17
La Mara mai havia estat a
l’espaiport d’Abregado-rau, però mentre caminava pels seus carrers va decidir
que mereixia l'espantosa reputació que amb tant aferrissadament s'havia
llaurat.
No es notava en la superfície. Al
contrari, el lloc estava netíssim, si bé amb aquesta qualitat antisèptica
demostradora de què la neteja havia estat imposada per un decret governamental,
i no pels desitjos dels seus habitants. També semblava raonablement pacífic,
tenint en compte la mitjana dels espaiports, amb munts d'agents de seguretat
uniformats patrullant els carrers propers a les pistes d'aterratge.
Però sota la polida superfície, la
podridura apuntava, en els furtius moviments dels nadius, en les remenades
jactancioses dels homes de seguretat uniformats, en les mirades detingudes dels
homes de seguretat de paisà, però igualment obvis. L'ordre era imposat a
l’espaiport, i potser en tot el planeta, mitjançant filats espinosos i
desintegradors.
Un règim totalitari, i una població
desesperada per escapar. El típic lloc on algú trairia a qui fos per un bitllet
per a un altre planeta. La qual cosa significava que si algun dels nadius
descobria que hi havia una nau contrabandista, plantada davant els nassos de
Seguretat, a Mara li quedaven deu passos abans que tothom se li tirés a sobre.
Va caminar cap a una porta
descolorida, amb un rètol igualment descolorit que deia: «Pista d'Aterratge
21», i va confiar que no hi hagués cap trampa. Li disgustaria morir en un lloc
semblant.
La porta no estava tancada amb clau.
Va respirar fondo, molt conscient dels dos homes de seguretat uniformats que
tenia a la vista, i va entrar.
Era l’Eteri, sens dubte, tan atrotinat i decrèpit com quan en Fynn Tõrve
l'havia abandonat a la pista d'aterratge seixanta-tres del mateix espaiport. La
Mara li va dedicar un ràpid examen, va comprovar totes les esquerdes i bonys,
capaços d'albergar a un esquadró armat, i es va fixar per fi en el jove de
cabell fosc espatarrat en una cadira, al costat de la rampa baixada del vaixell
de càrrega. Fins i tot en aquella postura descurada, no podia dissimular l'aura
militar que l'envoltava.
-Hola -la va saludar, i va deixar
l'agenda electrònica que estava llegint -. Bonic dia per volar. Us interessa
llogar una nau?
-No -va dir la Mara. Va caminar cap
a ell, mentre intentava mirar en totes direccions a la vegada -. Prefereixo
comprar. Quina mena de nau és aquest trasto?
-És una Harkners-Balix Nou-Zero-Tres
-va replicar el jove, com ferit en el seu orgull -. Un trasto volador, en
efecte.
No era molt bon actor, però
l'entusiasmava el seu paper. La Mara va serrar les dents i va maleir en silenci
a Tõrve per haver establert aquell ridícul procediment d'identificació.
-A mi em sembla una Nou-Disset -va
dir -. O fins i tot una Nou-Vint.
-No, és una Nou-Zero-Tres -va
insistir el jove -. Confiï en mi. Entri i li ensenyaré les diferències.
-Oh, fantàstic -va murmurar la Mara
per a si, mentre el seguia rampa amunt.
-M'alegro que hagi vingut -va dir
l'home quan van arribar al final de la rampa -. Començava a creure que l'havien
agafat.
-Encara podria passar si no tanca el
bec -va grunyir la Mara -. Baixi la veu, vol?
-Cap problema -la va tranquil·litzar
-. Tinc a tots els seus androides MSE efectuant tasques de neteja just dins el
casc exterior. El soroll que fan és suficient per neutralitzar qualsevol sonda
auditiva.
En teoria, tenia raó. A la
pràctica... Bé, si els nadius tenien el lloc vigilat, sorgirien problemes
igualment.
- Li va costar que desembarguessin
la nau? -Va preguntar.
-No gaire. L'administrador de
l’espaiport va dir que tot l'assumpte era d'allò més irregular, però no em va
donar mals de cap. -Va fer una ganyota -. Suposo que la quantia del suborn no
tenir res a veure amb això. Per cert, em dic Wedge Antilles. Sóc amic del
capità Solo.
-Encantada de conèixer-lo. En Solo
no va poder fer-ho? - Antilles va negar amb el cap.
-Va haver d'abandonar Coruscant en
una mena de missió especial, i em va demanar que els aconseguís la nau.
M'havien destinat a una missió d'escorta a un parell de sistemes de distància,
de manera que no em va causar cap mena de problema.
La Mara el va examinar de cap a peus.
A jutjar per la seva complexió i aspecte...
- Pilot de caces-B? -Va aventurar.
-De caces-X -la va corregir -. He de
tornar abans que el meu comboi acabi de carregar. Vol que l’escorti fins a sortir
d'aquí?
-No, gràcies.
La Mara va reprimir la temptació de
dir alguna cosa sarcàstica. La primera regla del contrabandista era passar el
més desapercebut possible, i enlairar-se d'un espaiport de tercera en companyia
d'un lluent caça-X de la Nova República no semblava el més adequat.
-Doni-li les gràcies a Solo.
-D'acord. Ah, una altra cosa -va
afegir l’Antilles, abans que se n'anés -. Solo també em va demanar que li
preguntés si la seva gent estaria interessada a vendre informació sobre el
nostre amic dels ulls.
La Mara li va dirigir una mirada
penetrant.
- El nostre amic dels ulls? –L’Antilles
va arronsar les espatlles.
-Això va dir, i que vostè ho
entendria. –La Mara va torçar els llavis.
-Ho entenc molt bé. Digui-li que
transmetré el missatge.
-D'acord. -Va vacil·lar -. Feia la
impressió que era molt important...
-He dit que transmetré el missatge.-
L’Antilles va tornar a encongir-se d'espatlles.
-Molt bé. Només feia el meu treball.
Bon viatge.
Es va acomiadar amb un capcineig i
va baixar per la rampa. La Mara, que encara esperava un parany, va tancar
l'escotilla i va pujar al pont.
Va trigar un quart d'hora a preparar
la seqüència de prevol, gairebé el mateix temps emprat pels controladors per
autoritzar el seu enlairament. Va connectar els retropropulsors i va sortir a
l'espai.
Hi havia ascendit prou per encendre
el propulsor subllumínic, quan els pèls del clatell se li van eriçar.
-Oh, oh -va murmurar en veu alta, i
va passejar la vista per les pantalles.
No es veia res, però tan a prop
d'una massa planetària, això no volia dir res. Qualsevol cosa podia aguaitar
sobre l'horitzó, des d'una simple esquadrilla de caces TIE fins a un Destructor
Estel·lar imperial.
Però potser encara no estaven
preparats...
Va donar tota l'energia al propulsor
i va quedar aixafada contra el seient diversos segons, mentre el compensador
d'acceleració lluitava per imposar-se. Un udol indignat del controlador va
sorgir per l'altaveu de comunicacions. Sense fer-li cas, va teclejar a
l'ordinador, amb l'esperança que en Tõrve hagués seguit el procediment habitual
d’en Karrde, quan va aterrar per primera vegada a Abregado.
Doncs sí. El càlcul del salt ja
havia estat computat i carregat. Només faltava iniciar el procés. Va prémer les
tecles per a què l'ordinador comencés a realitzar els petits ajustaments que
corregirien un parell de mesos de desviament galàctic, i va mirar per la
portella de proa.
Sobre l'horitzó es veia l'immens
paquet d'un Destructor Estel·lar de classe Victòria.
I es dirigia cap a ella.
La Mara va romandre immòbil un llarg
moment, mentre la seva ment explorava totes les possibilitats, sabent al mateix
temps que era inútil. El comandant del Destructor Estel·lar havia planejat la
intercepció amb molta destresa. Tenint en compte les seves respectives
trajectòries i la proximitat de l’Eteri
al planeta, no hi havia manera de què la Mara pogués eludir les armes i feixos
d'arrossegament de la nau atacant durant el temps necessari per escapar a la
velocitat de la llum. Va joguinejar amb l'esperança que els imperials no fossin
rere d'ella, que el seu objectiu fos el tal Antilles, però l'esperança es va
evaporar ràpidament. Un sol pilot de caces-X no podia ser prou important per
enviar a buscar a un Destructor Estel·lar de classe Victòria. I si ho fos, no
seria tan incompetent per deixar-se atrapar.
-Vaixell de càrrega Eteri –va retrunyir una veu freda en
l'altaveu -. Li parla el Destructor Estel·lar Inexorable. Se li ordena que apagui els motors i es prepari per ser
conduït a bord.
No hi havia dubte. La buscaven a
ella. Dins d'escassos minuts, seria la seva presonera.
Llevat que... Va connectar el
micròfon.
-Destructor Estel·lar Inexorable, aquí l’Eteri. Els felicito pel seu sistema de vigilància. Començava a
témer que hauria de recórrer els cinc sistemes següents per trobar una nau
imperial.
-Desconnectarà tots els sistemes
deflectors...
La veu va emmudir quan el seu
propietari va reparar, amb retard, en què aquella no era la resposta normal
d'un presoner imperial normal.
-Vull parlar amb el seu capità quant
pugi a bord -va continuar la Mara -. Necessito que em concerti una cita amb el gran
almirall Thrawn i em proporcioni un transport per dirigir-me a on el Quimera es trobi en aquest moment.
Prepareu un feix d'arrossegament. No vull posar aquest monstre en el seu hangar
pels meus propis mitjans.
Massa sorpreses per al pobre home.
-Er... Vaixell de càrrega Eteri... -Va provar de nou.
-Ben pensat, posi’m amb el capità
ara mateix –el va interrompre la Mara. Ara portava la iniciativa, i no estava
disposada a perdre-la -. Ningú pot intervenir la nostra comunicació.
Es va produir un moment de silenci.
La Mara va seguir el seu curs, però un dubte es va insinuar en la seva
determinació. «És l'única forma», es va dir.
-Aquí el capità -va dir una nova veu
-. Qui és vostè?
-Algú que posseeix informació
important per al gran almirall Thrawn -va contestar la Mara, en to una mica
altiu -. De moment, és l'únic que necessita saber.
El capità no es deixava impressionar
tant com els seus oficials.
-Vaja -va replicar amb sequedat -.
Segons els nostres informes, vostè forma part de la banda de contrabandistes
d’en Talon Karrde.
- No creu que una persona d'aquestes
característiques pot explicar-li res útil al gran almirall? -Va contestar, en
un to encara més gèlid.
-Oh, estic segur, però no veig la
raó per molestar-lo pel que, al cap i a la fi, no serà més que un interrogatori
rutinari.-La Mara va tancar els punys. Havia d'evitar tant sí com no el rentat
de cervell que el capità insinuava.
-Jo no l'hi aconsellaria -va dir,
amb tota la dignitat i l'autoritat que recordava de l'antiga cort imperial -. El
gran almirall s'enfadaria moltíssim amb vostè. Moltíssim.
Va seguir una breu pausa. El capità
s'estava adonant que tenia alguna cosa seriosa entre mans, però tampoc volia
rendir-se tan aviat.
-Tinc ordres -va dir -. Necessito quelcom
més que vagues insinuacions per fer amb vostè una excepció.
La Mara es va armar de valor. Havia
arribat el moment. Després de tants anys d'amagar-se de l'Imperi, així com de
tot el món, havia arribat el moment.
-Envieu aquest missatge al gran
almirall. Digui-li que el codi d'identificació és Hapsir, Barrini, Corbolan,
Triaxis.
Hi va haver un moment de silenci, i la
Mara va comprendre que havia guanyat la partida.
- El seu nom? -Va preguntar el
capità, en to respectuós.
L’Eteri va patir una lleu sacsejada quan el feix d'arrossegament de l’Inexorable el va atrapar. Ja s'havia
compromès. No li quedava altre remei que arribar fins a les últimes
conseqüències.
-Digui-li que em coneixien com la Mà
de l'Emperador.
Van pujar l’Eteri a bord, la van conduir amb vacil·lant deferència fins les
estances d'un oficial superior, i es van allunyar d’Abregado a tota velocitat.
Va romandre sola a la cabina durant
la resta del dia i de la nit, sense veure ni parlar amb ningú. Li van enviar
els menjars mitjançant un androide criat SE4; la porta sempre va estar tancada
amb clau. Era impossible afirmar si la tancada forçosa era per ordre del capità
o d'instàncies superiors, però almenys va tenir temps per concretar els seus
plans.
Tampoc hi havia manera de saber on
anaven, però a jutjar pel soroll torturat dels motors, va endevinar que havien
sobrepassat la velocitat normal d'un Destructor Estel·lar de classe Victòria,
de punt quatre cinc. Potser havien assolit punt cinc, la qual cosa significava
que anaven a 127 anys llum per hora. Durant una estona, va intentar calcular
quin sistema era el seu objectiu, però a mesura que transcorrien les hores i el
nombre de possibilitats augmentava, va abandonar el joc.
Vint hores després de sortir
d’Abregado, van arribar al punt de cita. El lloc més inesperat. L'únic lloc de
la galàxia al que hauria volgut anar. El lloc on el seu univers havia mort d'un
sobtat i violent xoc.
Endor.
-El gran almirall la rebrà ara -va
anunciar el cap de l'esquadró de milicians.
Es va apartar de la porta oberta i
va indicar que sortís. La Mara va donar un cop d'ull als silenciosos
guardaespatlles noghri que muntaven guàrdia a cada costat de la porta i va
obeir.
-Ah.
Una veu que recordava molt bé es va
sentir des del centre de comandament, al mig de la sala. El gran almirall
Thrawn estava assegut a l'interior del doble anell de pantalles. Els seus ulls
brillaven sobre el blanc uniforme.
-Entri.
La Mara es va quedar on era.
- Per què m'ha portat a Endor? -Va
preguntar. Els ulls centellejants es van entornar.
- Perdó?
-Ja m'ha sentit. Endor. On l'emperador
va morir. Per què ha triat aquest lloc per a la cita?
L'almirall va semblar meditar sobre
el punt.
-Acosteu-vos més, Mara Jade.
La veu era autoritària, i la Mara va
avançar cap a ell, abans d'adonar-se del que feia.
-Si es tracta d'una broma, és de pèssim
gust -va dir -. Si es tracta d'una prova, acabem com més aviat.
-Ni una, ni l'altra -va dir en
Thrawn, quan la dona va arribar a la vora de l'anell exterior i es va aturar -.
Altres assumptes sense relació amb aquest han forçat l'elecció. -Va arquejar
una cella negra blavosa -. Si bé pot ser que hi hagi certa relació. Ja es
veurà. Digueu-me, sent la presència de l'emperador?
La Mara va respirar fondo, i va
notar que l'aire s'introduïa en els seus pulmons amb un dolor tan real com
intangible. Endevinaria en Thrawn quant li feria aquest lloc?, Es va preguntar.
Quants records i sensacions d'Endor encara conservava? És que podia importar-li
en alguna cosa? Ho sabia, sens dubte. La seva forma de mirar-la el delatava. A
Mara tant li feia el que pensés.
El llavi d’en Thrawn es va agitar,
potser percebent que la Mara donava per fet que abandonaria el Quimera.
-Molt bé. Doni’m alguna prova de la
seva identitat.
-Vaig dir al capità de l’Inexorable un codi d'identitat d'alt
nivell -li va recordar ella.
-Per això és aquí, i no en una
cel·la. El codi no constitueix una prova suficient.
-Molt bé. Ens vàrem trobar una
vegada, durant la inauguració pública de la nova ala de l'Assemblea del palau
imperial, a Coruscant. En aquella cerimònia, l'emperador em va presentar a vostè
com la Lianna, una de les seves ballarines preferides. Més tard, durant la
cerimònia privada que va seguir, li va revelar la meva veritable identitat.
- I quina va ser aquella cerimònia
privada?
-El seu ascens secret al rang de
gran almirall.- En Thrawn es va humitejar els llavis, sense deixar de mirar-la.
-Vostè va portar un vestit blanc en
ambdues cerimònies -va dir -. A part del cinturó, el vestit només portava un
adorn. Recorda quin era?
La Mara va haver de forçar la seva
memòria.
-Un petit dibuix en una espatlla -va
dir a poc a poc -. En l'espatlla esquerra. Un disseny xyquí, segons crec
recordar.
-En efecte.
En Thrawn es va inclinar cap al seu
tauler de control i va tocar una tecla. Tot d'una, la sala es va omplir
d'hologrames que reproduïen adorns per les espatlles.
-El que portava està en algun lloc
d'aquesta estada. Busqui’l. La Mara va empassar saliva i va passejar la vista
al seu voltant. Hi havia posseït centenars de vestits extravagants per
representar el seu paper de membre de l'entorn de l'emperador. Recordar un
disseny en concret entre tants...
Va bellugar el cap i va tractar de
dissipar la sensació de mareig que envaïa la seva ment. En un altre temps tenia
una memòria excel·lent, que l'entrenament de l'emperador havia millorat. Es va
concentrar en els seus pensaments, va lluitar contra l'aura inquietant d'aquest
lloc...
-Aquest és.
Va assenyalar una delicada filigrana
daurada i blava.
L'expressió d’en Thrawn no va
canviar, però va donar la impressió que es relaxava una mica.
-Benvinguda, Mà de l'Emperador. -Va
prémer la tecla per segona vegada i la galeria d'art va desaparèixer -. Ha
trigat molt temps a tornar.
Els ulls brillants van escrutar el
seu rostre. La pregunta no verbalitzada era evident.
- Què m'esperava abans? -Va replicar
-. Qui, sinó un gran almirall, m'hauria reconegut?
- Va ser aquesta l'única raó?
La Mara va vacil·lar, conscient de
la trampa. Feia més d'un any que en Thrawn subjectava les regnes de l'Imperi,
però no s'havia posat en contacte amb ell fins ara.
-Hi va haver dues raons -va
contestar -, però no m'interessa parlar-ne en aquest moment.
L'expressió d’en Thrawn es va
endurir.
- Igual que, suposo, no voldrà
parlar de per què va ajudar a l’Skywalker a escapar d’en Talon Karrde?
«Mataràs a Luke Skywalker.»
La Mara va fer un bot, sense estar
segura de si la veu era real, o només l'havia escoltat en la seva ment.
L'estrany brunzit es va intensificar, i per un moment gairebé va poder veure la
cara marcida de l'emperador. La imatge va adquirir més definició, i la resta de
la sala va començar a donar voltes davant els seus ulls...
Va respirar fondo i es va obligar a
mantenir la calma. No s'ensorraria. Aquí no, i menys davant del gran almirall.
-No va ser idea meva deixar que l’Skywalker
escapés -va dir.
- I no va poder canviar aquesta
decisió? -Va preguntar en Thrawn, enarcant una cella -. Vostè, la Mà de l'Emperador?
-Estàvem a Myrkr -li va recordar la Mara,
tirant -. Sota la influència d'un planeta ple de ysalamiri. -Va desviar la
vista cap a l’ysalamir que penjava de la carcassa situada darrere d’en Thrawn
-. Dubto que vostè hagi oblidat els seus efectes sobre la Força.
-Oh, els recordo molt bé -va
assentir en Thrawn -. És la seva influència sobre la Força, precisament, la
demostració que l’Skywalker va rebre ajuda per escapar. Tot el que necessito
que em digui és si el mateix Karrde va donar l'ordre, o alguns membres de la
seva banda van actuar al seu aire.
Per saber sobre qui havia d'exercir
la seva venjança. La Mara va mirar aquells ulls brillants, i va començar a
recordar per què l'emperador havia nomenat a aquest home gran almirall.
-És igual qui hagi estat el
responsable -va contestar -. He vingut per oferir un tracte que saldi el deute.
-L’escolto -va dir en Thrawn,
inexpressiu.
-Vull que deixi de perseguir en Karrde
i a la seva organització. Que retiri la recompensa oferta pels nostres caps, i
la seva garantia que serem respectats per les forces imperials en tots els
planetes que controlen. -Va vacil·lar, però no era el moment d'anar amb manies
-. També vull un crèdit econòmic de tres milions, ingressat a nom d’en Karrde,
per adquirir productes i serveis imperials.
-Vaja, vaja -va dir en Thrawn,
somrient -. Temo que l’Skywalker no valgui tant per a mi. O també es proposa
entregar Coruscant?
-No estic oferint l’Skywalker ni
Coruscant. Li estic oferint la flota Katana.
El somriure es va esvair.
- La flota Katana? -Va repetir en
Thrawn en veu baixa, amb ulls centellejants.
-Sí, la flota Katana. La Força
Obscura, si prefereix un apel·latiu més melodramàtic. Suposo que hi haurà
sentit a parlar.
-I tant. On és?
Una altra vegada el to de
comandament, però Mara estava preparada aquesta vegada.
-No ho sé, però en Karrde sí.
En Thrawn la va contemplar en
silenci uns instants.
- Com? -Va preguntar per fi.
-Va realitzar una operació de
contraban que va sortir malament. Van escapar d'alguns patrullers imperials,
però no van tenir temps de calcular amb exactitud el salt a l’hiperespai. Es
van topar amb la flota, van pensar que es tractava d'un parany i van tornar a
saltar, i gairebé van destruir la nau en l'intent. En Karrde s'encarregava de
la navegació, més tard, es va fer una idea d'on havien anat a parar.
-Interessant -va murmurar en Thrawn
-. Quan va succeir, exactament?
-No li explicaré més fins que fem un
tracte. -La Mara va captar l'expressió del seu rostre -. I si està pensant a
sotmetre'm a interrogatori, perd el temps. No sé on és la flota.
En Thrawn la va estudiar.
-I encara que ho sabés, hauria
bloquejat la informació d'alguna manera. Molt bé. Digueu-me on és Karrde.
- Perquè Intel·ligència l'interrogui
a ell? -La Mara va moure el cap -. No. Jo aniré a ell, i després li comunicaré
a vostè l'emplaçament. Després, farem l'intercanvi, suposant que el tracte
sigui del seu gust.
Una ombra fosca va creuar la cara
d’en Thrawn.
-No s'imagini que em donarà ordres,
Mara Jade -va dir en veu baixa -. Ni tan sols en privat.
Un calfred va recórrer l'esquena de la
Mara. Sí, ja recordava molt bé per què en Thrawn havia estat nomenat gran
almirall.
-Vaig ser la Mà de l'Emperador -li
va recordar, imitant el seu to el millor possible -. Parlava en nom..., i fins
als grans almiralls estaven obligats a escoltar-me.
En Thrawn va dibuixar un somriure
sardònic.
-Vaja, Mà de l'Emperador, la seva
memòria flaqueja. En el fons, vostè era poc més que un correu especialitzat.
La Mara li va trepar amb la mirada.
-Potser és vostè qui necessiti
refrescar la memòria, gran almirall Thrawn -va replicar -. Vaig viatjar al
llarg i ample de l'Imperi en nom seu, prenent decisions polítiques que van
canviar vides en els nivells més alts de govern...
-Vostè comunicava la seva voluntat
-la va interrompre en Thrawn -. Res més. Qui escoltés les seves ordres amb més
claredat que la resta de les seves Mans és irrellevant. Es limitava a portar a
la pràctica les seves decisions.
- Què vol dir amb la resta de les
seves Mans? -Va esbufegar la Mara -. Jo era l'única...
Va emmudir. L'expressió d’en Thrawn...
Tot d'una, la seva còlera es va dissipar.
-No -va exclamar amb veu ofegada -.
No. S'equivoca.
En Thrawn va arronsar les espatlles.
-Cregui el que vulgui, però no
intenti confondre als altres amb records exagerats de la seva importància. -Va
prémer una tecla del tauler de control -. Algun informe de l'equip d'abordatge,
capità?
La contestació no es va sentir, però
la Mara no l’interessava el que estaven fent els homes d’en Thrawn. Estava
equivocat. Havia d’estar-ho. És que no li havia concedit el propi emperador el
títol de Mà de l'Emperador? És que no l’havia conduït a Coruscant des de casa,
entrenant-la i ensenyant-la a utilitzar la seva rara sensibilitat cap a la
Força per servir-lo?
No l’hauria mentit. De cap manera.
-No, és igual -va dir en Thrawn. Va
mirar a la Mara -. No tindrà idea de per què la Leia Organa Solo ha vingut a
Endor, oi?
La Mara va tornar al present amb un
esforç.
- Organa Solo aquí?
-El Falcó Mil·lenari sí, almenys. En òrbita, la qual cosa no ens permet
saber on és ella, per desgràcia. Si és que està. -Es va girar cap al taulell -.
Bé, capità. Porti la nau a bord. Potser una investigació més detinguda ens
reveli alguna cosa.
Va tallar el circuit.
-Molt bé, Mà de l'Emperador. Tanquem
el tracte: la Força Obscura a canvi de la vida d’en Karrde. Quant trigarà a
tornar a la base actual d’en Karrde?
La Mara va vacil·lar, però la
informació no serviria de molt al gran almirall.
-En l’Eteri, uns tres dies. Dos i mig si el forço.
-Li suggereixo que ho faci, ja que
compta amb vuit dies exactament per obtenir la localització i portar-me-la.
La Mara el va mirar fixament.
- Vuit dies? Però això...
-Vuit dies. O descobriré la
localització a la meva manera.
Una dotzena de rèpliques possibles
van passar per la ment de Mara. Una altra mirada en aquells ulls vermells les
va silenciar.
-Faré el que pugui -va aconseguir
articular. Va donar mitja volta i es va allunyar.
-Estic segur -va dir en Thrawn -. I
després, ens asseurem i parlarem més endavant. Sobre els anys que ha passat
allunyada del servei imperial..., i de per què ha trigat tant a tornar.
En Pellaeon va mirar amb rigidesa al
seu comandant. Sentia els batecs del cor dins del seu pit.
- La flota Katana? -Va preguntar amb
cautela.
-Això m'ha dit la Mà de l'Emperador
-va dir en Thrawn. Tenia la vista fixa en una pantalla -. Potser hi ha mentit,
és clar.
En Pellaeon va assentir
mecànicament. Un ampli ventall de possibilitats es va obrir davant seu.
-La Força Obscura -va murmurar,
escoltant el ressò de les paraules en la seva ment -. En un altre temps vaig
abrigar l'esperança de trobar-les jo mateix.
-Igual que gairebé tota la gent de
la seva edat -va replicar amb sequedat en Thrawn -. Han instal·lat el radi guia
a la nau?
-Sí, senyor.
En Pellaeon va deixar que la seva
mirada vagués per la sala. Els seus ulls es van concentrar, desproveïts de
veritable interès, en les escultures i plànols que en Thrawn havia desplegat
avui. La Força Obscura. Perduda durant prop de cinquanta-cinc anys. Ara, a
l'abast de les seves mans...
Va contemplar les escultures amb el
nas arrufat. Moltes li resultaven familiars.
-Són diverses obres d'art que
adornaven les oficines de Propulsors Estel·lars Rendili i del departament de
planificació de la Flota, quan estaven treballant en el disseny bàsic de la
Katana -va respondre en Thrawn a la seva muda pregunta.
-Entenc. -En Pellaeon va respirar
profundament i, gairebé de mala gana, va tornar a la realitat -. S'haurà
adonat, senyor, que l'afirmació de la Jade és molt improbable.
-Certament. -En Thrawn va tornar els
seus ulls lluents cap al Pellaeon -, però també és veritat. -Va prémer una
tecla, i part de la galeria d'art va desaparèixer -. Observi.
En Pellaeon va obeir. Era la mateixa
escena que en Thrawn li havia ensenyat dies abans: els tres Cuirassats
renegats, cobrint la fugida de la Dama
Afortunada i del vaixell de càrrega no identificat.
Va inhalar aire amb força i una
sospita es va obrir pas al seu interior.
- Aquestes naus?
- Sí? -Va contestar
en Thrawn, amb veu ombrívola encara satisfeta -. La diferència entre Cuirassats
normals i els proveïts de circuit auxiliar són subtils, però visibles quan es
coneixen.
En Pellaeon va
contemplar l'holograma amb el nas arrufat, mentre intentava encaixar les peces
del trencaclosques.
-Amb el seu permís,
almirall, però no té sentit que en Karrde hagi proporcionat les naus en aquest
renegat corellià.
-Estic d'acord -va
assentir en Thrawn -. És evident que algun altre membre d'aquella desgraciada
partida de contrabandistes també es va adonar del que havien trobat. Haurem de
trobar aquest algú.
- Tenim alguna
pista?
-Unes quantes.
Segons la Jade, van escapar d'una força imperial quan tornaven d'un treball
frustrat. Aquests incidents han d'estar arxivats en algun lloc, els compararem
amb el que sabem sobre el passat d’en Karrde i veurem què obtenim. La Jade
també va dir que la nau va patir greus danys quan procedia a fer el segon salt.
Si van haver d'anar a un espaiport important per dur a terme les reparacions,
també constarà en el registre.
-Ordenaré a
Intel·ligència que comenci immediatament -va assentir en Pellaeon.
-Fantàstic. -La
mirada d’en Thrawn va adquirir un tint vague -. I també vull que es posi en
contacte amb Niles Ferrier.
En Pellaeon va haver
de furgar en la seva memòria.
- Aquest lladre de
naus que va enviar a la recerca de la base corelliana?
-Exacte. Digui-li
que s'oblidi dels corellians i es concentri en Solo i Calrissian. -Va arquejar
una cella -. Al cap i a la fi, si el corellià es proposa unir-se a la
Rebel·lió, no podria regalar res millor que la flota Katana.
El comunicador va
brunzir.
- Sí? -Va preguntar
en Thrawn.
-Senyor, el blanc ha
saltat a la velocitat de la llum -va informar una veu -. Vam rebre forts
senyals de ràdio guia. Anem a fer l'extrapolació probable.
-Molt bé, tinent -va
contestar en Thrawn -, però no es molesti encara amb les extrapolacions.
Canviarà de curs un cop més, com a mínim, abans de dirigir-se cap al seu
veritable destí.
-Sí, senyor.
-De tota manera, no
volem que se'ns avanci massa -va dir en Thrawn a Pellaeon, mentre desconnectava
el comunicador -. Serà millor que torni al pont, capità, i s'encarregui de què
el Quimera el segueixi.
-Sí, senyor. -En
Pellaeon va vacil·lar -. Pensava que anàvem a donar-li temps perquè aconseguís
la localització de la Katana.
L'expressió d’en
Thrawn es va endurir.
-Ella ja no està a
favor de l'Imperi, capità. Vol fer-nos creure que ha tornat, fins i tot,
possiblement vol creure-s'ho ella mateixa, però no és veritat. Tant és. Ens
conduirà fins a Karrde, i això és el més important. Entre ell i el renegat
corellià, tenim dues pistes que ens guien cap a la flota Katana. D'una manera o
altra, la trobarem.
En Pellaeon va
capcinejar i va notar que, malgrat els seus esforços per reprimir qualsevol
emoció, se sentia molt excitat. La flota Katana. Dos-cents Cuirassats, esperant
que l'Imperi prengués possessió d'ells.
-Tinc la sensació,
almirall -va dir -, que anem a llançar l'ofensiva final contra la Rebel·lió
abans del previst.
En Thrawn va
somriure.
-Crec, capità, que
potser estigui en el cert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada