per l'esforç de la sobtada acceleració, el Pròdig es va decantar agudament contra la base de les muntanyes,
portant-se la Fable lluny. El llampec va assenyalar la seva partida, portant un
diluvi de pluja molt freda. En Jaalib va fer una profunda inspiració, preparant-se
per la còlera de la presència que pujava lentament darrere seu.
En Brandl va donar
un breu cop d'ull cap amunt, buscant algun senyal de la Fable, el seu premi
malgastat. No hi havia cap i la seva mirada austera va caure pesadament en
Jaalib.
-Noi arrogant i
mentider -va grunyir.
Sentint la subtil
constricció de la seva gola, en Jaalib va resistir el pànic mentre la seva
tràquea es contreia, premuda per dits invisibles.
-No menys arrogant
que el meu pare - va dir amb veu aspra. Desesperat per agafar aire, va caure de
genolls, perdent lentament el sentit mentre la presa es tancava en la seva
gola. El seu pare el va alliberar abruptament i l'aire fresc i humit va fluir
novament en el seu cos.
Mirant fixament la
figura del seu pare que es retirava, en Jaalib es va posar precàriament
dempeus. Obligat a seguir-lo, va cridar:
- Llarga... vida...
al rei!
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada