Exili (II)

Anterior

CAPÍTOL 2

Exactament una hora després, Ebbak va tornar, escortant a l'almirall Wedge Antilles de Corèllia. El madur oficial militar, de postura recta i movent-se tan fàcilment com un home amb la meitat de la seva edat, portava un uniforme de gala d'un oficial de la Força de Defensa Corelliana i una expressió greu que ocultava els seus sentiments com una màscara.

Fins i tot a través de la Força, Jacen només va poder captar una mica del que Wedge estava experimentant: un estat d'alerta, confiança que podria ser o no ser forçada i una paciència nascuda de l'autocontrol.

Jacen es va aixecar de darrera del seu escriptori per estrènyer la mà d’en Wedge. Va fer un gest perquè Ebbak se n'anés i ella va marxar sense parlar. Jacen va tornar a seure a la seva butaca i va fer un gest cap a la seva doble, còmode i d'alt respatller a l'altra banda de l'escriptori, situat allà només per a aquesta conferència.

-Segui.

-Gràcies.

Wedge es va asseure, amb una postura perfecta, i Jacen va sentir una petita espurna d'enuig. Wedge havia de saber en aquest punt que Corèllia estava vençuda.

Podria haver tingut la decència de no pretendre el contrari.

-Sé que no li agrada perdre el temps -va continuar Jacen-. Així que, te una declaració d'actitud per a mi?

Ara, per fi, Wedge semblava confós, encara que només dèbilment.

-Una declaració d'actitud?

-Com a: «És clar que la posició corelliana és desesperada, així que sóc aquí per arribar a un acord».

Wedge va riure.

-Jo sóc aquí perquè vas suggerir una reunió amb un representant d'alt nivell de l'exèrcit o el govern corellià. Tu ets aquí perquè, havent aconseguit una victòria militar a Hapes, una victòria que ha estat espectacularment coberta pels mitjans, i si em deixes afegir la meva enhorabona per això, vols aprofitar el teu avantatge i tancar un acord de pau amb Corèllia per donar-li a la teva brillant carrera política una empenta més.

Jacen va sentir un centelleig de fúria i li va posar fre instantàniament. Les paraules d’en Wedge havien donat prop del blanc. Si Jacen pogués negociar una pau aquí als propers dies, tothom sortiria beneficiat: Corèllia, l'Aliança Galàctica i el mateix Jacen.

-No estàs en una bona posició per fer acusacions sobre els motius i l'ètica d'una altra gent. No després de ratificar l'intent de cop d'estat a Hapes.

Sabia que la fúria en la seva veu era real.

Wedge es va mantenir en silenci durant un llarg i gelat moment.

-A causa que crec que necessites saber-ho, et diré una cosa que constitueix un secret del govern corellià. Jo no sabia res del complot contra Hapes. Ja hauries de saber que jo no vaig tenir res a veure amb la seva planificació.

-Com podria saber jo això?

-Perquè va fallar.

Jacen gairebé es va preguntar si l'arrogància bel·ligerant era part del patró genètic de tots els corellians, però va resistir la urgència. El seu propi pare era el corellià arquetípic i si l'arrogància bel·ligerant fossin crèdits, els Solo serien la família més rica de la galàxia.

Jacen li va dirigir a Wedge una mirada condescendent.

-Tot i que no necessites oferir una defensa. Els judicis per crims de guerra encara no han començat. I si la teva negociació és particularment hàbil, podrien no arribar a ocórrer. Així que tornem a l'assumpte. Almirall, la teva posició és desesperada. El sistema corellià està envoltat, sota un bloqueig. Malgrat el fet que nombrosos planetes van declarar el seu suport quan Corèllia va prendre la seva posició de desafiament, ni un s'ha revelat en suport de Corèllia. No teniu amics. I us esteu quedant sense subministraments crucials. El comboi contrabandista que esperàveu fa una hora o així no arriba tard. Està enterament a les nostres mans, amb tot el seu bacta i totes les seves municions ajudant ara a la causa de l'AG.

Wedge va somriure.

-Primer dius que no tenim amics i després dius que algunes persones han estat arrestades intentant portar-nos béns essencials.

-Eren contrabandistes, no amics.

-A vegades els contrabandistes es converteixen en amics. El teu pare i jo vam ser contrabandistes que ens vam unir a la causa de l'Aliança Rebel. I ara, com que t'has fet amb aquestes càrregues en comptes de pagar per elles, pots estar segur que menys contrabandistes es convertiran en amics de l'Aliança Galàctica. Estàs dient que l'AG no necessita amics? O només que no necessita amics com el teu pare o com jo?

-Una altra vegada estàs canviant de tema.

-És veritat. -De cop i volta Wedge semblava desanimat, reflexiu-. Seré honest. M'agradaria veure a Corèllia unida una altra vegada amb l'AG. Si no és així, passarà una cosa molt dolenta.

-Ara estàs parlant.

-Si Corèllia no torna a unir-se a l'AG, si la guerra realment esclata... jo podria perdre la meva pensió de l'AG.

-Wedge...

-Em vaig guanyar aquesta pensió. Van ser dècades de servei.

-Sigues seriós...

-D'acord, ho seré. -Quan va desaparèixer tot l'humor, Wedge va fixar la seva mirada en Jacen-. Estàs tractant amb un govern de coalició que encara no s'ha assentat. Thrackan Sal-Solo no porta mort molt de temps i les larves encara es retorcen sota la seva roca. Necessitem temps per aixafar-les. No necessites donar-te pressa. No necessites la nostra resposta avui, demà o la setmana que ve, i qualsevol resposta que provoquis en un curt període de temps és una resposta que farà infeliç a tothom. Seu, sigues pacient, negocia de bona fe i tinc totes les raons per creure que Corèllia es tornarà a unir a l'AG.

-Així que tornaràs i recomanaràs a Corèllia que es rendeixi a nosaltres.

Wedge va negar amb el cap.

-Ni en mil anys.

-Llavors de què estàs parlant?

-Recomanaré a Corèllia que es torni a unir l'AG. Una total acceptació dels termes d'admissió planetària estàndard de l'AG, però sense compensacions. Res de mesures de càstig, res de tarifes extra, res d'activitats il·legals contra els corellians, i un intent genuí per desfer l'esforç de soscavar la reputació general dels corellians que ha estat tenint lloc a la població de l'AG. Pots negociar cap a aquesta classe de resolució?

-Jo... Sí podria. Però si patim alguna altra catàstrofe com una bomba a Coruscant, totes les apostes desapareixeran.

-Entesos. –Wedge es va estovar només una mica i una mica de la seva rigidesa va deixar la seva cara, la seva postura-. Així que, què faràs quan s'acabi tota l'agitació? Quedar-te amb la teva força de policia planetària o tornar a córrer per la galàxia i rescatar cadells dels arbres? Solies ser bastant bo en això.

Jacen va emmascarar un tic d'enuig encongint-se d'espatlles.

-Una combinació del treball de la Guàrdia de l'Aliança Galàctica i reassumir els meus estudis, espero.

-Hmmm. Llavors t'ha mossegat el cuquet de la política? O simplement t'agrada com et queda l'uniforme?

Jacen va sospirar, exasperat.

-Ara estàs fent broma altra vegada. I crec que hem fet tot el que podíem amb aquesta trobada.

-Això crec jo també. -De nou seriós, Wedge es va posar dret-. Jacen, puc dir-te una cosa no com a oficial o negociador, sinó com un vell amic de la família?

Jacen també es va posar dempeus.

-Una cosa extraoficialment, vols dir? Per descomptat.

-No, no. Oficialment, extraoficialment, no importa. Com un vell amic de la família. Pots escoltar-me com a un vell amic?

Encara una mica confós, Jacen va assentir.

-Un altre vell amic meu, Wes Janson, l'home menys seriós de la galàxia, excepte quan està matant a l'enemic o està intentant aclarir alguna cosa, em va dir una cosa una vegada. «L'autèntic senyal que algú s'ha convertit en un fanàtic», em va dir, «és que perd completament el seu sentit de l'humor sobre alguna faceta important de la seva vida. Quan el seu humor se'n va, vol dir que ha perdut la perspectiva». Jacen, has perdut el teu sentit de l'humor sobre, bé, sobretot, i estàs fent coses que mai hauries fet quan eres més jove. Què vol dir això?

Jacen va negar amb el cap.

-No vol dir que de cop i volta sóc un fanàtic. Només vol dir que he madurat.

-Només m’ho pregunto.

-Ebbak està esperant fora. Ella t'acompanyarà a la teva llançadora.

Quan Wedge es va haver anat, Jacen va seure de nou i va mirar a les portes de l'oficina, sense veure-les.

Maleït Wedge, va pensar. Com si perdre el sentit de l'humor adolescent tingués alguna cosa a veure amb el fanatisme. Com si...

Hi havia una idea circulant per la perifèria de la seva consciència. Era una cosa que la capitana Lavint havia encès, quelcom que en Wedge havia avivat fins a esdevenir una flama viva. Però no podia comprendre-la prou.

Bé, llavors necessitava mirar més de prop.

La capitana Lavint pensava que Jacen solia ser un heroi. Clarament, si aquestes coses es mesuraven pel nombre d'admiradors, ell era ara un heroi més gran del que mai havia estat i, no obstant això, ella pensava que ell ja no en constituïa un. Per què?

Perquè ell l'havia tancat? Potser. Potser era perquè la sentència que ell li havia imposat era una sentència que li hauria trencat el cor al seu pare, o el cor de qualsevol contrabandista. Potser era perquè ell li havia ferit on ella era més vulnerable. No era necessàriament una cosa heroica el que va fer, va concedir ell, però va ser just. Així que rebutgem-lo per ara.

Wedge pensava que la pèrdua del seu sentit de l'humor significava que s'havia convertit en un fanàtic d'alguna classe. Tant si era així com si no, Jacen havia d’admetre-ho, això marcava un canvi en ell.

Lavint i Wedge havien parlat de canvis que Jacen havia experimentat i aquesta comprensió li preocupava en cert nivell.

Durant un moment, va intentar recapturar la sensació del que havia estat com adolescent, abans de la guerra contra els yuuzhan vong: maldestre, feliç, normalment en companyia de la seva germana bessona, Jaina, i el seu germà menor, Ànakin, massa infreqüentment en companyia dels seus pares... el seu sentit de l'humor, sempre present, s'havia manifestat normalment en forma d'acudits horribles apresos en les quatre cantonades de la galàxia.

I després hi havia els animals, els «cadells en els arbres» d’en Wedge. Hi va haver una vegada en la havia estat capaç d'encantar a una pantera de les sorres perquè ronqués, un temps en el qual havia estat capaç d’entabanar al cadell de qualsevol espècie perquè s'acostés a la seva mà. Quant havia passat des que havia fet això? Des que havia volgut fer això?

Animals, animals malvats, amb les seves dents esmolades i el seu odi pels Jedi...

Va sortir de cop del mig somni en què havia caigut, però no es va asseure. Hi havia una resposta per a ell. En el punt àlgid de la guerra amb els yuuzhan vong, Jaina, Ànakin, ell i una unitat d'elit de joves Cavallers Jedi havien muntat una missió a un planeta enemic, per destruir els voxyn, criatures criades pels yuuzhan vong, criatures que podien sentir la Força, criatures que havien perseguit i reclamat les vides de nombrosos Jedi abans que aquesta missió els destruís.

Però l’Ànakin havia estat fatalment ferit en aquesta missió. Hi havia mort.

Els fills d'en Han Solo i Leia Organa Solo de cop i volta havien passat de tres a dos. Tot d'una havien deixat de ser invencibles, invulnerables, immortals.

Tot d'una no hi havia lloc en la seva vida, no hi havia lloc a l'univers per a l'humor. I des d'aquest moment en endavant, tots els animals havien semblat tenir les cares dels voxyn. Ja no eren els seus amics.

Jacen havia estat capturat, havia acabat en les mans dels yuuzhan vong. Havia acabat sota la tutela de la Vergere que era de vegades Jedi, de vegades Sith i de vegades cap de les dues coses. Ella li havia ensenyat molt, inclòs com separar-se a si mateix del dolor o a abraçar-lo, com sobreviure quan s'ofegava a la Força o desapareixerà d'ella i com ser humà o yuuzhan vong o cap dels dos.

Ella li havia ensenyat a distanciar-se de tot, quan ho necessités.

I ara, més d'una dècada després d'aquells successos, després de la mort d'ella, ell podia veure una altra raó per a això. Només la separació ofereix perspectiva. Tot ensenyament es beneficia de la perspectiva. Per tant tot ensenyament es beneficia de la separació.

El que no explicava era per què els comentaris de la contrabandista i d’en Wedge li havien molestat.

Estàs fent coses que mai hauries fet quan eres més jove.

Com ara disparar contra el Falcó Mil·lenari.

Aquesta idea li va arribar com una escomesa, com un dels atacs del sabre làser d’en Luke, i Jacen va ser incapaç d'esquivar-lo, desviar-lo o pretendre que no havia passat.

Diversos dies abans havia ordenat que els turbolàsers de l’Ànakin Solo disparessin contra el Falcó Mil·lenari.

No estava segur que fos el Falcó. La designació del seu microxip era Tret Llunyà.

-Ho sabies.

La primera veu era la seva. La segona veu era una mica com la seva, però un murmuri... més semblant a la de la Vergere, potser.

Jo... sabia que era el Falcó. Sabia que estava disparant contra la meva mare i el meu pare. Però vaig pensar que s'havien convertit en enemics. Vaig pensar que ens havien traït a mi, a la Tenel Ka i la nostra filla.

-Així que, per això, vas decidir matar-los?

No... Sabia que el Falcó podia suportar un impacte de turbolàser o dos. No estava intentant matar-los.

-Sí, ho estaves intentant.

Jacen va sospirar, derrotat per la implacabilitat de la seva pròpia anàlisi. Sí, ho estava intentant. Estava intentant matar-los. A causa del fet que vaig pensar que ells havien intentat fer-li el mateix a l’Allana.

-I estaves disposat a matar Zekk i fins i tot a Ben i fins i tot a la Jaina per aconseguir-ho.

Jacen va arrufar les celles pensant en això. No estava pensant en matar-los precisament, va pensar. No obstant això estava disposat a sacrificar-los.

-Per un bé més gran. Per l'eliminació de dos enemics que podrien haver-te costat tot. Enemics que saps que són enginyosos i implacables.

Sí.

-Llavors va ser la decisió correcta.

Però estava equivocat! Va resultar que no havien estat part de l'intent de cop d'estat.

-Sí. Però encara va ser la decisió correcta basada en el que sabies llavors, o en el que vas pensar que sabies.

Jacen va assentir.

-I per això ho tornaries a fer. Si sabessis, si sabessis realment, que eren els teus enemics, que s'interposaven entre tu i la pau galàctica. O entre tu i la teva filla.

Sí.

-Bé. -Els tons dins de la seva ment s'assemblaven més i més als de la Vergere-. Encara estàs aprenent.

I tu encara estàs ensenyant-me. Fins i tot encara que estiguis morta.

No hi va haver resposta. Però Jacen estava calmat, satisfet.

La seva decisió havia estat la correcta, deficient només per les dades incorrectes en les quals s'havia basat.

Podria tornar a fer-ho si ho necessitava, i ho faria.

Era capaç de sacrificar una responsabilitat menor per una major, un bé menor per un de més gran, un amor menor per un de més gran. Lumiya, la seva professora Sith, estaria complaguda... si encara era viva.

I finalment va poder reconèixer que el noi que havia estat, el noi Jedi optimista, que explicava acudits, amant dels animals i propens als segrestos estava mort, assassinat en la mateixa missió que havia reclamat al seu germà, Ànakin.

A la fi, comprenent el que havia passat, Jacen no va trobar a faltar al seu jo més jove.

Finalment es va adormir.

Següent