Peces de Recanvi (II)

Anterior

II

El viatge a la Badia d’Atracada 87 havia demostrat ser un èxit parcial. El comerciant corellià al qual el distribuïdor de barredores arcona els hi havia enviat, va reconèixer efectivament a l’Aguilae, si bé no en Mace. Mentre el comerciant es queixava amb vehemència sobre la qualitat del droide de negocis que l’Aguilae li havia venut, l’squib es va entretenir estudiant les parts més brillants del vaixell de càrrega del comerciant.

-Els seus processadors deuen haver-se fregit pel sol - havia dit el comerciant, ho havia dit esquitxant el seu discurs amb unes quantes malediccions socorroanes -. Aquesta cosa ni tan sols va tenir el suficient sentit comú per seguir-me.

Després d'exigir un reemborsament complet, que en Mace va aconseguir negociar fins un mig reemborsament, un acoblador de microxip nou, i la recepta dels mossets cruixents d'ametlla kwewu de la seva mare, el comerciant va cedir, i va dir que havia tornat a vendre el droide a un altre grup de jawes. Per la descripció dels patrons de les capes i les seves mercaderies, l’Aguilae va poder esbrinar que era el grup d’en Jek Nkik.

Els dos comerciants van tornar a la botiga de l’Unut i van llogar un lliscant per entrar a la zona de desert on se sabia que feia la seva ronda el reptador de les sorres d’en Nkik. Els dos comerciants no només van haver de pagar a l’arcona pel lliscant, sinó que també es van comprometre a substituir tota la unitat de control i interfície del lliscant Falcó Estel·lar.

Això s'està posant car, va pensar l’Aguilae, netejant una taca de brutícia a l'interior del parabrisa del lliscant Mobquet. En Mace estava, com sempre, embogidorament aliè a tot, traient el cap fora del parabrisa, amb el seu pelatge gris estarrufat pel vent. Els seus ulls brillaven darrere de les lents desaparellades de les ulleres.

- Mace, se't ficaran mosques de la sorra entre les dents -va dir l’Aguilae.

- Encara no he menjat, Aggy - va gemegar l’squib.

- Et vas menjar tots els meus aperitius d'espores snit!

-Això és picar, no menjar.

Ella va agitar el cap, i va decidir concentrar-se en l'enfocament que prendria amb en Jek. Va ajustar la compensació en el control del lliscant, suavitzant el viatge sobre el terreny rocós.

En Jek i l’Aguilae es coneixien de passada, però la majoria dels jawes que operaven al voltant de Mos Eisley sabien d'ella per la seva tenda. Tot i això, l’Aguilae se sentia bastant incòmoda. Mai s'havia avingut amb altres jawes, i era una pària entre la seva gent. Preferia la companyia mecànica als de la seva espècie. Suportava en Mace ja que aquest aconseguia mostrar algun benefici, però la naturalesa competitiva dels jawes sovint li molestava. Sabia que en Nkik només prendria diners en efectiu i les seves reserves anaven disminuint.

- Aggy, gran cosa-nau de metall jawa! A les allà en punt! -va cridar en Mace.

L’Aguilae va aclucar els ulls brillants, veient el pesat vehicle com un mer punt en l'horitzó. Aquest era el territori d’en Nkik, d'acord. Va activar el turbo del Mobquet, traçant un revolt, i llançant-se darrere d'ells una pluja de grava i sorra.

***

En Takeel havia trigat gairebé tres hores a trobar la Badia d’Atracada 83, i una altra hora a anar-hi. Per descomptat, darrere d'ell va deixar una estela de transeünts al tant de la recerca conforme els hi anava preguntant el camí. El snivvià geperut va vagar més enllà del petit tapcafè construït en una petita barraca de tova, a la recerca de pistes visuals d'última hora, com un nombre 83, quan la seva memòria li va fallar.

- Disculpi - va balbucejar a un comerciant passava per allà.

- No em toquis.

- Uhh... perdoni -va quequejar a un milicià.

- No tinc canvi.

- Un moment, si em permet... -va dir vacil·lant a un granger d'humitat.

- Maleïda escòria del carrer, fora del meu camí.

- Em preguntava... - va balbucejar a un droide blanc.

- Bzz-nkk, Bzz-nkk.

En Takeel va mirar al droide defectuós: un droide blanc, alt i baquetejat. Movia el cap com si els seus segells no estiguessin estrets al voltant del coll. Almenys, va semblar reconèixer al snivvià en el seu fotoreceptor gairebé buit.

- Saps on és la badia d'atracada 83? -va preguntar.

El droide es va aturar en sec. Per un moment, semblava com si anés a caure, però a canvi, va llançar el seu braç cap a la direcció des d'on venia caminant.

- Un miler de gràcies, senyor -va dir el snivvià, deixant un rastre de municions similars a perdigons al seu pas.

***

L’Aguilae va fer disminuir el Mobquet per col·locar-se en paral·lel amb el pesat reptador. L'estrèpit de metalls antics, servos mal lubricats, i acer tremolant, va superar el brunzit dels repulsors. Va treure d'una de les seves butxaques un petit comunicador ple d'esgarrapades, i va teclejar un canal jawa estàndard.

- Nkkek, hkkeuika, obvioaga -va dir entre dents, sense que el seu traductor pogués captar des del seu lloc al seient d’en Mace. En Mace, mentrestant, estava traient el cap fora del lliscant, agitant-lo com un molí de vent.

Per uns moments, semblava com si el reptador de les sorres fora a continuar, però, amb un fort grinyol de motors enfadats, el reptador es va aturar. En Mace, per descomptat, va pensar que tot es devia a les seves gesticulacions. L’Aguilae va acostar el lliscador a la rampa del reptador, i va assajar el seu monòleg dins del cap una vegada més.

Amb un autèntic grinyol, el letàrgic rastrejador va baixar la rampa i diversos parells de malaltissos ulls brillants els van observar des de la foscor.

- Hkekk, Aguilae - va grallar una veu des de dalt, pronunciant el nom amb un menyspreu inconfusible.

Els comerciants i els humans sovint havien fet broma dient que no hi havia res a témer dels jawes, però ara, el grup d'uns cinc o així que mirava cap avall de la rampa amb els blàsters desenfundats era suficient per fer tremolar l'estómac de l’Aguilae. En Mace, com era previsible, seguia gesticulant.

Els jawes es van separar, i en Jek va sortir entre ells, amb els braços oberts.

- Aguilae, vas esmentar un acord? - va dir amb veu ronca en la seva llengua nativa. El jawa, amb un mantell de color bronze i marró cosit d'una peça, baixava per la rampa. Portava el seu blàster artesà amagat al cinturó, però no hi havia dubte de la seva presència, i de l'arrogància que l'acompanyava. Els altres quatre jawes el seguien, diversos passos darrere d'en Jek. Els seus ulls no s'apartaven del lliscant.

L’Aguilae, el nom que els humans li havien donat, va respirar profundament, afermant el seu orgull. Amb la respiració, va captar l'olor de la indignació i el menyspreu que els jawes emetien. Ella havia descartat el seu nom Jawa, per viure i vendre entre els humans, i ells no ho havien oblidat. Es va assegurar d'amagar el traductor, no hi havia necessitat de molestar aquests cinc més del necessari.

No mostris por, no mostris por, no mostris por.

- Sí, Jek -va parlar en la seva llengua -, un acord que trobaràs molt rendible.

- De debò? Bé, comprendràs que aquest és el nostre territori -va xiuxiuejar en Jek, acariciant amb la seva mà l'empunyadura d'argila del seu desintegrador -. Això fa que la teva presència sigui encara menys benvinguda.

Hi ha d'haver olorat la por, va pensar l’Aguilae. Es va concentrar en la seva fam. La fam i la por feien una olor molt similar per als jawes, pel que va pensar amb força en el seu estómac buit i els aperitius d’espora snit que en Mace s'havia menjat. Un toc d'odi tampoc vindria malament ara.

- Llavors fins i tot tu podràs entendre la magnitud de l'oferta que em portaria tan lluny. -va respondre l’Aguilae amb fredor. Un dels jawes darrere d'en Jek va xiular un riure.

- Aguilae, o Khea Nkuul, has oblidat el que aquesta doble alba va portar avui?

- Avui? - es va aturar. L'ús del seu nom l'havia descol·locat, però avui... El seu aniversari? L'inici de la temporada de tempestes? La fi de la temporada de cultiu? No. No era això.

Després va aconseguir ajuntar les peces, un tribut a les seves habilitats com a carronyera. El reptador, seguint el seu curs passant de llarg Mos Eisley, cap a aquesta zona, de camí a l'intercanvi: la reunió anual de tots els reptadors de sorra jawa de la zona per intercanviar béns.

Després va comprendre l'olor que emanaven els jawes. Avarícia, més fort de l'habitual. Els seus ulls van seguir la mirada dels quatre jawes que estaven darrere d’en Jek, i tots ells estaven mirant el brillant lliscant.

En Jek va treure la seva pistola, mentre que el quartet de jawes brandava cadascun una clau hidràulica a manera de garrot.

- És el dia en què tornes a casa.

***

La tremolor del reptador de les sorres va fer que el treball de l’Aguilae fos encara més difícil. Estava subjecta en un estret compartiment dormitori al més alt dels quinze nivells del reptador. L’abonyegada porta metàl·lica estava tancada amb clau. Sengles corretges gastades de plàstic se li clavaven a les espatlles, i aquest mòdul dormitori en particular estava dissenyat per a un jawa més alt que ella, atès que no podia tocar el terra amb els peus. Es va balancejar cap enrere i endavant, i gairebé deixant caure la delicada peça en la qual estava treballant. Estava deixant anar petits cargols fent-los girar amb l'ungla del polze, i utilitzava la poca llum que generaven els seus ulls per treballar en el cablejat. Uns tocs més, i hauria acabat.

Un rastre d'olor, aquesta vegada de curiositat i una mica més, va surar fins al seu nas. Amagant el seu treball quan la porta es va obrir, vessant la feble llum del passadís sobre els ulls de l’Aguilae. En Jek va projectar una ombra sobre ella, deixant anar els lligams que la mantenien penjada de la paret.

- Realment era necessari aquest allotjament? -va dir entre dents, fregant-se l'espatlla.

- Les precaucions són mostra de saviesa, és el que la gent ens ensenyen. – En Jek la va baixar a la coberta-. Però, és cert... no has escoltat les paraules dels ancians durant, quant? Vuit estacions?

- Set i mitja, en realitat. - Va apartar els braços d’en Jek, deixant anar sorra de la seva túnica. Va fer una ullada al voltant. Sense la bena que la van obligar a portar davant els ulls abans de col·locar-la a l'armari dormitori, finalment va poder veure els plens compartiments oxidats del nivell superior. La llum del sol que es vessa per l'esquerra li indicava que el pont estava a prop. Un grup de jawes estava agrupat a la dreta. La seva pudor mostrava que estaven significativament molestos. Va mirar una mica més i va veure l’squib de pelatge gris entre ells, mirant al sostre del compartiment.

- Em sorprèn que t'haguis adonat -va afegir l’Aguilae, movent els ulls de cantonada a cantonada.

- Mai no t’he tret l'ull de sobre, Khea. – En Jek es passejava d'un costat a un altre, amb un picador de droides a la mà, suposadament examinant-lo amb interès -. Saps el que diuen de tu, no? Saps el que està passant a la teva tribu?

- No - va dir ella, preguntant-se quant de temps hauria de seguir-li el corrent -, però estic segur que m'ho diràs.

- No hauré de fer-ho. Sens dubte estaran en l'intercanvi, i finalment et portarem on has d'estar. Has de seguir els nostres camins, Khea. Una dona no pot abandonar el seu paper en la tribu i les trobades. És perillós.

En algun lloc dels foscos plecs de la seva caputxa, l’Aguilae va fer una ganyota. De manera que això era el que anava a passar. Va fer una pausa, deixant que en Jek assaborís la seva última síl·laba glotal, mentre intentava recordar aquests holovídeos que en Mace havia aconseguit d'un viatger dorcin. Com solien dir...?

- De manera que és això? - va dir, més forta del que pretenia -. Realment és això?

Els altres Jawes es van acostar, i les seves olors traïen la seva curiositat. Un cop més, l’Aguilae es va concentrar en la seva fam perquè la seva ansietat no revelés a través de la seva aroma.

- Què vols dir? -va preguntar en Jek.

- Oh, vinga, Jek. Esperes que em cregui que m'estàs portant tot el camí fins a l'intercanvi només per ensenyar-me una lliçó dels ancians? - Es va apropar més a ell, una acció que ell òbviament no esperava -. Que posaries remotament en perill la teva reclamació del lliscant portant-me amb tu? Per què no ser honest, per variar? No sóc cap agricultora a la qual estiguis tractant d'enganyar.

Per un breu moment, mentre citava el diàleg que alguna cap de pardals ho'din havia gravat en un altre món fa incomptables anys, abans que, sens dubte, signés un contracte per diversos holos, l’Aguilae va lamentar haver-se concentrat en el seu estómac. Aquestes paraules li donaven nàusees.

-Aquests eren els ulls de foc que trobava a faltar. – En Jek va somriure, estenent les seves petites mans brutes per tocar-la a les espatlles.

- Intenta-ho, Jek. No m'importa. Introdueix-me davant el meu pare. Fins i tot si ell ho decreta, no m'uniré amb tu. - Va deixar que l'última paraula sortís xiuxiuejant dels seus llavis, amb tota la intensitat que va poder reunir. A l'interior, una part d'ella va riure. Potser els jawes sàpiguen de droides, es va dir, però són aliens als holomelodrames de sèrie B.

En Jek va trepitjar el peu a terra.

- ¡Aquest és el camí, Khea!

- No, Jek! És el teu camí. No el meu.

Per un moment o dos, tot el que sentia era l'omnipresent soroll de les erugues del reptador de sorra. En Jek treia fum, omplint el compartiment amb la pudor de la seva ràbia impotent. Es va donar la volta, mirant als jawes que observaven des de la cantonada.

- Emporteu-vos-la - va grallar en Jek -. Deixarem que el seu pare se n'ocupi.

En Jek va sortir iradament de la càmera mentre els altres jawes van agafar l’Aguilae i la van obligar a entrar al compartiment. Va fer tot el possible per fingir resistir-se, mentre mirava més enllà dels jawes.

El seu senyal havia estat rebut. Mace no hi era.

***

Era com si fos el matí del Dia de Regateig, i en Mace tornés a ser només un jove pelussa. Els pèls dels seus braços es van eriçar mentre mirava al voltant de l'habitació en la qual havia entrat prement el seu petit cos.

Allà, a la cantonada, hi havia una unitat R1 inclinada. Amagada sota una pila de cablejat òptic estava la forma rabassuda d'una unitat BM- B. Una unitat WED -15 cremada s'havia convertit en poc més que un batibull de manipuladors, però tot i així era suficient per fer que el cor d’en Mace es disparés. Va tractar de córrer en set direccions alhora, i va acabar asseient-se, recuperant l'alè.

Va recobrar el control de la seva ment frívola i es va fer una idea millor del seu entorn. Era molt enginyós, la veritat. L'habitació era alguna mena de compartiment ocult, amb els angles plens de pesats tubs de ventilació de vapor. Si alguna tribu jawa de la competència aconseguís tecnologia de sensors, aquesta sala apareixeria com un punt calent, però no podria obtenir cap detall de l'interior.

En aquest cas, era la signatura repulsora del seu lliscant que s'ocultaria. En Mace va saltar als controls, fent una mirada superficial a quadre de comandament. Les lectures semblaven positives; semblava que els Jawes no havien tingut encara l'oportunitat d'examinar-lo. Una petita veu dins el seu cap va tornar a la situació actual. L’Aguilae li havia donat una oportunitat, i no podia desaprofitar-la. Però no se n'aniria sense ella.

Va ficar la mà en una de les seves butxaques ocultes, traient un grapat de cronòmetres. Ràpidament va trobar el que funcionava. Quinze minuts. Li donaria quinze minuts.

Mentrestant, va pensar mentre la seva mirada es trobava amb una unitat R5 vermella lleugerament carbonitzada i un droide de potència, seria millor que trobés una manera de mantenir-se ocupat.

Següent