La Guerra del Bacta (XVIII)

Anterior

18

De moltes formes, Iella Wessiri no podia creure que després de tot havia decidit unir-se a la missió. Comprenia la importància que tenia, i tot el que podria ajudar a la causa del Ashern, però en un nivell més bàsic s'oposava a ella. És un assassinat, ni més ni menys.

Quan Elscol havia proposat l'operació, va utilitzar l'eufemisme sanció per descriure el que anaven a fer-li a una de les autoritats de Xucphra, Aerin Dlàrit. Dlàrit, un home gran, havia estat nomenat general en els cossos Thyferrans de Defensa Civil. Les operacions del dia a dia dels CTDC se les diferia al major Barst Roite, però Dlàrit s'exhibia en el seu uniforme en un bon nombre de funcions socials. Els mitjans locals l'havien mostrat moltes vegades assegurant als seus camarades xucphrans que l’Ashern estava sota control i que estaven arribant els dies feliços.

-S'ha convertit a si mateix en un blanc obvi -Elscol havia dit obrint els braços per emfatitzar el seu punt -. Si el matem sacsejarem la societat xucphrana fins als seus fonaments.

Iella s'havia oposat a tota la idea.

-Dlàrit no arriba a ser un objectiu militar en cap sentit veritable. És un petimetre. Podem soscavar-los atacant altres objectius i fent que les seves declaracions es tornin mentides.

-Podríem fer-ho, però atacar aquests llocs no farà que la gent comprengui la naturalesa de la guerra. Necessitem espantar-los, profundament.

- I atacar objectius militars no ho farà?

-Eventualment. Això serà més ràpid.

Iella va arrufar les celles.

- No s'aconseguiria això disparant a persones a l'atzar?

Elscol va arronsar les espatlles.

-Probablement. És un pla de suport.

-No pots parlar seriosament -va dir Iella mirant a la dona més petita amb total incredulitat -. Això seria assassinat. Això és un assassinat des de qualsevol punt de vista. No pots matar gent innocent.

-Mira, Iella, aquí no hi ha gent innocent -Elscol va recolzar els punys en els seus malucs -. Per molts anys he ajudat a dotzenes de mons a lliurar-se dels IMP, i una part de cada lluita és fer que la població desperti i vegi el que realment està succeint. La gent suposa que si no diu res ni fa res no està involucrada en la lluita, però el fet és que la seva apatia és un vot de suport tàcit per l'statu quo. Cal fer-los veure que en no prendre cap elecció, de fet, han pres una elecció. Quan comprenen això, comencen a pensar en aquestes eleccions, i nosaltres fem que triar als IMP sigui una molt mala elecció.

Iella va aixecar el cap.

-El Sol Negre utilitzava el mateix raonament per justificar l'assassinat de tot tipus de gent.

-Hi ha una diferència entre el Sol Negre i nosaltres.

-Ah, no em diguis.

-La motivació del Sol Negre era l'avarícia i l'egoisme -Elscol va recórrer amb la mirada als humans i vràtix congregats a l'habitació -. Nosaltres lluitem per la llibertat, pel dret a viure dels que volen viure. Lluitem per l'única cosa per la qual val la pena lluitar.

- I si aquesta gent vol ser governada per l'Imperi?

-Poden considerar que les nostres accions són una ordre de desallotjament -Els ulls marrons d’Elscol es van estrènyer -. La teva experiència ve de les forces de l'ordre on sortien a protegir els innocents dels estralls dels criminals. Podies fer això sense recórrer a cap activitat tan dràstica perquè contaves amb el pes del govern darrere teu. Tenies un sistema judicial que recolzava la voluntat de la gent. Comprenc i respecto això. Però de la mateixa manera, també sé que allà vas veure criminals que sabies que només es podien aturar amb un raig de blàster. Contra això és el que ens enfrontem aquí. Dlàrit pot semblar inofensiu, però està ajudant a apuntalar un sistema que manté als vràtix en la virtual esclavitud. Està apuntalant un sistema que fa que milions d'individus pateixin innecessàriament de malalties perquè no poden pagar la cura. Té a les mans la sang de tots els que van morir per falta de bacta, igual que les de les famílies de la tripulació de l’Alazhi.

Iella havia assentit.

-No puc negar la validesa del que estàs dient sobre Dlàrit. Agrega el fet de què la seva filla va ser una espia per als IMP a l'Aliança i va fer que capturessin a Còrran. El problema és que em segueixo sentint incòmoda amb assassinar-lo, especialment a casa seva.

-L'acte tindrà un impacte molt més gran allà. Farem un holograma de l'execució i el farem circular. Això farà circular la nostra declaració, i molt ràpid.

-I això ens convertirà en monstres. Què hi ha dels servents i familiars de Dlàrit? Què fem si ens hi troben?

Els músculs de les comissures de la boca d’Elscol es van tensar.

-Els blàsters es poden posar en atordir.

Iella havia aixecat una cella.

-Sona com si també anessis a matar els seus fills.

-Erisi és la seva filla... quan els huttlings creixen es converteixen en Hutts.

-Però deixar amb vida als seus fills menors mostraria que som capaços de tenir pietat d’aquells que comprenen que han errat el camí, correcte? -Iella la va mirar amb duresa -. Correcte?

-Això farà que l'operació sigui més difícil, però es pot aconseguir -Elscol va recórrer la sala de reunions amb la mirada -. Alguna altra objecció filosòfica, o podem continuar?

No hi va haver cap, així que Elscol va passar immediatament als plans de l'atac. I quin treball van fer. La seva experiència en planejar i executar operacions va sortir a la llum en la forma com va detallar els sistemes de seguretat de la residència Dlàrit. Iella havia assistit a incomptables sessions d’informació d'Operacions Especials de Seguretat de Corèllia sobre atacs a baluards criminals, i la presentació d’Elscol igualava a qualsevol d'elles en detalls i previsions.

Per a sorpresa de tots, incloent-se ella mateixa, Iella havia estat d'acord a unir-se al grup una dotzena de comandos ashernians que es van oferir voluntaris per a l'operació. Elscol, Sixtus, i tres dels seus camarades d'Operacions Navals Especials Imp formaven el nucli del grup. Iella, dos vràtix, i quatre humans, tots refugiats de Zaltin, completaven la resta de l’equip. A cada comando se li va donar un blàster, una carrabina blàster, robes fosques, un comunicador i una armilla d'armadura lleugera amb plaques blindades que el cobrien des de la gola fins a l’entrecuix, per davant i per darrere. Iella sabia que l'armadura seria gairebé inútil per aturar un tret de blàster, però fins i tot desviar el raig de la part mitjana faria que es pogués sobreviure a la ferida.

Iella es va amagar darrere del tronc d'un enorme arbre akonije. La humitat en l'aire ajudava a mantenir la calor del dia, i l'armilla no feia que resultés més confortable. Tanmateix, un lleuger murmuri de brisa ajudava a refrescar-la. Però també dissimulava alguns sorolls i creava d’altres, cosa què la mantenia nerviosa. Es va apartar de la cara un floc del seu cabell castany clar i va mirar endavant cap a la foscor.

Tot just visibles com ombres pesades, Sixtus i els seus companys s'obrien pas travessant la selva que amagava la residència Dlàrit. La finca mateixa estava situada en una petita lloma al peu d'unes altes muntanyes que una vegada havien format part d'un volcà extint. Els hologrames de la residència presos durant el dia semblaven increïblement bells, amb l'edifici de pedra natural elevant-se sobre la jungla circumdant com un petit volcà. Unes enormes cascades que queien pel paisatge muntanyós li agregaven l'últim element per transformar la residència en un paradís.

