Exili (IV)

Anterior

CAPÍTOL 4

CORONITA, CORÈLLIA

Un búnquer sempre era com un búnquer, va reflexionar en Wedge. No importava que aquesta sala estigués decorada per a l'entreteniment amb pantalles muntades a les parets mostrant escenes de la ciutat de Coronita i els seus voltant en colors autèntics, no importava que estigués decorada amb taules proveïdes de vaixelles concordants amb la companyia formal i safates amb refrescos, amb cadires elegantment corbades fetes a mà i sofàs còmodes i immaculats en els estils més plaents. Era un búnquer, profund sota terra, i els homes i les dones que estaven reunits allà, polítics del planeta Corèllia i els abellots que treballaven per a ells, s'asseien tots una mica encorbats, com si poguessin sentir les tones de maçoneria i brutícia que s'acumulava protectorament sobre els seus caps. Polítics dels altres quatre planetes ocupats del sistema corellià, representats per hologrames, havien d'haver estat en edificis per sobre del sòl on estiguessin. Les seves postures no eren encorbades.

Wedge també s'asseia dret, per costum i per fer enfadar als altres, i va acceptar la tassa de caf d'un dels abellots, aquest un home pàl·lid i lleugerament jove amb un uniforme de SegCor.

Wedge va esperar fins que l’abellot s'hagués retirat abans de tornar-se de nou cap a l'altre home del sofà.

-Així que la conversa no va aconseguir molt políticament... excepte que crec que el coronel Solo recomanarà a favor que l'Aliança Galàctica ens doni més temps.

L'home al qual es dirigia, Dur Gejjen, el primer ministre dels Cinc Mons i Cap d'Estat corellià, guapo, més jove del que la seva agudesa política podia suggerir, de pell fosca i cabell fosc, va deixar la seva pròpia tassa de caf a una taula propera i va arrufar les celles.

- «Ens doni més temps» -va repetir-. Això sona molt com un vencedor fent-li un favor al vençut.

-Òbviament, ells no són els vencedors aquí -va dir en Wedge-. Però igual d'obvi és que tenen la posició més forta. Unes quantes setmanes o mesos més de bloqueig i mataran de gana la nostra economia més enllà del punt de resistència. Només tenia raó quan va dir que estàvem sols. Llevat que les seves comunicacions amb els bothans hagin tingut un sobtat avanç que vostè no ha esmentat.

-Sona derrotat, almirall.

El que va parlar era l'holograma d'un home baix d'espatlles amples. La transmissió de la seva forma asseguda estava sobreimposada en una cadira a la dreta d’en Gejjen. El qui parlava tenia els cabells esclarissats i una cara idealment adequada per a la bel·ligerància. El seu nom era Sadras Koyan i era el Cap d'Estat del planeta Tralus i un membre del Partit Centràlia, la força minoritària dins el nou govern de coalició del sistema corellià.

Wedge li va dirigir una mirada neutral.

-Clarament, no estem derrotats. Però si les coses continuen com fins ara, ho estarem. Els hi estic dient que podem negociar una resolució de no rendició amb aquesta situació, tornar a unir-nos a l'Aliança Galàctica i experimentar unes repercussions mínimes, si negociem de bona fe i comencem ara. –Va sentir enfosquir-se el seu humor i va saber que la seva expressió també havia d'estar enfosquin-se -. Encara que pot ser una mica difícil portar la bona fe en un cos polític que utilitza la seva flota de reserva secreta per executar un pla per assassinar una cap d'estat estrangera...

Va ser silenciat, fet callar per les veus dels altres.

-Ara no és el moment... -estava dient Gejjen mentre Koyan rugia.

-... Falta de competència en mantenir obert el nostre accés a les nostres pròpies drassanes...

Denjax Teppler, antic Primer Ministre dels Cinc Mons i ara ministres de Justícia, va fer una ganyota i va pronunciar paraules inaudibles de calma i precaució, movent les dues mans perquè els altres baixessin les veus.

-... Es necessita aquí és una mica més de cooperació -estava grunyint Rorf Willems, ministre de Defensa.

La ministra d'Intel·ligència Gavele Lemora semblava estar avaluant a Wedge, com si l’estigués mesurant per fer-li un taüt. Els abellots es mantenien sospitosament quiets mentre els ministres i caps d'Estat s’enfurismaven.

Gejjen va arrufar les celles i va parlar de nou, aquesta vegada amb un crit a ple pulmó.

-Callin-se!

Els altres es van tranquil·litzar i van mirar al líder corellià. Gejjen va tornar la seva atenció a Wedge.

-Almirall, està dient que amb la flota d'assalt, vostè podria haver mantingut a les forces de l'AG fora del nostre sistema i haver evitat que patíssim el bloqueig que l'AG ha instituït?

Wedge va assentir.

-És molt probable.

-Molt probable... i també està dient que el nostre millor curs d'acció ara és negociar un retorn sense falta a l'AG.

-Sí.

-Malgrat que inevitablement ens costés el control de l'Estació Centràlia.

L'estació, llar d'un antic aparell gravitacional que podia ser utilitzada per construir sistemes solars sencers, o per destruir-los, havia estat gairebé operacional quan una missió Jedi l'havia sabotejat, costant-li als corellians la seva arma més significativa. Ben Skywalker, fill del vell amic d’en Wedge, Luke, havia estat el sabotejador. L'associació d’en Wedge amb els Skywalker era una que tots els presents coneixien.

Wedge va assentir.

-Cap Gejjen, aquest resultat és molt superior a morir de fam fins a la submissió i després ser forçats a tornar a l'AG sota els termes dictats per Cal Omàs i l’almirall Niathal.

-Així que no podem guanyar.

-No sense sistemes planetaris rics i poderosos unint-se al nostre bàndol.

-El que vam estar a un centímetre d'aconseguir -va grunyir Koyan-, fins que Jacen Solo i els seus pares van convertir la nostra acció en un embolic en el Consorci Hapani.

Wedge es va mossegar la llengua per no respondre.

-Assassinar una bona governant, com la Reina Mare Tenel Ka, de manera que una governant enganyosa, traïdora i pro-corelliana pogués ocupar el seu lloc podria ajudar a guanyar una guerra, però la pau que seguiria seria fràgil, incerta, fins i tot malvada.

No obstant això, dir tal cosa davant d'aquest grup d'homes i dones no li faria cap bé.

Gejjen va semblar llegir la rèplica d’en Wedge en la seva expressió i va mirar a un dels seus ajudants.

-Porti a l’almirall Delpin. –Retornà la seva atenció a Wedge-. Almirall Antilles, tenim un problema i és que no crec que estigui disposat a guanyar a qualsevol preu.

-No ho estic -va dir en Wedge-. I tampoc ho està vostè.

-Jo sí -va dir Gejjen.

-Si guanyar signifiqués que el sistema corellià fos l'únic centre de civilització que sobreviu a la guerra?

Gejjen va arrufar les celles.

-Això és un exemple ridícul i extrem.

-Exactament -va assentir en Wedge-. Però aposto al fet que constitueix un exemple de victòria que vostè no estaria disposat a acceptar. El que vol dir que no està disposat a guanyar a qualsevol preu. Simplement hem d'establir, per a aquest cos governant, quina és la conseqüència màxima en la victòria que estem disposats a acceptar.

Gejjen ho va intentar de nou, demostrant un nivell de paciència i fins i tot de respecte que Wedge va trobar sorprenent.

-Almirall, no se'l va informar de la decisió de, eh, ajustar la política hapana perquè estava clar per a la resta de nosaltres, basant-nos en el seu historial de funcionament, que mai aprovaria això en la seva forma final.

-Podria tenir raó.

-Però ja hem estat d'acord que sacrificar la dictadora d'un govern distant està bé dins de les conseqüències màximes de victòria que estaríem disposats a causar.

La porta de l'habitació es va obrir i una dona amb un uniforme de gala d'almirall de la Força de Defensa Corelliana, el mateix uniforme que portava Wedge, va entrar. Tenia l'altura d’en Wedge i tenia una constitució musculosa, la classe de dona que probablement passava tot el seu temps lliure en un gimnàs. El seu pèl, tallat curt, era fosc i tenia reflexos blaus de les barres lluminoses del sostre al voltant de l'habitació. Tenia al voltant de l'edat d’en Wedge i era maca. No hi havia ni rastre evident de maquillatge en els seus trets.

Hi havia, però, un rastre de compassió en ells mentre mirava a Wedge. Ella es va aturar davant de la cadira d’en Gejjen, amb la seva gorra ficada amb estil militar sota del seu braç esquerre.

-Almirall Genna Delpin, presentant-se com va ordenar.

Wedge la coneixia. Era un estel d'ascensió ràpid a les forces armades corellianes i havia liderat la flota en el desastrós intent de cop d'estat en el Consorci de Hapes. La seva derrota no havia estat reflex de la seva habilitat sinó de factors ben lluny del seu control, com ara la interferència dels Jedi i de forces armades inesperades.

Gejjen la va rebre amb un assentiment de cap i llavors de tornar de nou cap Wedge.

-Almirall, el que va aconseguir en l'alliberament de Tralus deixa clar que no podríem haver triat un líder millor per a les nostres forces armades unides. Però els temps canvien i el seu codi de conducta personal, crec, va a convertir-se en un impediment major en tractar amb les necessitats del seu govern. L’almirall Delpin té una comprensió més clara del seu paper i els seus deures envers el govern i té les seves habilitats en moure’s i motivar els subordinats. Per aquesta raó, i comprengui, no és res personal i seguim tenint-lo en la més alta estima, li rellevo del lloc de Comandant Suprem de les forces armades de Corèllia. -Va tornar la seva atenció cap a la recentment arribada-. Almirall Delpin, l'anomeno per a aquest lloc.

-Gràcies, senyor. Accepto.

La seva veu era suau i controlada.

Wedge es va posar dempeus. Ho va fer lentament i acuradament, com la millor màscara del que estava sentint. Tot i l'inevitable que aquest moment podria haver estat, malgrat com d’inflexiblement que podia ser l'ètica que havia fet que passés, ser alleujat del comandament encara era com rebre un cop de mall a les entranyes i no volia que ningú en aquest grup veiés com se sentia. Suaument va saludar.

-Enhorabona, Almirall.

Ella li va tornar la salutació.

-Gràcies, Almirall. Després que les notícies d'aquesta reunió surtin a la llum, potser podríem prendre una tassa de caf i discutir les coses.

Wedge va limitar la seva reacció a un feble somriure. Sabia en què consistiria aquesta conversa: Ho sento, això havia de passar. Espero que no hi hagi malestar entre nosaltres. El necessitem...

No, no el necessitaven. Però aquesta comprensió del que havia de fer a continuació, va fer que l'estómac d'en Wedge es retorcés fins i tot més.

-Almirall Antilles -va dir en Gejjen-, les seves habilitats tàctiques i de planificació estratègica continuen fent-li inestimable per a les nostres forces armades. Si l’almirall Delpin està d'acord, vull que s'uneixi al seu grup d'operacions.

Delpin li va dirigir a Gejjen un assentiment precís.

-Hi estic d'acord.

Wedge va agafar aire profundament.

-Ho sento, no puc. Almirall, en circumstàncies ordinàries no dubtaria a acceptar i en treballar amb vostè i per a vostè. Però les circumstàncies no són ordinàries. –Fixà la seva mirada en Gejjen-. Senyor, per la present dimiteixo del meu càrrec en la Força de Defensa Corelliana.

L'habitació va quedar en silenci.

-Bé! -va dir algú darrere d’en Wedge un moment després.

Gejjen li va dirigir una mirada enfadada al que havia parlat i després es va dirigir a Wedge.

-No l’accepto.

Wedge va arronsar les espatlles.

-No té elecció. O més aviat, la seva elecció és mantenir-me com a personal subordinat o oferir-me l'acomiadament complet. Des d'aquest punt en endavant, o almenys des del punt en què lliuri la meva dimissió per les línies oficials, ja no sóc un oficial comissionat.

Gejjen va deixar escapar un sospir i va pensar durant un moment.

-Pot quedar-se com a sergent, un pilot de lliscant per les nostres forces de terra, o pot fer una última aparició pública com a almirall Antilles, lliurant alegrement el seu càrrec i els seus deures a l’almirall Delpin i retirant-se honorablement.

Wedge ho va considerar. L'aparició pública ajudaria a convèncer la majoria de la població que tot anava bé amb els seus líders, que ell tenia tota la fe en la nova Comandant Suprema, que donava suport al nou règim i tots els seus mètodes. El que era una mentida.

Però si no ho feia, els membres de les forces armades podrien perdre una mica la fe en els seus líders.

I això podria resultar en el desmembrament de l'autoritat i en la mort de bons soldats.

Tota la deliberació d’en Wedge li va portar un quart de segon.

-Faré l'aparició, naturalment.

-És Clar -va repetir en Gejjen-. Retiri’s.

Wedge el saludà i amb les cames una mica rígides, es va obrir camí fora de l'habitació.

La seva postura va ser perfecta durant la llarga caminada a través de les portes, pel llarg corredor de més enllà, en passar pel lloc de guàrdia i fins al turboascensor que el portaria fins al nivell del sòl. Però una vegada que les portes de l'ascensor es van tancar darrere seu, es va enfonsar contra la paret.

