L’Aposta d’en Wedge (XXII)

Anterior

22

Malgrat que les coses estaven trastornades, Còrran es va alegrar quan es van dirigir de tornada a l'Hotel Imperial. Erisi, Rima i ell van travessar la ciutat en un temps bastant bo. Una tempesta anòmala prop del museu els va reduir la velocitat al tallar l'energia a una vorera mòbil. Com la majoria dels altres vianants, es van quedar aturats a la proximitat esperant que fos reparada, acontentant-se amb mirar la tempesta o llegir les notícies que passaven desfilant davant els lectors. Còrran va notar que encara que el transport públic podia veure’s afectat per les tempestes, les notícies i la maquinària propagandística continuaven endavant sense ni tan sols una interferència.

Ningú va parlar molt mentre tornaven a l'hotel, però Còrran va atrapar Erisi mirant-lo i donant-li somriures valents per apuntalar els seus sentiments. Apreciava l'esforç, però només servia per recordar-li la classe de neci que havia fet de si mateix. Gairebé li va demanar que s'aturés, però en algun lloc profund dins de si mateix sabia que la humiliació era bona per a ell, per mantenir a ratlla l’ego i forçar-lo a què fos més pensatiu.

Mentre caminaven, va estendre la mà i la va recolzar a l'espatlla de Rima.

-Vull disculpar-me pel que va passar allà.

Una cortina de cabell blanc va lliscar darrera de la seva espatlla, fregant pel dors de la mà, quan ella va mirar en la seva direcció.

-Potser jo també et dec una disculpa.

-De cap manera.

-Ho faig -Uns reflexos rosats, blaus, i platejats van passar pel seu cabell mentre que una vorera mòbil les portava a través d'un túnel il·luminat per un patró a l'atzar de llums de neó -. Tots els del meu món portem una mica de culpa de supervivents. No volem que ens tinguin llàstima, però al mateix temps el sacrifici que va pagar el nostre poble sembla demanar respecte. Entre nosaltres hi ha alguns que han perdut molt més que d’altres...

-Però tots vosaltres ho heu perdut tot.

-Cert, però algú que estava amb la seva família en servei en un altre planeta ha perdut menys que aquells a qui la família va morir. Sel, els va veure anar-se’n a tots, la seva història és tràgica -Rima va baixar la mirada a les seves mans obertes -. Tots nosaltres recordem on érem quan ens vam assabentar de la notícia i tot l'impacte de la tragèdia ens va colpejar de ple en aquell moment. Sel havia pensat que no havia passat res inusual, llavors es va assabentar de la importància del que havia experimentat. Les hores en què havia pensat que no era res es burlen d'ell i el turmenten.

De la mateixa manera que el meu fracàs per venjar el meu pare em turmenta a mi.

-Tenies raó, la seva vida ha estat dura.

Erisi li va fregar la mà esquerra al llarg de l'esquena.

-Crec que el que ella vol dir és que a la seva gent li tenen llàstima per alguna cosa del que no van tenir cap control. L'abisme entre la llàstima i el respecte és vast. Quan es denigra la seva tragèdia, i això va semblar ser el que estaves fent, els arrabasses el respecte i els redueixes a un estat patètic. I encara que no volen que els tinguin llàstima, les seves accions no poden ser jutjades sense tenir present la tragèdia que subratlla les seves vides.

Còrran va assentir lentament. Treballar en la Rebel·lió els dóna dues coses als alderaanians: la venjança i un mitjà per guanyar-se el respecte que desitgen dels altres.

Busquen la vindicació que jo vaig sentir quan vaig atrapar a Bossk per l'assassinat del meu pare, i estan lluitant per evitar el que jo vaig sentir quan Loor el va deixar anar.

Va somriure.

-Els dos ens equivoquem.

Rima va agitar el cap.

-Els dos vam ser mal informats i aquesta condició ha estat corregida.

-D'acord.

Es van baixar de la vorera mòbil en una de les entrades centrals de l’Hotel Imperial. Erisi va assenyalar cap a la porta mentre Rima demorava el pas.

- Ens acompanyaràs per al sopar, veritat?

-No puc -Ella va fer unes senyes vagues al llarg de la seva ruta de viatge -. Hi ha un altre lloc que he de visitar. Em posaré en contacte demà al matí.

Còrran i Erisi es van acomiadar de Rima i van baixar en ascensor a la seva habitació. No es van dir res, però Erisi es va parar una mica més a prop de Còrran del que ho feia normalment. A ell no li va molestar terriblement principalment perquè la seva òbvia preocupació li deia que no estava sol i tenia, en ella, a una amiga amb qui podia comptar. També va captar altres coses confuses en la seva mirada i la seva postura, però el seu propi estat emocional era prou caòtic com per donar-li qualsevol sentit que resultés impossible.

Ell va obrir la porta de l'habitació i la va precedir entrant-hi. En accionar l'interruptor de la llum no va veure ningú i va confirmar que totes les coses havien estat deixades de la manera que ell les havia posicionat al matí abans que sortissin. La punta triangular d'un mitjó negre encara estava atrapada en la vora d'un calaix i la porta corredissa de l'armari havia quedat oberta en un punt que s'alineava amb uns pantalons ecru d’Erisi.

La porta es va tancar amb un clic darrere d'ell, llavors les llums es van apagar. Es va girar i va sentir les mans d'Erisi lliscant al llarg d'ambdós costats del seu pit, i llavors tancar-se suaument al voltant de l'esquena. Còrran va sentir que el cos d'ella s'estrenyia contra el seu i el frec lleuger com una ploma dels llavis d'ella en el seu front, nas, i llavis. El va atreure cap a ella i va tornar a deixar que la seva boca caigués en la d'ell, besant-la amb la ferotge passió que havien compartit al Gran Saló.

Sense haver pres cap decisió conscient de fer-ho, ell va deixar que els seus braços l’emboliquessin. La seva mà esquerra va lliscar per sota de la jaqueta d'ella i li va acariciar suaument l'esquena. La seva mà dreta va pujar i li va sostenir el clatell. Va inspirar profundament, omplint el nas de l'olor especiat del seu perfum. Quan ella es va separar del petó, arquejant el cap cap enrere, va escodrinyar amb la llengua el buit que anava des de la seva gola fins al lòbul de la seva orella.

Erisi el va arrossegar mandrosament rere d'ella mentre s'encaminava lentament cap al llit de l'habitació. Còrran va entendre les seves intencions i va comprendre que s'hauria d'haver resistit a la temptació que ella li oferia. Els arguments racionals van intentar fer saltar un fusible en el seu cervell, però tots van fallar. La seguretat operacional no era important perquè si els imperials decidien atacar-lo no tenien cap mitjà per eludir la captura. Dormir junts o separats no els salvaria si l'Imperi coneixia prou d'ells per saber on trobar-los.

Que ells dos fossin membres de l'Esquadró Murri no era cap barrera per a una relació.

Nawara Ven i Rhysati Ynr s'havien enamorat i això no havia demostrat ser cap impediment per a les seves habilitats ni el seu acompliment. Còrran i Erisi tenien edat legal, ple ús de les seves facultats, i els dos consentien el que estaven a punt de fer. Ni tan sols el fet que els dos eren de mons i cultures diferents tenia cap efecte en el que ells anaven a fer. Que estiguem aquí, ara, és tot el que importa.

La paraula "ara" va començar a rebotar al voltant del seu crani, despertant tota classe de records. Quan havia estat en Seguretat de Corèllia havia sentit el pare o Gil Bastra dir-li als novells que la majoria dels delinqüents eren estúpids perquè vivien per l'ara. Que visquessin per l'ara significava que no miraven cap endavant a les conseqüències de les seves accions. No prenien precaucions, no planejaven, i com a resultat, el que feien se'ls s'ensorrava sobre d'ells.

Les coses també anaven més profund que simplement això. Recordava al seu pare plorant en l'aniversari de la mort de la mare d’en Còrran.

"Una de les raons per la qual era una bona dona, esposa, i mare va ser perquè mai pensava primer en ella mateixa. No hi havia ni un sol os egoista en el cos de la teva mare. Tots els altres estaven primer i el que ella volia es deixava per més tard perquè la necessitàvem ara. I ara ella ja no té un més tard, i sembla haver poques raons per tenir un més tard sense ella."

Erisi va deixar de retrocedir i Còrran va sentir el peu del llit contra les canyelles. Ella va baixar lentament retrocedint cap al llit i el va arrossegar avall amb ella. Ell es va resistir lleugerament, fent-la baixar suaument cap a l’encoixinat. Ell la va veure en suaus ombres de gris a la llum tènue que es filtrava a través de la finestra. Era una visió seductora, un somni fet una càlida realitat i ell va lluitar per utilitzar aquesta imatge per assossegar els pensaments que rugien a través de la seva ment.

Malgrat que aquesta imatge era poderosa, una sensació de desastre la va dissoldre. Còrran va recordar el seu propi alleugeriment en no dormir amb Iella quan estava a Seguretat de Corèllia perquè, a més de destruir el matrimoni d'ella, l'aventura hauria canviat per sempre la seva relació. L'amistat i la confiança que havien desenvolupat treballant junts mai tornarien a ser les mateixes. Era veritat que podrien haver seguit junts i haver-se tornat més forts per estar-ho, però la seva atracció havia estat tant circumstancial com havia estat real, el que constituïa uns pobres fonaments per a qualsevol relació permanent.

I això també és circumstancial. Còrran va sentir a Mírax a Noquivzor dient-li que Erisi no seria bona per a ell i havia vist com de diferents que eren ells dos quan venien cap a Coruscant. Llavors havia desenvolupat dubtes sobre qualsevol relació amb ella, i aquesta situació d'ara no invalidava aquests dubtes. Ella és atractiva i jo estic atret, però aquí hi ha alguna cosa que no està bé.

Alguna cosa dins d'ell se sentia molt malament. El seu pare li havia dit innombrables vegades que confiés en les seves sensacions i seguís els seus pressentiments. Còrran havia seguit el consell del seu pare i havia après a viure segons el que sentia, o penedir-se més tard per haver anat contra aquestes sensacions. Hi havia anat contra els seus pressentiments abans, i amb molt menys com a estímul per fer-ho, però aquestes situacions mai havien acabat bé.

Còrran es va deixar caure endavant, però va mantenir els colzes travats i va sostenir el pit i cap per sobre d’Erisi.

-No puc.

Erisi li va mostrar un somriure en la foscor.

-Crec que ho estàs fent molt bé.

-De debò, no puc -Va doblegar el braç dret i es va tirar avall sobre el seu flanc a un costat d'ella -. No funcionarà.

Rodant sobre el seu costat, ella va estendre la mà i li va acariciar la galta.

- Quin és el problema? En què em vaig equivocar?

-No ets tu -Li va prendre la mà i li va besar el palmell -. No és que hi hagi una cosa que m'agradaria més que estar aquí amb tu, però...

-Això és només ara, Còrran. Jo necessito això, tu necessites això. No canviarà el que som. No hi haurà obligacions, ni recriminacions, ni penediments.

Les seves paraules van entrar tendrament a la seva oïda. No tenia cap dubte que ella les deia de debò i que serien veritat per a ella.

-Et sento, Erisi, i et crec, però no sé si seria capaç de deixar-ho en el passat. Podria no canviar el que som o el que signifiquem l'un per l'altre, però considerant la meva història passada, aposto en contra d'això. Com et vaig dir, no ets tu, sóc jo.

Va rodar sobre la seva esquena, llavors es va asseure.

-Has de pensar que sóc un idiota. Hem arribat a estar molt a prop diverses vegades i jo segueixo tirant-me enrere.

Va sentir la seva mà a l'esquena quan ella es va asseure al seu costat.

-En realitat, encara que és frustrant, trobo que aquesta vacil·lació és una de les teves qualitats més encantadores.

-Després de tot, els homes massa resolts són tan poc atractius.

Erisi va riure fàcilment.

-El teu sentit de l'humor també és atractiu, excepte quan l'utilitzes com un escut.

-Em sap greu.

Ella el va besar a l'espatlla.

-Ho veus, Còrran, són pocs els homes que permeten que les seves emocions formin part del seu procés de presa de decisions. La majoria són convenientment lògics, les emocions els motiven, però no els guien. Amb la majoria dels homes no hi hauria cap vacil·lació, si les emocions fossin a ser considerades, seria després. La teva habilitat de prendre en compte les emocions en les teves eleccions per avançat et fa més aviat únic i que valgui la pena pretendre’t.

-O una gran pèrdua de temps.

-Fins ara no.

-Només m'estic escalfant. Ja veuràs. Dóna'm temps.

Erisi va sospirar al seu costat.

-Potser ara aquesta sigui la millor idea, no importa el que pensem que volem. El que necessitem és un temps sols.

Ell va somriure en direcció a la seva silueta.

- Com pots ser tan lògica? No se suposa que ara estàs sentint-te menyspreada?

-Potser hi hauria, però clar que no sempre permeto que les emocions em governin -Va arronsar les espatlles -. Simplement hem arribat a la decisió de posposar prendre una decisió sobre nosaltres i la naturalesa de la nostra relació. Depenent de la decisió que prenguem, podria sentir-me menystinguda, però no crec que aquesta emoció sigui digna de cap de nosaltres.

Còrran va assentir.

-Sí, tens raó en això, en ambdues coses.

-Bé, llavors et deixaré aquí...

-No -Còrran va estendre la mà i li va estrènyer la cama just a sobre del genoll -. Jo estic bastant acostumat a prendre passejos per pensar. Tinc una clau, així que podré tornar a entrar. No sé a quina hora tornaré.

-Sortiré a menjar alguna cosa. He d'estar aquí quan tornis a si hi ha un petit príncep hapanià vingui a emportar-se’m per fer-me la reina d'algun planeta distant. No ho lamentaràs llavors?

-En realitat crec que ho faria -Còrran es va posar dret, llavors es va inclinar i va fer un petó al front -. Gràcies per comprendre-ho.

-Gràcies per deixar-me comprendre.

Guiat més per l'emoció que per qualsevol classe de pensament racional, Còrran va deixar enrere a Erisi a l'habitació, va entrar en un ascensor, i va oprimir el botó amb el nombre més baix que va poder trobar. El va portar bastant més baix del nivell on havien vist Rima per última vegada. La passarel·la a la qual va baixar no es veia tan malament, encara que estava a més profunditat que qualsevol lloc on havia estat des que va arribar a Coruscant.

Amb les espatlles inclinades i les mans ficades profundament en les butxaques d'una jaqueta marró de pell de camussa de bantha, va començar a passejar. No li importava on anava, sinó simplement que estava anant. Caminar demanava poc en activitat mental, així que tenia temps per pensar i havia fet molt poc d'això que fos inconnex amb la missió per bastant més d'un mes.

Va intentar rastrejar la font de la seva incomoditat, però no es va presentar cap resposta fàcil. Certament la pressió d'estar a Coruscant tenia molt a veure amb ella. Encara que s'havien pres precaucions contra el descobriment, una cosa tan simple com gairebé haver estat vist per Kírtan Loor mostrava que no importava quanta cura es tingués, hi havia vegades que la sort simplement s'acabava.

Còrran va somriure. Allà a Seguretat de Corèllia havien restaurat de l'adulteració un vell aforisme Jedi sobre la sort per contestar als delinqüents que declaraven haver estat atrapats a causa de la mala sort. Els Cavallers Jedi proclamaven que no existia tal cosa com la sort, només la Força. En Seguretat de Corèllia els deien als delinqüents que no existia tal cosa com la mala sort, només la Força de Seguretat de Corèllia.

Ara ni tan sols existeix això. En les notícies que havia vist desfilant per les cintes de lectura per tot Coruscant va saber que el Diktat havia dissolt Seguretat de Corèllia i que havia assignat la majoria dels seus recursos i una mica del seu personal al nou Servei de Seguretat Pública. No feia falta molt per veure que el canvi era una purga de la gent amb lleialtats qüestionables cap al Diktat, però sigui quin sigui el seu propòsit, a ell li esborrava un altre llaç més amb el seu passat.

La seva mà va pujar al seu estèrnum, però el medalló d'or que feia servir normalment no hi era. La gent del general Cracken li havia dit que quedar-se'l podia ser un seriós risc a la seguretat, així que l'havia guardat en el petit compartiment d'emmagatzematge de Xiulador. Sabia que el droide el cuidaria, i per a ell, saber on estava tenia gairebé el mateix efecte que realment portar-lo com a amulet de la bona sort. I els Jedi dels quals les cares apareixien en aquesta moneda dirien que no existia tal cosa com la sort, així que clarament no pot ser un amulet de la bona sort.

Se li va ocórrer que estava perdent l'enfocament en la vida. Quan havia estat a Seguretat de Corèllia, les coses havien estat simples. Sabia qui era i també ho feien tots els altres al seu voltant. Encara que les coses no eren completament blanques o negres, el nombre de tons grisos estava limitat. No havia de manejar massa el que feia que li fos tant més fàcil enfocar-se en el que se suposava que havia de fer.

Catalogant el caos que havia dominat la seva vida durant aproximadament els últims cinc anys, era fàcil apuntar coses a la columna negativa. El seu pare havia mort. Havia deixat Seguretat de Corèllia  i els seus amics s'havien esvaït. Havia passat per diverses identitats mentre fugia. Després de mesos d'entrenar i lluitar per la Rebel·lió, escapant de la mort una vegada i una altra, va ser enviat a Coruscant i gairebé vist per una de les poques persones al planeta que el podia reconèixer. No estava volant. No tenia el seu amulet de la bona sort i es va trobar a si mateix estranyant a Xiulador, Mírax, Ooryl, i els altres.

Es va estremir. Si només miro les coses del costat negatiu del full de balanç, seguiré imposant-me raons per seguir estant desenfocat. La clau per recuperar el seu enfocament era aïllar les coses que podia controlar i treballar amb elles. Cap altra cosa importava perquè ell no podia influenciar-les. Només fent tot el que podia per manipular les variables sota el seu control podia mantenir-se en posició de prendre decisions en lloc de trobar-se sense opcions.

El que això significa ara és concentrar-me en la meva missió. Estic aquí per esbrinar sobre la seguretat i això és el que hauria d'estar fent. Va assentir, llavors lentament va començar a comprendre que els seus vagareigs l'havien portat més lluny i més avall del que hauria escollit anar conscientment. La Ciutat de Corona a Corèllia tenia alguns punts repulsius, però semblaven positivament immaculats i segurs comparats amb el lloc on Còrran es trobava ara. Encara que per a la missió tenia un punt de dades de la seva ubicació, que indicava que no hi havia cap seguretat imperial actiu que pogués detectar-se a tanta profunditat, era només una petita taca platejada en un gran núvol.

Va decidir orientar-se i sortir del carrer. Això el va obligar a obrir-se camí a través de diverses classes i models de motos barredores que suraven contra la paret davant d'una cantina. Si hi havia hagut algun rètol pintat a la paret o la porta per indicar el que era el lloc, feia molt temps que s'havia esvaït massa perquè Còrran pogués llegir-lo. Una sèrie d'hologrames canviava en successió per mostrar el casc d'un soldat d'assalt trencant-se en quatre trossos desiguals i bastant desordenats. El seu significat va ser un misteri per a ell fins que va entrar, va baixar els graons i va veure un grinyolant senyal ataronjat que proclamava que el lloc era "El Quarter General", o, si més no això deia quan totes les lletres escollien cobrar vida.

Còrran havia perseguit a uns selonians que fugien a través d'unes clavegueres amb millor atmosfera i il·luminació més consistent que El Quarter General. L’estreta escala s'eixamplava cap a una avantsala que acabava on un costat de la barra triangular la bloquejava. Per entrar més a la cantina un tenia de travessar les estrangulacions en ambdós extrems de la barra. Tot i que una bona quantitat de fum dens omplia l'aire, Còrran podia veure taules omplint el pis i cubicles contra les parets del darrere. Hi havia dues portes encortinades integrades en les cantonades del fons, que portaven a les estacions de rebuig i sanitària i, donada la classe de clientela atreta en aquest tipus d'establiment, proveïen accés a dotzenes de forats d'escapament.

Parlant de forats d'escapament... Els tirs de blàster havien puntejat les parets prop de l'entrada amb un dens patró de forats. Còrran va notar que tendien a agrupar-se a aproximadament un metre sobre del sòl i s'atenuaven passant l'alçada del cap d'un soldat d'assalt mitjà. Va trobar això marginalment tranquil·litzador, encara que el seu instint no va estar d'acord amb aquesta sensació en absolut. Com més ràpid pugui sortir d'aquí, més m'agradarà.

Va mantenir el seu pas casual i una mica solt. Les seves mans van emergir lentament de les butxaques quan es va aproximar a la barra, lliscant a un punt prop de l'extrem de l'esquerra. Una quarren bastant corpulenta vestida amb una túnica sense mànigues va plantar les mans a la barra just davant d'ell.

-Crec que estàs perdut.

En un instant Còrran estava de tornada a les batudes que feia Seguretat de Corèllia  en diverses cantines de Ciutat de Corona.

-Si volgués pensar, no seria aquí. Cervesa de lomin.

Va posar suficient fermesa en la veu per fer-li qüestionar el judici que s'havia fet sobre ell. Quan ella va marxar per buscar la comanda, amb els seus tentacles facials sacsejant-se en una maledicció silenciosa, ell va comprendre que la seva roba era massa nova perquè encaixés fàcilment. La majoria dels parroquians usaven capes, menys perquè fos una moda que perquè ocultava les seves identitats, i no molta gent que entrava a la Caserna General realment volia ser reconeguda.

Ella va tornar amb un petit got de cervesa, la meitat del qual era escuma. Ell va deixar un parell de monedes de crèdits a la barra i van desaparèixer a l'instant en el seu puny gris. Va beure un glop de la cervesa i va trobar que no era tan dolenta com esperava, encara que li hagués agradat més si fos més freda. El seu era l'únic got petit usat en el lloc, cosa que va prendre com una mesura no tan subtil de la seva popularitat amb el personal. Sabia que no li servirien de nou, i no estava inclinat a demorar-se amb la seva beguda.

De la mateixa manera, si només es donava la volta i sortia, la meitat dels regulars estarien sobre ell com la quitina sobre un verpinià. Sortir corrent tindria el mateix efecte que mostrar crèdits flagrantment, o obrir-se la jaqueta i deixar que tots veiessin que no portava cap blàster. Va considerar, per un moment, intentar comprar-li un blàster a algú, però això el posaria en contacte directe amb els delinqüents que portaven armes, que podrien decidir que matar-lo i robar-lo era més fàcil que vendre-li una arma.

Còrran  es va recolzar a la barra i va beure més de la cervesa. Comprenent que no estava en una bona posició, va començar a fer una mirada al seu voltant i avaluar les amenaces suggerides pels parroquians de la cantina. Dotzenes i dotzenes de perfils delictius van voletejar a través del seu cervell. Classificar a la gent basant-se en la seva espècie, la quantitat d'interès que mostraven en ell, i el tipus de pressentiment que li donaven quan els mirava. La gent en un radi de set metres li proporcionaven dues amenaces definitivament de classe u, una mitja dotzena d'amenaces de classe dos, i un gamorreà que semblava prou espantat perquè Còrran intentés comparar la cara amb alguns dels buscats que havien estat notables quan havia estat en Seguretat de Corèllia. No va trobar cap coincidència, llavors va començar amb els cubicles al llarg de la paret de l'esquerra.

Què? Còrran va parpellejar i va agitar el cap, llavors va tornar a mirar. A través del fum regirat, assegut enfrontant una figura alta i prima en una capa amb caputxa, Còrran va veure Tycho Celchu. Impossible.

Va apartar la mirada, i va tornar a mirar per tercera vegada. L'individu amb qui Tycho estava parlant es va posar dret, eclipsant la vista d’en Còrran, l'Oficial Executiu de la unitat.

En fer això, la figura també se les hi va arreglar per destruir l'interès de Còrran en Tycho perquè tot i l'escassa llum i el fum espès, va saber que la figura encaputxada només podia ser una persona.

Kírtan Loor.

Còrran va deixar la cervesa i va començar a moure’s al voltant de la barra. ¡Loor i Tycho! És un agent imperial! He d'anar a...

Es va trobar amb un gran trandoshà i va rebotar contra el pit del rèptil. Algú va recolzar una mà a l'espatlla dreta d’en Còrran i va sentir el canó d'un blàster clavant-se en les seves costelles. El trandoshà el va envoltar per l'esquerra, estrenyent contra l'home del blàster.

-No vas a enlloc, amic.

Còrran va mirar a la seva dreta i no va poder reconèixer l'home que sostenia l'arma contra ell. El que sí va notar sobre el pistoler era que tenia un comunicador subjectat a la solapa de la jaqueta i una petita sonda a un audiòfon a l'orella esquerra. Mentre Còrran tornava a mirar a l'esquerra per veure si el trandoshà estava equipat de manera similar, va veure que la figura encaputxada desapareixia per una de les entrades del fons. Tycho també s'havia anat.

La depressió va florir de ple en el fons de l'estómac d’en Còrran, encara que sabia que les coses fàcilment podien continuar empitjorant.

Ho van fer. Molt fàcilment.

A través de la porta que es va empassar l'home encaputxat va sortir orgullós una persona embolicada en robes cridaneres i ostentoses. El fum hauria estat suficient per ocultar la seva identitat fins que s'acostés més, però l'escassa llum de la cantina va permetre que les pupil·les en forma de diamant dels seus ulls resplendissin brillants.

Còrran va agitar el cap.

-Les coses que veus quan no tens un blàster.

Zekka Thyne no es va molestar a somriure.

-Els teus pensaments van en paral·lel als meus -Es va estendre cap a enrere i va tirar d’Inyri Forge traient-la de les ombres. Quan ella va girar al voltant d'ell, li va donar una pistola blàster -. Per descomptat que ara jo tinc un blàster i simplement estic ple d'idees sobre el que puc fer amb ell.

Següent