Els Canviaformes (II)

Anterior

II

- Se suposa que això ha fer-me sentir millor? -Va grunyir en Gideon -. Tens la sensibilitat d'un worrt.

- No te n'adones? -Va continuar en Pyrron -. Aquest proteà només matava perquè era en el que s'havia convertit... per culpa d'un humà.

- No m'ho trago, Pyrron. Després, voldràs fer que un rancor em doni llàstima pels abusos que va patir per part d'un hutt.

- Bé, de fet... – En Pyrron es va aturar quan una forma alta i àgil es va acostar a la taula.

Era alta, amb músculs fibrosos, una cua que s'agitava, i un penetrant ull verd. L'altre ull, si encara existís, estaria ocult darrera d'un pegat de cuir negre. El seu pelatge era de color crema i els seus ullals blancs. Era una trianii anomenada Keeta.

- Ja he comprat el carenat – va roncar ella -, només hem d'anar a recollir-lo. Nox... Què tal segueixes?

- Oh, raonablement bé -va somriure.

-Aquesta és una bona notícia, Keet. Molt bona notícia. – En Gideon va prendre un glop de la seva beguda.

La Keeta va aclucar els ulls.

- Què he interromput?

- Res -va dir en Gideon.

- Bé, en realitat... estàvem parlant dels canviaformes -va continuar en Pyrron, sense mirar a Gideon.

- Pyrron... – En Gideon es va incorporar a mitges.

- No passa res - va dir ella asseient-se i prenent un glop de la beguda d’en Gideon -. A quina conclusió hem arribat?

- En Pyrron estava tractant de dir-me que no tots aquests munts de gelatina són dolents. Com si fos condicionament social, per l'amor del Nucli!

- No sabria dir-te, Nox. Qui em va atacar ni tan sols em va concedir la deferència de mirar-me als ulls. Només vaig poder veure el meu reflex, els meus ulls, quan em va mossegar. – La Keeta va sostenir el seu got, amb la mirada perduda en el passat.

- Reflex? -Va preguntar en Pyrron.

-Sí. Aquest... Com ho vas anomenar, proteà?... teu semblava un assassí de mercuri -va indicar en Gideon.

- Oh, llavors no era un proteà -va aclarir en Pyrron -. Era un polydroxol.

- Un què? -Va preguntar la Keeta.

- Polydroxol. El Cap Trome deu haver estat a Sevetta i n’haurà capturat un. És una llàstima. En el seu propi món, són bastant bonics.

- Bells? – Si en Gideon hagués tingut la beguda, sens dubte ara mateix estaria ennuegant-se amb ella.

- Sí, un cop vaig escoltar parlar d'un polydroxol capturat per la corporació Karflo...

- Ordinador -va començar DeSelvaine -, inicia gravació. Subjecte: Polydroxol. Coloració platejada.

DeSelvaine va caminar pel laboratori, comprovant instrumentacions mentre parlava al petit micròfon muntat en el seu anell.

- Massa: 135,4 quilograms. La configuració actual és un oval oblong i afuat, d'aproximadament 1,5 metres de llarg i 0,45 metres de diàmetre. La superfície no mostra cap moviment. Ha mantingut aquesta forma durant els últims trenta minuts, trenta-quatre segons. Ordinador, pausa gravació.

DeSelvaine va anar a la pantalla d'interfície, comprovant els registres. Hi havia gravat 125 informes, cada mitja hora, durant els últims dos dies. Hi havia dormit molt poc, amb migdiades de vint minuts per no perdre’s res.

- Ordinador, accés a notes personals... continuant l'anterior. Sembla que el polydroxol té un cicle de descans molt llarg, d'almenys divuit hores de durada. Durant les seves hores despert, que són unes sis, fins ara no ha demostrat molta energia. És tot un enigma...  Per què necessitaria tant descans? Vaig a tractar de descansar una mica...La Polly està entrant en el seu cicle de son, així que qui sóc jo per discutir-ho.

Hora 72

DeSelvaine va prendre un glop de la seva cofeína amb vigor renovat. No se n'havia adonat que estigués tan cansat, i després de més de vuit hores de descans, esperava trobar-se amb alguna cosa nova des d'una perspectiva fresca.

- Ordinador: notes personals. La passada nit em vaig programar per somiar amb la Polly. No estic segur d'haver-ho fet, l'únic record que tinc és haver somiat amb la Nela Pentase, de comptabilitat. He pensat una mica en el que la corporació vol que faci amb la Polly. He escoltat històries sobre en Karflo des que era un tècnic ajudant. Històries dolentes. Normalment no em crec les llegendes urbanes o, en aquest cas, corporatives.

Va prémer algunes tecles en el seu panell de control, alçant la pantalla de bloqueig de la gàbia metàl·lica del polydroxol.

- Això és especial. Només espero que la corporació ho vegi com a tal. Amb sort Renerdat veurà més enllà dels dipòsits de mineral de Sevetta i s'adonarà que hi ha gent. No gent de carn i ossos, però gent de totes formes. Bé, suposo que em toca a mi ensenyar-li-ho.

"És realment una mostra de la tenacitat de la vida que hagi aconseguit desenvolupar alguna forma d'ella a Sevetta. Planes volcàniques, llacs de metall líquid, una temperatura de la superfície de més de dos-cents cinquanta graus estàndard. Però d'alguna manera, en aquests llacs de mercuri, això va evolucionar.

"No cal dir que Sevetta té una atmosfera verinosa. La seva pressió és lleugerament superior a l'estàndard, i la major part de les seves formes de vida semblen basades en el silici. De fet, el polydroxol em recorda a un vaathkree en estat de cantant de pedra.

"Sé que la intel·ligència ha d'estar amagada en algun lloc d'aquest embalum brillant. Es despertarà d'ara en... nou hores. També sé que aquesta no és la resposta que l'administrador Renerdat vol escoltar. Si aquests éssers són racionals, llavors no pot saquejar els llacs a la recerca dels minerals que necessita. Em temo que és un home de negocis, no de ciència. Ni tan sols ha vist el potencial de l'ésser que els seus llepaculs han portat als meus laboratoris. Tot el que veu és una impedància en el seu pla financer. És un estúpid amb estretor de mires.

DeSelvaine va fer una pausa i va prendre un altre glop.

- Ordinador: esborra els últims deu segons de les notes personals.

Hora 77

DeSelvaine va comprovar dues vegades l'equip sonda, un conjunt de llargs braços mecànics amb generadors de disrupció que penetrarien al camp magnètic que contenia la gàbia metàl·lica.

- Ordinador, comença gravació. Subjecte: Polydroxol, hora 77. Els escanejos magnetiscòpics i em revelen un sistema circulatori central com cap que hagi vist mai. Sembla haver-hi una xarxa flexible de passos arterials, feta de la mateixa substància metàl·lica que la resta del subjecte. No obstant això, per aquests passos no flueix sang oxigenada rica en ferro.

"Sembla un plasma gasós, carregat elèctricament. Electroglobina. Per l'aspecte de la disposició dels passos arterials, m'aventuraria a dir que això és el nucli del polydroxol. Exàmens més detallats del plasma mostren patrons notablement complexos que suggereixen que és aquí on reposa l'energia vital d'un polydroxol. Això respon a diverses preguntes, com si un polydroxol pot dividir-se per complet. Sembla que el subjecte no pot realitzar accions que trenquin aquest nucli. Ordinador, acaba gravació.

DeSelvaine va encaixar les seves mans en els guants mimètics que controlaven la sonda. En realitat no volia fer això, però si ho havia de fer, el cicle de son del subjecte seria el millor moment per fer-ho.

Amb un halo d'energia alliberada, els braços de la sonda van travessar el camp magnètic de contenció. Els llargs braços van extreure el que per als humans seria una eina aterridora. DeSelvaine es va preguntar si el polydroxol tenia alguna noció de què era la por.

Hora 81

- Ordinador, comença gravació. Després d'un examen conscienciós de la biòpsia, sembla que la meva teoria sobre que un polydroxol no pot controlar elements separats del seu cos és falsa. D'alguna manera, les fluctuacions de superfície inherents al subjecte major es repliquen a la perfecció en la secció més petita. He determinat el rang màxim d'aquest enllaç en trenta-cinc metres, quan em vaig portar la mostra al menjador i vaig advertir que l'activitat va cessar de sobte.

"L'examen del fragment menor mostra que la substància metàl·lica és una variant altament complexa del denanti, amb diverses restes de compostos d'un material desconegut. Podria efectuar proves estàndard de pressió i temperatura, però temo fer-ho en aquest laboratori, ja que podria transmetre dolor al cos pare. He tractat de sol·licitar temps en els laboratoris d’en Sera, però sembla estar ocupat tramant alguna cosa... ordinador, reemplaça "tramant" per "treballant en".

DeSelvaine va somriure. Oficialment, ell i en Sera havien estat cridats a deixar de banda la seva rivalitat. Hi havia molts científics en aquesta divisió, i no hi havia cap amb més privilegis que altres pel que fa a sol·licitar espai de laboratori o subministraments. No obstant això, DeSelvaine estava segur que el polydroxol anava a fer-li famós. Era...

- Ordinador, comença gravació! Això és d'allò més notable. El subjecte sembla haver-se... despertat. Definitivament, s'està movent... per utilitzar una analogia humana... diria que s'està desvetllen. Està... ai mare... ara està realitzant algun tipus de transformació en la superfície. La seva substància platejada sembla estar modificant-se, adoptant... adoptant... Sorprenent!

La massa metàl·lica no era platejada. Era exactament del mateix gris mat que la gàbia que l'envoltava.

Hora 84

- Ordinador: comença gravació de nota personal. Si fos un nen, això seria el regal de Setmana Festiva perfecte. Un polimorf mimètic. En les últimes tres hores, he exposat la Polly a quaranta-sis substàncies diferents per veure quins patrons de superfície pot imitar.

"La Polly sembla ser capaç únicament de copiar i reproduir textures de superfície de compostos metàl·lics, i d'alguns plàstics. No pot replicar patrons orgànics, com testifiquen els meus experiments amb pèl, fusta, i alguns animals de prova. Encara no he provat amb carn humana. La Polly no pot assumir la textura de la superfície de minerals com pedres, o la major part d'estructures cristal·lines. Pot, aparentment a nivell reflex, copiar la major part de superfícies metàl·liques, incloent-hi textures de superfície no inherents. Quan vaig fer servir un segment de plaques de cobertes rivetejades, no només va reproduir la coloració grisa fosca, sinó també els rivets de la superfície. Sembla també capaç de reproduir marques de superfície, ja que va copiar el logo d'una llauna de BurbuGlub, encara que només ho va copiar i reproduir des de la "b" inicial a la "l". En teoria, si entengués bàsic o aurebesh, podria reproduir la major part de les inscripcions. És important assenyalar que només es replica la textura de superfície, i que el material essencial de la Polly no pateix cap canvi físic. El canvi pot ser provocat pel contacte.

Hora 87

El polydroxol estava adormit de nou.

- Han estat unes sis hores increïbles - va dictar DeSelvaine als seus registres personals-. La Polly podia recrear qualsevol forma que li mostrés. I no només formes geomètriques bàsiques com cubs o esferes. Va reproduir dodecàedres i fins i tot cintes de Moebius. Sé que això és més que un reflex. Hi ha d'haver una intel·ligència darrere d'això. He començat a parlar-li, a incitar-la. Sé que suposarà una diferència, però no és massa científic.

Hora 102

Fa temps que la cofeína havia estat reemplaçada per una petaca de conyac corellià.

- Ordinador, comença gravació de notes personals. Em pregunto com és la societat de la Polly. Hi ha odi? Hi ha injustícia? Hi ha imperis que ofeguin l'exploració científica? Hi ha rivalitats insignificants? Hi ha coquetes com la Nela Pentase, que fingeixen interès i després et trenquen el cor? Hi ha administradors que et prometen satisfacció científica, i després t’escanyen amb embuts burocràtics?

"He fet un escaneig del planeta, incloent-hi els paràmetres de la meva investigació. He escanejat a la recerca de les firmes EM del nucli dels polydroxol. Fins i tot des òrbita, quan he apuntat al llac he trobat centenars d'ells. Centenars. I el que més em va sorprendre dels escanejats és que viatgen en parelles. Sempre tenen companys, mentre neden amorfs al llac de metall líquid.

"Quina espècie tan veritablement envejable.

Hora 113

DeSelvaine es va fregar els ulls. Li cremaven amb venjança. Ja era bastant dolent que li fes mal el cap pel brandi, però la seva esquena estava entumida per dormir en una cadira, i el seu rostre mostrava les marques d'haver estat recolzat en la consola durant tota la nit. Qui sap el que vaig dir? El seu compromès soliloqui de la nit anterior ara no era més que espai lliure. La major part del que va seguir a continuació eren forts roncs en el micròfon de l'anell. Però no tot.

- Ordinador, torna a reproduir des de l'índex de temps 106:2:24. - DeSelvaine va ajustar els controls de volum, escoltant amb atenció.

Era indistingible al principi, una mena de borbolleig. Després... ho va escoltar:

- Quina espècie tan veritablement envejable. Envejable. Envejable. Quina espècie tan veritablement envejable.

No era la seva veu. Era massa profunda, i forçada, com si assaborís aquestes paraules per primera vegada.

- Ordinador, registre visual, índex temporal 106:2:24.

La pantalla va parpellejar i allà, en un tremolós holograma, hi havia el polydroxol.

Amb la seva cara.

Hora 114

No havia estat una rèplica perfecta, és clar. Era com si el Dr Trem DeSelvaine hagués estat honrat amb una estàtua de plata. Una que repetís una única frase una vegada i una altra. D'acord amb els registres, el polydroxol havia estat així durant prop d'una hora.

DeSelvaine es va ajupir davant de la gàbia protegida. Va mirar fixament l'aparentment inert massa de plata líquida. Sostenia el mateix holoprojector que havia fet servir quan va efectuar els experiments amb formes. Ara, mostrava enregistraments hologràfics de formes decididament no metàl·liques.

Va començar amb un peix de Mon Calamari. Després va passar a un casc de soldat d'assalt. Després un caça TIE. El polydroxol va tractar de formar còpies de cadascuna, dins de l'escala possible. El peix va resultar gairebé perfecte. El casc de soldat d'assalt estava una mica deforme, amb les lents lleugerament més grans del que haurien. El caça TIE era massa complicat per reproduir-lo exactament; el seu contorn massa angular, les seves ales massa pesades.

Després va passar als retrats. El seu propi ser reproduït sense tatxa. No era massa sorprenent, donada la quantitat de temps que ja havia passat amb l'ésser. Els de la Nela, en Sera, l'administrador Renerdat, i fins i tot l'Emperador va resultar semblar més aviat caricatures. I fins al moment, el polydroxol només reproduïa bustos surant en metall líquid, no formes completes.

DeSelvaine havia oblidat el seu mal de cap. La seva adrenalina havia eliminat el dolor. Ni tan sols podia recordar l'última vegada que havia menjat. Malgrat la seva excitació, no va poder evitar teclejar la imatge de la Nela a l’holoprojector.

Fins i tot en aquesta imatge tremolosa a un quart d'escala, va admirar la corba del seu somriure, la brillantor dels seus ulls. Alçant la mirada de l’holo, DeSelvaine va trobar la mateixa imatge reproduïda en plata arremolinada, al costat d'un bust de si mateix. El DeSelvaine platejat i la Nela platejada van surar allà, a la massa tremolosa, i després es van allargar i es van fusionar, amb una majestuositat sense igual.

- Tu... ho entens, oi? -Va quequejar DeSelvaine -. Ho saps. Ets intel·ligent!

- Nela... – Va bombollejar una profunda i ressonant veu des de l’arremolinat mar de metall.

-Ets intel·ligent- va repetir DeSelvaine, sense alè.

Hora 115

- Ordinador, comença notes personals. És irònic, oi? L'única prova d'intel·ligència, i no em puc permetre d’admetre-ho perquè implica els meus sentiments. Aposto a què cada científic ha d'enfrontar-se al pes de l'ego a la llum de les proves científiques, però, qui hauria suposat que em veuria obligat a fer-ho quan tinc raó, en lloc d'haver d'admetre que m'havia equivocat?

DeSelvaine es va acostar a la gàbia de metall. Volia tocar la Polly, però ni tan sols ell s'atrevia a baixar el camp magnètic de contenció.

- El subjecte entén l'amor. Sap el que sento. Pot reconèixer-ho. Sens dubte, això prova que és intel·ligent. Dubto que en Renerdat vulgui escoltar això. Els rumors de l'estació diuen que ja ha organitzat una esquadra per baixar allà baix i "pescar al llac de metall". Estúpid. Estúpid ignorant. No sap el que té aquí. Ordinador, millor esborra...

Un brunzit de la seva estació intercomunicadora va interrompre l'ordre de DeSelvaine. Va fer lliscar la seva cadira a l'estació, prement la tecla d'accés.

- DeSelvaine -va dir a manera de salutació.

- Renerdat - es va identificar l'administrador -. Confio que la seva part de la investigació progressi satisfactòriament.

 La seva part?

- En realitat, senyor, tinc algunes notícies molt interessants. Crec que tinc proves que el polydroxol és intel·ligent. - DeSelvaine va desitjar haver mirat en un mirall abans de respondre a l'intercomunicador. Estava segur de tenir un aspecte com si hagués estat arrossegat per un Proòm.

-Això és una cosa purament acadèmica - va dir en Renerdat. Observant més de prop, DeSelvaine va creure veure una gran cicatriu creuant la cara de l'administrador -. Se li ordena destruir el subjecte en l'acte.

- Destruir-lo, senyor? Potser no m'hagi entès. És intel·ligent. No puc...

- Pot i ho farà. - La cara d’en Renerdat va enrogir. Al marge que sigui intel·ligent o no, aquestes criatures són perilloses. Acabem de perdre a dotze dels nostres homes en un atac injustificat a l'estany.

Injustificat! Ho dubto!

- Han tornat al llac...?

DeSelvaine es va estremir imaginant-se als homes amb armadura corporativa, disparant les seves armes antiavalots contra el mercuri, els crits dels nuclis estripats ressonant entre les parelles dels polydroxols...

- Senyor, amb tots els meus respectes li recordo que encara hem de provar mitjans definitius per matar al subjecte. Té la capacitat de segmentar-se, sap? I... -Va començar DeSelvaine.

- Ho sé tot sobre la capacitat de segmentació de la criatura. El Dr Sera també la va descobrir. També ha desenvolupat una toxina que pot matar prou ràpidament al subjecte -va dir en Renerdat, com si res -. De fet, hauria de veure-la en funcionament. Les seves morts són força espectaculars, quan el seu electroplasma brolla per la superfície.

- Tenien altres...? - DeSelvaine estava atordit.

- No sobreestimi el seu propi valor per a nosaltres. No és vostè sinó part d'un tot. Per desgràcia no podem sintetitzar suficient toxina per matar el llac. Però no volem que aquest estigui rondant per aquí més del necessari. En Sera arribarà de seguida amb la toxina. - Renerdat es va gratar de forma conscient la cicatriu.

Un altre, ja assassinat. Sabia en Sera el que estava fent? Sabia el que estava matant? DeSelvaine va deixar de fer-se preguntes, adonant-se que es trobava davant d'un dilema. Tenia una bona feina, ben pagada del que podria haver somiat. No anava a arriscar-se.

- Sí, senyor. Una petició, senyor? M'agradaria administrar la toxina jo mateix.

- Si això és part de la seva estúpida rivalitat... -Va començar a dir en Renerdat.

- Si us plau, senyor -va insistir DeSelvaine.

- Molt bé. Trobareu el magne-injector al laboratori d’en Sera.

Hora 115,5

Li va costar mitja hora arribar al laboratori d’en Sera a l'altre extrem de l'estació. Durant el llarg passeig, DeSelvaine va ordenar els seus pensaments, i va escoltar-los prou per verificar els rumors que en Karflo s'estava anant de Sevetta. "Insuficient marge de beneficis" era la raó oficial que s'havia donat.

Va sostenir el cilindre de metall en ambdues mans. Dins hi havia una toxina electroplasmàtica capaç de matar al polydroxol. Què podia fer? No podia alliberar-lo. I un cop en Sera perfeccionés la toxina en una fórmula fàcil de replicar, tots els polydroxol estarien condemnats.

I ningú sabia que eren intel·ligents. Com si això importés.

DeSelvaine va creuar l'estació de descontaminació davant del seu laboratori. Va introduir els seus codis de seguretat, i va caminar cap a la gàbia.

I es va aturar, deixant caure el magne-injector metàl·lic a terra.

El polydroxol havia marxat. La gàbia de metall estava buida.

- Ordinador, retira el camp de contenció.

DeSelvaine va córrer cap a la gàbia. Els seus genolls van tremolar (tan cansat estava?) I es va ensorrar amb un gèlid calfred recorrent-li l'esquena. Va entrar corrent a la gàbia, examinant els seus barrots amb un escàner de mà.

- On ets, petit? On?

Potser el polydroxol havia deixat escapar part del seu electroplasma amb una signatura de fase concreta que interferís amb el camp de contenció. Potser estava equivocat, i l'ésser podia dissociar-se en partícules increïblement petites. Potser...

Per a quan es va adonar, DeSelvaine només va tenir una fracció de segon per felicitar-se. Després d'això, una esmolada espiral de metall va travessar el seu cervell, seccionant irònicament les sinapsis que estaven concloent aquest pensament. La gàbia es va fondre al seu voltant, donant la impressió que l'original estava mudant de pell, com una mena de serp exòtica. D'haver comprovat les lectures de massa segons abans, DeSelvaine hauria comprovat que la gàbia registrava 135,4 quilograms més dels que hi havia.

Una veu fantasmal va ressonar.

- Estúpid. Estúpid ignorant. No sap el que té aquí.

Següent