L’Aposta d’en Wedge (XI)

Anterior

11

- Tracte fet, Antilles?

-Enviï-me’ls -Wedge va tocar un altre botó que va congelar la transmissió. De l'altre costat Doole només veuria una representació hologràfica de l'escut de l'Esquadró Murri. Va girar cap als Forge -. Només han de demanar-m’ho i ens assegurarem que siguin separats. Li trobarem a ella un lloc on quedar-se, lluny d’en Thyne.

- Faci-ho! -Myda va estendre la mà i va prendre una de les d’en Wedge en la seva -. Si us plau, no la deixi amb ell.

Kassar va posar les mans sobre les espatlles de la seva dona i la va arrossegar cap a enrere.

-Myda, no podem fer això. Ella ha pres la seva decisió.

-Però és una mala decisió.

El pare d’Inyri va agitar lentament el cap.

- I això vol dir que li podem negar la seva llibertat? Prendre males decisions no és un crim, ni tan sols a l'Imperi.

-Però he vist molta gent acabar a Kèssel a causa d'aquestes males decisions -Còrran va veure el dolor en els ulls de Myda i va veure aquest dolor reflectit en l'expressió del seu marit.

-Conec Thyne, ell és del pitjor. L'elecció de la teva filla li portarà problemes.

Kassar es va redreçar.

-Només si ella actua malament.

-Però s'està anant amb ell.

Kassar va arronsar les espatlles, impotent.

-Ella va trobar una cosa que valorar en ell. Potser ella pugui salvar-lo d'ell mateix.

Còrran va fer una ganyota de dolor.

-Thyne és bastant semblant a un forat negre quan es tracta de salvar.

-Em vaig passar la vida sencera ensenyant-li a la gent d'aquí com viure lluny de Kèssel. Encara que això és tot el que puc fer. No puc triar per ells. No puc viure les seves vides per ells -Kassar va mirar cap avall i va netejar les llàgrimes de la cara de Myda -. Li vam donar a la nostra filla, a tots els nostres fills, tot l'amor i el suport que vam poder. Confiem en ells. Així com vam confiar en Lujayne quan se'n va anar a unir-se a la Rebel·lió, hem de confiar en Inyri.

Còrran va agitar el cap.

-Això no m'agrada gens, Comandant.

-Jo tampoc estic entusiasmat, Còrran, però no és la nostra lluita i no és una que puguem guanyar, almenys no ara mateix -Wedge va baixar la mirada als seus punys i els va obrir lentament -. Potser ella servirà com un fre sobre ell.

- I quan el fre es gasti?

-Espero que tinguin alguna cosa planejada per cobrir aquesta contingència.

-Com ordeni, senyor -Còrran va començar a revisar la llista de delinqüents al seu quadern de dades. La llista original havia estat aconseguida dels arxius imperials i se l'havia complementat amb classificacions jeràrquiques que determinaven el valor de cada individu per la Rebel·lió. De milers de convictes, només disset havien estat identificats com útils pels oficials de la Nova República. Aquells disset, ara reduïts a setze des que Doole havia eliminat a Arb Skynxnex de les consideracions, clarament havien estat estrelles en ascens en l'organització Sol Negre. Encara que cap d'ells havia aconseguit un estatus superior, havien mostrat la classe d'iniciativa i l'impuls que deixava clar, abans que les seves carreres haguessin estat detingudes, que els millors d'ells haguessin estat en una aproximada equivalència amb Jabba el Hutt, en termes de poder i influència.

Còrran va recordar que el seu pare s'havia queixat de la naturalesa canviant del crim organitzat. Alguna vegada, Sol Negre havia estat una organització honorable... amb la seva pròpia moralitat, és clar, però amb un codi pel qual els seus membres vivien. Sol Negre sempre havia estat cruel... abandona una càrrega d'espècia i malfactors amb blàsters que es preocupessin per col·lectar el cost, o el seu equivalent, del contrabandista en qüestió. Els membres que informessin sobre altres membres serien assassinats de la manera més espantosa, i els oficials de la llei eren blancs legítims per represàlies, però totes aquestes coses eren fetes en una base individual.

La nova ventrada estava disposada a fer servir una bomba en una cantina plena només per arribar a un individu. La idea de matar un denunciant i la seva família es va transformar en una cosa habitual. L'espècia que es va començar a vendre era més forta que abans i l'assassinat de figures polítiques que s'oposessin al cartell del crim es va tornar la regla, no l'excepció. Hal Horn havia assumit que l'èxit de la Rebel·lió al desafiar a l'Imperi havia contribuït a una relaxació general de les normes morals que es van instaurar en Sol Negre i va permetre que prosperessin salvatges com Zekka Thyne.

Tres siluetes van aparèixer de l'altra banda del segell translúcid intern de la resclosa. El soldat que estava dins de la botiga va obrir la resclosa i va arrossegar endins primer a Thyne. Els grillons que portava als peus li van fer ensopegar, però Thyne va aconseguir recuperar l'equilibri tot i tenir els braços lligats darrere de l'esquena. Va agitar el cap per fer caure la màscara de respiració, llavors la va aixecar en gest desafiador.

-Sóc Zekka Thyne.

Cinc anys a Kèssel no li havien fet a Thyne res més que fer-ho aprimar una mica i, com suggeria la brillantor odiosa en la seva mirada, fer-ho molt més malèvol. És com si els anys aquí l'haguessin destil·lat a la seva essència. Només un parell de centímetres més alt que Còrran, Thyne tenia un físic fort que, d'alguna manera, feia que semblés encara més alt. Completament afaitat i calb, semblava ser genèticament barbamec, el seu cap i la pell que estava exposada brillava com si fos cuir polit.

Més notable que la seva brillantor, la pell d’en Thyne era de dos colors. El més notable era el celeste perquè semblava estar per sobre del rosa-blanquinós, com si l'haguessin esquitxat amb pintura blau-marí que mai va poder rentar-se del tot. La taca més gran li passava pel pont del nas, per sota del pòmul cap l'orella esquerra i cap amunt per la meitat del crani. Feia la impressió que tenia un ull de vellut gegantí que estava esvaint-se lentament.

A part del color, les orelles punxegudes, les dents negres, igualment afilades, i els seus ulls, el separaven del regne del totalment humà. Les orbes eren completament vermelles, del color de la sang arterial, llevat on una prima pupil·la en forma de diamant les bisectava. Uns brins daurats delineaven el diamant negre, i en la foscor, reflectien una mica de llum. Aquests diamants l'havien traït a Corèllia, permetent a Còrran i al seu pare enviar-lo a les seves vacances a Kèssel.

Wedge va aixecar una cella.

- De veritat és ell?

Còrran va assentir.

-Si, és Taques.

-Horn, aquí? -Va xiuxiuejar Taques -. Potser mai et va arribar el missatge que et vaig enviar.

- Quin missatge?

-El teu pare és mort, oi?

El verí en la veu de l'home combinat amb la sorpresa de la pregunta va fer que Còrran sentís com si el cor li hagués xocat contra la columna. Volia cridar alguna cosa a Thyne, però primer l'alè i després les paraules li van fallar. Thyne sempre intentava utilitzar amenaces i intimidació, però Còrran i el seu pare s'havien negat a fer-los cas. Thyne no va ser el primer criminal en amenaçar-lo, ni l'últim.

I tampoc el primer a ser culpat per la mort del meu pare. Amb un moment de reflexió Còrran va comprendre que Thyne probablement havia sentit parlar de la mort del seu pare i havia decidit adjudicar-se la responsabilitat només per arribar a ell. Còrran creia que Thyne era més que capaç d'ordenar un assassinat i que el Sol Negre era més que capaç de dur a terme aquesta ordre, però Hal Horn havia estat assassinat un any i mig després que Thyne havia arribat a Kèssel. Segons recordava, Sol Negre preferia que les coses fossin més immediates.

Els ulls d’en Còrran es van tornar petites línies verdes.

-Suposo que podries haver estat tu el que va manar a matar el meu pare, després de tot, ens vas amenaçar a tots dos i vas deixar sense fer el treball complet, el que encaixa amb la teva habitual ineficàcia.

La resposta no va tenir efecte visible en Thyne. Va apartar la mirada d’en Còrran i llavors va mirar a Wedge per un moment.

- Ets el Jedi?

-No, sóc només l'home que decideix si surts d'aquí o no -Wedge va indicar amb el polze cap en Còrran -. Aquest no va ser un bon començament.

-Oh, perdoneu, m'havia oblidat que els rebels són tota dolçor i llum. Això és el que ens diuen, ja saps, tots els polítics que han estat enviats aquí -Thyne va somriure curosament -. Però clar, estàs aquí emportant-te a algú com jo d'aquest lloc. Sembla que la velocitat li guanya a la puresa.

El comando de la resclosa va portar a Inyri Forge i Còrran va veure la semblança entre ella i Lujayne el mateix segon en què es va treure la màscara respiratòria. Les dues tenien els mateixos ulls marrons i cos prim. Inyri tenia el seu cabell castany més llarg que el de la seva germana i s'havia tenyit un floc del mateix color de blau de les taques d’en Thyne. Va semblar sorpresa de veure els seus pares allà, però la seva cara es va endurir ràpidament mentre s'apartava d'ells i descansava una mà a l'espatlla esquerra d’en Thyne.

Wedge va estudiar a la dona per un moment, llavors va mirar Thyne.

-La Nova República m'ha autoritzat a donar-te transport des de Kèssel cap a la destinació que et serà informada més tard. Se't donaran tasques perquè facis. Si tens èxit en realitzar-les satisfactòriament, la Nova República et concedirà un perdó condicional pels teus crims.

Comprens?

- Què passa si decideixo acceptar la seva oferta i, simplement, m'escapo?

Wedge va somriure obertament.

-Et caçarem i et tornarem a portar aquí.

-La galàxia és un lloc gran.

-Pots creure això, però s'està fent cada vegada més petita amb el temps -Wedge va arronsar les espatlles indiferentment -. L'Emperador no va poder amagar-se de nosaltres, no creguis que tu podràs.

Còrran va assentir.

-No vas ser tan difícil de trobar abans, Taques, no crec que ho siguis ara.

-No m’espantes, Horn.

-No m'interessa espantar-te, només atrapar-te, Thyne -Còrran es va ajupir, va recollir la màscara respiratòria d’en Thyne i se la va posar a la cara -. No importa on vagis, trobaré aquests dobles diamants teus, com l'última vegada. Compte amb això.

Wedge li va fer un gest amb el cap als guàrdies.

-Emportin-se’l fora i prepareu-lo per al transbord a la llançadora.

Inyri va començar a seguir-lo, però un guàrdia la va detenir en resposta al senyal d’en Wedge.

-Senyoreta Forge, m'agradaria parlar-li tot sol.

Inyri es va tornar lentament i encarcarada.

-No estem sols.

-No cal que vagis amb Thyne.

Va mirar enutjada als seus pares i, després, a Wedge.

-Vaig fer l'elecció d'estar amb ell. Deixa'm en pau. No és assumpte de ningú més que meu.

-Mira -Còrran va començar a parlar, oferint-li una mà -, nosaltres podem protegir-te d'ell.

-Oh, com vau protegir la meva germana?

Còrran va baixar la mà. La mateixa horrible sensació que havia sentit quan Lujayne va morir va passar a través d'ell. Sabia que el dolor en la veu d’Inyri havia activat aquest record, però també va sentir que estava percebent la part d'ella que havia mort quan es va assabentar de la mort de Lujayne. Si li demanaven triar entre el record o el dolor d’Inyri, no podria decidir què li feia més mal, i la seva incapacitat per arreglar qualsevol dels dos el frustrava com res més ho feia.

-Vaig fer, vam fer, tot el que vam poder per protegir Lujayne -Còrran es va dur la mà al pit -. No la vam conèixer tant temps com tu, ni tan bé, però saps com era la teva germana. Saps com de bona era per fer que la gent se sentís benvinguda, a gust i valorada. Ella també va fer això per a nosaltres -Va apuntar cap a la resclosa -. El que facis amb Zekka Thyne pot no ser cosa meva, però estic segur que la teva germana no hauria volgut que te n’anessis amb ell. Lujayne se n'ha anat, però això no vol dir que les persones que la van estimar i la van respectar deixaran que et fiquis en problemes. Thyne és tot el que la teva germana no era.

-No el coneixes.

-I potser tu tampoc -Còrran li va oferir la mà de nou -. No has de fer això.

-Si -Ella va creuar els braços resolta -. He de fer-ho.

Wedge va agitar el seu cap.

-Tindràs temps per reconsiderar-ho, fins al final del viatge.

- Això és tot?

Wedge arrufar les celles.

-Potser vulguis dir-li adéu als teus pares.

- Per què? Això no va fer que Lujayne estigués fora de perill.

-Tampoc la va matar.

La resposta d’en Wedge va semblar estovar a Inyri per un moment. La seva mirada va passar pels seus pares per un segon i, per un segon, Còrran va pensar que ella anava a recapacitar. Llavors els seus ulls es van endurir i es va ajustar la màscara respiratòria sobre la cara. Sense una paraula, es va donar la volta i va caminar cap a la resclosa.

Wedge es va tornar i els va mirar sense paraules.

Kassar va abraçar la seva dona.

-Ho ha intentat, Comandant. Això és tot el que nosaltres podríem demanar-li.

• • •

La resta de l'intercanvi va ser bastant tranquil. Wedge va recórrer a les amenaces un parell de vegades quan Doole es negava a donar-li les persones que ell volia, però per al final de les coses ells se les havien enginyat per treure a 150 presoners polítics de Kèssel a canvi d’emportar-se a setze dels delinqüents més durs i menyspreables que la galàxia hagués conegut.

I per al final del procés, Còrran havia trobat a algú que podrien usar per manejar a Thyne. Wedge li va suggerir un tracte a Doole, però el pretensiós ribetià ho va descartar com un tracte on no aconseguia res. Wedge havia suggerit que ho considerés un gest de bona voluntat i després d'un vol rasant per la part de l'Esquadró que estava en l'aire, Moruth Doole va decidir que era millor seguir-li el joc a Wedge.

-Aquesta és l'última vegada que tracto amb la Rebel·lió. Kèssel no tractarà amb ningú des d'avui en endavant!

Wedge li va somriure a la imatge d’en Doole.

-Llavors no tornarem, llevat que estiguem retornant-te a alguns dels teus amics – va desconnectar la transmissió abans que l'udol d’en Doole pugés a nivells dolorosos.

Deu minuts més tard dos comandos escortaven l'últim presoner a la botiga. L'humà era vell, encara que no fràgil. Els hologrames que Còrran havia vist d'ell no havien tingut la carn tan solta o groguenca, però els foscos ulls encara brillaven amb vida. Encara que més petit fins i tot que Còrran, irradiava un cert poder. Una cabellera plena de pèl blanc el coronava i li donava una mica de la dignitat que li robava els pantalons de peto bruts.

Fins i tot Wedge semblava impressionat.

-Moff Fliry Vorru, jo sóc el Comandant Wedge Antilles.

Vorru va somriure cortesament.

-Encantat. Que potser detecto un rastre de Corellià al teu bàsic?

-Així és.

- Un fill lleial ve a lliurar-me d'aquesta presó?

-Potser.

Còrran mai abans havia vist el Moff Vorru, però el seu avi li havia explicat històries de l'home. Com a administrador a càrrec del sector corellià sota l'Antiga República, Vorru havia fet els ulls grossos a les activitats contrabandistes, el que va fer de Corèllia un centre de contraban, donant-li una reputació que no havia canviat a través dels anys. Quan el Senador Palpatine es va declarar Emperador, va veure que Vorru podia ser un rival. El Príncep Xízor va trair a Vorru davant l'Emperador, però l'Emperador no el va matar. Es creia que Vorru havia salvat la seva vida fent que els seus arxius sobre d’altres al Senat Imperial i altres persones de l'Imperi foren lliurats amb comptagotes a l'Emperador.

Encara que havien passat dècades des que Corèllia havia operat com un sector obert sota el comandament de Vorru, molts delinqüents recordaven a la Corèllia de Vorru com una Utopia brillant de prosperitat incomparable. Vorru s'havia convertit en una llegenda en el submón imperial, en Seguretat de Corèllia sempre havia nous rumors sobre algú que havia intentat entrar a Kèssel per a alliberar Vorru.

L'ex-Moff imperial va arronsar les espatlles tant com els seus lligams li permetien.

- Què vol que faci per vostè?

- Coneix Zekka Thyne?

Vorru va sospirar.

-Si. Agressiu i intel·ligent, encara que l'agressió és la seva actitud normal. Si el sorprens et colpejarà. És imprevisible més enllà d'això.

-El farem servir per atacar l'Imperi, però no volem que es torni excessiu i fereixi d’altres.

L'ancià va somriure lentament.

-Utilitzar armes estratègiques per guanyar un avantatge tàctic és un senyal de desesperació.

-Aquests són temps desesperats -Wedge va assentir cap a Còrran -. El Tinent Horn pensa que vostè pot controlar Thyne.

-Controlar-lo a ell, no -Vorru va tancar els ulls per un moment -. Però controlar aquells que ell necessita per poder anar massa lluny, sí. Jo puc fer això per vostè.

- Ho faria?

-Amb molt de gust -El somriure segur d’en Vorru es va reflectir en els seus ulls quan va tornar a obrir-los -. Serà perillós, però veure Centre Imperial de nou farà que valgui la pena el risc.

Còrran va parpellejar i va mirar cap a un atordit Wedge. Com va saber que anava a viatjar a Coruscant?

L'ancià va llegir la sorpresa en les seves cares, llavors va riure.

-No se sorprenguin pel fet de poder deduir on vaig a ser utilitzat, celebreu aquest fet. Si aquesta simple deducció fos difícil per a mi, no tindria cap possibilitat de complir la missió que m'han donat.

Següent