La Guerra del Bacta (IV)

Anterior

4

Còrran Horn no es va sorprendre de trobar Iella Wessiri al Santuari Corellià, però l’expressió a la cara va amenaçar amb aixafar-li el cor dins del seu pit. El seu cabell marró clar estava recollit en una única trena i les seves amples espatlles estaven inclinades cap endavant.

Estava asseguda al banc del front a la cambra més petita, inclinada i balancejant-se en una posició tan precària que esperava que caigués en qualsevol moment. De fet, la forma en què el seu dolor tirava del seu rostre, doblegant-li cap avall les comissures de la boca, feia semblar com si la gravetat estigués tirant-la cap a terra.

Còrran va vacil·lar a la porta del petit edifici amb voltes. A causa de la relació hostil entre la Nova República i el Diktat Corellià, s'havia tornat impossible repatriar els Corellians que morien lluny del seu planeta de naixement. El Santuari havia estat creat pels Corellians exiliats per donar-li un lloc de descans als seus morts. Al contrari dels alderaanians, que sovint ficaven els seus morts en càpsules que llançaven en l'òrbita del Cementiri, permetent-los surar per sempre entre la runa que marcava el lloc on una vegada havia estat el seu planeta, els Corellians cremaven els seus morts exiliats i utilitzaven generadors de gravetat industrials per comprimir els residus de carbó en diamants sintètics en brut. Això els impartia als morts una immortalitat física. Els diamants eren llavors portats al Santuari i incrustats a les parets i sostre negres per crear unes brillants sèries de les constel·lacions que es veien des de Corèllia.

El nombre de diamants que brillaven al sostre va fer que un calfred passés a través d’en Còrran. Li hem donat molt a la rebel·lió, encara que altres mons li hagin donat més. Aquest espectacle és tan bonic com horrible. Els imperials que desitjaven fer una galàxia a la seva pròpia imatge, de fet van crear aquí una petita galàxia dedicada completament al duel.

Còrran va avançar i es va asseure al banc al costat del d’Iella. Ella no va mirar en la seva direcció, però es va ensorrar sobre la seva espatlla i el seu pit quan ell va posar un braç al seu voltant.

-Tot estarà bé, Iella, creu-me.

-Ell mai li va fer mal a ningú, Còrran, mai.

-No crec que Kírtan Loor estigui d'acord, però et concedeixo el punt.

Va sentir que el seu pit es convulsionava una vegada, llavors ella va aixecar una mirada d'ulls marrons vorejats de vermell cap a ell.

-No, tens raó -La seva boca va fer un feble intent de corbar-se en un somriure -. Per més que admirava la teva iniciativa, Còrran, Díric realment apreciava el teu sentit de l'humor. Va dir que marcava la teva solidesa. Pensava que mentre poguessis riure, especialment de tu mateix, sempre podries curar-te de qualsevol trauma.

-Era un home savi -la va abraçar més fort -. Saps que a ell no li agradaria gens veure't així, pensar que t'està causant tant dolor.

-Ja ho sé. Encara que això no ho fa que sigui més fàcil -Es va eixugar les llàgrimes amb un mocador -. Segueixo pensant que si hagués vist alguna cosa allà, podria haver impedit el que va passar. Ell no hagués estat un traïdor.

-Ei, espera, Iella, això no és culpa teva. No hi havia res, absolutament res, que poguessis haver detectat o haver fet per ajudar-lo -Còrran es va estremir i va sentir que se li posava la pell de gallina -. Sé el que Isard li va fer a aquells als que volia retorçar i convertir en titelles. Jo vaig resistir, però no sé com. podria haver estat per la personalitat, genètica, entrenament, o qualsevol altra cosa. Tycho i jo vàrem resultar inapropiats per a ella, com alguns altres, però crec que deuria d’haver-li resultat fàcil trencar a Díric.

- Què? -La pregunta xiuxiuejada per Iella portava corrents de traïció. Va tractar d'apartar-se d’ell, però ell la va sostenir.

-Aquest no és un atac contra Díric, honestament, no ho és. Díric va ser una víctima, i has saber que es va resistir molt perquè fins i tot després que el van capturar, Intel·ligència Imperial no et va trobar a tu. Crec que ell va construir una reserva mental al voltant teu i estava disposat a sacrificar-ho tot per protegir-te. Fins i tot al final va alterar les ordres d'ella per protegir-te, i en la seva ment, sacrificar-se per aconseguir-ho no va ser pagar massa –Còrran va arrufar les celles -. La cosa que més caracteritzava Díric era la seva curiositat. Tots dos ho vam veure en la forma en què ens feia preguntes sobre els casos i ens empenyia a buscar altres explicacions. Era pensatiu i minuciós... l'espionatge era un lloc natural per a ell. Tu mateixa vas dir que Isard el va posar al laboratori d’en Derricote per espiar el general. Ella probablement li va suggerir que el seu èxit en aquesta tasca determinaria si et deixava viure o no. És indubtable que ella li va dir aquesta mentida sobre qualsevol acció que prengués després de tornar-lo a unir-se amb tu.

El desafiament d’Iella es va tornar desesperació.

-Genial, ara m'estàs dient que no s'hagués trobat en aquesta posició si no fos per mi.

- No! Tu no vas tenir res a veure amb on va acabar, això va ser només culpa d’Isard i de ningú més -Còrran va sospirar -. Mira, pensa en el bé que va fer Díric. Aril Nunb ha assenyalat que ell va ser l’única persona en el laboratori d’en Derricote que va ser amable amb ella i la va ajudar en la seva recuperació del virus Krytos. I després que va tornar, va ser de gran ajuda per confortar a Tycho durant el judici. Fins i tot et va pressionar perquè busquessis evidències per trencar el parany que Isard li havia tendit a Tycho. I, t'agradi o no, va matar a Loor, i no puc culpar-lo per això.

-Va pensar que estava disparant a Derricote però sabia que no era ell. Estava feliç d'haver-se carregat a Loor.

-Bé, jo vaig matar a Derricote i hagués estat més feliç d'haver matat a Loor -Còrran li va acariciar la galta amb la mà i li va eixugar les llàgrimes amb el polze -. Díric no era feliç d'aquesta forma, però es compensava desafiant Isard i fent petites coses per sabotejar els seus plans. Va guanyar al final. Sovint es queixava que la seva vida no tenia significat...

-Però el tenia.

-D'acord, i al final va arribar a veure quant significava. Et va salvar a tu, va salvar a Aril, va salvar Tycho. Està en pau, i voldria que tu també estiguessis en pau amb la seva mort.

-Ja ho sé, però simplement no serà fàcil, Còrran. Jo vaig estar allà, el vaig abraçar mentre moria per les ferides que jo mateixa li vaig infligir –Iella va esbufegar i va empassar saliva amb dificultat -. El teu pare va morir als teus braços. Com ho vas superar?

Còrran va sentir que se li estrenyia la gola.

-No vaig a enganyar-te, no va ser, no és, fàcil. Hi ha coses que esperes, com veure’l de nou al matí o a la nit o poder dir-li i explicar-li el teu dia o fer-li una pregunta, i llavors ell no està allà. Saps que sents un buit en el teu interior, però no saps quan buit està fins que coses com aquestes t'ajuden a definir les vores d'aquest buit.

Ella va assentir lentament.

-Hi ha coses que veig o sento i penso, "A Díric li agradaria això, o estaria intrigat per allò", llavors la seva mort torna a xocar-me. Sembla que aquestes coses mai acaben.

-No ho faran. Segueixen per sempre.

Un tremolor va sacsejar a Iella.

-Genial.

-La cosa és, Iella, que es transformen. Ara sents la pèrdua i el dolor, i una part d'això sempre seguirà allà. Encara que més d'això, brillant a través d'això hi haurà el triomf d'haver conegut a Díric. Quan sento aquesta cançoneta estúpida sobre la cervesa de lomin o com a part d'un ryshcate, recordo al meu pare. Recordo les seves riallades ressonants i aquest somriure secret de satisfacció que et mostrava quan les coses anaven bé.

-I la manera com aquest somriure seguia fins als seus ulls i com, amb un lleuger canvi, s’enduria en alguna cosa que feia que els més temeraris membres del Sol Negre comencessin a tremolar en un interrogatori -va dir Iella deixant escapar un lleuger sospir -. Puc veure-ho amb el teu pare, però no amb Díric.

-Encara no.

-No, encara no.

-Però ho faràs -Còrran la va besar al front -. No serà fàcil, però l'única forma en què jo vaig poder superar va ser gràcies a tu, a Gil i als meus altres amics.

-Tu no tenies cap altre amic.

-Sí, bé, això pot ser cert, però tu sí. Mírax, Wedge i Wínter i tots els altres, estem aquí per ajudar-te. No estàs sola. No podem sentir tota la profunditat del dolor que tu sents, però podem ajudar-te a suportar-la.

Iella va assentir.

-Ho agraeixo, de debò –Les seves celles es van ajuntar mentre es concentrava -. He decidit que no em puc quedar aquí a Coruscant. Gairebé tots els records són dolents i aclaparadors. He d’allunyar-me’n... fins i tot si això significa deixar enrere a tots els meus amics.

-Comprenc. Jo també volia fugir després de la mort del meu pare -Còrran va somriure -. El truc és que per a tu, córrer no vol dir perdre als teus amics.

Els ulls d’Iella es van estrènyer.

- Què vols dir?

Còrran va recórrer el Santuari amb la mirada, llavors va baixar la veu a un murmuri.

-Ens anem de Coruscant, i volem que vinguis amb nosaltres. Ets part de la nostra família, part de l’esquadró. Anem pel monstre que retorçar a Díric. Anem a fer que no li torni a fer això a ningú més. Necessitem que vinguis amb nosaltres i ens ajudis a atrapar-la.

Iella es va apartar i es va redreçar.

-Les possibilitats en contra són astronòmiques.

-Més o menys com prendre-li Coruscant a l'Imperi.

Iella va assentir.

-Les probabilitats són per a aquells que volen minimitzar els seus propis riscos. Jo vull maximitzar els riscos d’Isard. Compteu amb mi.

Següent