La redempció del syrox (II)

Anterior

II

L'all mocós d’en Nagma va arribar una setmana després, de contraban al costat d'un carregament de peces de recanvi per droides i subministraments mèdics. Per quan va venir a recollir-lo, em vaig adonar que allò que li afligia havia empitjorat significativament.

Des de l'última vegada que havíem parlat, els seus ulls s'havien enfonsat a la cara, donant-li una fantasmal expressió cadavèrica, com una calavera que mantingués enganxada només una finíssima capa de pell. D'alguna manera, semblava haver-se tornat encara més esquelètic, excepte pel seu ventre, que engruixava grotescament en el seu uniforme. Se’l va sostenir amb les mans quan va seure, subjectant-se’l i fent ganyotes de dolor com si patís els dolors d'un terrible i inconcebible embaràs.

-Estàs bé? -vaig preguntar.

Va bellugar el cap, rebutjant la pregunta. Parlava amb un feble i adolorit fil de veu.

-Ho has aconseguit?

-Sí, i me n'alegro de lliurar-me d'ell -vaig dir, buscant a la butxaca oculta que havia cosit a l'interior del meu camal, i passant-li el bulb d'all mocós per sota de la taula-. Aquesta cosa fa una pudor pitjor que un tauntaun mullat. Agafa’l.

Agafant l'all, em va deixar al palmell de la mà un feix de notes de crèdit, i ja s'aixecava per anar-se'n. No va arribar molt lluny. A tres metres de distància, hi va haver un agut crit de dolor, i tots dos vam alçar la mirada per veure com un dels altres reclusos -un sociòpata rodià anomenat Skagway- passava volant per sobre de la taula del costat, amb la sang rajant pel forat de la seva gola i esquitxant la part davantera del seu uniforme fins xopar-lo completament. En el moment en què va impactar contra el terra, tres membres dels Reis dels Ossos van saltar sobre ell, i vaig veure que Nagma posava expressió de fàstic.

-Què estan fent? -va preguntar.

-Desossar-lo -vaig dir, i li vaig agafar del braç-. Millor no mirar.

Qui estava al comandament era un assassí de masses anomenat Vas Nailhead, conegut especialment per fabricar armes esmolant els fèmurs i les costelles de les seves víctimes.

Per un instant Nagma va quedar paralitzat, incapaç d'apartar la mirada. Després d'un segon, Vas es va redreçar, amb les mans cobertes de sang fresca.

-Què és el que mires, cuc?

Abans que Nagma pogués respondre, la mà d'en Nailhead va sortir disparada i el va agafar, tirant d'ell tan ràpidament que les seves llargues cames primatxones van penjar en l'aire. Vaig veure que Nagma obria la boca, indefens, amb els ulls oberts com plats pel pànic.

-Tranquil, Vas -vaig dir, aixecant una mà-. No pretenia ofendre't.

Nailhead em va mirar fixament i va arrufar els llavis.

-Zero? Defenses aquest tros de vòmit?

-És un client -vaig dir, encongint-me d’espatlles-. He de protegir la meva font d'ingressos, no?

Ens vam mantenir la mirada un instant, i vaig aixecar del sòl el meu peu dret. Les meves botes carceràries estaven revestides amb plexiacer, i en Nailhead sabia el que li faria si decidia plantar-se-la a la cara.

Va deixar escapar una bufada i va deixar anar la seva adherència, deixant caure a Nagma de nou al seu lloc a la taula. Per un instant, cap dels dos va dir res. Després del que va semblar una eternitat, Nagma em va mirar.

-M'has defensat.

-No és res -va dir-. Oblida-ho.

Ell va bellugar el cap.

-No ho faré.

Vaig sospirar.

-Escolta. Aquí tot és una prova. És simplement qüestió de triar el teu moment, i de no dubtar quan ha arribat.

Nagma va deixar escapar lentament un suau sospir, i les seves espatlles ossudes van tremolar. L'olor embafadorament dolça que inicialment havia atribuït a la por s'havia tornat innegablement més forta, i em vaig adonar llavors del que era; algun tipus de febre, una malaltia que no feia sinó empitjorar. En el seu malaltís estat, l'atac semblava haver drenat qualsevol força que li quedés, deixant-li visiblement esgotat.

-Vas preguntar per la meva història. -Quelcom va travessar el seu rostre, una ombrívola tibantor a les vores dels seus llavis que podria haver estat un somriure... només que havia estat despullada del component emocional, deixant una mena de desesperació desafectada-. Sóc de Monsolar. Una petita bola de fang sense importància amagada en el sistema Alzoc.

-Mai he sentit parlar d'aquest planeta.

-No et perds gran cosa. –Bellugà el cap-. És un forat. Boscos frondosos, tribus primitives, la majoria d'elles en guerra amb les altres... no molts surten d'allà.

-Tu ho vas fer.

Em va llançar una mirada plena d'ironia.

-Només per acabar aquí -va dir-. I és tot culpa meva. Em van enxampar amb una càrrega robada de detonadors termals en un espaiport d’Urdur. Això és una cadena perpètua automàtica en qualsevol sistema.

-Mala sort -vaig dir.

Nagma va arronsar les espatlles.

-El gàngster que em va contractar va dir que podia ajudar-me. Estava desesperat. Suposo que encara ho estic.

Vaig tornar a mirar-lo, vaig veure la suor que queia pel seu rostre demacrat, l'estómac protuberant.

-Estàs malalt -vaig dir.

-És pitjor que això -va dir-. És el Cuc.

-El què?

Es va mirar les mans tremoloses per un instant, com si la resta de la seva història fora a materialitzar-se per art de màgia davant d'ell, evitant-li haver d’explicar-la en veu alta. Com no passar res, va prendre una profunda glopada d'aire i va continuar.

-Has sentit parlar alguna vegada del syrox? El Cuc-Llop de Monsolar?

-Mentiria si digués que sí.

-És una espècie dominant, nativa del meu planeta natal. -Va deixar escapar l'aire lentament-. Una forma de vida ectomorfa, evolucionada en alguns aspectes, però no en altres; un depredador sense cervell però summament eficient. S'alimenta de sang. Imagina un paràsit fluvial cec de la meitat de grandària d'aquest menjador, amb una boca plena de files de dents formant anells, i començaràs a fer-te una idea.

No vaig dir res, simplement vaig esperar que continués.

-En el meu planeta -va dir Nagma-, la majoria de les tribus locals el veneren, o el temen, o ambdues coses. Durant generacions, construïm la nostra cultura al seu voltant, les nostres històries i mites i rituals de maduresa. -Em va somriure amb gest malaltís, i va baixar la mirada a l'embalum inflat del seu ventre-. Cada temporada, el syrox diposita els seus ous en el corrent del riu. Comencen sent petits... microscòpics. Per això a Monsolar mai bevem aigua sense filtrar. Però suposa que un nen es perd en la jungla... i comença a tenir massa set...

El vaig mirar fixament, fent-me una idea de com podia haver arribat a passar. Nagma va tornar a assentir i em va oferir aquest terrible somriure sense emocions.

-El temps d'incubació és lent. -Va abaixar la mirada al seu estómac inflat, i una terrible desesperança va sorgir en el seu rostre-. Però amb el temps sempre acaba sortint.

-I el gàngster que et va contractar per transportar aquests detonadors...

Nagma va tornar a assentir.

-Va dir que podia aconseguir que me’l traguessin, que podia oferir-me una complicada cirurgia en una clínica dels Mons del Nucli. Però les autoritats em van capturar abans. Tampoc és que això importi ara. -Es va donar uns suaus copets a l’estómac-. Va creixent dia a dia. Puc sentir-lo créixer, empenyent els meus òrgans. A vegades, a les nits... -empassà saliva-, puc sentir-lo movent-se dins meu. I he de treure-me'l.

Va treure el bulb d'all de la seva butxaca i el va posar sobre la taula, i per un instant tots dos l’observàrem.

-I què té a veure tot això amb l'all?

-Allà a Monsolar, tenim un vell remei popular per a aquells que han estat infectats. Anar a dormir amb un bulb d'all mocós al coixí. Diuen que el syrox és atret per l'olor. Surt reptant per si mateix.

-Sense ànim d'ofendre... -Em vaig aixecar, em vaig inclinar sobre la taula i li vaig donar uns copets al pit amb els meus dits-. Tens una bomba implantada al cor. I en qualsevol moment poden emparellar-te amb un altre reclús, que amb tota probabilitat et matarà. –Vaig moure la mà, assenyalant als reclusos alineats en les taules del menjador. Qualsevol de nosaltres podria estar mort demà. Per què et preocupes tant per treure’t aquest paràsit del teu organisme?

Nagma em va tornar la mirada, i per un instant vaig creure veure una espurna del jove membre de tribu que una vegada va ser, resolt i impàvid, amb tot el seu futur per davant. Abans que el Cuc entrés en ell. Abans que li portessin aquí. Quan va tornar a parlar, la seva veu era suau i calmada, però tenia una qualitat de dur acer.

-La meva tribu s'enorgulleix de mantenir tradicions de justícia i honor -va dir-. Puc acceptar la meva sentència, perquè vaig triar transportar aquests detonadors de contraban. Va ser el meu error, i pagaré per això; amb la meva vida, si he de fer-ho-. Va estrènyer els ulls, fent-los freds com el gel-. Però vull anar-me'n a la meva manera, Zero. Net. -Va fer una ganyota-. Sense aquesta maleïda cosa reptant en el meu interior.

Va obrir la boca per dir alguna cosa més, i llavors va sonar la campana. Al Rusc, això només significava una cosa. L'aparellament estava a punt de començar. Quan sonava l'alarma, tenies cinc minuts fins al tancament, i sabia en què estava pensant Nagma: en el que passaria si l'algorisme, en la seva infinita saviesa, li seleccionés a ell, i quan les incomptables parts mòbils del Sub Rusc Set acabessin la seva reconfiguració, i el mur de la seva cel·la s'obrís per revelar el reclús que amb tota certesa causaria la seva mort.

Quan vaig tornar a aixecar la mirada, ja s'havia anat.

 Següent