El
gran assalt a la nau ramat
Daniel
Wallace
I
Quinze segons.
Aquest era tot el temps que li quedava al Lyle Lippstroot en la seva desastrosa
vida.
S'havia despertat
feia vint minuts al seu apartament llogat, es va desemperesir tirant-se una
mica d'aigua tèbia per la cara, i s'havia embolicat en una folgada bata
froffli. En Vop, aquest repulsiu tirà rodià, havia transmès una nova sèrie de
xifres durant la nit. En els seus quinze anys com a comptable d’en Vop,
en Lippstroot havia cobert les petjades del prestador, enterrant innombrables
tractes il·legals, i aconseguint que els suspicaços investigadors imperials
s'esforcessin en va perseguint ombres. En aquest temps, havia arribat a
detestar la manera en què en Vop l'usurer feia pudor constantment de raava
barat. I el depravat cappunxó mai, ni una sola vegada, li havia donat les
gràcies.
En Lippstroot havia
pres la tauleta de dades que li esperava, va examinar els nous números, i va
establir un enllaç neural en qüestió de segons. La seva ciberinterfaç SoroSuub
221, que envoltava la part posterior del seu crani com si fos mitja corona,
seguia sent formidable, fins i tot després de dues dècades d'ús continu. Un
snivvià sense dents li havia dit una vegada al Lippstroot que els implants
cibernètics a llarg termini convertien als seus portadors en autòmats mancats
de sentiments, però ell reia amargament d'això. La banda SoroSuub no havia
apagat el dolor d'un amor perdut, ni enterrat la vergonya de la seva vil i
mesquina carrera, ni trencat la seva addicció al lesai. La peça de dos
quilograms que portava al cap li permetia mantenir un enllaç directe amb
l'ordinador principal d’en Vop i processar xifres a velocitat encegadora, i, en
aquest moment, li estava dient que estava en problemes.
La seva banda
contenia ara un programa trampa bartokk. Algú havia piratejat la matriu de
transaccions original i inserit un nou fragment de codi. Quan Lippstroot es va
enllaçar amb la tauleta de dades, el virus es va descarregar a la seva banda
cranial i es va executar.
En qüestió d'un
mil·lisegon, va identificar la malignitat. En dos, es va adonar que hi havia
poca esperança. El programa trampa bartokk havia estat usat per última vegada
en un parell d'assassinats a Turkana, i, com sempre, havia resultat ser fatal.
El virus crearia una espiral de sobrecàrrega en la seva banda d'interfície i
esborraria per complet les seves rutes neurals en quinze segons. L'única
solució possible era arrencar el sistema del seu crani, a mà.
Catorze segons.
Va aixecar les
mans i va arribar als tancaments externs. El seu dit índex esquerre va deixar
anar la pestanya de duracer, mostrant un petit quadre amb setze punts en
relleu.
Onze segons.
Va teclejar un simple
codi de quatre dígits en els punts i va ser respost per un brunzit greu i
gutural. Maleïda sigui! Com he pogut
equivocar-me en aquesta seqüència?!
Nou segons.
Va tornar a
introduir el codi, va escoltar un benvingut to agut, i va esperar fins que els tres
lleugers espetecs li indiquessin l'alliberament dèrmic.
Cinc segons.
Va prémer el control
de retirada, escoltant un so humit quan les més profundes de les connexions
neurals es retiraven del seu cerebel i es recollien en el seu bastidor
metàl·lic.
Un segon.
Amb un xiuxiueig de
pressió en el moment d’igualar-se, va fer lliscar la SoroSuub 221 lleugerament
cap endavant, preparant-se per aixecar el dispositiu del seu cap i llançant-lo
a la bruta catifa...
En Lyle Lippstroot
va caure cap endavant, xocant contra la tauleta baixa i enviant tres discos
segellats de lesai volant pel fètid aire. Va llançar un breu crit, i va quedar
en silenci.
Mort.
***
- A cobert! A cobert
- a cobert - a cobert!
La Kels va retirar
els macrobinoculars del seu rostre cobert de suor i aclucà els ulls per mirar a
través de la deserta zona àrida cap al rabassut expert en explosius tynnan.
Acabava d'aixecar-se de la mina que estava col·locant i corria a la seva
posició tan ràpid com les seves curtes potes li ho permetien. Tenia una mirada
de desesperació, amb els ulls molt oberts a la cara de grans incisius.
- A cobert!
La noia humana va
retrocedir corrent els quatre passos que la separaven de la trinxera que
acabaven d'excavar i es va llançar de cap. Un instant després, el tynnan va
saltar al seu costat, aixafant-li amb el genoll els dits de la mà exposada, i
tapant-se les orelles amb les seves dues arpes palmades.
Una explosió
ensordidora va sacsejar el desert. Una ardent ona de xoc va passar sobre els
seus caps, seguida d'una furiosa pluja de pols i sorra ennegrida pel foc. El
tynnan va deixar escapar un lent i gairebé inaudible xiulet entre els seus
prominents incisius, espolsant-se la pols del seu brillant pelatge marró.
- Ha estat a prop,
oi? -Va dir fent l'ullet a la Kels.
La Kels el va
fulminar amb la mirada.
- Dawson, pel que
més vulguis, creia que eres un expert. Per què ha esclatat abans de temps?
El tynnan va ignorar
l'insult i es va ajustar l’augmentador ocular que ajudava a compensar l'escassa
visió inherent a la seva espècie.
- Anem a fer una
ullada, vols? - Va saltar sobre la paret de la trinxera i va començar a avançar
cap al cràter recentment creat per l'explosió.
La Kels va sospirar.
Feia tres mesos que havia acceptat convertir-se en aprenent d'aquesta variada
banda de lladres: un humà, una sluissi, i aquest atabalat tynnan. Era de lluny
la més jove del grup, però cada vegada estava més segura que aquests
autoproclamats "lladres mestres" estaven aprenent més d'ella que ella
d'ells. El seu últim intent de furt major havia acabat en un espinós tiroteig
amb una patrullera dels Rangers del Sector, deixant-los encallats a les terres
ermes de Kamar fins que van poder fer reparacions en la seva nau, un vell
vaixell de càrrega pesat que semblava un bantha prenyat. Per aprofitar el temps
en terra, en Dawson havia insistit a conduir-la al llit d'un llac sec per
provar un eclèctic mostrari d'explosius de seguretat.
A la butxaca del pit
de la granota, el seu comunicador va vibrar. El va prendre, se'l va emportar
breument a cau d'orella, i després va cridar a través de la sorra al seu pelut
company.
- Mou aquesta cua,
Dawson! Noone vol que tornem a la nau.
***
En Cecil Noone va
sortir lliscant en el seu trineu repulsor de sota de la seva nau quan la Kels i
en Dawson es van acostar a ella. La fosca pell del seu rostre estava tacada de
suor i greix de motor. Va alçar la seva mà dreta coberta de greix i el soldador
làser que sostenia en ella, en una salutació casual.
- Com va el Borgove, cap? -Va preguntar en Dawson,
mirant els components de l’hipermotor dispersos al terra del desert al voltant
del vaixell de càrrega brut de carbonita.
- No tan malament
com sembla. Una vegada li torni a posar els budells, estarem llestos per sortir
d'aquest forn. - En Noone es va netejar la cara regalimant amb el dors de la
seva màniga, l'única part que no estava llardosa de lubricant -. I a temps, a
més. Pugeu a bord. La Sònax us informarà.
La Kels va entrar la
primera, pujant per la rampa estesa a la benvinguda ombra del budell del Borgove. Va lliscar la bossa de
detonadors de la seva espatlla i la va deixar caure sobre el seu catre amb un
repic, fent que l’sluissi inclinada sobre el terminal de dades principal deixés
anar un xiuxiueig d'enuig.
- Compte! - Va
exclamar la prima extraterrestre, alçant-se sobre la seva gruixuda cua
musculosa. Els sluissi tenien dos braços, però els seus cossos acabaven en un
únic i estret apèndix amb forma de cua de serp -. Aquessstesss cosssesss ssson
explosssivesss!
- No, sense
espoletes no - va replicar la Kels -. Oi, Dawson?
El tynnan va arrufar
els bigotis del seu musell.
- Té raó, Sònax.
Però és igual, Kels, no els llencis així. Són peces d'enginyeria sensibles, i
si les sacseges massa poden fallar o no esclatar en absolut. - Es va aclarir la
gola -. Com has pogut veure fa només trenta minuts.
La Kels va posar els
ulls en blanc.
-El que tu diguis.
Bé, Sònax, què passa?
La rèptil grisa va
lliscar cap endavant i es va aixecar en una posició asseguda. La majoria dels
sluissi que la Kels havia trobat en la seva vida eren metòdics i tranquils,
però la Sònax era distant, susceptible, i fàcilment irritable. La Kels tenia
dificultats per portar-se bé amb ella.
- Guttu el hutt -va
explicar la Sònax amb el seu sibilant bàsic -. Ha transssmèsssss amb la
nossstra clau privada aquessst matí. Diu tenir una feina per nosssaltresss.
La boca de la Kels
va dibuixar un somriure. Una de les coses que havia après entre aquests
lladres, a banda que no eren ni de lluny tan competents com pretenien ser, era
que estaven terriblement endeutats amb Guttu. Tot i que el hutt només era un
cap criminal de nivell mitjà a Nar Shaddaa, quan ell xiulava una melodia,
aquest grup ballava al so.
- El comptable d'un
pressstamisssta ha essstat asssasssinat -va continuar la Sònax -. Elsss
asssasssinsss van col·locar un programa parany a la ssseva interfície cranial.
- Inconscientment, va alçar una mà per tocar la banda de metall que corria sota
la seva cresta sagital. La BioTech AJ^6 li permetia treballar com l'experta en
ordinadors i pirata informàtica del grup, però la Kels va sospitar que les
notícies de l'assassinat li havien colpejat massa a prop.
- El cop... Ho va
fer en Guttu? -Va preguntar la Kels.
- Ho dubto. No esss
el ssseu essstil.
- I què té a veure
amb nosaltres? Quin és aquest treball?
-No ho sssé. En
Guttu va dir que ensss donarà elsss detallsss quan hi arribem a Nar Shaddaa.
- I llavors quan
partim? -Va intervenir en Dawson.
- Ara mateixxx.
***
En Noone romania
dret a l'entrada de luxós àtic privat d’en Guttu el hutt, tirant de la vora
d'una jaqueta que li quedava petita. Els pinacles de permaciment més elevats de
la ciutat vertical de Nar Shaddaa s'alçaven al rarificat aire de l'atmosfera
superior. En Noone va deixar anar l'alè en un núvol de gelat baf.
El Borgove havia arribat al sistema una
hora abans, just a temps per arribar a la cita d'en Guttu. Com a líder de la
seva petita lliga de lladres, era el seu deure informar al seu ocupador hutt i
acceptar qualsevol missió que el llimac hagués engiponat per a ells aquella
vegada. Amb sort, pagaria prou per deixar d'estar en números vermells amb Guttu
i obtenir un petit extra per preocupacions quotidianes com menjar o
combustible. Sent realistes, sabia que tindrien sort si els quatre escapaven a
l'arrest i enganyaven a la mort una vegada més. Algun dia, possiblement bastant
aviat, la Dama de la Destinació els repartiria la carta de la Mort. I, amb la
seva recent ratxa de sort, probablement la trauria del fons de la baralla.
Va tornar a tocar el
timbre de l'entrada i es va tirar la capa de brillaseda negra sobre les
espatlles. Al seu costat, la Kels va xarrupar lleugerament pel nas. En Noone la
va mirar i va alçar desafiant una cella.
- Sempre et poses
les teves millors gales quan vas a visitar un hutt? - La lleugera ganyota
s'havia convertit en un ampli somriure.
- En Guttu
pràcticament ens posseeix -va respondre en Noone -. Algun dia t'explicaré tota
la història, però diguem simplement que una bona impressió no vindrà malament.
El somriure es va
esvair, reemplaçat per una expressió de diversió indiferent.
- Potser. Però
aquest estil va passar de moda fa deu anys, quan jo era una nena. Fins i tot a
la Vora Exterior.
En Noone va reprimir
un grunyit d'enuig. La noia era bona, molt bona. Era una excel·lent carterista,
una brillant estafadora, es defensava bé en una baralla, i tenia el potencial
per a ser una jugadora de cartes millor que ell. Certament necessitaven les
seves habilitats. Però no era una bona jugadora d'equip. Encara no.
Amb un pesat
grunyit, la doble porta amb filigranes daurades es van obrir lentament cap a
dins. A l'altra banda, gairebé tapant el tènuement il·luminat passadís amb la
seva mola, un sludir de sis potes va trepitjar amb la força de la seva pota
posterior dreta i va fer un gest amb una brunzent pica de força.
- El meu amo us
rebrà ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada