III
Waleed
Nagma no va ser aparellat per lluitar aquest dia, ni l'endemà, ni en les
setmanes que van seguir. De tant en tant, el veia deambulant pel menjador o al
pavelló central on els passadissos del Rusc convergien com els radis d'una gran
roda, on els convictes donaven passejos apàticament al llarg del dia, complint
les seves condemnes i esperant ser aparellats. Mai es va acostar a mi ni va
tractar d'iniciar contacte, però en veure-li podia adonar-me que la cosa de la
qual m'havia parlat -el syrox, la cosa a la qual havia anomenat Cuc-llop-
seguia covant al seu interior. La seva panxa tenia un aspecte enorme, com si
estigués a punt d'esclatar.
Fins
que un dia estava tornant a la meva cel·la a passar la nit quan un guàrdia
anomenat Voystock va aparèixer darrere meu i em va donar uns copets a
l'espatlla.
-Zero?
Em
vaig aturar i em vaig donar la volta, i ell em va fer avançar, de tornada per
on havia vingut.
-Tinc un
missatge per a tu. Per aquí.
-On anem?
No va
respondre, i en realitat no esperava que ho fes. No ens dirigíem a cap dels
blocs de cel·les, sinó més avall, seguint una estreta escala a la zona de
tallers abandonada que els convictes deien el Costat Nocturn. Girant una
cantonada, Voystock va obrir l'escotilla trencada i em va indicar que entrés a
l'espai pla i fosc a l'altre costat. Després de romandre-hi un instant, deixant
que els meus ulls s'ajustessin, vaig advertir alguna cosa enroscada a la
cantonada, a quinze metres de distància, movent-se en les ombres.
-Zero –grallà
una veu.
La veu
em va deixar gelat. Era un murmuri raspós, gairebé incoherent, tan ple de dolor
que gairebé no el vaig poder reconèixer.
-Nagma?
-No t'acostis
més -va dir la veu, i les seves paraules semblaven sortir amb dificultat, com
si haguessin hagut de travessar una gruixuda obstrucció-. Està arribant. Ja
gairebé...
Les
paraules es van trencar. Vaig tractar de fer un pas enrere, però els meus peus
estaven clavats a terra. Quan la cosa de la cantonada es va desplaçar
lleugerament cap a un rectangle de llum procedent de l'escotilla, vaig veure el
que no havia estat capaç de distingir abans... o, almenys, tot el que vaig ser
capaç de suportar. Suficient per recordar-ho durant la resta de la meva vida.
Waleed
Nagma estava estirat sobre un costat, desesperadament enroscat en posició
fetal, amb la galta recolzada contra el terra de duracer. Patia salvatges
convulsions. Tancava els ulls amb força, però la seva boca estava tan oberta
que vaig pensar que se li havia desencaixat la mandíbula.
Alguna
cosa estava sortint de la seva boca.
Al principi
vaig pensar que era la seva llengua. Llevat que era de color blanc. I enorme.
Viscós. I llavors el vaig veure clarament, esmunyint-se a la vista pel terra,
lent i pàl·lid i gruixut, i vaig saber el que era.
El
Cuc.
La
seva viscosa i pàl·lida longitud estava emergint d'entre els llavis d’en Nagma
amb espantosa lentitud, reptant cap endavant mentre el seu ample cap pla
buscava el marcit bulb d'all mocós que havia col·locat davant seu.
Jo no
podia respirar. Només podia seguir observant en un estat que no només era
repugnància, sinó que anava més enllà.
Mentre
el Cuc sortia. I sortia. I seguia sortint.
Davant
d'aquesta visió -la simple longitud de la cosa, almenys de diversos metres de
llarg, ja era repulsiva-, em vaig sentir maleir en veu alta. Vaig sentir que el
meu propi estómac feia una incòmode bolcada, i vaig escoltar cridar a Nagma.
Per
llavors el cuc ja havia sortit del tot, agitant lliurement la seva cua, i
llavors va retrocedir, bellugant el cap cec en la meva direcció, com si només
llavors es donés compte de la meva presència. Per un instant, el temps va
semblar congelar-se. Mentre el syrox em mirava, tota la part frontal del seu
cap es va obrir cap enrere per revelar una boca perfectament rodona, de potser
un metre de diàmetre, coberta de files de dents que apuntaven cap a dins. Es va
llançar a l'atac.
-Mata’l!
-va cridar Nagma-. Mata’l, Zero!
Va dir
alguna cosa més, però no el vaig poder escoltar. Saltant cap endavant, vaig
aixecar el peu, calçat a la pesada bota de treball de la presó, i vaig deixar
caure el taló tan fort com vaig poder sobre el cap del cuc. Hi va haver un
horrible cruixit humit quan el que hi hagués en el seu interior es va trencar i
es va vessar cap a l'exterior. I vaig observar com les seves estretes dents
ganxudes es van dispersar per terra, cap als costats, en totes direccions.
El cos
de la cosa va quedar immòbil, desinflat.
Durant
el que va semblar una eternitat, cap de nosaltres es va moure. Llavors Nagma es
va posar la mà a la boca, es va netejar els llavis i va escopir, i amb gran
esforç va començar a posar-se dempeus. Em vaig acostar i li vaig ajudar a
aixecar-se per complet. Va inclinar el cap en agraïment.
-Suposo...
Que això significa... -respirà entretalladament i va mirar cap a on encara hi
havia el bulb d'all mocós -... que torno a deure-te’n una...?
-Oblida-ho.
-Em vaig netejar la sola de la bota, fregant-la contra un munt de peces de
droide rebutjades que havien estat abandonades en una cantonada-. Per tal que
no hagi de tornar a veure mai aquesta cosa.
Nagma
va romandre allà, a la cantonada, durant una bona estona sense dir res. Per la
manera en què estava dret en aquell moment, amb l'esquena i les espatlles
rectes, vaig creure comprendre llavors alguna cosa sobre ell, la connexió que
no havia estat capaç d'establir abans. I vaig veure per què havia demanat l'all
mocós, i per què era tan important per a ell. Per què, enmig d'aquest infern,
això realment importava.
És
cert, nosaltres els reclusos del Sub Rusc Set caminàvem amb bombes implantades
al pit, i no podíem saber quan l'algoritme ens enviaria a un combat... però
encara hi havia algunes coses sobre les quals teníem el control. Una part de nosaltres
que els guàrdies i l’alcaidessa i les lluites no podien tocar. I vaig creure
saber quina era la paraula per a això. Una paraula estranya per usar-la en un
lloc com aquest, però adequada.
Llibertat.
-Zero?
El
vaig mirar.
-Sí?
-No puc
evitar preguntar-me... –Se’m va quedar mirant, com posseït, amb ulls buits-. I
si no m'ho he tret tot? I si part d'ell s'ha quedat en el meu interior? I si...?
No va
acabar la frase i, finalment, es va limitar a tornar a la seva cel·la, sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada