La Trampa de Krytos (XXXI)

Anterior

31

És massa fàcil. Encara que tot anava exactament com ho havia planejat, Còrran Horn sentia que un desastre sense mitigar aguaitava davant seu. Els IMP que estaven prop de la boca de la caverna no s'havien molestat a fer cap comentari mentre ell i Urlor van sortir pel corredor fosc cap a les latrines. Caminaven bé junts, deixant que les imatges infraroges de seus cossos s'unissin en una, creant una única imatge per als monitors IR de cada extrem del corredor.

Un cop a l'àrea de latrines, Còrran es va treure la túnica i la va mullar en l'únic lavabo, llavors es va tornar a posar la vestimenta humida. Es va mullar el cap de manera similar, llavors li va somriure a Urlor a través de l'aigua que li regalimava per la cara.

-Estic llest.

Urlor va aixecar una espessa cella.

Còrran va assentir. Sí, me n'he d'anar. No tinc elecció. Còrran li va donar un copet al braç, llavors es va encaminar cap a l'entrada. Urlor el va seguir, li va donar un copet a l'esquena, llavors va tornar caminant cap a la caverna d'allotjament, zigzaguejant cap als costats per eixamplar la seva imatge IR. Gràcies amic.

Còrran, encara mullat, es va girar cap a l'esquerra i va caminar cap a la mina. Va mantenir un pas lent i en apropar-se a la porta es va girar de costat per presentar un perfil més prim al monitor IR. No estava segur que això l’ajudés a minimitzar la seva imatge de calor, però valia la pena intentar-ho. El seu cabell i túnica humits serien més efectius en això. L'intent d’Urlor per presentar un blanc gran de l'altre costat del corredor també ajudaria a fer que no ho notessin.

Trenta passos després de les latrines va arribar a la porta doble. Va buscar a les palpentes en la foscor la suau superfície metàl·lica del forrellat i la cadena. Els seus dits van fregar suaument el teclat numèric del forrellat, però es va resistir a la temptació d'intentar una combinació a l'atzar. No sabia si un fracàs faria sonar una alarma en algun lloc o no, però sabia que intentar aconseguir la combinació correcta li portaria temps suficient com perquè s'assequés tant com un invasor de Tusken. A menys que tingui sort, i ningú té tanta sort.

Còrran va comptar setze baules des del forrellat fins a la porta de davant i va fer una ganyota de dolor. Disset baules li havien resultat molt atapeïdes les últimes dues nits. Còrran va agafar les meitats de la porta i les va separar tant com li va ser possible, llavors va passar el braç dret per l'obertura. Va exhalar tant com va poder, llavors va passar una cama, i va empènyer i va tirar del seu cos fins que va passar la resta a l'altre costat.

Es va aclofar a l'altre costat de la porta i es va fregar el pit. Encara sort que cap dels altres volia intentar sortir. A part d'alguns dels presoners més vells i alguns dels malalts,
cap podria haver passat per allà. Mantenint-se baix, va seguir avançant. Quan va arribar a l’entrada del corredor de la mina, va girar per entrar i es va permetre un suau sospir.

No puc creure que hagin estat tan estúpids. Còrran comprenia que la seva crítica als guàrdies no era justa, principalment perquè la seva falta de seguretat semblava deficient només a la llum de la seva teoria de l'orientació de la presó. Cap presoner en el seu sa judici intentaria escapar ficant-se de cap a les entranyes del planeta. La seguretat laxa del camí a la mina servia com un fort indici que les mines no oferien cap sortida... si ho fessin, serien més segures.

La seguretat es basava en dues coses: la inusual orientació de la presó i el fet que fins i tot si algú aconsegueix sortir, no està assegurat de cap manera que es pugui sortir de
qualsevol que sigui el món en què ens trobem. Còrran es va estremir. Si estem en les
profunditats de Hoth, o al desert de Tatooine o al costat llunyà de Kèssel, aquest intent d’escapament acabarà bastant ràpid.

Malgrat aquestes idees amb poc auspicis, que li van despertar noves sensacions d’incomoditat, Còrran va seguir endavant. Va arribar a l'escotilla que portava a les cavernes i la va trobar oberta. Bé, potser tingui sort, només una miqueta. S'hauria sentit més afortunat si tingués la seva pròpia llum, però els presoners no tenien accés a res tecnològicament més sofisticat que una pala. L'únic que tenia per guiar-se era la feble resplendor de les llumetes indicadores ambrades que hi havia a les bases dels reflectors que usaven quan treballaven a la mina.

Còrran havia format un mapa mental d'elles com un astrònom formava un mapa de les
constel·lacions, i sabia en quina direcció encaminar-se per arribar al carregador de grava. Després d'orientar-se cap al seu objectiu, es va posar dret i va començar a baixar el pendent.

El dolor li va explotar a la meitat de l'esquena, entumint-li les cames. Va sortir llançat cap endavant i va intentar fer-se una bola, però les seves cames el van ignorar. Sabia pel dolor a l'esquena i genolls, mentre colpejaven alternativament el pendent de pedra durant la seva caiguda, que no tenia l'esquena trencada. Encara que eren bones notícies, empal·lidien en el major context que havia estat atacat en les mines.

Va arribar al fons i es va aturar sobre la seva esquena. Podia sentir un pessigolleig ardent de sensació tornant a les cames, però se sentien de plom i no tenia cap força. El pis poc ferm que formava la grava combinat amb la debilitat de les seves cames li impedien posar-se dret, el que li va semblar un problema notable quan una enorme forma ombrívola va eclipsar diverses de les llums ambrades. La brillantor ataronjada, encara que molt feble, il·luminava clarament el tall de la pala aixecada que sostenia l'home.

-No és res personal, Horn, però tu ets el meu bitllet de sortida d'aquí.

Derricote?

- Com vas passar la porta? Està massa atapeïda per a tu.

La pala va romandre a la cúspide de l'arc per llançar un cop sobre el seu cap.

-Tinc diners amagats en nombrosos comptes. Vaig subornar un guàrdia perquè em donés la combinació de la porta, igual que els subornava perquè em donessin els ingredients del meu nèctar.

Apel·la a la seva vanitat. Aconsegueix una mica de temps per poder moure't.

-Molt intel·ligent, general.

-I massa intel·ligent com per permetre recuperar-te. Adéu...

La pala va començar a baixar. Còrran va girar cap a l'esquerra i va sentir que la pala li rebotava a l’espatlla dreta. Esperava un altre cop, però en canvi va sentir que Derricote balbotejava i que la pala queia repicant a terra. La grava va xiuxiuejar mentre el gran cos de l'imp es retorçava entrant al camp visual d’en Còrran. Va sentir grunyir a algú, llavors el so d'un cos caient-se, però la silueta d’en Derricote va romandre dreta.

Estenent la mà dreta, Còrran va prendre la nansa de la pala, la va girar i va fer que l'extrem de metall es mogués com un fuet. Li va donar a l’imp a la part de darrere de les cames, fent-lo perdre l'equilibri. La grava va esquitxar a Còrran quan Derricote va colpejar el sòl. Girant fins a posar-se de genolls, Còrran el va colpejar a l'estómac amb la pala, i quan les mans de Derricote van baixar per cobrir-se la panxa, Còrran li va encertar un cop al cap. Derricote va quedar inert.

- És mort?

Còrran mirar cap al lloc des del qual venia la veu.

- Jan?

-Sí.

- Com?

L'ancià es va acostar prou com perquè Còrran pogués sentir el murmuri humit de la seva túnica.

-Vaig notar que Derricote no estava per enlloc..., és massa gran com per no veure’l.
Urlor em va explicar que havies sortit. Vaig suposar que anava a delatar-te, així que vaig venir a aturar-te. Quan el vaig veure parat sobre teu vaig haver de fer alguna cosa.

Còrran es va estendre per verificar el pols a la caròtida d’en Derricote i va trobar el cordó trenat que Jan utilitzava per lligar-se el cabell enroscat al voltant del coll de l'home. L'hi va tornar a Jan i va verificar el pols de Derricote.

-Dèbil i inestable. He d’haver-li trencat el crani.

-Deixa-ho. Creuran que va caure mentre intentava escapar. Podem tornar abans que es donin compte.

Còrran va agitar el cap.

-No puc. Si el troben aquí, sabran que coneixem el secret de Lusankya. Mai podrem sortir. Va agafar la part superior del braç d’en Jan. -Vine amb mi. Podem portar el cos i dipositar-lo en algun lloc. No el trobaran fins molt després que ens haguem anat.

L'ancià va riure suaument.

-Oh, notaran la meva partida més ràpid que la de qualsevol altre, no puc anar-me’n per aquesta raó.

-I perquè mataran als altres.

-Sí.

-Tornaré per vosaltres, ho saps. Quan estigui fora de perill, vaig a fer que Wedge porti l’esquadró i els traurem d'aquí.

-Ja ho sé, fill. Compto amb això -Jan li va donar un copet a les espatlles -. Pot ser que mai hagi conegut al teu avi, però estic segur que estaria orgullós de tu. Ho estic jo, que la Força t'acompanyi.

-I a tu, senyor.

-Esborraré els rastres de la baralla. Si et portes en Derricote, et donaré un temps per allunyar-te i llavors informaré que ha desaparegut. L’estaran buscant, però no buscaran en els llocs en els que tu et pots amagar. Et cobrirem tant com sigui possible, però qualsevol cosa de més de dotze hores és ser optimista.

-Rebut, Jan.

Còrran es va posar dret i va començar a arrossegar el cos d'en Derricote per un braç cap al carregador de grava. Jan va prendre l'altre braç de l’imp i el va ajudar. Junts el van aixecar contra la barana de seguretat. Còrran va revisar el coll d’en Derricote a la recerca de pols.

-Res. Se n'ha anat.

-Potser algun dia ningú més hagi de morir al servei de l'Imperi.

-D'acord.

Van deixar anar l'home i el van deixar caure. Encara Còrran no va poder veure el cop, va sentir el cruixit.

-Un cop més, Còrran, que la Força t'acompanyi.

-Gràcies. Fins que ens tornem a trobar.

Còrran va agitar la mà d’en Jan, llavors va enfilar per la barana i va baixar lentament cap a la foscor. Va trepitjar el cos d’en Derricote, llavors es va ajupir i va passar per sota de la banda transportadora. Sota la pròpia banda, on es ficava en el compartiment del motor, Còrran va sentir el contorn d'un forat en el full d'acer que delineava el forat. L'havia vist per primera vegada una setmana abans quan el van fer buidar la grava del forat, i va saber que era el que ell volia com a túnel d'escapament.

Ara, si només pogués ficar a Derricote. Còrran va lluitar amb el cos del gras per passar-lo pel forat de 60 centímetres d'ample i el va ficar dins. Va sentir un altre impacte esmussat, llavors ell també va lliscar pel forat. Serà millor que això funcioni.

Còrran havia notat prèviament que no hi havia cap panell d'accés per al compartiment
del motor. Si el motor es trencava, havia de tenir un altre punt d'accés completament diferent el que significava que hi havia un altre camí cap al compartiment. Baixant per l'interior Còrran es va trobar en una passarel·la feta d'acer enreixat. Es va arrossegar pel lloc, reconeixent-lo al tacte.

Finalment, apartat en el costat esquerre del compartiment prop d'una pila d'accés, va trobar un interruptor de llum i el va encendre. Un panell tènue proveïa d'il·luminació la càmera. Còrran va arrossegar ràpidament a Derricote fins a l'escotilla tancada, llavors va tornar a apagar el llum.

Va escoltar l'escotilla de metall però no va sentir res. Amb la boca seca i les fosses nasals plenes de pols de grava, Còrran va agafar la maneta interior de l'escotilla i va tirar d'ella. El sistema del pestell va grinyolar només una mica i també va fer un so de fregament, la qual cosa li va sonar a Còrran com els sons que surten d'una càmera de tortura imperial. Segur que havia alertat de la seva presència a totes les forces imperials de l'establiment, Còrran va obrir acuradament l'escotilla d’accés.

L'habitació rectangular de l'altre costat de l'obertura estava buida. Còrran va exhalar... sense donar-se’n compte fins en aquest punt que havia estat contenint l'alè. Només per estar del costat segur, abans d'entrar a l'habitació, va arrossegar el cos d’en Derricote i el va empènyer a través de l'escotilla.

Fins ara ha estat una bona avantguarda.

Derricote va caure a terra de l'habitació, i Còrran va lliscar fàcilment per l'escotilla rere d'ell. Va tancar l'escotilla darrere d'ell i va arrossegar el cos d’en Derricote fins a la porta. Més enllà d’ella hi havia un corredor cilíndric d'uns tres metres de diàmetre. Una ratlla vermella de mosaics el travessava en espiral, començant en el centre del costat d’en Còrran i acabant en el sostre a quatre metres i mig. Decoracions! I qui va dir que els IMP són completament tètrics?

Còrran va començar a avançar pel corredor i es va trobar ensopegant cap a l'esquerra. Per empitjorar les coses, el cos d’en Derricote va relliscar en la mateixa direcció. Unes onades de vertigen van colpejar a Còrran quan va intentar passar directament a través del corredor. Finalment va perdre l’equilibri i va caure, acabant amb l'esquena ajustada contra la línia vermella a un metre de l'entrada del corredor.

Estranyament, se sentia normal jaient allà, encara que podia veure que estava recolzat
fermament contra una de les parets del costat del túnel. Va agitar el cap com si això pogués aclarir el problema, llavors va deixar que el seu cap caigués enrere i es recolzés en els mosaics vermells.

I tant! Aquest ha de ser un corredor de transició. La gravetat s'orienta directament a la ratlla vermella. Porta de potes cap amunt a cap per amunt.

En haver tornat a injectar la raó en el seu món, Còrran es va posar ràpidament dempeus i va començar a arrossegar a Derricote. Les seves espatlles li feien mal per l'esforç, però no tenia cap intenció de deixar enrere l'home. Trobar un lloc on pogués amagar el cos d’en Derricote, o permetre que caigués des d'una gran altura abans de ser descobert, li proporcionaria als cercadors IMP el que volien i a Còrran li faria guanyar temps per completar la seva fugida. Mentre estiguin buscant un gras, no m’estaran buscant a mi.

A l'altre extrem del túnel Còrran es va redreçar. L'habitació en què es trobava, encara que pobrament il·luminada, semblava ser una habitació de servei. Va veure panells que s'ocupaven del control del clima així com de l'energia elèctrica i altres instal·lacions amb les que no havia comptat recentment. Pel nombre de zones diferents en el tauler de control del clima, va saber que l’establiment que hi havia més enllà de la porta era bastant gran. Va escoltar la porta de fibraplast, però no va sentir res de més enllà d'ella.

Va inspirar profundament, llavors va oprimir el botó d'obertura de la porta i es va ajupir a les ombres mentre la porta s'obria amb un cruixit. La porta li donava accés a un vestíbul força opulent que li va recordar, encara que de forma vaga, les imatges que havia vist del Palau Imperial.

Genial, m’escapo d'una presó per trobar-me al palau d'algun Moff imperial. És clar que és millor que el forat del que acabo de sortir, però sortir d'aquí sense que em vegin no serà tan fàcil.

Va arronsar les espatlles. Però que sigui fàcil no és l'objecte d'aquest exercici... és escapar.

Escaparé.

Següent