Ben endinsat en l’hiperespai, Cronal va treure la Corona
de l'Ombra. La seva càmera de suport vital estava enterrada en un asteroide de fonmassís;
amb la Corona de l'Ombra per concentrar i ampliar el seu control, podia trencar
la pedra que cobria les finestretes de la seva càmera i gaudir així del infinit
no-res de l’hiperespai.
Adorava contemplar l’hiperespai, el no-res fora de
l'univers. Un lloc que quedava més enllà fins i tot del concepte de lloc... Els
mortals comuns de vegades es tornaven bojos, sucumbint al deliri de l’hiperencís,
en contemplar massa temps el buit. A Cronal li semblava relaxant: un besllum de
l'oblit que hi ha més enllà de la fi de totes les coses.
Per a ell s'assemblava a la Foscor.
Seria un consol per a totes les frustracions que havia
afrontat en aquells últims dies. Com era possible que sempre semblés haver-hi
un Skywalker disposat a barrar-li el pas?
Així i tot, la feblesa del noi Skywalker havia estat una
benedicció. Quina sort tenia que a Skywalker li faltés força de caràcter per
simplement matar-lo.
Fins i tot en el vagar de Cronal per les impenetrables
terres ermes de l'esperança en les quals s'havia extraviat, havia estat capaç
d'assestar un cop a la incipient segona República del que mai es recuperaria.
Per no esmentar que encara posseïa l'avançada tecnologia gravitatòria feta
possible per les propietats del fonmassís, a més de la Corona de l'Ombra.
Sí, havia perdut la millor oportunitat de fer-se amb un
cos jove, poderós i influent, però encara tenia el seu propi cos amb tots els
seus poders intactes. En uns dies, els suficients per assegurar-se que totes
les naus republicanes encara en el Sistema Taspan només estiguessin tripulades
per cadàvers, podria tornar, extreure el fonmassís dels núvols d'asteroides i
començar de nou.
Encara que no anava a repetir el mateix error. Mai més
intentaria crear en lloc de destruir. Mai més crearia res excepte motors d'una
destrucció encara major.
Mai més abandonaria el Camí de la Foscor.
El seu govern de la galàxia no seria un mer Segon Imperi,
seria el Regne de la Mort. Presidiria un univers d'infinit sofriment l'única fi
del qual seria l'oblit, tan mancat de sentit com la vida.
Escenificaria l'últim acte en la saga de la galàxia.
Amb aquell somni per consolar-lo en el seu exili
temporal, es va col·locar la Corona de l'Ombra en el cap i va enviar la seva
voluntat cap a la Foscor que hi ha més enllà de la foscor, per fer-se amb el
control de la ment de la pedra.
Però on deuria haver-hi Foscor, només va trobar llum.
Llum blanca, brillant, encegadora, un jove estel nascut a
l'interior del seu cap. Li va abrasar la ment, dinamitant fins i tot el seu
record de la foscor. Va recular convulsivament, com un cuc en trobar una pedra
incandescent. Allò era més que llum; era la Llum.
Era el poder per espantar la Foscor.
Allò era inconcebible. Què podia escalfar el seu no-res
absolut? Què podia esvair la seva nit infinita?
Hauries de saber-ho. La veu de la Llum no era una veu. Parlava sense parlar,
comunicant-se no amb paraules sinó amb enteniment. Tu em vas convidar a venir.
Skywalker? Aquella llum era Skywalker?
En l'instant en què va pensar el seu nom, Cronal ho va
veure: una forma de llum, absoluta, inflexible, agenollada al Centre de
Selecció del cor més fosc de la Base de l'Ombra, amb les mans entrellaçades amb
les enormes urpes de Kar Vastor.
Havia connectat els seus nervis ombra amb els de Vastor
i, gràcies a l'íntima connexió entre Vastor i Cronal, d'alguna manera s'havia
projectat fins a tocar al propi Senyor de l'Ombra.
En la Foscor, Cronal va veure somriure a Skywalker. Gràcies per reunir-te amb mi aquí. Em
preocupava una mica que poguessis marxar-te amb aquesta estúpida corona teva.
Allò era impossible. Devia ser una al·lucinació, un
producte retorçat de la seva Visió Fosca fora de control. Estava en
l’hiperespai! L’hiperespai no interactuava, no podia fer-ho, amb l'espai real...
Vaig estar amb Ben
Kenobi en l’hiperespai quan va percebre la destrucció d’Alderaan.
Cap mur pot contenir la
Força.
La Força, la Força, aquell patètic Jedi seguia donant la
tabarra amb la Força! Algun d'ells havia entès alguna vegada com d'innocents i
estúpids que eren? Si algun entrelluqués si més no per un moment el veritable
poder de la Foscor, aquella visió hauria apagat les seves diminutes ments com espelmes
enmig d'un huracà...
La meva diminuta ment
es va apagar? Crec que em vaig perdre aquesta part.
Cronal va poder sentir una lleugera ironia, com un avi
tolerant bregant amb l’enrabiada d'un nen. La ira va créixer en el seu interior
com la lava fosa ascendint per una falla volcànica. Aquell jove ingenu podria
haver-se enganyat a si mateix fins al punt de creure que la seva llum
insignificant podia omplir la Foscor absoluta? Que brillés sol en la nit
eterna.
Cronal es va obrir completament a la Foscor, esquerdant
les portes de la seva ment, expandint l'esfera del seu poder com un horitzó de
successos badallant per engolir l'univers. Va envoltar la llum de l’Skywalker i
la va apagar amb una sacsejada de poder.
En aquella sorra, ments nues davant la Foscor lluitant en
un no-espai més enllà fins i tot de l’hiperespai, no hi havia edat, ni salut,
ni força física. Allà l'únic poder que comptava era el de la voluntat.
Skywalker i la seva suposada Força mai podrien igualar el domini de Cronal
sobre el Camí de la Foscor.
En aquell nivell, Cronal era Blackhole. Cap llum podia
escapar de les seves urpes.
Escapar? Jo? Has
oblidat que ets tu qui està escapant?
Cronal va sentir de sobte, de manera inexplicable i poc
agradable, calor.
Al principi va rebutjar aquella sensació poc grata; era
un servidor de la Foscor massa expert per deixar-se distreure per una fallada
menor en els ajustos del seu suport vital. Però a poc a poc es va anar adonant
que el seu cos, en concret la seva pell, no semblava sentir cap calor. De fet,
estava gelada. I humida.
Com si, d'alguna manera, estigués cobert de suor freda.
Va dirigir la seva ment cap a la Foscor i va tornar a
convertir-se en el forat negre definitiu. Va examinar l'abisme de la foscor en
què s'havia convertit i va descobrir que era impecable. Perfecte. L'expressió
definitiva del poder absolut de la Foscor.
Aquell noi, aquell infantil Jedi, havia cregut que la
seva minsa llum podia resistir aquell poder? El forat negre de Cronal havia
devorat fins a l'últim lumen; la llum de l’Skywalker s'havia apagat per sempre.
Els seus puerils trucs de la Força no li havien fet res.
Això és perquè no
estic intentant fer-te res a tu. Estic fent alguna cosa a través teu.
Què?
Com podia seguir
parlant Skywalker?
Una por insidiosa va començar a enverinar la petulant
satisfacció d’en Cronal. I si Skywalker estava dient la veritat? I si el noi
havia caigut derrotat amb tanta facilitat perquè això era el que havia volgut?
Ja havia utilitzat el ridícul do de la Força per forjar una connexió amb Cronal
a través de Kar Vastor... i si la llum no havia estat destruïda en caure en el
forat negre que era la ment de Cronal?
I si la llum simplement l'havia travessat?
Aquí és on ensopegueu
els de el Costat Fosc. Què és l'oposat d'un forat negre?
Cronal havia sentit aquella teoria cosmològica abans: que la matèria que cau en un forat negre
passa a un altre univers... i que la matèria que cau en altres universos a
través de forats negres podria passar al nostre, esclatant en energia pura i
transcendent.
L'oposat d'un forat negre és una font blanca.
M'han ensarronat, va pensar.
L'alquímia Sith que havia creat la Corona de l'Ombra li
havia imbuït amb el control sobre el fonmassís en totes les seves formes; per
submergir a Skywalker en la Foscor, Cronal havia obert un canal en la Corona. A
través de la Corona.
A través de la Corona de l'Ombra, la llum de l’Skywalker
podia brillar sobre tots els cristalls de la foscor.
Tots els soldats d'assalt ombra. Totes les estacions de
gravetat. Cada mil·límetre de la xarxa ombra dels nervis cristal·lins del seu
cos, i del de Vastor, i...
Fins i tot del d’en Cronal!
Va llançar un rugit i va retornar la ment al seu cos;
només necessitava un segon per llevar-se la corona del cap.
O així deuria haver estat, d'haver pogut moure els braços...
Sota la lluenta resplendor de les finestretes de la seva
càpsula de suport vital, Cronal només va poder romandre assegut i observar
horroritzat com de la seva pell començava a brollar oli negre. Aquell oli negre
li sortia per tots els porus, de les oïdes, el nas, la boca i els ulls. Aquell
oli negre brollava fins i tot dels canals de l'interior de la Corona de
l'Ombra.
I fins que no va sortir l'última gota del seu cos, Cronal
no va poder respirar.
No obstant això, no va tenir temps per més que una simple
respiració abans que el fonmassís tornés a endurir-se, atrapant-lo per complet
en un sarcòfag de pedra. L'asteroide de fonmassís que envoltava la seva càmera
es va fondre i els seus trossos es van vaporitzar en caure de la zona d’hiperimpulsió.
Poc després, va caure el propi hiperimpulsor, com si hagués estat muntat en la
pedra, en comptes de la càmera.
La càmera, sense l'embolcall de realitat de l’hiperimpulsor,
senzillament es va dissoldre.
Cronal va tenir temps suficient per entendre què estava
passant. Va tenir temps suficient per sentir que els seus àtoms perdien la seva
realitat i desapareixien en el no-res infinit de l’hiperespai.
***
Han estava assegut sobre el llençol de supervivència de
policapa sota la mandíbula d'estribord del Falcó,
subjectant-se els genolls i esperant la sortida del sol. La Leia estava
estirada sobre el llençol, al costat d'ell, respirant lentament i amb
facilitat. Semblava estar senzillament dormida.
No li va semblar que hagués de despertar-la.
L'única paraula que la Leia havia estat capaç de
pronunciar havia estat llum. No
deixava de demanar llum, fins i tot amb totes les fonts de llum del Falcó enceses al màxim de la seva
potència. Segurament estava parlant d'un altre tipus de llum.
I quan Han va rebre les nefastes notícies sobre la
situació de Lando, va pensar que podia donar-li a la Leia el que li demanava.
De totes maneres, anaven a morir tots. No hi havia
escapatòria en aquell parany. L'única elecció possible era morir en la
desintegració de Mindor o acabar rostits vius per les erupcions estel·lars de
Taspan.
Així que va aterrar el Falcó en el destruït camp de batalla, va estirar el llençol i va
posar la Leia el més còmoda que va poder. Chewbacca es va mantenir en segon
pla; mirant-los des de la cabina del Falcó,
per respecte. Entenia que els humans solen voler intimitat en moments com
aquell.
Han s'havia quedat al costat de la Leia mentre els seus
atacs remetien; s'havia quedat al costat d'ella mentre brollava fonmassís negre
i brillant per tots els porus del seu cos, mentre sortia d'ella i s'acumulava
en un toll sobre el llençol. I es quedaria al costat d'ella quan els
terratrèmols s'intensifiquessin i el letal sol s'alcés sobre l'horitzó.
Estaria al costat d'ella quan el planeta explotés.
Una ironia amarga: havia sofert tant en veure's obligada
a veure el seu món natal destruït. Ara moriria d'una manera tan brutal com
havien mort la seva família i tota la seva gent.
Precisament per això no li semblava que hagués de
despertar-la.
Però la Força tornava a mostrar un sentit de l'humor
macabre; la Leia es va moure i les seves parpelles van palpitar.
—Han...?
—Estic aquí, Leia —va sentir que el cor anava a saltar-li
del pit—. Estic aquí.
La mà de la Leia va buscar les seves.
—Tan fosc...
—Sí —va dir Han—. Però està sortint el sol.
—No... aquí no. On estava —va respirar profund i va
exhalar amb un llarg i lent sospir—. Era tan fosc, Han. Era tan fosc i per
tanta estona que no podia recordar ni qui sóc. No podia recordar gens.
Va obrir els ulls i va veure la cara d’en Han.
—Excepte a tu.
Han va empassar saliva i li va estrènyer la mà. No es
fiava de la seva veu.
—Era com... com si estiguessis amb mi —va murmurar ella—.
Eres l'única cosa que em quedava... i no necessitava res més.
—Ara estic amb tu —va dir amb una veu ronca i
vacil·lant—. Estem junts. I sempre ho estarem.
—Han... —ella es va incorporar per asseure's i es va
fregar els ulls amb una mà—. Hi ha alguna cosa per menjar?
—Què?
—Tinc gana. Hi ha una mica de menjar?
Han va sacsejar el cap, desconcertat. Va fer un gest amb
el cap cap als cadàvers de soldats d'assalt que cobrien el terra.
—Només, ja saps, paquets de racions imperials. I
probablement estiguin espatllades.
—No m'importa.
—Bromeges?
Ella es va encongir d'espatlles i li va dedicar un
somriure que fins i tot en aquell moment, a minuts de la seva mort, li va
accelerar el cor i li va tallar la respiració.
—Fem un pícnic —va dir ella—. Fem un pícnic i contemplem
l'alba. Per última vegada.
—Sí —va dir ell—. Sí, sona bé.
Va obrir uns quants paquets de racions de soldats morts i
es van asseure junts, espatlla amb espatlla, menjant en silenci mentre
l'horitzó començava a brillar com si el planeta estigués en flames.
—Bé, una cosa és segura —Han es va obligar a esbossar un
dels seus vells mig somriures—, no oblidarem aquest pícnic mentre visquem, eh?
La Leia va somriure, encara que els ulls se li van
humitejar amb llàgrimes.
—Sempre tan bromista. Fins i tot aquí. Fins i tot ara.
Han va assentir.
—Bé, ja saps, sempre ens posem romàntics quan som a punt
de morir. Començava a fer-se repetitiu.
El terra sota els seus peus va donar un espasme, i
després un altre, i la Leia va dir:
—Crec que hauríem de respectar la tradició.
—De debò?
—Fes-me un petó, Han. Per última vegada —La Leia va posar
una mà en la galta d’en Han. El seu tacte era càlid i sec, i increïblement bell
per a ell—. Per tots els petons que mai ens donarem.
Han la va agafar entre els seus braços i va baixar la
seva cara fins a la d'ella... i llavors un gran udol d'alegria d'un wookiee que
va ressonar des de la cabina li va fer aixecar el cap i obrir els ulls.
—Què? Chewie, estàs segur?
Chewbacca va copejar el transpariacer de la cabina i va
agitar les dues mans, cridant-los frenèticament. Han es va posar dempeus i va
aixecar la Leia com si no pesés res.
—Han... Què passa? —va preguntar ella feblement—. Què ha
dit?
—Saps tots aquests petons dels quals parlaves? —amb la
mirada il·luminada, la va portar fins a l'ascensor de càrrega del Falcó—. Diu que si ens movem de pressa,
potser puguem donar-nos-els!
***
Dins del seu cap, Luke va sentir que els estels
s'apagaven un a un.
Connectat a través de Kar amb Cronal, a través de Cronal
amb la Corona de l'Ombra, i a través de l'antic poder de l'alquímia Sith de la
Corona amb cada ment Fonedora en cada tros de fonmassís de la galàxia, Luke
havia brillat sobre ells amb la llum de la Força. Aquella llum els havia atret
com la llum de la lluna atreu a les arnombres, i van descobrir que aquella llum
inesgotable podia omplir-los fins a desbordar-los. Mai tornarien a alimentar-se
de la llum; ja no ho necessitarien. Brillarien per sempre amb llum pròpia.
I així van sortir de tots aquells llocs als quals els
havia portat la Foscor.
Luke els va sentir marxar-se.
Els va sentir abandonar les estacions de gravetat. Els va
sentir abandonant la Corona de l'Ombra, i el cos de Cronal, i el de la Leia, i
el de Kar i el seu propi.
I va sentir als soldats d'assalt, a milers per tot el
sistema. Va sentir a tots els homes que lluïen l'armadura negra de Cronal. Va
sentir la incontrolable ira i set de sang, el frenesí guerrer gairebé cec que
havien deslligat i perllongat els cristalls del seu cervell. Va sentir el dany
causat per la força brutal del creixement dels cristalls.
Va sentir el que provocaria la sortida dels cristalls.
No va mirar cap a una altra part. No va renunciar a la
seva percepció. Li ho devia a aquells homes. Pot ser que fossin enemics, però
no deixaven de ser homes.
Cap d'ells havia volgut allò. Cap s'havia presentat
voluntari per a allò. Cap hi havia si més no cooperat. Allò els hi havien fet
amb un menyspreu absolut per la seva humanitat; Luke no podia permetre que ara
que els hi desfeien els passés el mateix.
Així que es va quedar amb ells mentre el fonmassís dels
seus cossos i cervells es liquava. Es va quedar amb ells mentre brollava de
cada porus dels seus cossos. Es va quedar amb ells quan la sortida del fonmassís
va activar l'engranatge d'home mort.
Es va quedar amb ells quan tots els soldats d'assalt en
tot el sistema, tots alhora, es van esfondrar i van estremir. I van morir.
Luke va sentir totes les morts.
Era tot el que podia fer per ells.
Quan finalment va apartar la seva ment de la Foscor, Luke
es va trobar en una foscor del tipus més comú. El centelleig de les
descàrregues d'energia havia desaparegut de la sala que havia estat el Centre
de Selecció.
Es va agenollar en la foscor i des d'aquella foscor va
arribar un llarg i lent rugit que la Força li va permetre comprendre com
paraules.
Jedi Luke Skywalker.
Ja està fet?
Projectant-se en la Força va poder sentir que les naus
republicanes supervivents saltaven a l’hiperespai, mentre les masses ombra
artificials de les estacions de gravetat destruïdes es contreien i
desapareixien.
Va sentir la desintegració final de la Base de l'Ombra, i
la destrucció final de Mindor sota la radiació letal de les erupcions de
Taspan.
Tot desaparegut. Tot havia desaparegut.
No quedaven més ombres.
—Sí —va dir Luke—. Sí, està fet.
Ara és quan morim.
—No ho sé —va dir Luke—. Probablement.
Quant falta?
Luke va sospirar.
—Això tampoc ho sé. Vaig segellar la càmera en entrar,
així que tindrem aire. Durant un temps. Però no sé quin grossor ha de tenir la
pedra que ens envolta ara que la muntanya s'ha desintegrat. No sé quanta
radiació pot bloquejar. Potser ja ens estigui cuinant.
I no hi ha ningú que
pugui venir a buscar-nos.
—Les seves naus no poden protegir-los. No d'una radiació
com aquesta.
En aquest cas, aquí
acaben les nostres vides.
—Probablement.
No m'agrada aquest
lloc. No sé com vaig arribar fins a aquí, però sé que no ho vaig triar.
—Cap de nosaltres el va triar.
És un mal lloc per
morir.
—Sí.
Si pogués triar,
preferiria no morir al costat d'un Jedi.
—Ho sento —va dir Luke. Sincerament.
—He conegut a Jedi.
Fa molts, molts anys. Conèixer-los no va ser cap plaer. Creia que no tornaria a
conèixer a cap altre, i m'agradava la idea.
»Però és el meu plaer
saber que estava equivocat.
»M'alegro d'haver-te
conegut, Jedi Luke Skywalker. Ets més del que eren ells.
—Això és... —Luke va sacsejar el cap vagament,
parpellejant en la foscor—. Bé, gràcies, però jo no sé amb prou feines gens.
Això creus tu. Però
t'ho dic jo: ets més gran que els Jedi d'antany.
Luke només va poder arrufar les celles i tornar a
sacsejar el cap.
—Per què dius això?
Perquè a diferència
dels Cavallers d'antany, Jedi Luke Skywalker...
»Tu no li tens por a
la foscor.
***
R2-D2 estava aferrat a la superfície d'un diminut
asteroide que descendia en espiral cap a l'esfera estel·lar de Taspan.
L'asteroide era pràcticament esfèric, tenia un diàmetre
que probablement era la meitat que el del Falcó
Mil·lenari i una rotació lenta, prou lenta perquè el petit astromecànic
pogués arrossegar-se fins al costat fosc de l'asteroide agafant-se a la roca
amb els seus braços manipuladors. D'aquella manera, R2-D2 mantenia l'asteroide
entre ell i la radiació de les erupcions estel·lars de Taspan; radiació que
podia fregir-li els circuits per sempre en menys d'un segon.
D'aquella manera, R2 calculava que podria mantenir la
seva capacitat operativa per altres set punt tres hores estàndard, temps
després del qual el seu asteroide passaria entre Taspan i un núvol
particularment dens d'asteroides, els quals reflectirien suficient radiació
dura en el costat fosc del seu per experimentar, estimava que amb un 89,756 per
cent de certesa, una sobtada fallada fatal de sistema.
L'apagat permanent.
Si per xamba sobrevivia a aquell trànsit, estava
raonablement segur, 83,973 per cent, que sobreviuria altres dos punt tres hores
estàndard.
No li afligia la possibilitat de l'apagat; havia passat
diversos segons calculant les possibilitats totals de supervivència personal
abans d'anul·lar judiciosament el sistema ejector de deixalles del Falcó, llançar-se a l'espai menys d'un
segon abans que la nau sortís de la Base de l'Ombra en plena desintegració.
Aquella possibilitat era tan diminuta com per desafiar la noció de
possibilitat; calculava que tenia les mateixes possibilitats de mantenir-se
operatiu com de superar una transició de fase quàntica que el transformaria
instantàniament en un ocell gooney lofquarià.
No obstant això, la Princesa Leia li havia donat
instruccions en més d'una ocasió, amb molta fermesa i en termes molt clars, de
cuidar d’en Luke Skywalker. Les consideracions sobre la seva supervivència
personal eren irrellevants per a la tasca que tenia assignada.
No li preocupava la supervivència. No obstant això,
aproximadament cada minut dedicava un o dos mil·lisegons a accedir als escassos
directoris de la seva extensíssima biblioteca dels enregistraments de les seves
aventures amb l'únic droide en la seva llarga, llarguíssima, existència al que
podia etiquetar sincerament com a amic: C-3PO. No preveia trobar a faltar a
C-3PO; no preveia ser capaç de trobar a faltar a ningú ni res així. No obstant
això, experimentava una peculiar sensació en les seves subrutines d'interacció
social cada vegada que accedia a aquells directoris en particular. Era una
sensació alhora positiva i negativa; i era clarament impossible, per al
considerable desconcert d’R2, quantificar-la.
Suposava, després de molta computació, que havia de
lamentar no tornar a veure al seu amic mai més, mentre que al mateix temps li
proporcionava un considerable consol saber que el seu amic estava, i seguiria
estant en el futur immediat, bastant fora de perill.
D'alguna manera allò semblava fer-li més capaç de
concentrar-se en la tasca que tenia entre mans.
Quan el Falcó
s'havia marxat sense Luke a bord, R2 va saber exactament què havia de fer i ho
havia fet. Una vegada alliberat de l’ejector de deixalles, havia ajustat els
seus sensors per registrar la petjada química personal de l'amo Luke, el seu
rastre, i va rastrejar els progressos d’en Luke per la Base de l'Ombra, fins
que el rastre va desaparèixer abruptament en una paret de pedra. En no disposar
d'instruccions o programació que pogués oferir-li cap procediment alternatiu,
s'havia limitat a esperar.
R2 havia esperat mentre les estacions de gravetat
s'apagaven. I mentre la flota partia. Havia esperat durant la desintegració de
la Base de l'Ombra i durant l'explosió del planeta. I seguia esperant.
Estava completament, cent per cent, segur que Luke estava
a l'altre costat de la paret de pedra, que ara formava part d'aquell diminut
asteroide.
Luke estava dins d'aquella bola de pedra, i encara que
les possibilitats de supervivència personal del propi Luke eren només mínimament
més grans que les d’R2, que en qualsevol cas eren gairebé inexistents, l’astromecànic
seguiria aferrat al costat fosc de l'asteroide i es mantindria funcional fins
que no pogués més, perquè quedava una mínima, encara que mesurable,
possibilitat de ser d'alguna ajuda.
Un moviment peculiar en el camp d'estels va cridar la
seva atenció. Un asteroide en particular, un punt molt brillant de radiació
reflectida des de Taspan, semblava creuar el pla de l’eclíptica del sistema en
lloc de seguir el seu curs. És més, aquell punt brillant de moviment era
clarament retrògrad; el seu rumb era contrari a la direcció general del camp
d'asteroides. Finalment, aquell punt de llum no viatjava amb la velocitat
constant que caldria esperar d'un cos el moviment del qual només estava
subjecte a les lleis de la mecànica orbital; per contra, accelerava, després
frenava, després tornava a accelerar.
Només hi havia una explicació probable.
Activant el zoom telescòpic del seu sensor òptic va poder
confirmar els seus càlculs: aquell objecte era una nau.
En concret una llançadora LambdaT-4a.
R2-D2 va obrir la comporta de comunicacions de la seva
cúpula i va estendre la seva antena parabòlica. La va dirigir amb precisió,
després de calcular la demora de la velocitat de la llum, al punt en què la
llançadora estaria quan la seva transmissió arribés, i va començar a emetre un
codi de trucada de socors amb tota la seva considerable energia. Quan va establir
contacte amb el cervell de la llançadora, va poder explicar els detalls de la
situació i va confiar que el cervell de la nau fos capaç de transmetre-li els
fets pertinents al seu pilot.
El vector de la llançadora va canviar cap a una
trajectòria d’intercepció amb gratificant celeritat. La llançadora va girar cap
al costat il·luminat de l'asteroide, va estendre una arpa d'amarratge i va
atrapar l'asteroide, acostant-se prou per introduir l'asteroide en el seu
embolcall d’hiperimpulsió. Després va saltar a la velocitat de la llum.
R2-D2 va dedicar el temps per a la transició a l’hiperespai
a revisar els seus càlculs, però eren impecables.
Els plans d'un home tan malvat com brillant s'havien
desbaratat. Luke sobreviuria. La Princesa Leia i Han Solo havien escapat. C-3PO
estava completament fora de perill. I R2-D2, per la qual cosa podien determinar
les seves subrutines d'autodiagnòstic, no hi havia, de fet, experimentat la
transició de fase quàntica a ocell gooney lofquarià.
Les probabilitats que es donés aquell desenllaç eren
literalment mínimes.
L'univers, va decidir R2, era un lloc extraordinari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada