La Trampa de Krytos (XXXVI)

Anterior

36

Un to va despertar Còrran. Una sacsejada de por el va estremir quan no va poder reconèixer els seus voltants. Sabia que ja no estava a Lusankya, o almenys esperava que aquest fos el cas, però la idea que tota la seva fugida pogués haver estat una elaborada xarada orquestrada per Isard per trencar-lo li rosegava l'esperit.

Es va aixecar de la molt confortable butaca de pell de bantha. No tenia la intenció de quedar-se adormit, però el mobiliari de la llançadora de túnel era tou i seductor, especialment en comparació amb el que havia suportat a Lusankya. Això és més impressionant que l'Hotel Imperial. La llançadora tenia una petita estació sanitària que li havia permès a Còrran prendre la primera dutxa des de la seva captura. La dieta de Lusankya no havia estat molt alta en contingut proteic, per tant el seu cabell, barba i ungles no havien crescut molt durant la seva captivitat, de tota manera li vindria bé una afaitada. Però clar que en aquesta túnica no estic molt presentable.  Va riure. Si realment fos tan luxosa, hi hagués hagut un armari amb un guarda-roba complet a bord.

Amb el blàster a la mà, Còrran va anar fins l'escotilla de retorn i la va obrir. Esperant-lo hi havia el que semblava ser un ascensor privat. La cabina revestida de panells de fusta de greel no tenia cap altre detall. Això va tornar a Còrran una mica aprensiu, sense controls, havia d'assumir que estava programat per anar a un lloc específic. I no sé si vull ser-hi, però sospito que serà millor per a mi que aquí. Va entrar a l'ascensor i les portes es van tancar darrere seu.

La cabina va pujar ràpidament i silenciosament. Còrran es va treure la borra del somni del cap. Es va prémer contra una cantonada de la cabina a l'esquerra de les portes, fora d'una línia directa amb l'obertura. Amb el blàster a la mà dreta, estava llest per pivotar sobre el peu esquerre, ajupir-se, i sortir disparant si fos necessari.

L'ascensor va baixar la velocitat, llavors es va aturar.

Les portes es van obrir tan silencioses com un murmuri.

Una olor de florit a aire tancat va entrar a l'ascensor. Còrran es va posar el coll de la túnica sobre el nas, llavors el va tornar a deixar en adonar-se que feia una olor lleugerament pitjor que la càmera rere de la porta. Va treure el cap ràpidament i darrere d'una boirosa paret de teranyines va veure una habitació grisa i figures ombrívoles escampades en ella. Es va tornar a cobrir, i llavors va tornar a mirar.

Ningú es mou. A part de les aranyes i el que sigui que mengen, aquí no hi ha res viu.

Va partir la paret de teranyines amb la mà esquerra, llavors va entrar en una llarga sala rectangular. La pols ondulava al voltant dels seus peus i li va cobrir les plantes. Uns prims fils de teranyina penjaven del sostre com les enfiladisses d'un bosc. Algunes d'elles s’unien a les figures de l'habitació, com eteris cordons umbilicals que mantenien a les figures en la seva existència de penombres.

Còrran no tenia idea d'on estava, però la percepció del mal a l'habitació amenaçava
amb aclaparar-lo. Això el va sorprendre perquè no va veure cap amenaça activa ni se sentia amenaçat directament. La sensació li recordava els seus dies en Seguretat de Corèllia, quan va entrar a l’escena d'una massacre particularment violenta d'uns traficants d'espècia que havien fet enutjar a Durga el hutt. Tot era destrucció, però no despietada..., era completament calculada i deliberada.

Les figures que va veure eren totes estàtues i maniquins. Quan es va aproximar a la primera, una petita llum va llambrejar en l'espai abans de tornar-se un holograma del cap i les espatlles d'un home. Una veu va dir des de la base de l'estàtua.

-Avan Post, Mestre Jedi de Chandrilà, va servir amb distincions en les Guerres Clòniques.

Còrran va aixecar la mirada al capdavant de l'estàtua de marbre blanc per veure si coincidia amb l'holograma, però la cara de l'estàtua havia estat destruïda. La pedra s'havia fos fins a l’alçada de les orelles i hi havia fluid sobre el tors de la figura. Cap altra cosa sobre la forma de l'estàtua li permetia a Còrran deduir si es tractava o no d’en Post. Però clar, per què hi hauria l’holograma d’en Post connectat a l'estàtua si no era ell?

Còrran va arrufar les celles. I per què li van treure la cara?

Còrran es va endinsar a l'habitació. La tènue il·luminació venia d'uns mosaics lluminosos ubicats a nivell del sòl i li permetien a Còrran veure dues portes situades en les parets més llargues, però no se sentia inclinat a anar-hi i explorar l'àrea darrere d'elles. No podia explicar-ho, però tenia el pressentiment que hi havia alguna cosa important en aquesta habitació, una cosa que havia de trobar. Encara que intel·lectualment sabia que córrer tan lluny i ràpid com pogués seria el millor per a ell, el seu pare sempre l'havia animat a seguir els seus pressentiments. Fer-ho m'ha mantingut amb vida. No hi ha raó per canviar ara, especialment ara.

Mentre travessava l'habitació es va tornar obvi que les estàtues i aparadors formaven
part de la mostra d'una espècie de museu. Un museu Jedi. Tot es referia d'una o altra forma als Cavallers i Mestres Jedi, i la vasta majoria d'ells havia lluitat en les Guerres Clòniques.

Feia una mica més de quaranta anys, tota aquesta gent estava viva.

Sense excepció, es tractés d'un holograma estàtic amb petits articles commemoratius, o una estàtua de mida natural, o un maniquí vestit com la persona a la que representava, la imatge del Jedi havia estat arruïnada. Algunes estàtues jeien a trossos a terra. En alguns dels maniquins els faltaven membres o tenien els torsos foradats. Tots havien estat desfigurats... la majoria havien perdut tot el rostre, encara que en alguns només els havien tret els ulls. No va poder discernir un patró en el dany, més enllà del fet que totes les cares estaven mutilades d'una manera o altra, però Còrran sabia que hi havia un, fix en la ment de la persona que ho havia fet.

Descartant la seva túnica de presó, Còrran li va treure les robes a un dels maniquins trencats i se la va posar. El gruixut teixit dels pantalons marrons i la túnica pàl·lida li picaven a la pell nua i l’amenaçaven amb tornar-se boig. Pel que recordo de les històries Jedi, un Jedi escollia aquestes robes per forçar-se a aprendre a ignorar les sensacions físiques que el distreien: la roba es tornava un exercici de concentració. No podia recordar on ho havia sentit... deuria d'haver estat del meu avi o del meu pare, perquè els Jedi ja estaven extingits per quan Còrran va descobrir que havien existit, i la gent que volia evitar l'escrutini imperial no mostrava molt interès en els antics Cavallers Jedi.

La mà d’en Còrran va anar a la seva gola per tocar el medalló que havia fet servir des que el va heretar del seu pare..., un medalló que li havia deixat a Xiulador perquè hi tingués cura abans de la seva missió a Coruscant. Mírax Térrik l'havia identificat com un Crèdit Jedi, un medalló que es fabricava en nombres limitats per marcar l'elevació d'un Jedi Corellià de Cavaller a Mestre. Suposo que portar-lo era la forma encoberta en la que el meu pare desafiava l'Imperi.

Còrran es va posar una capa marró de Jedi i se la va cordar a la gola. La va arremolinar al seu voltant, aixecant pelusses de Nerf del sòl i caient-se d'una vitrina. Un centelleig daurat en aquesta vitrina va atrapar la mirada d’en Còrran. Es va acostar i va sacsejar la pols del vidre amb les mans.

La boca se li va quedar seca. Aquest medalló és igual al que jo feia servir, excepte per la forma en què l’han raspat per esborrar-li els ulls. De qui es tracta? Irritat perquè l'explicació hologràfica no es reproduïa, Còrran va sacsejar la vitrina. Un holograma va començar a brillar, creant la imatge d'un home prim d'uns vint centímetres d'alçada surant sobre del vidre. Una veu, que va començar baixa i lenta, i va augmentar de velocitat fins arribar a la d’un soprano, acompanyava la imatge.

-Nejaa Halcyon, Mestre Jedi de Corèllia, va morir en les Guerres Clòniques.

La llum de la projecció hologràfica es va reduir a un holograma estàtic. Mostrava en Halcyon al costat d'un nen. La llegenda en bàsic en la vora inferior de la imatge deia: Nejaa Halcyon i un aprenent. La projecció es va apagar i l'holograma va quedar fosc, però Còrran va demorar diversos segons en ser conscient d'aquest fet.

Aquest nen. Aquest era el meu pare... Havia vist hologrames del seu pare com a nen, i el nen de la imatge s'assemblava molt a Hal Horn en aquesta edat. Fins i tot s'assemblava una mica a mi. Però això no pot ser, o sí?

Còrran va arrufar les celles decididament. Mírax li havia dit que els medallons
commemoratius eren lliurats a la família, amics, estudiants, i mestres pel Cavaller que
apareixia en ells. Si el meu pare va ser el seu aprenent, això explicaria com va obtenir la moneda, però ell mai va dir res sobre el fet de conèixer a un Jedi o entrenar-se amb ell. El meu avi ho va fer, però mai va esmentar en aquest Halcyon. Aquest holograma ha d'estar malament, jo he d’haver-ho vist malament.

Va tornar a sacsejar la vitrina, però la projecció no va tornar. Es va allunyar i es va tornar a acostar-hi de nou sense resultats. Va tirar i llavors va agitar amb força la vitrina, però això només va moure de lloc el medalló i va fer caure l'holograma. Necessito llum per veure qui està realment en l'holograma.

Va embolicar la túnica de Lusankya sobre el puny esquerre, Còrran va colpejar la vitrina. El vidre es va trencar en centenars d'estelles brillants. Fent una mirada nerviosa al seu voltant, esperant que comencés a sonar algun sistema d'alarma, Còrran va sacsejar l'embolcall de lona de la seva mà i la va llançar al costat. Va treure amb cura el medalló i se’l va posar a la butxaca. A ell va afegir l'holograma i s'hagués acostat a una de les llums baixes per examinar-lo, però un tercer tresor de Nejaa Halcyon va atreure la seva atenció.

Passant-se el blàster a la mà esquerra, Còrran es va estendre cap a la vitrina i va treure un cilindre platejat de trenta centímetres de llarg. Tenia un disc còncau en un extrem, un embalum més gruixut en l'altre, i un botó negre en un nínxol recedit precisament on el seu dit polze dret descansava naturalment. Amb compte que la copa apuntés cap a l'altre costat, Còrran va oprimir el botó.

Una columna de llum blanca i platejada d'una mica més d'un metre de llarg va aparèixer amb un xiuxiueig. Emetia un brunzit baix i fúnebre mentre que la seva freda llum convertia les imatges dels Jedi en fantasmes. Còrran va girar el canell, fent que el full d'energia executés una sèrie de rínxols. El so es va accelerar lleugerament quan el full va transformar un fil de teranyina en un filament de fum.

Còrran es va girar, pensant en fer un moviment ampli a través d'un dels maniquins,
però es va aturar abans de colpejar-lo. Aquestes imatges ja han suportat suficient abús. Jo no vaig a continuar-lo. Sabia que no contribuir al vandalisme contra aquests monuments era el correcte.

A més, semblava haver una presència subtil, una malvolença oculta a l'habitació, que l’animava i consentia la destrucció.

Còrran se sentia bé al desafiar-la.

Va oprimir una vegada el botó sota el seu polze per apagar el full. Va seguir encès. Còrran va arrufar les celles per un moment, llavors va oprimir el botó dues vegades en una ràpida successió, i el full es va esvair. El toc doble per apagar garanteix que no s'apagarà en tocar-lo per accident durant un combat.

Quan les ombres van tornar a conquerir l'habitació, Còrran es va estremir. Tractar d’integrar aquest dipòsit de records Jedi amb Lusankya era suficient per fer-li fer mal al cervell.

Probablement tindria una millor oportunitat d'esbrinar què està fent aquí tot això si
tingués alguna idea d'on estic. És bo comptar amb roba i equip, però d'alguna manera
dubto que disfressar-me de Cavaller Jedi sigui una forma de tornar-se menys cridaner per al meu escapament. I aquesta continua sent la meva primera prioritat..., sortir d'aquí.

Còrran va somriure i va deixar que el sabre de llum rodés d'un costat a l'altre sobre el palmell de la mà.

-Segur que ets meravellós per obrir portes.

De sobte un curt i nítid esclat es va sentir fent ressò a través del complex d’habitacions. Una ona expansiva va començar a agitar la pols per tota l'habitació, centrat en la porta de la paret de la dreta. Sona a què algú més ha trobat una nova forma d'obrir portes. Aquesta habitació és massa oberta, no hi ha on amagar-se.

Tres figures vestides de negre van avançar i van entrar per la porta. Allà van fer una pausa i van rastrejar l'habitació amb els severs raigs blancs de les vares de llum unides als canons de les seves carrabines blàster.

Sense cap altra opció, Còrran es va congelar en el lloc. Les llums van passar sobre ell,
detenint-se només el mateix temps que sobre les altres figures immòbils de l'habitació.

-Aquí no hi ha res.

El més alt d'ells va assentir.

-Llavors esperarem -La seva veu es va interrompre per un segon -. Ei, hi ha alguna cosa estranya en un dels maniquins de per allà.

Va portar la llum de nou cap a Còrran i els seus amics també van apuntar les llums cap a ell.

-Aquest té cara.

-Sí, tinc cara i m'agradaria conservar-la -Còrran va encendre el sabre de llum -. Espero que això no sigui un problema per a ningú.

Següent