Les seves cames semblaven de goma i el seu estómac es rebel·lava com el d'algú acostumat a estar a terra en la seva primera experiència en gravetat zero.

D’almirall a càrrec de les forces armades d'un sistema planetari sencer a civil en dos fàcils passos, va pensar i se les hi va arreglar per posar un somriure lleugerament fastiguejat.

I de nou, podria haver acabat de signar la seva pròpia sentència de mort. Un govern que estava disposat a assassinar a governants estrangeres no dubtaria a alliberar-se d'algú que podria ser un símbol potent utilitzat contra ells... i que acabava de demostrar que no estava amb ells.

En l'instant en què acabés la seva aparició pública amb l’almirall Delpin, el crono començaria a descomptar el temps que li quedava de vida.

La idea, tan familiar després d'una vida de guerres, va tranquil·litzar el seu estómac i va eliminar les nàusees que havia sentit des del moment en què va saber que anava a ser alliberat del comandament. Per quan les portes de l'ascensor es van obrir, tornava a mantenir-se recte de nou. Va caminar més enllà del post de seguretat a nivell de terra i els hi va dirigir als seus guàrdies un somriure rutilant que suggeria que ell era un rancor i ells estaven fets de menjar.

SISTEMA GYNDINE, ESTACIÓ DE REPARACIÓ I PROVEÏMENT TENDRANDO

El vehicle alineant per a una aproximació a la badia d'atracada giratòria de l'estació de proveïment havia estat una vegada un transport corellià YT 1300: eficientment amb forma de disc, amb unes mandíbules davanteres d'aspecte agressiu i una cabina que sortia del costat d'estribord del morro per donar-li a la nau un perfil estranyament plaent i asimètric. Ara, però, incomptables cremades del dany de la batalla enfosquien el casc i les torretes superior i inferior, que un cop havien contingut canons làser, simplement havien desaparegut.

Mentre la nau s'escorava per última vegada abans de l'aproximació, l'home que esperava a la badia d'atracada va poder veure que la torreta del costat superior no havia estat reemplaçada o fins i tot coberta.

On una vegada havia estat instal·lada, hi havia un forat que s'obria cap a l'interior del vehicle.

L'home que esperava hauria reconegut al Falcó Mil·lenari instantàniament, encara que no hagués sabut que hi venia. Un cop havia estat el seu amo. Encara l’estimava i ara es va encongir veient en el que s'havia convertit.

Encara urbà i guapo, i ara d'aparença distingida amb l'edat, Lando Calrissian estava dret en complet contrast amb el famós transport.

Estava vestit amb un conjunt sedós que hauria costat el que requeriria comprar un bon lliscant però els components estaven tots escollits per la seva elegància discreta. La túnica blava fosca, els pantalons negres i la capa a l'altura del maluc porpra estaven sotmesos al color i la moda. El bastó negre de punta platejada que portava era la seva concessió exterior a l'edat.

Va mirar mentre el Falcó s'aproximava lentament. Tan feble com semblava, ell mig esperava que rebotés en els escuts atmosfèrics que mantenien el buit de l'espai sota control, però va surar suaument a través de la insignificant barrera. Ara que el transport estava dins de l'atmosfera, Lando va poder sentir un cop rítmic de dintre del casc. Alguna cosa havia anat malament amb les carcasses del motor.

El Falcó va lliscar suaument cap endavant sobre els seus repulsors i es va posar en un aterratge remarcablement suau. Lando va donar la volta caminant des de darrere de les mandíbules per mirar a través del finestral de la cabina, però els ocupants ja s'havien anat, així que va continuar donant la volta fins a la rampa d'entrada.

Tenia un munt de bromes en ment per a l'arribada d'en Han i la Leia (He vist transports estrellats sobre els costats dels Devastadors de Mons que tenien millor aspecte, què li heu fet a la vella noia aquest cop?, vau comprar la vostra llicència de pilots a l'Escola d'Instrucció el Mynock Borratxo?), però llavors, mentre la parella baixava per la rampa d'entrada, va veure les seves cares.

No hi havia res de res de bon humor, alegria i fins i tot esperança en les seves expressions, només un aspecte sinistre i, sota la superfície, dolor. Han portava els seus pantalons, túnica i armilla de costum i portava el braç esquerre en un cabestrell. La Leia portava les seves vestidures Jedi marrons. Les dues mudes de roba semblaven arrugades i com si haguessin dormit amb elles.

Lando es va aclarir la gola per aconseguir-se un moment per pensar i allunyar el manierisme vocal de bon humor i broma que havia pretès emprar.

-M'alegro de veure-us -va dir llavors-. Tinc caf i menjar al menjador.

* * *

Mentre Han i Leia menjaven, lentament i amb prou feines sense assaborir el seu menjar, li van dir a Lando el que havia passat. Jacen era la figura central de gairebé tots els elements de la història.

Jacen donant suport a lleis per concentrar i empresonar als corellians de Coruscant. Jacen interrogant a una presonera fins que va morir, la filla d’en Boba Fett. Jacen creient que Han i Leia conspirarien contra la Tenel Ka i disparant com a càstig contra el Falcó... quan els seus propis pares, la seva germana i el seu cosí estaven a bord. Cakhmain i Meewalh, els guardaespatlles noghri de Leia, assassinats en aquell atac. No només assassinats, sinó incinerats, exterminats instantàniament fins que no va quedar res a enterrar.

Mentre el seu recompte dels successos continuava, Lando va negar amb el cap, gairebé poc disposat a creure el que estava sentint.

-Ho sento. He estat pendent de les holonotícies. Sabia de la seva promoció a cap de la Guàrdia de l'Aliança Galàctica, però tot això... No sé què dir.

Finalment Han va aixecar la vista del seu plat.

-Pots ajudar-nos a arreglar el Falcó?

Lando va assentir.

-Considera-ho fet. Aquest lloc és una vella estació de reparacions que jo, que nosaltres, vam aconseguir en una fusió corporativa. No és eficient per cobrir els costos, així que hem transferit a la majoria del personal a altres localitzacions i anem a tancar-la. Mantindré obert aquest moll de reparacions prou per fer que el Falcó estigui llest. Millor que nou. -Es va arronsar de nou-. Encara que portarà una mica de temps.

Han i Leia van intercanviar una mirada.

-També necessitarem un transport ràpid mentrestant -va dir la Leia-. Una cosa que pugui portar-nos a través de la zona d'exclusió corelliana si necessitem fer-ho. I una cosa que no cridi «Els Solo han tornat» cada vegada que es vegi.

-Us tinc coberts.

Van estar en silenci durant diversos moments.

-I com ho portes tu, Lando? -va preguntar llavors la Leia.

-No vull dir-vos-ho.

Això va aconseguir l'atenció d’en Han i la Leia.

-Per què? -va preguntar en Han.

-Perquè tot és bo.

La Leia se les hi va manegar per posar un petit somriure.

-Agraeixo que no vulguis fer-nos sentir pitjor vantant-te. Sabem que no és això el que vas a fer. Podríem necessitar algunes bones notícies. De veritat.

-Oh, bé, llavors. -Lando va deixar escapar un sospir-. Hauria de dir que tots els meus desitjos de quan era un home jove s'han fet realitat en gran part. Sóc ric. Puc viatjar a on vulgui i fer el que vulgui. Estic casat amb una dona intel·ligent i bella que no es preocupa per on sóc a cada segon de l'any. Puc visitar un antre de joc i perdre una fortuna i no acalorar-me. Tendra sap que en algun moment guanyaré una altra fortuna o una patent o un planeta i recuperaré les pèrdues. Armes Tendrando no és tan gran com ho va ser durant la Guerra Yuuzhan Vong i just després, però ho està fent bé en vendre a les forces de seguretat en el sector privat i ens hem diversificat. Estem bastant sanejats.

La Leia va arrufar les celles.

-Somnies gairebé... trist.

Lando va fer una pausa, buscant les paraules adequades.

-No... Però no hi ha risc en la meva vida. Els anys no són el que em farà fer-me vell, sinó estar assegut per aquí tenint èxit, sent popular i responsable. –Arrufà el gest-. Sabeu quant de temps ha passat des que un caçador de recompensa va anar darrere meu?

La Leia li va oferir un somriure feble.

-Per a nosaltres, no fa tant.

Lando es va posar dempeus.

-Vaig a mostrar-vos les vostres habitacions. Descanseu una mica. Ho arreglaré perquè portin aquí un transport adequat.

ZONA D'EXCLUSIÓ CORELLIANA, ÀNAKIN SOLO

Jacen estava assegut amb les cames creuades en la seva cabina, surant a un metre per sobre del terra, tranquil.

Per una vegada, estava totalment obert a la Força, deixant que fluís a través d'ell, sustentant-li, sostenint-lo en l'aire. Va deixar que la Força fes el que volgués, mostrant-li imatges, movent petites restes de pensaments i emocions a través d'ell... i durant tot aquest temps ell buscava, mirant com si la totalitat de la Força fos un oceà i ell volgués trobar una cara distant i familiar entre les seves ones i corrents.

La va trobar. Molt lluny, petita en la distància, però demostrablement encara viva... Lumiya.

I de cop i volta ella estava més a prop, molt més a prop. Va aparèixer davant la visió física d'ell també, a no més de dos metres d'ell. Semblava com si ella fos una cosa bidimensional que gairebé hagués estat en l'angle adequat per a la línia de visió d'ell, després de sobte es donés la volta i es tornés a plena vista.

Com havia fet en anys passats, portava pantalons foscos i una túnica vestit i sobre el seu cap portava el tocat embolicat. Una porció d'aquest ocultava el seu nas i la seva boca, acabant en un punt esmolat orientat cap al seu pit i dues porcions radiaven del seu front com si ocultés les banyes d'un devaronià, donant-li al seu cap una aparença estranyament triangular.

Estava estesa sobre el costat com si descansés en un sofà. No hi havia sofà a la vista. Flotava en l'aire com feia Jacen. El seu cap estava aixecat i els seus ulls estaven desenfocats. Els hi va portar un moment orientar-se cap a ell.

-Jacen?

La seva veu era distant, amb ressò com si estigués en una sala gran amb parets dures.

Durant un moment ell es va quedar sense pols. Hi havia conegut l'habilitat d'ella per projectar fantasmes de la Força realistes des de la seva llar, un asteroide carregat amb energia de la Força concentrada.

Però no havia imaginat que ella utilitzés la tècnica per a la simple comunicació. Ell li va envejar la tècnica.

Potser algun dia ella li mostrés com ho feia.

-Lumiya -va dir ell-. M'alegro de saber que has sobreviscut.

-Gràcies. -Ella va abaixar el cap de nou, com si el descansés en un coixí. Els seus moviments suggerien extenuació, fins i tot dolor-. M'estic curant. Aquí puc reunir les meves forces. El teu oncle em va fer mal.

-No obstant això no sones enfadada.

Ella va riure. El soroll era feble.

-Hi estic acostumada. Cada vegada que ens trobem, espero que ell em faci mal. Probablement seguirà fent-ho fins que jo mori... o fins que tu i jo hàgim guanyat i es vegi forçat a comprendre'ns.

-Estic en estat d'espera de moment, Lumiya. Esperant que les negociacions amb els corellians donin els seus fruits. Pensant on necessiten portar-me els meus estudis.

-Ah. -Ella va guardar silenci durant un llarg moment. Jacen va mirar la respiració d'ella. Semblava ser un esforç per a ella-. Has estat considerant el teu sacrifici. Sacrificar el que estimes. Estimar el que sacrifiques.

-Sí. M'estic tornant... més preparat.

-Bé. I has estat buscant un aprenent?

-Ben és el meu aprenent. Encara que vaig comprendre no fa gaire que puc sacrificar-lo si he de fer-ho.

-Ben és el teu aprenent Jedi. No el teu aprenent Sith.

-Encara no sóc un Sith complet i per tant no puc tenir un aprenent Sith.

El sospir d'ella va sonar exasperat.

-T’estàs quedant encallat. No saps si ell serà adequat per convertir-se en un aprenent Sith. El temps de descobrir-ho és ara, no quan et revelis. Has de posar-lo a prova.

-Ha tornat amb els seus pares i ells no volen que em vegi.

Lumiya es va quedar estesa allà, en silenci, sent de poca ajuda. El va mirar i va esperar.

-Així que... -va considerar ell-. He de separar a Ben d’en Luke i la Mara i posar-lo a prova.

Lumiya va assentir.

-Si ho desitja, jo coordinaré la prova. Però has de decidir quina serà.

-D'acord.

-I has de decidir què fer amb ell si falla.

-Sí.

-Si falla, el voldràs menys?

Jacen va fer una pausa abans de donar la seva resposta.

Va haver de mirar el més profund dels seus propis sentiments per imaginar què sentiria per Ben si el noi fallava.

-Crec... Inicialment no marcaria cap diferència. Però aviat ens separaríem.

-Així que si falla, ja no serà adequat per al teu sacrifici. Tingues això en ment.

-Ho faré.

Lumiya va girar de nou, allunyant-se d'ell, i va desaparèixer.

Següent