Sense presoners (XII)

Anterior

CAPÍTOL XII

Igual que amb la fe, alguns missatges bàsics es tornen distorsionats amb el passar del temps. Per què el compromís hauria de conduir al Costat Fosc? El compromís amorós és la pedra angular de la civilització, de la societat, i és el que uneix a totes les criatures vives. Com podria tractar-se d'alguna cosa equivocada? Jo puc asseverar que és més la seva impròpia fixació-obsessió el que condueix a la foscor i a la maldat. Aquesta obcecació cega pot corrompre qualsevol àrea de les nostres vides. Podem fer coses terribles quan estem obsessionats amb l'amor, amb la riquesa, amb el poder... o fins i tot amb un conjunt de creences inflexibles que han vingut a fer-se més importants que el benestar dels propis éssers vivents. Aconsegueix captar el punt, Mestre Yoda?

—Mestre Djinn Altis, en un rar intercanvi de correspondència amb el Mestre Yoda, alguns anys abans de l'esclat de la guerra

COBERTA D'HANGARS, ANIVELLADOR, MITJA HORA ABANS D'ARRIBAR A KEMLA

Anakin ho havia estat posposant tant com podia, però ara no li quedava més que enfrontar-s’hi.

Va grimpar a l'interior del CR-20, prenent notes en el seu datapad, i imaginant la forma en què aquesta nau podria ser adaptada per servir als interessos del Gran Exèrcit. Una flota composta per aquestes naus seria de molta utilitat; més grans que els LAAT/i, capaces d'albergar hiperimpulsors, ben armades. Just de la grandària per infiltrar tropes quan un Acclamator[1] revelés ser massa gran, o per quan una larty[2] fos massa petita, o l'abast i la distància a cobrir, fossin massa llargs. Potser seria una molt bona opció per a les forces especials. El seu interès era realment autèntic, però havia d'admetre que aquesta avaluació era una distracció per evitar pensar en allò que estava consumint el seu interior.

Altis.

Va sentir que l'home estava aproximant-se. Ell produïa una impressió en l'aura de la Força com cap altre Mestre Jedi que Anakin hagués conegut, excepte potser per aquell sentiment de curiositat incòmoda que començava a fer-se cada vegada més familiar.

Anakin va esperar fins a escoltar les botes d’Altis ressonant sobre la rampa de metall, abans de tornar-se.

—Lamento l'ocorregut amb els seus homes, general —li va dir Altis.

—Sí, ja hem perdut massa d'ells —Anakin va apartar el datapad. No tenia sentit tractar d'enganyar a Altis perquè pensés que no es trobava desconcertat pels seus excèntrics costums, i per un d'ells en particular—. Sé que Rex es troba especialment afectat. Hauré de parlar-li després —ell prefereix comptar amb una mica d'espai en ocasions com aquesta.

—En moments com aquest, no em cap el menor dubte que vostè valora la saviesa d'evitar el compromís. Tornar-se massa afí a una determinada persona, és una ruta certa perquè un de vostès dos comenci a sofrir.

«Per ventura ell havia aconseguit esbrinar-ho?».

Aquest va ser el primer pensament que va venir a la ment de l’Anakin. Gairebé va entrar en pànic.

Altis no era com els altres Jedi; havia estat capaç de percebre tota la classe de coses que fins i tot ni Obi-Wan ni Yoda havia arribat a detectar. Els seus deixebles podien fer coses que cap altre Jedi semblava ser capaç de fer —l'afinitat amb les màquines, amb les computadores—. Anakin era un mecànic privilegiat, però Callista podia viure el que sentia la màquina. Això era una cosa gairebé alarmant.

«No és ni la meitat d'alarmant com seria el fet de pensar que Altis pogués saber sobre la Padmé» —va pensar.

—Rex contempla amb pesar la brevetat de les seves vides, de la mateixa manera en què ho faig jo.

En aquell moment, Altis es veia una mica més juvenil. Havia canviat la seva postura de manera subtil, ja no mantenia les seves mans creuades sobre la seva panxa, sinó que les tenia col·locades als seus malucs. D'alguna manera, s'havia transformat de ser un home setciències, en un soldat veterà. Anakin sabia que no estava tractant amb un pes lleuger.

—General Skywalker: jo vaig conèixer a Qui-Gon Jinn. Es tractava d'un home extraordinari.

—Certament, ell va deixar una gran impressió en la meva persona.

—Puc sentir què és el que li està contristant.

—Oh.

«Què és el que podria explicar-li? Per descomptat, ell mai l'hi revelaria a ningú. Puc sentir-ho».

—Es tracta de tota una llista completa de coses.

—No està malament tenir desacords amb el Consell Jedi. Qui-Gon tenia les seves diferències amb ells, de la mateixa manera en què les tinc jo. Això, no necessàriament és una cosa dolenta.

—Mestre... a quants alumnes ha format vostè?

Les espatlles d’Altis es van encongir, i va desviar la mirada cap a un costat, com si estigués realitzant alguns càlculs.

—Possiblement a centenars. Sóc un tradicionalista, no em fico problemes. No té cap sentit el que un es torni més complex del que és necessari. Així que jo els ensenyo que han de ser bons, que han de fer coses bones, i que han de fer bones preguntes. En realitat, d'això es tracta tot.

Anakin gairebé s’embussà. Es va sentir estúpid per començar a sentir-se tan commocionat, però és que no havia tingut la menor idea de quants seguidors podria tenir Altis. Ara ho sabia. Aquella no era una insignificant secta de llunàtics.

Altis va somriure. No estava enfront d'algú presumit, sinó d’un home que se sentia com si estigués penedit. Com si hagués arribat massa tard per a alguna cosa.

—No vas a preguntar-me el que realment desitges saber, jovenet?

Era l'única oportunitat que tindria Anakin. Sabia que era molt poc probable que pogués tornar a trobar-se amb Altis novament, si és que alguna vegada l’arribava a veure. Altis també semblava saber-ho. Semblava estar volent donar-li un consell de comiat. I no semblava ser la classe d'home que ho fes tot el temps.

—I vostè em donaria la resposta, si jo ho fes?

—Per descomptat.

—És vostè casat?

Altis va inclinar lleugerament el cap cap a un costat.

—Vaig perdre a la meva esposa fa alguns anys. L'estranyo terriblement. A més, gràcies a la seva influència, jo solia ser un millor Jedi del que sóc.

—Clarament, el compromís no ha fet que vostè es converteixi al Costat Fosc. Ni tampoc cap dels seus deixebles.

—Doncs bé, ara podríem enfocar-nos en la teva pregunta real.

Anakin gairebé es va sentir infringit. Sentia tal compassió, tal honestedat i humilitat en Altis, que començava a preguntar-se si podria confiar amb seguretat en la seva persona. No obstant això, no era la por d'exposar-li el secret del seu matrimoni el que li feia dubtar. Estava aterrit pel fet que una vegada que parlés d'això obertament, llavors ja mai podria ser capaç de conciliar novament la situació amb el fet de ser un Jedi... amb aquesta classe de Jedi, amb la classe de Jedi que hagués volgut Obi-Wan. I no tenia idea d'on li podria conduir tot això.

—No estic molt segur de tenir alguna pregunta —va dir Anakin.

—Bé, si és que jo et dono una resposta, llavors no tindries la necessitat de sentir que estàs traint als teus Mestres pel fet d'haver-me fet una pregunta —Altis es va asseure sobre una de les baranes de seguretat de la mampara—. No entenc la raó per la qual el Mestre Yoda o qualsevol dels altres membres del Consell Jedi, rarament preparen als seus deixebles per encarar el fet que nosaltres existim, i el que no hàgim caigut preses del Costat Fosc. Això és cert per a molts éssers. Iniciats en la Força, o no. Però el seu problema no és el compromís. El seu problema és l'obsessió.

Altis va fer una pausa momentània. Anakin va sentir que d'alguna forma, estava sent escorcollat, i que els seus pensaments estaven sent sotmesos a una prova.

—Així que abans que et digui si el compromís és el correcte per a tu, doncs hauries de preguntar-te a tu mateix si és que podries manejar-ho, sent un Jedi o no.

En aquell moment Anakin es trobava preparat per copejar l’activador de la rampa, si és que veia a algú donant voltes per allà, o amb intencions d'interrompre aquesta conversa. Havia d'esbrinar més de tot allò. Havia d'arribar a ser capaç de comprendre-ho tot per complet, de tal manera que no tingués necessitat de tornar a Coruscant aclaparat per la necessitat de confrontar a Yoda.

—Com faria per saber si sóc capaç de manejar-ho, Mestre?

Altis es va encongir d'espatlles.

—Podries deixar anar a algú, si és que l'haguessis estimat? Podries permetre que s'allunyés? Podries ser capaç de viure sense aquesta persona? Fins a on series capaç d'arribar per impedir que se n'anés? Què faries per salvar-la? Fes-te aquestes preguntes a tu mateix, i si alguna de les respostes et fa sentir temorós... llavors el compromís podria estar aparellat amb la misèria, per a tu i per tots els que t'envolten.

Es tractava d'una cosa simple; Altis li havia dit que a ell li agradava fer que les coses no es tornessin complicades. I, com totes les coses simples, era difícil de fer. Anakin encara no podia afirmar si és que Altis sabia alguna cosa sobre la Padmé, però certament sabia sobre el compromís, i li va fer l'efecte que sabia que Anakin estava lluitant contra això. Potser també sabria que havia fracassat en intentar salvar a aquells que eren els éssers més estimats per a ell.

Doncs bé, Anakin desitjava arribar a la veritat. Estava preparat per sotmetre's a l'escrutini.

—Vostè realment és un bon professor, Mestre Altis.

—No en realitat —li va respondre—. Tan sols sé com fer les preguntes correctes. Els meus deixebles són els que em donen les respostes, així que de fet, jo també sóc... un estudiant. Sempre ho seré. El padawan més vell del poble. Ara, podria fer-te una pregunta?

—Certament.

—Ets anomenat l’Escollit. Et sents escollit?

—No en realitat.

Altis sempre tenia una forma de desarmar-lo. No estava segur d'haver-li dit a ningú el mateix, amb excepció de la Padmé.

—Em sento... diferent. No encaixo completament en cap costat. Ho intento. Potser vaig iniciar el meu camí sent massa vell.

—Callista era major que tu en aquest moment, quan va decidir convertir-se en la meva padawan. Crec que el fet de tenir algunes experiències de vida, poden fer que un sigui un millor Jedi. Però no m'agradaria que tu —o que el Mestre Yoda—, pensessin que t'estic tendint un ham perquè t'unissis a la nostra petita comunitat. Jo no vaig a la recerca de reclutar gent.

Altis es veia mortalment seriós en aquell moment. Anakin sabia exactament al que s'estava referint, ponderant les seves paraules tan acuradament com qualsevol home podia fer-ho. Altis va continuar:

—Però si alguna vegada ets expulsat del Temple, recorda, sempre podràs trobar-nos. Nosaltres no tanquem mai.

Es va aixecar, va deixar escapar alguns grunyits de dolor, i va col·locar els palmells de les seves mans sobre la zona lumbar de la seva esquena.

—Puc sentir que la teva padawan s’està aproximant —li va dir—. Ha rebut una lleugera commoció cultural en saber de la nostra existència. Lamento si això t'arriba a ocasionar problemes. Tan sols digues-li que nosaltres som uns inofensius llunàtics, si és que la situació comença a posar-se problemàtica.

—Com fa algú per trobar-los a vostès? —li va preguntar Anakin. Sentia que havia de preguntar-ho, encara que ja li havia estat dit de manera indirecta—. Jo mai vaig sentir parlar de la seva comunitat, encara que Qui-Gon el va esmentar a vostè pel seu nom.

Altis es va portar dos dels seus dits al seu front, en un simulacre de salutació.

—Tan sols busca en els llocs on hi ha gent sofrint, i on ningú més es fixa —li va respondre—. Allà ens trobaràs, fent el que podem.

Va començar a descendir per la rampa, encara fregant-se l'esquena de manera trista. A manera de comiat, va afegir:

—No oblidis fer-te aquestes preguntes a tu mateix, general.

****

Anakin s'havia quedat contemplant l'oberta porta de la badia, bastant temps després que Altis s'hagués esfumat. Potser allà estaria la solució, després, de tot. El vell Mestre semblava tenir més respostes de les quals es veia obligat a admetre.

«Podria jo viure sense ella?».

«Podria deixar-la anar?».

Anakin va començar a sentir cert desassossec, com si estigués contemplant cap avall un pou amb les mans fermament subjectades als costats, però començant a relliscar en el seu interior producte d'una sensació de desmai enfront d'alguna cosa que estigués emergint de les profunditats. Es va tirar cap enrere. Potser aquest no era el moment per fer-se aquesta classe de preguntes, no ara, que havia d'afrontar les seqüeles de la batalla. Hauria de fer-ho a un costat, fins que tingués un moment tranquil per meditar. Aquesta sensació de no voler mirar era... enganyosa. Havia de ser-ho.

Després de tot, Altis no podia tenir la raó en tot.

Anakin va decidir que la primera cosa que faria una vegada que l’Anivellador hagués sortit de l’hiperespai, seria comunicar-se amb la Padmé, i explicar-li tot el que havia succeït.

De qualsevol manera, ella mai el voldria abandonar, de la mateixa manera que ell tampoc voldria fer-ho. Les preguntes d’Altis, realment no podien ser aplicades en aquest cas.

O sí?

BADIA DE TRANSFERÈNCIA, DRASSANES DE KEMLA

Encara hi havia prou treball per fer. Callista es va asseure juntament amb Ash, sense dir res, però pensant en una infinitat de coses, mentre observava a Geith boxejant de manera amena amb un dels ryn[3] que ocasionalment viatjaven amb ells.

—Un no creuria que acaba de sortir d'una batalla —li va dir Ash.

L’Artiller Wookiee es va lliscar per sobre d'un dels molls d'atracada en la badia de transferència de Kemla, un insecte en comparació de la grandària de l’Anivellador. El dany infligit a la nau d'assalt, era ara dolorosament visible a la llum de la intensa il·luminació que banyava la badia orbital amb una severa resplendor de color blanc-blavós. Tenia una gran quantitat de marques socarrimades, plaques sobreposades, i travessers desapareguts. Els treballadors de la coberta ja es trobaven treballant per col·locar els senyals corresponents a les zones danyades, i així poder orientar les diminutes naus pilotades a les zones de treball al voltant de l’Anivellador.

Callista va assentir en direcció cap a la nau de guerra. El deteriorat casc ocupava la major part dels finestrals d'aquell costat de la seva nau.

—Oh, crec que...

—Què va ser el que vas sentir quan et vas fusionar amb el sistema de míssils? —li va preguntar Ash.

En aquell moment, Callista tan sols podia recordar unes breus però vívides imatges instantànies de l'esdeveniment. No obstant això, els moments de claredat en veure les coses com ho feia una màquina, perduraven en el seu interior. Estava segura que aquesta era la causa que els seus sentits de la Força, en comparació i fins i tot en aquell mateix instant, no fossin tan meridianament clars com ho havien estat amb anterioritat.

—Va haver-hi un punt en el qual vaig pensar que mai arribaria a separar-me d'ell —li va respondre—. Per un moment, em vaig sentir completament satisfeta de ser una màquina.

«Però no seria el mateix si és que hagués de ser un droide de batalla. Això seria fer un pas massa atrevit».

Va pensar en Rex, i es va preguntar si seria capaç d'anar a comprovar que Joc, Boro, Hil, i Ross, es trobaven bé. La rapidesa amb què la gent establia llaços durant el combat, encara seguia sorprenent-la, tot i que sabia que sempre ocorria d'aquesta mateixa manera.

—Creus —va preguntar—, que el fet d'estar en combat, fa que ens sentim més estretament units que amb els amics del dia a dia, ja que es tracta d'un mecanisme de defensa? Què hem evolucionat per romandre juntament amb els éssers amb els qui sentim que és més probable que puguem defensar-nos?

—Aquest és un punt de vista... massa similar al d'una màquina.

—T'estàs burlant de mi.

—No en absolut. Però a mi més m'agrada pensar que ens unim més fortament en l'adversitat, perquè veiem als altres com en realitat són: gent que està preparada per morir amb la condició de salvar-nos, abans de pensar a sortir corrent.

