Doctor Mort: El relat del Dr. Evazan i en Ponda Baba (i II)

Anterior

II

A l'interior del castell, l’Evazan i el seu convidat van baixar una llarga escala de cargol. Com més descendien cap al misteriós sancta sanctorum del cau del doctor, més es desfeia en disculpes el senador andoà.

-Per la meva banda, no hi ha hagut dubtes sobre la seva integritat -va explicar l'alienígena amb una veu cada vegada més aguda per la seva creixent preocupació -. Són els meus col·legues del senat els que han fet cas dels rumors. Alguns diuen que està condemnat a mort en deu sistemes.

-Dotze, de fet -va dir despreocupadament l’Evazan -. Potser ara siguin més. No ho he comprovat.

- De debò? -Va dir el senador, elevant la freqüència de la seva veu una mica més -. I a més hi ha certes històries sobre algunes de les seves... eh... pràctiques mèdiques.

-Tampoc negaré que hi ha alguna cosa de cert en elles -va admetre el doctor-. No me’n penedeixo del que he fet. Tot era per una bona causa.

Van arribar al final de l'escala. L’Evazan va treure el forrellat d'una gran porta de metall i la va obrir. La porta va grinyolar en les seves frontisses, i tots dos la van creuar.

A l'altra banda, un únic espai ocupava els immensos fonaments del castell. Pilars curts i rabassuts i pesats arcs de pedra sostenien l'elevat sostre. Estenent-se cap a les ombres llunyanes, un prestatge rere l'altre de grans cilindres de vidre brillaven dèbilment, plens d'un líquid daurat... i quelcom més.

El senador va avançar uns passos, observant commocionat. Cada cilindre semblava contenir algun tipus de ser.

Va avançar més, examinant una filera de criatures surant en fluid ambre. Eren gegantins wookiees i diminuts jawes, givins esquelètics i abyssins d'un sol ull. Hi havia humanoides cornuts de Devaron i criatures amb aspecte d'insecte de la raça kibnon, juntament amb altres incomptables espècies de planetes de tota la galàxia.

- Estan... morts? -Va preguntar nerviosament el senador, mirant el cilindre d'un arcona reptilià que li tornava la mirada amb ulls en blanc, com joies.

-Desgraciadament -va dir l’Evazan-. Conservats en el meu fluid d'embalsamament especial. Són alguns dels meus pacients que no van sobreviure als meus intents quirúrgics per ajudar-los. Però el treball mèdic que vaig fer en ells va ser de totes formes de gran valor per a mi.

El senador va tornar a mirar als cadàvers, més detingudament. Tots havien estat manipulats d'una manera que podria dir-se "cirurgia" d'alguna manera, encara que la paraula "carnisseria" podria haver-se aplicat amb més rigor. La majoria estaven mutilats, amb els seus cossos oberts en canal, i els hi faltaven diverses extremitats o òrgans. En alguns casos, els propis elements de l'ésser havien estat reemplaçats per coses que, bastant a les clares, eren alienes.

-Dic que em van ajudar -va continuar l’Evazan, recorrent una filera dels seus "pacients" -. Sobretot indicant-me quan la meva investigació havia arribat a un punt mort -va dedicar al senador un horrorós somriure -, si em perdona l'expressió.

- Va experimentar en ells? -Va dir horroritzat el senador.

L’Evazan va allunyar la idea amb un gest de la mà.

-Per descomptat que no. Pretenia ajudar-los amb les meves tècniques creatives. Intentava donar-los més salut i una vida més llarga. En teoria, almenys.

Va tocar el cilindre que contenia la figura esventrada d'un ranat amb aspecte de rosegador.

-He dedicat tota la meva vida a ajudar als altres. Em van dir boig, criminal, al meu pesar. Però ningú comprenia. Només feia servir les meves habilitats per reformar la vida de diferents maneres, tractant de crear alguna cosa millor. -Va sospirar i va tornar la mirada a l’aqualish-. Però no n'hi havia prou.

El senador va recórrer una vegada i una altra les llargues files de les víctimes del doctor.

- No n'hi havia prou?

-L'alteració física no era suficient.

El doctor es va dirigir al següent cilindre. A dins hi havia un espècimen particularment horrible. Era una criatura que havia estat construïda amb parts recuperades de dotzenes d'éssers diferents, cosides i grapades entre si per formar un collage monstruós.

-Com veu, fins i tot tallant i unint les millors parts de cossos de la galàxia, no podia arribar a l'efecte que desitjava. -Va alçar una mà per tocar el desfigurat costat dret de la seva cara-. No, la clau era la ment. És per això que la meva investigació va prendre una nova direcció. Vingui per aquí.

Va obrir el pas a través de les fileres de cilindres fins a una gran àrea al centre de la sala. Allà, un complex conjunt d'equipament electrònic s'alçava fins al sostre d'una manera bastant precària. Els diversos sistemes, connectats entre si amb enredades garlandes de cable, espetegaven i xiuxiuejaven incòmodament fins i tot amb la mínima potència d'entrada que ara corria per ells.

L'element clau d'aquest munt desordenat d'alta tecnologia eren dues plataformes preparades amb taules d'operació. Corretges, clarament dedicades a subjectar als pacients, s'afegien al seu aspecte sinistre. Sobre cadascuna, un estrany dispositiu amb aspecte de colador penjava mitjançant una dotzena de cables d'un braç pivotant. Més cables connectaven aquests a la màquina central.

-Aquest és el meu instrument de transferència -va dir orgullosament l’Evazan-. Els components principals van ser modificats a partir d'unitats imperials avançades de transmogrificació, originalment dissenyades per alterar la programació dels droides. En Ponda i jo vam aconseguir "alliberar" aquest equip d'una instal·lació d'investigació imperial. Però ho he adaptat per utilitzar-lo en éssers vius.

El senador havia estat mirant amb una barreja d'intimidació i escepticisme a la massa de dubtós aspecte. Ara mirava l’Evazan amb incredulitat.

- Éssers vius?

-Els cervells vius també emmagatzemen els seus coneixements adquirits electrònicament, de forma molt semblant a un enregistrament. Aquesta gravació pot ser alterada, esborrada... o traslladada. Els mitjans per aconseguir-ho es troben ara davant seu.

- Per a quina fi?

-Per tenir quelcom que ningú ha arribat a tenir mai abans -va dir el doctor amb grandiloqüència -. Finalment estic a un pas de crear una forma viable d'immortalitat!

La incredulitat del senador es va mostrar més pronunciadament a la cara.

-Ha d'estar fent broma, doctor.

-No faig broma en absolut -va dir l'altre. Es va acostar, parlant amb greu intensitat -. Només pensi en això! Ni tan sols el més poderós dels Mestres Jedi amb els seus poders sobre els elements ha aconseguit una immortalitat real. Poden ser capaços de perllongar la vida fins a cert límit, però segueixen decaient i moren al final. El meu mètode transferirà els nivells més alts de la intel·ligència d'un ésser a un nou cos, fresc, en qualsevol moment que ho necessiti, amb només prémer un interruptor. Penseu en com de valuós que això seria per a l'Imperi. Els seus governants més importants, les seves millors ments militars podrien viure per sempre, obtenint encara més coneixements amb cada nova vida.

-Suposo que és una cosa per la qual l'Imperi pagaria qualsevol cosa -va dir l’aqualish, però amb seriosos recels en la seva veu-. Si aquesta cosa funciona.

-Funcionarà -va dir confiat l’Evazan -, i aviat seré capaç de provar-ho. -Va somriure amb sardònic delit -. Irònic, oi? Evazan, aquell a qui una vegada van anomenar Dr. Mort, serà qui creï semblant vida eterna!

Una consola d'intercomunicació propera va emetre un xiulet indicant una transmissió entrant. L’Evazan es va girar per veure el rostre d’en Ponda Baba aparèixer en el seu petit monitor mentre una veu sorgia amb certa urgència per l'altaveu.

- Evazan, hi ha algú a la nostra porta!

- La nostra porta? -Va repetir el doctor.

-A la comporta aquàtica sota el castell. Diu que el seu lliscant aquàtic acaba d’avariar-se. Vol trucar a un remolcador des d'aquí.

-Això diu, eh? -Va replicar l’Evazan-. Vegem-lo.

En Ponda va teclejar en la seva pròpia consola i la imatge de la pantalla va passar a mostrar una vista de la zona de la comporta aquàtica. Una petita embarcació repulso-elevadora marítima ocupava l'únic moll del castell. Al costat de la immensa comporta es trobava dret un mascle humà d'aspecte molt impressionant.

Era bastant alt, de complexió robusta, com deixava en evidència el vestit cenyit al cos que portava. Els seus trets cisellats eren atractius, i una mata de cabells rossos onejava sobre el seu ben format cap.

L’Evazan va observar l'home amb gran interès, i després va prémer botons de la consola, tornant de nou a la imatge d’en Ponda.

-Deixa’l passar -va ordenar-. Però només al vestíbul. Tingues-lo vigilat.

- Estàs segur que això és intel·ligent, Doc? -Va preguntar en Ponda.

- Només fes-ho! –L’Evazan va apagar bruscament l'intercomunicador i es va girar cap al senador -. Potser vegi més del que esperava -va dir amb excitació -. Avui podria ser el clímax de la meva investigació!

Es va afanyar a pujar des del laboratori, amb el desconcertat senador seguint-lo. Van entrar a l'immens hall d'entrada del castell. En el mur al costat de la porta principal hi havia un panell de control amb una pantalla de vigilància. En Ponda Baba ja hi era, mirant una imatge de l'habitació a l'altre costat de la porta.

En una petita i nua avantcambra prèvia al hall d'entrada, el seu ros visitant romania esperant pacientment.

L’Evazan va mirar l'home per sobre de les espatlles d’en Ponda. Els seus ulls es van il·luminar amb una brillantor ansiosa.

- Aquest serà perfecte! -Va dir-. Quina sort més increïble!

Va ultrapassar a Ponda per accionar un interruptor en el panell. De la llum del sostre de l'avantcambra es va disparar un raig carmesí, colpejant el cap de l'home ros. Es va desmaiar instantàniament, esfondrant-se a terra.

- L’ha matat? -Va dir el senador andoà, aterrit.

-Només l’he atordit -va respondre el doctor. Va mirar en Ponda-. Ajudeu-me a portar-lo a baix.

Va agafar la maneta de la porta, però una pota peluda va caure sobre la seva mà per detenir-lo.

-Espera, Doc -va dir l'aspra veu d’en Ponda-. No aniràs a transferir-te a ell, veritat?

-Té millor aspecte que cap que hagi vist abans -va admetre l’Evazan-. Per què no?

-No, Doc -li va dir en Ponda-. Jo primer!

L’Evazan va mirar al seu antic soci.

- Què vols dir?

-Vas prometre que jo aniria primer. Vas prometre que tindria un cos amb un bon braç. Et vaig portar al meu planeta, et vaig ajudar a preparar això, et vaig mantenir amb vida per aquesta única raó. Em vas costar un braç a Tatooine. M'ho deus. És hora que m'ho paguis.

- Com puc fer això, Ponda? -Va raonar-. El meu subjecte perfecte acaba d'aparèixer davant la meva porta. Està aquí just ara!

-Llavors tots dos estem de sort, Doc -va respondre en Ponda-. Tu tens el teu. Jo tinc el meu.

La cara del doctor es va il·luminar comprenent-lo. Com una sola persona, tots dos es van girar cap al senador aqualish.

El senador havia escoltat el seu diàleg amb creixent alarma. Mentre el miraven, la seva expressió es tensava més i més per l'horror.

-No és jove -va comentar l’Evazan, amb aire crític.

-Però és de la classe governant -va respondre en Ponda-. Obtinc un braç, i també obtinc poder.

-Vostès... vostès no poden estar pensant el que crec -va panteixar el senador.

