Traïció a Cestus (LXXX)

Anterior

–80–

Havia arribat el moment que els Jedi s’acomiadessin. Les forces de Vent del Desert que quedaven van tornar a omplir les cavernes. Resta els va cantar una cançó sobre el valor d’en Thak Val Zsing. Es van donar les mans, es van saludar, es van abraçar i es van dedicar paraules càlides mentre els soldats supervivents ficaven l'equipatge en el transbordador enviat a petició personal de l'almirall Baraka.

–Mestre Kenobi? –va dir Sheeka Tull en un moment de tranquil·litat.

–Sí?

Ella no podia mirar-lo als ulls.

–Vaig fer una cosa dolenta... –va dir ella–, una cosa horrible i egoista?

–A què et refereixes?

–Vaig voler recuperar una cosa que creia que trobava a faltar en la meva vida. Una cosa..., algú a qui vaig conèixer fa molt de temps.

–Vas intentar fer-li tornar?

Ella va assentir.

–Tot i dir sempre que cal viure el present, ara veig que... he estat molt hipòcrita.

–Per què?

–Perquè el vaig despertar, Mestre Kenobi. Podria haver-se passat la vida sencera sentint-se complet i ple, i en pau amb el seu camí.

Obi-Wan va entrellaçar els dits.

–A mi em semblava un home ple. Em semblava un home que va viatjar per tota la vora de la galàxia fins a trobar una llar.

–Però és que no ho entén? Ell sabia el que havia de dir. Va saber que jo veuria aquest holo, que ell no tornaria. I va dir això perquè jo em quedés tranquil·la –ella va moure el cap d'un costat a un altre–. Ho sé, ho sé, pot semblar una bogeria, i pot ser que ara mateix estigui una mica boja –li va mirar amb desesperació–. Digues, digues, Jedi. El vaig despertar jo?, el vaig convèncer que la seva vida tenia un valor just a temps de perdre-la? En què em converteix això?

–En una dona que fa molt temps va estimar a un home i després va intentar tornar a estimar-lo.

Ella el va mirar amb la cara negada en llàgrimes.

–Cap de nosaltres controla per complet el cor –va dir Obi-Wan–. Fem el que podem, el que volem, el que hem de fer..., guiats pel nostre codi ètic i les nostres responsabilitats. A vegades un se sent sol.

–Vostè s'ha sentit...? –va començar a dir ella, però no va poder acabar.

–Sí –va dir ell, sense afegir res més.

Però aquella paraula va ser suficient per a Sheeka Tull.

–Bé –va dir Obi-Wan–. Hauràs de ser forta. Per Jangotat, que, al meu entendre, t'hauria agraït cada dia de claredat que li haguessis donat. I per tu mateixa, perquè el teu únic pecat ha estat estimar.

Ell es va acostar. Li va posar les mans al ventre.

–I pel fill que portes dins.

Ella va pestanyejar.

–Com ho saps?

Obi-Wan va somriure.

–Crec que serà fort. I tindrà nom, no un número.

–No un número.

–No.

***

Estaven aturats en una caverna buida. Les anguiles s'havien anat. Què podia haver-les allunyat? Els tremolors de terra? Els rumors de guerra? Ningú ho sabia. Potser tornessin. Potser no. Però els humans havien abusat dels seus preciosos regals, i ara els humans i els x'ting podien esperar que els Guies aclarissin les seves idees. Allà, per espai de cent anys o més, havien ofert amb amor el do més gran imaginable: els seus propis fills, perquè els seus nous amics prosperessin. I aquest regal havia estat a punt de matar-les a totes.

Era millor que s'haguessin anat.

***

Entre les roques, als afores del campament secundari, Obi-Wan i Kit van presenciar la cerimònia fúnebre dels CAR per un dels seus. Era el més simple que podia imaginar-se.

Els tres van cavar una profunda rasa i van col·locar amb cura el cos d’en Jangotat al seu interior. Cadascun va posar un grapat de sorra i fang. Llavors, Quàtor va parlar.

–Naixem de l'aigua i al foc morim. Som la llavor de les estrelles.

Un cop van acabar, els Jedi els van ajudar a construir un túmul amb pedres, més alt que ample, com un dit acusador, assenyalant a les estrelles. Van romandre-hi uns instants, mirant a la cova, a les roques, al cel, absorbint una mica d'aquell lloc que tantíssim esforç els havia costat.

Llavors tot va acabar i no va quedar res més per fer.

I van marxar.

Següent