«No tots».

«Tan sols els que són bons».

—Això és suficient per a mi —va declarar Callista.

Yarille era la seva següent parada. Es tractava d'un món pel qual ningú es preocupava massa; fins i tot la lluita per la seva possessió havia estat bastant breu, i s'havia mudat cap a altres llocs, ja que es tractava d'un lloc que ni tan sols valia la pena conquistar. El Servei d'Informació Meteorològica de la República, deia que Ien Bachask —el lloc que havia estat piconat més durament—, confrontava la possibilitat d'un rude hivern, i que la temporada de neu acabava de començar.

El Mestre Altis donava voltes al voltant d'elles, sense demostrar cap signe d'impaciència, mentre esperaven per la llançadora de trasllat. Geith va renunciar a continuar amb el seu simulacre de combat de boxa amb el noi ryn —fins i tot un Jedi havia d'esforçar-se per aconseguir allotjar un impacte que sobrepassés la seva guàrdia—, i es va deixar caure sobre el seient que estava al costat d'ella.

—Espero que no hàgim trastornat massa al general i la seva padawan —li va dir Callista.

—Oh, un petit desafiament a les nostres creences cada dia, és un passeig vigoritzant per a l'intel·lecte i per a l'ànima —Altis contemplava l’Anivellador—. I certament, haig de confessar que he rebut alguns de tals desafiaments en aquests últims dies.

—Em refereixo al fet que no m'agradaria que tot l'Orde Jedi caigués de sobte damunt dels nostres caps, Mestre.

—Dubto que això vagi a ocórrer, joveneta. Després de tot, hem mantingut el nostre acord per un bon temps.

—Però quina classe d'acord podríem mantenir amb ells, si és que nosaltres pensem que estan equivocats pel que fa a aquesta guerra? —Callista es va incorporar, com si li estigués oferint el seu seient—. No podem ignorar totes aquestes coses.

Altis va sacsejar el cap de manera educada, i va assenyalar la part inferior de la seva esquena, indicant que havia començat a molestar-li novament.

—Seria un mentider si digués que no albergo sentiment negatius contra el Mestre Yoda en algunes ocasions —li va respondre—. Per això és que em pregunto a mi mateix la raó, i haig de reconèixer que té a veure amb les meves pròpies inseguretats i prejudicis. Però quan aconsegueixo llevar-los del mig, llavors aconsegueixo veure tot allò que en veritat li preocupa a Geith, i llavors aconsegueixo distingir raons més objectives que comencen a preocupar-me.

—I llavors, què hem de fer pel que fa a això?

—Hem d'enfrontar-nos amb tot el que la guerra ens presenta en aquest moment, com si no estiguessin els Jedi conduint les forces de la República. No es tracta d'estar del seu costat o no. Nosaltres estem del costat dels qui ens necessiten més.

—Llavors, potser acabarem lluitant pels interessos de la República.

—I també hi haurà dies en els quals no —Altis va aixecar el seu dit índex, distret per un moment, com si s'hagués interromput el fil dels seus pensaments—. Correcció. Ja sigui que jo ho faci o no. Perquè no penso posar regulacions pel que fa als temes de consciència per a tota la resta de vosaltres.

—No cabria la possibilitat de parlar amb el Mestre Yoda? Ell podria arribar a veure el sentit de tot això.

—En aquest moment, ell creu en el que està fent, i també crec que li veu el sentit a tot això, però tots dos diferim que ho veiem des de diferents angles. Per ventura penseu que jo podria ser capaç de persuadir-ho? Aquesta és una pregunta autèntica.

—No el conec.

—Al que més haig de témer, és a la meva pròpia negativitat. Però deixant de costat les meves emocions, llavors ho deixaria simplement en una pregunta: si és que un ésser que ha viscut molts segles, possiblement pugui entendre el que és millor per a la majoria d'éssers el temps dels quals és molt, molt més curt.

—Mestre, les emocions no són inherentment dolentes —va replicar Geith—. Per què hem de posar-les de costat en aquesta ocasió?

—Perquè jo necessito estar segur que m'oposo a la posició de Yoda per les raons correctes, i enfront de què és al que m'oposo en realitat. A recolzar a la República, quan sé que aquesta té defectes? A l'ocupació dels clons com a soldats? Si poso de costat les meves emocions, en realitat, què és el que em queda?

—Les emocions són part de la nostra programació, són les reaccions que ens ajuden a mantenir-nos amb vida, i que ens ajuden a entendre el que està bé i el que no ho està. Si em quedo trastornat quan veig que algú em tracta com si jo no tingués drets ni valor, llavors, no és aquesta la mateixa manera en què ningú hauria de tractar als soldats clon, ni a cap servent, ni a cap altra persona? Si hi ha alguna cosa que m'ofèn, llavors probablement el mateix també serà ofensiu pels altres.

—Bon punt, Geith, però tingues en compte que estàs assumint que tots els éssers reaccionarien de la mateixa forma en què ho faries tu.

—Mestre, gustosament jo oferiria la meva vida per vostè, però no puc acceptar l'argument que estableix que els altres no són com nosaltres, que podem tractar-los de manera diferent. Aquesta és l'excusa perfecta per a l'explotació. Aquest és el camí que condueix cap al Costat Fosc.

—Jo no estava suggerint tal cosa. Tan sols que el fet de poder apreciar i comprendre les motivacions dels altres, i ser capaç de veure el món com ho fan ells, és la clau per a la compassió... i per a l'èxit en qualsevol batalla —Altis va regirar el cabell de Geith—. I mentre jo compti amb la teva devoció, m'agradaria saber que vius una llarga vida feliç, influenciant als altres amb el seu exemple, i criant nens als quals els ensenyis a fer el mateix. Tu també, joveneta...

Va acariciar el cap de la Callista.

—Bé, ja és suficient de tantes tendències a l'autosacrifici. Una mica d'egoisme us mantindrà vius per fer més coses bones pels altres, d'acord?

La llançadora de transport es va fer visible, i es va enganxar a la seva nau, acoblant el seu anell d'ancoratge contra la mampara. Es va tancar el segell d'aire, les llums d'advertiment es van encendre, i les portes internes es van separar. Era temps de partir.

—Vosaltres aneu primer —va dir Altis.

Davant els seus dubtes, els va ordenar que s'avancessin, al mateix temps que afirmava:

—Jo estic esperant a algú.

—Si vostè no aborda aquesta llançadora, la següent vegada serà d'aquí a una altra mitja hora.

Altis es va encongir d'espatlles.

—Per ventura pretenen esperar-me?

—Mestre... a on podríem anar sense vostè?

—Jo no sóc la comunitat. Vostès ho són. Un dia, la comunitat haurà de continuar amb el seu camí, deixant-me enrere.

—Mai.

—Mai és massa temps. Així que si vostès decideixen enviar les meves restes mortals, a un taxidermista, per exhibir-los en algun lloc de la nau —va dir Altis severament—, vaig a tornar com un fantasma, i arruïnaré tots les partides de sàbacc que vulguin jugar.

Els hi va dedicar un somriure.

—Jo esperaré aquí.

Callista va decidir romandre al seu costat fins a l'últim instant, però en aquest moment, el pilot droide va encendre la llum d'advertiment perquè embarquessin, i Ash la va empènyer perquè abordés juntament amb tots els altres.

—Es tracta d'algú important —li va dir.

—Tots són importants per al Mestre —li va respondre Callista.

Es va quedar contemplant el finestral mentre la llançadora s'allunyava en el seu curt trajecte cap a la seva trobada amb l’Artiller Wookiee, fins que Altis es va convertir en un petit còdol de carbó gris enmig de la bombolla brillantment il·luminada, composta de transpariacer i plastoide, dins de l'àrea de trànsit.

«Sí, tots són importants. I també, cadascuna de les decisions que prenen».

CABINA DEL CAPITÀ, ANIVELLADOR, BADIA ORBITAL, DRASSANES DE KEMLA

Gil es trobava molt ocupat amb el supervisor de la drassana, i Hallena mai havia estat bona per als comiats.

Ell havia aconseguit entendre-ho. No seria per sempre. Però era el moment de separar-se.

Ella no solia portar equipatge; allò no importava. L'adjunt d’en Gil, i un dels clons que s'exercia com a oficial de subministraments, havien aconseguit improvisar algunes coses —micos de la Flota de color gris, roba interior d'home que després ella podria encarregar-se de condicionar, útils de neteja—, tot allò havia estat ficat per ella en una petita bossa de roba. També portava una targeta de crèdit irrastrejable, que podria convertir en efectiu si arribés a necessitar-ho. Aquesta era la millor part de ser una espia: els d’Intel·ligència de la República, l'havien entrenat per poder esvair-se, sense deixar rastre, i li havien donat els mitjans per sobreviure de manera anònima en el camp. En aquell moment, ella planejava fer just el que li havien ensenyat. No obstant això, hauria de fer efectius els crèdits d'una sola vegada, ja que si començava a gastar-los de poc, carregant-los al seu suposat compte irrastrejable, acabaria per cridar la seva atenció, i ells acabarien per tancar-la.

«Realment no necessito d'una gran quantitat. Sóc una supervivent».

Al mateix temps que es mirava en el mirall penjat de la mampara de la cabina de Gil, es preguntava si el bony en el seu cap, d'alguna manera estaria connectat amb la seva decisió d'entrar en la clandestinitat. Després de tot, no es tractava del seu estil; ella sempre s'havia imaginat entrant com un huracà en l'oficina de l’Isard, cridant-los a tots que no valien més que el cul d'un hutt, i dient-li què és el que podria fer l'excels Director d'Intel·ligència, amb el seu treball. No obstant això, aquell dia no havia arribat a fer-se realitat, ni tan sols en les seves millors fantasies. Havia arribat a acceptar —amb menor disposició, i amb major dificultat amb cada dia que passava—, que començava a desagradar-li el seu treball, i que no li era fàcil agafar la son després d'haver de dur a terme, algunes de les implicacions del mateix, però era una cosa que havia de ser feta. El seu treball era arribar fins als més foscos racons on ningú més podia arribar.

El problema era que havia trobat que el més fosc racó estava dins de si mateixa. I no era un lloc en el qual ella pogués viure per més temps.

En aquell moment, no hi havia ningú amb ella amb el qual pogués disculpar-se; no hi havia res que pogués fer, per realitzar una espècie d'expiació. Però va aixecar la mirada cap al sostre de la cabina, ja que li va semblar que era l'única direcció apropiada.

—Ho lamento, Vere. Ho lamento, Ince. Ho lamento, Shil. Ho lamento per tots els que van morir perquè jo tingués una segona oportunitat. No vaig a malgastar-la. Ho prometo.

També hauria d'haver-se disculpat amb Gil, però això seu era una relació més complicada, i sempre ho seria. Va acabar d'escriure la carta —en plastifí veritable, una carta adequada per a un cavaller que es preocupava també per aquelles petites coses—, i la va segellar acuradament, abans de besar-la i deixar-la sota el dispensador de syrspirit.

Ell hauria de trobar-la.

Ell seria l'únic que podria llegir-la i entendre el seu significat.

I llavors, ell arribaria a esbrinar on podria trobar-la.

Si no partia en aquell moment, mai aconseguiria fer-ho, i els d’Intel·ligència de la República, estarien al corrent per complet, de la seva última localització coneguda. El més decent, era evitar per complet que Gil es veiés compromès en el fet de la seva desaparició.

Sense presoners. Sense ostatges.

I ja que ell l'estimava, hauria de deixar-la anar... ja que per les circumstàncies actuals, ella es veia obligada a fer-ho.

 Següent

---

[1] Acclamator: La nau d'assalt de classe Acclamator I, era una nau estel·lar creada per a la República Galàctica per part de l'Enginyeria Pesada Rothan. Va ser el predecessor de la línia dels Destructors Estel·lars. (N. Del T.)

[2] Larty: Canonera del tipus LAAT/i (Low Altitude Assault Transport/infantry). (N. Del T.)

[3] Ryn: espècie humanoide intel·ligent, amb cabell blanc, nassos en forma de bec, dits llargs i cues prènsils. Se sabia que eren itinerants, i eren coneguts per la seva musicalitat i diligent transparència; rares vegades se’ls veia als Mons del Nucli. (N. Del T.)