-Ho estem -va dir el doctor, traient el seu blàster-. Felicitats. Va a ajudar-nos a fer un gran pas per a la ciència. -Va assenyalar amb l'arma-. Avanci, si us plau.

- No poden fer això! -Cridava el senador mentre el dirigien descendint cap al laboratori -. Què passa amb el seu finançament? Amb la seva protecció?

-Ja no necessitaré ni una cosa ni l'altra -va replicar el doctor -. Finalment seré capaç d'adquirir una identitat totalment nova. Lliurar-me d'aquesta cara marcada. Puc sortir d'aquí a resguard dels caça-recompenses, i amb un secret que pot canviar la galàxia.

-Això és el que pretenia des del principi, oi? -Va endevinar l'altre-. Tan sols ajudar-se a si mateix!

- Què, si no? -Va dir l’Evazan, rient cruelment. D'una empenta, va fer que el senador creués la porta del laboratori -. Ara, col·loqui’s en aquesta taula de l'esquerra. Ràpid.

Ell i en Ponda van portar a la força al desventurat senador a la taula i el van amarrar sobre ella. L’Evazan va fer baixar el braç pivotant de l'esquerra, i va assegurar el penjant casc metàl·lic sobre la part superior del cap del captiu.

En Ponda va ocupar ràpidament el seu lloc sobre l'altra taula. L’Evazan va repetir el procés de cordar les corretges i encaixar l'altre aqualish el segon casc estrany. Després es va allunyar uns passos fins a un banc de controls.

Va empènyer palanques, va girar dials, i va observar pantalles de lectures que indicaven el flux de potència. La màquina brunzia ara amb més força, cobrant vida amb enorme energia. La gran columna dels seus components va tremolar visiblement, amenaçant amb enfonsar-se.

Quan els indicadors van mostrar que havia arribat a la màxima potència, va tirar amb les dues mans d'un doble interruptor vermell. Espurnes blaves com petits llampecs van baixar crepitant pels cables, fins als cascs metàl·lics sobre els dos caps. Els cossos lligats i estesos es van sacsejar espasmòdicament.

L’Evazan va mirar un parell de dials just sota de l'interruptor vermell. Mentre l'indicador de l'esquerra es movia en un sentit, l’oposat de la dreta es movia en l'altre. En només uns segons, les dues agulles s'havien aturat en costats oposats dels seus dials.

Amb una riallada d'alegria el doctor va tornar les palanques de potència a la posició d'apagada. Les crepitants llums es van esvair ràpidament, i l'espetec d'energia es va extingir.

- Ja està! Ha funcionat! -Va dir l’Evazan rient amb satisfacció, corrent a la taula sobre la qual hi havia el cos de l’andoà de més edat -. Ponda! Ho he fet! -Va dir, deslligant-li les corretges -. Com et sents?

Però l’aqualish que una vegada havia estat el senador estava bastant quiet, aparentment inconscient.

-Està bé -va assegurar l’Evazan, donant un copet a l’ésser. Aviat estaràs bé. Simplement descansa aquí. He de veure el meu propi nou cos!

Va abandonar el laboratori, pràcticament corrent de tornada al vestíbul principal. Els seus ulls lluïen amb una mirada salvatge de gairebé irrefrenable expectació. Va obrir d'una cop la porta de l'avantsala i va irrompre en ella. El seu esplèndid espècimen seguia jaient immòbil.

Es va agenollar al costat de l’home, delectant-se amb el seu cos perfecte.

-Tot el que estava esperant -va dir-. Joventut, força... I una cara sense marques! Espero que no estigui ferit.

Va moure la seva mà per posar-la sobre el cor de l'home.

La mà va desaparèixer travessant l'ample pit com si la carn s'obrís per empassar-la!

Va retirar la mà, mirant amb sorpresa.

- Una disfressa hologràfica! -Va exclamar.

La seva mà va volar per agafar l'empunyadura del seu blàster. Però l'altre home es va incorporar de cop i volta, colpejant-lo ràpidament. Un primer impuls cap endavant per colpejar la cara de l’Evazan. El xoc el va fer caure cap enrere, caient tan llarg com era, atordit.

Abans que el metge pogués recuperar-se, l'home ros ja estava dret. La imatge de la seva llarga silueta va onejar, es va anar esvaint i va desaparèixer completament, revelant la figura d'un home prim amb trets agressius i pell fosca amb un bigoti negre. Una mà descansava en el control de la disfressa hologràfica del cinturó, l'altra mà sostenia un objecte amb forma de magrana que resultava ser un detonador termal. El fiador del polze ja estava retirat, i el polze de l'home descansava al botó del detonador.

-Aparta l'arma, Evazan -va dir l'home amb veu trencada -, o tots dos sortirem volant.

L’Evazan va extreure el seu blàster amb cautela i el va llançar lluny.

- Qui ets? -Va preguntar.

-El meu nom és Gurion. He estat intentant atrapar-te durant molt, molt de temps. Posa't dret.

-Molt intel·ligent de la teva part usar aquesta disfressa -li va dir l’Evazan, incorporant-se. D'una altra manera, mai hauries entrat aquí.

-És precisament el que em figurava. Ara, mou-te, monstre carnisser. Porta’m a la teulada. Uns amics van a recollir-nos allà dalt. –En Gurion va fer un significatiu gest amb la bomba -. He dit que et moguis!

L’Evazan va accedir de bon grat. Van entrar al vestíbul principal i van pujar una ampla escala.

Quan van girar la cantonada del primer replà per començar un segon tram de graons, l’Evazan va abaixar la mirada per veure una petita i brillant taca del líquid que traspuava en Rover en una porta del vestíbul de sota.

-Mira’m -va dir al seu raptor, intentant mantenir l'atenció de l'home sobre ell -, això és una bogeria. No sé quanta recompensa esperes rebre, però puc pagar-te molt més.

-No espero cap recompensa -va replicar en Gurion bruscament -. El meu cognom és Silizzar. Et sona familiar?

L’Evazan va empal·lidir davant aquest nom.

-Jo... jo puc haver tingut un o dos pacients... -Va quequejar.

En Gurion el va tallar.

- Vas matar a tota la meva família. Per un desordre gàstric causat per un verí que tu els hi vas donar com a medicina! Els vas esbudellar un darrera l’altre com si fossin peixos. Set persones! Cap d'elles va sobreviure. No, no vull diners per tu. Això és purament per venjança!

Diversos trams més amunt, hi van arribar a una petita porta que s'obria a una zona plana de la teulada. Un vent fresc del mar va tirar bruscament de les seves robes quan van sortir. Els trons distants centellejaven de manera inquietant en l'escena, i el profund bram del tro llunyà proporcionava un constant i ominós so de fons.

En Gurion va dirigir a l’Evazan vorejant la vora de la teulada, prop del punt on la seva motxilla de comunicacions estava ancorada.

-Queda't aquí com una roca -va advertir en Gurion. Va alçar la bomba -. Recorda, si premo aquest botó, tots dos tindrem només uns segons de vida. Preferiria emportar-te perquè siguis jutjat per tots els altres éssers que has assassinat. Però no dubtaré a acabar amb això just aquí!

-Sóc una estàtua -va accedir de bon grat l’Evazan.

En Gurion es va acostar a la seva motxilla i es va ajupir al seu costat per agafar l’auricular del comunicador. Va mantenir un ull en el metge mentre parlava al micròfon.

-Mare, aquí Gurion. Encara em rebeu?

-Seguim aquí, amic meu. Què ha passat?

-Tinc aquí el nostre nadó, viu. Estic amunt, a la teulada. Podeu venir a recollir-nos?

- Anem cap allà! -Va dir la veu, amb goig-. Mare fora.

Pel cua d'ull, l’Evazan va veure com la porta d'accés a la teulada s'obria. Un tentacle amb un bulb a la punta va treure el cap amb cautela des una vora, sentint l'aire al seu voltant.

-En pocs minuts una llançadora arribarà aquí per recollir-nos -va dir en Gurion mentre es treia els auriculars del comunicador.

El doctor va donar un parell de passos indiferents al voltant perquè en Gurion quedés d'esquena a la porta.

-De veritat que has d’escoltar-me -va dir l’Evazan de manera suplicant -. Tinc un secret. Just aquí. Un invent. Una cosa molt gran. Massa valuosa com per rebutjar-la.

-No per a mi -va dir planerament l'altre, amb la seva dura mirada inamoviblement fixada en el seu adversari.

La brillant massa d’en Rover va lliscar per la porta. La criatura va començar a avançar reptant lentament, sense fer soroll. Centellejants llampecs espurnejaven en la seva forma gelatinosa.

-Però amb això puc fer que visquis per sempre -va exposar el doctor -. Autèntica immortalitat. Tothom vol això.

- Realment penses que donar-me més vides pot compensar totes les vides que vas robar? -Va dir en Gurion amb incredulitat-. Estàs encara més dement del que pensava.

En Rover ara estava només uns metres per darrere de l'home ajupit. La criatura va començar a inflar-se guanyant alçada, movent els seus tentacles cap endavant preparats per atacar.

En els petits miralls dels ulls de l’Evazan, en Gurion va veure els reflexos bessons del Meduza com un brillant centelleig llampegant que lluïa en la seva superfície. Es va posar dret com un ressort, girant-se per veure la cosa propera a ell.

En Rover va atacar just quan ell es va allunyar, retrocedint d'un salt. Només una única punta bulbosa va aconseguir fregar el genoll d’en Gurion amb un esmolat espetec d'energia.

L'home va cridar pel penetrant dolor i va trontollar. Va baixar el braç que sostenia la bomba.

L’Evazan va saltar instantàniament per agafar-li el braç. Les seves dues mans es van agafar fortament al canell d’en Gurion i el van agitar amb força. El detonador sense activar es va deixar anar i va caure rebotant, creuant la plana teulada, detenint-se abans d'arribar a la porta.

Amb el seu raptor desarmat, l’Evazan va tractar d'escapar-se i deixar que en Rover acabés l'assumpte. Però en Gurion el tenia fortament subjecte, i les seves mans es van dirigir a la gola del doctor.

- Et mataré amb les meves pròpies mans! -Va grunyir.

L’Evazan va retrocedir trontollant mentre lluitava salvatgement per alliberar-se. En Gurion l’agafava amb una força nascuda de la seva ràbia.

El taló de la bota del doctor va tocar la vora de la teulada. Desesperadament, es va girar, fent que en Gurion perdés l'equilibri, conduint-lo al buit. L'home va caure.

El mateix pes d’en Gurion va alliberar les mans del coll del doctor. Però l'últim impuls cap a baix també va fer que el doctor perdés l'equilibri.

Per un instant, el doctor va trontollar a la vora, agitant els braços a la recerca d'equilibri. Quan això va fallar, va girar violentament el seu cos, intentant agafar-se a la vora de la teulada mentre queia.

La seva agilitat el va salvar. Es va agafar ferotgement, enganxant els seus braços quan llargs eren contra la llisa superfície de pedra. Sota ell, la silueta d'en Gurion seguia caient, colpejant els penya-segats dentats en diversos punts.

L’Evazan va mirar cap avall per veure el xoc final del cos contra una onada emergent. Després va tornar la seva atenció a assegurar la seva pròpia salvació, però ràpidament es va adonar que no seria una tasca tan fàcil. Només els seus braços no eren prou forts per alçar-lo. Els seus peus, agitant-se, no podien trobar suports a la llisa pedra.

Un soroll va sorgir a sobre d'ell. Va mirar cap amunt quan les punteres d'unes botes apareixien sobre la vora a escassos centímetres de la seva cara. La seva mirada va seguir ascendint cap al cos per veure que era en Ponda Baba qui hi era dempeus, mirant-lo.

- P-Ponda! -Va panteixar, al principi amb gran alleujament. Però una nova comprensió ràpidament va canviar l'alleujament en sorpresa -. Però... Com! Tu aquí? La... la transferència... no va funcionar?

-Oh, va funcionar, doctor -va dir una veu que ja no era com la del seu antic amic -. Però va funcionar a l'inrevés.

- A l’inrevés? -Va repetir.

-Això és. I per això m'ha condemnat a la repugnant forma d'un membre de la més baixa mena d’escòria del meu poble. –L’aqualish va alçar el braç pelut que l’assenyalava com un pària social en el seu propi planeta -. Ha destruït la meva vida com a senador, doctor. Per això ara vaig a destruir la seva!

El braç mecànic es va alçar. En els seus dits articulats sostenia el detonador termal. El polze metàl·lic descansava sobre el botó d'activació.

- No! -Va cridar l’Evazan-. No, no, esperi! No pot!

- Adéu, Doc! -Va dir tan sols el nou Ponda Baba.

Va prémer el botó, va deixar caure la bomba, es va girar i es va allunyar corrent.

- No, no! -Va cridar l’Evazan mentre el temporitzador de la bomba començava el compte enrere.

Amb la força de la desesperació va aconseguir elevar-se. Els seus ulls van mirar per sobre de la vora. Va poder veure la bomba i el seu tic-tac fatídic, i just rere d'ella la forma del Meduza.

- Rover! -Va cridar-. Ajuuuda’mmm!

Molt més amunt, una petita llançadora s'obria camí a través de l'atmosfera, avançant ràpidament molt per sobre de les ones. L'illa rocosa amb el gegantí castell apareixia just davant seu. Dos homes amb la mateixa complexió esvelta i la pell morena d’en Gurion estaven asseguts als controls.

-Aquí està -va dir un. Va mirar al seu company -. Preparat per planejar sobre la teulada, mentre preparo l'escaleta d'embarcacions...

Una gran espurna de llum davant d'ells el va interrompre. Una explosió va embolicar tota la part superior del castell.

Els dos homes van observar amb sorpresa com la meitat superior de l'estructura es desintegrava amb la detonació inicial. Un núvol de fines runes es va expandir mentre trossos més grans es desprenien i queien. Després, la part inferior del convuls castell es va col·lapsar cap a dins, convertint-se en segons en un vast munt de ruïnes.

-Pobre Gurion -va dir el primer home, mirant cap als enderrocs, mentre planejaven sobre ells.

-Aquesta explosió segurament atraurà a la seguretat andoana -va dir l'altre -. Serà millor que sortim d'aquí.

Va girar la nau, elevant-la de nou.

-Almenys en Gurion va aconseguir la seva venjança sobre aquest llunàtic de l’Evazan -va dir el primer home mentre deixaven enrere les ruïnes...

Molt per sota, a la meitat d'una de les rugoses parets dels alts penya-segats del castell, un gran munt de moc verd com la bilis jeia immòbil en una cornisa. Dels seus extrems aixafats rajava un espès oli groc, i grossos glòbuls greixosos queien per la vora de la cornisa.

Llavors la massa gelatinosa es va moure i es va agitar, alçant-se. Del gran embalum del seu centre, sobtadament va sortir disparat un braç, seguit d'un altre, i després pel cap del Dr Evazan. Estremint-se, va prendre una profunda alenada d'aire, com un nedador que hagi estat molt de temps sota l'aigua.

Amb certa dificultat va aconseguir sortir de la gelatina que una vegada havia estat la seva mascota. Tot i que la lleial criatura l’havia salvat esmorteint la seva caiguda, el fort impacte de tots dos havia aixafat la vida del Meduza.

-Gràcies, Rover -va dir, sacsejant un últim filament de mucositat que penjava de la seva camisa. Es va ajupir i va donar uns copets a la massa desfeta -. Ho sento, noi.

Va mirar cap amunt, al castell destruït.

-A l'inrevés -es va lamentar -. Maledicció! -Després va arronsar les espatlles-. Oh, bé. Potser ho aconsegueixi la propera vegada.

I després d'això va començar a baixar el penya-segat cap al mar.

FI