També proporcionaven el mitjà per entrar a la residència. La major part dels viatges que anaven i venien del lloc eren en aerolliscadors. Un camí d'un sol carril que serpentejava quaranta-cinc quilòmetres connectava la residència a l'autopista que passava al sud, però estava interromput per diverses portes i diversos passos entre afloraments de roca que proveïen punts perfectes per a una emboscada si s'intentava una invasió per allà. De la mateixa manera, un molt ben amagat anell de bateries antiaèries defensives trirrastrejadores Comarcals significava que aproximar-se a la finca en aerolliscador sense autorització seria suïcida. Diversos equips de sensors ubicats al voltant de la residència també monitoraven les probables vies d'aproximació a través de la selva.

Infiltrant-se en les computadores planetàries i utilitzant els satèl·lits de vigilància de Zaltin, l'equip de l’Ashern havia aconseguit hologrames en temps real de la residència i les imatges tèrmiques dels guàrdies durant les seves rondes. També van descobrir la ubicació dels dispositius sensors a la selva i van notar que les patrulles tendien a concentrar-se en el costat de la residència que mirava a les muntanyes i les cataractes. Després d'estudiar les especificacions dels sensors usats al voltant de la residència, van comprendre que els sensors del costat muntanyenc de la residència havien estat emmudits per evitar que el moviment i el so de les cascades s'activés constantment les alarmes.

Per entrar a la residència, es van aproximar per l'altre costat de les muntanyes i van pujar al cim al vespre. Una vegada que va caure la foscor, van baixar, mantenint-se tan a prop de les cataractes com els va ser possible. Va accelerar el seu descens fent ràpel sota d'una de les cascades més llargues, deixant que la cortina d'aigua els ocultés dels sensors de la residència.

Un cop a la base de les muntanyes, van avançar per la vora de l'abast dels sensors, obrint-hi un laberíntic camí a través de la jungla.

Els soldats de NavEsp anaven al capdavant. Encara que no eren tan grans com soldats d'assalt, els homes de Sixtus eren enganyosament ràpids i mortalment silenciosos. Iella estava més que feliç que estiguessin del seu costat. Tot i que enfrontar-se a soldats d'assalt hagués estat alarmant, lluitar contra aquests homes hagués estat pitjor. En algun moment havien estat seleccionats per unir-se a la unitat de combat de més elit de l'Armada Imperial, i el producte de les seves habilitats va provar que aquesta elecció havia estat sàvia.

Iella va sentir un sol clic en el seu comunicador, així que va apressar el pas, mantenint-se ajupida. Va arribar al costat d’Elscol i va mirar a la distància en la direcció que assenyalava la dona més petita. Perfilats contra les llums de la casa va veure a dos thyferrans.

Guàrdies dels cossos de Defensa Civil passaven deambulant. Elscol li va donar dos copets amb el dit al seu comunicador i unes ombres enormes es van alçar per eclipsar als guàrdies. Iella no va sentir ni crits ni trets, però va sonar un altre doble-clic pel comunicador que indicava que els guàrdies havien estat neutralitzats.

La resta del grup va avançar fins a la vora del clar que envoltava la residència. Amb prou feines cinc metres els separaven del solàrium de la mansió. Iella es va deixar caure sobre un genoll al costat d'un dels guàrdies i li va tocar el coll a la recerca de pols, però la seva mà va trobar una humitat enganxosa que li va dir tot el que necessitava saber. El so d'un tret d'atordiment o la llum de la descàrrega blava es podria haver vist. Aquests homes havien de morir.

Elscol li va donar un copet a l'espatlla a dos dels soldats de NavEsp i van sortir corrent a través del jardí cap a les ombres del costat del solàrium. Iella es va trobar contenint la respiració, esperant la reacció de la casa. Un sol clic del comunicador li va dir que els NavEsp se sentien segurs. Elscol els va enviar un doble clic, i Iella es va preparar per córrer.

Els NavEsp van treure un dispositiu electrònic d'un maletí d'equip i el van adossar sobre el pany de la porta del solàrium. Iella va veure que els llums del dispositiu parpellejaven i canviaven de color, llavors les cinc es van posar verds al mateix temps. Es van apagar després de tres segons i en aquest punt els NavEsp van obrir la porta d'una empenta. Va arribar un altre doble clic pel comunicador, i Iella es posà a córrer.

Amb cada pas es preparava per rebre un tret des de la foscor, un brillant raig vermell que la podria tocar, l’aixecaria per l'aire i la faria creuar volant el jardí. Havia vist quan li passava a altres, més vegades de les que podia recordar. La mirada de sorpresa en el rostre de la víctima quan la confiança d'immortalitat es dissolia en la consternació i la desesperació. En el moment de la mort, especialment en una mort violenta, ningú mai sembla molt bonic.

Va aconseguir arribar fins a la porta i la va travessar, llavors va virar a l'esquerra i es va apostar contra la paret a l'altra banda de la porta que donava a la casa principal, del costat oposat al primer soldat de NavEsp. Després d'ella, va venir Elscol, aleshores Sixtus. Tots dos van passar corrent per la porta, llavors van enviar un doble clic de tot net, i el NavEsp i Iella van avançar. Altres membres de l’equip es van obrir en ventall pel pis inferior de la mansió i la van assegurar sense incidents.

Elscol i Sixtus van pujar per l'escala cap al pis principal. Iella els va seguir i va trobar que el pis principal estava a les fosques excepte per una feble llum groga que venia d'una porta oberta més endavant pel passadís principal. La foscor no la va sorprendre molt, l'atac havia estat preparat per arribar a la residència entre la mitjanit i l'alba per aprofitar el fet que la majoria de la gent estaria adormida. Que una llum romangués encesa semblava estrany, però no es podia descomptar una badada.

Ni que algú s'hagi quedat treballant tard. Se suposa que aquesta és l'oficina de Dlàrit. Iella va avançar sigil·losament i amb cura. Encara que només deu metres la separaven de la porta il·luminada, li va prendre dos minuts recórrer aquesta distància. A la vora de la porta va inclinar el cap i va donar una ràpida mirada a l'habitació. El que va veure li va provocar un somriure i li va fer fer un doble clic en el seu comunicador per convidar a avançar als altres.

Va entrar a gambades a l'oficina i va agitar el cap. Vestint el seu millor uniforme dels cossos Thyferrans de Defensa Civil, Aerin Dlàrit estava espaterrat sobre una cadira de respatller alt darrere del seu escriptori. La placa holoprojectora integrada en el seu escriptori mostrava una rèplica d’un metre d'alçada d'un monument en què la peça central era una estàtua més gran que la mida natural de Dlàrit damunt d'un pedestal. L’holograma que rotava lentament en l'aire, es completava amb una multitud d'admiradors que sospiraven i aplaudien a la base.

Elscol va treure la pistola blàster i va baixar la veu a un murmuri.

-Puja aquí l’holocàmera. Morirà com un monument al seu propi ego i a la confiança que l'Imperi no mereix.

Iella li va recolzar una mà al braç.

-Espera, tinc una altra idea. Una que podria funcionar fins i tot millor.

-Ha de morir.

-Amb el que tinc en ment, ho farà, però mil vegades més -va dir Iella traient la seva pròpia pistola i posant la palanca selectora en atordir -. Ja hem matat dos guàrdies, així que sap que parlem seriosament. Confia en mi, això va a funcionar.

-Si no m'agrada, morirà de totes maneres.

Iella va somriure.

-T'agradarà. Li traurem un joc més gran.

Iella li ho va explicar, i Elscol es va resistir fins que Sixtus va mostrar un somriure. Això va fer que Elscol canviés d'idea, així que Iella li va disparar al general adormit i es va posar a treballar. El grup va sortir de la residència pel mateix camí pel qual havia entrat, i encara que Iella estava més carregada portant l'uniforme de gala del general Aerin Dlàrit, el viatge no li va semblar tan difícil com abans.

Següent