Exili (XI)

Anterior

CAPÍTOL 11

DREWWA, LLUNA D’ALMÀNIA

A la llum platejada de l'albada, Ben estava sota la marquesina d'un local a la vorera del costat d'un carrer de la ciutat gairebé deserta i mirava cap amunt en direcció a l'Hàbitat Comercial Cruïlla de Rutes que s'elevava per sobre de la mitjana. Era lleig en extrem, una columna verdosa que s'estenia vuit-cents metres cap al cel, amb estructures decoratives grogues i blanques com anells planetaris situades cada cinc pisos. Almenys Ben esperava que fossin decoratives. Si hi havia una altra funció a part d'aquesta era una qüestió que estava més enllà d'ell. Podrien lliscar amunt i avall per l'exterior de l'edifici com enormes turboascensors a l'aire lliure?

La targeta de dades que la Seha li havia donat incloïa un arxiu de dades sobre Drewwa, incloent una menció de l'edifici Cruïlla de Rutes com una de les poques acceptacions del sistema que hi havia vida fora d’Almània. Robòtiques Trang, una de les indústries més grans del sistema, venia un nombre tremend de sistemes d'ordinadors i droides a l'Aliança, els txiss i altres grans col·lectius de planetes i cultures, però els locals en general ignoraven el fet que alguna cosa existia més enllà del seu sistema estel·lar.

Les companyies ocasionals com Cruïlla de Rutes semblaven existir principalment per refregar a la cara tals notícies mal rebudes als almanians.

L'edifici albergava les oficines locals de centenars de companyies estrangeres mentre intentaven, normalment amb èxit, organitzar tractes de compra avantatjosos a companyies tecnològiques locals o intentaven, normalment sense èxit, vendre els seus propis béns en aquest sistema.

En aquesta hora tan primerenca hi havia un torrent de treballadors entrant per les portes a nivell de terra de l'edifici de Cruïlla de Rutes. La majoria li semblaven a Ben com si fossin estrangers com ell.

En algun punt hauria d’unir-se a ells, pujar al pis 215, trobar i obrir l'expositor, reemplaçar l'Amulet real d'allà amb el fals que portava a la butxaca i sortir sense que li detectessin.

No, això era massa, va decidir. Per una vegada, va ser la veu de la mare i no la d’en Jacen la que va comunicar a l'orella.

-El primer pas en una operació d'intel·ligència -li havia dit ella més d'una vegada-, és reunir informació. Reuneixes suficient informació per traçar el teu pla. Si fas plans sense informació, estàs fent plans per fallar.

-Però així no és com els Jedi fan les coses -hi havia protestat Ben-. Simplement van allà i resolen el problema.

Ella li havia dirigit un somriure astut.

-Que és pel que són famosos, cert?

-Cert!

-Bé, quan els operatius d'intel·ligència fan els seus treballs correctament, mai es converteixen en famosos. Perquè ningú descobreix mai que han estat allà. I a vegades això és el que significa resoldre el problema.

A Ben no li havia agradat la resposta llavors, perquè semblava evitar que s'encenguessin els sabres làser, que es rebotés per les parets i que se'ls esborrés els somriures a la gent dolenta de les seves boques.

Però ara podia veure que la manera de la intel·ligència tenia els seus mèrits de tant en tant. Jacen feia coses que no sempre podien aparèixer en les emissions de notícies. Els deures d’en Jacen semblaven estar més de la meitat de les vegades relacionats amb intel·ligència aquests dies. Tot d'una, en l'estimació d’en Ben, Mara es va tornar molt més llesta.

Així que havia de fer una gira per reunir informació i després decidir, quan sabés més, si continuar directament amb la missió actual o marxar i tornar a una hora més tardana.

La paret darrere d'ell va lliscar cap amunt, revelant l'interior del local. L'aire càlid que feia olor de viandes acabades de treure del forn va embolicar-lo i de sobte es va adonar que tenia gana.

El propietari, un home alt amb la constitució i el budell d'un gamorreà, va sortir d'entre les seves taules, va mirar amunt i avall al trànsit de vianants de la vorera i li va dirigir una mirada a Ben.

-Estàs aquí per menjar, fill?

Per a les oïdes d’en Ben, el seu accent pintoresc va fer que sonés com «Eztàz azquirr per a menjarr, fillo?»

Ben va assentir.

L'home li va donar uns copets a la taula, fent-li un gest a Ben perquè s'assegués allà. La superfície de la taula es va il·luminar, amb quatre punts en ella revelant ser pantalles que mostraven el menú matinal de l'establiment. Ben es va asseure i el va mirar, mentre que també mirava la part davantera de l'edifici que era el seu objectiu, notant la manera en què molta gent es dirigia cap a l'edifici en lloc de girar cap al bar.

-Caf, si us plau -va dir en Ben-. I pastís de carn kruffy.

-Marca-ho, fill. I posa la targeta de crèdit dins. No hi ha errors d'aquesta manera. -El propietari es va donar uns copets a l'orella com si suggerís que era dur d’oïda-. Sones coruscantí.

Ben va introduir la seva comanda i lliscà la seva targeta de crèdit en el forat al centre de la taula.

-Ho sóc. Principalment.

-Hi ha dues classes de coruscantins. Aquells que són feliços en els grans espais oberts i aquells que no poden suportar no estar envoltats per parets tancades i carrers estrets.

-Suposo.

La superfície de la taula va fer ding i la paraula REBUTJADA, en vermell, es va sobreimpressionar al menú.

A sota d'ella, més text deia: COMPTE NO TROBAT. SI US PLAU INSERIU UNA ALTRA TARGETA DE CRÈDIT.

-Ei -va dir en Ben-. La seva taula està trencada.

El propietari es va acostar per mirar. Va apuntar a un símbol a la cantonada inferior esquerra del menú, una animació de petits trets làser creuant-se, de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta.

-No. La connexió de dades de l'holocomunicador està connectada. Això vol dir que ho està comprovant tot fins al que se suposa que és el teu compte. I no hi ha compte a trobar. Tens una altra targeta de crèdit? O monedes?

Ben va furgar en les seves butxaques. Hi havia una moneda de crèdits allà, l'última. Hi havia planejat aconseguir monedes legals a través de la targeta de crèdits.

Va negar amb el cap.

El propietari li va dirigir una mirada comprensiva.

-Bé, ves a demanar-li més a la teva mare o al teu pare.

La fam que Ben estava sentint s'estava graduant de suau a esmolada i dolorosa.

-Potser -va dir ell-, vostè podria deixar-me esmorzar i jo faria que el pare li ho pagui avui més tard.

Al seu suggeriment li va afegir una considerable empenta a través de la Força.

El propietari va riure.

-Podria fer-ho. Però després d'un any fent això, estaria fora del negoci. Vés-te'n, fill.

Ben va sospirar i va deixar la taula. Ara realment tenia gana i potser, va reflexionar, la fam havia impedit que es concentrés i fos capaç d'afectar la ment de l'home. O potser Ben era simplement massa feble perquè, com deia el seu pare, no havia tingut prou entrenament Jedi. O potser el propietari tenia una voluntat massa forta.

No importava. Ben va resistir la urgència de sortir fent trepitjades fortes del local per la frustració.

I ara els seus plans necessitaven més revisió. Abans del reconeixement, necessitava menjar. I necessitava descobrir què havia estat del compte especial que se suposava que estava disponible per a aquesta missió.

Els quioscos bancaris van resultar no ser d'ajuda. Dues vegades va inserir la seva targeta de crèdit en els seus forats i va intentar accedir al seu compte, però tot el que va rebre va ser una críptica pantalla de COMPTE NO TROBAT. Va intentar enviar un missatge a l'establiment, però fins i tot una petita pregunta de dades costaria diners si s'enviava per una connexió d’holocomunicador i ell no tenia diners als quals recórrer.

Bé, això havia de canviar. Havia de, com la seva mare ho havia expressat tantes vegades, aconseguir recursos. I en aquesta situació, això significava... robar.

Va dubtar davant d'això. Robar estava malament. Segur, tothom a la seva família havia robat naus en un moment o altre, però aquestes sempre eren emergències. Ningú robava els crèdits per esmorzar.

Però això no era només pels crèdits de l'esmorzar. Estava en una missió, una missió que estava orgullós que li haguessin assignat, una missió que era important i podria salvar les vides de Jedi i Guàrdies... no la convertia això en una emergència?

Va decidir fer-ho.

Va caminar sense rumb pel carrer fins aturar-se prop de les portes de l'edifici Cruïlla de Rutes. Potser algú trauria en un moment una targeta de crèdits, Ben veuria on se la guardava i podria seguir al propietari...

I què? No tenia les habilitats de la seva mare.

No podia netejar les butxaques d'algú sense que aquesta persona ho sentís. Podria seguir al seu objectiu fins a un corredor o un carreró solitari, colpejar-li al cap... però l'estómac ja irritat d’en Ben es va revelar contra aquesta idea. Tot d'una era un assaltant, ferint o possiblement matant algú en un esforç per obtenir uns pocs crèdits.

Va negar amb el cap. Colpejar a algú al cap pels crèdits de l'esmorzar seria un error i no es podia permetre cometre un error just ara.

La resposta li va arribar un moment després. Un lliscant aeri de transport públic, amb línies vermelles i grogues per fer-lo fins i tot més sospitós que el senyal lluminós que deia PER LLOGAR a la capota, va aterrar davant de l'edifici i el seu conductor va saltar fora per obrir un compartiment de càrrega davanter i descarregar l’equipatge. El passatger va sortir i va esperar a la passarel·la, amb una petita cartera de cuir negre imitat de nerf oberta a la mà. I ficades en moltes de les nombroses butxaques petites d'aquesta cartera, Ben va veure que hi havia targetes de crèdit. Algunes eren targetes de crèdit d'institucions bancàries, de la classe que necessitaven la validació de la institució per accedir als fons, però d'altres estaven timbrades per indicar que portaven el seu propi valor a la memòria.

Ben va saber què podia fer. Va deambular per apropar-se.

Quan el conductor va haver acabat i tres peces d'equipatge descansaven a la passarel·la, el passatger li va lliurar una de les targetes institucionals. En aquell moment, Ben va fer un gest amb un dit i es va esforçar a través de la Força. Una de les altres targetes, de les menors, va saltar de la cartera i va voletejar fins al carrer.

Ben es va acostar i va enganxar la targeta a terra amb el seu esforç mental. Un moment després, el conductor li va lliurar l'altra targeta al passatger, va entrar al compartiment del conductor i va accelerar per allunyar-se.

El passatger es va guardar la cartera a la butxaca, va recollir maldestrament l'equipatge i va entrar a l'edifici Cruïlla de Rutes.

Ben es va moure cap al carrer, es va agenollar com per ajustar-se la bota i va recollir la targeta.

I això va ser tot. Era un lladre, però només havia agafat una mica del que l’home posseïa i no havia fet mal a ningú. Hi havia fet que el dany fos tan petit com possiblement podia.

Mitja hora més tard, ben alimentat de caf i pastís de carn kruffy, que va resultar ser una saborosa carn d'au, vegetals i salsa en un gruixut embolcall de pasta, es va sentir preparat per deixar de banda els seus problemes i posar en marxa la missió.

Uns quants minuts amb el seu quadern de dades comunicant-se amb un terminal de dades públiques li va donar una mica de la informació que necessitava.

Armes Tendrando tenia llogats del pis 212 a 215. Això li va suggerir a Ben que el pis que volia, el 215, era on els empleats més importants tenien les seves oficines. La seva mare li havia dit en nombroses ocasions que una de les maneres en què a la gent li agradava sentir-se important era seure a sobre dels seus subordinats i la manera pràctica de fer això era tenir les seves oficines en els pisos superiors.

Atès que l'edifici tenia els seus anells planetaris decoratius cada cinc pisos, començant en el sisè pis, llavors el 215 havia d'estar a sota d'un d'aquests anells. Ben va investigar el directori de l'edifici i va trobar que Innovacions Lyster tenia llogats els següents tres pisos, del 216 al 218. Els arxius públics d'Innovacions Lyster indicaven que la companyia donava feina a especialistes de qualitat i «generadors d'idees» que visitaven a altres companyies i els hi deien com fer els seus treballs millor.

En Ben va arrufar les celles davant d'això, dubtant, però va decidir que descendir des del 216 podria ser la manera més fàcil d'entrar en el 215 sense que el veiessin.

Es va ocupar durant una altra hora d'investigar les oficines locals d'Armes Tendrando i Innovacions Lyster i després va passar la resta del matí i part de la tarda comprant coses: menjar i líquids embotellats que no es deteriorarien ràpidament, vint metres de cable prim, flexible i fort, eines mecàniques bàsiques, una caixa de bombons, un tros de llaç vermell i una gran motxilla. Els últims crèdits de la targeta que havia robat van ser per comprar-se un dinar calent.

Mentre el dia de treball arribava a la seva fi i els treballadors van començar a sortir de l'edifici Cruïlla de Rutes en anticipació del canvi de torn, Ben va entrar a l'edifici, amb la motxilla a l'esquena i la caixa de bombons embolicada amb el llaç a la mà, i va agafar el turboascensor fins al 216.

Les portes es van obrir a una jungla. Ben va mirar als arbres sans que creixien des d'un sòl fosc i d'aspecte humit, va olorar l'aire càlid i pesat d'una selva tropical, va veure la distant llum solar a través dels arbres que era d'un to més blanc que la del sol d’Almània. En algun lloc en la distància, l'aigua esquitxava. No hi havia so d'indústria, de treballadors estressats, de terminals sobrecarregats.

Va sortir al terra de la jungla i les portes del turboascensor es van tancar darrere seu. Es va tornar per mirar-les i només va veure una escarpada façana de roca. Era una il·lusió perfecta.

Quan va intentar examinar-la a través de la Força, va poder sentir molt poc. Els arbres no ressonaven amb vida. No va poder detectar moviments d'insectes a través de l'aire o per sota del sòl.

Va somriure cap als arbres.

-Tot és mecànic -es va dir a si mateix.

-Així és. -La veu, masculina, va venir de només uns quants metres més endavant-. Segueix el camí, si us plau.

El camí, amb el sòl i les fulles sota els seus peus convincentment suaus i elàstics, portava cap endavant i després girava cap a la dreta, revelant una clariana que hauria d'haver estat visible des del turboascensor però que no ho era. La meitat dreta de la clariana estava dominada per un estany envoltat de pedres aparentment natural, en el qual esquitxava l'aigua d'una cascada adjacent. Al seu costat hi havia un escriptori fet aparentment de pedra negra.

Quan va aparèixer a la vista, l'home que seia darrere seu, jove i de pell pàl·lida, va baixar les seves botes de pell de llangardaix de sobre de l'escriptori i va seure cap endavant en un posat més normal. El seu mico, encara que aparentment era de tela, tenia el mateix color i textura que les botes.

-Benvingut a Innovacions Lyster -va dir-. Puc ajudar-te?

-Què és tot això? -va preguntar en Ben, fent un gest al seu voltant.

-Cultura Corporativa. -L'home li va oferir a Ben un somriure gran i practicat que anava amb les seves paraules grans i practicades-. Una de les coses que fem és mostrar-li a les companyies com establir i mantenir les seves pròpies identitats culturals a través de dissenys ambientals. Aquí a la nostra àrea de recepció, el sòl, les parets i els pilars decoratius estan fets o recoberts amb el nostre material de recobriment de camaleó patentat, que permet l'últim en versatilitat decorativa. Amb només unes poques paraules, puc establir un nou to, un nou ambient de treball. Per exemple... Decoració, Puresa.

Tot just havia acabat la segona paraula quan un canvi onejà a través de la sala. Els arbres es van redreçar, tornant-se verticals, absolutament simètrics, amb les seves branques plegant-se cap amunt sobre els seus costats. El sòl es va aixafar fins a un pla perfecte i Ben, equilibrant-se, va poder sentir que s'enduria sota els seus peus.

La majoria dels objectes es van esvair fins a una suavitat blanca, amb els arbres tornant-se sense trets i brillants. Fins i tot la roba de l'home es van transformar des de la seva textura verda i escamosa fins a un blanc pur. El seu escriptori es va tornar platejat i la vora de pedres al voltant de l'estany es va convertir en un banc platejat per seure.

Ara Ben va poder veure les autèntiques dimensions de l'habitació. Per ser una àrea de recepció, era gran, al voltant de vint per vint metres, però ja no semblava prolongar-se infinitament en totes direccions. Panells platejats a les parets-portes va suposar que mostraven on eren els límits.

L'home li estava mirant atentament i Ben no va necessitar dependre de la Força per sentir que volia que Ben estigués impressionat. Viu per a la lloança, va pensar en Ben. I Jacen diu que quan li dónes a la gent el que volen, poden ser més cooperadors.

-Guau -va dir en Ben-. Vull dir, guau!!

-I tant que guau. -L'home va somriure, aparentment satisfet-. Llavors, estàs buscant a algú en particular?

-Oh, sí. -Ben va pretendre consultar el seu quadern de dades-. Tinc una cosa per, um, Gilthor Breen.

-Jo sóc Gilthor Breen.

Això ho sé, va pensar en Ben. La teva cara i el teu nom són a la pàgina pública de la companyia i tota una llarga llista dels teus gustos i del que no t'agrada.

-Llavors això és per a vostè.

Va posar la caixa amb el llaç damunt de l'escriptori.

Gilthor va mirar intensament a Ben i després va sotmetre a la caixa al mateix escrutini. Va tirar de la punta del llaç per deixar anar el nus, després va obrir la caixa i li va dirigir un somriure breu i insegur quan va veure la varietat de dolços a l'interior.

-Uh, hi ha una nota?

Ben va tornar a comprovar el seu quadern de dades.

-No hi ha nota. Ella simplement va deixar un curt missatge. «Dos dies».

- «Dos dies». Ella. Qui és ella? Quin és el seu nom?

Ben va arronsar les espatlles.

-No en va deixar cap. Però era molt baixeta, amb els cabells llargs i negres i els ulls negres. I mona, realment mona.

Aquesta era una descripció de l’Aliniaca Verr, una jove actriu d’holodrama actualment en voga. Era del planeta Balmorra, com el mateix Gilthor, i era l'actriu favorita d'ell, tres fets que Ben havia trobat a la pàgina personal d’en Gilthor. Ben no l’anava a intentar persuadir que la seva admiradora era la pròpia Verr. Només li va semblar raonable que si Gilthor admirava a Verr, també estaria interessat en una dona que s'assemblés a ella.

Aparentment havia endevinat correctament.

Gilthor pràcticament va començar a vibrar en la seva cadira.

-Dos dies -va dir-. Fins a quin? Potser es tornarà a posar en contacte. Això és. –Sobtadament conscient que Ben encara era present, va rebuscar en una butxaca i va treure una moneda de crèdits-. Gràcies.

-No hi ha de què. Um, puc fer servir el seu bany?

-Per descomptat, per descomptat. Decoració, bany.

Una melodiosa veu droide va parlar a l'esquerra d’en Ben.

-Aquí estic.

I quan Ben va mirar cap allà, va veure que un dels panells platejats estava ara canviant entre el platejat i el negre. Ben va somriure i anà en aquella direcció.

Va passar poc temps al bany, just el suficient per determinar que el seu sòl d'un to negre atzabeja i les parets d'un to blau estaven contents amb mantenir els seus colors respectius i que hi havia finestres exteriors en una paret. Això era el que necessitava saber.

Moments després trotà fora cap a l'accés platejat del turboascensor i li va dir adéu amb la mà a Gilthor. L'home li va dirigir un assentiment distret i va pronunciar un parell de paraules que Ben no va poder sentir. Les portes de l'ascensor es van obrir.

Ara era el moment de la veritat. Ben va donar mig pas cap endavant però no va entrar completament en el turboascensor. Es va concentrar en Gilthor i se’l va imaginar, amb una mica de detall i amb gran convicció, a si mateix pujant a bord. Mentre les portes es tancaven, va intentar projectar la imatge de les portes tancant-se amb ell a l'altra banda. Vaig a entrar al turboascensor, va pensar. Pensa en la noia.

Gilthor es va inclinar cap enrere en la seva cadira i va tornar a pujar els peus. Semblava estar xiulant.

Lentament i silenciosament, Ben es va moure ajupit de tornada cap al bany. Vaig entrar. Me’n vaig anar. M'he anat.

Per quan va arribar una altra vegada a la porta del bany, estava suant a través de les seves robes, però Gilthor mai va mirar cap a ell.

Ben es va aixecar en un dels cubicles, escrivint a mà un cartell que deia NECESSITA REPARACIONS. MANTENIMENT HA ESTAT AVISAT. REPARACIONS PROGRAMADES PER DEMÀ. Aquest el va col·locar davant del cubicle i va mantenir els seus sentits de la Força i els seus sentits més ordinaris alerta, esforçant-se per escoltar o sentir algú que pogués aproximar-se en aquest bany. Però ningú ho va fer i va poder sentir a Gilthor fora, assegut al seu escriptori. També va poder sentir un flux constant de vida movent-se amunt i avall pel turboascensor, principalment cap avall mentre les oficines es buidaven per l'hora tardana. Però ningú va venir en aquest bany abans que Ben hagués acabat.

Amb les seves eines, Ben descargolà un panell del finestral de la paret i va portar tot el seu equipament a través d'ell perquè descansés en l'estructura de l'anell planetari de més enllà. La penombra s'estava reunint fora i des d'aquí Ben podia veure tots els llums de la ciutat, la majoria d'elles d'un blau pàl·lid, un verd pàl·lid o blanc, tenint una notable diferència amb els cels nocturns de Coruscant en tota la seva espectral bellesa.

L'anell decoratiu va resultar estar fet plastiacer, muntat robustament sobre l'exterior de l'edifici. No es movia gens sota la brisa ocasional. Un buit del voltant de deu centímetres el separava de la vora de l'edifici i mitjançant el buit Ben va poder veure els puntals de muntatge separats regularment que unien l'anell a l'exterior de l'edifici.

Encara que en la creixent foscor Ben no creia que pogués ser vist, va mantenir els seus moviments al mínim mentre reposicionava el panell de transpariacer que havia tret i acuradament el col·locava de nou al seu lloc.

Llavors va fer nusos en el cable que havia comprat a intervals d'un metre. El va lligar més o menys per la meitat al voltant d'un dels puntals de suport visible al voltant del buit. Va passar una meitat a través del buit, llançant l'altra sobre la vora.

Curosament va baixar sobre la vora i va escalar cap avall pel cable.

Això el va col·locar directament davant un dels finestrals de les oficines d'Armes Tendrando. Només estava feblement il·luminada i, penjant allà, Ben va poder veure que estava decorada principalment amb armaris drets d'aspecte fort tan alts com un home. Armaris d'armes, va imaginar ell, atès que Tendandro era una companyia fabricant d'armes, i es va preguntar si s'hauria d'aconseguir una arma o dues.

Però va negar amb el cap. No se suposava que els Jedi necessitessin res a part dels seus sabres làser, excepte quan pilotaven naus de guerra, és clar.

Va descendir uns quants metres més pel seu cable, portant-lo davant del pis 214 i va començar a canviar el seu pes, provocant que es balancegés cap a la paret de l'edifici i cap a l'altra meitat del cable que penjava allà. Després d'uns moments, els seus balandrejos el van portar prou a prop d'aquest cable com per agafar-lo. Va deixar anar el primer, deixant-lo penjant al costat de la paret de l'edifici, i tornant a escalar fins al 215.

Inclinant-se prop del finestral, va poder veure el control mecànic que obria el finestral des de dins.

Semblava, des d'aquest angle, ser una simple maneta manual, però el mànec estava ara doblegat contra el seu eix i el propi control estava encaixat còmodament dins d'un petit cilindre de transpariacer amb un pany mecànic unint el cilindre a l'aparell.

Ben el va estudiar durant uns moments i va decidir que entenia el seu funcionament. Amb el mànec aixecat contra l'eix i el suau cilindre de transpariacer al mig, la subjecció d'una persona ordinària probablement no podria desenvolupar la torsió necessària per obrir la finestra.

Mig va tancar els seus ulls i es va concentrar en l'aparell. Es va obrir a ell a través de la Força, subjectant-lo com subjectaria l'empunyadura del seu sabre làser per tirar d'aquest cap a ell i fer-lo girar.

Aquest no es va moure.

Ho va intentar en l'altra direcció. Ara es va moure, en un arc d'uns quants graus. Va arrufar les celles, concentrant-se més, i la maneta va començar a rotar, molt lentament. Era una feina dura.

Mentre es movia, un petit forat va aparèixer a la part superior del finestral i es va eixamplar, un centímetre, dos. La subjecció d’en Ben se li va escapar i ell va caure.

Ben es va agafar frenèticament, va embolicar un braç al voltant del cable i va sentir els seus nusos colpejant-lo en passar més enllà del seu colze amb prou força com per deixar-li blaus. Va endurir la seva subjecció, agafant-se amb la seva mà lliure i amb la Força, i va detenir la seva caiguda, amb l'impacte de la seva parada tirant dels seus braços fins a la seva total i dolorosa extensió.

Empassà aire durant uns moments i després va mirar cap avall.

Hi havia caigut només dos pisos. Encara hi havia més cable sota ell. No hi havia agafat la mateixa punta. I dos pisos més avall hi havia el següent anell decoratiu. D'haver perdut completament el cable, l’hauria colpejat. Possiblement ni tan sols amb la força i el soroll suficients per alertar a tots els oficials de seguretat en un quilòmetre a la rodona. Possiblement.

Mig tement que pogués ser vist, va mirar pel finestral on es trobava ara, esperant veure les cares alarmades dels treballadors de l'oficina, però en el seu lloc va veure una sala desocupada, una combinació de menjador i cuina.

Empassà aire unes quantes vegades i després va tornar a pujar, furiós amb ell mateix. La seva concentració en la Força havia estat tan gran que havia perdut la concentració de les mans. No es podia permetre fer això. Es mataria.

Quan va tornar a arribar al finestral, va passar uns moments enrotllant-se el cable a la cintura, amb un nus que pogués deixar anar amb només una estirada, i després va tornar a la feina.

En un parell de minuts, el finestral estava prou obert per deixar-lo entrar. Es va arrossegar a través d'ell, va tirar del tros de cable per deixar-se anar i va caure a terra.

Estava content. Podia relaxar-se durant un moment i tot el que havia de fer des d'aquest punt era fer una recerca secreta de les oficines, trobar l'expositor, canviar l’amulet i obrir-se camí una altra vegada fins a terra. Fàcil.

Ben va mirar a l'expositor i el seu cor es va enfonsar.

No li havia portat molt trobar-lo. Les oficines de Tendrando semblaven estar totes buides per l'hora, així que no hi havia gent a la qual eludir. L'expositor no estava en cap de les oficines individuals dels executius, sinó a la sala central, dominada per un gran escriptori i un droide de protocol / recepcionista amb uns òptics que estaven sense encendre, indicant que estava en mode de son.

La mateixa sala contenia una dotzena o així d'expositors, principalment amb estàtues i plaques commemorant tractes de negocis inusualment avantatjosos fets a Drewwa. Alguns dels objectes eren regals inusuals donats a l'oficina local, com ara un grup de petits droides acròbates, cadascun no més alts que l'amplada de la mà d’en Ben, fins i tot ara fent rutines de tombarelles sobre la seva prestatgeria de l'expositor.

Però la part superior de transpariacer havia estat treta acuradament de l'expositor i l'Amulet de Kalara havia desaparegut.

El coixinet vermell de vellut en el qual havia descansat encara hi era, com ho estava el rètol platejat sobre fons negre al seu costat que deia: AMULET DE KALARA. REGALAT A STONIAS LEEM PELS AGRAÏTS VENCEDORS DE LA INSURRECCIÓ D'ILIABATH.

Però no hi havia cap amulet al propi coixinet. En el seu lloc hi havia un tros de plastifí escrit a mà. Es llegia: «Tornaré l’Amulet a on pertany. Agraïu que us perdono les vostres vides». Estava signat: «Faskus de Ziost».

Hi havia també una cosa més a l'expositor. Era una resta d'emoció que Ben va poder detectar a través de la Força, una sensació de felicitat, d'alegria. L’alegria maligne de tota una vida Sith havia d'haver imbuït en l'amulet i una mica d'aquesta emoció havia quedat a l'expositor.

Ben es va asseure a la catifa i va intentar descobrir què significava tot allò.

Algú més havia robat l'amulet que ell pretenia robar. No era just.

I ho havia d'haver fet recentment, durant l'últim parell d'hores. Si s'hagués fet ahir o abans, les autoritats locals ja haurien estat aquí per investigar i l'expositor no hauria tingut aquest aspecte. Hauria estat tancat, amb el tros de plastifí tret.

Ben va tancar els ulls i va intentar sentir alguna cosa, qualsevol cosa a prop del lladre. Però no va poder. No hi havia una tragèdia aquí per detectar-la, cap vast abocament d'emocions concernents a l’amulet. No va poder veure la cara del perpetrador o aconseguir una sensació del seu esperit. I no va poder detectar a ningú en aquestes oficines, el que significava que el lladre ja havia escapat amb èxit. Amb només uns minuts d'avantatge, podria estar en qualsevol lloc de la ciutat i podria haver tingut molt més que uns quants minuts.

Ben va obrir els ulls i va sospirar. Hi havia fallat. Li havia fallat a Jacen i ara tots els Jedi estaven en perill.

No, espera un minut. Potser no havia fallat, encara no. Potser, en comptes d'escapolir-se fins a casa i admetre el seu fracàs, podria continuar amb la missió, improvisant. Podria ser capaç de seguir aquest Faskus i recuperar l’amulet.

Però on el portaria Faskus? Ben va treure el seu quadern de dades i va accedir als arxius que no havia llegit abans, aquells relatius a l'origen i la història de l’amulet.

L'arxiu principal sobre l'assumpte deia que havia estat fabricat a Ziost uns dos mil anys estàndard abans i que les energies del Costat Fosc evitaven que es corroís o es veiés el desgast. En Ben va arrufar les celles. Jacen no creia en les energies del Costat Fosc, o en el Costat Fosc de la Força per se, i per tant Ben tampoc creia en ells... però tants Jedi amb què tractaven eren tan del vell estil en aquest punt que Jacen donava feina a contracor termes com «costat lluminós» i «costat fosc» per comunicar-s'hi efectivament.

Robat per un home de Ziost, fabricat en Ziost... Faskus òbviament anava a portar l’amulet de tornada a Ziost.

Ben va reconèixer el nom del planeta i això li va provocar un petit sotrac. Ziost era el planeta natal dels sith, l'espècie que li havia donat el seu nom al desaparegut orde. En els segles subsegüents «Sith» es va utilitzar per referir-se als usuaris de la Força de qualsevol espècie que seguia les tradicions d’aquest l'orde.

El seu quadern de dades va proporcionar una mica d'informació sobre Ziost i Ben es va sorprendre en descobrir que, en el que es referia a distàncies galàctiques, Ziost no estava lluny d’Almània. A unes quantes hores en llançadora. Però cap llançadora aniria allà. Els planetes famosos pels seus climes inhòspits i pels seus antics horrors no eren destinacions comunes per a turistes. Hauria d'aconseguir transport d'alguna altra manera.

Però què havia de fer ara? Deixar l'expositor com l'havia trobat?

Jacen havia dit que el centre d'aquesta missió era posar l'amulet a les seves mans, les d’en Jacen. Si s'informava que havia estat robat, podria ser més difícil d’aconseguir-ho. Si les autoritats atrapaven a Faskus de Ziost, podria ser realment molt difícil.

Ben va treure la seva còpia de l’amulet d'una butxaca interior i el va deixar sobre el coixinet de vellut. Li va fer diverses ullades a l'holo de l'amulet real en el seu quadern de dades i va anar amb compte de col·locar el fals i la seva cadena sobre el coixinet just com apareixien en la imatge. Llavors va agafar la nota d’en Faskus i va tornar a muntar la part superior de l'expositor.

Allà hi era. Ara ningú sabria que l'amulet real havia estat robat, llevat que traguessin el fals i l’estudiessin. Potser ni tan sols llavors. Estava clar que l'oficina local de Tendrando no tenia ni idea del que tenien i potser mai havien gravat suficient informació sobre ell per distingir l'autèntic del fals.

Ben va passar uns minuts extra cobrint les seves petjades. En el finestral pel qual havia entrat a les oficines, va utilitzar la Força per deslligar el cable i arrossegar-lo fins a ell i després va tornar a tancar el finestral.

Ara no hi hauria ni rastre que una persona no autoritzada havia estat aquí.

Va deixar les oficines per la part del davant, va trucar al turboascensor i va baixar fins al nivell del carrer.

Dos minuts després de la partida d’en Ben, el droide de protocol de l'àrea de recepció va tornar a la vida.

Els seus òptics es van encendre i el seu cap va girar per mirar l'expositor. La imatge que van recollir els seus sensors visuals va ser comprimida i enviada per una freqüència específica de comunicador.

A quilòmetres de distància, a l’espaiport Drewwa, un vaixell de càrrega pesat de cent metres de llarg descansava en un dels hangars perifèrics.

En els dies que havia estat al port, la nau d'aspecte ofensiu havia atret poc l'atenció, amb la seva tripulació mínima duent a terme un desinteressat comerç a petita escala de droides de línies suspeses.

Però la nau robusta i inelegant hauria atret més interès d'haver pujat algú a bord per examinar-la. Els inspectors haurien trobat que la meitat dels cellers de càrrega havien estat convertits en badies per a caces i que els caces negre i bronze eren ben coneguts en les línies espacials com vehicles pirates.

El nom dels arxius del vaixell de càrrega era fals.

El seu microxip indicava que era el Marea Alta, mentre que la seva tripulació, i les seves víctimes, el coneixien com el Reunió al Cementiri.

L'ordinador del panell de comunicacions va rebre el missatge del distant droide, el va interpretar i va mostrar un missatge de text a la pantalla del seu capità, que es deia Byalfin Dyur. Dyur, un bothan d'aspecte famèlic amb un adorable pèl color bronze, va apartar la mirada del seu holodrama i va llegir en veu alta per als altres membres de la tripulació al pont.

-Trena Vermella en moviment. Localitzador activat. Confirmin lliurament.

Es va asseure cap enrere i va sospirar, content que l'escala en aquesta lluna on les lleis es complien massa no s'hagués de perllongar.

Hirrtu, el seu oficial de comunicacions, artiller de cua i cuiner, un rodià que gastava tots els crèdits que li sobraven a tenir una cinquena part de les escates del seu cos tenyides des del verd clar al blau fosc, donant-li una aparença curiosament clapejada, va balbucejar una pregunta.

-Sí, respon -va dir Dyur-. «El capità i la tripulació del Reunió al Cementiri reconeixen que la teva part segura i poc exigent en aquesta aventura arriba al final i accepta el lliurament de la responsabilitat. Dorm sense preocupar-te i que sàpigues que els grups molt més interessats que tu portaran aquesta torxa per sempre». Ho tens?

Hirrtu el va mirar durant uns moments. Llavors va teclejar LLIURAMENT ACCEPTAT en el seu panell de comunicacions i va enviar el missatge.

Dyur va sospirar i va tornar la seva atenció a l’holodrama.

-No hi ha una espurna d'immortalitat en tu.

Hirrtu va assentir, com admissió que el capità tenia raó.

-Segueix al noi. Vull saber on està a cada minut del dia.

Següent