El rival més perillós

El rival més perillós

Àngela Phillips

- Deen, explica’m un conte!

- Molt bé, Mavis. Quina classe de conte vols? – En Deen Voorson va recolzar la seva esquena contra l'envà. El creuer estel·lar Retorn de la República havia estat assignat per evacuar el personal tècnic i de comandament de la base de Yavin. En Deen s'havia ofert a tenir cura dels fills dels tripulants en els seus allotjaments mentre aquests es trobaven de servei en el pont.

- Conta’m una història sobre un drac- va dir la Mavis, assentant-se a la falda d’en Deen.

- Au, no -va dir en Tarn, el germà de la Mavis, saltant de la seva llitera al passadís -. Una altra història de dracs no. Donen massa por, es quedarà desperta tota la nit.

- No totes les històries de dracs fan por - va replicar en Deen -. I no tots els dracs són temibles.

- Semblen temibles -va assenyalar un altre nen.

- Però les coses no sempre són com semblen -va dir en Deen -. Deixeu-me que us expliqui una història que la meva àvia solia contar, que va succeir molt, molt lluny, fa molt de temps...

- Quant de temps? -Va preguntar en Tarn.

- Un milió de trilions d'anys? -Va preguntar la Mavis.

En Deen va riure.

- No fa tant, Mavis. Més aviat uns pocs milers d'anys. Allà en els bons temps de l'Antiga República, quan els Cavallers Jedi eren els defensors de la pau i la justícia...

***

- Mestra Tannis: està acabat.

- Deixa’m-ho veure.

La Vici Ramunee, de setze anys, va adoptar la posició de salutació i va prémer amb el polze el botó d'activació del seu sabre de llum. Una vara lluminosa va aparèixer entre les mans. La Mestra Tannis va somriure en senyal d'aprovació, amb els seus ulls indi espurnejant.

- Molt bé, Vici - va dir l’omwati -. El teu sabre de llum és una extensió de la teva ment i un pont entre tu i la Força. Utilitza’l amb cura, com faries amb qualsevol de les teves altres habilitats, i mai el facis servir portada per la fúria.

La Vici va fer una reverència i, apagant la seva flama, va tornar l'empunyadura del sabre de llum al seu cinturó.

- Mestra -va dir -. Ja... ja sóc una Jedi?

La mestra Jedi de pell blava va riure, un so platejat i dringant.

-Sempre ansiosa, oi, Vici? Paciència. Un podria pensar que els tres anys que has passat aquí al Praxeum han estat tota una vida... però el moment de tornar al teu món natal està més a prop del que penses. Demà t'enfrontaràs a una prova final, i un cop l'hagis completat... llavors seràs una Jedi.

La Vici va arrufar les celles.

- Quina mena de prova, Mestra? I si fracasso?

La Mestra Tannis va bellugar el cap, amb el seu plomós cabell blanc agitant-se sobre les seves espatlles.

- No pensis en el fracàs.

La Vici es va trobar amb la seva mestra a la porta del Praxeum poc abans de l'alba.

- Tindràs des de la sortida del sol d'avui fins a la sortida del sol de demà matí per completar la teva prova, Vici -va dir la Tannis -. Quan arrenqui el dia, et dirigiràs al nord i entraràs al bosc, on trobaràs el riu que et guiarà. Per quan caigui la nit estaràs al peu de les muntanyes. Camina ascendint per la vall del riu fins que arribis a la Cova de la Veritat, on els Jedi han estat posats a prova durant milers d'anys.

La Vici, tremolant de fred i emoció, va tractar de romandre immòbil, recordant que un Jedi no hauria de sentir calfreds i que un Jedi manté la calma.

- Quan superis aquesta prova -va continuar la Tannis -, seràs un Cavaller Jedi. T’hauràs enfrontat al teu rival més perillós i hauràs sortit victoriosa.

- Quin rival? -Va preguntar la Vici, sorpresa; la Tannis mai li havia dit que hagués de lluitar contra ningú.

La Tannis simplement va somriure i va moure el cap.

-Això ho has de descobrir tu mateixa, nena. Ara, buida les butxaques, Vici, el sol sortirà en pocs moments i no has de portar res amb tu en el teu viatge.

- Res?

- Res. Ni menjar, ni beure, ni eines. Tot el que necessitaràs ho trobaràs en la Força. I no confiïs en els teus sentits físics; t’enganyaran.

- He de deixar el meu sabre de llum? -Va preguntar la Vici.

- Amb la resta de les teves eines, sí -va dir la Tannis. Va observar com la Vici el deixava a un costat -. Pots quedar-te amb les teves joies -va dir mentre la noia començava a treure-les-hi.

Gràcies, va pensar la Vici, així podré colpejar al meu enemic al cap amb el meu collaret! De què serveix construir un sabre de llum si no pots utilitzar-lo?

- Utilitza la Força per protegir-te - va dir la Tannis. La Vici es va sorprendre, preguntant-se si la Mestra Jedi podia llegir els seus pensaments -. Amb la Força com la teva aliada, podràs superar-ho tot - va dir la Tannis -. Ara ves.

Mentre el sol blanc blavós començava a apuntar per l'horitzó, la Vici es va tornar una última vegada cap a la seva mestra.

- Mestra Tannis -va dir -, i si fracasso?

- La Força està amb tu. No pensis en el fracàs.

La Vici va trobar el riu fàcilment i el va seguir cap al nord pel bosc. El dia es va fer més càlid ràpidament conforme el sol s'elevava al cel, i la Vici es va trobar gaudint de la marxa. Els grisos i rectes troncs dels arbres que s'alçaven cap a unes ondulants copes verd-i-blavoses li recordaven la seva llar, el cruixit de les fulles sota els peus i els sons de les aus a les copes dels arbres li tornaven records de quan recorria les muntanyes que envoltaven el llac Lir, recollint capolls de t'iil amb els pares. Ara les fulles eren més brillants, més fresques, amb cada color i forma impresos en els seus sentits, i els ocells semblaven d'alguna manera més vius... sabia on era posat cada un sense necessitat de mirar-los, sabia el missatge de cada cant sense aturar-se a pensar. La Força fonia la Vici amb el bosc, com si no hi hagués frontera entre ells, i ella es delectava en això.

Cap al migdia, però, la Vici estava famolenca. Es va agenollar per beure del corrent, l'aigua era fresca i clara com la de la seva llar. Conscient que havia de continuar si pretenia arribar a temps al seu destí, la Vici va planejar descansar només uns instants.

Immòbil, la Vici va ser sobtadament conscient de la presència d'un humà registrant el bosc.

- Qui hi ha? -Va dir en veu alta, la persona s'estava apropant, i la buscava a ella, n'estava segura. La Vici es va preguntar si aquest era el seu enemic que venia ja a enfrontar-s'hi. Es va posar dreta d'un salt, preparada i en tensió, estenent els seus sentits en la Força. M'està buscant, va pensar, està nerviós, no ve per lluitar amb mi, és...

- Veni! -Va cridar, veient al seu germà de deu anys caminant per la ribera del riu -. Veni Ramunee, què estàs fent aquí?

- No volia que estiguessis sola! - Va dir el noi, creuant la riera entre esquitxades per reunir-se amb ella -. Estava amagat just a la porta aquest matí. Vaig escoltar el que va dir la Mestra Tannis, sobre que anaves a trobar-te amb un enemic perillós, i no volia que haguessis de fer-ho tu sola. I t'he portat això. - Va mostrar el sabre de llum de la Vici.

La Vici va posar els ulls en blanc i va sospirar. En Veni, que acabava d'arribar aquest mateix any al Praxeum Jedi, adorava amb fervor la seva germana gran. A vegades amb massa fervor.

- Veni, tota aquesta prova es basa precisament en què he de fer-ho sola! Ara torna a les teves classes.

- Però Vici -va dir el noi -, vull anar amb tu. I... i no sé com tornar. Em perdria. He de quedar-me amb tu.

- Només dius això perquè et deixi quedar, no et perdries, i tu ho saps. Simplement segueix el riu, després gira a l'est quan el bosc es faci menys dens, i troba el camí de tornada al Praxeum sentint la presència dels altres.

- Encara no sé com fer això! -Va protestar en Veni -. He d’anar amb tu!

La Vici es va rendir.

- D'acord, nen, pots venir amb mi fins a la cova, però no més enllà! Hauràs d'esperar fora quan jo entri.

En Veni va somriure.

- Tingues -va dir -, pren el sabre de llum.

- No -va dir la Vici -, la Mestra Tannis em va dir que no el portés.

-Bé, llavors què faig amb ell?

- Porta’l tu... però no tractis d'usar-lo -va afegir ràpidament la Vici, veient l'excitació als ulls del noi -, només penja’l del teu cinturó. Ara anem, ens queda molt camí per endavant.

Pocs minuts després, en Veni va dir:

- Tens gana, Vici? Vaig fer un entrepà. Jo, eh, li he donat alguns mossos, però pots quedar-te'l...

- Acaba-te’l tu - va dir ella.

-D'acord.

- Falta molt? -Va preguntar en Veni quan el sol va començar a baixar.

- Ens estem acostant -va dir la Vici -. Els arbres estan menys junts i el terreny comença a ascendir. La Mestra Tannis va dir que la cova estava al final de la vall, a les muntanyes.

- Puc descansar? Estic cansat. Se suposa que hem de caminar tot el dia i tota la nit?

- Se suposa que tu no hauries d'estar aquí en absolut, nen. Eres tu el que volia venir, recordes?

- Ah, sí. – En Veni va sospirar -. Però podem descansar?

- Tu pots fer el que vulguis. Jo vaig a buscar la cova.

En Veni va sospirar de nou però va seguir avançant pesadament amb la seva germana. La Vici sentia llàstima pel noi, però es recordava a ella mateixa que només ell en tenia la culpa; ningú li havia obligat a seguir-la.

- Tinc gana -va dir en Veni.

- T’aguantes. Ja et vas menjar l'entrepà. -Això també era culpa d'ell, va pensar la Vici, però això no feia que se sentís menys preocupada per ell. Les queixes del noi estaven fent que comencés a prestar atenció també a la seva pròpia incomoditat. Ella també estava cansada i famolenca, i es trobava atrapada en un estat entre l'ansietat per aconseguir l'objectiu del seu viatge i el temor pel que podria trobar. Un Jedi està centrat, es va dir a si mateixa, un Jedi no sent extrems. La fam i la fatiga són només del cos, la fortalesa d'un Jedi flueix de la Força. No obstant això, cada vegada era més difícil per a ella forçar-se a apartar el seu esgotament mentre el camí es feia més pronunciat i el terreny més rocós. Malgrat tot, seguia avançant, i el seu germà seguia darrere seu.

A última hora de la tarda, la Vici i en Veni ja havien ascendit deixant enrere la línia dels arbres. La vall semblava mancada de vida excepte per unes poques mates de vende en flor i grups de planimals espinosos niats contra el mur est del canó per captar els últims raigs de sol. Per a l’alba, haurien reptat a la llum de la lluna al costat oest de la vall, per absorbir la llum de l'alba; la Vici observava els seus petits foto-receptors brillant a l’ocàs com joies ocultes en buiracs.

- Què és això? -Va xiuxiuejar de sobte, detenint-se en meitat d'un pas.

- Què és què? -Va respondre en Veni, xocant contra ella.

- Escolta.

Ara tots dos ho van sentir: un feble so de cops i martelleig que arribava de la llunyania, davant d'ells, com els pistons colpejant d'una màquina distant.

- Què és? -Va preguntar en Veni.

- Shh! - Va dir la Vici, tancant els ulls i obrint la ment; va retrocedir davant el que va trobar.

- Què passa? -Va preguntar en Veni, sentint la preocupació de la seva germana.

- Està viu -va dir la Vici -. Està viu, i és gran, i ve cap a nosaltres.

- Com de gran?

- Enorme.

El tust ràpidament es va fer més fort; petits còdols van començar a caure de les parets del canó i a ballotejar a terra.

- Hem de sortir d'aquí! - Va dir en Veni, tornant-se per sortir corrent.

- No -va dir la Vici, agafant-lo de l'espatlla -. Escoltes la rapidesa amb què s'acosta? No podríem deixar-lo enrere. - Va buscar algun lloc on amagar-se, però les superfícies rocoses no oferien cap cobertura. Escalar tampoc era una opció, se sentia confiada que amb una petita empenta de la Força podria escalar els murs verticals, però pel que feia al seu germà...

- Què fem? Què fem? - Els ulls d’en Veni estaven completament oberts de terror quan les creixents vibracions van fer que una llosa de roca caigués del canó darrera d'ells, fent-se miques quan va impactar a terra. Fins i tot els planimals havien començat a fugir del so.

- Sembla que hauré d'enfrontar-me a ell - va dir la Vici, consolidant la seva posició -. Veni, dóna'm el meu sabre de llum.

-Però la Mestra Tannis...

- Em va dir a mi que no el portés. No t'ho va dir a tu. Dóna-me’l.

En Veni va obeir. La Vici va activar el full, amb la seva llum vermella banyant la vall i atraient a alguns planimals cap a ella. Una columna de fum a l'altre extrem del canó anunciava la proximitat de la criatura. Apareixent davant la seva vista darrere d'un revolt, era realment monstruosa: més de 10 metres de cos segmentat i escamós, enfosquit per enormes ales estireganyoses. En Veni, ocultant-se darrere de la seva germana, es va estremir davant el so de vint poderoses potes de rèptil picant a terra per acostar-s'hi en mortal sincronització. La Vici va tractar de dominar la seva por, concentrant-se en el gran poder de la Força que sabia que sostenia a la mà dreta. La criatura es va acostar més, i van poder veure un cap horrible, deforme, arrugat i brillant, i dotzenes de dents esmolades com agulles en una mandíbula prou gran com per empassar-se en Veni d'un mos. Va minorar fins a aturar-se acostant-s'hi. La Vici es va aprofitar del que va sentir que era la confusió momentània de la criatura i va agitar el seu sabre de llum en un ampli arc, la criatura va aixecar diversos parells de potes del sòl per esquivar el cop.

- Meteors magnètics! -Va exclamar la criatura -. Quina classe de salutació és aquesta? Què és el que ensenya avui dia la Mestra Tannis al Praxeum?

La Vici va quedar congelada a meitat del seu cop de sabre, confosa, mentre la criatura feia marxa enrere amb set parells de potes, allunyant-se dels humans.

- Espera -va dir -, m’estaves atacant? - Va expulsar dels orificis del seu nas una voluta de fum amb un so que la Vici va suposar que era un riure -. Les Guerres Sith han d'estar anant molt malament si la Tannis es veu obligada a graduar Jedis que no saben distingir amic d'enemic.

- Tu... tu ets amic nostre? -Va preguntar en Veni. La por va ser vençuda per la curiositat, i va sortir de darrere de la seva germana.

- Pel vostre bé, més val que així sigui -va dir amb una altra rialleta -. Sóc Willm Lywin dels Duinuogwuin, guardià d'aquesta vall, i ha estat així des de fa 600 anys, dècada més o menys. He vingut per escortar l'iniciat... suposo que aquesta has de ser tu -va dir, mirant la Vici amb una lluentor amistosa en els seus ulls -, a la Cova de la Veritat.

La Vici va deixar caure el cap, avergonyida, guardant ràpidament el seu sabre de llum desactivat a la butxaca i preguntant-se si en Lywin podia adonar-se de com d’avergonyit que estava el seu rostre. Probablement pugui, va pensar.

- Mestre Willm -va dir -, ho sento molt!

- Oh, no et sentis malament, noia - va dir la criatura ondulant les seves grans ales -. No és la primera vegada que això passa; recorda, porto segles ajudant a entrenar Jedi. Deixem que això sigui part de les teves lliçons: mai tinguis pressa al conflicte, no importa com d’amenaçadora que una situació pugui resultar. - Va emetre un estrany cloqueig -. El més difícil per als iniciats humans sempre és "no tinguis pressa". Els humans sou una espècie tan inquieta... però molt interessant -va afegir, llançant una mirada a la Vici i al seu germà -. Ara seguiu-me, anem. La jove dama té feina a fer abans de l'alba, i el sol ja s'ha posat.

- Així que ja veu -va continuar la Vici, que havia estat parlant amb Lywin mentre caminaven -, els nostres pares no estaven massa feliços de veure'ns partir, però comprenien les responsabilitats de ser sensible a la Força i ens van deixar venir aquí.

- Digues-me, Mestre Willm -va dir en Veni des de la seva posició, enfilat a l'esquena de la criatura -, d'on és vostè?

- Us he dit que porto sis segles aquí - va dir.

- Va néixer aquí? -Va preguntar en Veni.

- Ah, no... abans de venir aquí, vaig escortar una nau Praxeum durant uns quatre-cents anys.

- I abans d'això?

- Oh, això va ser fa tant de temps que no us interessaria, petits humans. Les històries de la teva germana són molt més entretingudes. Ara digues-me, Vici, com ajudaves exactament als vostres pares a la feina?

La pròpia Vici estava segura que la vida d'un drac estel·lar Jedi de més de mil anys havia de ser molt més interessant que una explicació del procés de destil·lació del l'lahsh, però va respectar l'obvi desig del seu escorta de mantenir la seva privadesa i va continuar.

- Bé, el l'lahsh es fa a partir del nèctar dels capolls de t'iil, i ja que cada capoll conté només una petita gota de nèctar, calen centenars de milers de capolls per produir la collita d'un any. I atès que els capolls són tan delicats, no es poden collir per màquines, ni tan sols per droides; han de ser recollits a mà, una flor cada vegada.

- I aquesta és la teva tasca? -Va preguntar en Lywin. Hi havia tret una petita tauleta de dades de sota d'un plec escamós de la seva pell, i ocasionalment teclejava dades en ella mentre caminaven.

- Tots ens vam reunir a la collita, la família completa; germans, germanes, cosins, tots. És tan bonic a la primavera, amb t'iil creixent per tot arreu amb petites trompetes daurades brillant, i la fragància t'envolta completament fins al punt que creus que podries emborratxar-te només amb el fet de respirar-ne. I les rajades de nerfs com taques blanques i negres per les prades, i els thrantes amb les seves barquetes volant sobre els caps, i el Llac Lir fluint cap al mar, amb els cetians saltant i cantant en l'escuma. Quan Delaya brilla en el cel nocturn, de vegades amb prou feines dormim, simplement seguim recollint flors, cantant i rient, tota la nit. Havent de pagar a tanta gent, no es guanya massa diners, però jo crec que val la pena... Quina millor paga podria tenir algú que poder caminar pels vessants a la primavera? Alderaan és el lloc més bell de la galàxia, i amb prou feines puc esperar a tornar a veure’l.

- Al pare i la mare no els importaria aconseguir més diners -va dir en Veni -. Sobretot des que es va trencar la caldera número nou.

- Ho sé -va dir la Vici -, però segueix sent bonic. - Va sospirar -. M'agradaria tenir diners per ajudar la mare i el pare. Es preocupen tant. Tots els missatges que ens envien diuen sempre com necessiten això o volen allò i no es poden permetre comprar-ho.

- Els humans semblen excessivament preocupats pels diners -va dir en Lywin, teclejant en la seva tauleta de dades.

- Els duena... hmm, els dono... eh, els dracs estel·lars no useu diners? -Va preguntar en Veni.

- No.

- Llavors què useu?

- Com a mitjà d'intercanvi? Generalment intercanviem informació. Per exemple, considero que l'explicació de la teva germana sobre la producció del l'lahsh és una recompensa acceptable pel fet d’escoltar-vos, sovint he sentit parlar del l'lahsh, però no tenia ni idea del que era. - Es va aturar al mig del camí -. Au, aquí estem, petits: la Cova de la Veritat.

- Però és un carreró sense sortida! -Va protestar en Veni. La vall acabava en una esquerda on s'apilaven roques i còdols, sobre els quals queia el naixement del rierol.

- Oh, petit Jedi, crec que la teva germana és més llesta que això- va dir en Lywin amb una rialleta amistosa.

Els meus sentits físics m’enganyaran, va recordar la Vici, i es va estendre amb la Força. Per descomptat, va descobrir que el munt de pedres ocultava una obertura a la paret del cingle. El més gran dels pedrots era massa gran per aixecar-lo amb braços humans, però amb la Força... Va començar a fer levitar amb cura la pedra, apartant-la de l'obertura i col·locant-la en un munt a un costat.

- Puc ajudar-te? -Va preguntar en Veni.

- No -va dir en Lywin -, això és part de la seva prova.

Aviat la Vici havia buidat prous de les pedres petites perquè els pedregots més grans, ara sense suport, rodessin lluny de l'obertura. El rierol queia en una cascada, amb brillantors platejades sota la llum de la lluna, servint de cortina a un fosc túnel. La Vici va tremolar d'excitació; aquí era on començava la seva autèntica aventura.

- Calma't, petita Jedi – la va renyar amablement Lywin -. A través de la pau sentim la Força.

La Vici va prendre diverses respiracions profundes, alentint el seu pols i calmant la seva ment. Quan es va sentir centrada de nou, va preguntar:

- Què he de fer ara?

- Entra a la cova -va dir Lywin -. Falten ara cinc hores fins a l'alba. Tens temps per registrar la cova i enfrontar-te al seu desafiament. El teu germà i jo t’esperarem aquí. Vés, i que la Força t'acompanyi.

La Vici va fer una lleugera reverència al Mestre Willm i es va tornar per entrar a la cova. Gotes fredes d'aigua li van colpejar al clatell com agulles gelades, se les va sacsejar i va caminar en la negror.

La cova semblava ser un túnel recte, fosc excepte per la llum de la lluna que es filtrava des de l'obertura, i que s'endinsava al cor de la muntanya. La Vici va començar a caminar ràpidament. El camí es va inclinar cap avall, i aviat la llum de l'entrada va desaparèixer. La Vici estava caminant en la negror total. Després d'un temps va accelerar el seu pas, ansiosa per trobar-se amb el desafiament de la cova. De sobte es va trobar enganxada contra un mur sòlid. Un carreró sense sortida?, va pensar. Això és impossible! Però no importava com temptegés, físicament o mentalment, no va trobar manera d'avançar. Bé, què faig ara? Va riure. Per descomptat, va pensar, que sóc de ximple! "No tinguis pressa", va dir el Mestre Willm. He d’haver passat per alt alguna obertura en el mur en el meu descens. Va començar a desfer els seus passos, lentament i acuradament.

Va trobar un portal ocult a la paret de pedra al costat dret del túnel, una lleugera pressió el va obrir. Va entrar amb cautela al nou túnel, no anava a cometre de nou l'error de passar una altra porta de llarg. La següent porta la va conduir de nou a la dreta, i la següent a l'esquerra. Va passar el temps, tot i que no sabria dir si van ser minuts o hores. La foscor dels túnels era completa. La Vici no podria veure menys encara que estigués cega, encara que compensava de sobres sentint les parets del túnel a través de la Força. No va tornar a perdre el seu camí, i va seguir girant: esquerra de nou, dreta, una altra vegada esquerra. Es va preguntar quant més hauria d'avançar, i quant temps li quedava, però va resistir la temptació d'afanyar-se, obrint amb calma una porta rere d'una altra.

Inesperadament, la Vici va arribar a una càmera ben il·luminada. Després de tant de temps en la foscor, els ulls li van fer mal, i es va cobrir la cara amb les mans. Adaptant-se lentament a la llum, la Vici va tornar a obrir els ulls i va començar a distingir el contingut de la sala.

No era tan brillant com li va semblar al principi. La il·luminació provenia d'una petita foguera que cremava en una mena de xemeneia a l'esquerra de la Vici. Entre la Vici i el foc hi havia una gran cadira, d'esquena a ella, a l'altre costat de la cadira hi havia una taula. Tots els detalls de la sala, des de la forma com els murs es corbaven cap al sostre baix i la volta i la pantalla de vidre de colors que cobria la xemeneia, fins a les formes vegetals de les potes de la taula de fusta tallada, portaven a la Vici records de la seva llar, i de sobte es va adonar del molt que desitjava ser-hi, i de com de veritablement cansada que estava.

I veritablement com de famolenca que estava. La taula estava preparada amb un sopar per a un; l'altre costat de la sala va poder veure un munt de pastissets, el que semblava ser una cambra de bhillen rostit, formatge i fruita, i una tetera d’on sorgia una lleugera columna de vapor de la boca. És per a mi?, es va preguntar. Estic tan cansada... Podria seure, només un instant, i menjar alguna cosa... Quieta, Vici, es va dir a si mateixa, saps que si t’asseus et quedaries adormida en dos segons i no et despertaries a temps per acabar la prova. Sempre puc tornar aquí. Imagina't el que passaria si el meu enemic em sorprengués fent una migdiada. A més, recorda el que la Mestra Tannis va dir. Potser això no sigui el que sembla...

Va creure veure un lleuger moviment a la taula i es va acostar.

- Ugh! -Va cridar quan una rata va saltar des de la safata del pastís a terra. Se li va regirar l'estómac quan va veure que el formatge era una massa de cucs que es retorçaven; brillants escarabats negres van aparèixer de darrere el bhillen, i les fruites van cremar i es van desfer en un munt de podridura -. Que desagradable! -Va dir, i es va allunyar de la taula...

... Només per cridar alarmada veient qui ocupava la cadira rere d'ella: un esquelet, abocat amb una túnica i uns bombatxos podrits, idèntics als seus propis. Va agafar horroritzada el penjoll del seu collaret quan la llum de la xemeneia va treure brillantors del seu bessó, al pit del cadàver. Què pot significar això?, va començar a pensar, però tot just havia començat a calmar els seus alterats nervis quan l'aparició de la mort es va esvair en el no-res; la Vici es va girar, i la taula també estava buida, amb el seu desagradable contingut desaparegut com si hagués estat un somni. La Vici va agitar el cap.

- Cova de la Veritat? -Va dir -. Més aviat Cova de les Mentides! No obstant això -va murmurar -, potser això sigui part de la prova; trobar la veritat darrere de les mentides.

Va començar a buscar una porta. La va trobar darrere d'una cortina.

Es va obrir en el caos: un immens buit negre ple de vents huracanats. Espero que no se suposi que he de saltar aquí sense més ni més!, va pensar, retrocedint i tancant la porta de cop. No obstant això, era l'únic camí cap endavant. Va comprovar de nou la sala, no va trobar cap altra obertura, i la porta per la qual havia entrat no podia obrir-se de nou.

-Bé -va dir -, haurà de ser això.

Va obrir de nou la porta del caos: el vent li va tirar el pèl cap enrere mentre romania al llindar. Aquesta sala semblava segura, però no ho era... bé, més o menys, va pensar, de manera que, potser? Va respirar profundament.

- Que la Força m'acompanyi - va dir, i va saltar al buit.

Els vents la van elevar com una ploma en una suau brisa de primavera. No obstant això, abans del que li hauria agradat, es va trobar dipositada fora de perill en una cornisa. Davant d'ella, dues portes s'obrien a un parell de túnels, un que pujava i un altre que baixava. Quin trio?, es va preguntar. Va tancar els ulls, a baix, va decidir, el que va cap avall sembla el correcte. Va començar a avançar per ell.

El passatge va començar a estrènyer-se. Aviat la Vici es va trobar ajupint-se, i després gatejant sobre les seves mans i genolls acord el túnel s'encongia al seu voltant. Part de la seva ment va començar a preguntar-se si havia escollit el túnel correcte. No, va pensar, encara sento que és el camí correcte, encara que certament no sigui fàcil.

Finalment, es va veure obligada a reptar sobre el seu ventre. Espero que qualsevol amb el que se suposa que he d’enfrontar-me no em trobi així, va pensar. I espero no trobar-me amb més rates i bestioles, encara que siguin imaginàries. Es va aturar, mirant cap endavant en la penombra. Va poder veure una feble llum més endavant, i va reptar cap a ella.

- Per fi -va sospirar, sortint del túnel a una càmera oberta. Prenent unes quantes respiracions profundes, va mirar al seu voltant. Aquesta esclarissada era simplement una cova; raigs de pàl·lida llum daurada s'entrecreuaven en les parets com una xarxa brillant. Un arc s'obria a un costat. La Vici es va aixecar i, espolsant-se la pols de la túnica, va anar cap a ell, quan una espurna a terra va captar la seva atenció. Va mirar amb més deteniment i va veure, tirat a prop de la paret com si s'hagués caigut o ho hagueren deixat oblidat, un vidre de la mida d'un puny que brillava amb la seva pròpia llum interior: una gemma corusca, la joia més valuosa de la galàxia, creada en el nucli d'un gegant de gas. Això val suficients crèdits com perquè els meus pares contracten la meitat d'Alderaan per recollir capolls de t'iil i encara tenir diners de sobres... I està simplement tirat a terra, esperant que el reculli? No ho crec. Això ha de ser una altra prova, va pensar, per veure si puc resistir-me

- Bé, Mestra Tannis -va dir -, li he agafat el truc a aquesta cova... AUH! -Va dir, tractant de sortir per la porta. Els fils de llum que creuaven l'obertura li havien colpejat com cables roents, i fins i tot mentre retrocedia seguien brillant amb ferocitat. La Vici va acostar de nou una mà cap a ells, la seva llum es va intensificar mentre es doblegaven cap a ella. Retrocedint, es van esvair. Es va acostar més a un dels murs, i les cordes de llum van començar a moure’s i a brillar amenaçadorament. He de passar aquesta xarxa. Em pregunto... Aquestes cordes responen només davant meu, o davant qualsevol moviment?

Va estirar el braç per prendre la gemma corusca, planejant de llançar-la a la xarxa. Els fils més propers a ella van cobrar vida, movent-se per embolicar la pedra, bategant amb força. Les puntes dels dits de la Vici van tocar la pedra; va tirar la mà enrere amb esforç. Els dits li coïen. Revaluant el seu pla, la Vici va agafar la gemma amb el poder de la Força, i més fils brillants es van lligar a ella. Va mirar per sobre de la seva espatlla a la porta, els fils de llum que la cobrien s'havien apartat parcialment. Per com els fils s'enganxen a la joia, és com un myrmin que queda embolicat en una tela d'aranya, va pensar. Temo pensar el que m'hauria passat a mi si hagués arribat a agafar-la. Va continuar tirant d'ella amb la seva ment, fent rodar la joia acuradament per la vora del sòl fins que tota la xarxa brillant va estar enrotllada al seu voltant i la sortida va quedar neta.

En la següent càmera, s'alineaven miralls que brillaven suaument i que tornaven la imatge de la Vici amb dotzenes de reflexos distorsionats. Va tancar els ulls i va sentir el camí per avançar. He d'estar a prop del final, va pensar. El meu adversari ha d'estar prop.

- Hola! -Va exclamar -. Sóc la Vici Ramunee... Algú va a desafiar-me? -La seva veu va ressonar pel laberint de miralls, però no va trobar resposta. Va obrir els ulls.

Un flaix d'un color diferent al de les seves robes va cridar la seva atenció, es va tornar a mirar, com a través d'una finestra, els familiars terrenys i edificis del Praxeum. Va estendre la mà, i la imatge es va esvair. Va girar la cantonada del laberint, i va creure veure fugaçment els seus pares.

- Papà? -Va exclamar. Què significa això?, va pensar. És tot una il·lusió. Va tractar de seguir les imatges pel laberint acord apareixien i desapareixien pels miralls... amics, família, llocs que coneixia... però donava la impressió que li feien avançar donant voltes en cercle.

- Això ja comença a ser una ximpleria -va dir -. Se suposa que he de lluitar amb algú, o no? - Va tancar els ulls de nou. Bé, per aquí, va decidir.

Quan va tornar a obrir els ulls, es va trobar en un carreró sense sortida cobert de miralls. Com he pogut equivocar-me?, es va preguntar mentre es donava la volta. Un panell amb un altre mirall va lliscar per tancar la sortida darrera d'ella; ara estava tancada en una caixa coberta de miralls.

- Apa, ja veig -va dir -, un nou trencaclosques: sortir d'aquesta sala. - Va començar a sondejar sistemàticament els murs buscant una sortida, però no va trobar res. Examinant el sòl va trobar un bassal d'aigua en una cantonada. La Vici es va agenollar, l'aigua s'estava filtrant a través d'una esquerda fina com un cabell entre les parets, però seguia sense trobar una porta.

Mirant al seu voltant, va veure l'aigua començant a filtrar-se en la resta de vores de la sala. Els seus peus estaven bastant humits.

- Vaja, això és genial -va dir -. Si pogués fer servir la Força per convertir-me en una molècula d'aigua, podria escórrer-me fora. Però on està la porta? I on és el meu enemic?

Va continuar examinant sense èxit les parets, el terra i el sostre de la sala mentre el nivell de l'aigua seguia pujant. Quan li va arribar als genolls, es va aturar quan un pensament gelat la va colpejar.

-És un parany -va dir en veu baixa als seus reflexos -. D'alguna manera, el meu enemic m'ha conduït a un parany.

Va començar a colpejar els murs, els seus reflexos en els miralls van fer que semblés que hi havia una multitud de jovenetes barallant-se.

- Això no és divertit! -Va dir -. Se suposa que el meu rival més perillós és l'aigua? - Es va llançar contra un mur colpejant amb l'espatlla, ella i el seu reflex es van trobar amb un cop sec -. Això no és just! -Va cridar. L'aigua arribava ara amb més rapidesa, ascendint visiblement -. No és just! -Va repetir -. Qui ets? Ofegar a algú no és la forma adequada de lluitar! Mostra't! Surt i enfronta't amb mi! - Els ulls de la Vici van recórrer frenèticament la càmera, però tot el que va veure van ser reflexos espantats i l'aigua que pujava -. Quina classe de prova absurda és aquesta? T'ho juro -va dir -, si no em deixes sortir, siguis qui siguis, vaig a obrir-me pas a través de la paret! I llavors més val que estiguis preparat per defensar-te, perquè m’obriré pas a través teu!

Va extreure el seu sabre de llum, preparant-se per colpejar el mirall usant totes les seves forces, però la xocant visió d'una jove atacant amb una arma flamejant, ficada fins als malucs en aigua tèrbola, amb la cara retorçada en una ganyota de fúria, la va detenir a meitat del cop. Estic horrible!, va pensar, com una mena de Jedi Fosca pertorbada. No m'estranya que la Mestra Tannis digués que no el fes servir amb fúria... Podria terroritzar a mitja galàxia amb aquesta cara...

- No el facis servir portada per la fúria -va dir, baixant el full -. I ara estic bastant furiosa... - Va desactivar el sabre de llum. El reflex va fer el mateix. Es va riure d'ell -. Ara ja no sembles tan perillosa -va dir -. Potser hauríem d'haver continuat i haver atacat el nostre enemic després de tot... Un enemic d'aspecte perillós? -Va murmurar. L'aigua ja li arribava al pit -. Se suposa que he d’atacar al meu reflex? - Es va preguntar -. Com? - Va allargar la mà cap al mirall, la mà del mirall va allargar la mà suaument en resposta. Es van tocar, la mà de la Vici va travessar el mirall com si fos la superfície de l'aigua. Sense aturar-se a pensar, la Vici va travessar el mur.

- Felicitats, Vici - va dir la Mestra Tannis, asseguda a la petita habitació a la qual la Vici havia entrat -. Has passat la teva prova.

Ella va parpellejar, confosa.

- Però no he lluitat contra res.

- Ah, no? -Va dir la Tannis -. Torna a pensar: a què t'has enfrontat a la cova?

La Vici va pensar.

-Bé, vaig passar de llarg una porta... Estava impacient...

La Tannis va assentir.

- La impaciència pot ser un enemic letal per a un Jedi.

- I estava cansada, i famolenca, però tot el que hi havia a la sala que vaig trobar es va descompondre i va desaparèixer... com tota la matèria -va afegir la Vici adonant-se -. De manera que en aquesta sala vaig lluitar contra els límits físics...

La Tannis va assentir.

- I el vent... vaig lluitar contra la por, i el túnel estret era el dubte, i la gemma corusca, això era l'avarícia. I els miralls eren, eren... -Va fer una pausa -. Seguia tractant de seguir coses que semblaven importants, però no em conduïen enlloc. Quan vaig deixar que la Força em guiés, en lloc de tractar de trobar el camí per mi mateixa, vaig poder avançar.

- I l'última sala?

Ella va pensar.

- Por i impaciència, una altra vegada... i ràbia. Vaig lluitar contra mi mateixa. Sóc jo la meva pitjor enemiga?

La Tannis va somriure amablement.

- Res fora de nosaltres pot separar-te de la Força...

- Només les nostres pròpies emocions -va dir la Vici quan la seva ment ho va comprendre plenament.

- I si som oberts a la Força... -va dir la Tannis.

- Llavors som Jedi, i res pot fer-nos mal. No tenim res a témer - va dir la Vici.

***

- Bona història - va murmurar somnolent la Mavis quan en Deen va acabar el seu relat.

- Sí, realment m'ha agradat -va dir la veu d'un jove des de la porta.

En Deen es va sobresaltar davant la intrusió.

- Senyor, quant de temps porta...?

- No t'aixequis - va dir l'home, amb un riure en la seva veu -. Només he vingut a donar-te les gràcies per reparar el meu droide.

- Oh, sí, per descomptat, senyor - tractant de semblar apropiadament esglaiat mentre seguia cobert de nens -. La resta de l'equip tècnic volia esborrar-li la memòria, però em vaig imaginar que amb les coses que havia vist...

- Voldria mantenir la seva memòria -va acabar el pilot -. Gràcies. I gràcies per la història. M'ha encantat. Tant de bo hagués pogut escoltar històries com aquesta quan era nen.

En Deen va somriure i va assentir amb el cap.

- Ja no tenim res del que preocupar-nos, senyor, ara que s'ha unit a nosaltres, oi?

- No si continuem oberts a la Força.