Des de cert punt de vista (VII)

Anterior

7 RITUS

John Jackson Miller

El cervell d'un drac krayt ocupa únicament una petita porció del seu enorme crani. La resta de l'espai, d'acord amb la tradició Tusken, està reservat per a l'emmagatzematge de pur i genuí odi, un regal dels germans celestials de les altures.

A’Koba pensava que solament es tractava d'una d'aquestes històries bledes per espantar als nens i evitar que aquells massa febles empunyessin una arma. Però enfrontant al krayt en el canó de la caixa en els erms de Jundland, el fornit i jove guerrer es va adonar de com havia nascut aquella llegenda. En quatre ocasions, el Tusken havia enfonsat la contundent punta del seu gaderffiï en el cap del jove drac, les mateixes quatre vegades en les quals no va aconseguir danyar alguna cosa vital, deslligant únicament un vendaval de dentades i trepitjades iracundes.

No era per res de màgia, per descomptat; qualsevol criatura reaccionaria de la mateixa manera si algú li estigués picant el cap. Ell simplement havia de seguir colpejant... això sempre que aconseguís evitar ser aixafat.

—Dóna't pressa primer! —va cridar un altre guerrer embolicat en tela. Aferrant-se com un boig a la cua de la bèstia, A’Vor hi havia ja perdut la seva arma en les sorres... i el seu germà bessó també es trobava per aquí darrere en algun lloc, llançat a un costat pel mític krayt. Dins dels clans Tusken, es rumorejava que el naixement de bessons era un mal presagi; qui fos que havia inventat això definitivament coneixia als seus cosins. Depenia d’A’Koba mantenir amb vida als seus estúpids parents.

Amb un sonor crit de guerra, va carregar contra el monstruós animal, canviant de rumb a l’últim instant. Va atrapar el lateral del musell del drac amb el traang —l'extrem corb de la seva arma— enganxant a la bèstia, que va tancar les seves gargamelles instintivament. Tal mossegada seria suficient per acabar gairebé amb qualsevol cosa amb la qual el krayt pogués trobar-se...

... però el seu aperitiu no era d'os si no estava forjat en duracer, recol·lectat per la seva tribu en algun vell assentament. El tall de la seva contundent arma estava impregnat amb verí de ratapinyades de la sorra, el drac ensopegà confós en assaborir el paralític de ràpida acció. A’Koba es va aferrar al bastó del seu gaderffiï, forçant l'arma una mica més dins de les gargamelles del monstre. El krayt va col·lapsar, fallant per molt poc un últim embat, amb una pluja de sorra acomiadada per l'impacte amb la superfície.

A’Koba va alliberar l'arma del musell de la bèstia i va grimpar fins al seu cap. Aquesta vegada, no va haver-hi reacció alguna a les repetides estocades. El treball estava fet.

—Sí! —va exclamar A’Vor en la basta llengua dels Tusken, deixant anar la cua del drac—. Ara, som adults!

—Jo ho sóc. No sé vosaltres dos —A’Koba va mirar enrere per veure al germà d’A’Vor sorgir de la sorra acostant-se a ells, ferit però no trencat. Abans que pogués reprendre’ls per la seva actuació, va albirar als vigilants del clan descendint per la cresta fins al terreny de batalla.

Amollà el gaderffiï del cervell del krayt i el va aixecar en l'aire.

—Sóc A’Kova! —va cridar, aturat orgullós en l'enorme cap del cadàver de la bèstia—. He matat un drac krayt. Sóc un Tusken!

—Vas acabar amb una cria a la calor del dia —va dir un dels nouvinguts—. No creguis que ets un guerrer de llegenda.

—Qui...? —Mirà cap a baix, on un centelleig reflectit dels sols ponents li va revelar a A’Koba amb qui estava parlant.

A’Yark.

On els altres Tuskens usaven dues torretes de metall en lloc d’ulleres, la cap del clan solament en necessitava una... feia molt que va encaixar una gemma vermella on solia estar el seu ara inservible ull dret. Solament era un luxós tap, era veritat, però també els recordava a tots qui estava al comandament.

—Baixa d'aquí —va dir A’Yark—. Haver de pujar la mirada fa que em piqui el coll.

A’Koba va pensar en cinc coses que respondre, va descartar totes per imprudents, i va obeir. Els bessons coixejant es van reunir a un costat.

—Complim el repte —va dir A’Vor.

—Sí, sí —A’Yark es va voltejar on un dels seus empunyava les errants armes dels bessons—. Les nostres lleis dicten que qualsevol que tingui dues mans pot sostenir un gaderffiï. No estic tan segura de què diuen sobre els qui sempre els deixen caure.

