2
PONT DE LA NAU D'ASSALT DE LA REPÚBLICA ANIVELLADOR
Pellaeon contemplava els enderrocs que anaven derivant
lentament, les restes del que havia estat una petita flota de naus de guerra
dels separatistes, esperant les males notícies, però cap d'elles semblava tenir
pressa per arribar fins al pont.
Baradis continuava recorrent de dalt a baix les distàncies
que separaven les estacions d'armes i les dels operadors dels sensors, amb un
braç replegat sobre el seu pit, amb la mà sostenint el seu colze, i tustant un
polze contra les seves dents. També estava esperant les males notícies. Havien
ocorregut massa coses que semblaven estar molt més enllà del que podia ser
factible —i d’allò creïble—, com perquè poguessin tenir la seguretat que es
trobaven lliures de problemes.
—Dues naus dels separatistes estan retirant-se, senyor —va
declarar—. I estarem preparats per poder saltar en un màxim de cinc minuts.
Ja havia passat molt més temps que el benvolgut anterior de
quinze minuts, però ara això ja no importava. El combat havia finalitzat. Els
supervivents simplement estaven recuperant l'alè, i romanien cautelosos,
preparant-se per batre's en retirada. No hi havia guanyadors.
—Saben ells que ens hem quedat sense míssils de commoció?
—Pellaeon sempre es caracteritzava per anar més enllà del sensible punt de
fallida, però en aquell moment, no tenia cap sentit intentar perseguir als
ressagats, ni tampoc hi havia res que pogués fer l’Anivellador pel seu compte amb respecte a la situació de JanFathal,
fins i tot si hagués estat completament operatiu—. Bé, almenys aquests míssils
ho van fer força bé. Fins i tot necessitant a una Jedi per etzibar-los i
fer-los arrencar.
Benb observava de manera impassible, amb els braços enganxats
al cos com si fossin rails de la línia d'un tren. Per a un civil que s'havia
enrolat en un treball en el qual no esperava fer res més arriscat que ajustar
alguns perns, semblava haver-se pres la imminent possibilitat de la mort
bastant bé.
—Com està el teu equip, Benb? —li va preguntar Pellaeon.
Potser la resta d'ells no estigués tan optimista.
—Mai hem estat millor —va dir el sullustà de manera casual—.
Hem fet el triple d'hores extres. El subsidi financer per complicacions
inesperades, corre des del moment en què comencen els trets.
En veritat es tractava d'un altre univers, el dels civils
que vivien en les drassanes.
Ash va colpejar lleugerament l'espatlla de Pellaeon.
—Senyor, hem identificat un punt de reunió segur arribant a
Kemla, on podríem reunir-nos amb l’Artiller
Wookiee per fer la transferència dels nostres Jedi.
—Dimonis, no —en aquell moment, se sentia inundat per un
enorme sentiment de culpabilitat—. Hem interromput la vostra missió, els hem
posat en risc, i hem hagut de recolzar-nos en vostès per salvar les nostres
pells. El menys que podríem fer, seria deixar que vostès seguissin el seu propi
camí sense més demores.
—Vostès encara no estan en condicions de realitzar un salt
precís sense l'ajuda d'un Jedi, senyor.
Acabava d'assenyalar-li un bon punt.
—Esmentaré la seva ajuda en els informes —li va dir—. Si tan
sols vostès poguessin veure l'expressió en el rostre del Mestre Yoda quan
sàpiga que són els herètics anarquistes els que van venir al rescat...
Ash començava a veure's lleugerament incòmoda. Potser el fet
de vanar-se no era una de les coses que els Jedi solien fer.
—L'agent Devis està en la badia mèdica —va dir de manera
enigmàtica, i va començar a allunyar-se, abans que Pellaeon tingués
l'oportunitat de preguntar-li com era que ho sabia.
No podia retardar-ho per més temps. No desitjava fer-ho.
Però hagués pogut semblar que es tractava d'una pressa indecent, quan la seva
nau estava desplaçant-se amb grans dificultats fins a la drassana, danyada i
amb un comptatge de baixes registrades.
—Vagi, senyor —va dir Baradis en veu baixa, amb els ulls
encara fixos en la pantalla dels sensors de navegació—. Jo puc encarregar-me de
tot per aquí fàcilment, sense necessitat que vostè estigui inquiet i preocupat...
Amb o sense el permís del seu navegant, Pellaeon va intentar
aparentar que no estava apurat.
****
La badia mèdica es trobava abarrotada. Els droides estaven
encarregant-se d'una varietat de ferides menors —fractures i laceracions,
producte que els tripulants haguessin estat llançats cap a un costat pels
impactes, i algunes cremades—, però també hi havia alguns d'ells que estaven
ferits de gravetat, els de la secció dels generadors, els qui havien rebut un
impacte directe.
—Baixes fatals? —li va preguntar al comandant mèdic.
—Deu, senyor. Sota les circumstàncies, crec que hem
aconseguit sortir d'aquesta, bastant indemnes.
—Donim’m la relació dels parents més propers, comandant.
M'encarregaré d'enviar-los la corresponent notificació personalment.
—Vuit d'ells són clons, senyor. Només hi ha dues
notificacions que escriure.
Aquella realitat mai li havia assentat massa bé a Pellaeon.
Se sentia com si hagués fet una esmena. Ells no tenien famílies. Així que
hauria de trobar als qui havien estat els seus amics entre la tripulació, als
qui eren els que més els estranyarien, i hauria de parlar amb ells durant alguns
moments. Si no ho feia, llavors bé podria passar per un neimoidià amb una
tripulació de droides que no significaven res per a ell. Un home no podia
dirigir una nau de guerra d'aquesta manera.
—I —va afegir el comandant—, ella està per allà.
El comandant no necessitava dir qui era ella. La vida
privada de Pellaeon, ja no seguia sent privada. Es va preguntar si és que
alguna vegada ho havia estat, però en l'actualitat, ja era completament del
domini públic; almenys, ja no seria blanc de mirades malicioses en el saló
d'oficials.
La veu de Hallena surava en l'aire, provenint des d'un
cubiculum aïllat. Quan va lliscar la mampara, i va entrar a l'àrea de
tractament, la va trobar atapeïda de gent... allà hi havia un droide mèdic, un
clon tirat sobre una taula de diagnòstic, i una petita multitud de tafaners.
Hallena havia estat sostenint la mà que li quedava lliure al clon. Rex ho observava
tot de manera ombrívola, de braços plegats, amb la mirada saltant de l’Ince a
la pantalla de monitors vitals que hi havia en la paret.
—Ince, estaràs bé —estava dient Hallena—. Ince? Alguna
vegada has anat al districte d'entreteniment de Coruscant? Aposto al fet que
no. Doncs bé, jo vaig a portar-te perquè mengis el més gran bistec de nerf que
mai hagis vist.
Pellaeon sospitava que Ince no podia escoltar-la, però fins
i tot la gent que està en coma, algunes vegades pot escoltar certes coses. El
droide mèdic estava verificant el catèter que bombava el líquid a l'interior
del seu cos a través de la vena jugular. Rex es va desplaçar lentament per la
vora de la badia de tractament, ocasionalment passant la seva mà sobre les
seves galtes, com si recentment estigués adonant-se que tenia la barba
crescuda. Coric i Ahsoka no estaven per enlloc. Semblava com si Rex estigués
dient-li que s’emportés a Hallena cap a un altre costat per una estona. No hi
havia signes d’Skywalker.
Pellaeon no va dir res, tan sols va col·locar la seva mà
sobre l'espatlla de Hallena. Ella va mirar cap enrere, com si no s'hagués
adonat que ell es trobava allà, i va aixecar la mirada per observar-ho amb una
expressió que ell mai havia vist amb anterioritat: el penediment.
—T'he ficat en un munt de problemes —li va dir en veu baixa.
Era la primera vegada que es veien en setmanes. No es
tractava d'alguna cosa inusual, a causa de la naturalesa dels seus treballs,
però aquesta no era la romàntica reunió que ell havia estat planificant.
—Com està? —li va preguntar Pellaeon.
No estava segur de què aniria a respondre-li. Es va produir
un silenciós interval, mentre la resta dels clons o miraven a Rex, o no
aixecaven la vista en absolut.
—Els seus ronyons estan fallant —va contestar Rex—. Això fa
que qualsevol dany cerebral producte de la hipòxia, sigui poc important en
aquest moment. Ha perduda molta sang.
Pellaeon començava a preguntar-se si no seria millor que s’emportés
a Hallena a alguna altra part. Li va amanyagar l'espatlla.
—Dóna-li als seus amics l'oportunitat d'estar amb ell —li va
dir amb bastant tacte, assenyalant la sortida—. Aquí dins no hi ha molt espai
per moure's.
Es van quedar fora, en el rebedor per un moment, intentant
mantenir-se fora del camí dels apurats droides mèdics i de les lliteres
repulsores. Altis esperava juntament amb Callista i amb Geith a una distància
prudent, parlant entre murmuris. Pellaeon va notar que Callista l'estava
observant, i va aixecar el seu polze en senyal d'aprovació per l'atac amb els
míssils, però llavors tots els Jedi van voltejar els seus caps a l’uníson, tots
amb la vista fixa en el cubiculum de tractament. Pellaeon va comprendre que
alguna cosa havia cridat la seva atenció. I no es tractava d'ell.
Per descomptat, ell no podia escoltar o veure de què es
tractava. Però ells sí podien.
—Oh, stang —va
dir.
Rex va sortir del cubiculum, amb l'expressió del rostre
pàl·lida, com si estigués espantat o furiós, però la contractura de la seva
maixella deia que havia de tractar-se de l'últim. Havia d'envoltar a Pellaeon
per abandonar la badia mèdica. Va deslligar el casc que estava lligat a la part
posterior del seu cinturó, i se’l va col·locar per sobre del cap, com dient que
no desitjava sostenir cap conversa amb ningú.
—Això fa que siguin dos els soldats als quals haig
d'aconseguir reemplaçament —va dir, i es va allunyar ràpidament donant grans
gambades.
Hallena va tancar els seus ulls per un moment, i va deixar
que el seu mentó s'enfonsés.
—Hauries d'haver-me deixat —va exclamar—. Mira tot això. En
què estaria pensant, quan vaig llançar aquesta trucada de rescat? No tenia cap
informació d'intel·ligència que valgués la pena rescatar. Què els vaig a dir a
aquests soldats? Que tot és part del treball?
Es va girar com si pensés tornar al cubiculum, però Altis es
va dirigir cap a ella, i li va bloquejar el camí amb una callada persistència.
—Jo deixaria que tinguessin un temps a soles —li va dir—. A
més de segrestar-los, agent Devis, no hi ha res que vostè pugui fer per evitar
que això els vagi a ocórrer de nou.
Hallena li va dirigir a Altis una mirada estranya, i després
va contemplar a Pellaeon. Ell es va preguntar si per ventura el vell Jedi havia
estat intentant exercir una mica de la seva influència mental sobre ella, però
havia escoltat que allò només funcionava sobre els éssers susceptibles, i ella
podia ser qualsevol cosa, menys això.
—Estaré en el saló d'oficials —va declarar ella—. Quan me
les enginyi per poder trobar-ho.
Altis va inclinar lleugerament el cap cap a Pellaeon.
—Permeti que un inofensiu home vell parli amb ella, capità.
En aquesta situació, jo em sentiria exactament com s'està sentint ella.
Culpable.
«Però ella és la meva estimada. La dona amb la qual desitjo
casar-me. Jo hauria de ser qui la conforti en una crisi».
Però Altis tenia un bon punt. Sentir-se responsable per tot
aquest embolic, era una cosa típica de Hallena. Ella sempre sentia que podia
manejar totes les coses, i si alguna cosa sortia malament, solia pensar que era
a causa d'un error, i no a la mala sort. Potser tenia raó. Quan un treballa
sol, tendeix a obviar els milions de formes de problemes en les quals un grup
interconnectat d'éssers pot ficar-se, sense que un únic error identificable
pugui ser responsable per la manera en què van acabar desenvolupant-se els
esdeveniments.
—Digui-li que vaig a reunir-me amb ella més tard.
Pellaeon podia percebre la freqüència major d'una vibració
reveladora, a mesura que l’Anivellador
començava a preparar-se per donar el salt. Això, almenys, anava d'acord al pla.
En unes poques hores, estarien de retorn a Kemla, per començar amb tot una
vegada més. Va continuar dient:
—Una pena que aquest viatge hagi estat tan breu. Hauria
gaudit per a sopar amb vostè, Mestre Altis.
—Estic segur que tindrem l'oportunitat en alguna altra
ocasió —li va respondre el Jedi, allunyant-se juntament amb Geith i Callista.
L’Anivellador va
completar el salt, assistit pels Jedi.
Almenys aquesta part de la penosa experiència, havia acabat.
MENJADOR PRINCIPAL DELS OFICIALS, ANIVELLADOR, EN CURS DE REUNIÓ CAP A KEMLA, AMB L’ARTILLER WOOKIEE
—Rex?
L'al·ludit va aixecar la mirada sense elevar el cap, ja que
estava amb el mentó descansant sobre les seves mans creuades.
Ni tan sols havia sentit que Ahsoka estigués aproximant-se.
Sabia que els Jedi podien fer aquesta cosa del sigil, però per un moment es va
preocupar que pogués estar perdent el seu toc. La petita togruta es trobava
vestint un petit abillament naval de color gris, juntament amb els respectius
pantalons. No tenia idea d'on podria haver aconseguit un uniforme que li anés
bé, però ella era tan apassionadament commovedora, tan dedicada a aconseguir
que les coses es fessin bé, i a encaixar en elles, que gairebé resultava
molesta per a qualsevol.
—Ets massa jove per prendre un glop aquí —li va dir.
—I tu ets més jove que jo, des de cert punt de vista.
Ella sempre aconseguia fer-li riure, no importava com de malament
s’estigués sentint. Sent una Jedi, no necessitava explicar-li com estava
sentint-se. Ella podia saber-ho. I ell sabia que ella ho sabia.
Es va asseure al seu costat en la taula, i es va inclinar
per acostar-se a ell, com si tingués alguna graciosa dita aguda que desitgés
compartir. Ell començava a preguntar-se com faria per correspondre als seus ben
intencionats intents per alegrar-ho.
—Alguna vegada has tingut dies —li va preguntar ella—, on
tot el que pensaves que donaves per segur s'ha anat, ha canviat, i un no sap en
absolut per on ha de començar de nou per fer que tot tingui sentit?
Així que ella no estava allà per aixecar-li la moral. Per un
moment havia pensat que ella estava descrivint els embolics que ell tenia
ficats en el cap. Després va comprendre que ella estava descrivint els seus
propis.
—Pots apostar-ho, petitona —li va respondre en veu baixa.
—Com fas per bregar amb ells?
—Bona pregunta.
—Te les arregles?
—Encara segueixo dret...
—T'explicaré com ho faig jo, si tu m'expliques com ho fas
tu.
—D'acord —va dir Rex—. Sóc un soldat. És tot el que sóc. No
conec molt sobre el món exterior, però estic completament segur que altres
soldats tenen les seves famílies i una vida fora del combat. Nosaltres no. És
per això que em sento tan malament quan nois com Vere i Ince són morts amb prou
feines sortits de l'entrenament.
—I és que ningú hauria de morir tan jove.
—Però regiments complets de nosaltres moriran, més tard o
més d'hora. Potser tots nosaltres. Som homes joves. I ho sabem. Però no entenc
perquè això em fa sentir com si haguéssim estat enganyats.
Ahsoka va aferrar la seva mà, com si d'improvís s'hagués
sentit aterrida per alguna cosa. Rex havia aconseguit veure una mica del que
els petits clons feien quan rebien el seu primer bateig de foc. Els kaminoans
mai ho aprovarien; se suposava que els clons mai havien de demostrar por, ni
tan sols sent tan joves com nens.
Però la mà d’Ahsoka era una cosa que ell mai havia sentit,
no perquè els togrutes tenien una pell que se sentia estranyament freda, sinó
perquè havia pogut sentir una connexió semblant amb alguna cosa que no
comprenia, alguna cosa connectada a un univers massa vast com per ser entès. En
aquell moment, era ell qui se sentia espantat.
—Rex, és veritat el que diu Geith? Que tots nosaltres som
culpables per usar-vos?
Ella es trobava molt pertorbada. Ell podia sentir la ràbia
salvatge aguaitant per sota en el to de la seva veu.
—Que tots nosaltres ens limitem a seguir les ordres de
manera cega, i sense fer preguntes?
Rex va sentir que el seu món començava a enfonsar-se. Si
permetia que Ahsoka arribés massa lluny per aquella senda... no, si permetia
que ell mateix recorregués aquella sendera, llavors no seria capaç de realitzar
el seu treball, i si no complia amb realitzar aquest treball, llavors no tenia
idea de què és el que podria fer amb la seva vida. Si deixava que aquell dubte
niés en el seu ser, no seria capaç de mirar als ulls a Skywalker una vegada
més, ni tampoc seria capaç de poder liderar als seus homes. I havia de
liderar-los perquè tots ells depenien d'ell. La seva existència completa
depenia de creure en el que estava fent.
La petita veu persistent que havia estat tractant d'ignorar,
realment estava sent més incisiva en aquesta ocasió.
«Ni tan sols
t'atreveixis a pensar-ho —li deia la veu—, ja que no està dins de les teves capacitats poder canviar res. I així
fos veritat? A on vas a parar? Què més podries fer? I què ocorreria amb els
teus homes?».
«Algunes coses són tan
aclaparadores, i estan tan fora del teu control, que el simple fet d'adonar-te
d'elles, acabaria per destruir-te».
Rex va decidir que havia de fer-la callar. Sabia que un
podia fer callar qualsevol cosa, si s'obstinava a aconseguir-ho.
—No ho sé —va dir finalment.
—Vas dir que les ordres tenen la seva raó de ser. Que són el
que ens manté amb vida.
—Això és veritat.
—Els Jedi també tenen les seves ordres. Com la de no compromisos. I... bé, ja has vist a
Callista i Geith. El Mestre Altis permet que tots els seus Jedi puguin casar-se
si és que ho desitgen. Però així i tot, ells no han estat consumits pel Costat
Fosc, així que quina d'ambdues situacions no és real en veritat?
El millor que podia fer Rex, era tractar de confortar-la
sense asseverar res. No podia afirmar quina de les dues versions era la
correcta. Però també estava el fet que els separatistes estaven tractant de
matar-los a tots. Per ventura importava la resta?
«Retira un maó de la paret, i l'edifici sencer començarà a
desplomar-se. Per a nosaltres dos».
—Recordes quan vaig dir que un no sempre aconsegueix
observar el panorama complet, i que rep ordres perquè algú que està més amunt
en la cadena de comandament, posseeix informació de la qual un no disposa,
encara que no necessàriament sembli tenir sentit? Potser les nostres ordres
siguin alguna cosa similar.
No es tractava d'una mentida. Potser no era exactament el
que Rex volia dir —«no sé què és el que està passant; no m'agrada el que està
passant, alguna cosa va malament»—, però si ell acabava revelant els seus
pensaments, llavors també se sentiria com si estigués anant a la deriva, i això
no ajudaria al fet que cap d'ells romangués amb vida.
—I potser els Jedi acabin estant en els llocs en els quals
han d'estar, tal vegada els que poden manejar correctament els seus
compromisos, puguin trobar el camí per arribar on el Mestre Altis, i els que no
poden fer-ho...
Bé, potser això no era el més intel·ligent que podia ser
dit. L'expressió agitada d’Ahsoka —amb les cues del seu cap més intensament
acolorides, amb el mentó baix—, li va fer preguntar-se si per ventura ella
estaria interessada en algú, i si per primera vegada havia de confrontar la
dura realitat de les ordres. Però és que calia ser més que complaent per
simplement dir que sí a tot; era força estrany que Yoda i tots els Mestres Jedi,
li haguessin dit a Ahsoka, alguna cosa que semblava... no ser tan certa.
«Tan sols fes-li front. Això és el millor que se li podria
desitjar a qualsevol. Fes-li front a la vida».
—El món està replet de compromisos —va dir Ahsoka—. Tan sols
és que no puc entendre per què està malament pels Jedi el fet de poder
assumir-los.
—Per ventura penses que els dos últims dies haurien estat
més senzills si tots haguessin decidit que tan sols es tractava d'una dona
atrapada en Athar, i que el fet de rescatar-la hagués posat en risc una gran
quantitat de vides?
—Sí, però aquesta no hauria estat la decisió més correcta.
—Per què? Ja veus, aquesta és la classe de decisions que un
comandant ha de prendre tot el temps; arribarà el moment en què hauràs de
detenir-te, ja que seran més les vides que estàs perdent, que les que estàs
salvant. Recordes que vam parlar sobre això?
Ahsoka no va respondre. Es va quedar amb la mirada perduda
en la distància, i es va mossegar el llavi inferior. Encara estava mantenint un
feroç subjecció sobre la seva mà; fins i tot, ell havia estat esperant que
desembeinés les urpes.
—Sí, ho recordo —va dir ella—. I també ho vaig discutir amb
el meu Mestre, però ell em va fer l'excepció que mai hauríem d'abandonar a
ningú.
—Bé, doncs el General Yoda ha d'enfrontar els mateixos
dilemes. Potser els Jedi van descobrir fa temps enrere, que era més fàcil
prendre decisions difícils si un no estava involucrat sentimentalment. La
distància acaba per refredar-ho tot. Fa més fàcil prendre les decisions, i fa més
fàcil viure amb això després d'haver-les pres. Així és estar en posicions de
comandament.
En aquell moment, Rex començava a sentir-se millor. Estava
assentat de retorn sobre les sòlides veritats, i no només intentant de piconar
algunes mentides. Ell i Ahsoka —i tots els clons i tots els Jedi—, estaven
enmig d'una situació que no havien triat, i tots tractaven de fer el seu millor
esforç. Tot el que podien fer ell i Ahsoka, era tractar de complir amb el seu
deure tot el temps, triar opcions amb les quals poguessin viure, i acceptar que
no els corresponia prendre les decisions al més alt nivell.
—Comprens tot el que implica el Costat Fosc? —li va
preguntar Ahsoka.
—En realitat, no.
—Ni jo tampoc.
—Explica'm alguna cosa petitona —li va dir Rex. Potser ell podria
haver-li fet a Skywalker aquella mateixa pregunta, però alguna cosa en el seu
interior li deia que no es tractava d'una molt bona idea—. Quina és la
diferència entre els Jedi que són seduïts pel Costat Fosc, i fan tot el que fan
els iniciats en el Costat Fosc, i els Jedi que simplement deixen que les coses
dolentes ocorrin en presència seva?
Realment desitjava saber-ho.
—Encara estic pensant en això —li va respondre ella—. Però
vaig a tractar de no permetre que les coses dolentes ocorrin en la meva presència.
Rex no estava segur si la conversa havia ajudat d'alguna
manera a Ahsoka, però certament li havia ajudat a ell; la política, la
ideologia, i els arguments morals estaven més enllà de la seva capacitat
d'influència, i en el que ell hauria d'enfocar-se —en el que havia
d'enfocar-se—, era en el dia a dia, en l'acte de vetllar hora-a-hora pels seus
germans d'armes, i a assegurar-se d'abatre a l'enemic abans de resultar sent
abatut per ell. Aquest era el fonament de la seva vida, l'essència de la seva existència.
La resta, com diria el Mestre Altis, era alguna cosa sense
la major importància.
CABINA DEL CAPITÀ, ANIVELLADOR
—Vaig pensar que aniries al saló d'oficials —va dir
Pellaeon.
Hallena es trobava asseguda sobre l'única concessió que es
permetia rebre gràcies als seus privilegis del rang, i que era una confortable
i descaradament embuatada, butaca de Boruga[1].
Fins i tot un dels enginyers de manteniment de l’Anivellador, li havia instal·lat alguns perns retràctils, de tal
manera que pogués ser clavat a la coberta quan fos necessari.
—Vaig pensar que tindries una dura cadira de fusta amb pues
addicionals —li va dir ella—. Tu en realitat et prens de debò tot això de tots-som-iguals-en-aquesta-companyia, no
és cert?
—Sí, ni tan sols em permeto tenir un xef privat.
La majoria d'oficials al comandament de les naus de guerra,
tenien un menú diari exclusiu, preparat per un cuiner personal, i rebien el seu
menjar en la seva pròpia cabina d'aliments. Pellaeon sempre havia pensat que
allò constituïa un insult per a la resta de la seva tripulació.
—Jo menjo el que la meva tripulació menja. I també juntament
amb tots ells. Res soscava tant el lliurament i la disciplina, com dir-los als
teus navegants que tu consideres que ets una forma de vida superior a la seva.
—Tu i Altis, un correcte parell d’esvalotadors, tractant de
revertir l'ordre natural de les societats...
Hallena semblava estar completament relaxada... no obstant
això, no estava contenta, tan sols se la veia resignada. Pellaeon va llançar
una mirada discreta al dispensador del syspirit[2]
que estava col·locat sobre la taula del costat, tan sols per verificar si és
que havia estat bevent. El segell de seguretat romania en el seu lloc. Potser
tan sols es tractés del cansament. Ella hi havia estat ficada en una missió
particularment rude.
—Realment hauries de fer-te revisar aquest bony —se li va
acostar per acariciar el seu cabell. Ella es va estremir—. Et trobes bé?
—Em sento moltíssim millor que el soldat Ince. O que Vere
—les seves cames creuades van començar a separar-se, com si intentés posar-se
dempeus—. O que Shil, o que Merish. Veuràs, aquesta és la meva utilitat real en
aquesta vida. Trobar als éssers als quals el sistema ha estat oprimint, i
assegurar-me que en veritat siguin eliminats. Quants inferns teniu els corellians,
Gil? Nou? Afegeix un dècim. Necessito un de propi per a mi.
Ell mai l'havia vist d'aquesta manera. Però fins llavors mai
s'havien enfrontat amb anterioritat de manera tan brutal contra la realitat
dels seus respectius treballs, amb cadascun d'ells contemplant exactament el
que l'altre era obligat a fer.
—No és la primera vegada que se t'ha encarregat un treball
brut.
Ella estava joguinejant amb alguna cosa que hi havia en la
seva butxaca.
—No, però aquesta serà l'última.
—Tan sols digues-me què és el que va acabar per inclinar la
balança.
—Potser sigui el que hagués d'assegurar-me que aquelles
víctimes de tortura, fossin definitivament eliminades. O pot haver estat el fet
d’haver de veure com dos nens eren assassinats en la seva primera missió. És
difícil de dir.
Després, ell hauria d'assegurar-se de fer-li una major
quantitat de preguntes sobre aquestes víctimes de la tortura, a les quals
s'estava referint. Però podia entendre la seva reacció pel que fa al dels nens.
Ningú que es preui de tenir consciència, podia haver vist aquells soldats
clons, i no sentir-se incòmode per haver d'utilitzar-los. Ells ni tan sols eren
reclutes. Eren una eina de guerra d'una classe completament nova per a la
República.
—Gil, és que tots s'han tornat estúpids de la nit al dia?
Hallena va agafar el que sigui que fos que l'estigués posant
nerviosa en la seva butxaca, i ho va extreure, per quedar-se contemplant-ho per
un moment. Es tractava d'un diminut dispensador de duracer, com tots els que
estaven fets per contenir aquell abrasador rapè alderaanià.
—Sé que encara estem trontollant-nos producte de la sacsejada
d'aquesta guerra, i que les coses prenen temps per poder arribar a un
equilibri, però és que per ventura sóc l'única persona amb la suficient quantitat
de cèl·lules cerebrals en funcionament com per preguntar-me d'on és que vénen
tots aquests soldats? I per què? No hi ha res, fins i tot en els arxius dels
d'Intel·ligència de la República, sobre ells. Res com un exèrcit complet de
milions d'individus, amb el seu corresponent equipament i les seves naus; és
alguna cosa que els d’Intel·ligència de la República mai podrien oblidar-se de
registrar. Què stang està ocorrent
aquí? I per què els Jedi estan ficats en el mig de tot això?
Pellaeon es va asseure sobre la llitera, i va començar a
llevar-se les botes. Podria haver-se servit un got de syrspirit en aquell
moment, però estava cansat, i l'alcohol barrejat amb la fatiga, era la seva
recepta personal perquè tot acabés convertint-se en un desastre.
—Mentre major sigui l'anomalia —li va respondre—, menys
probable serà que la gent es fixi en ella. Vols que pensin que es tracta d'una
mentida? Doncs llavors escull l'anomalia més gran que puguis, i llança-la sense
contemplacions.
—Així que llavors, tu penses que tot això es tracta d'una
gran mentida. D'una manera o una altra.
—Crec que és alguna cosa inexplicable, sí, però no tinc idea
de què fer pel que fa al que representa.
Hallena va obrir l'ampolla, va retirar la tapa, i va fer un
gest amb ella.
—Si jo estigués investigant als d'Intel·ligència de la
República, aquesta seria la primera tasca de la meva llista. Qui va ser la
persona que va pagar pel Gran Exèrcit? I per què pensava que hauríem de
necessitar un?
Va aixecar un dit, anticipant-se perfectament a la reacció
de Pellaeon, i va continuar:
—I no em vinguis amb aquest conte que els setciències dels
Jedi podien anticipar-se a les coses que estaven arribant per mitjà de la
Força. Ells no van veure arribar la carnisseria de Geonosis més del que
nosaltres ho vam fer. Altis, en aquest moment, és un home que parla les coses
clares. Sense mumbo-jumbo i totes aquestes ximpleries místiques. Aposto que ell
també es pregunta d'on va arribar tot aquest exèrcit. Crec que necessito passar
una mica més de temps parlant amb ell.
Pellaeon va mirar al crono que estava en la mampara, i va
realitzar alguns simples càlculs mentals per convertir el GST[3]
al temps local en Kemla.
—Penses que seria adequat fer-ho?
—Adequat? No penses que podria ser el correcte?
—I què penses fer quan finalment aconsegueixis esbrinar la
veritat?
Es tractava d'una bona pregunta. Tothom estava d'acord en
què volien tenir la veritat en les seves vides, però en realitat, no molts
aconseguien obtenir-la, i encara molts menys sabien què fer amb ella quan la hi
trobaven de front. Civilitzacions senceres s'havien basat en aquell principi.
La República certament també ho feia. Pellaeon no es feia moltes il·lusions.
Havia escurçat el seu horitzó, de tal manera que tan sols aconseguia veure el
que realment li importava... mantenir la seva nau i a la seva tripulació amb
vida. De la mateixa manera que Rex.
«Ens entenem bé l'un a l'altre».
Però en aquell moment, tot el que ell anhelava era retenir a
Hallena, però ella estava completament absorbida per la seva ràbia.
Ella va girar la part inferior del contenidor de rapè, i
unes poques tabletes van lliscar sobre el seu palmell.
—Sense presoners —va dir ella—. Tu saps què són aquestes
coses, no és veritat Gil? Una assegurança. En cas que jo realment estigui
atrapada sense possibilitats de fugir. Una sortida ràpida, abans de comprometre
a la República, i faci que més gent acabi sent assassinada. De qualsevol
manera, aquesta és la idea. En lloc d'això, jo vaig cridar per demanar ajuda, i
de qualsevol manera, vaig fer que més gent acabés morta. Així que la propera
vegada —si és que arriba a haver-hi una propera vegada—, no tornaré a cometre
aquest error una vegada més.
—I nosaltres...
—Què hi ha sobre nosaltres?
—Ara és de domini públic. Anem a casar-nos?
—Tu no ets dels del tipus que contreuen matrimoni, Gil.
—Per tu, podria ser-ho.
No estava bromejant; estava completament enamorat d'ella, no
només perquè era excel·lent, no només perquè intel·ligent, sinó perquè era tan
apassionada per la vida —pel fet de viure-la, sí, però a més pel fet de
reconèixer les seves coses bones i les seves coses dolentes—, que a ell li
semblava ser força estrany per a una dona que s'exercia com una agent
espectral. Però l'horari de treball era terrible, i la paga era mediocre; per
què algú més s'animaria a fer-ho? Tan sols es tractava d'un miratge —de la creença
juvenil en l'excitant que era, i en el glamur que implicava, idees que
inevitablement eren aixafades amb la primera missió lúgubre—, o amb el desig de
fer les coses de manera correcta, en una forma vagament patriòtica i
inqüestionable.
«Com jo, en realitat. Per què vaig haver de mentir pel que
fa a la meva edat quan vaig decidir unir-me a l'Armada?».
Per descomptat, els espies rarament arribaven a esbrinar si
alguna vegada havien fet les coses de la manera correcta. Hallena era una de
les poques emprenyadores a les quals els hi agradava quedar-se per allà, i
veure com acabaven per resoldre's les coses.
—Em casaria amb tu en un instant —li va respondre Hallena
finalment—. Però necessito aclarir la meva situació primer.
Pellaeon es trobava completament devastat. Hi havia estat
segur que ella li diria que sí.
—És aquesta una forma delicada de menysprear-me?
—No, però aquesta és la forma en què em sento en aquest
moment.
Va col·locar les tabletes de retorn en el seu contenidor, i el
va ficar novament de retorn a l'interior de la seva jaqueta. Pellaeon mantenia
l'esperança que la toxina no deixés algun residu entre les seves mans. Hallena
va continuar delicadament:
—Mai he defugit de res amb anterioritat, però quinze anys en
aquest mateix negoci, ja és temps més que suficient. Hi ha fins i tot alguns
Jedi que pensen que la República necessita ser desmantellada. Jo no crec que el
meu govern sigui completament innocent, però realment em preocupa quan ja no
arribo a distingir si tan sols es tracta del menor de dos mals.
—Així que què estàs planejant fer?
—Foto el camp. Realment me’n vaig. Això no es va tractar tan
sols d'un-treball-més-per a-nosaltres.
—Ja veig. Tan sols has de lliurar-li una lluenta fulla de
plastifí blanc signada per tu, al Cap dels Espectres.
Els d’Intel·ligència —com tots els caps dels espies—,
realment mai deixaven marxar als seus agents. Sempre hi havia un petit encàrrec
per ser executat, fins i tot després del retir. I si arribaven a pensar que
algun d'ells estava tornant-se massa llest...
Pellaeon va continuar:
—No t'arrisquis a fer que la teva festa de comiat sigui
massa definitiva, d'acord?
—Clar. Jo sé que ells simplement no es limiten a veure't
marxar, per obrir una cantina, sense esperar al fet que un ja no estigui
pendent de la seva voluntat i de la seva crida. Aquesta és la raó per la qual,
havent-hi decidit marxar-me, haig de desaparèixer realment.
Ell no estava molt segur d'haver entès correctament el que
li estava assenyalant.
—Què és el que estàs dient?
Ell havia estat desitjant dir-li amor meu, preciosa, però sabia que això acabaria per fer que tot
s'anés en orris.
—No vagis a fer res ximple. Tu no.
Es referia a la toxina. Però allò era tan poc probable que
fos fet per Hallena, que no tenia la menor idea del perquè aquest pensament
havia creuat la seva ment, però es tractava de la seva por més immediata. En
algunes ocasions, l'única forma d'evadir als d'Intel·ligència de la República,
era ser una mica dràstic.
—Vaig a prendre'm un recés —va dir ella—. En algun lloc on
ells no puguin trobar-me.
—Això és fins i tot... massa taxatiu.
«Està escapant de mi. Ja l'he perdut».
—Ells no solen prendre’s aquestes coses de molt bona manera.
—Ho sé.
Li havia arribat el torn per preguntar al seu torn.
—Tornaré a veure't alguna vegada?
—Sí. Sempre podràs trobar-me. Però ells no.
—Com?
—T'ho faré saber quan arribem a Kemla —ella va llançar una
mirada al crono de la mampara—. Encara tenim una hora completa. Se t'ocorre
alguna cosa que podríem fer en una hora?
No era el moment de celebrar-ho; no podia ser-ho. Era més
una trista acceptació del tipus de vida que havien triat, sense un final
aparent a la vista, ni tampoc amb la possibilitat d'un prospecte de normalitat
domèstica per a tots dos. Era més per passar-la bé que per qualsevol altra
cosa.
—Potser se'm podria ocórrer alguna cosa —li va dir ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada