CAPÍTOL 16
Una cosa
va resplendir davant d’Aurra, i Jango es va adonar que havia disparat el seu
rifle. Un projectil es va allunyar de l'escala i va navegar sota Jango, passant-li
entre les cames, abans que copegés al Menjanavalles directament al pit i
detonés. Tot el cos del Menjanavalles va explotar en trossos.
Mentre
l'audiència panteixava, Jango es va girar i va córrer cap a l'escala. Hàbilment
va extreure els vials units del seu cinturó i els va deixar anar al costat de l’Aurra,
que havia caigut sobre el seu rifle contra els graons superiors. Els ulls d’Aurra
estaven tancats, i Jango es va adonar que havia usat les seves últimes forces
per a destruir el Menjanavalles.
No moris ara, va pensar Jango
mentre lliscava la palleta dels vials a la boca d’Aurra. Encara tenim feina a fer! Aurra no va xarrupar de la palleta, així
que Jango va elevar els vials per deixar que la gravetat lliurés l'antídot.
Segons més tard, els ulls d’Aurra es van obrir i ella va dir:
‒Està bo.
Observant
des de les grades, Rigorra estava irat. Sense esperar que cap música entrés, va
agafar el micròfon amb una mà i un gran rifle blàster amb l'altra. Va apuntar
el rifle a Jango i va cantar:
«Em sembla, estimat caça-recompenses,
Si la mort fos una dona, t'enfrontaries a
ella,
I li diries, 'Salta a un llac, donzella!'
Has fet plorar a la Mort, quina pena!
En lloc de sentir-se lleugerament alleugerida
La mort cauria no corresposta
Enamorada de tu, desgraciat descoratjat,
I així viuries altre tram.
Però jo no sóc la Mort, i no estic afligit
Per la vida que has assegurat.
Així ofereixo, sense rebombori,
Un no tan profund adéu a... »
‒Tu! ‒va
panteixar Aurra des del terra de la sorra mentre disparava el seu rifle de
projectils a Rigorra. Però en lloc de disparar una càrrega explosiva, va
colpejar a Rigorra amb un dard atordidor. Rigorra va deixar anar la seva arma i
va caure de la seva tarima.
Aurra va
saltar lluny d’en Jango, disparant els seus blàsters als focus de la sorra, i
el resultat va ser un pur pandemònium. Els guàrdies del castell disparaven als
objectius equivocats, els conductors d’swoop sorpresos xocaven els uns contra
els altres, i els espectadors alarmats corrien cap a les sortides. Llavors
Aurra es va dirigir cap a les grades.
Des del
seu seient al costat d’en Rigorra, Groodo va mirar amb horror a la forma
immòbil del seu germà. Igual que tots els altres en les grades, Groodo va
decidir que era hora de marxar. Es va deixar caure del seu seient i va rodar
cap al gravitrineu elevador repulsor que l'havia portat a la sorra. Va iniciar
el motor del gravitrineu, i llavors va accelerar cap a una àmplia entrada
arquejada.
Al terra
de la sorra, Jango va tirar a un conductor rodià de la seva swoop, s’hi va pujar,
va encendre el motor i va córrer en persecució d’en Groodo. Va seguir-lo a
través de l'entrada arquejada, i va trobar que portava directament fora de la
sorra.
La nit
havia caigut sobre Balmorra, però les llunes estaven brillant fortament. Sense
l'ús de cap sensor especial del casc, Jango va veure a Groodo en el seu
gravitrineu. El caça-recompenses es va inclinar sobre l'accelerador. En uns
segons, estava just sobre Groodo.
Jango va
baixar de l’swoop i va aterrar a la part posterior del gravitrineu. Groodo va
sentir al gravitrineu baixar en el mateix moment en què va veure una swoop
sense conductor accelerar passant-li. Mentre l’swoop es perdia i xocava contra
l'exterior de la sorra, Groodo va colpejar amb la seva cua musculada, esperant
enganxar a qualsevol darrere d'ell.
Jango va
esquivar la cua d’en Groodo i va disparar al hutt amb un raig d'energia d'alt
atordiment. El cos d’en Groodo es va sacsejar, i accidentalment va colpejar els
controls del gravitrineu mentre el seu cos es quedava immòbil. El gravitrineu
es va bressolar en l'aire, inclinant-se cap a terra. Jango va empènyer la forma
gruixuda, inconscient, d’en Groodo, va agafar els controls, i va portar al
gravitrineu fins aturar-se fora de la sorra.
Amb el
gravitrineu danyat, Jango sabia que no hi havia cap manera en que pogués
transportar a Groodo fins a l'Esclau I,
així que va treure un dispositiu del seu cinturó i va convocar la seva nau per
control remot. Mentre Jango esperava que arribés l’Esclau I, va escoltar una explosió darrere d'ell, i es va tornar
per veure que algú havia detonat un gran forat a través del lateral de la
sorra.
Jango es
va sorprendre quan Bossk va arribar aixafant a través de la runa i sortint del
forat. Es va sorprendre encara més de veure que Bossk portava el cos d’Skorr
sobre les seves espatlles.
‒Ei! ‒va
cridar Bossk a Jango‒. Què estàs fent aquí fora? Sembla que vagi a on vagi
últimament, em segueixo topant amb tu!
‒Podria dir
el mateix de tu, ‒va murmurar Jango.
‒Sí, el
que sigui, ‒va dir Bossk mentre s'acostava a Jango. Va deixar a Skorr caure a
terra, després va dir‒: Vaig trobar a Skorr mentre escapava a través de les
coves sota la sorra. Algú l’ha degut atordir. He imaginat que li salvaria el
seu coll perquè em pogués deure una. Com has sobreviscut?
‒Vaig trobar
l'antídot per a les flors verinoses, ‒va dir Jango‒. Quina és la teva excusa?
Bossk va
riure.
‒Sí, aquelles
flors era una mala puntada de peu allà darrera, però es requereix més d'un
grapat de flors per matar un trandoshà. ‒Ell va clavar la punta de la seva bota
a Skorr, i Skorr va gemegar. Bossk va afegir‒: No sé de quina espècie és Skorr,
però no sembla que les flors li fessin molt de mal a ell tampoc. Imagina. Ei,
què és això?
Bossk
finalment es va adonar del hutt inconscient que jeia al gravitrineu accidentat
al costat d’en Jango. Bossk va assenyalar a Groodo i va dir:
‒Aquest
és un dels hutts! Però quin és aquest? El que estic caçant, o el seu germà?
‒Ha de
ser el seu germà, ‒va dir Jango senzillament.
‒Estàs segur?
‒va dir Bossk. Després una mirada de sospita va creuar la cara d’en Bossk i va
dir‒: Bé, espera un segon. Ni tan sols et vaig dir el nom de quin hutt estic
caçant, així que com saps que aquest és el germà?
Abans
que Jango pogués oferir una resposta, Bossk va escoltar els motors d'una nau
estel·lar que s'aproximava i es va girar per alçar la mirada cap a l’Esclau I. En el moment en què va apartar
la mirada d’en Jango, Jango li va disparar a la nuca.
L'Esclau I va tocar terra fora de la
sorra. Li va portar a Jango diversos minuts carregar a Groodo, Bossk i Skorr en
la seva nau. Quan el celler de presoners va estar plena de gom a gom en tota la
seva capacitat, Jango va anar a la cabina de comandaments i va enlairar de
Balmorra.
I més
tard, després que configurés l'ordinador de navegació perquè tracés una ruta
cap a Geonosis, es va preguntar com se les hauria arreglat Aurra Sing amb
Rigorra el Hutt.
***
Quan
Rigorra es va despertar, estava encadenat i jaient en una masmorra. No hi havia
cap finestra en les altes parets de pedra que l'envoltaven, i només un bastó de
llum penjava del sostre. No tenia ni idea de si estava encara a Balmorra.
Una de
les pedres més grans va lliscar a la paret i va revelar una entrada oculta. A
l'entrada hi havia la humanoide de pell pàl·lida que havia vist per última
vegada en la seva sorra.
Parlant amb
tranquil·litat, sense cap to musical en la seva veu, Rigorra va dir:
‒No pot
haver-te estat fàcil portar-me aquí.
Aurra
Sing va ignorar l'intent obvi de fer que revelés la seva localització. Va
entrar a la masmorra i va dir:
‒Em recordes?
Rigorra
va riure.
‒Per
descomptat. Com podria oblidar-ho? Tu ets la que em va disparar.
Aurra va
somriure, llavors va sacsejar el cap.
‒Abans d'això.
Anys abans. Recordes?
‒Sí, recordo,
‒va dir Rigorra‒. Recordo quan només eres una altra esclava que pertanyia a
Wallanooga.
Aurra va
somriure i va riure.
‒Recordes!
‒Llavors el seu somriure es va esvair, i va dir‒, digues el meu nom.
‒Aurra
Sing. ‒Va dir Rigorra.
‒No, no,
no. Canta el meu nom.
Rigorra
no podia negar-se a cap audiència. Va cantar:
‒Aur-ra
Siiiiiiiing!
‒Cantes bé,
‒va dir Aurra‒. Però jo no.
Amb una
simpatia genuïna, Rigorra va dir:
‒Què desafortunat.
Aurra va
preguntar:
‒Dónes classes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada