L’Aposta d’en Wedge (XVIII)

Anterior

18

Tot i que la setmana que havia passat vagant a través dels recintes superiors de Coruscant li havia permès acostumar-se a l'observació constant, Còrran no podia treure’s la sensació de dins que l'estaven mirant. Per descomptat que hi havia raons perquè la gent el mirés. Estava assegut a una taula del cafè a la vora d'una planxada al Gran Passadís del Palau Imperial acompanyat per dues dones notablement boniques. Erisi amb el seu curt cabell negre i Rima amb el seu més llarg cabell blanc semblaven crear suficient contrast per atraure naturalment les mirades cap a elles. Que ell, un sol home, estigués beneït per la seva companyia el feia objecte d'una certa quantitat d'enveja, com ho feia l'aparent oci amb el qual els tres d'ells eren a taula i xerrant despreocupadament.

A Còrran i Erisi els havien donat dues àrees per estudiar en el seu sondeig de Coruscant.

Havien de cobrir la seguretat i forces de pau bàsiques així com els serveis i instal·lacions mèdiques. Com havia estat un oficial de seguretat, Còrran sabia què cercar pel que fa a assignacions de forces, moral, disciplina, temps de resposta, i tàctiques. Ja havien invertit una gran part de la setmana en l'observació passiva de la policia de Coruscant i els contingents de soldats d'assalt que treballaven amb ells.

Venir al Gran Passadís del Palau havia estat l'últim i el fermall d'or en el seu sondeig dels nivells superiors i més públics de Coruscant. Al principi Còrran s'havia negat terminantment a córrer semblant risc perquè sentia que la seguretat allà, al cor de l'edifici des del qual funcionava el govern, havia de ser mantinguda en el nivell més alt. Allà les oportunitats de detecció eren grans, però la necessitat d'estudi era igualment gran. Sabia que qualsevol intent de prendre Coruscant bé podria acabar amb una lluita a través dels vestíbuls i passadissos del Palau, així que qualsevol informació sobre la seva seguretat clarament salvaria vides.

I en aquest lloc, l’Esquadró Murri podria tenir un duel aeri amb tota una ala de TIEs.

El Gran Passadís l'havia impressionat immediatament per la seva escala i mida. El passadís mateix corria per quilòmetres i les àrees obertes en el nivell del pis fàcilment podrien allotjar un Destructor Estel·lar. Estendards de tots els colors i dissenys penjaven de balustrades i arcs. Cadascun representava un món en l'Imperi i hi havia més d'ells que els que Còrran pensava que podria comptar en una vida.

Els arbres ch'hala porpres i verds flanquejaven el pis principal i cada un dels nivells superiors. La seva escorça reaccionava a les vibracions i sons, fent-los brillants mostres de color que esquitxaven un mosaic opalescent sempre canviant, sobre les parets i pilars de granit gris. Còrran havia arribat a sentir dels nombrosos droides guies turístics que els arbres ch'hala havien estat uns favorits de l'Emperador i havien estat posats aquí per la seva comanda específica. Encara que odiava tot el que l'Emperador havia simbolitzat, Còrran va haver d'admetre que els arbres ch'hala eren el que realment feia gran en aquest lloc.

Les necessitats de la vida moderna no s’entremetien per espatllar la majestat del vestíbul. Les cintes de notícies, aquelles en què desfilaven les últimes notícies en totes les altres parts de Coruscant, havien estat escudades perquè qualsevol que volgués llegir els seus missatges hagués de parar-se en un punt específic del pis per realment poder veure passar les lletres de color escarlata. Els quioscos d'informació estaven aixoplugats per arbres ch'hala. Uns petits arcs foradats a les parets a intervals regulars li donaven a la gent una mica de privacitat per utilitzar les estacions d’holotransmissió integrades dins.

La seguretat semblava ser laxa, però Còrran vaq advertir signes que Erisi clarament no havia advertit. Esquadres de soldats d'assalt patrullaven el pis principal i passaven per certs punts de control a intervals força precisos. Semblaven estar principalment preocupats en dispersar o fer circular els grups de no-humans. Aquells amb raons legítimes per estar a l'edifici eren instats a seguir el seu camí, mentre que a aquells que admiraven la magnificència del Palau se'ls ordenava unir-se als grups escortats o anar-se'n.

Les galeries superiors del Gran Passadís semblaven estar lliures d'alienígenes, però el mecanisme per mantenir-se d'aquesta manera era notablement discret. Els passatges laterals que portaven a les escales o ascensors s'estrenyien considerablement, impedint que passessin més de dos o tres individus a la vegada. Uns guàrdies que vestien una versió més estilitzada i estèticament agradable de l'armadura de soldat d'assalt estaven apostats en aquests passatges i amablement donaven indicacions a qualsevol que semblava que estigués perdut. Responien preguntes, però només indicant als visitants el camí als llocs d'informació on podrien repetir les preguntes.

Les escales mateixes donaven la volta dues vegades. Això significava que el tram mitjà de l'escala podia usar-se per aïllar a qualsevol que burlés als guàrdies en el nivell inferior i ocupar-se discretament d'ell. Els descansos en ambdós extrems de l'escala semblaven normals, però Còrran sabia que hi havia una dotzena de formes en què es podia atrapar qualsevol que els creués o, amb un canó làser que emergís per darrere d'un panell ocult, abatre’l amb poc o cap risc per al personal imperial. Encara que era bastant fantàstic en el seu disseny i execució, el Gran Passadís no havia estat creat sense prestar atenció a la seguretat.

Còrran va fer algunes ràpides suposicions sobre altres precaucions que havien d'estar preparades. Sospitava que en els corredors estrets de baix hi havia detectors d'armes. La tecnologia per localitzar un objecte inorgànic al costat de la carn de o dins del cos d'una criatura vivent era vella i discreta. En detectar la pertorbació que feia una arma en el camp bioelèctric de la criatura o el mateix camp magnètic del planeta un ordinador podia transmetre als guàrdies la identitat de la persona que portava l'arma, la ubicació en el seu cos, i fins i tot el tipus d’arma que estava portant.

Podrien usar-se altres dispositius de monitoració passiu per localitzar coses com tancs de gas o bombes en captar els rastres moleculars que emeten. Pel que Còrran sabia, fins als arbres ch'hala podrien haver estat alterats genèticament per convertir-los en ensumadors botànics. Els patrons de llum que passaven per la seva escorça podrien tenir algun significat, per alertar als oficials imperials del perill sense que ningú al Gran Passadís se n'adonés.

Definitivament estàs pensant massa en això, Còrran. Va somriure i va mirar a Rima. La va atrapar mirant-lo fixament per un moment, excepte que els seus ulls estaven prou desenfocats perquè sabés que ella no havia estat pensant en ell.

-Centre imperial a Rima. Hola?

Ella va parpellejar, llavors li va somriure tímidament.

-Em sap greu. Estava pensant.

-Es notava. Sobre què?

Rima va titubejar i això va captar tota l'atenció d’en Còrran. Al llarg del temps que havia passat amb ella s'havia adonat de dues coses: Era increïblement observadora i semblava oblidar-se de molt poc, o de res, del que succeïa al seu voltant. En realitat Còrran no podia recordar haver-la sorprès amb un detall que ella no hagués notat, i sovint ella el corregia a ell. Les úniques vegades que havia dubtat prèviament abans de contestar una pregunta havien estat les vegades en què la resposta tenia el potencial de violar el context de seguretat que envoltava la missió.

L'expressió de Rima es va estovar una mica i Còrran va sentir que estava a punt d'obrir-se una mica sobre ella mateixa.

-Estava pensant que en realitat tu i jo podríem tenir un amic en comú. Era de casa, encara que no el vaig conèixer allà. Estava preguntant com estarà.

Còrran va somriure i va recollir la seva tassa d’espcaf fred.

Ell havia assumit des del principi que ella era d'Alderaan. Ella mai havia confirmat ni negat això. No podia recordar haver-li dit res que li comuniqués la seva suposició, però per la mirada en els seus ulls, no tenia cap dubte que havia dit alguna cosa, permetent-hi formular la seva pregunta de manera tan obliqua.

Ell va baixar la tassa i va mantenir la veu neutral.

- Vols dir Sel? –Va abreujar el cognom d’en Tycho, suposant que tot i que algú pogués sentir la conversa, el valor d'intel·ligència d'una síl·laba era diminut.

-Sí, estava pensant en ell.

Erisi va somriure.

-Està força bé. Recentment em va treure d'una situació molt complicada. És un veritable tresor.

- De debò? Això és bo.

Còrran va captar un parpelleig de sorpresa i dolor en els ulls de Rima. Ella ho va ocultar ràpidament, però ell va creure reconèixer gelosia en la seva reacció a la forma que Erisi va respondre a la pregunta. Ella i Tycho han de tenir alguna història.

-Suposo que el coneixes millor que qualsevol de nosaltres dos. Només som coneguts casuals d'ell.

Els ulls de Rima es van esmolar lleugerament.

- Coneguts casuals? Havia pensat que vostès dos s'haurien tornat amics ràpidament.

-Podríem haver-ho estat, però l'home té els seus secrets.

Còrran va acomodar les espatlles inquiet. Malgrat la seva resolució original de confiar en Tycho, havia xocat lentament amb la realitat. Els preparatius per a la missió a Coruscant havien emfatitzat la seva confiança i havien afilat el seu sentit de la paranoia. Al centre del problema amb Tycho estava el fet que ningú excepte Ysanne Isard sabia si Tycho era el seu titella o no. Còrran havia començat a aïllar-se emocionalment d’en Tycho, però fins ara no s'havia adonat del lluny que havia arribat en aquest procés.

-Els secrets estableixen una distància i soscaven la confiança.

El dolor va tornar als ulls de Rima.

-Ha tingut una vida dura.

- I tots nosaltres no?

El cap de Rima es va alçar.

-No ho entens. La seva família va morir...

-Ho entenc -Còrran va mantenir baix el volum de la seva veu, però va deixar que les emocions que bombollejaven a en ell fluïssin directament a les seves paraules -. Jo tampoc tinc cap família i saps què? Vaig veure quan li van disparar al meu pare. Assassinat. I no vaig poder fer res. Estava a cent metres de distància, mirant-lo per remot, recolzant-lo, quan un caça-recompenses va entrar a la cantina i va encendre la llum de la casella on ell estava esperant-lo amb dues persones més. Els va matar a tots i no vaig poder fer res al respecte. Hi vaig anar i vaig sostenir al meu pare en els meus braços, però era massa tard.

Vols una vida dura?, Aquí tens una vida dura.

Les mans d’en Còrran es van contraure en punys i Erisi es va inclinar cap a ell per abraçar-lo. Ell mirava fixament a Rima, desafiant-la a què negués el seu dolor. Volia que ella es trenqués, que perdés aquesta mirada de superioritat que feia servir. Volia que admetés que res pel que Tycho havia passat, ni tan sols la destrucció del seu planeta natal ni la seva captivitat imperial, podia comparar-se al que Còrran havia suportat.

Fins i tot mentre Erisi murmurava:-Em sap tant greu -en la seva oïda, Còrran va saber que s'havia excedit i s'havia excedit moltíssim. Què m'està passant? Va buscar una resposta en la seva ment, remuntant-se als pensaments esquius, i lentament va arribar a una conclusió que el va sorprendre per la seva simplicitat i el va sorprendre pel seu poder.

Tycho, al salvar-li la vida i guiar-lo a través de la seva introducció a l'Esquadró Murri, havia passat a una companyia augusta en la ment d’en Còrran. El pare d’en Còrran, el seu supervisor de Seguretat de Corèllia, Gil Bastra, i Wedge Antilles eren les úniques altres persones que Còrran veia en els papers de guardians i mentors en la seva vida. Amb tots dos el seu pare i Gil morts, Còrran va comprendre que havia començat a confiar en Wedge i en Tycho perquè li servissin de pedres de toc i brúixoles morals.

El fet que no es pogués confiar completament en Tycho havia estat en conflicte amb l'estima en què Còrran el tenia. Quan s'havia distanciat mentalment d’en Tycho, va començar a sentir que d'alguna manera Tycho l'havia traït. L’enuig que sentia cap a Tycho, l'enuig que havia desencadenat aquest arravatament, havia vingut d'aquesta sensació de traïció i de culpa que sentia Còrran per haver elevat a algú tan poc fiable a un rang igual al del seu pare.

Això és una bogeria. He d'aclarir tot això. Tycho no m'ha traït ni a mi, ni a ningú més. Necessito disculpar-me amb ell i amb Rima.

Abans que pogués dir res, Rima va començar a parlar en veu baixa i serena.

-No dubto la sinceritat de l'angoixa que sents, i ho sento molt per tu. Encara que, malgrat que la teva història és molt tràgica, crec que la història de Sel pot ser considerada del mateix pes.

Còrran va voler dir-li que no necessitava dir res més, no necessitava explicar-se, però la solemnitat del seu to li va congelar les paraules a la gola.

-S'havia graduat a l'Acadèmia i havia estat assignat a un Destructor Estel·lar, l’Acusador. El dia del seu aniversari, cosa que la majoria dels pilots de TIE celebren amb motiu de la seva raresa, s'havia comunicat amb la nostra casa mitjançant una connexió de l’Holored en temps real. La seva família hi era: pare, mare, germà, germanes, avis, i la seva promesa. Estava parlant-los quan la transmissió es va interrompre de sobte. Aquest tipus de coses no era inusual i planejava reprendre el seu pare sobre això, ja que el seu pare era gerent de NovaCom, el major proveïdor d’Holored al món. Va resultar que Sel mai va tenir cap oportunitat de fer-ho perquè, com va descobrir breument després d'això, la seva família havia mort en una catàstrofe monumental.

L'estómac d’en Còrran es va col·lapsar sobre si mateix com un estel de neutrons. Tycho estava parlant amb la seva família quan Alderaan va ser destruït. Jo vaig veure morir el meu pare, però ell va veure morir a tots. Vaig poder sostenir al meu pare, i enterrar-lo. Vaig poder donar-li el condol als seus amics i rebre d'ells. El meu pare pot haver mort sol, però jo no vaig haver de suportar la seva mort sol. La meva vida és tan suau com la panxa d'un hutt en comparació.

Va sentir que Erisi ofegava un sanglot i va sentir una llàgrima humitejant el costat del coll. Es va donar la volta per enfrontar-la, i llavors va veure una visió del passat que va enviar un calfred a través d'ell. Les seves mans es van aixecar per sostenir la cara d’Erisi, aixecant-li la barbeta, i llavors la va atreure cap a ell i la va besar furiosament.

La va sentir començar a apartar-se, però la va sostenir suaument i ella va fluir als seus braços per tornar-li el petó amb una passió que gairebé va fondre el que sentia per dins. Part d'ell volia acabar amb el petó i escapar dels seus braços. Còrran es va resistir a la idea d'escapar perquè no podia estar segur de com faria servir la seva llibertat. El que realment volia fer era dement en una escala imperial. Posaria en risc la missió. Tenia el potencial de retardar o impedir que la Nova República prengués Coruscant i acabés amb l'Imperi. Corria el risc de destruir tot allò pel qual la Rebel·lió havia treballat.

Però es sentiria molt, molt bé.

Per sobre de l'espatlla d’Erisi, Còrran havia vist Kírtan Loor. El cos prim i alt, el port vigorós, i el cap sostingut imperiosament en alt eren inconfusibles. Hi havia memoritzat totes aquestes coses sobre Kírtan Loor mesos abans de la mort del seu pare. Conseqüentment, s'havia delectat en la fúria i el menyspreu que li causaven el fet de veure l'home.

El que Còrran volia fer en aquest moment, més que cap altra cosa en la galàxia, era anar fins allà, agafar a Loor, i llençar-lo de la planxada. Hauria preferit estar en un nivell més alt per fer-ho, un molt més alt, però això no podia corregir-se. Esperava que la caiguda matés l'home, encara que des d'uns mers deu metres d'altura, el més probable era que només es trenqués alguns membres i possiblement es rebentés alguns òrgans interns.
Còrran va sentir que algú el tocava a l'espatlla i pel més breu dels moments va pensar que Loor l'havia descobert. Però al moment que va comprendre que això no havia succeït, el fet que cap soldat d'assalt estigués envoltant-ho, ni hagués sonat cap alarma li ho van facilitar, Rima va dir:

-El perill ha passat. Se n'ha anat a un altre nivell.

Còrran es va apartar i li va donar a Erisi un ràpid petó al nas, llavors va mirar a Rima.

- Com ho saps?

-La presència de Kírtan Loor a Coruscant ja havia estat alertada. Correlacionar el que sé d'ell i de tu no va ser difícil.

Erisi va parpellejar els seus grans ulls blaus un parell de vegades, llavors va passejar la mirada de Còrran a Rima i va tornar.

- Què vol dir tot això?

-M’has salvat la vida -Va dir ell somrient-li -. Perdona la llibertat que m’he pres, però...

Ella va contenir la respiració, i llavors li va tornar el somriure.

-Entenc. Si alguna vegada necessites que et salvin la vida de nou, em sentiré honrada de prestar els meus serveis.

Ell li va donar un copet al genoll.

-Gràcies. Ho recordaré -Es va girar cap a Rima -. No li tinc por.

-No he pensat pas que li ho tinguessis.

-Vull matar-lo -Còrran va estendre la mà cap a ella i la va tocar lleugerament a la templa -. Saps per què?

-Sé moltes coses, però no totes.

-Vaig atrapar el trandoshà que va matar al meu pare, però Loor el va deixar anar -Còrran va respirar profundament -. Pagarà per això algun dia. Més d'hora que tard, espero, però no et preocupis, conec bé les meves prioritats. La seva cita amb la justícia pot esperar, espera fins que va derroquem al govern que li dóna a la gent com ell el poder per perpetrar el mal en més mons dels que podem comptar.

Següent