Els bessons es van regirar en el seu lloc apesarats, però A’Kova no va retrocedir.

—No va ser cosa fàcil, A’Yark —va dir assenyalant el cadàver de la bèstia—. Un krayt del canó, la cria més gran de la rajada.

—I si els seus pares et troben, vostès es convertiran en les més aixafades de les nostres. —A’Yark va sacsejar el cap.

—Mataré a tota la seva família —va afegir A’Koba estrenyent el seu puny embolicat en tela—. Ja veuràs. Seré el líder del clan algun d'aquests dies.

—Això ens has dit —A’Yark va seguir de llarg i va avaluar al krayt—. Haig d'admetre que és una gesta impressionant. Fa molt temps, quan em vaig convertir en la cap, estàvem tan minvats, que els nostres joves es van veure forçats a matar logres durant el ritu de l'adultesa.

També rates womp i escarabats de la sorra. Al moment del seu triomf, A’Koba no estava d'humor per escoltar un altre sermó sobre com durant la prefectura de l’A’Yark aquesta havia salvat al clan.

—Vaig voler dir el que s'ha dit —va declarar—. No li temo a res. Donin l'ordre i iniciaré la caça aquesta mateixa nit.

A’Yark el va interrompre abruptament.

—Solament un ximple no li tem a res.

—Doncs no sé si sigui jo un ximple... o si tu estàs equivocada —A’Koba va envoltar el cadàver de la bèstia, fent gala de la seva gesta—. A què podria jo témer? Clarament no als residents i les seves màquines... i ja sé que no haig d'acostar-me a un sarlacc —va assenyalar al nord—. O per ventura et refereixes al Hutt? Volgués veure-li passant un dia aquí en els erms, sota aquest sol. Es marciria a l'instant i veurien el worrt que en realitat és!

L'últim comentari va animar als seus cosins; era rar trobar tals amfibis en un planeta desèrtic, però gairebé tots els Tusken havien bastonejat en la seva joventut almenys algun parell de criatures fins a la mort. A’Yark no semblava impressionada.

—Estàs parlant únicament de les amenaces òbvies —va reposar la cap—. Però hi ha més coses allà fora en el desert. He viscut prou i he vist grans poders en acció... controlats per éssers més enllà del teu enteniment.

—Ja vaig sopar, no hi ha necessitat d'històries macabres —A’Koba va apuntar als pujols de darrere—. Segurament hi haurà alguns nens en el campament als quals puguis espantar.

A’Yark el va prendre fermament de l'espatlla.

—Fa falta més que valor per liderar. Fa falta mantenir els ulls ben oberts!

I jo tinc un més que tu.

—T'espanta fins a la més lleu de les brises A’Yark —va esbufegar A’Koba... i es va contenir. Va fer un pas enrere i va presentar els seus respectes—. Jo et temo solament a tu, gran cap.

—Això és un començament —la gemma de l’A’Yark va atrapar un raig de llum de la posada dels sols—. Reclama el teu bantha i lidera la teva caça. Però abans d'atacar, fes-m'ho saber —la cap va assenyalar despectivament als bessons—. I si algun d'aquests dos torna a perdre el seu gaderffiï en la foscor, perd-los a ells!

—

—A’Yark és la veritable nècia —els havia dit als germans en més d'una ocasió durant la caça nocturna. A’Koba no estava impressionat per les bravates, l'ambició pel poder era un tret característic del poble Tusken. Els habitants de les sorres no respectaven a qui intrigava per l'esquena. La joventut li conferia cert grau de seguretat; distava tant d'estar llest per a un enfrontament que A’Yark no anava a ofendre's.

A’Koba no sabia com de vella era la cap, solament tenia la certesa que A’Yark havia durat més amb el títol del que ningú era capaç de recordar. Això, en algun altre clan, hauria suggerit que estava entrada en anys, i en risc de ser desafiada. Però no A’Yark, qui romania tan feroç en batalla, si no és que més, que qualsevol guerrer que A’Koba hagués vist.

I no obstant això, d'alguna manera, la cap s'havia tornat vacil·lant... sobretot quan A’Koba i els bessons van tornar de la seva caça nocturna. Li van informar d’haver vist un droide rondant al llarg de l'extrem sud-est de Jundland, movent-se en la foscor sense prestar evident atenció. Efígies mecàniques parlants, els droides eren una de les coses més enigmàtiques en la vida dels colons; els Tuskens rares vegades s'interessaven en ells, ja que poc els importava per a què havien estat construïts.

No obstant això el droide rodanxó, si que semblava tenir algun propòsit. Podria convertir-se en una excel·lent carnada. I segurament algú vindria a per ell, i A’Koba aprofitaria l'oportunitat per atacar...

... bé, això si l'hi permetien. Depenia de nou de l’A’Yark. Les petjades del droide passaven no lluny d'aquí on la cap els hi va explicar que un assentament Tusken havia estat misteriosament massacrat feia alguns cicles lunars. La majoria dels clans evadia creuar les ruïnes des de llavors, ja que atribuïen que aquella zona estava repleta de mals auguris.

Més contrasentit... però A’Yark semblava prendre-s’ho bastant de debò ja que va insistir a anar al costat del trio el matí següent a seguir el rastre del droide. Amb banthes, en cas que fos necessari moure's ràpid o carregar el botí... i amb rifles blàster.

La seva superstició ratlla en la covardia, va pensar A’Koba mentre ell i A’Yark miraven el desert des d'un pendent escarpat. Havien trobat un punt just a la meitat de la vall on es formava una gola zigzaguejant, que oferia moltes bondats per a una perfecta emboscada; hi havia fins i tot un lloc segur per amagar als banthes. Però A’Yark els havia fet prendre el camí mes llarg per portar-los aquí... i la cap s'havia detingut en repetides ocasions solament per escodrinyar els voltants.

—Hem perdut gairebé tot el dia —va reposar A’Koba mentre romanien observant en un vessant—. Podríem haver arribat aquí molt abans.

—Hi ha més coses aquí de les quals cuidar-se de les quals poguessis imaginar. Un gran poder, en efecte. Habita més enllà d'aquestes muntanyes...

—Oh, ja n’hi ha prou! —va reposar A’Koba enfadat—. Que podria passar, si encara hi ha llum del sol allà a dalt? No sé que estàs tractant de...

—Silenci! —A’Yark va tirar de la túnica d’A’Koba... però no per molestar-li. Va escoltar el que un moment abans havia escoltat la cap, el soroll d'un motor aproximant-se. Els dos s’escapoliren a un monticle d'on podien observar un landspeeder, una infernal maquinària humana, obrint-se pas a la vall per sota d’ells.

Això és! Aixecant el seu rifle, A’Koba va calcular la trajectòria del distant vehicle que es movia d'esquerra a dreta... es va detenir quan A’Yark va tocar la seva espatlla. I vaja que la cap tenia raó, el landspeeder estava ja massa lluny, els ocupants s'aproximaven al droide i segurament baixarien per atrapar-lo.

Els guerrers es van desplaçar ràpidament a un barranc al sud-est de l'última posició on el droide havia estat vist. Una estreta serralada els separava de les seves preses, A’Koba podia escoltar el motor del landspeeder rugir fins detenir-se. Deixant les peludes bèsties de càrrega enrere, ell i els bessons van començar a escalar el cingle. No hi havia temps per perdre.

Així que quan va escoltar un murmuri per sobre de l'espatlla, A'Koba va mirar cap enrere ofès.

—Ara què, A’Yark?

La cap d'un sol ull es va detenir a la meitat del pendent rifle en mà i va fer un gest cap a les muntanyes al nord

—Aquest lloc. Vaig tractar d'advertir-vos. Està prop del cau d'un poderós xaman.

—Un què?

—Un home una mica més que humà —va afegir A’Yark—. Hem evitat aquesta àrea, per anys.

Per ventura hi ha alguna cosa que no hagis evitat, vella estúpida? A’Koba va mirar cap a on uns moments abans els bessons havien completat el seu ascens... i li va respondre.

—Saps si compta amb alguna milícia, com els colons?

—No la necessita. Les criatures de les sorres responen davant d’ell —A’Yark es va detenir i va reflexionar—. No... fins l'aire mateix li rendeix homenatge.

A’Koba la va mirar incrèdul. Va prendre la seva cantimplora i la va llançar pel vessant.

—Hauries de quedar-te aquí i beure una mica, cap. Sembla que el sol t'ha afectat.

—No dic més que la veritat.

Tots dos van observar mentre A’Vor baixava pel pendent.

—L’speeder es va detenir —va informar quan es va unir a ells—. Un humà i un altre droide... un humanoide daurat.

A’Yark va aixecar la vista.

—I... quin aspecte té l'humà?

—Té el cabell de color sorra. Jove, pel que sembla. Com nosaltres. Va vestit de granger.

A'Koba va mirar al seu cosí i va aixecar les mans cap a la cap.

—Ho veus? No es tracta del teu fetiller. Oh, anem-hi.

Però A’Yark semblava intrigada, tractant de fer-se una idea.

—Un jove granger i els seus droides, van venir fins aquí... què fan aquí? Això no és un bon auguri.

A’Koba es va detenir un segon... després va encongir les espatlles. Va sacsejar el cap.

—Em deceps. Camina, vés i descansa al costat dels banthes. Et portarem una bona recompensa.

A’Yark va respondre reticent.

—Vagin. Capturin. Però no utilitzin força mortal, tret que sigui necessari.

A’Koba va fer un senyal al seu cosí... i junts van començar a escalar el cingle. Un Cap Tusken, espantat per ombres i oferint clemència? Quina bogeria!

Va pensar que tal vegada pogués aprofitar l'oportunitat de reptar a la cap i fer-se amb el clan, molt abans del que s'hauria imaginat.

—

Els bessons van tirar al terra el cos inconscient del noi del cabell color sorra. Havia estat fàcil, moments abans A’Koba havia acomplert el seu primer aguait com un guerrer adult. No havia acabat amb la seva vida, com hagués preferit, però va desarmar al jove granger en un instant, i l’havia noquejat just després de donar-li un esglai de mort, un inici bastant prometedor, A’Koba va pensar que aquest seria l'inici de la seva pròpia llegenda. Tal vegada es cantarien gestes seves, cançons en tons greus algun dia. Els seus parents van haver de conformar-se amb haver-li tallat el braç a l'autòmat cromat, una tasca que amb prou feines tenia cap mèrit.

—I on està el droide rodanxó? —va preguntar A’Vor.

—Vols una altra gloriosa víctima? —va reposar A’Koba amb menyspreu—. Oblida-ho. I vés de tornada al treball.

El trio escorcollà el landspeeder de dalt a baix, buscant alguna cosa que els pogués resultar d'utilitat. Estava en la seva naturalesa fer-ho de pressa, encara que no hi hagués pressa alguna. No hi havia ningú allà fora que pogués rescatar a aquell malparat viatger. Res de què preocupar-se...

—Ayooooo-eh-EH-EHH!

El so va fer ressò al llarg del canó: fragorós, terrible i canviant, reverberava a través de les roques. Solament podia provenir d'una cosa.

Un krayt del canó, va pensar A’Koba. I no un qualsevol. Una reina!.

El so provenia del nord-est; els tres Tusken van voltejar simultàniament en aquesta direcció, esperant trobar-se cara a cara amb un ésser amb set de venjança, ni més ni menys que la mare de la bèstia que havien matat en dies passats. Això, en un lloc com aquell, significava una mort segura.

I encara així el que van contemplar els va resultar molt més inesperat. Una figura encapotada en marró, amb el rostre cobert per una àmplia caputxa. Els Tusken no podien imaginar al món alguna cosa capaç d'emetre tal baluern.

El xaman!

El mateix instant que li va prendre processar tal pensament, A’Koba va ser envaït per la por... de la mateixa intensitat que l'havia infligit al jove granger. Terribles imatges van creuar per la seva ment. Cada fibra dels seus músculs va entrar en acció, canviant de direcció just al costat del capó del lanspeeder. Els seus cosins ja havien posat els peus en marxa, fugint del lloc. S'apressà a seguir-los.

Estava ja sobre la cresta quan es va atrevir a pensar de nou.

Què acabava de veure? I d'escoltar?

—

A’Koba mai havia compartit muntura amb altres dos guerrers abans, però això va ser el que va succeir. Havien pujat a la muntura més propera, la capdavantera els va seguir en l'altra bèstia.

A’Yark va atrapar al trio lluny ja del canó. Els cosins van desmuntar i es van reunir en un clar xerrant nerviosament entre si. A’Koba es va asseure en la sorra als peus del bantha, la regna de l'animal estava encara agafada fortament a la seva mà. Amb prou feines i va notar a la cap aproximar-se.

—Ho vaig escoltar —va comentar A’Yark—. Ja estava en la meva muntura.

A’Koba no va respondre.

—Tenen por —va agregar la cap—. No havien estat en contacte amb la màgia del desert.

—Jo... ho vaig sentir —A’Koba va romandre amb la mirada baixa—. No va ser únicament aquell so. Ho vaig sentir...

—La presència d'un krayt adult.

—Venia buscant venjar-se, d'aquell que vaig matar!

—Mmm. I creus que els dracs busquin venjança?

A A’Koba li va prendre un moment processar-ho tot. Va aixecar la cara.

—Doncs aquest sí. Vaig poder sentir-ho en aquell rugit. Però quan vaig mirar, vaig veure aquesta estranya figura... —es va detenir preocupat de semblar un ximple. Havia revelat massa ja, però es va permetre afegir una mica més—. No puc creure el que vaig veure.

A’Yark el va mirar... i es va agenollar.

—Els colons li diuen Ben.

—Què? I com és que saps això?

—He vist tot el que habita aquest erm —va dir A’Yark—, i vaig veure a Ben molt abans que naixessis. És un malfactor, un fetiller. Té el seu estatge en els límits de Jundland.

A’Koba no donava crèdit a allò que acabava d'escoltar.

—Si representa un perill, perquè encara no hem acabat amb ell.

—Però a quin cost? Era millor cedir-li aquest territori. El desert és immens... i ell no té possessió que valgui la pena prendre —A’Yark va fer una pausa—. Se'ns ensenya que tot ésser vivent és enemic dels Tusken. Però no tot és sempre tan senzill. Hi ha els qui ens deixaran en pau, si nosaltres fem el mateix. Mai veuràs un sarlacc visitant el nostre campament —La cap es va posar dempeus.

A’Koba va assentir, respirant normalment de nou. El jove guerrer va mirar llavors als seus acovardits cosins, tremolant a la llum del sol.

Alguna cosa no estava bé.

—No —va reposar a l'últim A’Koba, mirant l'horitzó—. Això no es pot quedar així. Hem de tornar —I es va posar dempeus.

A’Yark el va mirar incrèdula.

—Tornar... al canó?

—Sí, en major nombre —es va sacsejar la pols de damunt i va mirar a la cap—. Aquest lloc ens pertany, a pesar que ho odiem. És el nostre deure demostrar que ningú transgredeix el nostre territori i queda impune... ni tan sols els fetillers.

A’Yark ho va considerar amb renovat respecte.

—Si és alguna cosa que has de fer, llavors vés. Tens la meva benedicció. És el meu deure vetllar per tot el clan... però ets un adult, A’Koba. La teva vida et pertany... així com les dels qui se t'uneixin i t'acompanyin.

—Moriré?

—Solament si està en el teu destí. Però si ha de ser així, moriràs com un Tusken.

—

A’Yark va veure com el trio es perdia entre les dunes a la recerca de reforços, segura en què no tindrien ni la més mínima oportunitat de trobar al fetiller quan tornessin al canó. La vida en el desert havia canviat l'aparença de Ben, però no havia minvat els seus sentits. Si aquell jove granger era algú benvolgut pel fetiller, Ben no perdria temps a fer-ho desaparèixer d'aquí juntament amb els droides.

Permetre a A’Koba emprendre la cerca era un gest... però no un completament buit. A’Yark sabia que hi havia certs ritus que un cap havia de respectar. El botí de l’A’Koba ja estava perdut, però no tenia cap sentit descoratjar-ho, no ara que recentment havia arribat a edat adulta. Solament un grapat de guerrers havia decidit emprendre la cerca... i el desafiament que representava separava a carronyers d'assassins en els erms de Jundland. A’Koba havia experimentat la por aquest mateix dia, i guiar als seus companys en la persecució just després, faria que augmentessin el seu respecte cap a ell.

Una lliçó per a tots dos, en un lloc on tot projecta dues ombres. Tal vegada algun dia a A’Koba li resultaria útil la llegenda del fetiller per ensenyar a uns altres.

A’Yark sospitava que Ben seguiria per aquí el dia en què això arribés a succeir. Temps enrere la cap havia esperat que el fetiller es marxés, com solien fer els colons amb una mica de seny. Però s'havia quedat, aferrant-se tenaçment a la vora de l'existència, vigilant alguna cosa o a algú. Estava d'alguna manera lligat en aquell lloc, igual que els Tusken... però semblava ser alguna cosa diferent. Els habitants de les sorres vivien sota una vella maledicció. Qualsevol poder superior que fos capaç d'encadenar a Ben al desert en el qual vivia, era una força massa atemoridora com per a no ser presa en compte.

No, el fetiller podria escapar, o podria ser posat en llibertat. Però no desapareixeria simplement entre la sorra. Tals éssers no moren; han donat forma a destins incomptables a través de la galàxia, en llocs que els Tusken ni tan sols poden concebre. Era inútil preguntar-se què podria fer Ben si alguna vegada es marxés.

A’Yark sabia solament el que els Tusken farien.

Envairien. Sotjarien. Atacarien tots i cadascun dels llocs que havien estat sota la protecció del xaman. No perquè odiaven a Ben, cobegessin alguna cosa en particular o busquessin revenja alguna... sinó perquè aquesta era la seva naturalesa.

En efecte això era tot el que ells eren.

I no anirien enlloc.

 Següent