25
El Coral Vanda s'autodenominava el casino més impressionant de la
galàxia, i mentre en Han passejava la vista per l'enorme i adornat Saló Tralla,
va comprendre per què ningú discutia aquesta afirmació.
El saló albergava una dotzena de
taules de sàbacc, com a mínim, disseminades pels seus tres mig nivells, més
tota una panòplia de taules dedicades al lugjack, al tregaldo i als escacs
hologràfics, i fins i tot algunes en forma de ferradura, abarrotades pels
fanàtics del crinbid. Un bar que dividia el saló exhibia gairebé tot allò que
un client volgués beure, tant per celebrar els seus guanys com per oblidar les
seves pèrdues, i hi havia una finestra de servei a la paret de darrere per a la
gent que no volia deixar de jugar ni per menjar.
I si algú es cansava de mirar les
seves cartes o el fons del seu got, sempre quedava la vista que proporcionava
la paret transparent del casc exterior. Ondulades aigües verd blavoses,
centenars de peixos de colors brillants i petits mamífers marins, i a tot el
seu voltant, els famosos esculls coral·lins de Pantolomin.
El Saló Tralla era, en suma, el
millor casino que Han havia vist mai, i el Coral
Vanda tenia set salons iguals.
En Lando , assegut al bar al seu costat,
va buidar la seva copa i la va apartar.
-I ara, què? -Va preguntar.
-Està aquí, Lando -va respondre en
Han. Va apartar la vista dels esculls i va fer un altre cop d'ull al casino -.
En algun lloc.
-No crec que hagi pogut fer aquest
viatge. Se li haurà acabat els diners. Recorda el que va dir la Sena; aquest
tipus els dilapida a mans plenes.
-Sí, però si s'hagués quedat sense
diners, intentaria vendre'ls una altra nau -va assenyalar en Han. Va buidar
també el seu got i es va aixecar -. Anem a visitar un altre saló.
-És l'últim que queda, i després
tornarem a començar pel principi -va grunyir en Lando -. Una vegada i una altra.
Estem perdent el temps.
- Se t'ocorre una altra idea?
-De fet, sí -va dir en Lando, mentre
esquivava a un gegantí herglic, recolzat precàriament entre dos seients, i es
dirigia cap a la sortida -. En lloc de donar voltes com hem fet durant les
últimes sis hores, hauríem d’instal·lar-nos en una taula de sàbacc i començar a
exhibir diners. Correrà la veu que hi ha un parell d'incauts disposats a ser
desplomats, i si aquest paio perd diners amb tanta rapidesa com la Sena diu,
estarà molt interessat en recuperar alguna cosa.
En Han va mirar al seu amic amb
certa sorpresa. Havia tingut la mateixa idea un parell d'hores abans, però no havia
imaginat que en Lando voldria portar-la a la pràctica.
- Creus que el teu orgull de jugador
professional acceptarà aquest tipus de repte?
En Lando el va mirar fixament.
-Si em treu d'aquí i em torna a la
meva explotació minera, estic segur que el meu orgull aguantarà el que sigui.
En Han va fer una ganyota. De
vegades, oblidava que havia arrossegat al Lando a aquest merder.
-Sí -va dir -. Em sap greu. Bé,
donarem un últim cop d'ull al saló Saffkin. Si no hi és, tornarem aquí i...
Es va interrompre. Sobre la barra,
davant d'un seient lliure, hi havia un cendrer sobre el qual descansava un pur,
encara fumejant. Un pur que acomiadava una aroma estranya, però molt
familiar...
-Oh, oh! -va exclamar en Lando en
veu baixa.
-No m’ho puc creure -va murmurar en
Han.
Va recolzar la mà sobre el
desintegrador mentre passejava la vista per l’abarrotat saló.
-Creu-t’ho, amiguet -va contestar en
Lando. Va tocar el coixí del seient buit -. Encara està calent. Ha d'estar... Allà.
En efecte, en Niles Ferrier es
trobava dret sota l’adornada arcada de sortida, amb un altre dels seus
omnipresents purs entre les dents. Els hi va dirigir un somriure, va executar
una mena de salutació burleta i va desaparèixer per la porta.
-Bé, fantàstic -va dir en Lando -. I
ara, què?
-Vol que el seguim.
En Han va llançar una ràpida mirada
al seu voltant. No va reconèixer a ningú, però això no significava res. Havien
d'estar envoltats per homes d’en Ferrier.
-Anem a esbrinar què està tramant.
-Podria ser una trampa -va advertir
en Lando.
-O podria estar disposat a negociar.
Prepara el teu desintegrador.
-No em diguis.
Estaven a mig camí de l'arcada quan
el van escoltar: un soroll breu i profund, com un tro llunyà. Va seguir un
altre, de més intensitat, i un tercer. Les converses es van anar apagant, a
mesura que més gent prestava orelles. Va donar la impressió que el Coral Vanda s'estremia.
En Han va mirar en Lando.
- Estàs pensant el mateix que jo?
-Va remugar.
-Trets de turbolàser que donen a
l'aigua -va murmurar en Lando -. En Ferrier està negociant, en efecte, però no
amb nosaltres.
En Han va capcinejar i va sentir un
nus a l'estómac. En Ferrier s'havia avançat i arribat a un acord amb l'Imperi.
Si els imperials s'apoderaven de la flota Katana, l'equilibri del poder en la
guerra que s'estava lliurant es decantaria a favor seu.
I sota el comandament d'un gran
almirall...
-Hem de trobar a aquest lladre de
naus, i ràpid -va dir, mentre corria cap a la sortida -. Potser puguem
tancar-lo en algun lloc abans que ens abordin.
-Abans que s'estengui el pànic entre
els passatgers -va afegir en Lando -. Anem-nos-en.
Van arribar a l'arcada quan ja era
massa tard. Es va sentir un estrèpit, aquesta vegada sobre els seus caps, i una
ferotge llum verda va banyar per un segon l'escull de corall. El Coral Vanda es va agitar com un animal
ferit, i en Han es va aferrar a la vora de l'arcada per no caure.
Una cosa va atrapar el seu braç i va
tirar amb força cap a la dreta. La seva mà va volar cap al desintegrador, però
abans que pogués desenfundar-lo forts braços peluts van envoltar el seu pit i
cara, apartant la mà de l'arma. Va intentar cridar, però el braç que l'encegava
també bloquejava la seva boca. Es va debatre inútilment i va jurar a sota veu,
mentre l’arrossegaven pel passadís. Es van sentir dos espetecs més, i el segon
gairebé va aconseguir que perdessin l'equilibri. Un canvi de direcció; el seu
colze va xocar contra el costat d'una porta.
Una forta empenta i va quedar lliure
de nou. Va panteixar a la recerca d'alè. Estava en un magatzem d'ampolles. Les
caixes arribaven gairebé fins al sostre. Diverses ja havien caigut a terra a
causa de les sacsejades, i un líquid vermell fosc traspuava d'una.
En Ferrier estava al costat de la
porta, somrient.
-Hola, Solo -va dir -. Has estat
molt amable de venir.
-Era una invitació massa educada per
declinar-la -va replicar en Han amb sorna, mentre examinava el lloc.
El seu desintegrador surava davant
d'una pila de caixes a dos metres de distància, al centre d'una ombra sòlida i
espessa.
-Suposo que et recordes del meu
espectre -va dir en Ferrier, i va assenyalar l'ombra -. És el que es va escolar
en la Dama Afortunada per introduir
el nostre radiofar direccional. El que estava dins de la nau.
Per això en Ferrier havia aconseguit
arribar amb tanta rapidesa. Un altre espetec va sacsejar el Coral Vanda, i una altra caixa es va
estavellar a terra. En Han es va apartar d'un salt i va examinar a l'ombra. Aquesta
vegada va poder distingir els ulls i la brillantor d'uns ullals blancs. Sempre
havia pensat que els espectres eren llegendes de l'espai. Segons sembla, no.
-No és massa tard per fer un tracte
-va dir a Ferrier. L'altre li va dirigir una mirada de sorpresa.
-Aquest és el teu tracte, Solo -va
dir -. Per què creus que ets aquí, i no on et trobaves quan va començar el
bombardeig? Anem a retenir-te aquí, sa i estalvi, fins que les coses es calmin.
-Va arquejar una cella -. Quant a Calrissian, això ja és una altra història.
En Han va arrufar les celles.
- Què vols dir?
-Que estic fart que s'interposi en
el meu camí. De manera que quan el Coral
Vanda es rendeixi per fi i ascendeixi a la superfície, m'asseguraré que
estigui sobre el casc, intentant protegir valentament el pobre capità Hoffner
dels malvats milicians. Amb una mica de sort...
Va estendre les mans i va somriure.
-Així que es diu Hoffner, eh? -Han
va aplacar la seva còlera. Enfuriar-se no ajudaria en res al Lando -. I si no
és a bord? Als imperials no els hi farà cap gràcia.
-Oh, sí que està a bord -va afirmar en
Ferrier -. Una mica fora de si. Ha estat tancat en la nostra suite una hora
després d’arribar.
- Segur que no t'has equivocat
d'home? –En Ferrier va arronsar les espatlles.
-En aquest cas, la culpa seria del
gran almirall, perquè va ser ell qui em va donar el nom.
Un altre tret va sacsejar la nau.
-Bé, Solo, és un plaer xerrar amb
tu, però he de tancar un tracte -va dir en Ferrier. Va recobrar l'equilibri i
va obrir la porta -. Fins després.
-Et pagarem el doble del que
t’ofereixi l'Emperador -va provar en Han per última vegada.
En Ferrier ni tan sols es va
molestar a contestar. Va somriure per última vegada i va desaparèixer per la
porta.
En Han va mirar a l'ombra que era
l'espectre.
- I tu? -Va preguntar -. Vols ser
ric?
L'espectre va ensenyar les dents a
manera de resposta. Un altre estrèpit, i van sortir acomiadats cap a un costat
del magatzem. El Coral Vanda era una
nau sòlida, però en Han sabia que no podria aguantar molta estona més aquell
tracte. Tard o d'hora, hauria de rendir-se i sortir a la superfície..., moment
en què atacarien els milicians. Només li quedava aquest temps per intentar
sortir del seu empresonament.
Les bateries turbolàser del Quimera van disparar de nou. A la imatge
hologràfica del pont, una curta línia vermella va aparèixer prop del cilindre
negre que assenyalava la posició del Coral
Vanda. Durant un moment, la línia vermella va quedar envoltada en el verd
pàl·lid de l'aigua marina, transformada de cop i volta en escuma
superescalfada. Després, el verd pàl·lid es va propagar en totes direccions, i
el Coral Vanda va oscil·lar
visiblement quan l'ona expansiva el va assolir.
-He de reconèixer que són tossuts
-va comentar en Pellaeon.
-Porten a bord molts clients rics
-li va recordar en Thrawn -, molts dels quals prefereixen ofegar-se que lliurar
els seus diners per la força.
En Pellaeon va examinar les seves
lectures.
-No trigaran gaire a enfrontar-se a
aquest dilema. La propulsió principal està avariada, i estan apareixent
microfractures en les juntes del casc. L'ordinador calcula que, si no
emergeixen abans de deu minuts, ja no podran fer-ho.
-Aquesta nau està plena de jugadors,
capità -va explicar en Thrawn -. Aposten per la fortalesa de la seva nau mentre
busquen una alternativa.
En Pellaeon va contemplar la
pantalla amb el nas arrufat.
- Quina alternativa els queda?
- Observi.
En Thrawn va tocar el seu tauler, i
un petit cercle blanc va aparèixer en l'holograma enfront del Coral Vanda. Es va estendre cap enrere,
com el sender d'un cuc embogit.
-Segons sembla, hi ha un camí en
aquesta secció de l'escull, per la qual podrien fugir de nosaltres, almenys de
moment. Crec que es dirigeixen cap aquí.
-No ho aconseguiran -va decidir en
Pellaeon -, a jutjar per les oscil·lacions de la nau. De tota manera, ens
assegurarem. N'hi haurà prou amb un tret dirigit a l'entrada d'aquest laberint.
-Sí -va dir en Thrawn, en to
pensatiu -. És una pena destruir aquests esculls. Són autèntiques obres d'art.
Úniques, en el sentit que van ser creats per éssers vius, tot i que mancats de
consciència. M'hauria agradat examinar-los amb més deteniment.
Es va girar cap a Pellaeon i va
assentir.
-Pot disparar quan estigui preparat.
Es va sentir un altre soroll quan la
nau imperial va disparar de nou, i quan el Coral
Vanda es va inclinar a un costat, en Han va entrar en acció. Es va deixar
arrossegar pel moviment de la nau, va trontollar, i va xocar contra una pila de
caixes, però es va tornar en l'últim instant per donar-los l'esquena. Les seves
mans, aixecades com per conservar l'equilibri, van trobar la caixa que rematava
la columna. Es va apoderar d'ella i la va llançar amb totes les seves forces
contra l'espectre.
L’alienígena va rebre l'impacte en
el tors, va perdre l'equilibri i va caure a terra.
En Han es va abalançar sobre ell, va
clavar una puntada a la mà amb què subjectava el seu desintegrador i el va
agafar en l'aire. Va girar en rodó i va veure que l'alienígena intentava
posar-se dret, però el terra estava relliscós per culpa del whisky de Menkooro
vessat.
- Quiet! -Va cridar en Han, i va
efectuar un gest amb el desintegrador.
Va ser com si parlés amb una paret.
L'espectre es va posar dret. Com l'altra alternativa era matar-lo d'un tret, en
Han va baixar l'arma i va apuntar al bassal de whisky. Tot d'una, el centre del
magatzem va esclatar en flames blavoses.
L’alienígena va saltar cap enrere i
va xisclar alguna cosa en el seu idioma que en Han es va alegrar de no entendre.
El mateix impuls de l'espectre el va llançar contra una altra pila de caixes,
que va estar a punt d'esfondrar. En Han va disparar dues vegades a la caixa
suspesa sobre el cap de l’alienígena. Dues cascades d'alcohol es van vessar
sobre el seu cap i espatlles. L'espectre va tornar a cridar, va recobrar
l'equilibri...
I amb un últim tret, en Han va calar
foc a les cascades.
El crit de l'espectre es va
convertir en un udol quan va intentar fugir del foc, amb el cap i espatlles
embolicats en flames. Més de ràbia que de dolor, va pensar en Han. L'alcohol
incendiat no cremava
tant. Si
tenia temps, l'espectre apagaria el foc a manotades i es precipitaria sobre el
coll d’en Han.
No anava a donar-li. El sistema
antiincendis del magatzem es va disparar per fi i va llançar dolls d'escuma
contra la cara de l'espectre.
En Han no va esperar a veure el
resultat. Va córrer cap a la porta, aprofitant la ceguesa temporal de l’alienígena.
El passadís, ple de gent presa del
pànic quan l’havien capturat, estava desert. Els passatgers s'havien encaminat
a les càpsules d'escapament o a la falsa seguretat de les seves cabines. En Han
va disparar contra el pany del magatzem per segellar-lo, i va córrer cap a
l'escotilla principal de la nau, amb l'esperança de trobar al Lando abans que
fos massa tard.
En Lando va sentir el brunzit apagat
de les bombes en activar-se, gairebé confós amb els crits dels passatgers
terroritzats. El Coral Vanda havia de
rendir-se abans del que esperava.
Va llançar un jurament i va mirar
enrere. On s'hauria ficat en Han?
Estaria seguint en Ferrier, per esbrinar què estava tramant l'esmunyedís lladre
de naus.
Una dotzena de tripulants estaven
prenent posicions defensives en l'escotilla principal quan va arribar.
-Necessito parlar amb el capità o un
altre oficial ara mateix -va dir.
- Torni a la seva cabina -va
replicar un dels homes sense mirar-lo -. Estan a punt d’abordar-nos.
-Ja ho sé, i també sé què volen els
imperials.
L'home li va dirigir una ràpida
mirada.
- Sí? Què?
-A un dels passatgers. Té alguna
cosa que l'Imperi...
- Com es diu?
-No ho sé, però puc descriure’l.
-Meravellós -va grunyir el
tripulant, mentre comprovava el nivell de potència del seu desintegrador -. Li
diré el que hem de fer? Visiti la popa i registri les cabines una per una. Quan
el trobi, avisi'ns.
En Lando va serrar les dents.
-Parlo de debò.
-I jo també. Surti d'aquí.
-Però...
-He dit que marxi. -L'home va
apuntar al Lando -. Si el seu passatger té una mica de sentit comú, ja haurà
sortit en una càpsula d'escapament.
