VIII
Dia 50, primera
hora de la tarda: Espero a l'evaporador amb un últim present d'aigua
Vaig esperar al costat de l’evaporador
perquè vaig pensar que els habitants de les sorres portarien a l’Ariela al seu
campament principal, en algun lloc al nord-oest d'aquí. Podia viatjar més ràpid
que els adolescents en el meu lliscant de superfície, així que estaria per
davant d'ells i ells haurien de passar al meu costat. Probablement es
detindrien a veure si els havia deixat una mica d'aigua.
I havia pensat el que els diria. Ells eren
adolescents que necessitaven provar ser dignes de ser adults. Podria oferir-los
una manera de ser recordats per sempre en els relats i de guanyar-se una
maduresa que seria honrada sempre: negociar amb els jawes i amb mi per
assegurar les fronteres de la seva terra i per tant la seva manera nòmada de
vida. Sabia que haurien de consultar amb els seus adults, però els adolescents
podien començar el procés i convèncer-los que això era necessari.
Esperava que estiguessin d'acord amb mi.
Esperava que no em decapitassen abans. Esperava que acceptessin que l’Ariela
era un assumpte banal comparat amb això i que l'aigua i la tela que en
Wimateeka i jo havíem portat de casa per negociar per ella servissin per
rescatar-la.
Així que vam esperar a la sorra, amb la
nostra aigua i la nostra roba, i la unitat d’holopantalla i el meu mapa.
I llavors, de sobte, van arribar al nostre
costat. En un instant estàvem envoltats per joves habitants de les sorres, cada
un d'ells armat amb un bastó gaffi, amb la seva esmolada fulla brillant sota la
dura llum del sol. Les dunes estaven cobertes per habitants de les sorres. Vaig
buscar l’Ariela, però al principi no vaig poder veure-la.
Em vaig posar dret i vaig alçar el braç i
vaig tancar el meu puny i els vaig saludar.
-Koroghh gahgt takt.
Tots estaven
immòbils i silenciosos. Cap
d'ells va parlar ni va alçar el braç. Llavors va ser quan vaig veure l’Ariela:
lligada i emmordassada i vigilada al capdamunt d'una duna cap al sud.
-Digues als habitants de les sorres el que
jo digui –li vaig demanar a Wimateeka, i sabia que havia de parlar ràpidament i
bé per salvar la vida de l'Ariela, i probablement la d’en Wimateeka i la meva
pròpia.
Els vaig dir que podíem aturar els
problemes com el que havia tingut lloc avui. Coneixia una manera. Els vaig
explicar el meu pla, i la meva esperança que l'Imperi arribés a reconèixer el
que havíem fet, i el que això significaria per al seu poble i el meu.
En Wimateeka va tenir problemes per
explicar allò del mapa, i jo no sabia si podrien entendre què era un mapa. En
Wimateeka i jo vam preparar una zona plana a la sorra, i vam col·locar-hi la
unitat d’holopantalla i vam presentar el meu mapa. Alguns dels habitants de les
sorres van retrocedir, sorpresos, però altres aviat van avançar,
arremolinant-se al seu voltant, i el mapa va començar a tenir sentit per a
ells.
Però jo no negociaria fins que haguessin alliberat
l’Ariela.
-El que estem a punt de fer és millor que
més morts -vaig dir-. Vull que allibereu a la vostra captiva; entregueu-me-la.
És la meva amiga. Accepteu aquesta aigua i aquestes teles com a compensació
pels problemes que heu tingut pel fet d’ocupar-vos d'ella fins ara.
Van discutir sobre això, però al final van
prendre l'aigua i les teles i els van passar cap a algun lloc al fons de la
multitud, i van tallar els lligams de l’Ariela, la van alliberar i van deixar
que s'acostés a mi.
Avançava lentament a
través de la multitud d'habitants de les sorres. Tot just s'apartaven per deixar-la
passar. Però era més alta que tots ells, de manera que va mantenir la vista
fixa en mi i en Wimateeka i al final va arribar al costat de nosaltres. La vaig
abraçar, i ella ens va abraçar a mi i a Wimateeka.
I vam començar a regatejar i a negociar i a
dibuixar les línies en el meu mapa.
Estava funcionant.
Vaig pensar en totes les generacions
d'antropòlegs que haurien volgut ser aquí amb els habitants de les sorres. El
dia brillava amb la llum del sol, i jo podia sentir com la tensió es diluïa i
ens abandonava. El meu mapa no havia lluït tan bell, vaig pensar, com ho va fer
llavors brillant a la superfície sobre la sorra i dividit per les línies negres
de les fronteres.
Vam acabar de negociar, sis hores abans del
final del meu termini marcat.
L’Ariela i en Wimateeka i jo ens vam
preparar per anar-nos-en.
Els habitants de les
sorres van romandre drets mirant-nos, després van començar a allunyar-se cap
les dunes, dirigint-se al nord-oest, cap al seu campament.
L’Ariela va pujar al meu lliscant
terrestre.
Vaig ajudar a Wimateeka a pujar a ell i
després vaig pujar jo.
I la duna a l'oest va esclatar en flames.
El meu evaporador va explotar en trossos, i va sortir vapor d'ell com si fos
fum. Explosions van esquinçar l'aire... i els joves habitants
de les sorres cridaven i corrien.
Sis hores abans del final del nostre
termini... després de tot el que havíem treballat per evitar que ocorregués.
Havia d’aturar aquest tiroteig.
Vaig volar directament al lloc del que
provenien els trets, un cim rocós al sud, i no ens va arribar cap tret. Al nostre pas s'obria un camí entre els trets.
Tropes d'assalt. Hi
havia tropes d'assalt imperials a les roques. Els grangers que se m'oposaven
els havien cridat, va ser tot el que vaig poder pensar. Vaig aturar
violentament el lliscant terrestre i vaig córrer cap a les roques.
- Deixeu de disparar! -Vaig cridar-. Ni tan
sols són adults els que esteu matant!
Però ningú em va escoltar ni va deixar de disparar.
Vaig començar a empènyer als soldats d'assalt i vaig desviar les seves armes
per fer que s'aturessin... i em van agafar per darrere i em van llançar contra
la roca.
- Atura't! -Em va cridar algú.
Eren els altres
grangers que em tenien, vuit o deu d'ells.
-Els soldats d'assalt
et mataran –em va xiuxiuejar algú a cau d'orella-. Sobreviu al dia
d'avui i ja parlarem més tard del que ha passat.
Vaig tractar d'alliberar-me, i em van
empènyer de nou.
-L'Imperi mai deixarà que el teu pla
funcioni -em va xiuxiuejar a cau d'orella una altra persona, i llavors l’Ariela
va aparèixer davant meu, amb la cara pàl·lida i solcada per llàgrimes.
- No ho veus? -Em va dir-. Volen problemes
en tots els mons perquè la majoria rebi amb els braços oberts la seva presència
per mantenir la pau. Si crees aquí la pau, els nostres veritables enemics es
mostraran amb claredat... I llavors què?
Hi hauria d'haver previst això. Hauria
d'haver sabut que passaria des del primer dia que els governadors imperials van
rebutjar cartografiar aquesta regió.
El foc es va aturar. Els altres grangers
van donar les gràcies a les tropes d'assalt per "rescatar" l’Ariela,
en Wimateeka i a mi.
-Ara haurà d'evacuar la seva granja durant
un temps -em va dir un soldat d'assalt-. No serà segur romandre a casa, tan
aïllada com està.
No només hauria d'evacuar-la per un temps.
Aquest podria ser el final de la meva granja. Els habitants de les sorres
segurament voldrien matar-me... llevat que pogués trobar una manera de
convèncer-los que jo no els havia traït, llevat que pogués trobar una manera de
convèncer-los qui els havia traït en realitat.
-Escoltarem al jawa a casa -va dir un altre
soldat d'assalt.
-No -vaig dir-. El portaré jo mateix.
I ho vaig fer. No anava a deixar que el
portessin sol. Vaig pensar que podrien matar-lo si el portaven, només per a
enfurir els jawes i aixecar un mur entre ells i els grangers. De manera que un
contingent de les tropes d'assalt ens va escortar a la fortalesa jawa.
Vaig baixar a Wimateeka del meu lliscant,
prop de les portes de la seva fortalesa, i es va afanyar a entrar sense dir-me
ni una paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada