Esquadró Infern (XXVI)

Anterior

CAPÍTOL 26

Del ja no sabia molt bé com comportar-se amb Piikow. Les ordres del seu comandant eren que havia arribat el moment de recollir la xarxa. Del havia d'exercir un petit paper, res massa rellevant, i li semblava bé. Amb els anys s'havia anat acostumant a quedar-se a la sala de màquines i, encara que s'havia readaptat ràpidament al treball de camp, la naturalesa clandestina de l'operació li resultava molt enutjosa. Ho havia superat centrant-se en el projecte que compartia amb Piikow, però ara la seva tasca principal era tenir-ho tot discretament preparat per marxar-se a tot córrer quan, com havia dit Iden, «s'obrís l'infern».

Així que es va descobrir obligant-se a actuar amb normalitat quan estava prop del chadra-fan, al mateix temps que inventava excuses per no acompanyar-lo a la cova dels cristalls.

—Tinc una mica de treball pendent —va dir, la qual cosa no deixava de ser cert.

—Entenc —va dir Piikow—. Tots quedem molt impactats per la traïció de Seyn. Costa assimilar-ho. De vegades va bé estar sol, reparar alguna cosa... fer quelcom amb les mans i deixar que el teu cervell s'ocupi mecànicament de tot.

Maledicció, aquell tap de bassa li entenia.

—Gràcies —va dir—. És just el que sento ara —inclinà el cap com si se li hagués ocorregut una idea—. Ningú més sap això de les estàtues, veritat?

—No creia que pogués interessar-li a ningú.

—Em quedaria més tranquil si avui t'acompanyés algú —va dir Del. Els ulls normalment brillants de Piikow estaven apagats pel seu dolor i semblava més prim, més fràgil que abans. La «traïció» de Seyn havia estat un dur cop. Les seves paraules eren sinceres... i ocultaven un objectiu—. Per què no deixes que el Mentor vagi amb tu? Sembla un tipus bastant intel·ligent. Pot suggerir coses que a dos tècnics com nosaltres no se'ns ocorrerien mai.

Piikow es va animar.

—És possible. I també podria ser una bona distracció per a ell. Aquestes estàtues acabaran revelant-nos els seus secrets! —va refilar agitant el seu petit puny amb aire falsament desafiador. Després es va donar la volta i va tornar a la cova dormitori.

Del va anar fins a la nau que Iden havia triat, va donar uns passos i es va detenir en sec.

«Deixar que el teu cervell s'ocupi mecànicament de tot», havia dit Piikow.

—Eh! Piikow! —el chadra-fan es va detenir i es va donar la volta. Del va trotar fins a ell i li va somriure àmpliament—. Ho has descobert! Has descobert el funcionament de les estàtues!

Piikow va parpellejar.

—Ah, sí? Vaja, què llest sóc. I què he descobert, exactament?

—Les ones cerebrals —va dir Del en un to triomfal—. Els seus creadors havien de tenir algun tipus de telepatia. Els cristalls havien de detectar l'activitat cerebral d'alguna manera. No estan connectats uns amb uns altres per l'interior de les estàtues, la connexió no podia ser física.

—Brillant! —Piikow va aplaudir amb emoció—. El Mentor és un erudit. Pot ser que s'hagi topat amb alguna cosa semblada abans.

Ell li va dedicar el que li va semblar el seu primer somriure sincer en segles. Hi havia moltes coses que no podia fer per Piikow, moltes que ni tan sols voldria fer. Però, com a mínim, havia pogut contribuir a la resolució del misteri d'aquelles fileres i més fileres d'estàtues immòbils i silencioses, construïdes amb un lluent cristall violeta.

Va tornar a la seva tasca i quan estava a una distància segura de la cova principal, va activar el seu comunicador.

—El Mentor estarà una estona amb Piikow —va dir.

—Quant?

—No estic segur. Diria que almenys una hora —el Mentor semblava ser un home educat i molt viatjat. Probablement quedaria impactat per la troballa i podia passar-se el dia allà.

—Més que suficient. Bon treball, Del.

Va desactivar el comunicador i va respirar profund. Ja podia concentrar-se. Del Meeko no pensava deixar a l'estacada als dos membres restants de l'Esquadró Infern.

Tots excepte Del, Piikow i el Mentor estaven en la cova principal. Staven amb Hask, com sempre, va saludar a Iden i ella li va respondre cordialment. «Quina diferència», va pensar amargament. «Solament ha estat necessari que Seyn morís.»

El líder partisà va haver d'explicar una mica de la conversa que van mantenir la nit anterior perquè Ru, Halia i Dahna semblaven més còmodes en la seva presència. Estaven embolicant aliments i ficant-los en una capseta.

—Anem a buscar més fruita de Dahna —li va explicar Halia.

—Necessito sortir d'aquí —va dir planament Dahna. Per descomptat, cap dels tres volia passar allà més temps de l'estrictament necessari. Iden es negava a mirar al punt del terra en què havia caigut Seyn. Algú, no sabia qui, havia netejat la sang—. Ara mateix no suporto aquesta semi penombra —va prosseguir Dahna—. Necessito que em toqui el sol en la cara, menjar fruita fresca de l'arbre, et ve de gust venir amb nosaltres, Iden?

Ella els hi va dedicar un feble somriure.

—Crec que vaig a córrer una estona. Necessito moure'm. No oblideu de portar-me molta fruita, d’acord?

Tots ho van entendre i Dahna, a la qual es veia vella i molt cansada, va afegir:

—Hi haurà suficient per a tots, t'ho prometo. Estem preparats?

Els kage van assentir i van posar-se a caminar. La desesperació en l'ambient era tan densa que a Iden gairebé podia olorar-la.

—Bona idea —va dir Staven.

—No vas a recollir la fruita? —li va preguntar Hask.

—No, però m'encantaria sortir a volar. Sortir d'aquí una estona.

—Surt. Buida't —va contestar Hask—. Iden i jo anirem a veure si li podem donar un cop de mà a Del —Staven es va acomiadar amb el cap i es va marxar.

Per un instant, es van quedar els dos asseguts, en silenci per si algú tornava sobtadament. Després, Iden li va preguntar:

—Qui ha netejat la sang?

—Dahna —va dir ell—. Amb llàgrimes en els ulls.

Iden va assentir. Es va quedar callada un moment, resistint-se a pensar en Dahna plorant per Seyn.

—D’acord —va dir per fi—. Tot està funcionant millor del que esperàvem. Del ha tret del mig a Piikow i al Mentor i tots els altres acaben de marxar.

—No sabem per quant temps.

—Dahna i els kage estaran fora una bona estona i aposto que Staven no tornarà fins d’aquí a una hora, com a mínim.

Solament mantingues-te atent i comunica't amb mi si torna algú, perquè pugui sortir a «córrer».

—Sí, capitana.

Iden no aconseguia recordar en quin moment havia començat a dirigir-se a Gideon pel seu cognom. Havia estat abans que Seyn morís. Ara ell li deia capitana.

Una baixa més d'aquella missió. Aquella idea la va apesarar, però no s’alegrà d’ella. Es va aixecar, va sortir del dormitori i va anar cap a on estava el sac de dormir del Mentor, polidament lligat i guardat. Els pocs objectes personals que posseïa estaven en una única motxilla. Com tots els partisans, viatjava lleuger d'equipatge.

Iden esperava sentir una punxada de culpa i, quan va arribar, la va reprimir ràpidament i es va posar a la feina.

Estava cada vegada més convençuda que la filtració provenia del Mentor. Podia entendre que el vell es mantingués prop d’Staven, fins i tot que li deixés ser el líder si posseïa informació rellevant. I no veia el contrari. Encara que Staven hagués estimat a la fillola del Mentor anys enrere i els dos respectessin a Saw Gerrera, sabia que l'antipatia d’Staven pel Mentor era profunda. Si no el necessités ja no estaria allà. Potser no estaria mort, potser solament estaria en una altra cèl·lula. No, Staven era el líder i el Mentor tenia alguna cosa que l'altre volia. Staven es veia obligat a ballar al són que li marcaven i no ho suportava.

Era molt possible que el Mentor fos prou llest com per no deixar cap informació important en el seu sac de dormir. Probablement havia de portar-la damunt en tot moment. És el que faria ella en el seu lloc. Però el registre que anava a fer era doble. Volia saber si era l'origen de la filtració i qui dimonis era.

No va trobar gran cosa. Alguns daus de racions i llet nutritiva, refrigeris... però no hi havia cap comunicador, se l’havia emportat. Hi havia unes quantes foteses, però solament ell podia entendre el seu significat.

I un datapad.

«De debò pot haver estat tan ximple?», va pensar. Allò facilitaria molt les coses, però li perdria tot el respecte que li tenia. El datapad estava bloquejat, per descomptat, però solament era qüestió de paciència i amb prou feines va trigar a poder accedir.

Va començar a revisar-ho tot ràpidament, detenint-se al cap d'un moment, en adonar-se del que acabava de trobar.

El Mentor portava un diari.

Tots aquells moments en què es marxava per quedar-se tot sol amb els seus pensaments... ara els entenia. Volia deixar constància de les seves idees, registrar-les d'alguna manera. Va fer un cop d'ull al crono. Tenia temps. Potser no fos el que semblava. Potser estava xifrat.

Iden es va asseure a llegir-ho.

No estava xifrat. Hi havia informació, cap relacionada amb la missió de l'equip, però tota impactant per Iden. Al cap de mitja hora, encantada amb el que acabava de descobrir, va guardar les coses del Mentor, amb cura de deixar la impressió de què algú les havia registrat, i va intentar esborrar el seu rastre.

Es va posar dreta i es va comunicar amb els altres.

—No hi ha res útil —els va dir—. Haurem de recórrer al pla B. Vaig a canviar-me i surto a córrer. Hask, has estat amb mi en tot moment i has vist com me n’anava.

—Rebut —va contestar Hask.

—Del, com va aquesta nau?

—Estarà llista per enlairar-se quan vulguem —va dir—. Vaig a buscar algunes racions.

—Negatiu a les racions. O escapem i ens abaten, per tant no les necessitem, o d'aquí a una mica estarem a espai imperial i podrem posar-nos en contacte amb l'almirall. No volem mostrar les nostres cartes abans d'hora. Necessiteu res de per aquí?

—Res del que no pugui prescindir —va dir Del.

—El mateix dic —va afegir Hask. Tant aquest com Del portaven un blàster de mà i tenien més en els armaris de rebost de la cova.

—D'acord. Solament hem d'estar preparats. Aposto que els esdeveniments es precipitaran després d'això.

Va desactivar el comunicador i es va preparar per sortir a córrer, tal com havia dit, intentant assimilar tot el que havia descobert. Una part d'ella volia explicar-li-ho al seu equip, però necessitava guardar-se aquell as en la màniga, per si necessitava jugar-ho.

En una cosa havia estat absolutament sincera: els esdeveniments començarien a desencadenar-se molt ràpid i ja no hi hauria qui els parés.

Staven va tornar al cap d'una hora. Hask es va comunicar amb Iden i aquesta va donar mitja volta. Quan va arribar, suosa, acolorida i molt més relaxada que abans de marxar-se, Staven ja havia començat a beure. Bé. Allò ajudaria.

Dahna, Ru i Halia van tornar de la seva excursió una hora més tard, amb un aspecte força millor i deliciosa fruita. Del es va aparèixer en algun moment, tacat per haver estat treballant en la llançadora, i Piikow i el Mentor van arribar just abans per a sopar, xerrant animadament.

—Del! —va exclamar el Mentor—. No puc creure el que heu estat fent Piikow i tu. Diu que, segons la teva teoria, els cristalls responien a les ones cerebrals.

—Cristalls? —va preguntar Halia, secament.

El Mentor es va tornar cap als kage.

—Acabo de visitar una cova il·luminada per cristalls. Semblants, diria, als del vostre món. El més sorprenent és que en aquesta cova hi ha amagades milers d'estàtues de ceràmica amb uns cristalls dins que corresponen als òrgans humans. Piikow creu que no eren estàtues, sinó màquines... droides, si voleu dir-ho així. I Del creu que els seus creadors devien ser telèpates.

—Bé —va comentar Staven—, heu estat molt atrafegats.

—Així és —va dir Piikow, aparentment aliè a la ganyota d’Staven—, però encara no ens ha servit de res —va afegir mirant a Del.

—Doncs si no ha servit de res, és completament inútil —va dir Staven—. Tret que el Mentor vulgui escriure un article per a alguna universitat, hauríeu de deixar de perdre el temps amb això. Tenim treball pendent, veritat, Mentor?

L'entusiasme del Mentor es va esfumar i a Iden li va semblar veure com es col·locava la seva armadura contra Staven. A Iden li estava costant mirar-li, ara que per fi sabia qui era. Però havia de seguir actuant amb normalitat. «No per molt més temps.»

—El nostre intrèpid líder té raó —va dir el Mentor, en un to taxatiu i serè—. Parlarem dels nostres plans futurs després del sopar. Torno d'aquí a un moment. Vull prendre algunes notes sobre les estàtues, quan encara les tinc fresques en el meu cap.

«Pren notes en el teu diari», va pensar Iden. El cor se li va accelerar però es va aixecar i es va preparar el seu plat, com si tot fos normal. Quan la seva mirada es va creuar amb la Del i Hask va assentir lleument cap a ells.

«Estigueu preparats.»

No havien passat ni cinc minuts quan el Mentor va irrompre en la cova fet una fúria. Iden va pensar que ja l’havia vist enfuriat abans, però que havien estat pàl·lides imitacions de la còlera que emanava ara de la seva prima figura.

—Staven —la seva veu acuradament controlada va transmetre un matís de fredor—, puc parlar amb tu?

Staven va parar de menjar i va arrufar les celles.

—Mentor —va dir—, havent sopat.

—No. Ara.

El líder va posar els ulls en blanc i es va ficar un altre mos en la boca. El Mentor es va acostar a ell donant tres passos i d'un cop va tirar al terra la safata que Staven subjectava a les mans.

Es va propagar una exclamació de sorpresa. De sobte, tots estaven molt alerta. Pel que semblava, allò no havia succeït mai. Staven ja estava dempeus, vermell d'ira.

—Que dimonis creus que estàs...

El Mentor va aferrar a Staven per la roba i se’l va acostar fins que va tenir la cara a uns centímetres de la seva. Entre dents, grunyí:

—He dit ara!

Va deixar anar a Staven i es va marxar.

La mà del líder va baixar fins al blàster que portava en la cintura, però va tancar el puny i va seguir al Mentor.

Fins llavors tot havia sortit segons els plans de l'Esquadró Infern, però en aquelles altures ja no hi havia pla cap. Solament havien d'estar preparats per reaccionar davant el que succeís entre aquells dos homes.

Tots estaven en silenci. Iden va anar captant retalls de la conversa quan un o un altre pujaven la veu.

«...has registrat els meus objectes personals. No tenies dret a...»

«...ningú ha registrat les teves coses... no m'importa tant...»

«...cap missió més fins que...»

«...més et val, això formava part del tracte...»

Finalment, Staven va tornar. Es va passar els dits pel seu cabell blau mentre maleïa... el viu exemple d'algú derrotat. Llavors es va plantar les mans sobre els malucs i es va assossegar i va mirar als seus companys.

—Bé... les coses van a canviar per aquí. Solament us ho vull advertir. Gid, vine a donar una volta.

Hask es va aixecar obedientment i els dos es van marxar. Dahna se’ls va quedar mirant, bocabadada. Se suposava que era la segona al comandament, però Staven ni tan sols l'havia mirat. Havia cridat a Hask. A Iden li va semblar que les coses ja havien canviat per allà.

—Vaig amb el Mentor —va dir Iden. Es va detenir a recollir un blàster del magatzem i en veure la cara que li posava Ru, va afegir—: Per si de cas.

—Semblava bastant cabrejat —va comentar Del.

—Saps on va?

—Tinc una lleugera idea.

 Següent