20
L'últim parell de vilatans es van
separar del grup que s’alçava davant el mur posterior i van avançar cap al tron
del judici. En C’baoth els esperava.
Llavors, tal com en Luke suposava, es va aixecar.
-Jedi Skywalker -va dir, i va
assenyalar el tron -. L'últim cas de la nit és teu.
-Sí, mestre C'baoth.
En Luke es va armar de valor mentre
s'asseia. Des del seu punt de vista, era una butaca molt incòmoda; massa
calorosa, massa gran i massa recarregada. Feia olor d'una manera estranya, més
encara que la resta de la llar d’en C’baoth, i posseïa una aura inquietant, que
en Luke va atribuir als efectes posteriors de les llargues hores que el mestre
Jedi passava jutjant al seu poble.
Ara, li havia arribat el torn al
Luke.
Va respirar fondo i va tractar
d'allunyar el cansament que no l'abandonava des de feia molt de temps. Va
capcinejar en direcció als dos vilatans.
-Estic disposat -va dir -. Comencin,
si us plau.
Era un cas bastant fàcil. El bestiar
del primer vilatà havia enderrocat la tanca del segon i destrossat mitja
dotzena d'arbres fruiters, abans de ser descobert i rebutjat. El propietari del
bestiar desitjava pagar una compensació pels arbres destruïts, però el segon
insistia que també havia de construir la tanca enderrocada. El primer
argumentava que una tanca ben construïda no hauria caigut i que, a més, el seu
bestiar havia patit ferides a causa de les vores esmolades. En Luke els va
deixar parlar, fins que les argumentacions i contra argumentacions van acabar.
-Molt bé -va dir -. Pel que fa als
arbres fruiters, dictamino que tu -va assenyalar el primer vilatà -pagaràs la
substitució dels que van patir danys irreparables, més una suma addicional per
compensar la fruita menjada o destruïda per la teu ramat. Aquesta quantitat
serà determinada pel consell del poble.
En C’baoth es va remoure al seu
costat, i en Luke es va encongir quan va sentir la desaprovació que emanava del
mestre. Per un moment, es va preguntar si anava a intervenir per donar una
solució diferent, però canviar d'opinió per tal brusquedat no li semblava
pertinent. A més, no tenia cap idea millor.
En aquest cas, què estava fent allà?
Va passejar la vista per la sala,
reprimint una onada de nerviosisme. Tothom el mirava: en C'baoth, els dos
reclamants, els altres vilatans que havien acudit al judici. Tots esperaven que
prengués una decisió justa.
-Quant a la tanca, l’examinaré demà
al matí -va continuar -. Vull inspeccionar els danys abans de pronunciar-me.
Els dos homes van fer una reverència
i van retrocedir.
-S'aixeca la sessió -va proclamar en
C'baoth.
La seva veu va despertar profunds
ecos, tot a la mida relativament petita de la sala. Un efecte interessant, i en
Luke es va preguntar si era producte de l'acústica de la sala, o una altra
tècnica Jedi que el mestre Yoda no li havia ensenyat. De tota manera, no
entenia de què li havia de servir aquesta tècnica.
L'últim vilatà va sortir de la sala.
En C’baoth va estossegar. En Luke es va armar de valor.
-De vegades em pregunto, Jedi
Skywalker -va dir l'ancià amb gravetat -, si realment m'has escoltat aquests
últims dies.
-Em sap greu, mestre C'baoth.
En Luke va sentir un nus a la gola,
ja massa conegut. Pel que sembla, per més que ho intentava, mai satisfeia les
expectatives d’en C’baoth.
- Ho lamentes? –En C'baoth va alçar
les celles amb sarcasme -. Ho lamentes? Jedi Skywalker, ho tenies tot a les
teves mans. Havies d'haver interromput els seus balbuceigs molt abans; el teu temps
és massa valuós per dilapidar-lo en infantils recriminacions. Hauries d'haver
pres tu la decisió sobre la quantitat de la compensació, però en canvi vas
donar aquesta absurda excusa d'un consell del poble. I pel que fa a la tanca...
-Va bellugar el cap, disgustat - No existien motius perquè aplacessis la teva
decisió. L'únic que necessitaves saber sobre els danys estava en les seves
ments. No hauria costat res extreure’ls-hi.
En Luke va empassar saliva.
-Sí, mestre C'baoth, però llegir
així els pensaments d’una altra persona em sembla malament...
- Quan utilitzes aquesta tècnica per
ajudar-la? -Va replicar en C'baoth -. Com pot estar malament?
En Luke va agitar la mà, impotent.
-Intento comprendre, mestre C'baoth,
però tot això és nou per a mi.
En C’baoth va enarcar les seves
poblades celles.
- De debò, Jedi Skywalker? De debò?
Vols dir que mai has violat la preferència personal d'algú per ajudar-lo, o
ignorat petites normes burocràtiques que s'interposaven entre tu i el que calia
fer?
En Luke va notar certa calor a les
galtes, pensant en quan Lando havia utilitzat aquell codi il·legal per
aconseguir que reparessin el seu caça-X a la base d’Sluis Van.
-Sí, ho he fet en una ocasió -va
confessar -, però això és diferent. Com si... No sé, com si em responsabilitzés
de les vides d'aquesta gent més del compte.
-Comprenc les preocupacions -va dir
en C’baoth, amb menys severitat -, però aquest és el moll de l'assumpte. És
precisament l'acceptació i exercici d'aquesta responsabilitat el que diferencia
un Jedi dels altres éssers de la galàxia. -Va exhalar un profund sospir - No
has d'oblidar mai, Luke, que aquests éssers són primitius, en el fons. Només
poden aspirar a assolir una veritable maduresa gràcies a la nostra guia.
-Jo no els diria primitius, mestre C'baoth
-va insinuar en Luke, vacil·lant -. Posseeixen tecnologia moderna, un sistema
de govern bastant eficient...
-Els adorns de la civilització sense
la substància -va replicar en C’baoth, desdenyós -. Les màquines i institucions
socials no defineixen la cultura d'una civilització, Jedi Skywalker. Només la
comprensió i l'ús de la Força defineixen la maduresa. -Els seus ulls van vagar,
com perduts en el passat -. En un temps va existir una societat així, Luke -va
afegir en veu baixa -. Un immens i resplendent exemple dels èxits als quals cal
aspirar. Durant milers de generacions ens vam imposar als éssers inferiors de
la galàxia, guardians de la justícia i l'ordre. Els creadors de la veritable
civilització. El Senat podia discutir i aprovar lleis, però eren els Jedi qui
les convertien en realitat. -Va torçar la boca -. I a canvi, la galàxia ens va
destruir.
En Luke va arrufar les celles.
-Em pensava que només van ser
l'emperador i uns quants Jedi Foscos els que van exterminar als Jedi.
En C’baoth va somriure amb amargor.
- De veritat creus que l'emperador
hagués sortit victoriós de semblant gesta, sense el consentiment de tota la
galàxia? -Va bellugar el cap -. No, Luke. Tots els éssers inferiors ens odiaven.
Ens odiaven pel nostre poder, pel nostre coneixement, per la nostra saviesa. Ens
odiaven per la nostra maduresa. -El seu somriure va desaparèixer -. I aquest
odi encara existeix. Només espera que els Jedi reapareguin per encendre’s de
nou.
En Luke va sacsejar el cap
lentament. No encaixava amb el poc que sabia sobre la destrucció dels Jedi,
però d'altra banda, no havia viscut en aquella època. I en C'baoth si.
-Costa creure-ho -va murmurar.
-Creu-ho, Jedi Skywalker -va rugir en
C'baoth. Una brillantor de furor il·luminà els seus ulls -. Per això hem de romandre
junts, tu i jo. Per això no hem de baixar mai la guàrdia, davant d'un univers
que anhela destruir-nos. Entens?
-Crec que sí.
En Luke es va fregar de cua d'ull. Estava
rendit de cansament. Mentre intentava pensar en les paraules del mestre
C'baoth, sorgien imatges de la seva memòria. Imatges del mestre Yoda, rude però
valent, sense demostrar amargor o ràbia cap a ningú per la destrucció dels seus
germans Jedi. Imatges d’en Ben Kenobi a la cantina de Mos Eisley, tractat amb
una mena de respecte distant, però respecte al cap i a la fi, després
d'haver-se vist obligat a reduir en aquells dos busca-raons.
I les més clares de totes, imatges
de la seva trobada al cafè de Nova Cov. Del barabel, que havia sol·licitat la
mediació d'un estrany, acceptant sense dir ni piu fins i tot els aspectes de la
decisió d’en Luke que li perjudicaven. De la resta de la multitud, que
contemplava amb esperança, expectació i alleujament la intervenció d'un Jedi.
-No he experimentat aquest odi.
En C’baoth el va mirar fixament.
-Ja et passarà. I a la teva germana.
I els seus fills.
En Luke va treure pit.
-Jo els protegiré.
- També els hi donaràs lliçons?
Posseeixes la saviesa i la destresa necessàries per donar-los a conèixer tots
els aspectes de la Força?
-Crec que sí.
En C’baoth va esbufegar.
-Si ho creus però no ho saps, això
equival a jugar amb les seves vides. Poses en perill el seu futur per un
capritx egoista.
-No és un caprici -va insistir en Luke
-. La Leia i jo podem fer-ho junts.
-Si ho intentes, correràs el risc
que es decantin pel costat fosc -va replicar en C’baoth. Va sospirar i va
passejar la vista per la sala -. No podem arriscar-nos, Luke. Quedem molt pocs.
L'eterna guerra pel poder encara rugeix, un remolí sacseja la galàxia. Els
supervivents hem d’unir-nos contra aquells que volen destruir-ho tot. -Va
clavar la mirada en Luke -. No, no podem córrer el risc de ser dividits i
destruïts de nou. Has de portar-me a la teva germana i els seus fills.
-No puc -va contestar en Luke. Va
advertir el canvi d'expressió d’en C’baoth -. Si més no, de moment -va corregir
a corre-cuita -. És perillós que viatgi en aquests moments. Fa mesos que els
imperials la persegueixen, i Jomark no està tan lluny dels límits del seu
territori.
- Dubtes que pugui protegir-la?
-Jo... No, no ho dubto. -En Luke va
triar les seves paraules amb cura -. És que...
Va fer una pausa. En C’baoth havia
adquirit una rigidesa sobtada, i tenia la vista perduda en l'infinit.
- Mestre C'baoth? -Va preguntar -. Es
troba bé?
No hi va haver resposta. En Luke es
va acostar al seu costat, va projectar la Força i es va preguntar si el vell
estava malalt. Com sempre, la ment del mestre Jedi estava tancada per a ell.
-Va, mestre C'baoth -va dir, i va
agafar l'ancià pel braç -. L’acompanyaré a la seva cambra.
En C’baoth va parpellejar dues
vegades i va tornar la vista cap en Luke amb cert esforç. Va respirar fondo,
tremolós, i va tornar a la normalitat de sobte.
-Estàs cansat, Luke -va dir -.
Deixa’m i ves a dormir.
En Luke va haver d'admetre que
estava cansat.
- Es troba bé?
-Estic bé –el va tranquil·litzar en C'baoth,
amb un estrany timbre tètric en la veu.
-Si necessita la meva ajuda...
- He dit que te'n vagis! -Va
exclamar en C'baoth -. Sóc un mestre Jedi. No necessito ajuda de ningú.
En Luke es va trobar a dues passes
d’en C’baoth, però no recordava haver-les donat.
-Em sap greu, mestre C'baoth. No
volia ser irrespectuós.
L'expressió de l'ancià es va
suavitzar una mica.
-Ja ho sé -va dir. Va aspirar una
profunda glopada d'aire i la va expulsar en silenci -. Porta-me'n a la teva
germana, Jedi Skywalker. Jo la protegiré de l'Imperi, i la dotaré d'un poder
inimaginable.
Un timbre d'alarma va sonar en el
fons de la ment d’en Luke. Aquelles paraules, o la forma de dir-les...
-Torna a les teves estances -va
ordenar en C'baoth. Un cop més, va donar la impressió que els seus ulls es
perdien en la llunyania -. Dorm, i demà continuarem parlant.
S'alçava enfront d'ella, la cara mig
amagada per la caputxa de la túnica, i els seus ulls grocs brillaven malgrat la
infinita distància que els separava. Els seus llavis es van moure, però les
paraules van ser ofegades pels crits d'alarma guturals que es van aixecar al
seu voltant, i Mara es va sentir posseïda per una urgència que s'anava
convertint ràpidament en pànic.
Dues siluetes van aparèixer entre
l'emperador i ella: la negra i imponent imatge d’en Darth Vader, i la silueta
més petita d’en Luke Skywalker, vestit de negre. A peu dret davant l'emperador,
cara a cara, van encendre les seves espases de llum. Les fulles es van creuar,
blanc roig brillant contra blanc verd brillant, i es van preparar per al
combat.
I llavors, sense prèvia advertència,
les espases es van apartar... i amb sengles rugits d'odi, audibles per sobre de
les alarmes, es van tornar i van carregar contra l'emperador.
La Mara va sentir el seu propi crit
quan es disposava a acudir en ajuda del seu amo, però la distància era massa
gran, i el seu cos massa lent. Va llançar un xiscle desafiant, amb l'esperança
de distreure'ls, però ni en Vader ni l’Skywalker aparentaven sentir-la. Van
envoltar a l'emperador, i quan van alçar les seves espases de llum, Mara es va
adonar que l'emperador l'estava mirant.
Ella li va tornar la mirada, ansiosa
per allunyar-se de l’imminent desastre, però incapaç de moure’s. Aquella mirada
projectava un miler de sentiments i pensaments, un resplendent calidoscopi de
dolor, por i ràbia que girava a massa velocitat per abastar-lo. L'emperador va
aixecar les mans i va llançar cascades de raigs blanc blavosos cap als seus
enemics. Els dos homes van trontollar, i la Mara va comprendre que aquesta
vegada el final podia ser diferent.
Però no. En Vader i l’Skywalker van
resistir, i amb un altre rugit de ràbia, van aixecar les seves espases de
llum...
«Mataràs a Luke Skywalker!»
La Mara va patir una sacsejada que
la va aixafar contra les corretges i va despertar del somni.
Va romandre immòbil un minut,
panteixant a la recerca d'alè, angoixada per la visió de les espases disposades
a colpejar. La petita cabina de la llanxa es va estrènyer al seu voltant, i va
experimentar una sensació passatgera de claustrofòbia. L'esquena i el coll del
seu vestit de vol estaven amarats de suor i es pegaven a la seva pell. Una
alerta de proximitat sonava molt lluny.
Una altra vegada el somni. El mateix
somni que l'havia perseguit durant cinc anys al llarg i ample de la galàxia. La
mateixa situació, el mateix final horrorós; la mateixa súplica final.
Però aquesta vegada, les coses
serien diferents. Aquesta vegada, podia matar al Luke Skywalker.
Va contemplar l'hiperespai clapejat
que girava al voltant de la llanxa, i l'últim fragment de la seva ment es va
despertar del tot. No, no era cert. No anava a matar al Luke Skywalker. Anava
a... Anava a demanar-li ajuda.
Va notar un sabor a bilis a la gola.
El va empassar amb un esforç. «No hi ha altra solució», es va dir fermament. Si
volia rescatar Karrde, havia d'acceptar la realitat.
L’Skywalker estava en deute amb
Karrde. Més tard, quan hagués pagat, seria el moment de matar-lo.
L'alerta de proximitat va canviar de
to, indicant que faltaven trenta segons. La Mara va bressolar a la mà les
palanques d’hiperpropulsió, i quan va veure que l'indicador arribava a zero les
va empènyer amb suavitat. Les motes van donar pas a les esteles, i aquestes a
la negror de l'espai. L'espai, i la fosca esfera d'un planeta que tenia davant.
Havia arribat a Jomark.
Va creuar mentalment els dits, va
connectar el comunicador i va teclejar el codi que havia programat durant el
viatge. La sort l'acompanyava. Aquí, si més no, la gent d’en Thrawn encara
utilitzava les ràdio-guies imperials de costum. Les pantalles de la llanxa van
enfocar el lloc, una illa que constituïa el centre d'un llac en forma d'anell,
just passada la línia de l'ocàs. Va connectar per segona vegada el radi guia
per assegurar-se, va passar a propulsió subllumínica i va descendir. Va
intentar oblidar l'última imatge de la cara de l'emperador...
L’udol de l'alarma la va despertar
del tot.
- Què? -Va cridar a la cabina
deserta.
Els seus ulls negats de son van
inspeccionar a corre-cuita les pantalles, a la recerca de l'origen del
problema. No li va costar descobrir-lo: la llanxa s'havia decantat bastant, i
l'ordinador intentava evitar que caigués donant voltes. De manera inexplicable,
ja s'havia endinsat en la capa inferior de l'atmosfera, massa tard per accionar
els retropropulsors.
Va estrènyer les dents, va procedir
a la connexió i va dedicar al pla analitzador una veloç inspecció. Només havia
estat absent un o dos minuts, però a una velocitat tal que fins i tot uns breus
segons de distracció podien ser fatals. Va enfonsar els artells en els ulls,
lluitant contra el cansament que s'apoderava d'ella. Va notar que el seu front
tornava a amarar-se de suor. El seu antic instructor l'havia advertit sovint
que volar mig adormida era la forma més ràpida de suïcidar-se. I la culpa era
únicament i exclusivament d'ella.
O no?
Va redreçar la nau, va comprovar que
no hi havia muntanyes en la seva trajectòria i va connectar el pilot automàtic.
L’ysalamir i la carcassa portàtil proporcionats per l’Aves es trobaven prop de
l'escotilla de popa, subjectes al panell d'accés al motor. La Mara es va
alliberar de les corretges i es va dirigir al darrere de la nau.
Va ser com si algú hagués obert la
llum. Un segon abans, se sentia com acabada de sortir d'una batalla que hagués
durat quatre dies; mig segon més tard, més o menys a un metre de l’ysalamir, la
fatiga va desaparèixer de sobte.
Va somriure per a si. Les seves
sospites havien estat correctes. El mestre Jedi boig no desitjava companyia.
-Bonic truc -va dir al silenci.
Va deixar anar la carcassa de la
consola, la va transportar a la cabina i el va subjectar al costat del seu
seient.
El cèrcol de muntanyes que
envoltaven el llac ja era visible per l'analitzador d’electropropulsió, i
l'infraroig havia localitzat un edifici habitat a l'extrem més allunyat. Va
decidir que hi havien de residir l’Skywalker i el mestre Jedi boig, una sospita
confirmada moments després, quan els sensors van captar una petita massa de
metall pertanyent a una nau espacial, just davant de l'edifici. No hi havia
emplaçaments d'armes o escuts protectors que es poguessin detectar, ni en les
muntanyes ni a l'illa. Potser en C'baoth pensava que no necessitava aparells
tan primitius com turbolàsers per protegir-se.
Potser tenia raó. La Mara es va
inclinar sobre el tauler de control, alerta a la menor senyal de perill, i va
dirigir la nau cap al seu objectiu.
Havia arribat gairebé a la meitat
del cràter quan va sobrevenir l'atac, un impacte sobtat a la part inferior de
la llanxa, amb la força suficient per aixecar tota la nau uns centímetres. El
segon impacte amb prou feines es va fer esperar, aquest cop concentrat en
l'aleta ventral, i la nau va escorar a estribord. La llanxa va oscil·lar per
tercera vegada, abans que Mara identifiqués per fi les armes. No eren míssils,
ni raigs làser, sinó petites roques que es movien a gran velocitat, impossibles
de detectar pels sofisticats sensors de la llanxa.
El quart impacte va neutralitzar els
retropropulsors, i la llanxa va caure en picat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada