VII
Dia 50: Regals
jawa, i el casament
Trenta-un jawes van venir al casament, i
van portar sacs de roca de sal, un litre d'aigua, un gran retall de la seva
tela marró... i un droide de diagnòstic tan petit que cabria en el palmell de
la mà. No s'havien decidit per un regal, així que van portar una mica de cada
cosa de la que havíem parlat.
El droide de diagnòstic parlava el llenguatge
binari dels evaporadors. Els jawes l’havien polit tan a consciència que feia
mal mirar al sol al costat dels altres regals.
La gent es quedava mirant els seus rics
regals, i se sorprenia davant el plaer que sentien els jawes per haver estat
convidats.
L’Eyvind va anar corrent cap a mi i em va
demanar que anés a traduir per a ell i l’Ariela. Volien donar les gràcies als
jawes. Estava al costat de la ponxera amb els Jensen i la mare i la germana de
l’Ariela, que havien vingut des d’Alderaan per al casament. La Sra Jensen em va
aturar abans que pogués anar-me'n.
-Potser tens raó sobre tot això -va dir la
Sra Jensen-. Potser la tinguis.
Li vaig somriure i em vaig apressar per
anar a traduir. Tots els jawes em van saludar amb una inclinació de cap, i jo
els hi vaig tornar. Vaig traduir per a l’Eyvind i l’Ariela, i després vaig
començar a respondre a les preguntes dels jawes sobre aquesta cerimònia humana:
Sí, els humans allà reunits eren potencials clients de les seves mercaderies i,
sí, el petit droide de diagnòstic els havia impressionat a tots, no, l’Eyvind i
l’Ariela no consumarien el seu matrimoni en públic, sí, tothom esperava que
l’Eyvind i l’Ariela tinguessin fills, sí, els humans portaven aliments
especials al casament per fer el dia memorable.
-Proveu el suc especiat -vaig dir-. Us
encantarà. És millor que l'aigua pura.
Em vaig preguntar què pensarien de
l'espècia. Em van seguir a la taula de begudes, i vaig servir una copa de suc
especiat per en Wimateeka i la hi vaig oferir.
Ell es va limitar a sostenir la copa i
mirar al seu interior.
- La copa està molt freda! -Va dir.
-Solem servir begudes
fredes en les ocasions importants -vaig dir.
- Per què és vermell? Porta sang?
-No..., no bevem sang!
En Wimateeka em va mirar d'una manera
estranya, i de sobte em vaig preguntar si els jawes bevien sang en les seves
noces. Probablement ho descobrís bastant aviat. En Wimateeka encara no havia
provat la beguda.
-És bastant bo -li vaig assegurar-.
Almenys, això pensem nosaltres.
- Quant costa això? -Va preguntar,
finalment.
De manera que pensava que havia de pagar
per això. Sens dubte tots ells estaven preocupats per no tenir prou per pagar
pel menjar i les begudes... especialment si es veien pressionats a provar
certes coses.
-Tot aquí és un present per als convidats
al casament -vaig dir.
Llavors en Wimateeka va somriure, i va
alçar la copa cap als llavis. Els seus ulls es van obrir quan va provar el suc
especiat... i em vaig preguntar si l’escopiria, però no ho va fer, i aviat va
prendre una altra beguda. Vaig servir a la resta dels jawes, i a tots els va
encantar el suc especiat i em van demanar més i vaig estar servint als jawes
durant quinze minuts seguits.
L’Eyvind es va acostar a mi, nerviós i
ansiós.
-Vull començar ja -va dir-, però l’Owen i
la Beru encara no són aquí, i em van assegurar que vindrien.
- Qui sap el que els retardarà? -Vaig dir,
mentre oferia a un jawa altra copa de suc especiat -. Però serà millor que
comencis aviat o hi haurà trenta-un jawes borratxos abans del casament.
L’Eyvind va riure.
I van començar els
trets.
Des de més enllà dels
lliscants terrestres. Tothom havia aparcat a l'oest de la casa de l'Eyvind, i
la commoció va venir d'allà: Dos o tres homes estaven cridant i disparant als
lliscants terrestres. Em vaig preguntar per què podrien fer semblant
estupidesa... i llavors vaig veure els habitants de les sorres.
Els adolescents, vaig pensar. Se'ls havia
ficat al cap robar un lliscant terrestre o dos mentre estàvem ocupats amb el
casament.
Els habitants de les sorres van contraatacar
amb els seus bastons gaffi, i van llançar alguns d'ells amb punteria letal, i
la gent va cridar i va córrer a la recerca de refugi, i l’Eyvind va córrer per
començar a disparar o per aturar el tiroteig, no sé quina de les dues coses.
Vaig córrer darrere seu, però el vaig perdre en la multitud, i quan em vaig
obrir pas gairebé caic sobre l’Ariela que sostenia alguna cosa a terra.
A l’Eyvind. Em vaig agenollar al seu
costat. Estava sostenint a l’Eyvind tot cobert de sang, i hi havia trets al
nostre voltant, i habitants de les sorres. Em vaig aixecar i em vaig mantenir
davant l’Ariela per si de cas em reconeixien i així no ens matessin a mi ni a
l’Ariela, o per si algun d'ells retrocedia veien-me...
Però alguna cosa em va colpejar a l'esquena
i em va fer trontollar, un cop de revés amb la part ampla i plana d'un bastó
gaffi, i no vaig poder respirar per un instant, encara que no vaig arribar a
desmaiar-me. Vaig sentir crits, i vaig sentir l’Ariela cridar, i no em
podia moure, només podia veure, per un instant, els peus dels habitants de les
sorres corrent al meu voltant, i després peus humans, i un humà que m'aixecava
i m’increpava a la cara.
- És culpa teva! -Va cridar-. Això ve per
oferir-los aigua.
Em va tirar de nou a terra, però ja podia
respirar i em vaig aixecar per mi mateix, i s'estaven duent a l’Eyvind.
-És mort -em va cridar algú, i les paraules
em van colpejar gairebé tan fort com m'havia colpejat el bastó gaffi. Novament
no podia respirar.
-S'han dut a l’Ariela -va cridar algú més-.
L'han apartat de l'Eyvind i se l'han emportat.
La mare de l’Ariela em va agafar el braç.
-Has de salvar-la –em va dir-. Els altres
van a anar rere dels habitants de les sorres per disparar, i els habitants de
les sorres segurament mataran a la meva filla abans que pugui ser rescatada.
Has de salvar-la.
-Aniré amb Wimateeka -vaig dir-. Ell pot
traduir per mi.
I aquest va arribar a ser el nostre pla:
Tenia dotze hores per trobar els habitants de les sorres i convèncer-los que em
tornessin l’Ariela. Mentrestant, tots els altres organitzarien una batuda ben
equipada. Si jo no estava de tornada en dotze hores, ells anirien a buscar-la.
I anirien a matar els
habitants de les sorres.
Vaig trobar a Wimateeka i als altres jawes
reunits en el seu reptador. Els vaig explicar el que havia de fer, i vaig
demanar a Wimateeka que vingués amb mi. Va començar a tremolar, però es va
aixecar i va caminar amb mi al meu lliscant. Seguia tremolant quan ens vam
muntar en ell.
Després de posar-lo en marxa, em vaig
preguntar per què jo no tremolava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada