Celestials (II)

Anterior

Capítol Dos

Una roca era una cosa senzilla, però com li deia el seu avi, "A través de les coses senzilles, coneixem el món". L’Adari mai s'havia avergonyit per les hores que havia passat buscant en els llits dels rierols, o per trobar més interès en les estelles d'una pedra trencada que en les primeres paraules dels seus fills. Ella educava als seus fills... però la roca li educava a ella.

Ara, gràcies a una simple roca, estava descobrint més coses sobre el món de les que hagués vist mai abans... des de dalt, penjant de l'ample llom d’en Nink. Era una posició improbable per a tots dos, però portava fent-ho durant bona part de la nit i part del dia. El seu primer vol d’uvak. No havia estat elecció seva.

Les hores després de l'explosió de la muntanya no havien transcorregut tan malament, va pensar. Els membres del tribunal de la seva audiència havien fugit a casa seva. Ella va fer el mateix després que en Dazh i les seves cohorts marxessin junts, discutint sobre senyals i auguris.

Al matí següent, en qualsevol cas, havia canviant l'humor de la gent del poble. El llunyà pic Cetajan seguia fumejant, però havia quedat clar que no suposava cap perill per a Tahv o els pobles més allunyats de la conca. Tothom podia sortir amb seguretat a l'exterior... sortir al pati davanter de l’Adari, per expressar els seus sentiments sobre la falta de fe de les seves paraules i l'ardent addició a la línia del paisatge que aquestes havien causat. Els Celestials l’havien escoltat. Quines més proves feien falta? Si els keshiri no podien silenciar l’Adari Vaal, almenys s'asseguraven que les seves veus fossin més potents que la d'ella.

Estaven fent una bona feina al respecte quan l’Adari va enviar a l’Eulyn i els nens fora perquè es refugiessin a casa del seu oncle. La creixent multitud, que seguia apedregant la casa, s'havia apartat per deixar que els innocents marxessin. Però la torba va romandre allí durant tota la tarda plujosa... i al vespre, els mateixos Neshtovar hi eren allà fora, amb els seus uvak amarrats a una distància prudencial de la multitud. Per quan l’Izri Dazh va pujar els esglaons per colpejar a la seva porta, l’Adari ja havia vist les primeres torxes enceses a l'exterior.

Això ja havia estat massa per a ella. Les torxes podien ser per a il·luminació... però podrien haver estat per a alguna cosa pitjor. Clarament havia sobrepassat qualsevol protecció que la vídua d'un genet d’uvak pogués permetre. Els keshiri no eren molt donats a la violència, però tampoc tenien massa varietat en els seus càstigs socials. Tenint en compte que aquesta tampoc semblava una torba molt disposada a perdonar, l’Adari havia anat presa de la desesperació al seu propi pati del darrere, a la part que menys li agradava del seu llegat: Nink.

La seva partida per sobre de la teulada va sorprendre a la gent gairebé tant com l'èxit de la maniobra li havia sorprès a ella. L’uvak era el més sorprès de tots. Amb la pèrdua del seu genet, en Nink gairebé esperava no tornar a ser cavalcat mai. Els uvak prenien nous genets tan rarament que gairebé sempre eren apartats immediatament per usar-se com a sementals. En despertar-se i trobar-se amb l’Adari intentant enfilar-se sobre el seu llom carnós, en Nink podia haver fet qualsevol cosa, anat a qualsevol lloc.

I va anar cap amunt.

Havia passat la resta d'aquella nit a estones cridant, i a estones esquivant la persecució dels voladors Neshtovar. Aquest últim desafiament va resultar més senzill per la insistència d’en Nink a planejar lluny, cap a l'oceà. Aquests havien estat els pitjors moments per a l’Adari, que coneixia el passat de l'animal. Però alguna cosa per part de l’uvak, potser la curiositat, va evitar que l’enviés a la tomba d’en Zhari. Just abans de l'alba, en Nink finalment va trobar un lloc al costat del mar on posar-se, i l’Adari va caure immediatament, exhausta. Sorprenentment, quan es va despertar, l’uvak encara seguia allà, omplint el pap amb l'escàs fullatge que hi havia. Clarament, la seva casa ja no li resultava massa atractiva tampoc al Nink.

Ara, el segon matí després de l'explosió, l’Adari va poder veure que el seu incontrolat vol nocturn li havia conduït a prop de la font de la seva ansietat. La Serralada Cetajan era una cadena d’escarpats colossos tallats a la terra... una part prominent del paisatge quan es veia des de l'interior, però tan inaccessible com la majoria dels llocs de la costa occidental. Una expedició de caçadors de roques li havia portat el poc que l’Adari sabia sobre aquest lloc... i això havia requerit que un simpatitzant Neshtovari estigués disposat a ser voluntari per volar en una missió de recollida de mostres. Veient la muntanya davant seu, l’Adari va ser posseïda per la necessitat de veure la veritat de prop. Si l'explosió no va ser volcànica, podria arreglar les coses entre ella i la comunitat. I si la muntanya era volcànica de sobte, això també li causava curiositat. Quin seria el procés causant?

O és que els erudits estaven equivocats sobre l'origen de la serralada? És que el genet d’uvak havia pres les mostres equivocades?

Probablement sigui això. La ràbia de l’Adari va créixer d'acord en Nink ascendia. L’uvak va passar netament i còmodament sobre la cadena muntanyosa preparant-se per un acostament des de l'oceà. Seria poètic, va pensar l’Adari, si l'únic projecte que els erudits havien confiat a un Nesthovar hagués acabat amb informació errònia. Res de mostres de la Serralada Cetajan, va pensar. Aquest idiota probablement ens va portar roques del camí d'entrada de casa seva! Es va estremir, i no només per l'aire gelat. Per què havia d'estar patint ella per culpa del seu colossal...?

Tot d'una va estar a la vista la font de la columna de fum. L’Adari gairebé va caure d’en Nink en aquell moment. Estava esperant trobar una caldera oberta, deixant anar vapor com els fumejants - en realitat, fum era una denominació incorrecta - que havia vist al sud. En canvi, hi havia una gegantina closca brillant en un sortint a la banda de la muntanya que donava al mar. Aquesta era la paraula que li va venir a la seva ment, encara que l'escala no era l'adequada: les seves vores esmolades i ondulades s'assemblaven a les de les antigues petxines que havia vist recuperar del fons marí. Però aquesta petxina era de la mida del Cercle Etern!

I aquesta petxina tenia fum, no vapor, sorgint de diverses fractures. Tremendes fissures obertes sota el seu cos mostraven que havia caigut colpejant el terra amb cert angle. Els focs en el seu interior estaven ja gairebé extingits, però per la massa fosa va poder deduir que abans van haver de ser molt més grans. L'explosió que va produir la columna de fum que van veure des de l'interior hauria d'haver passat just quan aquesta cosa va aterrar, va pensar.

Va aterrar?

Abans que l’Adari pogués pensar-hi, els seus ulls van captar moviment. Per una de les obertures de la petxina estava sorgint alguna cosa, una cosa que va colpejar la grava del sòl i va desaparèixer lliscant amb la pols. Va indicar a l’uvak que s'acostés. Un llampec de llum carmesí va aparèixer dins del petit núvol... i en un dels seus extrems...

... un home.

L'home va alçar la mirada cap a ella. Tenia la pell pàl·lida, més clara que el keshiri més malalt que mai hagués vist. I a la mà esquerra tenia un raig de brillant llum vermella de la mida del bastó de l’Izri.

El tenia a la mà... o era part de la seva mà? L’Adari va ser presa del pànic, i en Nink també, allunyant-se amb un ràpid moviment. Una violenta però benvinguda maniobra ascendent els va portar a tots dos de volta sobre el mar.

L’Adari va agitar violentament el cap i va tancar els ulls quan en Nink va trobar un ritme de vol més suau. Què era el que havia vist? Tenia la forma d'un home, si. Cabell més fosc que el de qualsevol keshiri... però, aquesta llum vermella? Què era aquesta llum? I hi havia alguna cosa més movent-se també per la muntanya, quelcom que havia vist de cua d'ull. Era aquesta petxina algun tipus de niu?

Va empassar saliva, amb la gola seca pel vent i l'elevació. Tot això era massa macabre. Missions de recollides de mostres, investigacions dels Neshtovar... cap de les seves anteriors preocupacions era res comparada amb el que acabava de veure. Obrint els ulls, va fer que en Nink donés la volta en un ris d'aproximació paral·lel a la platja dentada. La conquilla gegant penjava prop de l'extrem d'un pronunciat barranc, molt per sobre d'ella. Aquesta vegada s'aproximaria des de baix, ascendint acuradament fins a poder fer una ullada més de prop.

L’Adari aviat va descobrir que el seu pla, encara que raonable, era completament inadequat per a un genet novell. En Nink es va resistir a les seves ordres, portant-la en una ruta en espiral ascendent que li va regirar l'estómac. Marejada, va lluitar per mantenir la mirada en la part superior del precipici. La figura d'abans hi era, sense la brillant llum vermella. Però sostenint una altra cosa...

Una cosa va passar brunzint al costat d'ella, descendint a una velocitat que en Nink va recollir les seves ales espantat. L’Adari va lliscar de veritat aquest cop, caient cap enrere. Agitant frenèticament en la seva caiguda, va agafar el peu amb forma d'urpa de l’uvak amb una mà... i desesperadament el va envoltar amb l'altre braç.

- Nink!

Va tractar de mirar cap amunt, però en Nink ja s'estava movent, allunyant-se del cingle i dels seus estranys successos tan ràpid com les seves ales de rèptil podien portar-lo. Penjant, va veure que en Nink es dirigia cap a la seguretat del lloc en el qual s'havien posat anteriorment, allunyat de la cadena muntanyosa. Òbviament havia tingut prou sorpreses en un dia.

I ella també. Però almenys ella s'estava acostumant a les sorpreses.

O això pensava.

Poc abans que el sol es llisqués rere de l'oceà occidental, va observar com els últims esquinçalls de fum desapareixien del cim de la muntanya. L’Adari no creia que pogués persuadir a Nink per tornar a pujar-hi abans que el seu odre d'aigua s'esgotés. Les racions de remolatxa brekka seca ja s'havien esgotat. Havia sortit fugint tan ràpidament que no havia emplenat la seva motxilla d'expedicions.

Ara, asseguda en una cornisa rocosa i observant la posta del sol, dibuixava un continent invisible sobre el seu genoll, -se com de lluny que hauria de volar per arribar a un assentament que no hagués sentit parlar de la seva situació. Probablement aquest lloc no existia. Els Neshtovar no eren només els guardians de la pau i els legisladors, també eren el sistema de comunicacions en aquest apartat món de Kesh. Els genets del circuit ja haurien fet córrer la notícia des Tahv als genets ancians de cada poble. Hi havia escapat, però la llibertat no era cap alliberament per a ella.

Alliberament.

La paraula li va arribar amb el vent. Ni tan sols era una paraula, realment... almenys no una que hagi escoltat anteriorment. Una estranya i melòdica combinació de síl·labes que no significava res per a la seva oïda. I malgrat això la seva ment la va reconèixer com un concepte familiar: alliberament.

Instintivament, va tornar la mirada cap al pic misteriós, que s'ocultava en les ombres. Algunes llums brillaven en la foscor, prop de la seva gegantina base. Focs... però no els focs incontrolats que havien d'haver estat presents en el cim de la muntanya. Aquests focs havien estat creats a propòsit.

L’Adari es va posar dreta d'un salt, i fent-ho, l'odre d'aigua li va caure per la vora de la cornisa de roca. Els Neshtovar! Li havien perseguit, i havien acampat, i al matí la trobarien! No es molestarien a descobrir el que ella havia vist a la part alta de la muntanya, no quan ella havia empitjorat el seu delicte atrevint-se a anar amb Nink.

Una brisa estava bufant cap al mar des de la direcció de la muntanya. Fresca, relaxant. Alliberament, va arribar la paraula de nou. Li va seguir un altre sentiment, complex, i emfàtic: Som teus... i tu ets nostra.

L’Adari va tractar de lluitar contra les seves desconcertants llàgrimes i va caminar cap a l’uvak dorment. El vent es va alçar de nou.

Vine a nosaltres.

S'havia equivocat anant-hi. El cel li havia dit que ho fes, però això no s'assemblava a cap tipus d'alliberament que l’Adari conegués.

Va arrufar el nas davant la fetidesa. El barranc era fosc, però estava clar que alguna cosa horrible s'havia cremat allà. Ni tan sols els pous sulfurosos del sud feien tanta pudor. Va tornar la mirada al Nink, que badallava al bosc negant-se a seguir més lluny. Quin animal més llest.

Els focs actius estaven més endavant, més enllà dels arbres sobre el turó. L'aire l'acariciava mentre s'enfilava. El que fos que estiguessin cremant, no era el mateix que s'havia cremat en el barranc.

En la clariana del turó, l’Adari els va veure: persones. Tantes persones com les que s'havien reunit en la seva audiència final, només que agrupades al voltant de múltiples fogueres. Va tornar a pensar que eren els Neshtovar, que l'estaven esperant. Si es tractava d'això, llavors probablement el millor era que arribés a peu. Es va esforçar per distingir les seves veus a mesura que s'acostava. En va reconèixer una, però no les seves paraules. Es va acostar una mica més...

... i els seus peus es van separar del sòl per complet, sortint acomiadada cap a un arbre. Agitant-se frenèticament, l’Adari va colpejar amb força contra ell, caient sense alè a la seva base. Des de les ombres, unes figures van sortir corrent cap a ella. Amb prou feines podia veure-les, els seus cossos no estaven il·luminats per les fogueres, sinó pels rajos d'energia magenta que sorgien de les seves mans, tal com havia vist abans. Va ensopegar amb una arrel.

- No!

No va arribar a colpejar el sòl. Una força invisible la va atreure entre el laberint de figures, dipositant-la bruscament davant la major de les fogueres. Alçant-se, donant l'esquena a les flames, va observar als espectres que s'acostaven. Eren persones, però no com ella. No de color porpra, sinó beix, marró, vermell, i més... de tots els colors excepte del que se suposava que havien de ser. I alguns rostres no eren en absolut com el seu. Petits tentacles es retorçaven en papades vermelles. Una figura grossa i leprosa, el doble de voluminosa que la resta i amb una pell com la d’en Nink, estava dreta darrere de tots ells, grunyint guturalment.

L’Adari va cridar... però ells no l'estaven escoltant. Tots estaven ara al seu voltant, homes, dones, i monstres, vociferant paraules sense sentit. Va estrènyer les seves mans contra les orelles. No va servir de res. Les paraules penetraven a través de l'oïda. Penetraven fins a la seva ment.

Els agulles mentals es van convertir en navalles. L’Adari trontollava. Els estranys van avançar tant físicament com etèriament... empenyent-la, apartant-la, buscant. Onades d'imatges van aparèixer davant seu, dels seus fills, de casa de la seva gent... tot el que l’Adari era, tot el que Kesh era. Encara veia les boques moure’s, però la cacofonia ara retrunyia dins del seu cap. Paraules, paraules sense significat...

... que d'alguna manera van començar a connectar-se amb impressions familiars. Igual que anteriorment amb la brisa, les veus eren estranyes, però podia sentir els sons prendre forma al voltant de pensaments racionals.

- Ets aquí.

-Hi ha més. N’hi ha més.

- Porta'ls aquí.

- Porta'ns allà!

- Porta'ls aquí!

L’Adari donava voltes, o tot Kesh ho feia. Sobre ella, el grup es va apartar per deixar pas a una nova presència. Era una dona. De pell més fosca que els altres, portava un nadó acuradament embolicat en una tela vermella. Una mare, va pensar l’Adari davant el clamorós assalt. Un signe d'esperança. De misericòrdia.

- PORTA'LS AQUÍ! PORTA'LS AQUÍ! PORTA'LS AQUÍ!

L’Adari va cridar, estremint-se sota les urpes invisibles que li esgarrapaven. Els altres s'estaven apartant. La dona que estava sobre ella no. L’Adari va trontollar. Va creure veure les venoses ales d’en Nink, allunyant-se volant sobre el seu cap.

Una mà va aparèixer des del darrere i per sobre l'espatlla de la mare, apartant-se. L'estrèpit es va esvair en la ment de l’Adari. Va alçar la mirada per veure... a Zhari Vaal?

No, es va adonar, conforme els seus ulls plorosos l’enfocaven. Era una altra de les figures estranyament vestides, però corpulent i de baixa alçada com el seu marit. Un cop s'havia imaginat a Zhari al fons del mar, amb el seu intens color malva perdut. Aquest home era encara més pàl·lid, però la seva fosca mata de pèl i els ulls marrons vermellosos li proporcionaven un aspecte de seguretat i confiança. L'havia vist abans, a la muntanya. L'havia escoltat abans, en el vent.

- Korsin -va dir ell, simultàniament en la seva ment i amb una veu tan relaxant com la del seu avi. Va fer un gest assenyalant-se a si mateix-. Em dic Korsin.

La foscor es va tancar al seu voltant.

Següent