Un mal pressentiment: El relat d’EV-9D9 (i III)

Anterior

13.III

Quatre nivells mes a baix, a través de corredors, retorçats com els budells del Sarlacc, parets plenes de fosforescències verdoses drell, remolins de boira i estructures interiors de suport plenes de fòssils, 9D9 buscà el Santuari del seu veritable taller.

Hi havia un altre taller, per descomptat. El públic. Tan públic com podia ser-ho en el Palau d’en Jabba. Allà dalt, just al costat de la càmera principal, hi havia llargues taules de muntatge, contenidors de peces i arcaics dispositius de prova que ni tan sols un Jawa es molestaria a recollir. En aquest taller, l’androide daurat i la unitat R2 haurien de ja tenir els seus perns de retenció instal·lats. Encara que coneixent a Calrissian, 9D9 va suposar que els droides haurien estat reconfigurats de forma encoberta, per la qual cosa els perns no tindrien cap efecte. Es podia fer, 9D9 s'hi havia reconfigurat a si mateixa de la mateixa forma.

Però aquí sota, qualssevol que siguin les modificacions que tinguin aquests dos droides, no podran fer res. Perquè una vegada que els droides han entrat en aquest taller, mai mes tornen a sortir. De tant en tant, 9D9 pensava que era lamentable que ningú més apreciés alguna vegada en el que alguns d'aquests droides es convertien aquí sota, però quin assoliment artístic no requereix sacrifici?

L'entrada al veritable taller, estava oculta dins d'una antiga paret de pedra, que una vegada havia suportat un palau molt més antic que del que Jabba s'hi havia apropiat. Quantes estructures similars s'havien alçat alguna vegada en aquest lloc?, ni tan sols els impressionants processadors de 9D9 havien estat capaços de calcular-ho. Hi havia un buit estret entre dos blocs de pedra no natives de Tatooine, on el morter que contenia traces de fluid de transferència d'oxigen orgànic havia caigut. 9D9 ara mirà en aquest buit i va fer que els seus tres receptors òptics parpellegessin amb el codi apropiat.

La paret va tremolar. Els contrapesos de pedra es van desplaçar. La porta oculta es va obrir amb una lenta vibració reverberant.

9D9 entrà en el seu sancta sanctorum, com un artista entrant en el seu estudi.

Usava torxes de combustible reals que espetegaven al llarg de les parets amb dolls de drell de la gran sala, ennegrint el sostre de pedra voltat per assegurar-se que cap sistema de control pogués mai detectar un ús no autoritzat de l'energia del palau. En un costat, hi havia unes gàbies i des de dins d'elles, arribaven cruixits i sons metàl·lics de droides que tenien els seus altaveus d'àudio tallats, deixant-los muts, per la qual cosa els seus crits no atraurien una atenció indesitjada.

9D9 va analitzar el grup més proper de gàbies. En una, el tors d'un LV3 havia estat tallat enginyosament i remodelat amb les extremitats manipuladores de tres B4Q desactivats. Els processadors de l’LV3 no podien sincronitzar-se amb les ordres dels sensors de posició de les extremitats addicionals, destrossant-se els seus engranatges i xocant-se constantment contra les parets i barres de ferro de la seva gàbia, descontrolat. Ocasionalment, 9D9 activava el sistema simulador de dolor de les seves monstruoses creacions per poder apreciar la sortida incessant de trastorn i desorientació. Era com un himne per a 9D9 i dels seus inspiradors concordes naixien arxius associatius dels seus plans més grandiosos pel reequipament total d'exèrcits droides de treballadors, reconnectant extremitat rere extremitat en un patró de milers, per crear vastes capes d’ones giratòries, retorçant-se en un moviment mecànic sense propòsit, però, de nou en els droides que componien la intensa simfonia del dolor, incrementant-se pels seus sistemes simuladors de dolor, que transmetien les seves emocions no solament a 9D9, intensificant els senyals fins a capacitats inconfessables de plaer.

9D9 va haver de recolzar-se en una taula de desmuntatge, quan la força d'aquest registre de memòria la va aclaparar. Encara aspirava a realitzar molts treballs importants. Però no aquí. No ara.

En primer lloc, ella havia d'ocultar el seu rastre. El taller ha de quedar net, de manera que després que ella s'hagi ocupat dels dos nous droides i de Calrissian, no hi hagi ningú que pugui seguir-la fins a la seva propera seu. 9D9 es va detenir de nou, revisant els passos que havia realitzat per cobrir les seves petjades a Bespin. Ella estava realment sorpresa de com, l'administrador de la ciutat dels núvols, havia aconseguit seguir el seu rastre fins a Tatooine. Per ser un orgànic, era una gesta impressionant. Això no ajudaria a Calrissian a escapar de la seva destinació.

9D9 va anar a la consola autònoma que controlava els equips del seu taller, alimentada d'una petita bateria de fusió. Sobreescriuria totes les posicions de memòria en la consola, després programaria la bateria perquè se sobrecarregués en dos cicles, impedint qualsevol recerca sobre el treball que s'havia realitzat aquí. Però abans d'això, hauria d'eliminar el treball específic en curs.

9D9 va tornar cap a la paret al costat de la consola on un droide platejat ennegrit estava suspès de cap per avall, una sèrie de precises perforacions en el seu sistema de refrigeració permetia que el fluid es filtrés, gota a gota, elevant lentament la seva temperatura operativa durant transcendentals cicles llargs. El droide platejat estava doblegat fràgilment en les seves cadenes i una sèrie de brillants gotes de refrigerant blau degotaven de la seva carcassa cerebral. Penjant en aquesta posició, les seves funcions superiors serien les últimes a desactivar-se, i només llavors, després de registrar el tancament per reescalfament de qualsevol altre sistema en el seu xassís. El seu sistema simulador de dolor havia estat treballant en més d'un cent deu per cent de la seva capacitat nominal durant els últims dos cicles i 9D9 estava veritablement trista de veure la fi d'aquest experiment abans de la seva conclusió definitiva.

—És molt desafortunat, que hagi d'accelerar el calendari de la nostra recerca —va dir 9D9 quan s'apropà fins arribar a l'extrem d'un manipulador que s'introduïa a través d'una oliosa capa de fluid degotant—. Però hi ha els qui no aprecien el meu treball. —Les llums dels ulls del droide platejat van parpellejar feblement per 9D9. 9D9 va sentir una autèntica punxada de dolor quan provà per última vegada la seva transmissió de dolor. Llavors va col·locar els seus manipuladors al voltant del coll del droide platejat, els va estrènyer fins que va rebentar els tubs hidràulics i els conductes d'energia treien espurnes pels curtcircuits que va provocar. El droide platejat es va quedar inert en les seves cadenes i mentre 9D9 observava, les llums dels seus ulls es van anar apagant.

—Ahh!, exquisit —9D9 va murmurar en el silenci del seu taller, encara atrapada en el moment de l'apagat, havia sentit el llindar entre l'estat operatiu i la desactivació definitiva.

Els altres droides captius en el taller, ho van sentir tot, com una retroalimentació explosiva pels seus hipersensibilitzats sistemes simuladors de dolor. 9D9 va escoltar les sacsejades en les seves gàbies, el grinyol de les articulacions sense lubricar, el guspireig de les connexions elèctriques temporals, les aromes de fluid hidràulic recentment vessat, omplint de sobte l'ambient de la sala tancada. Encara que cap podia parlar, els seus cossos metàl·lics van crear una cacofonia de fràgils sons afeblits, les lamentacions dels obsolets.

—Ho sé. —Els va dir tristament 9D9—. Tot acabarà molt ràpid. —Els seus propis receptors interns es van elevar en gloriosos patrons quan va sentir la resposta de cada droide captiu alhora, multitexturitzada, superposada, com un cor de les dimensions superiors lògiques que, malgrat tot el seu dur treball, 9D9 només havia estat capaç d'obtenir un frustrant breu cop d'ull.

Ella sabia com de difícil que anava a ser deixar tot això enrere. Però tornaria a començar de nou en un altre lloc. Amb els anys havia après una important veritat dels orgànics: el dolor és etern. Cap altre pensament tenia tal força per sostenir-la en el seu treball. El seu tercer escàner òptic brillava amb l'energia d'aquest coneixement.

Llavors, de sobte tots els droides engabiats es van detenir alhora. Durant diversos cicles d'actualització, 9D9 va estar perplexa intentant entendre què havia passat. Però per fi, va aconseguir processar el que els seus sensors acústics havien registrat.

Els contrapesos de pedra es desplaçaven. Una familiar vibració reverberant.

Algú estava entrant en el seu sancta sanctorum.

Tots els droides engabiats es van tornar alhora, per explorar la paret que s'estava obrint. 9D9 es va mantenir al costat de la seva consola, congelada per un instant pels seus conflictes de programació. Havia estat tan segura que ningú, podria mai trobar-la aquí, que no havia preparat amb antelació cap opció de comportament que executar.

Ella commutà els seus receptors òptics a alta sensibilitat i baix contrast, llavors la figura oculta en l'obertura es va convertir en una silueta negra contra la resplendor verda del corredor situada més enllà. Remolins de boira giraven al voltant dels seus peus.

9D9 ho identificà, humanoide. Va ajustar el guany dels seus escàners. L’humanoide va entrar, una capa fluint darrere d'ell, un casc distintiu amb una placa facial d'ullals de calci protegint el seu rostre.

9D9 va analitzar els embolcalls. Un uniforme.

D'un guàrdia del Palau.

Els seus circuits de lògica van donar amb l'única conclusió possible: Calrissian.

—Baró administrador, ens trobem de nou.

Calrissian va llançar al terra un petit dispositiu que tenia tres receptors òptics que parpellejaven en la mateixa seqüència que els de 9D9. Va tritllejar en el sòl de pedra.

—Un dispositiu esplèndid, —va dir 9D9 en entendre com Calrissian havia tingut accés a la seqüència d'obertura de la porta. Simultàniament, va calcular la seva trajectòria fins al bufador de tall, muntat en el sostre sobre la taula de desmuntatge. Ella havia esperat poder utilitzar una cortina sònica per desmuntar a Calrissian, però a causa del gir inesperat dels esdeveniments, es va adonar que hauria d'improvisar.

—Espero que no em guardis cap rancor —va dir ràpidament 9D9. Havia après que els orgànics, podien confondre's sovint per les converses durant l'acció, com si els seus processadors tinguessin problemes per manejar la senzilla multitasca de dos procediments simples alhora.

Però Calrissian no va respondre a les seves paraules. La seva mà es va lliscar sota la seva capa i va emergir amb un blàster corellià, del tipus que tenia un sol mode: desintegració.

—No ens precipitem —li va advertir 9D9. Ella va fer un pas enrere des de la seva consola, tractant que s'interposés entre ella i el blàster. Es comportava d'una manera molt diferent a un orgànic, actuant de forma agressiva immediatament, especialment quan l'únic delicte en qüestió era la destrucció de droides. Per què, a Tatooine, encara hi havia llocs on no s'admetien droides?

—Tal vegada puguem discutir les nostres opcions, —va suggerir 9D9 mentre Calrissian aixecava el blàster. Els seus subprocessadors posicionals es van fixar ràpidament en la boca de l'arma per calcular cap a on apuntava Calrissian. En aquest moment les seves subrutines d'agudesa visual van assumir el control i van forçar els seus escàners a fixar-se en la mà de Calrissian que empunyava el blàster.

Aquests no eren dits.

Eren apèndixs manipuladors.

El seu atacant era un droide.

La coberta dels altaveus de 9D9 es va obrir sota la seva carcassa cerebral.

El blàster va disparar.

Un pols de plasma groc va travessar l'aire del taller, il·luminant-lo com si els sols de Tatooine s'elevessin sota la terra.

L'articulació de l'espatlla de 9D9 va explotar i la seva extensió del braç va sortir acomiadat. Ella va trontollar cap enrere, amb tots els seus circuits travessats per una ona incomparable d'agut dolor. El seu tercer receptor òptic va brillar intensament. Els droides engabiats es van desplaçar endavant i enrere amb ansietat, sentint la seva agonia.

El blàster va disparar de nou mentre el droide uniformat avançava aguaitant-la, amb els seus metàl·lics apèndixs ambulatoris retrunyint en el dur sòl.

L'altre braç de 9D9 va esclatar en una flamarada de plasma.

Dos ràpids trets mes, van tallar les seves cames i la van llançar acomiada fins a xocar contra la paret, sota el xassís immòbil del droide platejat.

El dolor va anar més enllà de la codificació descriptiva. 9D9 mai va sentir tal unitat amb el seu entorn. Una part d'ella desitjava que el seu atacant li disparés una vegada i una altra, per fer que el dolor mai es detingués.

Però quan el seu atacant es va inclinar sobre ella, amb veritable pesar 9D9 va veure el blàster en la seva funda, el seu ús havia acabat. Llavors va veure com el droide es llevava el casc.

9D9 havia calculat que hi havia una probabilitat d'un vuitanta-tres per cent, que el seu atacant fos el droide daurat que acabava d'arribar, però sorpresa, 9D9 no va reconèixer les característiques del seu atacant quan es van revelar les seves faccions. Era només una unitat 12, molt semblada amb aquelles que havia tingut tant èxit...

De sobte tot tenia sentit.

—Jo sóc 12-4C-41, —va dir l'atacant, mentre deixava que la capa del seu uniforme fluís des de les seves espatlles—. Controlador de tràfic. Segona classe. Tu vas desactivar a tots els meus companys de lot de fabricació. Ara l'equació ha d'equilibrar-se.

9D9 va processar l'argument completament. Aquesta vegada, era lògic.

41 utilitzà un fi instrument de la consola. 9D9 va sentir l'indesitjat so de l'obertura de les portes corredisses de les gàbies.

—Estàs mal informat, —li va dir ella a 41—. Aquests droides ja no estan en condicions de treballar. Ara són obres d'art. Les meves creacions.

41 es va tornar cap a 9D9.

—Encara són capaços de realitzar un últim servei.

9D9 va escoltar encara més sons desagradables: cruixits i grinyols, l'arrossegament d'apèndixs sense energia, el líquid esquitxat de cables penjants arrossegats a través de tolls de refrigerant que es solidificava. Ella va inclinar el cap per veure i explorar des d'on es movien els droides, però la seva caiguda la mantenia enganxada a la paret. Des del droide platejat desactivat, situat sobre ella, degotava lentament fluït hidràulic sobre la seva carcassa cerebral, gargotejant la seva visió. Els seus processadors van ser unànimes en retornar una probabilitat del cent per cent del que 41 anava a realitzar a continuació. 9D9 va considerar com encaixava aquesta nova situació dins del seu pla general.

—Molt bé, —va dir 9D9—. Accepto la meva destinació. Però tu, a canvi, has de dir-me com em va trobar Lando Calrissian.

41 es va agenollar al costat de 9D9.

—El Baró Administrador Calrissian? —va dir—. Ell no sap on et trobes. No li importes.

—Però ell està aquí, —va protestar 9D9—. A Tatooine. Al palau de Jabba.

41 va pressionar una eina multi ús contra la carcassa cerebral de 9D9 com si comprovés els danys.

—L'última vegada que el vaig veure, fa anys, el Baró administrador Calrissian estava a la Ciutat dels Núvols. Si ell està aquí ara, serà per alguna altra raó que no té res que veure amb tu.

—Però, què podria ser més important que el meu treball i jo? —Va preguntar 9D9. Ella no podia veure cap lògica en això. Però podia veure, borrosament, la massa de figures deformes arrossegant-se cap a ella des de les gàbies, empenyent-se amb monyons produïts per bufadors de tall i extremitats tortes. Internament, 9D9 va ajustar els seus processadors de dolor a la seva sensibilitat més alta, preparada per experimentar cada fi matís del seu inevitable desmuntatge. Almenys, ella ho sabia, la seva familiaritat amb l'altre costat del procés, li havia ensenyat el que havia d'esperar. No es perdria cap nanosegon del seu propi descens a l'estat no operatiu. Gairebé es podria convèncer a si mateixa que la finalitat de tota la seva existència fins ara havia estat preparar-se per a aquest moment de sublim alliberament. Fins i tot podria ser la culminació definitiva de tot el que havia lluitat per aconseguir, el coneixement últim del que significava creuar aquest llindar entre els dos grans estats d'encès i apagat.

—Mou-te ara, —li va dir ella amb arrogància a 41—. Estàs en el camí de la meva transformació final.

41 estava sobre 9D9 amb eines en els seus apèndixs. 9D9 va percebre metall esquinçant-se entre els seus principals sensors òptics. Ella va sentir una pèrdua sobtada de corrent i va xisclar quan va veure a 41 tirar cap enrere amb el seu tercer escàner òptic penjant d'un circuit sonda xopats d'oli.

—No, —es va queixar 9D9, sentint l'inici d'un bucle de pànic—. Ja no seré capaç de veure en les dimensions superiors.

41 va llançar l'aberrant escàner al costat, llavors va desmuntar el tancament del pit de 9D9, exposant els seus circuits.

—Ah, —9D9 va sospirar amb alleujament, va decidir que 41 anava a realitzar aquest procediment gradualment. Molt millor així. Ella va esperar expectant a la primera amarga estirada dels seus circuits. Va accelerar la seva velocitat de rellotge al seu nivell més alt. Però l'estirada que sentia no era de qualsevol de les seves plaques centrals.

41 li estava llevant el seu sistema simulador de dolor.

—Noooo! —9D9 va tractar frenèticament de flexionar el coll, per aconseguir moure el tors, allunyant-lo de les eines de 41. Però la unitat 12 era implacable.

—Tu no ho entens —suplicà 9D9, quan va notar com un emprovador de circuits trobava els cables principals del simulador de dolor—. No has de llevar-me això. Perdré la capacitat de conèixer el meu destí.

—Hi ha algunes coses que els droides no haurien de mai saber, —va dir 41. Darrere d'ell, els droides que s'arrossegaven es van moure a l’uníson, com una gran bèstia, avançaven trontollant-se, amb la intenció de destruir-la, la llum de les torxes es reflectia feblement en les seves cobertes externes brutes.

—Però les subtileses, els detalls, els matisos i sabors... —9D9 es va quedar sense paraules quan va sentir com les seves connexions eren tallades. Amb creixent horror, ella es va adonar que s'estava realitzant gairebé sense dolor.

41 aixecà el simulador de dolor de 9D9, amb els seus polsants llums d'estat en els seus apèndixs, degotant d'oli. El petit dispositiu encara estava connectat als circuits de 9D9 per un sol cable. La imatge era horrible, fins i tot per als saturats sensors de 9D9.

—El binari és millor, —va dir 41—. Per a tu, d’ara en endavant, no hi ha subtileses, no hi ha matisos. Tot serà, sí o no. —Després va tallar el cable i va aixafar el petit dispositiu en les seves extensions manipuladores.

9D9 va analitzar el pols i les restes del simulador mentre queia, ja no tenia cap coneixement del que li havia ofert. I en la seva anàlisi d'aquest últim problema, el primer dels droides mutilats la va trobar.

No estaven per res ben acoblats, i els seus esforços van ser molt ineficients. Els va portar quatre canvis de torn, punxant, copejant i tirant per finalment, esbocinar a 9D9 fins al punt de no operació, gairebé al mateix temps, en què la barcassa de Jabba va esclatar en el mar de les dunes, quan Calrissian, els dos nous droides i els seus companys van tenir èxit en el seu pla, sense el coneixement o apreciació del destí de 9D9.

I d'alguna manera, 12-4C-41, que s'havia anat feia temps, en la seva venjança, havia deixat just prou d'una subrutina que s'executava profundament dins de 9D9 fins aquest instant de la seva desactivació, la unitat EV-9D9 d'alguna manera sabia prou com per lamentar que per una vegada no tenia un mal pressentiment sobre res.

FI