Des de cert punt de vista (XXXVIII)

Anterior

38 EL PUNT DE VISTA

Charles Soule

 

 

—Si m'ho preguntes, Alderaan s’ho mereixia —va dir Lando Calrissian—. Donant-se-les de superiors i poderosos tant temps com ho van fer.

—De manera que creus en els rumors? —va respondre Jaff—. Realment penses que els imperials van destruir un planeta sencer?

—Bé, alguna cosa va convertir a Alderaan en un grapat de petites roques, i sembla l'estil de l'Imperi. Saps a què em refereixo, no?

Lando zigzaguejà amb la mirada a través de la taula, només un petit escaneig ràpid per la pila de replegaments carnosos que el verosià deia cara. Jaff Basan era d'aparença estranya, fins i tot en una galàxia sense manca d'estranyeses. Lando volia captar la seva reacció en aquesta última declaració; però, ja saps, sense que fos obvi. Un no vol que l'altre tipus dedueixi que està sent manipulat. No obstant això, Jaff no era un aficionat. La seva cara mantenia la mateixa expressió amable, l'equivalent verosià d'un evasiu somriure agradable, que havia conservat durant la partida sencera fins al moment.

Lando i Jaff estaven asseguts un enfront d'un altre en una taula baixa, begudes davant d'ells, envoltats per tots costats per un públic silenciós, rics degenerats de tota la galàxia. L'activitat en les altres estacions d'apostes s'havia reduït a una marxa lenta quan es va difondre la notícia del que estava passant aquí: una autèntica partida de Klikklak entre Lando Calrissian i Jaff Basan.

El Klikklak rebia el seu nom dels sons produïts per un gran insecte natiu dels boscos del planeta on el joc va ser inventat. Les bestioles es cridaven uns a altres klik i responien klak, els sons recorrien quilòmetres a través dels arbres. I això era el joc: només una conversa. Cada jugador rebia una carta d'una baralla de sàbacc estàndard. Després, per una estona, simplement... parlaven. Tenien una petita xerrada sobre el que els hi donés la gana. Per a un observador, el Klikklak normalment semblava bastant lleuger, bastant casual. No ho era.

Quan el temps assignat acabava, cada jugador premia un sol botó en la taula entre ells, tancant l'única decisió requerida per les regles del joc: si pensaven que la seva carta era més alta o més baixa que la de l'altre paio. Ja estava. Tota la cosa. Guanyaves encertant quan el teu oponent fallava. Si tots dos suposàveu bé, o tots dos suposàveu malament, el joc acabava en taules; però la casa encara es quedava amb el seu deu per cent de comissió, el pitjor resultat possible. Hi havia una mica de dignitat a perdre, però quan no guanyava ningú excepte la casa? Oblida Alderaan: això seria una tragèdia.

El truc del Klikklak era la conversa. Havies d'usar aquests deu minuts aproximadament no només per intentar deduir què tenia el teu oponent, alt o baix, sinó també per fer-los suposar de la manera que volies. Havies d'interpretar-los i despistar-los alhora. A Lando li encantava. Si apostar podia ser classificat alguna vegada d’art (i pel que concernia a Lando Calrissian, per descomptat podia), llavors el Klikklak era la seva màxima expressió.

No obstant això, Jaff era un dur oponent. Lando no sabia molt de la fisiologia verosiana. Sempre una situació complicada, especialment per estar els humans entre les espècies més comunes en la galàxia. Això els convertia en menys favorits en jocs com el Klikklak. Probablement Jaff sabia què significaven la majoria de les expressions facials humanes; però Lando estava volant a cegues, intentant reconstruir què podria significar un petit tremolor de les antenes, o un parpelleig lent i lànguid d'una membrana ocular.

Amb tot... ja saps... estimulant.

—Què vols dir? —va dir Jaff.

—Bé, l'Imperi no va pispar tots els negocis del teu planeta també?

Jaff va deixar anar el tipus d’esbufec tremolós que passava per una rialleta.

—Estan en els negocis de tot arreu, no?

—No en els meus —va dir Lando—. Romanc net. Aquest és el meu negoci.

—Oh, de debò? —va dir Jaff—. Pensava que era perdre a les cartes.