En Lando va retrocedir pel passadís,
i va comprendre per fi. No, el proveïdor de naus no estaria en cap càpsula
d'emergència. Ni tan sols s'hauria quedat a la seva cabina. En Ferrier era aquí
i, coneixent-lo, no hauria fet acte de presència de no haver guanyat la
carrera.
La coberta va oscil·lar sota els
seus peus. El Coral Vanda havia
sortit a la superfície. En Lando va córrer cap a popa. Hi havia una terminal
d'ordinador accessible als passatgers a dos passadissos de distància. Si
obtenia la llista de passatgers i trobava la cabina d’en Ferrier, podria
arribar-hi abans que els imperials controlessin la nau. Es va desviar per un
passadís lateral...
S'encaminaven amb pas decidit cap a
ell: quatre homes corpulents armats amb desintegradors. Al centre del grup,
gairebé ocult, hi havia un home prim, de cabell blanc. El cap va albirar al
Lando, va aixecar l'arma i va disparar.
Va fallar el primer tir. El segon va
perforar la paret, mentre en Lando s'ajupia darrere de la cantonada.
-Al diable la cabina d’en Ferrier
-va murmurar.
Una altra andanada de trets va
passar fregant la seva barricada. Tot d'una, el foc va cessar. En Lando, amb el
desintegrador a la mà, aixafat contra la paret del passadís, es va acostar a la
cantonada i va treure el cap.
Se n'havien anat.
-Genial -va remugar.
Haurien desaparegut per una de les
zones reservades a la tripulació, que recorrien el nucli central de la nau.
Perseguir algú per territori desconegut solia ser una mala idea, però tampoc
existien moltes alternatives més. En Lando va fer una ganyota i va girar la
cantonada.
Va llançar un xiscle quan un raig
procedent de la seva dreta li va fregar la màniga. Es va capbussar al passadís
lateral i, mentre queia, va veure tres homes que s'acostaven a ell pel passadís
principal. Es va estavellar sobre la catifa tova amb força suficient per veure
les estrelles, va rodar sobre el seu costat i va apartar les cames de la línia
de foc, conscient que si algun membre del primer grup estava a l'aguait, tot
hauria acabat. Una ràfega de raigs va trepar la paret. La forma de disparar
indicava que estaven cobrint l'avanç d'altres. Gairebé sense alè, en Lando es
va aixecar i es va encaminar a una porta en forma d'arc situada al passadís
lateral. No li proporcionaria molta protecció, però era el millor que tenia al
seu abast.
Ja s'havia posat de camí, quan es va
sentir un jurament des de la posició dels atacants, uns trets que semblaven
sorgir d'un model de desintegrador diferent...
I després, el silenci.
En Lando va arrufar les celles i es
va preguntar què estarien tramant. Va sentir passes que corrien cap a ell. Es
va aixafar contra la porta i va aixecar la seva arma.
Els passos van arribar a la
intersecció i es van aturar.
- Lando?
En Lando va baixar el desintegrador
amb un sospir d'alleujament.
-Aquí, Han -va cridar -. Afanya't.
La gent d’en Ferrier ha agafat al nostre home.
En Han va donar la volta a la
cantonada i va córrer cap al seu amic.
-Això no és tot, amic. En Ferrier
també va a per tu.
En Lando va fer una ganyota. No
s'havia equivocat de molt.
-És igual -va dir -. Crec que s'han
endinsat en el nucli de la nau. Hem d’atrapar-los abans que arribin a
l'escotilla principal.
-Ho intentarem. –En Han va mirar al
seu voltant -. Per allà. Sembla una porta d'accés per a tripulants.
Ho era. I estava tancada.
-Els homes d’en Ferrier van entrar
per aquí -va grunyir en Lando, i es va ajupir per examinar el panell mig obert
-. Sí, l'han manipulat. Vaig a veure si...
Va introduir la punta del seu dit
petit en el mecanisme. El panell es va obrir amb un clic.
-Vinga! -va dir en Lando.
Es va disposar a posar-se dret...
I va retrocedir d'un salt quan una
ràfega de raigs va passar per l'obertura.
-Sí, anem -va remugar en Han. Estava
a l'altre costat de la porta, amb el desintegrador preparat, però sense
possibilitat de disparar -. Quanta gent d’en Ferrier hi ha a bord?
