La redempció del syrox
Joe
Schreiber
I
Suposo
que hi ha un reclús com jo en cada presó de la galàxia; jo sóc aquest que pot
aconseguir-te el que vulguis. Brillestim, suc de juri, o potser simplement un
full de plastifí dels mons del nucli, si això és el que et ve de gust. Des de la
meva arribada aquí he passat de tot, des de sabatilles de brillaseda fins
aletes de mynock especiades per a un assassí cyblocià del sector meridià, que
volia celebrar el seu aniversari amb estil. Excepte armes i drogues dures, puc
recórrer a pràcticament qualsevol classe de contraban que puguis voler. Així
que quan un nou convicte anomenat Waleed Nagma es va apropar a mi al menjador i
em va preguntar si podria aconseguir-li un bulb d'all mocós anzati, li vaig dir
que no hi hauria problemes. I no n'hi havia.
-Ets
Zero, oi?
Vaig
aixecar la mirada de la meva safata, prenent-me el meu temps, i li vaig oferir
un somriure tranquil.
-Depèn
-vaig dir-. Qui ho pregunta?
Va
examinar per un instant la mà que li vaig estendre abans de prendre-la per
donar-li una ràpida i intranquil·la encaixada. La seva mà de vuit dits estava
freda i humida. Com la major part dels nouvinguts al Rusc, tractava amb totes
les seves forces d'aparentar ser un tipus dur, fred i imponent, i no estava
tenint èxit. Ja se li podien veure gotes de suor formant-se en el naixement del
cabell i al llavi superior, i els seus ulls parpellejaven molt ràpid, mostrant
massa blanc a les vores.
-He sentit
que pots aconseguir certes coses -va dir.
-Bé –El
vaig mirar i parpellejar, sense deixar de somriure, la serena imatge de la
innocència-. No estic segur d'on pots haver escoltat aquest rumor. Només sóc un
altre feliç habitant del Rusc.
-Un dels
guàrdies em va parlar de tu -va dir en Nagma-. Necessito fer una comanda.
-Estava tan alterat que amb prou feines podia mantenir-se dempeus, i vaig
suposar que en aquestes altures devia haver reconegut els senyals de perill,
però alguna cosa sobre ell ja m'havia intrigat-. Puc pagar el que em demanis.
-Tranquil
-vaig dir, indicant-li el lloc buit a l'altre costat de la taula-. Primer pren
seient. Si hi ha alguna cosa que tenim de sobres, és temps.
Després
de dubtar un altre instant, Nagma es va ajupir i va doblegar el seu tors
desmanegat al banc davant del meu. Tenia molt a doblegar. Llargarut i
d'espatlles estretes, mesurava gairebé dos metres d'alt, i estava tan prim que
l'uniforme taronja de presoner li penjava com la bandera d'algun principat
derrotat. La pàl·lida cúpula del seu allargat cap calb estava solcada per fines
venes blaves, i quan es va inclinar per murmurar-me a cau d'orella, vaig poder
olorar la por que emanava en onades de la seva pell... almenys vaig pensar que
era por. En aquell moment, no tenia ni idea de com de malalt que estava.
-Com funciona
normalment tot això? -va preguntar, rebuscant en l'interior del seu uniforme-.
Et pago primer, o...?
-Tranquil,
amic. –Vaig fixar els meus ulls en els seus-. Tot just ens coneixem. Compta’m
la teva història. D'on ets. Aquest tipus de coses.
Em va
mirar aclucant els ulls.
-Què té
això a veure amb res?
-M'agrada
que em presentin adequadament a qualsevol amb el qual faci negocis -vaig dir-.
Així m'asseguro de tractar només amb clients de la talla moral més elevada.
-La talla
moral...? -Em va mirar per un instant, perplex, i després va deixar escapar un
riure nasal. La broma era que tots els convictes presents al Sub Rusc Nou, els
cinc-cents vint de nosaltres, representàvem l'escòria de la galàxia; assassins,
mercenaris i psicòpates de totes les espècies i pelatges, desastres genètics
errants que no dubtarien a tallar-te el coll per mig crèdit, o sense cap raó en
absolut. El nostre únic tret comú era que ningú ens trobaria a faltar. Motiu
pel qual la nostra estimada alcaidessa, Sadiki Blirr, podia dirigir el Rusc tal
com ho feia, enfrontant-nos uns contra els altres en combats de gladiadors
diaris que ja s'havien convertit en una de les operacions d'apostes més
lucratives de la galàxia.
No
ajudava el fet que, en arribar, a cada reclús se li empeltés una càrrega
electrostàtica microscòpica empeltada directament al cor. Un petit explosiu que
podia ser activat per qualsevol dels guàrdies en qualsevol moment, per
qualsevol raó. Caminar per aquí amb una bomba a punt d'esclatar al pit creava
un efecte peculiar en la teva perspectiva general... podria dir-se que donava a
la vida en aquest lloc certa qualitat transitòria.
A
Nagma no semblava importar-li això en aquest moment, i no semblava que tingués
moltes ganes de parlar de trivialitats. Així que vaig renunciar a intentar
entaular conversa i vaig sospirar.
-Què estàs
buscant? -vaig preguntar.
-Saps què
és l'all mocós anzati? -va preguntar.
-Què, vols
dir l'ingredient de cuina? –Vaig arrufar el gest-. Crec que ho vaig provar un
cop a l'olla de shaak rostit. Per què?
-Necessito
un bulb sencer. Tan aviat com sigui possible. –Entrellaçà els dits i va fer
petar els artells, un costum nerviós-. Quant trigaràs a aconseguir-ho?
-Si no
et fa res que ho pregunti -vaig dir-, a què ve tanta urgència? Els Reis dels
Ossos planegen algun banquet del qual no m'he assabentat?
-És aquest
lloc -va dir Nagma-. Ho saps tan bé com jo, Zero. Tot és urgent.
No
vaig respondre, però entenia el que volia dir. Tots érem perfectament
conscients que l'algoritme del Rusc podria seleccionar a qualsevol de nosaltres
en qualsevol moment. Quan els murs de la presó començaven a moure’s i girar i
recol·locar-se al nostre voltant, una cel·la quedaria aparellada amb una altra,
i els seus ocupants es veurien obligats a una lluita en la qual només hi podia
haver un supervivent. En resum, mai sabies quan anava a sortir el teu número.
-Per què
el necessites? -vaig preguntar.
-Això
és personal -va dir Nagma, però quan va tornar a aixecar la vista i em va
mirar, vaig poder veure que tot el seu cos tremolava i les taques de suor ja
havien amarat el seu uniforme, creant dues mitges llunes fosques sota els seus
braços.
Són nervis, vaig pensar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada