Uhl Eharl Khoehng (II)

Anterior

II

Una forta rampa a la cama va tornar la Fable a la consciència. Va saltar frenèticament del llit, estudiant les ombres per signes de moviment. Prenent el sabre de llum de sota del seu coixí, va adoptar la posició de defensa, esperant que l'invisible fantasma l’ataqués. Però no hi havia ombres amb què lluitar, excepte la seva.

- No més malsons? –Contracturada per l'espai reduït de l'Ala-X, es va sentir sorprenentment bé i descansada. Esbufegant suaument, la Fable es va asseure al llit. - Res de malsons! -Va dir alegrement en el seu coixí. El seu optimisme va durar ben poc quan un cop va sonar a la porta. El pany es va accionar i la porta es va obrir. Cobrint el seu cos amb la manta, la Fable va passar un moment de por, alleujada quan el rostre d’en Jaalib va treure el cap al compartiment.

-El menjar del matí està llest - va grunyir.

-De seguida estaré llesta.

Quan la porta es va tancar es va afanyar a sortir del llit i vestir-se ràpidament. Ignorant la seva jaqueta de vol, va passar la seva fina camisa de lli sobre el seu cap i espatlles, deixant que els seus llargs extrems pengessin sobre les seves malles. A l’enfosquit corredor fora de la seva cambra, en Jaalib l’estava esperant.

-Per aquí.

Quan l'aroma dolça de salsitxa i cereal bullint es va filtrar a través de les seves fosses nasals, l'estómac de la Fable va grunyir agraït. Dolorosament conscient de la seva fam i del disgust del jove actor, va esperar per seure a la taula petita. Una sèrie de grans forns de flama s'alineaven a la part posterior de la cambra. La Fable va esperar fins que en Jaalib va ​​donar el primer mos, després va començar a omplir el seu plat amb brou fumejant i diversos trossos de salsitxa.

En escoltar només el dring dels seus coberts, va alçar la vista per trobar-lo mirant-la amb fúria. Hi havia una profunda aversió als ulls. Mirant al voltant de la cuina petita i primitiva, ella es va adonar que estaven sols.

- On és Lord Brandl? -Va xiuxiuejar, esperant que ell la ignorés.

- No hauries d'haver vingut!

Molesta pel seu to cruel, la Fable va colpejar la forquilla contra el plat.

- Per què no deixes de ficar-te on no et demanen?

-Ell no t'ajudarà - va dir l'actor amb menyspreu -. Altres han vingut. Com tu. Així perquè no agafes les teves coses i t’acompanyo de nou a la teva nau.

-He dit, on està? -Va xiuxiuejar la Fable amb premeditat verí.

-Està en els Túmuls -va cedir en Jaalib -. T'ha estat esperant.

- Els Túmuls? -Va preguntar amb la boca plena de brou calent.

-El cementiri.

Fora, al fred alba, núvols de tempesta escombraven el cel. La Fable es va estremir, desitjant haver agafat la jaqueta de vol, abraçant-se mentre la brisa fresca s'agitava a través dels seus cabells i la tela prima de la seva camisa. Pujant pel paisatge del darrere de graons i pòrtics, va vagar pels patis posteriors del teatre, sense necessitar cap direcció específica per seguir la fosca presència de Lord Brandl. Va seguir un caminoi curt fins als afores de Kovit, on la terra s'elevava i queia en una sèrie irregular de monticles de terra i turons de gespa. Pujant el monticle més escarpat, es va aturar a la cresta, trobant-se envoltada per cilindres de cera, centenars d'ells, muntats sobre pedestals prims enterrats a la terra suau. Boles de coixinet metàl·liques estaven col·locades precàriament en cada cilindre, donant l'aspecte de petites flames blaves.

Davant seu, en el monticle oposat, en Brandl estava dret donant-li l'esquena, al peu d'un sarcòfag enorme. La granulosa imatge d'una dona havia estat tallada a la tapa, contornejant delicadament els llaços i la tela del vestit amb la qual havia estat enterrada.

-El Jedi és el seu propi pitjor enemic -va declarar en Brandl -. El conflicte més gran ve de l'interior. Els nostres mestres ens ensenyen, ens renyen -va vacil·lar -ens ordenen que seguim la raó, no les nostres emocions.

- Vostè no està d'acord? -Va preguntar la Fable endinsant-se al centre dels cilindres de cera.

-On n’hi ha fum, hi ha foc –En Brandl es va aixecar, mirant-la fixament per un llarg moment -. En Viaico és un covard. Les seves tàctiques són simples il·lusions, que fan presa en aquells de ment feble.

Fent a una banda el possible insult, la Fable va arronsar les espatlles.

-Però és poderós. -Sacsejant el cap amb remordiment, va xiuxiuejar -: No el puc vèncer. Si més no, no crec que hi pugui.

-Perdre no és una opció... és una decisió conscient. No ho sabràs fins que no ho intentis.

- Intentar-ho no és suficient! He d’aconseguir o...

- O ell triomfarà en els seus intents d’atreure't al costat fosc? Com saps que jo no et convertiré?

La Fable va sentir un tremolor baixar per la seva esquena.

-No ho sé.

-El major assoliment de l'estudiant s'obté per successió -va començar en Brandl -, una successió que requereix la destrucció del mestre. Això és el que el costat fosc ens ensenya. Però el que sempre has de recordar és que quan vam abraçar la foscor, ja érem mestres en el disseny de la destinació, humiliant-nos com alumnes. -Es va recolzar feixugament contra l'enorme tomba de pedra -. Quan busquem el costat fosc, busquem la nostra perdició. Massa sovint, tenim èxit.

-Llavors m’ajudarà?

-La perdició d’en Viaico és inevitable. Fins i tot jo ho he vist.

-Llavors guanyaré, oi?

En Brandl va tirar suaument del tancament del seu mantell, afluixant-ne el coll.

-Si estàs buscant visions, Fable, seu en silenci i roman en el teu passat. Ara prepara't. Veus aquesta bola de coixinet just davant teu? Treu la teva espasa de llum i colpeja-la. Destrueix solament la bola. Deixa la cera intacta.

La Fable va vacil·lar, assumint la posició inicial amb deliberada lentitud. Respirant amb esforç, va mirar fixament la bola de coixinet, la seva mà ferida fent-li pessigolles per la seva última experiència amb el sabre de llum.

-La influència del costat fosc és més forta en moments de debilitat. No permetis distreure't. Ara colpeja.

La Fable va extreure el sabre de llum del seu cinturó, concentrant-se en encendre'l. Descrivint un arc obert, va colpejar la bola de coixinet, eufòrica en veure-la evaporar-se en el no-res, deixant el cilindre de cera lleument socarrimat, però indemne. Ella va desactivar l'arma i va tornar a la posició inicial, incapaç d'ocultar el somriure arrogant gravat en les seves faccions.

-A l'escalar grans muntanyes, sempre és millor començar a poc a poc -va remarcar en Brandl en veu baixa -. Ara colpeja’n dues.

Sense esperar a enfocar-se en la posició del pedestal, va encendre el sabre de llum i va donar dos cops, balancejant la fulla cap a les boles de coixinet i desintegrant-les mentre els cilindres romanien intactes. Plena de confiança, una altra vegada va desactivar l'arma i va tornar a la posició inicial, ansiosa per començar amb la pròxima fase.

-Tot guany té el seu preu. Seré el teu mentor i tu la meva pupil·la. Tu portaràs per sempre la distinció de la meva presència, igual que la taca -va vacil·lar en pronunciar la paraula -, els trets dels meus propis mestres.

-Es refereix a l'Emperador -va xiuxiuejar la Fable -, oi?

-Jo vaig triar el camí que em va conduir en aquesta vida -va continuar en Brandl -, jo et guiaré en un curs paral·lel, on et mostraré les glòries de la llum i la majestat de la foscor. -Ell va assentir amb el cap, indicant la següent línia de cilindres de cera -. Ara colpeja’n deu.

La Fable va vacil·lar per un moment, després, amb el record fresc del seu acompliment, va encendre el sabre de llum i va arremetre, obrint-se camí a través de la línia. En assolir el quart cilindre, va trontollar. Lluitant furiosament amb el cinquè, va tallar netament el cilindre i la bola de coixinet va caure als seus peus. En un fallit intent d'aconseguir el sisè, va ensopegar i va caure a la terra mullada, arrossegant diversos suports i cilindres amb ella.

En Brandl va descendir lentament del monticle, endinsant-se en el perímetre del cercle d'entrenament. Posant-se dempeus plena de vergonya, la Fable es va estremir quan ell va extreure el seu sabre de llum i es va moure cap a ella. Amb un poder vibrant que se n'estenia des d'ell en totes direccions, el sabre de llum es va convertir en una taca brillant mentre en Brandl s'obria camí a través dels cilindres de la cera. Va destruir una bola de coixinet rere d'una altra, sense deixar cap marca perceptible a la cera. La Fable va mirar amb sorpresa com l'arma dansava a través d'una vintena o més de boles de coixinet abans que en Brandl acabés la cadència i desactivés l'arma. Bocabadada davant la seva demostració, es va tornar cap en Brandl.

-Realment ets un Mestre Jedi.

-Només els ximples admiren el que veuen - va xiuxiuejar ell, passant al costat d'ella -. Ho sé... perquè en un temps jo també vaig ser un ximple. -Les primeres gotes de pluja van començar a caure, cobrint ràpidament els túmuls amb una pel·lícula relliscosa d'aigua i terra solta -. Continuaràs amb aquest exercici fins que el dominis apropiadament. Només llavors podràs tornar al teatre.

- I si no puc? -Va insistir la Fable.

-Saps on està la teva nau. No dubtis a tornar allà on sigui que hi hagis vingut. - La va deixar sola, sense més comentaris.

Gairebé vuit hores després, la Fable va caminar a través del tempestuós diluvi, sentint les gotes gelades contra les seves espatlles. Cada pas irritat la portava més a prop del teatre i més a prop d'una rebequeria de monumentals proporcions. En Jaalib l'estava esperant a la porta amb un somriure modest i una manta tèbia.

- Ell demana l'impossible! - Va xiuxiuejar ella.

L'actor li va posar la manta sobre les espatlles.

-El teu sopar s'està refredant.

La Fable va passar a través de la porta a una altra habitació, sorpresa de trobar una pesada tina de plastiacer al centre del sòl, amb aigua calenta fumejant.

- Un bany? -Va xiuxiuejar cansadament -. Oh! -va grunyir, avançant donant tombs, rebutjant botes, mitges i cinturó mentre es movia a través de l’habitació. Just abans de passar la camisa enfangada sobre els seus braços, la Fable va vacil·lar, sentint un corrent d'aire des de la porta, on estava Jaalib, mirant-la -. T'importa?

Ruboritzant-se de vergonya, ell va retrocedir en les ombres.

-Et portaré el teu sopar més tard -va quequejar i va tancar la porta darrere seu.

Mentre el seu eix orbital començava la seva inclinació estacional, Trulalis va ser llançat en una estació tempestuosa de pluges torrencials i tempestes elèctriques. Les pluges de l'alba es convertien en constants aiguats a la tarda, inundant les terres baixes amb aigua fangosa i el persistent so del tro. Per sobre de la tallant brisa de tardor, el brunzit del sabre de llum era interromput pel so de pedestals, cilindres de cera i boles de coixinet caiguts mentre la Fable s'esforçava vanament amb l'exercici.

En Brandl l’observava amb creixent descontent. Quan l'últim pedestal va caure al terra saturat, va baixar furiosament del seu elevat monticle.

- Tu, petita ximpleta! Fes-ho de nou!

La Fable es va preparar per enfrontar-se a la veu malèvola, mirant al terra, massa espantada per enfrontar-se els ulls cruels d’en Brandl. Tot i mostrar un cert progrés, estava perdent terreny constantment i la seva frustració era prova d'això, igual que les vehements obscenitats murmurades entre dents. Ella va mirar les seves amples espatlles mentre el Mestre Jedi tornava al monticle al seu petri tron-sarcòfag.

-Amb quant d’entusiasme, joves presumptuosos, es lliuren a la Força, demandant tribut d'ella, com si fossin la font del seu poder. La Força no prospera segons visquis o respiris! N’hi ha perquè sempre ha estat així! Comença una altra vegada!

Sentint-se agraïda per la pluja que ocultava les seves llàgrimes d'humiliació, la Fable va guardar el sabre de llum en els seus pantalons enfangats i va començar a pujar el turó oposat. Desafiant l'ordre d’en Brandl, es va dirigir al fosc refugi del teatre, on Jaalib l’estaria esperant amb una manta tèbia i una molt necessitada paraula amable.

Enfurismat per la seva negativa a obeir-lo, en Brandl la va perseguir, llançant acusacions i amenaces de càstig. Encara que la Fable només havia entrevist alguns rastres, va reconèixer el temperament i l'arrogància que havien d'haver estat el principi del descens d’en Brandl en el poder de l'Emperador. I encara se sentia entumida per l'assalt de les seves lúgubres emocions, havia superat les seves barreres mentals i s'havia convertit en testimoni d’admiració de la cura i la dedicació que l'havien mantingut sencer a través de les proves de la seva vida. Era un home que no es detindria davant de res per aconseguir els seus objectius i la mataria en un instant, si això servís al seu propòsit. I el temps que havien passat junts, aprenent i creixent, no pesaria en la seva decisió. Confosa davant la idea, Fable es va trobar en posició d'admirar i detestar al Jedi caigut.

La Fable va empènyer lentament la porta del teatre. Era d'hora i en Jaalib no hi era com havia esperat. Emocionalment esgotada i desmoralitzada, gairebé es va ensorrar just allà al llindar, desesperada pel suport del jove actor després d'un altre trist dia d'entrenament. Mentre sortia de la pluja, en Brandl va arribar just darrere d'ella amb un altre assalt mordaç.

- La Força és la teva enemiga! Dóna-li l'esquena i et destruirà! És la teva amant! Sent luxúria per ella! Menysprea-la i et devorarà envoltat en flames! Però vés-hi, com un nen amb la seva mare, fes-te humil davant l'omnipotència de la seva existència i et guiarà més enllà dels límits trivials d'aquest món mortal!

Alarmat per la commoció, en Jaalib va ​​entrar precipitadament a l'avantcambra, col·locant-se entre la Fable i el seu pare. Vorejant una òbvia histèria, ella va caure en els seus braços, humitejant la seva espatlla amb merescudes llàgrimes. Posant la manta sobre les espatlles tremoloses de la Fable, Jaalib la va enviar suaument fora de la cambra.

-El teu bany t'està esperant - va xiuxiuejar en veu baixa -. Hi seré allà en un moment.

Esperant que l'ombra de la jove desaparegués en la foscor contigua, Brandl va xiuxiuejar:

-Ella és impossible!

-Estrany – va riure Jaalib, lliurant-li a son pare una tassa fumejant de brou -, ella va dir el mateix de tu.

-Està tan carregada d'emocions i sentiment! - Va grunyir, permetent que les seves emocions apareguessin a través de la seva freda aparença -. És com si la teva mare mai... -La seva veu es va interrompre bruscament -, com si la teva mare mai ens hagués deixat.

-Ella no ens va deixar -va respondre en Jaalib, amb un to pràctic -. Ella va morir, defensant-se de les tropes d'assalt. Tropes d'assalt i caçadors de Jedi que van venir buscant-te. -Va dir amb desdeny davant l'absurd de la devoció de la seva mare per l'home que els havia abandonat, només per tornar vuit anys després, portant amb ell la foscor de la seva vida -. Quan no et van trobar, van trobar una manera de justificar el cost de la seva visita destruint el poble.

-La cortesia costa poc, Príncep Edjian, i la descortesia pot despullar fins i tot l'home més ric de la seva fortuna.

Fingint ira, en Jaalib es va apartar del seu pare, reconeixent la famosa línia.

- Cortesia? -Va declarar entremaliadament -. Llavors no em diguis més Príncep Edjian. Vesteix-me amb parracs i deixa’m ser un home pobre i groller.

El rostre d’en Brandl es va il·luminar davant l'espontània actuació.

- Has estat practicant! Excel·lent! Estàs trobant la veu correcta per al paper. Vine -va murmurar amb entusiasme, atraient Jaalib cap a ell -, hem de fer servir aquest moment per completar l'acte final.

Junts es van esvair en les ombres d'un corredor contigu.

Relaxada i calenta sota els suaus encoixinats, la Fable es va resistir davant la idea d'aixecar-se. Va romandre molt quieta, esperant l'inevitable cop a la porta.

-Endavant.

-Estàs desperta? - Va preguntar en Jaalib, traient el cap.

-Sempre estic desperta -va riure ella -. Només fingeixo estar adormida perquè així sentis llàstima de mi.

- Per què voldries que sentís llàstima per tu?

-Vinga -va dir ella amb una ganyota -. El teu pare és l'home més difícil que mai he conegut. –Incorporant-se sobre els seus colzes, ella va fer broma -: Mira pel que he passat i digues que no sents una mica de simpatia.

-Considera't afortunada. Era molt pitjor, creu-me.

- Pitjor? -Es va burlar -. Què vols dir?

-En els últims cinc anys, va haver de ser un pare, una mare –En Jaalib va sospirar amb tristesa -, i també un mentor. Això el va canviar.

-Sabia que hauria de treballar dur -va dir la Fable -, però estava segura que tota la feina evitaria que m’atragués el costat fosc.

- Ho ha intentat?

-No ho crec. Cada vegada que el sento apropar-se, ell em deté i em diu que faci la decisió correcta. La meva elecció. –Va badallar, apartant l’encoixinat -. Serà millor que hi vagi.

-El meu pare no hi serà - va dir en Jaalib -. Estarà lluny d’aquí per uns dies, així que no hi ha entrenament, almenys que en facis pel teu compte. -Ell es va forçar a enfrontar-la obertament, permetent-se només la protecció de les ombres per ocultar la seva aprensió -. Esperava que voldries anar de pícnic amb mi. Com a reparació pel meu comportament.

-El teu comportament?

-Recordes, quan acabaves d’arribar –va riure suaument -. Pràcticament et vaig atacar. Va ser inexcusable.

-I perfectament justificat. Estaves protegint la persona més important per a tu. Jo hauria fet el mateix. – Va palmejar sobre el llit, convidant-lo a seure al seu costat -. La meva mare era una Jedi. Ella va entrenar el meu pare i després el va veure morir a mans d'un rival. Després d'això, hem passat la major part del temps fugint de l'Emperador. –La Fable va bellugar el cap amb tristesa -. Jo era només un nadó, però ho recordo bé. Vivint amb un Jedi -va fer una pausa, pensativa -, aprens a amagar les teves emocions, especialment les feridores. La meva mare mai va saber com em sentia –La Fable va sospirar mentre la tensió d'aquestes emocions tornaven -. Llavors un dia, vaig agafar un sabre de llum i em vaig deixar portar! -Va riure ella -. No sé qui estava més sorpresa, si la meva mare o jo. Va ser llavors quan va començar el meu entrenament, encara que m'agradés o no. –La Fable es va sacsejar els difícils records -. Pel que fa a aquest pícnic, estic famolenca.

-Haurem de caminar, em temo. L'Imperi no va deixar molt en quan a mitjà de transport es refereix. Ni tan sols un bantha. T'importa?

-Serà relaxant. Anem.

Els Cims Khoehng es trobaven gairebé cinc quilòmetres fora del perímetre de l’Assentament Kovit. Cobert per blat salvatge, el sender que conduïa al pas de la muntanya s'havia fet més estret, en no ser marcat ja per les petjades dels grangers que un cop n'havien tingut cura. Era un matí rar, clar. Els núvols de tempesta apuntaven en la distància, continguts per una ona persistent de brises càlides que bufaven a través de les terres baixes. Des de les Cimeres, la Fable va explorar la vista panoràmica del camp. Podia veure el sinuós sender que portava a la base de les muntanyes més baixes. La senda va pujar per oferir als seus ulls inquisitius la vista completa.

La Fable va sospirar amb un plaer incommensurable, el seu estómac ple de dolces coques calentes i barretes de mel. Ella va permetre la carícia afable d’en Jaalib en la seva galta, mentre netejava juganer l'excés de pols dolç de la seva cara.

-He estat massa temps en l'espai -va xiuxiuejar, prenent una profunda inspiració -. Això és tan bonic.

-Després que es van anar -va xiuxiuejar en Jaalib -, vam quedar aïllats. Sense proveïments, subministraments mèdics, res. Hi havia molt aliment a punt per collir, però no quedava ningú per fer-ho.

La Fable va taral·lejar una tonada melancòlica. Tremolant en l'aire de la muntanya, es va girar cap en Jaalib i va sostenir la seva mirada mentre ell embolicava el seu mantell sobre les seves espatlles.

- Per què anomenen aquest lloc les Cimeres Khoehng? És corellià antic?

-Hi hi ha un teatre a l'aire lliure construït al costat d'aquesta muntanya -va contestar ell, indicant una cresta lleu i pedregosa -. Aquest lloc porta el nom de la primera obra que es va representar allà fa gairebé cinc-cents anys.
- Cinc-cents anys? -Va panteixar ella.
-Va ser Uhl Eharl Khoehng. Khoehngis significa rei en corellià antic. L’ehad ve de la mitologia socorroana. - Ell va arronsar les espatlles, insegur -. Significa follet o estafador.

Recordant el seu company socorroà, Deke, la Fable va sentir una punxada de remordiment per deixar-lo. Els seus pensaments van ser desviats sobtadament pel so d'un tro sobre els seus caps. El cel van deixar caure un diluvi de pluja freda. Recollint frenèticament les mantes i les cistelles de menjar, la Fable va agafar la mà d’en Jaalib mentre corrien sobre la carena. Les seves veus i riures va ressonar contra la vora còncava de la muntanya, mentre relliscaven per la precària cara del terraplè cobert de molsa i entraven en l'ombrívola protecció de l'antic teatre.

 Un aler de roca sòlida cobria l'escenari principal i les primeres files de l'audiència. Plena de teranyines i humitat, l'antiga estructura s'alçava com un tribut silenciós als seus creadors. Esparracats tapissos penjaven de les parets de roca, cobertes amb floridura, brutícia, i argila de l'estructura decadent.

Algunes espases i vestits d’attrezzo estaven acomodats en els panells interns de l'escenari i una multitud d'espelmes i canelobres es situaven a cada costat del fossar del públic, relíquies de segles deixades enrere per una edat més despreocupada i tolerant.

-Solia venir aquí quan era un nen -va confessar en Jaalib. Estenent els braços a banda i banda va declarar -, això era veritable teatre, a la llum de les espelmes, en una època que entenia i valorava els seus artesans.

-Uhl Eharl Khoehng - va xiuxiuejar la Fable insegura -. De què es tracta?

-Transcorre en un món distant, en un regne construït al centre d'un bosc fosc. Després de molts anys de governar aquest regne, el rei bo i savi mor, i el seu ben plantat fill -va dir en Jaalib amb una picada d'ullet -, el Príncep Edjian, pren el tron.

-Pensava que havies dit que era una tragèdia.

-És una tragèdia -la va renyar en Jaalib -, i això es fa aparent quan el Príncep Edjian decideix expandir el regne i comença a enviar expedicions al bosc per marcar arbres per talar-los. Els homes que va enviar mai van tornar –va aclucar els ulls, movent la seva cara molt a prop de la seva -. I va ser llavors quan els més vells van començar a murmurar sobre Uhl Eharl Khoehng.

- Prou! -Va xiuxiuejar la Fable, apartant les mans mentre ell intentava espantar-la.

-El Príncep Edjian estava intrigat. Va començar a enviar cada dia missatgers al bosc, portant la seva invitació a l’Eharl Khoehng per sopar amb ell al palau. Cap va tornar. Quan ja no van quedar missatgers, va enviar petits exèrcits, mantenint només als guerrers millors i més forts per protegir el regne. No van tornar. Quan la gent del poble va exigir-li un prou en aquesta ambició perillosa, el Príncep Edjian va ordenar a l'exèrcit restant conduir-los tots al bosc. No es va tornar a saber res de cap d'ells, ni tan sols dels soldats. -Encenent dues veles, va portar els canelobres al centre de l'escenari -. Només van quedar el Príncep Edjian i el seu vell i fidel criat de caça.

- Va enviar al vell? -Va xiuxiuejar la Fable, picant de mans la cuixa d’en Jaalib -. És una història terrible! Què li va passar al Príncep Edjian després que el vell se’n va anar?

-Quan el seu servent no va tornar, el Príncep Edjian es va atrinxerar al palau. Sense els seus exèrcits o els seus súbdits, no hi havia res que impedís que l’Eharl Khoehng ataqués. Una nit tranquil·la -va xiuxiuejar en Jaalib -, l’Eharl Khoehng va venir, envaint els somnis del Príncep Edjian. Va prometre passatge segur a través del bosc. Ansiós per fer les paus, el Príncep Edjian va anar al bosc, on va romandre per gairebé una dècada.

- Què!

-L’Eharl Khoehng el va enganyar. Si bé li va donar passatge segur a través del bosc, menjar, vestits i refugi, l’Eharl Khoehng el va mantenir presoner, utilitzant il·lusions per atrapar-lo al laberint del bosc –En Jaalib va bufar una de les espelmes -. Deu anys de culpa van deixar la seva marca. El príncep creia que podia escoltar les veus dels seus súbdits cridant-lo. Llavors un dia, va ser sorprès per l'esperit del seu estimat criat. El vell va informar que l’Eharl Khoehng havia convertit a la gent del poble en arbres i els havia deixat allà al bosc, conscients, però incapaços de moure’s o parlar, excepte quan el vent bufava entre les seves branques.

- I llavors?

-I llavors -va xiuxiuejar en Jaalib -, sense ser afectat per les il·lusions de l’Eharl Khoeng, el caçador va guiar al seu amo en un viatge al límit exterior del bosc, on l’Eharl Khoehng els estava esperant. -Una ombra malvolent va caure sobre el seu rostre quan en Jaalib va ​​caminar al centre de l'escenari, posant al costat de l’espelma encesa -. Adora’m i digues-me mestre i tot el que tinc serà teu, incloent el teu regne, va dir l’Eharl Khoehng.

- I què va fer el Príncep Edjian?

-Es va tornar boig -va començar en Jaalib amb veu de narrador -. Va tornar corrent al bosc i el va calar foc. Per quan va acabar, no quedava res, ni tan sols un arbre. Aquest és l'únic regne que mereixo governar, va declarar, i l'únic regne que l’Eharl Khoehng pot reclamar. -Prenent un dels enfosquits tapissos del mur, va llançar-se l'espès material a l'espatlla dreta i va continuar la narració -. Vestit amb els parracs de la seva antiga vida, amb la cara i les mans ennegrides amb sutge, el Príncep Edjian va anar davant l’Eharl Khoehng, caient de genolls rendint-li homenatge. Amb la seva veu més forta i més humil, va cridar: Llarga... vida... al rei.

Visiblement commoguda, la Fable va aplaudir, sacsejant el seu cap meravellada.

-El teu pare va interpretar aquest paper?

-El Príncep Edjian va ser el paper més important del meu pare -va dir en Jaalib, absent -. Ningú ha estat capaç d'aportar la mateixa dignitat al paper. - Ell es va asseure a la vora de l'escenari -. I quan sigui el moment, la produirem altra vegada i jo seré el Príncep Edjian i ell serà el meu Némesis, el mateix Uhl Eharl Khoehng.

La Fable va mossegar-se nerviosament el seu llavi inferior.

-Jaalib, per què mai et vas convertir en un Jedi?

-Tot el que sempre vaig voler ser era ser un actor -va remarcar, balancejant les cames contra l'escenari -. I això és exactament en el que m'he convertit. He après a manejar el sabre de llum i altres meditacions Jedi, més que res per apaivagar el meu inquiet sentit de lleialtat. Més enllà d'això, el meu pare sembla reticent a ensenyar-me’n més. I jo sóc reticent a demanar-li-ho.

Mirant les files de veles, la Fable va recordar l'exercici dels cilindres de cera.

-L’exercici del sabre de llum, aquell usant les boles de coixinet, pots fer-ho amb espelmes?

En Jaalib va ​​arronsar les espatlles.

-Així és com em va ensenyar. No vaig fer servir els cilindres de cera fins molt després.

- Pots mostrar-me el teu secret? La teva execució és gairebé perfecta, elegant, i igualment efectiva.

Acomodant els canelobres en el familiar cercle, en Jaalib li va indicar que entrés al dilatat diàmetre.

- Em permets? -Va fer broma abraçant-la suaument per darrere. Va posar les mans sobre les d'ella i va encendre el sabre de llum. El cilindre allargat es va encendre amb magnificència i poder, llançant llum a través de l'escenari i els primers bancs del fossar. La Fable es va tensar per un moment, sentint el seu cos tan íntimament a prop del d’ell. Però mentre ell la dirigia a través d'una lenta rotació amb el sabre de llum, es va relaxar i es va concentrar en les seves directives.

- Què veus? -Va xiuxiuejar ell.

Baixant la seva vista a la línia d'espelmes apagades, els ulls de la Fable van traçar el camí directe i angular.

-No -va xiuxiuejar en Jaalib, llegint l'expressió del seu cos -. És per això que t'està costant tant.

- M'has estat mirant? -Va xiuxiuejar ella, donant-li un cop de colze a les costelles.

En Jaalib va riure suaument.

-Estàs tractant de pensar en termes lineals, dimensions espacials. Això no és com volar amb una nau. Pots dirigir els teus ulls, el que has fet molt bé, però tard o d'hora ell et descobrirà. –Movent-la gentilment a un costat, va afegir -: Pots deixar que els teus ulls dictin on comencen les línies, però deixa que la Força et guiï. No és com netejar una cambra i llavors continuar amb la pròxima. No hi ha una seqüència, excepte la que vagis creant a mesura que et vas movent. Sempre hi ha molts camins, de dreta a esquerra, de dalt a baix, qualsevol combinació.

Li va treure el sabre de llum de les mans i va començar la cadència. Els seus moviments eren lents i deliberats perquè ella pogués seguir-los, però fins i tot aquests moviments era més ràpids que els seus intents més frenètics de completar l'exercici. Quan el sabre de llum passava sobre els extrems de les espelmes, les petites metxes explotaven en flames, però les puntes de cera romanien inalterades per l'arma. Movent-se ràpidament al voltant del cercle per apagar les espelmes, en Jaalib li va lliurar una altra vegada el sabre de llum.

-Ara intenta-ho tu.

La Fable va empassar-se saliva indecisa, preguntant-se com podria seguir una demostració tan perfecta. Encenent el sabre de llum, els seus ulls van traçar les nombroses línies d'espelmes que s'estenien en totes direccions. Va descriure ràpidament un arc a través del cercle, sentint que la seva antiga confiança tornava. Deu, quinze, divuit, Quan estava arribant els últims moviments de la cadència, va perdre el control, caient-se cap endavant, mentre girava frenèticament sobre els seus talons.

-A poc a poc -va murmurar en Jaalib, atrapant-la als seus braços -. Ho estaves fent meravellosament bé fins que has perdut la concentració. -Bufant les espelmes, va dir -: Intenta-ho una altra vegada. I aquesta vegada, recorda, la Força és una cascada. Res no pot aturar-la o interrompre-la. Res no pot aturar el flux. –Renyant-la amb un dit sever, va afegir -: El dubte i la inseguretat formen barreres, però només si ho permets.

-Ara comences a sonar com el teu pare.

Com a resposta, ell es va inclinar cerimoniosament, i després va fer un gest cap a les veles. Aquesta vegada, mentre es movia a través del cercle, la Fable va permetre que la pluja la guiés i l'obrís a la Força. El tust constant de les gotes contra els seients de pedra va ajudar a la seva concentració i va completar la cadència sense incidents.

Va desactivar el sabre de llum, tremolant lleument mentre es tornava del centre del cercle. La Força fluïa a través d'ella, canalitzant encara la seva ment conscient. En Jaalib estava darrere d'ella i la Fable podia sentir el seu cor accelerat per sobre les suaus vibracions de la Força. Abans de perdre el valor, la Fable es va girar i el va besar apassionadament.

- Ho intentem una altra vegada? - Va murmurar ell.

- Descarat!

En Jaalib va ​​somriure, picant-li l'ullet, entremaliat.

-Em referia a la cadència -El seu somriure es va accentuar mentre entrava al cercle i començava a bufar les espelmes.

La Força estava amb ella i la Fable la sentia, fluint a través del seu cos i ment. Va imaginar el poder canalitzant-se a través dels seus braços i mans i va agafar el sabre de llum del seu cinturó. Visualitzant el camí en la seva ment, es va moure a través d'una sèrie de precisos bloquejos i atacs, i va desintegrar les primeres boles amb una execució impecable. Quan va començar la segona seqüència, en Brandl va xiuxiuejar:

-Executa cada moviment com si fos l'últim. Un dia, la teva vida podria dependre d'això. O les vides d'altres.

Durant gairebé dues hores, la Fable va treballar amb la primera cadència i estava passant a la segona. Òbviament fatigada, va començar a equivocar-se i va cremar els extrems pel cap baix de deu cilindres, tallant l'últim al final. Ella va assumir de nou la posició de defensa, respirant pesadament.

-A mesura que progressis, aprendràs els límits de les teves habilitats -va declarar en Brandl -. Estàs excusada la resta del dia.

Inclinant-se respectuosament, la Fable va agafar la seva jaqueta d'una branca propera i va emprendre el camí de tornada al teatre. En Jaalib l'estava esperant amb una coca dolça i la promesa d'un bany i un petó.

- Com t’ha anat?

- He arribat a la segona cadència! - Va xiuxiuejar ella amb excitació -. I Jaalib, crec que l’he vist somriure.

-Aquestes són bones notícies.

Fent un cop d'ull per sobre l'espatlla, ella li va fer l'ullet.

-Crec que me n’aniré d'hora a dormir aquesta nit, com a recompensa. T'importa?

-De cap manera. Pare i jo estem treballant en l'últim acte de l'obra - va somriure amablement, traint el seu afecte -. Et veig al matí.

 Següent