-Un munt -va grunyir en Lando. La porta,
com si hagués decidit que ningú volia passar, va tornar a tancar-se -. Haurem
d'optar per la solució més difícil. Tornem a l'escotilla principal i tractem de
sorprendre'ls allà.
En Han el va agafar per l'espatlla.
-Massa tard -va dir -. Escolta.
En Lando va arrufar les celles i va
parar l'orella. Sobre el brunzit de la nau va distingir de lluny trets de
rifles làser.
-Els milicians han pujat a bord -va
murmurar.
-Sí -va assentir en Han. La coberta
va vibrar sota els seus peus, i de sobte el foc va cessar -. Granades
subsòniques. Anem-nos-en.
- On? -Va preguntar en Lando, mentre
Han s'internava pel passadís lateral.
-A les càpsules d'emergència de
popa. Fotem el camp.
En Lando es va quedar bocabadat,
però va mirar al seu amic i va callar les seves protestes. L'expressió d’en Han
transparentava ira i frustració. Sabia el que això significava, potser millor
que en Lando.
La càpsula d'emergència va treure el
cap a la superfície del mar, envoltada per un centenar d'altres càpsules i
fragments d'escull flotants. En Han va veure per la diminuta portella que,
lluny, l'última llançadora d'assalt s'elevava de Coral Vanda i es dirigia a l'espai.
- Ja està? -Va preguntar en Lando.
-Ja està -va respondre en Han,
conscient de l'amargor que es filtrava en la seva veu -. Aviat començaran a
recollir les càpsules.
-Vam fer el que vam poder, Han -va
assenyalar en veu baixa en Lando -. Encara va poder ser pitjor. Podien haver
volat el Coral Vanda. Haurien passat
dies abans que algú hagués vingut a rescatar-nos.
La qual cosa hauria concedit encara
més avantatge a l'Imperi.
-Oh, sí, fantàstic -va grunyir en
Han -. Ho tenim tot controlat.
- Què més podíem fer? -Va insistir
en Lando -. Tirar en orris la nau perquè no s'apoderessin d'ella, tot a costa
de matar a diversos centenars de persones? O fer-nos matar, combatent contra
tres llançadores d'assalt, plenes de milicians? D'aquesta manera, si més no,
Coruscant té l'oportunitat de preparar-se, abans que naus de la Força Obscura
entrin en combat.
En Lando s'esforçava, no hi havia
dubte, però Han no estava d'humor.
- Com cal preparar-se per ser atacat
per dos-cents Cuirassats? -Va bordar -. Ja estem prou atabalats.
-Vinga, Han -va dir en Lando, una
mica irritat -. Fins i tot si les naus estan en bones condicions per volar,
calen dos mil homes a cadascuna per manejar-les. Passaran anys abans que els
imperials reclutin tanta gent i els ensenyin a manipular aquests trastos.
-Només que l'Imperi ja ha demanat
naus noves -li va recordar en Han -. Significa que disposen de molts homes
preparats per entrar en acció.
-Dubto que comptin amb quatre-cents
mil -va replicar en Lando -. Intenta ser optimista, per una vegada.
-No hi ha molts motius per ser
optimista. En Han va moure el cap.
- I tant que sí. Gràcies a la teva
ràpida acció, la Nova República encara té una oportunitat.
En Han el va mirar amb les celles
arrufades.
- Què vols dir?
-Em vas salvar la vida, recordes? Em
vas treure de sobre en aquells esbirros d’en Ferrier.
-Sí, me'n recordo. Què té a veure
això amb les oportunitats de la Nova República?
- Han! -En Lando va mirar al seu
amic, escandalitzat -. Saps molt bé que la Nova República es vindria a baix de
la nit al dia sense la meva ajuda.
En Han no va poder reprimir un
somriure.
-Bé, em rendeixo -va sospirar -. Si
deixo de remugar, tancaràs el bec?
-Tracte fet -va assentir en Lando.
En Han es va tornar cap a la
portella, i el seu somriure es va esvair. En Lando podia dir el que volgués, però
la pèrdua de la flota Katana seria un desastre de primera magnitud, i els dos
ho sabien. D'alguna manera, havien d’impedir que l'Imperi s'apoderés d'aquelles
naus. D'alguna manera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada