CAPÍTOL 18
El Mariscal de l'aire Klick no va poder identificar el
so. Fins i tot entre la seva incontenible agonia i un dolor tan intens que no
podia suportar, estava bastant segur de no haver sentit mai aquell so en
particular, i en aquell moment no se li va ocórrer què podia ser. L'agonia,
d'altra banda, sí l'entenia molt bé.
L'interior de la seva armadura s'havia convertit en
agulles. Agulles grans.
Se li van clavar en cada centímetre del seu cos, des de
les plantes dels peus fins al cap. I no es van detenir en penetrar en la pell.
Van seguir creixent, submergint-se més profundament en la seva carn; semblaven
entrar en el seu corrent sanguini i fer-li estelles, esbocinant-lo des de dins.
Van pujar pel seu nas i dins de les seves conques oculars, perforant
directament l'os del seu crani i tallant-li el cervell. Dins del cervell ja no fien
mal, eliminats els nervis del dolor, però podia sentir-les per la manera en què
li tallaven.
Van tallar el seu honor i la seva disciplina. Van tallar
la seva devoció per l'Emperador i l'orgull pels seus homes. Van tallar la seva
memòria, els seus somnis, les seves esperances i les seves pors. Les agulles
del seu cervell van destruir tot el que havia estat, però no van deixar un buit
darrere d'elles...
Cadascuna d'aquelles parts buides bullia amb una ira
salvatge i irracional.
El seu últim pensament com ésser conscient va ser: ah, això és el so. Sóc jo.
Cridant.
El so dels seus propis crits va ser tot el que es va
portar amb ell a la foscor. Després només va haver-hi ira i l'ardent necessitat
de matar a algú.
A qualsevol.
***
El seient en què Nick estava assegut i lligat no es pot
dir que fos un seient; era més aviat un prestatge embuatat col·locat en un
petit eixamplament del tub reduït que s'estenia cap enrere des de l'única
cadira de pilot de la llançadora. Nick tenia els ulls tancats, estava mirant
l'estel del seu cap.
Mirar no era exactament el que estava fent. El sentit que
utilitzava no era la vista, encara que l'estel fosc apareixia en la seva visió
com un retall de nit més fosca en la infinita negritud de l'espai
interestel·lar. Tampoc el tocava, encara que podia sentir com era de fred, un
abisme sense final que devorava tota la calor de l'univers. Les oïdes li
xiulaven amb una profunda absència de so, i el seu nas i boca eren només
corrupció i decadència.
Però va fer tot el que va poder per ignorar aquelles
sensacions, perquè cap d'elles anava a ajudar-li a matar a aquell malvat fill
d'un ruskakk endogàmic.
—Ha saltat —va dir Aeona des de la cadira del pilot—. Tret
que hi hagi més d'un asteroide amb hiperimpulsor.
—Sí —va dir Nick—. No importa.
—La computadora de navegació diu que el seu vector és
equivocat per al punt de salt.
—No es dirigeix al punt de salt. Va cap a l'espai
profund.
—I com se suposa que anem a trobar-lo? Per endevinació?
—Jo puc trobar-lo —va dir Nick—. Pot escapar, però no pot
amagar-se. No de mi. Vés al seu vector i salta.
—On?
—Només fora del sistema.
Va poder sentir el recel en la veu d’Aeona.
—Tu manes.
—Si sabessis quant he esperat per sentir-te dir això.
Va sentir el tecleig de codis introduïts en la
computadora de navegació. L'udol creixent de l’hiperimpulsor accelerant per
portar-los al salt... i després va sentir que l'udol disminuïa mentre l’hiperimpulsor
perdia revolucions.
Nick es va incorporar tan bruscament que es va copejar el
cap amb el sostre d'aquell espai reduït.
—Què passa? Per què no hem...?
—Tall de seguretat —el to d’Aeona va ser tibant. Es va
girar per mirar-li per sobre de l'espatlla i la seva mirada va fer que a Nick
se li regirés l'estómac—. Estem en un pou de gravetat.
Ella va revisar els sensors de la llançadora.
—Hi ha masses ombra per tota la zona —va dir, de forma
lenta i ombrívola—. Han reiniciat les estacions de gravetat.
—Què? Quines?
Ella va baixar el cap.
—Totes.
—No pot ser —va grunyir Nick—. No pot ser!
—Totes aquestes naus. Tota aquesta gent. De tots dos
bàndols —va tornar a girar-se per mirar-li per sobre de l'espatlla. Tenia una
mirada espantada—. No sortirà cap viu. Ni un.
Nick es va sentir buit per dins, com si algú hagués ficat
la mà per la seva gola i li hagués arrencat les entranyes. Mirà amb els ulls
mig encegats el blindatge personalitzat de diversos metres de grossor que
gairebé omplia tota la llançadora.
—Només nosaltres —va dir—. Ningú més.
Aeona va assentir.
—Crec que som els únics que tenim alguna possibilitat de
sortir vius d'aquesta.
***
La Leia seguia retorçant-se i donant sacsejades en
aquella espantosa convulsió a càmera lenta malgrat els esforços d’en Han i
Chewbacca per calmar-la i mantenir-la quieta.
—Porta-la a la cabina i amarra-la al teu seient perquè no
es faci mal —va dir Han—. Vaig a buscar a Luke.
—Howergh!
—Ell hauria tornat a buscar-me —va contestar ombrívol—.
De fet, ho va fer.
—Argharoo-oo hrf.
—No porto el compte —va córrer cap a la passarel·la i va
grimpar per obrir l’escotilla d'accés dorsal. Quan va treure el cap per ella,
l'única cosa que va veure van ser els mansos soldats d'assalt d’en Luke en la
cornisa, retorçant-se i udolant en una agonia incomprensible.
—Ei, caps de galleda! —va cridar—. Què us passa? On està Lu....
eh, el vostre Emperador?
L'única resposta que va rebre van ser més esgarips, així
que va pujar un altre esglaó de la passarel·la i va fer un cop d'ull al
voltant. Les restes destruïdes de la torreta quàdruple dorsal del Falcó van fer que es dibuixés una
ganyota de dolor en la seva cara; l'única cosa que quedava era una massa
aplanada de transpariacer abonyegat sota grans rebles lluents d'alguna cosa que
semblava obsidiana. Es va apuntar mentalment que havia de cobrar-li la
reparació a Lando.
Un altre parell de graons més amunt van augmentar el seu
grau de visió prou per poder veure la coroneta del cap rapat d'aquell tipus
enorme per sobre dels enderrocs. Un altre esglaó més i va veure el cos de Luke
flàccid i indefens penjant de les mans del grandàs mentre aquell fill d'un
camell dung pervickià li mossegava el coll.
Han va sortir de l’escotilla d'un salt i quan els seus
peus tocaren el casc ja tenia el blàster a la mà.
—Ei, alè de mico! Mossega això!
Però no va poder disparar; Luke estava en la trajectòria
i Han sabia que les descàrregues atordidores eren inútils contra el cos de
Vastor. En la fracció de segon que va trigar a pujar el DL-44 fins a l'altura
dels ulls per ajustar l'espiell, la mà dreta del grandàs es va apartar de
l'espatlla d’en Luke amb un estrany soroll d'esquinçament. L'espatlla d’en
Luke, on havia estat aquella mà, es veia negre i lluent com els filaments de
cristall de la cripta dels Fonedors i la mà de Vastor estava plena del mateix;
i mentre Han intentava entendre-ho, una força invisible li va arrabassar el blàster.
—Haig d'aprendre a subjectar aquesta cosa amb les dues
mans!
Han va saltar, va recollir un reble d'obsidiana dentat de
la grandària d'un puny i va arremetre, tirant la pedra de cristall negre cap
enrere, per sobre de la seva espatlla, com si anés a llançar-la per sobre del
cap; però en realitat es va llançar ell, saltant sobre els enderrocs i després
cap avall, de cap, amb el reble aixecat fins que una descàrrega escarlata de blàster
va passar fregant-li la cara i va fer saltar el reble d'obsidiana de la seva
mà.
Va estar a punt d'estavellar-se amb la cara contra el
blindatge del casc, però va aconseguir salvar la caiguda amb una maldestra tombarella
que li va deixar tirat d'esquena, atordit, panteixant i mirant cap al canó del
seu blàster. Que estava en mans d’en Luke.
—No t'he dit que et marxis? —va dir Luke.
Mentre Han encara estava balbotejant vagament.
—Uauh. Bon tret. Crec.
L'enorme Vastor ploriquejava com algú terriblement
adolorit o espantat, o ambdues coses. Una gran mà va copejar en el pit d’en
Luke, i pel que Han va poder veure, era com si Vastor fos el que estava en
problemes, intentant desesperadament escapar. Un instant després, la boca de
Vastor va deixar anar el coll d’en Luke; i la tenia plena d'aquells filaments
de cristall negre. La ferida del coll d’en Luke no sagnava, expulsava una xarxa
de filaments negrosos, que estaven retorçant-se i creixent com si estiguessin
vius. Vastor va panteixar com un home que s'ofega i va apartar l'altra mà del
braç d’en Luke i abans que Han pogués imaginar què estava passant en realitat,
Vastor es va donar la volta, va donar quatre o cinc passos per prendre impuls i
va fer un gran salt per la vora de la nau.
Han no tenia ni idea de si Vastor s'havia precipitat a la
seva pròpia mort, o si havia aconseguit arribar al mur, o si havia començat a
batre els braços i estava volant cap a l'òrbita. Només podia mirar al seu jove
amic i murmurar planyívol:
—Luke, què dimonis passa?
—Tu l’hauries matat —va dir Luke amb to distant.
—Oh, tu creus? Nosaltres matem als dolents. És al que ens
dediquem.
—Jo no —va dir Luke—. No si puc evitar-ho. Ja no —va
mirar a Han lleugerament sobresaltat, com si hagués estat perdut en els seus
ensomnis i només ara s'adonés que els dos estaven allà. Amb un mig somriure una
mica desconcertat, li va donar la volta al DL-44 i l'hi va oferir per la culata
a Han—. Pren. Ho necessitaràs.
—Per a què? —va preguntar Han, just quan començava a
adonar-se que el buit al voltant del Falcó
s'havia quedat sobtadament en silenci.
Els soldats d'assalt havien deixat de cridar.
—Oh, oh.
Va recuperar la seva pistola de mans d’en Luke i es va
posar dempeus just quan els blàsters van obrir foc des de totes parts en una
pluja de plasma. L'espasa de llum d’en Luke va cobrar vida i va traçar arcs
invisiblement ràpids que van repel·lir les descàrregues en ventall, impactant
en la roca de les parets del buit. Un asfixiant fum vermell negrós sortia dels
punts d'impacte, embolicant-los en una penombra tan densa que els focus
exteriors del Falcó només emetien una
resplendor groga marró.
—Mantingues-te a prop —la veu de Luke estava tibada per
la concentració—. No estic habituat a haver de cobrir a un altre.
—No hauràs de repetir-m'ho —Han es va atapeir en un espai
substancialment menor a la seva grandària darrere de la seva esquena i amb prou
feines va tenir temps de desitjar conèixer a un Jedi una mica més alt abans que
el Falcó se sacsegés com si li
haguessin donat una puntada. La nau va rebotar contra la paret del buit prou
fort perquè Han hagués d'agafar-se a l'espatlla d’en Luke per mantenir-se dret—.
Chewie, maleïda sigui!
—No és culpa seva —va dir Luke en to tibant, tallant el
fum amb la seva espasa per atrapar les descàrregues de blàster—. La nau no s'ha
mogut. Ha estat el buit. Les muntanyes s'estan enfonsant.
—Oh, genial! Alguna bona notícia més?
—Sí —va dir Luke—. Ens estan abordant.
Unes formes fosques es llançaven sobre ells des de la
penombra; soldats d'assalt que saltaven des de la cornisa. Han va grunyir quelcom
indesxifrable que expressava vivament el que opinava sobre tenir botes
imperials trepitjant la seva nau i va passar el seu blàster per sobre de
l'espatlla d’en Luke, llançant un parell de descàrregues que van aconseguir donar
a dos soldats d'assalt quan encara estaven en l'aire. Les descàrregues els van
fer volar cap enrere prou lluny perquè no aconseguissin la nau i caiguessin pel
buit, però altres dotzenes van arribar fins al casc. Hi havia molts més en la
cornisa i Han va tenir la sensació de què un combat cara a cara contra una mica
més d'un centenar de soldats d'assalt era una proporció perdedora en el millor
dels casos. I aquell no semblava el millor dels casos.
—Corre cap a l’escotilla! —Han va disparar altres dues
vegades, abatent a una altra silueta fosca i llançant a una altra rodant per la
vora del casc, mentre Luke retornava una andanada de foc de blàster—. Vegem si
aquests fills de mico-llangardaix els agrada l'espai obert i el buit dur!
—Tu primer —va dir Luke.
—Això tampoc hauràs de repetir-m'ho —unes esferes
vermelles brillants van sorgir entre el fum: detonadors termals. Alguns van
rebotar, però quatre o cinc es van fixar magnèticament al casc—. Eh, Luke?
—Les tinc —amb la mà esquerra, Luke va fer girar la seva
espasa de llum en una floritura encegadora per dispersar les descàrregues de blàster
a l'atzar entre el fum, mentre allargava la mà dreta cap als detonadors. Tots
ells es van desenganxar sobtadament i van caure per la vora de la nau.
Múltiples detonacions van tornar a fer rebotar la nau contra la paret—. Vés-te’n,
Han! Vés-te’n ja!
Han va donar tres passos, després es va llançar de cap,
va caure sobre l'estómac i es va lliscar fins a la vora de l’escotilla. Es va
ajudar de la seva mà lliure per deixar-se caure i pivotà sobre la mà que tenia
subjectada a la vora per caure dempeus en la coberta.
—Estic dins! Anem, Luke!
Van aparèixer més detonadors, que van il·luminar el fum
amb unes flames color sang, i no semblava que Luke tingués cap intenció de
seguir-li. Han va tornar a pujar per la passarel·la.
—Luke, no siguis idiota!
—Vaig a buscar a Vastor —Luke es va inclinar cap a la
tempesta de foc de blàster mentre caminava cap a la vora de la nau—. Vés-te’n.
Salva la Leia! No m'espereu.
—No anem a marxar-nos sense tu! I si penses anar a per
aquest enorme rebentatrons, aniré amb tu! Em necessitaràs!
—Leia et necessita. Detenir al dolent és el meu treball.
El teu treball és salvar a la princesa.
—I des de quan haig d'obeir les teves ordres?
Luke li va mirar. Per un breu instant la seva cara es va
il·luminar amb un d'aquells somriures d'alegre granger que Han no havia vist
des de Hoth.
—Vigila amb els dits.
—Què?
L’escotilla es va tancar de cop sobre en Han amb la
suficient força per fer-li caure de la passarel·la. Va aterrar amb duresa,
fregant-se el cap.
—Luke!
Va tornar a pujar per la passarel·la, però els controls
de l’escotilla estaven desconnectats i les trinques manuals estaven congelades.
Va grunyir i els va copejar amb la culata del blàster, però llavors se li va
ocórrer que el casc estava replet de soldats imperials de la vella escola, dels
quals s'especialitzaven a assaltar naus, i tots els que no estiguessin ocupats
intentant matar a Luke estarien ocupats intentant obrir el casc per poder
entrar en el Falcó i matar a Han i
Chewie.
I la Leia.
—Espero que sàpigues què fas, noi —va remugar. Va ser el
més semblat a un comiat que es va permetre dir.
Va guardar el blàster en la cartutxera i va córrer directament
cap a la cabina.
—Chewie! Canvi de plans! —es va llençar per la porta
d'accés—. El camp d'atordiment, Chewie! Carrega’l!
—Growf. Heroo
geeorrough?
—Ell no ve.
En Han va saltar al seu seient. Va activar el sistema
antipersona i va tenir el plaer de veure un parell de soldats d'assalt caient
enfront de la finestreta de la cabina amb energia blava encara espetegant per
la seva armadura negra. Potser en un altre moment s'hagués quedat a lluitar,
però la Leia, lligada al seient de copilot de Chewbacca, es retorçava i
gemegava, i a Han li va donar una bolcada el cor.
—Luke està fent el seu treball. Nosaltres hem de fer el
nostre —va dir.
Girà la nau, va apuntar les mandíbules al fons del buit i
va aplicar fins a l'últim erg d'energia que els seus propulsors danyats podien
produir. La nau va volar cap a una paret de pedra sòlida. Han va activar la
torreta que li quedava i va prémer el gallet; la ràfega de descàrregues làser
va devorar la roca però no la dinamità.
—Agafeu-vos —va dir entre dents i va aferrar amb més
força el timó—. Aquest petit passeig començarà amb una sacsejada.
***
El Sistema Taspan va explotar en un huracà devastador.
Cap dels guerrers republicans podia veure l'escena
completa, però el que van veure cadascun d'ells va ser bastant horrorós.
Lando Calrissian, en el pont del Recorda Alderaan, va mirar per sobre de l'espatlla de l'oficial de
navegació mentre les lectures dels seus sensors mostraven pous de gravetat
brollant i escampant-se per tot l'espai local com fongs carn turranians en un
cadàver de tres dies, i l'única cosa que va poder dir va ser:
—No, no, no, això no pot estar passant!
Wedge Antilles i els pilots de l'Esquadró Murri van
contemplar horroritzats com milers d’Interceptors TIE sortien del camp
d'asteroides, llançant-se sobre les naus republicanes a màxima potència. Quan
cadascun d'ells va sorgir d'entre les ombres dels asteroides, per llançar-se a
la dura resplendor de les erupcions estel·lars de Taspan, la feroç radiació va
convertir les seves naus en estels brillants caient cap a la destrucció, mentre
els seus pilots eren rostits vius. Arribaven sense maniobrar, sense tàctica ni
formació; les naus davanteres desapareixien en silencioses boles de foc mentre
els caces estel·lars republicans i els canons de les naus capitals omplien
l'espai d'energia anihiladora, però els TIE que anaven darrere seguien
arribant, llançant-se en irremissibles carreres suïcides cap a les naus
republicanes arraïmades a l'ombra de Mindor.
L'Espera un moment
era la més propera a la vora davantera de l'eixam. Els seus canons de defensa
propera van destruir dotzenes de TIE, però finalment un es va colar; després
que l'impacte destruís dues de les seves torretes, el Capità Patrell va ordenar
que la seva nau llancés foc continu, però un altre TIE va impactar a pocs
metres del primer, i altres dos després d'aquest.
La nau es va fer trossos i finalment va explotar, però la
tempesta de TIE no es va detenir.