Va haver-hi un petit alè contingut del públic, mentre esperaven a veure com responia Lando. Però els insults eren part del joc, res pel que exaltar-se. Lando va fer un cop d'ull als qui miraven a la sala. Éssers de més de vint mons diferents, units per una sola expressió d’esbalaïda fascinació. Estaven veient a dos mestres treballant, i ho sabien.

Lando va somriure autodespectivament, aixecant un braç cap a la multitud, permetent-se a si mateix ser el blanc de l'acudit, donant al públic permís per riure amb ell. Va controlar el moment, no mirant la reacció de Jaff, però per descomptat estava absolutament mirant la reacció de Jaff, i aquí, aquí estava. El més minúscul rubor verd en els plecs del seu coll. El mateix rubor que havia vist quan Lando havia esmentat a l'Imperi.

Jaff Basan venia de Veros, i Veros va ser una vegada un planeta extremadament ric. Tècnicament, encara era un planeta ric, però aquesta riquesa estava ara en mans de l'Imperi, en comptes d'estar en els comptes bancaris de les aliances familiars que havien governat el planeta durant segles, una de les quals era la venerable Casa Basan. Tot havia succeït feia dècades, i Jaff encara era ric (molt ric, o no li haurien permès l'entrada en aquesta sala en absolut), però havia d'haver-hi una punxada quan pensava en el que havia estat arrabassat a la seva família. Frustració, expressada en una ruixada de color verd encès per les frondes com brànquies del seu coll.

El més exasperant del Klikklak era que tenir una carta alta no sempre era bo, i una baixa no sempre era dolent. La carta de Lando estava precisament en la meitat de la baralla; no podia ni usar les probabilitats per ajudar-ho. Però això no importava realment. En el Klikklak les cartes eren, en molts aspectes, irrellevants. El joc tractava sobre aconseguir un complet i exhaustiu enteniment d'un altre ésser a l'espai d'una sola conversa, i si no podies aconseguir això estaves perdut.

Però Lando no estava perdut. Havia enxampat a Jaff. Havia desxifrat que aquest petit rubor verd significava frustració, i també ho havia vist sempre que havia lliscat en la conversa referencies a coses elevades, o altes, o per damunt: petits significants amb intenció de ser percebuts per Jaff com casuals; empentes subconscients per ajudar-li a pensar que la carta de Lando estava en la part alta. Cada vegada que ho feia, un altre rubor verd, la qual cosa significava que Jaff estava contrariat, la qual cosa significava que la carta de Jaff havia de ser alta també, perquè era difícil per a ell decidir si la carta alta de Lando era més alta que la seva carta alta. Junta tot això i l'aposta de Lando era fàcil. Baixa.

—Hauríem de? —va dir Lando, fent un gest cap als botons en la superfície de la taula, amagats de l'altre jugador per una petita pantalla, que s'usaven per indicar l'aposta per alta o baixa.

Jaff va assentir educadament, i va moure un dels seus apèndixs darrere de la seva pròpia pantalla.

Lando va mantenir el seu somriure pla i la seva respiració estable, sense senyals externs que Jaff llegís; però per dins ja estava rient. S'havia acabat. Per fi. Amb els crèdits que era a punt de guanyar, podria saldar els seus cada vegada més apressants deutes, invertir una mica de diners en una nau, mobilitzar-se una altra vegada, veure quina classe de plaers tenia la galàxia per oferir a un home de les habilitats i sensibilitats úniques de Lando Calrissian.

Va tocar el botó en la taula, el va acariciar, assaborint el moment.

I llavors, un crit, una ordre proferida en el to sorrenc, comprimit, inhumà que qualsevol que visqués en la galàxia de l'Imperi reconeixia immediatament.

—Mans a la vista! Es dispararà a qualsevol que es mogui. No hi haurà un segon advertiment— va dir el soldat d'assalt.

La sala es va congelar mentre tothom girava lentament per mirar a l'esquadró de tropes imperials que havia entrat al petit espai. Cinc soldats ordinaris més un sergent amb musclera taronja; però també, una cosa inusual, un oficial imperial vestit de negre. Lando pensava que era un tinent, però no podia estar segur. Mai s'havia molestat a memoritzar les insígnies de rangs; la política Calrissian pel que fa als oficials imperials era la mateixa de dalt a baix: evitar-los.

La cara de l'oficial era freda, gelada, molt rígida. Lando la va llegir com una ràbia amb prou feines continguda. Empipament per algun gran dany personal.

—Aquest és un establiment d'apostes il·legals, en violació de l'estatut imperial set-cinc-nou-punt-vuit. Se'ls ordena evacuar el local immediatament. Tots els crèdits que han dipositat en el caixer de la sala estan confiscats.

Un murmuri de descontent va onejar per la sala. Tothom tenia diners guardats en el caixer a canvi dels vals de crèdits que usaven per apostar. Lando mateix, en particular, tenia la grandíssima aposta que havia posat en la partida de Klikklak. Milers de crèdits, acuradament pastats durant llargues nits en taules d'apostes molt menys formals que aquella, reunits d'actuacions que estaven tan per sota dels seus dots que gairebé dolia físicament prendre'ls. A punt d'evaporar-se com el fum.

Va haver-hi un moviment en la multitud quan un cavaller gran i amb túnica va fer un pas al capdavant, els anells dels seus dits brillant a la tènue llum, pesats queixos alçant-se per prodigar un generós somriure al presumpte tinent. Luck Luck Freidal, amo del casino, i un home potencialment amb més que perdre aquella nit que qualsevol apostant en el seu establiment.

—Amic meu, hi ha algun error? —va dir Freidal—. Tot aquí és legal. La gent només està passant una nit agradable.

—Ja no. S’ha acabat —va dir l'oficial, el seu to més fred que la cara fosca d'una lluna de gel.

El somriure en la cara de Freidal va vacil·lar, només un toc.

Oh, no, noi, va pensar Lando. No ho facis. No ho veus? L'home només està buscant una excusa.

Però Freidal aparentment no ho veia, o va decidir que el risc mereixia la pena, amb la urgent esperança que aquest obvi malentès pogués ser aclarit, que hi havia una manera de salvar la seva reputació i el seu negoci abans que es difongués la notícia que Luck Luck Freidal no podia mantenir el seu cau d'apostes il·legals buidada d'imperials.

Freidal es va inclinar més prop de l'oficial imperial i va pronunciar unes poques paraules en veu baixa. Lando no va poder sentir-les, però tenia una idea bastant bona del que s'estava dient: Ei, noi, he pagat aquest mes. Què dimonis estàs fent? No tenim un acord?

Lando va veure la cara de l'oficial tornar-se encara més freda, la qual cosa hauria dit que era impossible. Va veure a Freidal pressionant amb les seves raons, va veure als soldats aplicant una subjecció més ajustada als seus rifles. Va veure tot això, i va saber exactament el que era a punt de succeir.

Lando tenia un blàster sota la seva capa, en la part baixa de l'esquena. Només poca cosa, però efectiu. Era millor amb ell del que ningú en aquest casino sabés; del que ningú viu sabés, de fet. Podia eliminar al tinent, al comandant de les tropes d'assalt, potser fins i tot a un dels subordinats, abans que reaccionessin. I per quan ho fessin, algunes de les altres armes il·lícites a la sala estarien tretes de sota les capes i de les fundes ocultes. Aquests imperials idiotes no tenien idea de com estan realment de superats en nombre aquí; estarien tots abatuts a l'instant. Algú només havia de fer el primer moviment. Algú havia de fer d'heroi.

A Lando Calrissian li encantaven els herois. Pensaven que la galàxia els devia alguna cosa. Com si importessin, d'alguna manera, d'alguna manera estranya que significava que les lleis fonamentals de la realitat estaven inclinades al seu favor. Els herois creien, honestament creien que les coses simplement... es resoldrien per a ells.

Els herois eren els oponents preferits de Lando en la taula d'apostes. Quant pitjors es posaven les probabilitats, més alt apostaven.

Perquè els herois eren uns tanoques.

Lando va aixecar lenta, acuradament les mans per sobre de la vora de la taula de Klikklak. Estaven buides.

L'oficial imperial va assentir una vegada, atapeïdament. Dos trets ràpids d'un rifle blàster, i després un cop sord quan Luck Luck Freidal va colpejar el terra, un forat fumejant on havia estat el seu cor. Lando hauria de trobar la seva següent partida en un altre lloc.

El tinent va mirar cap a la sala. L'assassinat que acabava d'ordenar semblava no haver fet res per refredar la ràbia bullint darrere dels seus ulls.

—Dispersin-se —va dir.

Els ulls de Lando es van moure a la caixa forta a l'altre costat de la sala, on Freidal guardava les apostes dels diversos jocs fins que es pagaven. Milions de crèdits en aquella caixa, molts dels quals havien pertangut, només uns minuts abans, a Lando Calrissian.

Lando va tancar els ulls un moment, va sospirar profundament, i després es va dispersar.

—

Un altre bar, a l'altre costat de la ciutat, en una zona menys desitjable. El tipus de lloc en el qual Lando havia esperat sincerament no tornar a posar un peu. Un lloc on es podia trobar treball per a individus amb habilitats, sensibilitats i moralitats úniques. Sobtadament el treball s'havia tornat molt important. Lando necessitava un treball per reposar aquests crèdits que acabava de perdre, i ràpid, o tindria problemes. Més problemes.

Fins aquí l'esperança, va pensar, fent un pas a través de la porta, immediatament impregnat de la miasma de begudes abocades i somnis morts que sempre compartien els llocs com aquest.

Lando va caminar cap a la barra, sentint els ulls de gairebé tots els éssers del lloc mirant-li. Tenia deutes amb almenys la meitat d'ells, oscil·lant des de crèdits fins a sang. Va arribar fins a la barra, després es va donar la volta i va somriure.

—Ei, nois. Quant temps —va dir—. Què tal una ronda al meu compte?

El cambrer, d'una espècie amb possiblement massa ulls, va donar uns copets en l'espatlla de Lando.

—Vas a comprar una ronda per al bar? Com vas a pagar-la, Calrissian? —va dir.

—Posa-ho en el meu compte, Okkul —va dir Lando sense girar-se.

—El teu compte? El teu compte? —va dir Okkul, el seu to alçant-se fins a un gemec ofès que podria travessar el duracer—. De debò creus que tens compte en aquest bar, després de...?

Lando va extreure una fitxa de crèdits de la seva butxaca i la va col·locar sobre la barra, fent-ho teatralment, assegurant-se que molta gent li veiés fer-ho.

—Això hauria de cobrir-ho. Tot el que et dec i la ronda per a la parròquia.

L'actitud d’Okkul es va endolcir considerablement després d'allò i, més important, significava que Lando estava fora de perill, almenys durant el temps que costés als clients del bar obtenir i consumir les seves begudes. No es dispara al tipus que està comprant la priva. Normalment.

Lando es va moure cap al final de la barra, on un home estava assegut llegint un panell de dades. Lando es va unir a l'home, alçant el seu got fins a la seva boca.

—Bonic gest —va dir Lobot—. Així que vas guanyar?

Lando va apurar la seva beguda (un brandi local amb prou feines bevible, però de debò, què es podia esperar?) i va deixar el got sobre la barra, indicant a Okkul que li portés un altre.

—Necessitaré que cobreixis aquesta propera, ei!, i totes les moltes altres que planejo consumir aquesta bella nit. Aquests eren els meus últims crèdits. El teu home Lando està oficialment pelat.

La boca de Lobot es va estrènyer en una molt familiar senyal de resignació.

—Et vaig dir que la partida de Klikklak era una mala idea. Massa difícil calcular les probabilitats. Massa fumut.

—No va ser la partida. Tenia la partida. Un grapat d'imperials va irrompre, van matar a Freidal, ens van fer córrer a tots fora d'allà. Tècnicament no vaig perdre, siguem clars sobre això; però van confiscar la meva inversió. Vaig perdre els meus crèdits, vaig conservar la pell: la història de Lando Calrissian, com sempre.

Lobot va alçar una cella, els implants de metall a cada costat del seu cap calb centellejant ràpidament mentre processava aquesta nova informació.

—Bromeges —va dir—. Freidal pagava cada mes, just a temps. Era un punt d'orgull per a ell. Portava el casino de rebotiga il·legal més net de la ciutat. Per això podia atreure als peixos grossos. I també als peixos més petits.

Lobot va aixecar el seu propi got: aigua, per descomptat. Lobot mai bevia ni consumia res que pogués ennuvolar els seus pensaments, per por de què això concedís als seus implants de distribució imperial la finestra que necessitaven per finalment prendre el control de la seva ment. Les coses eren útils, especialment quan es tractava d'apostar i calcular possibilitats, però extreien un preu, no hi havia dubte d'això. Va inclinar el seu got cap a Lando en un brindis burlesc.

—Com tu.

Lando va ignorar el comentari i va prendre un xarrup de la seva beguda nova. El cambrer romania immòbil, esperant a veure si nous crèdits estaven per arribar, i Lando ho va rebutjar amb un petit moviment espantador.

—Els imperials estaven irritats —va dir Lando una vegada que Okkul va estar fora de l'abast auditiu—. Fins i tot furiosos, i no eren només soldats d'assalt. També tenien un oficial superior amb ells. No sé què va passar, però...

—Jo sí —va dir Lobot—. Estan intentant afirmar la seva autoritat. Recuperar una mica d'orgull.

—Orgull? De què dimonis parles?

Lobot va cridar al cambrer:

—Okkul, pots passar aquest informatiu una altra vegada?

El cambrer va somriure amablement i va agafar un comandament de control per a l'enorme holopantalla muntada per sobre de la barra.

—Clar —va dir Okkul—. Sabeu?, he vist aquesta cosa deu vegades, i encara no em cansa.

Un metratge granulat va aparèixer en la pantalla, definint-se després d'uns pocs trossos d'estàtica inicials. Semblava com si estigués filmat des del punt de vista d'un caça estel·lar, una cosa de nas llarg, volant com un raig per l'espai.

—Què és això? —va preguntar Lando.

—La Rebel·lió ho acaba de filtrar a l’ObscuXarxa; està sent reproduït pertot arreu.

—No serà un altre dels seus talls de propaganda? Desitjaria que ens donessin un descans. Com més vociferen sobre la seva estúpida causa, menys interessant es torna. És psicologia bàsica. Un pensaria que s'havien adonat d'això.

—Només mira —va dir Lobot, la seva veu tranquil·la i els seus ulls fixos en l’holopantalla.

Així que Lando va mirar: era un metratge d'una batalla espacial, un grapat d'Ales-X i uns pocs caces més de diversos models, tots ells amb l'aspecte que haurien d'haver estat desballestats fa anys, desplegant-se contra l'estació espacial més gran que mai havia vist, una enorme esfera grisa, gairebé com una lluna en miniatura, estarrufada amb torretes turbolàser de defensa.

—Què és aquesta cosa? —va preguntar.

—L’anomenen l'Estrella de la Mort —va contestar Lobot—. Un destructor de planetes, si creus els rumors. Com van volar Alderaan.

Lando va mirar als caces fer les seves marxes d'atac, va mirar als Ales-X sent eliminats per l'interminable eixam de caces TIE, va mirar a un grapat d'herois morir de la forma en què els herois sempre morien. Tanoques, un i tots.

—Per què publiquen això? —va dir Lando, prenent un altre glop del cada vegada més bevible brandi—. Volen que sentim llàstima per ells? Qui diu que això sigui si més no metratge real? Tots dos bàndols treuen aquests trossos de propaganda tot el temps, i...

I llavors Lando va saber que era real, perquè una altra nau havia aparegut en la pantalla. Una nau molt, molt familiar. Un vaixell de càrrega lleuger corellià YT-1300, vell, cert, una mica espatllat aquí i allà, però... encara bell. Ella encara era bella.

—Aquesta... aquesta és la meva nau —va dir, aixecant-se una mica del seu seient—. És el Falcó Mil·lenari.

Mirà, esbalaït, la seva beguda a mig camí de la boca, mentre el Falcó arremetia des de fora de quadre, darrere d'un trio de TIEs (un una mica modificat, potser un treball personalitzat) que estaven rastrejant a uns Ales-X que corrien al llarg d'algun tipus de trinxera sobre la superfície de l'Estrella de la Mort. Els seus quadrilàsers van disparar, i els va eliminar, vaporitzant dos i enviant a l'últim, el personalitzat, donant voltes en espiral cap a l'espai.

La nau, la seva nau, es va alçar i es va allunyar volant fora de quadre. Lando va sentir més que va percebre a tothom en el bar inclinant-se cap endavant, com si estiguessin esperant al fet que succeís alguna cosa.

—Espera, pots tornar a reproduir això un segon?

Okkul pausà l'informatiu, per a alguns gemecs de la sala, i va mirar incrèdul a Lando.

—Això no és res, Calrissian. El millor ve ara.

—Vinga. Només passa-ho una altra vegada per a mi.

Lando va llançar el seu millor somriure, el millor, el que reservava per a les ocasions extremadament especials. El somriure que prometia qualsevol cosa que el receptor pogués voler o necessitar (crèdits, amistat, protecció, amor a curt o a llarg termini, les meravelles de la galàxia mateixa) si només fes el que l'amo del somriure volia. L'Especial de Calrissian.

El cambrer va sacsejar el cap però va rebobinar el metratge. Per descomptat que ho va fer.

—Para —va dir Lando—. Just aquí.

Ho va mirar una altra vegada: el Falcó Mil·lenari salvant el dia, després rabent cap amunt i allunyant-se.

—Una altra vegada —va dir. Aquesta vegada Okkul ni va protestar, només ho va tornar a passar.

Lando havia estat segur la primera vegada que ho havia mirat, però va necessitar les següents dues reproduccions per processar el que havia vist. Però no hi havia cap dubte en la seva ment. Les tàctiques, les maniobres... ho havia vist tot anteriorment. Ningú volava el Falcó tan bé com Lando Calrissian; però un home s'acostava tant com ningú podia.

—Han Solo pilota aquesta nau —va dir.

—Sembla —va dir Lobot.

—Però això és impossible —va dir Lando.

Era vagament conscient de la continuació del metratge, d'una enorme explosió, dels víctors en el bar (víctors que probablement farien que els matessin a tots allà si hi hagués imperials dins de l'abast auditiu), però realment no estava parant esment.

Què feia Han Solo amb la Rebel·lió? I no només, diguem, fent contraban per a ells. Això estaria bé, certament. Un treball era un treball, i el combustible no era gratis. Però això... Han estava atacant una superarma imperial. Simplement... simplement no tenia sentit.

Lando coneixia a molta gent per tota la galàxia; era alguna cosa així com la seva marca de fàbrica. Però molt, molt poques persones el coneixien a ell. Podia comptar-los amb una mà. Lobot, potser uns pocs més, i Han Solo. Hauria dit que era mutu. Fins i tot hauria dit que eren iguals, moralment parlant; més que ningú en la galàxia. Anaven pel seu compte, perquè ningú més ho feia.

I després aquesta cosa de l'Estrella de la Mort. Ara, Lando podia entendre ajudar a la gent de tant en tant, això tenia sentit. Mai se sap quan podries necessitar demanar que et retornin un favor. Però això... això era una bogeria. Era com doblar la teva aposta en el sàbacc quan l'altre tipus té la Mà de l'Idiota. Era com colpejar a un rancor dormit. No era només forçar la teva sort, era empènyer-la des d'un precipici i riure’s mentre es colpejada amb cada roca camí avall.

La Rebel·lió era una causa perduda. Els rebels eren herois, amb tot el que implicava. Estaven condemnats, perquè l'Imperi era la banca, i la banca sempre guanya. I així i tot aquí estava el Falcó Mil·lenari, la seva nau, just en el més renyit d'una de les batalles més perilloses que havia vist mai.

Lando hauria apostat cada crèdit que tenia (que solia tenir) al fet que Han Solo no era ni un heroi ni susceptible a la classe d'ideologies sense sentit a les quals els herois se subscrivien. Però aquí estava, fent l'heroi. Buscant problemes.

Lando mirava malhumorat la pantalla. El cambrer havia començat novament el fragment, i va observar als herois iniciar el seu atac impossible una vegada més. Intentava comprendre, i no podia. No podia veure el punt en això. Per què faria això Han?

Lando es va girar per mirar al bar i va alçar el seu got.

—A la memòria del contrabandista més gran que mai vaig conèixer! —va cridar, per a alguns brindis poc entusiastes dels altres parroquians.

Mirà cap enrere a Lobot, i va apuntar a la pantalla, on Han Solo estava arriscant una vegada més la nau de Lando, el seu preciós, bell Falcó Mil·lenari, per cap raó que pogués imaginar.

—Si alguna vegada faig alguna cosa com això... dispara'm.

—Sense problema —va dir Lobot.

Mentre Lando mirava explotar l'Estrella de la Mort, va considerar l'única regla de confiança d'homes, engalipadors, tafurs i artistes de l'estafa de tota la galàxia: si no pots veure el punt de vista, significa que tu ets amb qui estan jugant. Tu ets, de fet, el tanoca.

Lando es va asseure, i va pensar, i va beure begudes per les quals no tenia diners per pagar, i es va preguntar què s'estava perdent.

 Següent