Vector Prime (i XXVI)

Anterior

CAPÍTOL 26

Panegíric

El Falcó Mil·lenari lliscava lentament davant l'esfera morta en què s'havia convertit Sernpidal. Un món perdut i fora d'òrbita.

La Leia estava dreta, al pont, al costat d’en Han. No deia res i deixava al seu marit aquell moment de solitud i reflexió.

I ell ho necessitava. Havia passat els últims dies ocupat per no enfrontar-se a aquell moment inevitable, intentant esquivar-lo amb l'esperança que el temps calmés el seu dolor.

Però no ho havia fet. Ni tan sols una mica. I quan mirava cap allà, cap a l'últim lloc en què havia vist a Chewbacca amb vida, en Han no trobava consol o cap alleujament. Ara pensava en el seu amic. No pensava en cap esdeveniment en especial, sinó que recordava els incomptables moments que havia passat amb Chewie, moltes de les expressions del rostre del wookiee, o algun rugit peculiar determinat. Els fets concrets no tenien importància. El que importava era el to de la veu d’en Chewie i les mirades que li havia dirigit al Han, que, encara que solien ser combatives, sempre estaven plenes de sincer amor i respecte.

En Han va mirar el seient buit del copilot i va veure allà al seu amic, en la seva ment. Amb claredat i com si hi fos. Es va concentrar encara més i va visualitzar una imatge mental d’en Chewbacca tan cristal·lina que gairebé va albergar la sobtada creença que podia portar al wookiee d'entre els morts, que podia recuperar-lo pel sol fet de no poder acceptar la seva pèrdua.

Però no era així. Chewie s'havia anat, i en Chewie no tornaria.

I les imatges se succeïen. Chewie tornant del canó, Chewie perseguint a l’Ànakin per la rampa de descens a Coruscant després d'una altra explosió del propulsor, i Chewie, no feia molts anys, alçant alhora als tres fills d’en Han quan ja no eren tan petits, només per demostrar que podia fer-ho. En Han va veure la seva gorra preferida sota el monitor del copilot. Una gorra que la Leia li havia regalat després del naixement dels bessons i en la qual es podia llegir: "Enhorabona, ha sigut... Les dues coses!". Quantes vegades havia agafat Chewie aquella vella i esfilagarsada gorra i se l'havia col·locat al pelut cap, ajustant-se la corretja.

En Han la va agafar i li va donar la volta. Encara quedaven restes del pèl del seu amic wookiee enganxats al folre.

Tots aquests records creuaven per la seva ment i sempre conduïen a la mateixa certesa. No hi hauria res més que recordar, el llibre s'havia tancat. Aquells pèls eren els últims que Chewie deixaria a la gorra.

Amb el típic instint protector d'un pare i un marit, els pensaments d’en Han es van dirigir als seus fills. En els últims dies els havia sorprès diverses vegades empassant-se les llàgrimes mentre contemplaven l'espai, i no havia de preguntar en què pensaven. Per la Jaina i en Jacen era pitjor i, encara que al principi li va sorprendre, va acabar entenent el perquè. L’Ànakin tenia quinze anys, una edat molt personal i egoista i, malgrat el càrrec de consciència que li suposava sentir-se culpable per la mort d’en Chewie, el noi estava massa absorbit per apreciar completament la pèrdua. Però els bessons ja havien passat per aquella visió egocèntrica de l'univers i tenien un sentit de l'empatia més desenvolupada. Així que en Han havia parlat amb cadascun d'ells per separat i els hi havia dit els tòpics habituals que se sentien quan un era jove i perdia un ésser estimat.

Què buides li semblaven aquelles paraules que ara venien d'ell.

En els moments posteriors a la trobada amb els seus tres fills, en Han havia desitjat tornar a ser un nen. Hi havia desitjat tenir un pare o algú que li digués tots aquells tòpics. Volia que els hi digués algú més savi que ell.

I, d'alguna manera, aquest algú hi era, en la persona de la dona que es trobava al seu costat, la seva meravellosa dona. La Leia havia volgut a Chewie tant com ell i, encara que no havia passat tant de temps al seu costat i no tenia tants records d'ell com Han, el seu dolor no era menor. Així i tot, hi havia enterrat la pena en el seu interior i havia reprimit els seus propis sentiments per poder ajudar al Han a suportar allò.

I ell ho sabia.

- Quant vols acostar-te? -Li va preguntar la Leia al cap d'una bona estona. En Han mirà la imatge de la pantalla i es va adonar de com de prop que estava Sernpidal. No havien anat per recuperar el cos d’en Chewie, és clar, aquesta tasca estava més enllà de les seves possibilitats, més enllà de les de qualsevol.

En Han havia acudit al lloc perquè ho necessitava, i la Leia havia accedit de bona gana.

- Què anem a dir-li a la seva família? -Va preguntar en Han.

- La veritat -va dir la Leia -. Que va morir com un heroi.

- Mai vaig pensar que... -va començar a dir en Han, però la veu se li va trencar.

La Leia el va mirar comprensiva i li va deixar que recuperés l'enteresa.

-Jo vaig construir una bombolla per a nosaltres -va intentar explicar en Han -. Per a tots. Per a tu, per a mi, per als nens, Luke, Mara, fins i tot al Lando. Fins i tot per aquests estúpids androides. I estàvem tots en ella, saps? A dins, segurs, com una família feliç.

- Invulnerables? -Va preguntar la sempre sensible la Leia.

En Han va assentir.

- Res podia ferir-nos, ferir-nos de veritat -va prosseguir en Han, però la veu li va fallar i va negar amb el cap parpellejant per no plorar.

I quan això no va funcionar, es va netejar les llàgrimes mirant cap a Seranpidal. Sabia que la Leia ho entenia, que no havia de dir res més. I tot i que allò no tenia sentit, ella estava d'acord. Això hauria d'haver passat abans, feia molt, molt de temps. Si no a Chewie, a algun altre, i al Han el primer. Havien estat vivint a la vora del perill molt de temps, lliurant batalles durant dècades contra caçadors de recompenses o assassins. Fins i tot quan la Leia i ell es van conèixer, a l'Estrella de la Mort, havien tingut tots moltes possibilitats de morir.

Però, d'alguna manera, aquell flirteig amb la mort havia portat al Han a creure que eren invulnerables. Podien esquivar les pistoles làser, aterrar sobre un asteroide, escapar d'un abocador d'escombraries o...

Però ja no. No de moment. La bombolla de seguretat havia desaparegut de sobte, aixafada per una lluna.

-Fins i tot la Mara -va dir en Han, la Leia es va tornar per mirar-lo, encara que ell va seguir amb la vista fixa al capdavant -. La seva malaltia no la mataria -va prosseguir -. Jo sabia que no ho faria. Encara que els altres afectats morissin, ella sobreviuria, perquè els altres no estaven en la meva bombolla i ella si. La Mara sí que ho estava, així que venceria.

-I així ho farà -va insistir la Leia.

Però en Han ja no estava tan segur, ni molt menys. Tot d'una va tenir la terrible sensació que la Mara estava a punt de morir, i es va adonar que els altres membres de la seva bombolla, sobretot els seus fills, tampoc estaven segurs. Demostrant la seva vàlua contra els alienígenes, la Jaina, en Jacen i l’Ànakin havien demostrat, de forma indiscutible, ser molt dignes del títol de Cavallers Jedi. Ja no estaven sota el seu control i en Han sabia que ja no estaven segurs, amb ell o sense ell.

La bombolla havia desaparegut.

L'amenaça alienígena semblava haver estat eradicada.

Però per al Han Solo, la galàxia va començar a semblar un lloc molt més perillós.

FI