Creuaven directament pel camp d'enderrocs i s'inclinaven
cap a la nau més propera, i per llavors Wedge, els Murris i tots els restants
caces republicans s'havien llançat a la trajectòria dels suïcides, il·luminant
l'espai amb boles de foc de centenars de TIE esclatant. Els imperials ni tan
sols es molestaven a combatre; Wedge no va necessitar la seva computadora de
navegació per calcular les possibilitats que alguna nau de la República pogués
sobreviure en aquella tempesta.
No n’hi havia cap.
En l'abarrotat celler de la Llancer, els crits dels soldats d'assalt li havien estarrufat els
pèls del clatell a Fenn Shysa. No tenia ni idea de què estava passant, però
coneixia perfectament les regles fonamentals del combat, una de les quals era: Quan no saps el que està passant, allò que
està passant sempre és dolent.
Quan els soldats van començar a sofrir aquells atacs,
Fenn va saltar sobre un contenidor de càrrega i va bramar en mandalorià: Lleveu-los les armes! Ja!, la qual cosa
va ser la principal raó que la massacre posterior no fos moltíssim pitjor...
encara que va ser bastant dolenta.
Els mercenaris es van posar a la feina com els guerrers
disciplinats que eren, desplegant-se en una formació escalonada per mantenir
línies de foc netes per poder cobrir-se uns a uns altres i, si era necessari,
disparar als soldats d'assalt que patien convulsions. Desgraciadament, cap
entrenament ni disciplina podia permetre que un petit quadre de soldats
controlés instantàniament a diversos milers de civils aterrits.
Alguns d'aquells civils tenien suficient experiència militar
per entendre que el més útil que podien fer era apartar-se del mig; es van
tirar a la coberta i van animar a altres civils a fer el mateix, però així i
tot el més d'un miler que va quedar dempeus, petrificats, van cridar o van
intentar escapar.
Aquells van ser els primers a morir.
Els atacs van parar tan sobtadament com havien començat;
els soldats d'assalt que encara no havien estat desarmats es van posar dempeus
d'un salt o senzillament van rodar pel terra fins a posició de tret i van obrir
foc contra la multitud; els mercenaris van respondre al foc i en un parell de
segons tot el celler va ser un caos de foc blàster i pudor de carn cremada. Els
soldats desarmats encara tenien les fulles de puny que anaven integrades en els
guantellets de la seva armadura, i es van llançar sobre els civils propers com
taurons tro nomarians en un frenesí devorador; van tallar i espedaçar a les
seves víctimes, mentre els seus companys rebien el foc dels mercenaris i
responien amb granades llançades aleatòriament a la multitud aterrida.
—A baix els blàsters! —va cridar Fenn; els mercenaris
estaven provocant tantes víctimes civils com els soldats embogits—. A baix els
blàsters, utilitzeu els ganivets!
I com era el tipus de comandant que creia a liderar amb
l'exemple, va saltar del contenidor de càrrega, va aterrar amb força en
l'esquena d'un soldat d'armadura negra i li va clavar la seva pròpia fulla de
puny en el clatell. Abans que el soldat sabés si més no que estava mort, Fenn
s'havia posat dempeus i havia apunyalat a un altre en el ronyó, i quan el
soldat es va donar la volta per encarar-ho, el comandant Protector va enfonsar
profundament la fulla sota la seva barbeta. Va deixar que l'home mort caigués i
va mirar al voltant a la recerca del seu següent objectiu.
Tenia molt on triar; no preveia que li escassegessin en
un futur immediat. Un futur que seria, segons li deia la seva experiència,
exactament com la resta de la seva vida.
La Base de l'Ombra estava ara desintegrant-se de debò; un
dels seus impulsors de gravetat ja s'havia deixat anar, volant i emportant-se
amb ell un quilòmetre de roca de la base. Els dos impulsors de gravetat
restants oscil·laven en cicles oposats d'angle propulsor que estaven partint
per la meitat el que quedava de la base. En la superfície, els marines
republicans van descobrir que els seus dòcils presoners ja no eren gens dòcils.
Sense preocupar-se per les seves vides, ni per les de ningú, van envoltar als
seus vigilants, amb els soldats més avançats encaixant el foc fins que els que
els seguien van poder grimpar sobre els morts i els agonitzants.
En tot el Sistema Taspan només hi havia un tènue motiu
per tenir alguna esperança.
En les profunditats de la base, en el cor del Centre de
Selecció, Kar Vastor no va poder trobar més escapatòries.
Kar es va ajupir, amb l'esquena nua contra un mur gèlid,
en una càmera de pedra repleta de morts. Cadàvers amb llargues togues cobrien
el terra, i la sala empestava a corrupció; l'única llum provenia d'una
successió d'espurnes blaves que guspirejaven en el sostre. El cor li
martellejava les costelles i la respiració li esgarrapava la gola. Tenia les
dents serrades en una ganyota involuntària i els seus dits esgarrapaven la
pedra que tenia a la seva esquena com si pogués excavar una escapatòria. Tot
per por del petit home ros.
El mateix home ros que en aquell moment es va alçar sobre
les piles de cadàvers, inofensiu i tranquil, amb expressió amistosa i les mans,
desarmades, obertes, en senyal d'invitació.
Kar no sabia què podia ser aquell lloc, ni com havia arribat
fins allà; no recordava haver estat en cap lloc semblat a aquell laberint de
pedra poblat només per homes morts. Només sabia que mai havia estat tan aterrit.
Ni tan sols de nen, perdut i sol en les letals jungles
del seu planeta natal; ni tan sols en el banc dels acusats de la Cort Galàctica
de Coruscant; ni en la infinita i letal foscor de les mines d'espècies de Kèssel.
Havia recuperat la consciència de si mateix enmig del combat, cec d'ira,
envoltat d'homes armats sobre el casc d'una nau estel·lar; recordava haver
mossegat en el coll a l'home ros, com un gat enfilador escanyant a un llop akk.
I va recordar el que li havia fet aquell home baixet.
Les mans que esgarrapaven la paret a la seva esquena
seguien expulsant aquells filaments de cristall negre. La seva boca estava
plena d'aquells cristalls, durs i esmolats com agulles; quan movia la
mandíbula, li tallaven i se li clavaven en el paladar i les genives. I podia
sentir-los dins d'ell en tot el seu cos, una infecció de pedra mortal en la
seva carn viva...
Va llançar uns grunyits animals.
Què ets?
El ros baixet va avançar cap a ell.
—No sóc el teu enemic, Kar.
No t'acostis!
—Haig de fer-ho. De mi depenen massa vides.
Et mataré! —Kar va reunir forces per aixecar-se—. T'arrencaré el cap del cos. Em donaré un
banquet amb les teves entranyes!
—Tenir por no és gens dolent, Kar. Aquest és un lloc
terrorífic. Aquí t'han fet coses que no haurien de fer-li a ningú mai.
És tanta... mort —alguna cosa es va trencar dins d'ell en aquell instant;
la seva ira i terror van desaparèixer i els genolls li van flaquejar—. Res més que pedra i cadàvers. Tot mort. Mort
dins. Mort fora. Mort per sempre.
—No tot —encara que el baixet ros havia de trepitjar als
cadàvers per arribar on estava Kar, la seva expressió de compassió no
titubejava—. Tu estàs viu, Kar. Jo estic viu.
Això no significa
gens —a Kar li cremaven els ulls
com si hagués enterrat la cara en la sorra—. Nosaltres no signifiquem gens.
—Nosaltres som l'única cosa amb significat aquí —el ros
baixet li va estendre una mà—. Confia en mi o mata'm, Kar. Al final, el
resultat serà el mateix. No et faré mal.
Què ets? —la seva ganyota era ara planyívola—. Què vols de mi?
—Sóc un Jedi. Em dic Luke Skywalker —va dir el baixet
ros—. I vull que em donis la mà.
***
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada