Doctor Mort: El relat del Dr. Evazan i en Ponda Baba (I)

Doctor Mort:

El relat del Dr. Evazan i en Ponda Baba

Kenneth C. Flint

Relat 14

I

L'estrany so de raspadures podia escoltar-se fins i tot per sobre del distant bram del tro.

Una de les dues figures assegudes a la taula del menjador es va girar, decantant el cap per escoltar.

- Què és això? -Va preguntar una veu aspra -Rover, ves a mirar!

Alguna cosa es va moure en una cantonada entre les ombres. Una massa va lliscar cap endavant amb un humit so de succió, sortint a la llum. Era una forma gelatinosa, una massa mucosa d'un color verd com la bilis que brillava amb aspecte greixós, i que reptava i lliscava pel terra mitjançant un anell de prims tentacles amb punta bulbosa que onejaven sobre la massa arrodonida. Va seguir traspuant, creuant el llarg menjador cap a una de les obertures arquejades de les finestres del mur llunyà.

-Mai no hauria cregut que pogués arribar a ensinistrar a una medusa -va assenyalar, amb certa sorpresa, la segona figura de la taula.

El primer home es va girar cap al convidat que s'asseia davant d'ell a la taula del menjador.

-Al contrari, senador. És bastant senzill ensinistrar-les. De fet, és una de les espècies més mal·leables que he trobat. M'agradaria que hi hagués més espècies així.

El rostre de l'home estava enfosquit per una gran cicatriu que li desfigurava el costat dret, deixant l'ull dret en una escletxa de carn caiguda i aplanant-li el nas, el que li proporcionava un aspecte porcí.

-Desgraciadament, puc imaginar-me el tipus de coses que li agradarien, Dr Evazan-va contestar el senador aqualish amb una esgarrifança de repulsa. D'aspecte humanoide en general, tenia algunes característiques de morsa, amb grans i líquids ulls negres, grossos ullals corbats i bigotis curts i gruixuts que s'alineaven en el musell allargat, dividit en dos per una boca ampla i fina.

El senador va alçar la seva mà per agafar la copa de davant seu. La mà tenia forma d'aleta, sense dits, però amb un polze oposable. Això l’assenyalava com a membre de la més preeminent de les dues races aqualish, i per tant pertanyent a les classes governants. Va prendre un llarg glop de la cervesa Andoana de la copa i va mirar al Rover amb nerviosisme.

La criatura gelatinosa ja havia assolit un dels dos finestrals. Esforçant-se per aconseguir una postura més elevada, es va alçar en l'aire un instant, amb els seus bulbosos tentacles oscil·lant d'un costat a l'altre com si estigués ensumant l'aire.

A l'altra banda de l'obertura, el vast oceà del planeta aquàtic Camino s'estenia fins a un horitzó grisenc, gairebé negre. Als bullents núvols tempestuosos que hi havia, espectaculars llamps zigzaguejaven i il·luminaven els altíssims núvols.

El profund bram del tro creuava sobre les ones agitades pel vendaval per rebotar contra els escarpats murs de pedra de les torres del castell construït sobre el penya-segat. Centenars de metres per sota de la finestra del castell, immenses ones colpejaven com punys contra la base de l'illa rocosa, obrint-se en dits blancs que tractaven inútilment d’agafar-se i ascendir.

La total magnificència de la salvatge escena estava d'alguna manera deslluïda per una tremolosa espurna de llum creada pel camp d'energia que formava una pantalla a cada obertura.

La gelatinosa criatura va descendir de nou. Els seus tentacles bulbosos es van girar cap a l'Evazan immediatament i es van inclinar cap a ell, com si li fes un senyal urgent.

El Dr Evazan va arquejar la cella que li quedava sobre el seu ull esquerre. La seva cara mig destruïda no va mostrar cap altre signe d'emoció.

-Ara, si és tan amable de tirar-se sota la taula -va dir al seu hoste com si estigués remarcant un fet.

El senador aqualish va observar amb sorpresa com una de les mans de l’Evazan va sorgir de sota la taula empunyant una pistola blàster. L'altra mà es va alçar per colpejar un botó en una petita consola de sobretaula, i després d'un segon, tots els llums es van apagar.

Simultàniament, un so guspirejant va venir de l'altre costat de les finestres, i les pantalles d'energia de les tres obertures es van col·lapsar cap a l'interior quan tres formes les van travessar des de l'exterior.

El senador va llançar un agut crit de terror i es va llançar sota la gruixuda taula.

Les tres formes van colpejar el terra, van donar una tombarella i es van posar drets instantàniament. Un flaix d'un llampec llunyà va il·luminar tres siluetes humanoides mentre alçaven rifles blàster i començaven a disparar.

L’Evazan ja estava rodant des de la seva cadira cap al refugi d'un petit saló. Va disparar mentre ho feia, i la seva descàrrega va colpejar de ple a una de les tres formes.

L'atacant va deixar anar un grunyit de dolor mentre trontollava i queia. Els altres dos es van ajupir buscant protecció. Trets de les armes d'ambdós costats van creuar l'habitació, xocant contra murs de pedra i travessant mobles.

Un dels atacants estava tan pendent d'encertar a l’Evazan que no es va adonar que alguna cosa s'acostava silenciosament... no fins que un so líquid li va fer girar just quan en Rover el va envestir.

L'intrús no va tenir cap oportunitat de defensar-se quan tots els tentacles del Meduza es van disparar cap endavant, tocant amb els seus extrems bulbosos el pit i la cara de l'altre. Cada bulb va brillar amb força, i la silueta de la víctima es va posar rígida, estremint-se com si estigués rebent una descàrrega elèctrica, i després va caure.

La retorçada boca de l'Evazan es va alçar en un grotesc somriure.

-Bon noi, Rover -va murmurar. Però el somriure es va esvair quan va mirar cap a la porta de la sala-. Però on dimonis estàs, Ponda? -Va afegir amb to irritat.

Va sortir de la seva cobertura, gatejant per la sala fosca, buscant un bon angle per disparar a l'últim enemic. Quan l’Evazan s'alçava per apuntar cap al darrer lloc on havia vist l'altre, una gota de suor d'aquest últim invasor va caure sobre la silueta fosca del doctor.

La porta de l'habitació va esclatar cap a l'interior i una nova figura la va creuar. Un ràpid tret de blàster i amb bona punteria va enfilar l'atacant de l’Evazan, salvant pels pèls al doctor d'un tret letal.

L'últim cos va donar un cop sec caient a terra. L’Evazan es va posar dret, espolsant-se la pols de sobre.

-Ja era hora, Ponda -va dir al nouvingut, caminant cap a la taula per tornar a encendre els llums.

Quan va tornar la il·luminació es va revelar un altre mascle aqualish empunyant un blàster acabat disparat. Però la mà dreta d’en Ponda Baba era la mà peluda i amb dits com urpes d'algú pertanyent a la raça aqualish inferior. La mà dreta i l'avantbraç al qual estava unit eren artificials, i d'una classe mecànica bastant basta, amb la seva estructura esquelètica mecànica no coberta per biocarn.

-Tens sort -va replicar en Ponda amb un grunyit, retornant el seu blàster de nou a la funda -. Gairebé deixo que t'encarreguis d'ells tu sol.

I amb això es va girar i va abandonar la sala.

El senador andoà estava sortint de sota la taula del menjador en aquell moment. L’Evazan va enfundar la seva pròpia arma i va mirar al seu hoste demanant perdó.

-Ho sento. En els vells temps, en Ponda Baba hauria estat aquí com un raig. Un veritable equip, érem llavors.

- Ell... ah... treballa per a vostè? -Va dir el senador, encara recuperant-se del xoc.

-Érem socis -va explicar lacònicament el doctor.

El senador semblava consternat per això.

-Ja sap, és de la casta més baixa, aquí a Andorra. La seva gent té una dubtosa moral i els hàbits més violents. Se'ls tracta amb tant desdeny que pocs d'ells romanen al nostre planeta. Emigren i sovint es converteixen en criminals galàctics.

-Bé, en Ponda no podria haver estat un millor company per a mi -va dir l’Evazan, servint a tots dos fortes begudes -. És a dir, fins un dia, a Tatooine. Va tenir una batussa allà, a la cantina de Mos Eisley. Un avi amb un sabre de llum Jedi va tallar el braç dret d’en Ponda per ajudar-me. Després d'això vam tenir una mena de discussió.

-Està aquí ara -va assenyalar el senador-. I sembla que acaba de salvar-li la vida.

-Bé, encara li dec un braç -va explicar el doctor -. Ha tingut problemes per estalviar diners suficients per a un bon reemplaçament biònic. Així que hem establert una feble aliança fins que pugui ajudar-lo. Jo li proporciono un braç, ell treballa per a mi com a guardaespatlles... en teoria.

Va prendre un llarg glop de la seva cervesa.

- Què hi ha d'ells? -Va preguntar el senador, mirant cap als atacants abatuts.

- Ells? -Va dir l’Evazan, arronsant les espatlles despreocupadament-. Tan sols més caça-recompenses. Han d'haver escalat fins aquí dalt.

Va deixar la seva copa i va caminar cap a un dels cossos. Estava vestit amb un vestit d'assalt gris i casc, com els altres dos, amb un cinturó d'equipament al voltant de la cintura. Li va donar la volta amb el peu, revelant un humà amb els ulls molt oberts i la mandíbula caiguda, de pell morena i trets prims i angulosos.

L’Evazan va veure un petit dispositiu subjecte a la cintura de l'home.

-Van usar disruptors de camp individuals per creuar les pantalles -va dir pensatiu -. Sembla una classe nova. Hauré d’augmentar la potència del camp. -Es va girar per mirar l’aqualish-. Senador -va afegir impertinentment -, no hauria de preocupar-me d'aquest tipus de coses en absolut. Se suposa que vostè hauria protegir-me, assegurant-se que ningú pogués estar tan sols prop d'aquí amb equipament com aquest.

-No podem investigar els antecedents i rastrejar a tothom que arriba al planeta -va dir a la defensiva el senador -. La seguretat que li estem oferint és ja molt gran i increïblement cara.

L’Evazan va agitar el cap.

-Segueix sense ser suficient. Aquest és el tercer intent des que visc aquí. Cada vegada són millors.

-Havíem assumit en certa manera que amagar-lo en una fortalesa com aquesta illa aïllada seria suficient protecció -va replicar el senador amb to indignat -. Per descomptat, llavors no sabíem que mitja galàxia tractava de donar-li caça.

L’Evazan va fer un pas cap a ell.

- Està dient que no ho valc? -Va preguntar.

-Aquesta és precisament la qüestió per la qual sóc aquí -va ser la severa resposta.

-D'acord -va assentir el doctor -. Parlarem. -Va assenyalar la taula de menjador -. Vol que acabem el menjar abans?

El senador va mirar els seus plats encara plens de menjar.

- Menjar? -Va dir, i va mirar els cossos-. Què passa amb ells?

-Oh, en Rover se n'ocuparà d'això -va dir l’Evazan.

La gelatina ja havia reptat sobre un dels morts, expandint la seva massa viscosa sobre la silueta, engolint-la i ocultant-la. La criatura va començar a tremolar d'emoció i va emetre un so com de xarrupades.

-Neteja totes les sobres -va dir l’Evazan -. És part de la raó per la qual he estat capaç d’entrenar-lo amb semblant facilitat. Aquí està molt ben alimentat.

-Realment ja no tinc molta gana -va dir l’aqualish. Es va asseure i va prendre un glop molt llarg de cervesa -. Només anem a l'assumpte de la meva visita, vol? No vull... És a dir, no puc estar molt de temps aquí.

-Bé -va dir el doctor, asseient-se igualment -. Quin és el seu problema?

-Crèdits -va respondre sense embuts el senador -. Tot aquest projecte se'ns ha anat de les mans. Proporcionar aquest lloc i les instal·lacions del seu laboratori va ser prou costós. I ara hi ha el tema de la seguretat. Aquest incident només subratlla el problema. Està costant una fortuna al nostre govern!

-I un bé merescut -va respondre l’Evazan, inclinant-se sobre la taula per parlar amb intensitat -. Porten dècades sense ser altra cosa que esclaus de l'Imperi, vivint a les seves ordres. Han perdut el seu orgull i la seva identitat per sobreviure. Tan sols, quant estan disposats a pagar per lliurar-se de les seves cadenes?

En Rover va acabar de pair el primer cos. Deixant a terra només una taca humida amb forma humana, va reptar a la segona figura.

-Cap quantitat seria massa gran per alliberar-nos de l'Imperi -va admetre el senador, intentant no mirar el truculent treball de la criatura -. Malgrat tot, el meu subcomitè d'assignacions necessita alguna cosa que el tranquil·litzi per continuar el seu finançament. La nostra actual retallada pressupostària...

- Que es vagi a la banya, el seu pressupost! -Va cridar l’Evazan -. Quan acabi la meva recerca, tindran un secret tan valuós per a l'Imperi, que ells els hi donaran la seva llibertat i qualsevol altra cosa que vulguin.

-Sí, sí, això ens assegura vostè -va replicar el senador -. Però últimament hem tingut poques proves que recolzin la seva reivindicació d'una gran revolució mèdica. Potser si m'ofereix alguna prova del seu progrés, alguna cosa sòlida que pugui portar, llavors pugui convèncer-los perquè continuïn.

-Em sembla just -va concedir el doctor -. Li mostraré com de prop que estic del triomf total. Ja ha estat provat de diverses maneres diferents. De fet, només necessito una última cosa per demostrar el meu revolucionari treball. He de trobar un espècimen de mascle humà... un jove, fort, saludable, i perfectament format.

Els ulls del senador es van estrènyer per la curiositat.

- Per què?

-Ho veurà vostè mateix. –L’Evazan es va posar dret -. El portaré a baix, al laboratori, ara.

El senador el va mirar.

- Al seu... laboratori? -Va dir amb clars recels -. És realment necessari, Doctor? Segur que qualsevol altra evidència seria suficient. Dades d'investigació, potser, o...

-Insisteixo -va dir l’Evazan -. Té a veure el que he fet aquí, vostè mateix!

L’aqualish va sospirar i, amb gran reticència, es va posar dempeus.

-Per aquí, senador -va dir el doctor, conduint-lo cap a la porta.

Rere d'ells, el Meduza acabava sorollosament el seu segon plat i es dirigia cap a les postres finals. El tercer home mort jeia corbat de mig costat. Podia veure parcialment una petita unitat d'enllaç de comunicacions subjecta en el seu cinturó. La petita llum verda de l'indicador de funcionament estava encesa...

Fora del castell, no molt lluny per sobre de les finestres, una figura solitària s'aferrava a l’escarpat mur de pedra... un home de constitució prima i pell fosca, amb trets durs, profunds ulls marrons i bigoti negre. Vestia a la mateixa manera que els tres homes morts.

Tant els seus peus com una mà estaven encaixats en estretes esquerdes per mantenir-lo en aquest precari lloc, amb el seu cos premut fortament contra el mur per protegir-se del fort vent. La seva mà lliure sostenia el seu propi comunicador prop de l'orella.

Hi havia pogut escoltar la conversa entre el Dr Evazan i el senador. Havia escoltat als dos marxar. Ara escoltava el grotesc so de la criatura embolicant i esprement el seu últim camarada.

Amb un espetec d'energia tallant, el canal de comunicacions va morir, i la cara de l'home es va tensar en una expressió ombrívola.

Tornant a deixar el seu comunicador en el seu cinturó, va enfilar pel mur del castell amb gran destresa, fins a una inclinada secció de la teulada. Va subjectar a les llises teules de pissarra una unitat de comunicacions de llarg abast en forma de motxilla mitjançant un teixit de succió i suport. Encaixant el seu cos en una cantonada entre la teulada i una torre per protegir-se del vent, va extreure els auriculars de l'equip i va parlar amb urgència al micròfon.

- Hola? Mare? Aquí Gurion. Em rebeu? -Va mirar el cel ennuvolat amb certa preocupació-. Encara esteu allà dalt?

-Encara en òrbita, Gur -es va sentir com a resposta -. Quin és el teu informe?

-Tots morts -va respondre en Gurion sense embuts -. Tots menys jo. L’Evazan ha de tenir una forta protecció allà dins. Eren els millors.

Després d'un pesat silenci, la veu va tornar a parlar, sense poder emmascarar completament un to de lament en la seva veu.

-S'ha acabat, llavors. Surt d'aquí, Gur. Ara. Et recollirem.

-No. A mi no -va dir fermament -. Vaig a entrar, a apropar-me a ell. És l'única forma d'assegurar-se atrapar-lo.

- Tu sol? -Va dir amb sorpresa la veu-. Això és un suïcidi!

-Doncs que ho sigui. No m'importa -va dir feroçment en Gurion -. He d’atrapar-lo, i crec que sé com!

Següent