Sacrifici (II)

Anterior

CAPÍTOL 2

Si no els pots vèncer, divideix-los.

-Cal Omàs, Cap d'Estat, Aliança Galàctica.

OFICINA DEL CAP D'ESTAT, EDIFICI DEL SENAT, CORUSCANT

-No és exactament la nostra millor hora, almirall.

El Cap d'Estat Cal Omàs semblava un home molt més vell del que ho havia estat només uns quants mesos abans. Cha Niathal s'enorgullia de tenir una comprensió decent de les expressions facials i dels reveladors signes de fatiga i estrès humans. Omàs els tenia tots: bosses plenes de fluid sota els seus aquosos ulls blaus, un puntejat de vermell a la barbeta i una olor agre a caf quan ella s'acostava massa a ell.

Però principalment estava als ulls. Els ulls humans li deien tot el que ella necessitava saber. Quan mirava a Jacen Solo, ell era un model de confiança i bones formes... excepte pels seus ulls.

No hi havia signes de mala salut, però ell estava lluny de la façana glacialment calmada que presentava.

Ella podia veure els canvis en les pupil·les dels seus ulls foscos. Petits, gairebé imperceptibles: però les seves pupil·les es movien trèmulament, mostrant que alguna cosa li preocupava.

Era útil saber això.

-No vam perdre la batalla de Gilatter VIII -va dir ella-. Sigui el que sigui el que clami la Confederació.

-Tampoc la vam guanyar -va dir Omàs. Hi havia desenvolupat el costum de moure fulls de plastifí pel seu escriptori. No necessitava còpies físiques dels arxius, però semblava donar-li una mica de consol el fet de manejar-les, com si fossin l'última subjecció tangible que tenia sobre el seu propi govern-. Considerin això com un seguiment.

-Hem tingut el nostre seguiment -va dir en Jacen-. Sabem què va anar malament i per què vam caure en un parany.

-Dolentes dades d'intel·ligència -va dir Omàs-. Com a Jedi, no va sentir aquestes emboscades?

La Niathal va notar els tres ràpids parpelleigs d’en Jacen.

Ara hi havia poc afecte entre els dos homes. El comentari havia picat a Jacen per alguna raó, fins i tot si era massa llest per enganyar-se amb idees d’omnisciència.

-No som ni invencibles ni infal·libles -va dir suaument. Aquest moment era quan ell era més letal, quan sonava tranquil·lament raonable-. Vaig tenir dades d'intel·ligència poc fiables i això són inconvenients de l'ofici. El fet que sortíssim d'una peça és degut en gran part a les habilitats Jedi. Irònicament, a les habilitats dels meus pares i del meu oncle...

No et recordes de mi, Jacen. Ni de la flota.

-És massa modest, coronel Solo -va dir ella-. He sentit que va lluitar bastant remarcablement.

Jacen va deixar que el comentari passés sense una rèplica o un mig somriure avergonyit, era la seva resposta de costum. Omàs va prémer els controls de l’holopantalla col·locada a la paret de la seva oficina. Una imatge aèria d'un planeta es va resoldre en una vista d'una ciutat. Holovincles mostraven imatges 3D inserides d'explosions i fumejants gratacels.

-Ara tenim informes de lluites esclatant per Ripoblus.

-Per què? -va preguntar en Jacen-. Ningú al sistema Sepan té cap interès en la Confederació. No he tingut dades d'intel·ligència...

-No necessiten amor per cap de les causes -va dir la Niathal-. Hem arribat a la fase de «tot gratis». Quin millor moment que durant una guerra civil per ressuscitar les seves disputes amb Dimok? Com una baralla en una cantina. Una lluita esclata i de cop i volta tothom recorda que tenen venjances per cobrar-se.

-Hi haurà munts de conflictes més de «jo també». -Omàs va emetre un sospir-. I hem de preguntar-nos on tracem la línia.

Jacen semblava com si estigués estudiant el diagrama de la capital de Ripoblus. Niathal va jutjar que ell en realitat s'estava enfadant per l'abast limitat de les seves dades d'intel·ligència.

-Cap d'Estat, fins i tot l'Imperi mai se les hi va arreglar per aturar les guerres sepanes i estava preparat per prendre mesures més extremes que nosaltres -va dir ella-. Hauríem de resistir qualsevol pressió per veure'ns involucrats. Ens estem acostant perillosament a abastar massa.

Omàs va canviar l’holoimatge a una llista de la composició del Senat. Els noms de la majoria dels planetes membres estaven escrits en vermell, però alguns estaven en blau. Hi havia més noms blaus dels que ella recordava de l'última vegada que havia vist aquesta llista.

-Dos membres més es van independitzar ahir a la nit -va dir Omàs-. Les Lagon i Beris. Planetes menors, però fem els comptes. Mentre més planetes deixen l'AG, menys actius militars tinc per cridar i hi ha més actius militars que estan potencialment disponibles per a la Confederació.

Jacen era un mestre del menyspreu inexpressiu.

-Crec que puc arribar a aquesta conclusió, si.

-I encara creu en respondre amb la màxima força... dins de les fronteres dels tractats ètics.

-Sí.

-Llavors estem en una espiral descendent. -Omàs va caminar fins al centre de l'habitació i li va dirigir a la Niathal una mirada que ratllava en la súplica: Vinga, vostè és militar, sap que això és cert-. Abans o després, les secessions arribaran a un punt en el qual l'AG es convertirà en la resta, on la Confederació ens iguali o fins i tot ens superi en nombre. -Omàs va aixecar dos dits i va comptar amb ells teatralment-. Problema un: Serem superats en armes. Problema 2: On està la nostra legitimitat? Quina pau estaríem reforçant?

La Niathal va decidir deixar que Jacen respongués i va mantenir la seva pólvora seca. Omàs tenia unes raons excel·lents, però eren les raons d'un polític, no d'una cap de l'estat major. El seu treball en aquell moment era decidir com utilitzar la força per aconseguir els objectius de l’Omàs, no definir quins havien de ser aquests objectius.

Aquesta era una batalla per Jacen Solo. Ella va mirar.

-En aquest cas -va dir en Jacen, tan baixet que gairebé va ser un murmuri-, poden derrotar-nos sense fer un tret. Poden trencar-nos com un full de plastifí. Jo en diria una rendició.

-Jo en diria un joc de guerra del pitjor escenari. -Omàs va mirar de nou a la Niathal-. I vostè, almirall, sabrà quan hem arribat al punt crític militar.

La Niathal tenia dues estratègies: una amb totes les peces de l'AG que ella tenia en joc en el moment actual i una altra només amb les forces amb base a Coruscant. Tenia sentit treballar amb la base de l'últim si el suport s'estava caient a trossos. Va mirar a la llista de noms en vermell i les creixents etiquetes en blau mentre mantenia un ull en Jacen (als humans sempre els costava molt fer càlculs sobre on estaven mirant els Mon Calamari) i va comprendre que el buit no seria una línia recta. Si hi havia una erosió de l'Aliança, no seria una progressió ordenada. Seria un esfondrament sobtat.

-Aquest punt no ha arribat encara -va dir ella per fi-. L'hi faré saber tan aviat com comenci a posar-me nerviosa. Però puc dir-li que ja estem massa dispersos a causa de la geografia. Tenim múltiples fronts. Això no és bo.

-I si li retirem el suport als aliats, llavors magnifiquem el problema -va dir l’Omàs-. Canviaran de bàndol.

Jacen va inhalar inaudiblement.

-Això és pel que vaig advocar per atacar amb molta duresa i amb molta rapidesa en primer lloc.

Omàs va somriure, però sense humor.

-Ah, ja l'hi vaig dir. Em preguntava quant de temps passaria abans que arribéssim en aquesta fase.

-Cap Omàs, sé que la retrospectiva no ens porta ara enlloc, però també podríem ser honestos els uns amb els altres i reconèixer amb què podem contribuir cadascú.

La Niathal estava fent les seves maniobres depenent de les fases d’en Jacen. Primer ell havia estat un aliat útil. Després un instrument per fer que les decisions més dures fossin aprovades per l’Omàs.

Encara era bo per a l'Aliança, pensava ella, però últimament era més un polític que un soldat. El seu llenguatge havia canviat. Era menys directe, més circumspecte. Ella anhelava una xerrada simple.

Però ara no estava tenint cap davant d’en Jacen.

-Les meves fonts em diuen que els corellians més aviat no van poder reclutar als mandalorians -va dir ella-. Per alguna fosca raó, ells semblen estar-se mantenint neutrals. Llevat que tinguin alguna lobotomia col·lectiva. Jo dic a això interessant.

Omàs va mirar significativament a Jacen, amb les mans a les butxaques.

-Ens hem acostat a ells? Alguns dels nostres petits operatius a l'ombra ha signat alguna cosa amb ells? Van ser força útils durant l'última guerra, segons recordo.

Jacen va semblar serè, excepte per les seves pupil·les.

-No i sospito que no rebríem una resposta positiva.

-Per què? No em digui que han descobert el pacifisme després de mil·lennis de pillatge i destrucció. Són vàndals congènits. Els val qualsevol excusa per a una baralla per la qual puguin pagar-los.

Creus que no sé el que vas fer, Jacen. Niathal va fingir un simple interès. Però les notícies circulen per aquí. Vegem si fas això anant de cara.

Jacen estava completament immòbil excepte pel fet que entrellaçava els seus dits a la falda.

Semblava com un posat de meditació, completament estranya amb les seves vestidures negres de la Guàrdia de l'Aliança Galàctica.

-Està el petit assumpte que jo... vaig perdre a la filla d’en Boba Fett durant un interrogatori -va dir ell.

Justa.

-La va perdre. -Omàs va parpellejar unes quantes vegades-. Què vol dir exactament que la va perdre?

-Va morir quan jo l'estava interrogant. No tenia ni idea de qui era ella en aquell moment.

Omàs va semblar sorprès durant un moment però després va deixar escapar un involuntari «Hah!» De diversió estranyament horroritzada.

-I Fett sap això?

La cara d’en Jacen estava tan calmada i era tan impenetrable com la d'una estàtua.

-Ho sap ara.

-Llavors m'imagino que estarà mirant per sobre de la seva espatlla durant la resta de la seva vida, coronel.

Jacen va semblar com si no hagués pensat en això. Les seves bones formes van trontollar durant un segon mentre ell tornava a posar les seves mans enllaçades.

-Demanar-li un favor no seria el més intel·ligent, no.

La Niathal es va preguntar si Jacen finalment havia mossegat més del que podia mastegar. Els rumors havien arribat a les seves orelles i els rumors de la policia secreta d’en Jacen eren totalment diferents i una font molt més creïble que les murmuracions en els corredors de panell de fusta pleek del Senat.

Però no li convenia als seus plans fer que Jacen s'estavellés i cremés. I a ella no havia d’agradar-li la gent pel fet d’haver de treballar amb ells.

-He organitzat una trobada entre els ambaixadors de les Lagon i Beris i els cossos diplomàtics avui més tard -va dir l’Omàs-. Vegem si podem convèncer-los perquè tornin a la cleda. No vull començar una estampida.

-Quin és el seu problema? -va preguntar la Niathal.

-No estan disposats a comprometre tropes.

-Doni'ls una dispensa.

-I quina mena de missatge envia això a Corèllia? Això és fer marxa enrere. -Omàs semblava indignat-. Això és pel que vam anar a la guerra en primer lloc: el principi d'unir la capacitat defensiva per a l'Aliança.

-Les Lagon i Beris contribueixen entre els dos amb vint mil soldats, com a molt. Els beneficis diplomàtics em semblen que tenen més pes que el principi i l'ús que poguessin tenir. -El pitjor del món, va decidir la Niathal, era un polític que descobria els principis escrupolosos a meitat del joc-. Estan mal entrenats i pobrament equipats, així que no crec que jo trobi a faltar la seva contribució militar a l'AG.

Jacen va sortir de la seva cadira i es va posar dempeus, deixant clar que es dirigia cap a la porta.

-Bé, almenys hi ha algunes notícies positives en el front de l'antiterrorisme. És el segon mes consecutiu en què puja la presa d'armes. Estem tancant les seves rutes de proveïment.

-Està segur que estan tots motivats políticament i no són només criminals? -va preguntar Omàs.

-Si li disparés un d'ells -va dir en Jacen-, li importaria aquesta petita distinció? El crim ordinari i el terror tendeixen a convertir-se en companys de llit abans o després. I pregunti-li a la Força de Seguretat de Coruscant per les seves últimes estadístiques de crims amb violència. Tot s'està tranquil·litzant.

Ell els va dirigir a tots dos un assentiment de cap educat i va marxar. Omàs va veure les portes tancar-se darrere seu i després es va moure cap a la finestra principal que dominava la plaça per mirar a fora en calculat silenci.

-A què hem arribat, almirall, quan el meu primer pensament en sentir que el coronel Solo mata una presonera és que ara ell podria tenir enemics prou grans com per a mantenir-lo lluny de la meva esquena?

Era una admissió extremadament franca.

-Només és humà -va dir ella.

Omàs no va veure l'altre costat d'aquesta moneda verbal.

-És un indici d'allò en el que tots ens hem convertit, que el meu cercle intern de consellers no sigui el secretari de seguretat o justícia, o fins i tot diplomàtics, sinó la cap de l'estat major i el cap de la policia secreta. -Omàs va començar el seu passeig ritual al voltant de l'oficina, deixant un rastre feble de petjades durant poc temps en la pàl·lida catifa blava flonja -. Penso en això, ja ho sap. Em va preguntar com un coronel s'eleva fins a tenir tanta influència i realment no sé si vaig deixar que passés perquè és un Jedi o perquè és de la GAG.

La Niathal va pensar que era intel·ligent per part de l’Omàs mantenir la discussió real només amb un grapat de gent a la qual es podia confiar i que no canviessin la seva aliança cap a Corèllia. No hi havia manera de dir el mateix d'alguns senadors.

-En aquests temps insegurs, cal. Podem convocar tots els comitès d'emergència que vulguem, però conduir la guerra és un assumpte de molt pocs. La guerra més enllà de les nostres fronteres i la guerra dins d'elles.

-Creu que encara tenim una guerra dins?

-Suficients coruscantins creuen que si. No hi ha una cosa com «només» mil morts en atacs terroristes. Perdi una nau amb milers d'éssers de tripulació i els civils diuen que és una pena, això és per al que es van enrolar. Perdi a uns quants civils i és una tragèdia planetària. -La GAG havia aixafat a la majoria de les xarxes terroristes en qüestió de mesos: eren molt eficients en seguir les fons i establir vincles. Però encara estaven actius i destrossant ara portes diferents: les dels bothans, els simpatitzants de la Confederació i d'unes quantes persones que simplement «trencaven la pau» mentre els poders d'emergència estaven inactius-. És tan vàlid tractar amb la por del terrorisme com amb la realitat.

Omàs es va aturar per intentar mirar-la als ulls.

-Almirall, vostè em sembla una oficial criada a les tradicions de la decència. De l'honor. Del govern de la llei. Això surt per la finestra massa sovint durant els temps difícils.

-M’adhereixo al que he de fer i estic agraïda per no haver d’involucrar-me en els assumptes de la GAG.

Omàs va semblar notar l'ambivalència.

-Nominalment, la GAG està sota el seu comandament.

Nominalment...

-Sent que el coronel Solo s'està excedint dels seus límits, que havia d'aplicar-los una mica més emfàticament.

-Estic preocupat pels seus procediments d'operació amb els sospitosos, ho admeto.

-Què vol? Que jo admeti que també estic preocupada?

-Ho està?

-A vegades.

Les celles de l’Omàs es van aixecar una dècima de segon d'esperança.

-Agraeixo que no sigui fàcil refrenar a un oficial que tranquil·litza tant al públic.

-Tots necessitem herois en moments difícils, fins i tot si no necessitem la seva protecció tant com creiem.

-I tant. Pel que fa a totes les murmuracions, crec que el Consell Jedi valora en secret veure a un de la seva pròpia classe adorat per la seva aproximació de dos punys i muscular per mantenir la pau. Això dissipa la imatge d'ells sent místics passius que han perdut el contacte amb la crua realitat.

-L’èxit és fill de tot el món. El fracàs és orfe.

Omàs va somriure tristament.

-Bé, o ell ens guanyarà la guerra... o ens farà caure a nosaltres. -Va tornar al seu escriptori de superfície polida, semblant d'alguna manera encongir-se quan es va asseure darrere seu ara. El petit atuell de brònzium que contenia una única flor kibo porpra va fer que l'escriptori semblés molt més vast i buit-. Els herois tenen el costum de fer això. A nosaltres. Ens farà caure a nosaltres.

I els polítics tenien el costum de mostrar dubtes i idees que es colaven en el teu subconscient.

La Niathal va notar la subtil advertència de l’Omàs i gairebé va començar a explicar que ella ja tenia el grau de paranoia requerida per a una carrera més política, però ell probablement ja sabia això a hores d'ara. Si no ho sabia, ella estava cometent un error.

-Ho tindré en ment -va dir ella.

Omàs era un consumat home d'estat que havia sobreviscut a atemptats contra la seva vida i la seva carrera diverses vegades. Entendria tota la conversa que estava implícita en aquesta frase: que ella sabia que Jacen era un canó perdut, que sabia que ell era enorme i esglaiadorament ambiciós i que sabia que podria trobar-se eliminada per ell si no anava amb compte. I que sabia que Omàs era conscient que tenia els ulls posats en el seu treball i que ell podria fer més fàcil l'ascensió d'ella un dia si ella treballava amb ell en comptes de Jacen Solo.

A nosaltres. El codi polític era una manera molt econòmica d'impartir informació delicada sense utilitzar en realitat paraules incriminatòries. Estalviava molt de temps i problemes.

La Niathal es va prendre el silenci com una indicació que la reunió havia acabat. Mentre les portes es tancaven darrere d'ella, es va tornar per mirar a l’Omàs. La seva última imatge va ser la d'un home que va tancar els ulls durant un segon com si estigués completament exhaust.

Tornarà a gallejar al Senat en un parell d'hores com si tot estigués sota control. Realment vull una feina així?

Encara pensava que la volia.

Va dinar en un dels molts bars del Senat.

Sempre hi havia com a mínim un caf o un restaurant obert a qualsevol hora del dia o de la nit, alguns d'ells relaxats, alguns formals, tots ells planters de xafarderies, debats i de tractes. Més assumptes del govern tenien lloc en aquests llocs dels que mai transpiraren a la cambra del Senat.

També eren llocs relativament segurs per parlar amb éssers que podrien atreure l'atenció si ella es reunia amb ells al club d'oficials. Ocultar-se a plena vista funcionava remarcablement bé ara i ningú es va adonar gaire que ella resultava estar prenent un aperitiu a la mateixa taula que un gossam anomenat Gefal Keb, un empleat civil superior al departament de protecció pública. Les seves veus s'apagaven en les converses generals.

Es referien a Jacen com a Noi Nou i a la GAG com a Club. Omàs es va convertir, inevitablement, en el Cap. Era poc original, però per a les oïdes acostumades a escoltar noms a l'altra punta de l'habitació, no atreia l'atenció.

-Està el Noi Nou sota alguna amenaça dels nostres esvalotadors amics de Keldabe? -va preguntar ella.

-Ni una paraula ha sortit d'allà. -Keb tenia una manera de captar lentament tot el que hi havia al seu voltant, en els 360 graus-. Però si estiguessin planejant alguna cosa, no l'hi dirien a l’FSC. Les notícies és que Shevu també està seriosament enfadat per la seva manera de fer les coses.

-Shevu és molt del vell estil sobre el fet de perdre presoners. Algú més al Club està descontent amb la direcció?

-Estranyament, no. La disposició del Noi Nou a liderar des de primera línia engendra lleialtat, ho admeto.

-A qui està espiant ara?

-No és a tu, fins on puc dir. Em sorprendria molt si no estigués fent-li una ullada sense autorització al Cap, però no tinc proves encara. Els del Club són bons cobrint els seus rastres, com és d'esperar.

-Hi ha alguna cosa més del que hagi de ser conscient?

-Assumptes menors d'adquisició, però això no té res a veure amb el Noi Nou.

-Com de menors?

-Queixes en l'embolic sobre equipament subestàndard i dificultats d'escassetat en el moment. Podries voler expulsar a uns quants dels que porten les dades abans que es converteixi en un problema.

-Faré que algú ho miri. -Això mantindria a Jacen ocupat. Ell es preocupava pel benestar de les tropes-. Els assumptes com l'equipament semblen ser el que colpegen més la moral.

Va ser una conversa breu, dos éssers del personal de l'AG que tenien totes les raons per intercanviar unes quantes paraules. Ningú es va adonar de res. La Comandant Suprema i un empleat superior de la seguretat domèstica parlaven tot el temps.

Ningú sabia que qui estaven dirigint la guerra no s'atrevien a donar-se l'esquena els uns als altres.

Això era la política. L’almirall Cha Niathal estava determinada a acostumar-s'hi.

SISTEMA ESTEL·LAR MZX32905, PROP DE BIMMIEL

Hi havia una presència seguint-la i la Lumiya podia assenyalar-la com una balisa fins i tot en aquesta distància.

Igual que podia l'esfera de meditació.

Trencada, va dir la nau.

En el fons de la seva ment, la presència es va manifestar com una massa trencada i punxeguda de vidre blanc i negre. Si es concentrava prou, es resolia en tota una gerra de nou, però les esquerdes encara eren visibles.

-Està trencada, per descomptat -va dir la Lumiya-. Què fem? Li permetem que ens hi arribi? O veiem com de bona caçadora que és?

L'esfera de meditació es va sentir alegre. La suau flama vermella que semblava incrustada en les seves mampares es va fer més brillant i més daurada i la Lumiya va sentir que la inundava un sentit de l'humor conspirador. La nau s'ho està passant d'allò més bé. Per descomptat: havia estat adormida a Ziost durant incomptables anys, una cosa conscient esperant un propòsit i una interacció.

Res en la galàxia gaudia estant sol, ja fos de carn o de metall.

Lumiya es va tirar enrere sobre els talons, encara una mica desorientada per una cabina que no embolicava al seu voltant. No ho sentia com una extensió del seu cos com ho feia una caça estel·lar. En lloc de pantalles i controls pulcrament organitzats dins del seu abast, no hi havia res excepte superfícies austeres, granulades i semblants a roca a les quals apareixien imatges i després desapareixien de nou.

La mampara de la nau li va mostrar un patró de llums. Una petita nau igualava el seu curs a una distància de cinc mil quilòmetres. El cinturó d'asteroides on s'ocultava la seva base va aparèixer com una ruixada d'estrelles sobre un sòl blau fosc, com si s'hagués obert un forat a la mampara, i ella gairebé va esperar sentir l'aire escapant mentre el buit de més enllà la reclamava.

-Hora de saltar –va dir ella.

Va sentir com si l'esfera de meditació prengués aire profundament i es llancés cap endavant. No hi havia inèrcia, ni cap sensació de moviment i, però, la Lumiya estava segura que el seu estómac va saltar i el seu cap va girar amb l'acceleració. La pantalla de seguiment havia desaparegut. Estava mirant a les llums allargades de les estrelles i després al vellut negre, sense il·luminar excepte per aleatòries flames com agulles. Ella va poder veure més enllà de la nau. Era com si aquesta no hi fos. Ella sabia on era. Podia sentir la nau que la perseguia disminuint fins al no-res darrere d'ella i el transpariacer tornant-se a trencar en caos.

Durant un moment, va sentir pànic.

Durant un moment, estava en un caça TIE al qual li havien donat, lluitant per la seva vida: trencada, encertada pels trets d’en Luke Skywalker, segura que moriria.

Instantàniament les mampares es van tornar de nou pedra tosca d'un vermell ardent. Ella va tornar al present.

Estàs fora de perill, va dir la nau.

Gairebé se sentia culpable d'alarmar-se. Ella volia tranquil·litzar-se: És només un record, va pensar, res pel qual t’hagis de preocupar. I ell va semblar tranquil·litzat. Ningú, res, s'havia preocupat pel seu benestar des de feia molt de temps, no des que havia estat una imperial que estava entrenant. El breu afecte d’en Luke Skywalker no comptava.

La perseguidora trencada també ha saltat, va dir la nau.

-Intenta no allunyar-te gaire. –La Lumiya va buscar en el seu interior penediment i solitud i no en va trobar cap. Encara era bo trobar una sensació d'afinitat amb una altra intel·ligència-. No volem que ens perdi.

Encara ens segueix, va dir la nau.

-Què opines del teu últim pilot? -va preguntar la Lumiya.

No és com nosaltres.

-No és material Sith, llavors.

No. La nau sabia que Ben no era adequat per a ser l'aprenent d’en Jacen. És menys com nosaltres que la que ens segueix.

L'esfera de meditació va sortir de l’hiperespai i va mantenir una velocitat convincent cap a l'asteroide. Lumiya li va donar una imatge mental perquè marqués el temps fins que la pilot a la seva cua els localitzés de nou i llavors li va mostrar el seu hàbitat a l’asteroide.

Es van preparar per atracar, Lumiya i la nau, d'alguna manera sent una ment durant breus moments. Ben havia demostrat que no era l'aprenent adequat per a Jacen. Malgrat tot el seu coratge ferotge a Ziost, el noi encara hi havia sucumbit a la urgència sentimental Jedi i havia arriscat la seva vida per rescatar aquella nena. No tenia aquesta severitat cruel que un Sith necessitava. Però almenys havia fet alguna cosa bé: sense ell, ella no tindria aquesta estranya nau.

Aquesta seria instrumental en el futur d’en Jacen. Ella ho podia veure en la Força. D'alguna manera el seu propi futur no estava unit al de la nau, però ella la cuidaria fins que arribés el moment de renunciar al seu control.

Ben. Ella no tenia res en contra del noi, però ell era ara simplement un excedent per a les necessitats.

És ell, però? És ell a qui ha de matar Jacen?

Potser la Força havia salvat a Ben de l'última estratagema d'ella per una raó. Potser era el seu destí és ajudar al seu Mestre en sacrificar la seva vida i per tant no li corresponia a la Lumiya arrabassar-la-hi.

No sé què ha de fer Jacen. Simplement no ho sé. No puc veure el pont que ha de creuar per convertir-se en el Senyor Sith que està destinat a ser.

Creia Jacen que ella no tenia més respostes en aquesta pregunta que ell?

Ella ho dubtava.

Ell havia d’immortalitzar el seu amor: matar-lo, destruir el que més estimava.

Mentre l'esfera de meditació lliscava a la badia d'atracada del seu hàbitat, Lumiya va pensar en el que Jacen Solo estimava i no podia suportar perdre, el sacrifici que li portaria més enllà del món mundà i cap a la grandesa. La seva germana, Jaina? No, ell ja havia intentat sotmetre-la a un consell de guerra. Els seus pares? Hi havia ordenat el seu arrest. Però el càstig era una cosa i matar una altra completament diferent.

Llar, va dir la nau. Puc defensar-te contra la que ens segueix.

-Gràcies. –La Lumiya va ser presa per sorpresa-. No és necessari. Deixa que l'altra nau aterri.

Seria Ben Skywalker? El noi era el més proper que la Lumiya havia vist a algú que Jacen estimés. Ell volia que Ben tingués èxit. Ignorava les debilitats del noi.

Luke Skywalker? No, a Jacen no li importava gens Luke i potser fins i tot el menyspreava. Mara? Ella podia ser l'última persona que donés suport a Jacen, però ell tenia menys sentiments per ella que pels seus propis pares. Ben, llavors. Era gairebé amb certesa Ben.

O... potser no era una persona. Potser havia de matar a una organització o alguna cosa abstracte. Potser no havia de matar res de res. Lumiya va lluitar amb la impaciència. Fora com fos el que pogués ser el destí d’en Jacen, qualsevol que fos l'acte que marcaria un punt d’inflexió que hagués de fer, seria aviat. Ella gairebé podia sentir el teixit de la Força anticipant-se. I potser... seré jo a qui mati.

Però ella era Sith i qualsevol Sith esperaria això del seu pupil. Era un preu que havia d'estar preparada per pagar.

Molt trencada, va dir la nau, traient-la de seus pensaments. Lumiya es va aixecar i es va quedar dreta davant de la mampara. La brillant pedra tosca es va fer més prima fins tornar-se transparent, però no era una il·lusió visual. La mampara es va obrir a l'atmosfera i una rampa es va formar de la carcassa de la nau. Quan la Lumiya va baixar fins a l'àrea de l'hangar, una vella nau d'assalt Conqueridor estava entrant per l'escotilla. No hi havia vist una de les naus d'estrelles de vuit puntes en molt de temps.

L’escotilla es va obrir i algú va emergir, parcialment embolicada en una capa però amb una distintiva coixesa.

-Assumeixes els teus riscos, ballarina. –La Lumiya estava començant a trobar a l’Alema Rar una responsabilitat-. Podria haver-te disparat.

La twi'lek va apartar la capa de la seva cara i va inclinar el cap. Era la posi practicada d'una dona que ha passat tant de temps de la seva vida sent coqueta que s'havia tornat un costum inconscient. Havia estat acostumada a l'atenció dels homes i encara es comportava com si la mereixés, fins i tot si no hi havia homes al seu voltant i fins i tot si la seva aparença havia estat arruïnada per les ferides de sabre làser. El monyó tallat del seu lekku li donava una aparença de còmic grotesc.

Però l’Alema no s'estava rient gens per l'assumpte. Estava, com ho havia expressat la nau, trencada. Aquesta era una criatura danyada i venjativa que volia atacar i la Lumiya no tenia paciència amb la falta de disciplina. Alema també estava boja i una Jedi Fosca amb aquests problemes era una complicació molt perillosa.

-Però no ho vas fer. -Els ulls de la twi'lek van anar cap a l'esfera de meditació-. Trobem aquesta nau interessant.

-Vaig pensar que podries fer-ho. –La Lumiya va indicar les portes que portaven a les seves habitacions. Llar no era la paraula-. Veient que ets aquí, també podries entrar.

Alema va rondar al voltant de la nau, mirant-la des de tots els angles, clarament fascinada.

-Pensa -va dir-. Aquesta nau pensa.

-Pensar és útil. Intenta-ho alguna vegada. –La Lumiya sabia que havia de gestionar a una boja amb més cura, però avui anava curta de tolerància. Es va esforçar per sentir el que la nau podria estar dient-li, però tot el que va poder detectar era la seva vigilància, els seus sensors prenent-se un interès recelós en l’Alema. Probablement podia assaborir la foscor en ella-. Què et porta aquí?

-Hem estat seguint l’Ànakin Solo. Hem considerat l'actitud d’en Jacen Solo cap als seus pares i vam pensar que podríem accedir a Han i Leia Solo en treballar amb Jacen.

Alema va posar una mà afectuosa sobre l'esfera de meditació i la Lumiya va sentir un encongiment i llavors d'alguna manera es va suavitzar. La nau sabia que l’Alema estava danyada. El seu deure era ajudar, tenir cura del seu pilot. Aquesta tendència semblava tornar-se estranyament compassiu envers aquells que necessitaven ajuda.

Lumiya va sospirar per si mateixa. Això era l'últim que necessitava: una nau Sith que sentia pena per una prostituta twi'lek boja. Va enviar a la nau una imatge clara de l’Alema, amb la cara retorçada per la ràbia psicòtica, estavellant l'esfera contra una muntanya dentada. La nau va agafar la idea a l'instant.

Alema es va retirar com si cremés.

-Seria útil per a tots nosaltres -va dir acuradament la Lumiya- que evitessis creuar-te en el camí d’en Jacen Solo en aquest moment. Hi ha una guerra en marxa, ja saps...

-Nosaltres tenim la nostra tasca i vosaltres teniu la vostra. La nostra és obtenir Equilibri pel que els Solo ens van fer. La Leia encara estarà intentant portar al seu preciós fill de tornada a la llum i això vol dir que ell segueix sent un bon esquer per als nostres propòsits.

-Deixa'm expressar-ho d'una altra manera -va dir amablement la Lumiya, dirigint-se cap a les portes-. Interposa’t en el meu camí i et mataré.

Alema li va dirigir un curiós somriure tort però es va permetre ser conduïda cap a la residència.

-Saps amb qui estàs tractant? -va preguntar l’Alema.

Lumiya va tornar a examinar la presència de l’Alema.

La va sentir com trossos de vidre trencat a la boca, tan estranya com qualsevol altre ésser amb el qual s'hagués trobat alguna vegada. Hi havia estat abans en ments de bojos, però mai en la d'una Jedi i mai en una tan enganyada. Gairebé feia por. Era la sensació del nosaltres la que era més pertorbadora. Va trobar difícil triar el seu camí entre els elements de la ment del rusc i els fragments de la personalitat d'un ésser.

-Sí, ho sé -va dir la Lumiya-. I encara et mataré si deixes que aquesta disputa arruïni estratègies més grans. Hi haurà temps perquè et cobris la teva venjança més tard. Interfereix amb els meus plans i jo mateixa mataré els Solo i llavors mai tindràs el teu Equilibri. -Lumiya va baixar la veu fins a un suau murmuri-. I saps que puc fer-ho, oi?

Semblant impertorbable, Alema va mirar a les habitacions de la Lumiya. Estaven escassament decorades ara perquè ella s'havia emportat la majoria de les seves possessions necessàries de tornada al pis franc de Coruscant, o l'última direcció, en tot cas, excepte per l'equipament duplicat que guardava per al manteniment de les seves pròtesis cibernètiques i el més essencial per a una breu estada. Alema tenia l'expressió d'algú que examina un apartament i decideix si comprar-lo o no.

-No, no pots quedar aquí -va dir la Lumiya.

La telepatia estava més enllà del seu abast, però coneixia una mirada de propietat quan la veia.

Tenia sentit fer-li una ullada a l’Alema: estava tan fixa i era tan imprudent que podria, només podria, introduir una hidroclau en els plans i això no era una cosa que la Lumiya estigués preparada per arriscar. Les apostes eren massa altes i el moment massa proper.

Si tingués una mica de sentit comú, la mataria ara abans que es converteixi en un problema massa gran. Però...

Alema encara tenia les seves utilitats, fins que la seva bogeria es tornés massa incontrolable.

-Entens la venjança -va dir l’Alema. Es va col·locar en un sofà, amb un braç sospitosament flàccid, i un arrufament de celles petulant va elevar les celles durant un moment-. Luke Skywalker va destruir la teva vida. També et va deixar plena de cicatrius.

-Oh, em va deixar molt més que plena de cicatrius.

Lumiya va apartar el vel de la cara i va deixar que l’Alema veiés el dany de la seva mandíbula. Llavors va col·locar una bota damunt d'una cadira, va treure una vibrodaga i la va clavar a la cuixa. Hi va haver un soroll metàl·lic com de raspar. L'expressió de l’Alema estava adequadament sorpresa.

-En realitat sóc més màquina que orgànica -va continuar la Lumiya-. Hi ha un punt, crec, en el qual una dona deixa de ser humana amb implants cibernètics i es converteix en una màquina amb parts orgàniques. Crec que he passat aquesta frontera. I saps què? No estic infeliç amb això.

-Vols castigar al Luke, com nosaltres volem castigar la Leia.

Lumiya es va inclinar sobre l’Alema i la va agafar pel coll del vestit, tirant de la seva cara fins acostar-la tant que no pogués apartar la mirada.

-Luke també sembla pensar això, una cosa que trobo sorprenentment arrogant. -Era això una mica de por en els ulls de l’Alema? A vegades era interessant fer-se una mateixa la boja-. La galàxia gira al seu voltant, creu ell, però molts homes pensen així. No, no trobo a faltar la meva bellesa, ximpleta, perquè s'hauria esvaït a hores d'ara de totes maneres. Una vegada que vaig entendre que les ferides m’alliberaven de preocupar-me sobre aquestes trivialitats, vaig comprendre que tenia una tasca que només jo podia complir. -Es va aferrar amb més força a la tela lleugera de la gola de l’Alema-. I aquesta tasca és a prop de completar-se, així que si em fas fracassar d'alguna manera, em tornaré molt concentrada en tu. Ho entens?

Durant un moment, Alema va perdre aquella expressió estranyament dement i va semblar com una persona corda normal que temia per la seva vida. Lumiya no estava segura de quin aspecte tenia ella mateixa en aquell moment, però semblava funcionar.

-Nosaltres... Respectem els teus desitjos -va dir imperiosament l’Alema.

Lumiya va decidir no donar-li un revés, però va requerir un esforç. No tenia temps per aquesta ximpleria.

-Fes-te un favor -va dir ella i va deixar que el coll del vestit de l’Alema es llisqués de la seva adherència amb un xiuxiueig de tela diàfana sobre els seus guants-. Pregunta't què tens contra la Leia Solo a part del fet que et va fer lletja. Si no hi ha res més enllà d'això, llavors la cerca d'Equilibri és una pèrdua de temps.

Alema va parpellejar com si l'haguessin bufetejat.

Potser era la primera vegada que algú havia utilitzat la paraula lletja amb ella. No ho era. No ho era en cap cas.

En una galàxia de formes de vida vastament diverses, Lumiya havia deixat de ser capaç de jutjar l'atractiu, o fins i tot de voler fer-ho. Era fascinant com els que havien estat bells s'enfrontaven molt pitjor que els mortals inferiors quan l'edat i desfiguració els sobrepassaven... Era tot una il·lusió. Els milions d'espècies en la galàxia no podien posar-se d'acord en què constituïa la bellesa, de totes maneres.

Però Alema semblava com si estigués pensant en això.

-Encara volem ajudar-te a aconseguir el teu objectiu.

-Bé -va dir la Lumiya. La manera en què l’Alema utilitzava el nosaltres li corcava la paciència per alguna raó. Sabia que eren les restes d'una ment rusc dels seus dies d’Unida, però la irritava-. Perquè si fer-li mal a la Leia és el que més vols, deixar que Jacen continuï amb el que està fent li farà molt més mal que altra cosa.

-Vols fer-li mal a la Leia?

-Ella no m'ha fet res a mi. No tinc sentiments ni en un sentit ni en un altre. Podria haver alguna cosa que pots fer per ajudar-me, quelcom que fas millor que ningú. -Apel·la a la seva vanitat. És prou gran-. Vigila a Jacen per mi. Observació encoberta.

-Ho farem, però, no pots localitzar-lo en el moment que vulguis?

-No amb suficient precisió. -Lumiya no tenia l'habilitat Sith completa de veure totes les peces del joc, cada element de la batalla. Això era per un Mestre Sith complet. Però no necessitava revelar que tenia menys poders dels que l’Alema pogués pensar-. No tinc temps per registrar tots els seus moviments, però per la seva pròpia seguretat, necessito saber exactament on està en tot moment, especialment quan deixa Coruscant. Creus que pots fer-ho? És un treball tediós, però necessari.

-Podem fer-ho.

-I perd el Conqueridor. Et trobaré una nau menys sospitosa.

-L’esfera taronja?

-No. -Alema semblava sentir-se atreta per la nau Sith. Potser era perquè podia comunicar-se amb ella: una vegada que la Lumiya va penetrar en el caos punyent de la seva ment, hi havia una sensació d'aïllament en la twi'lek que li va fer retrocedir -. Una cosa més apropiada. I cobreix el teu rastre quan te’n vagis. No portis a ningú de tornada a aquest asteroide.

-La nostra especialitat és la vigilància i l'assassinat -va dir rígidament l’Alema-. No som una aficionada.

Lumiya la va portar pels ventosos passatges plens de cel·les de l'asteroide i la va portar a l'accés d'emergència (fins i tot en l'espai, pensava en ella com la porta del darrere) on unes quantes naus petites estaven sense ús. Un cop havia tingut una flota de batalla, però l'havia perdut feia molt en la Guerra Yuuzhan Vong. Les seves necessitats ara eren diferents en tot cas. Necessitava ser furtiva, no poder de foc.

-Aquí la tens.

Li va assenyalar una llançadora decididament atrotinada, de la classe que els correus de prioritat utilitzaven per transportar enviaments urgents entre planetes. Tenia quinze metres de llarg i un terç d'això s'havia lliurat ara a un hipermotor i armament discret. Una llançadora de correu necessitava ser ràpida i capaç de defensar-se contra la pirateria però aquesta tenia considerablement molt més que les especificacions estàndard. Lumiya va esperar que l’Alema es queixés d'ella.

-No cridarem l'atenció en això -va dir la twi'lek, aparentment satisfeta.

-Pots canviar el transponedor d'identificació i el panell de lliurament a qualsevol d'entre un centenar companyies de correus. -Aquesta configuració era en realitat estàndard, però la Lumiya li havia afegit unes quantes companyies falses i impossibles de seguir com a bona mesura-. No és luxosa, però fa la feina.

Alema va aixecar l'escotilla. Aquesta es va apartar de la carcassa per formar una marquesina. Ella va mirar dins.

-Ens ho va arrabassar tot. -La seva veu estava esmorteïda per l'escotilla. Llavors va sortir de nou-. Estem sola. Ella ens ha fet solitària.

Oh, dóna'm forces, està divagant de nou.

-Qui ho va fer?

-Leia Solo. Ella ens va arrabassar el nostre lekku i per tant no podem comunicar-nos completament amb d'altres. També va causar la destrucció del nostre niu. I ens va arrabassar el que atreia a altres fins nosaltres, la nostra bellesa. -Alema havia estat pensant, llavors: havia reflexionat sobre el desafiament de la Lumiya i havia descobert què l’impulsava realment-. Estem sola i mai podrem tocar el món d'una manera apropiada una altra vegada.

Lumiya havia estat entrenada per no baixar mai la guàrdia i la pena no era una cosa que estigués acostumada a sentir. No sentia exactament pena per l’Alema, però va tenir una espurna sobtada i dolorosa de la seva pèrdua i això havia d'haver estat particularment agonitzant per a una twi'lek. Sense tots dos lekku intactes, ella tindria dificultats per comunicar-se amb altres de la seva espècie i sentir plaer, fins i tot estimant a algú. Les cues cerebrals eren part del seu sistema nerviós. I quant estava ara més necessitada d'intimitat després de ser part d'un niu íntim de kílliks?

Alema tenia les seves raons per voler venjança, llavors. Lumiya va anar amb compte de no deixar que aquest breu flux de pena la fes començar a pensar en la normalitat que també ella havia perdut.

-Ho sento -va dir la Lumiya i ho deia de debò-. Ara utilitza això per seguir concentrada i per esperar el teu moment.

Alema va mirar la llançadora de correu i va semblar estar completament en un altre lloc. Llavors va mirar cap avall a la coberta de l'hangar i va començar a tentinejar una mica com si escoltés música. Va aixecar un braç (l'altre penjava flàccid, paralitzat pel sabre làser d’en Luke Skywalker) i va semblar repassar els moviments d'un ball, girant lentament i amb dificultat sobre el seu peu amputat.

Durant un moment la Lumiya va pensar que era una de les seves simulacions. Llavors va comprendre que era bastant genuí: Alema estava recordant el seu passat i el que ja no podia fer.

-Érem una ballarina -va dir tristament, però estava parlant per a si mateixa-. Ens encantava ballar.

Lumiya va intentar pensar en totes les coses que una vegada li havien encantat, en els dies anteriors al fet que entrés al servei imperial i no va recordar cap d'elles.

-Posa't en marxa, ballarina -va dir-. Pots començar per seguir l'Ànakin Solo.

El passat no importava, no importava res d'ell. Només hi havia el futur.

BAR DE ZUMOVITA SANVIA, CORUSCANT

Mara va girar els sediments de suc de poma terrosa i flor de rosada del seu got i va beure a disgust mentre Kyp Durron mirava. Clarament ell tenia alguna cosa a dir que no volia presentar a la Sala del Consell Jedi... o davant d’en Luke.

I Ben encara no havia trucat. L’Ànakin Solo hi havia tornat a Coruscant dos dies abans i no hi havia ni rastre d’en Ben. D'alguna manera, ella havia esperat que ell hagués trobat el seu camí fins a Jacen encara que no se sentia molt comunicatiu. Sentir simplement que ell era viu i il·lès no era suficient.

Ell era el seu nen petit. No li importava quantes Centràlies pogués desactivar. Era el seu nen i ella no podia suportar-ho. A vegades, quan ella mirava les seves vides a través dels ulls d'una mare normal durant un breu moment, estava horroritzada.

-Si no et conegués tan bé -va dir en Kyp-, pensaria que m’estaves evitant. A tot el Consell Jedi, en realitat.

-Només estava ocupada. Però tu em vas cridar per una raó i no era per augmentar el meu nivell d'antioxidants.

-Bé, potser només sóc observador, però tenim a un Jedi fora de control solt. Potser el Consell pugui ajudar-te amb això. Ja saps, combinar esforços amb els Jedi més experimentats de la galàxia?

-Què passa si dic que Luke i jo podem manejar-ho per nosaltres mateixos?

-Oh, assumptes de família...

-Això. I el fet que no tot el Consell està en el mateix bàndol, així que no volem provocar una divisió -va dir la Mara.

-Estant allà...

-... Fent això. Posa't en el lloc d’en Corran. Et sentiries còmode ajudant al noi agressiu de la policia de l'AG després del que ha estat fent als corellians i fins i tot als seus propis pares? És millor netejar els draps bruts de la nostra pròpia família.

-Estic sorprès que Luke hagi tolerat a Jacen durant tot aquest temps -va comentar en Kyp-. No estava fent broma enterament quan vaig dir que hauríem de convertir a Jacen en un Mestre. La gent tendeix a deixar de llançar pedres quan estan dins de la tenda de campanya.

-Crec que ara podria no ser el millor moment.

-Està avergonyit Luke per tenir problemes dins de la seva pròpia família?

La Mara gairebé va respondre impulsivament que ella havia evitat que Luke actués més d'una vegada i ara es penedia amargament, però això no era completament veritat.

-Si jo et dic que he identificat l'arrel de la causa i que jo vaig a tractar amb ella, donaràs un pas enrere?

-He notat el pronom.

-Luke sap el que estic fent.

-I què és?

-Vaig a matar la Lumiya.

-Això elimina l'amenaça per a Ben, però com afecta això a Jacen?

-Ella s'ha infiltrat a la GAG. No sé qui són les seves connexions dins, però hem d'assumir que pot agafar també a Jacen. Podria fins i tot influenciar-lo. Ella ha de marxar.

-Què t'ha costat tant de temps? La vella cyborg ha d'estar quedant-se ja sense oli. Podries acabar amb ella en qualsevol moment.

-Luke tendeix a afavorir el fet d’agafar a la gent viva i intentar convèncer-los. -No va poder obligar-se a dir-li a Kyp que Luke havia tingut una xerrada civilitzada amb la Lumiya en el satèl·lit de vacances. L'havia tocat, fins i tot quan ella tenia un fuet làser en l'altra mà. Ell va dir que sentia les intencions d'ella com a pacífiques. En què estava pensant? -. Però no està decrèpita, creu-me. No em serà fàcil.

-T’ajudaré si necessites reforços.

-No crec que els necessiti, però gràcies. -Mara no va poder evitar la següent pregunta-. Què està dient la resta del Consell?

-Que necessiteu encarregar-vos d'això. Nosaltres parlem, ja saps.

-Així que tenim un Consell Jedi amb els Skywalker i un Consell en les ombres que es reuneix sense ells... sona com una línia de falla que s'està formant.

-Bé, tu vas decidir anar a donar-li una pallissa a una Sith sense consultar-nos...

Mara va intentar veure el tractament desigual, ho va veure fàcilment i ho va ignorar.

-Si m'hagués presentat davant del Consell i hagués dit: Ei, aquesta llunàtica està amenaçant al meu fill i segueix venint a pel meu marit, així que vaig a arrencar-li el cap, realment creus que els altres membres assentirien educadament i ho votarien? Hi ha gent que pensa com Luke, que el Consell no condona els assassinats, i això convertiria aquesta línia de falla en un gran penya-segat més ràpid que una beina de carreres greixada.

Kyp va inspeccionar les profunditats del seu suc.

Hi havia demanat una cosa espessa i opacament taronja que no semblava gaudir.

-Així que ens estàs estalviant el dilema moral.

-Si així és com vols veure-ho.

El bar de zumovita era tranquil i feia olor desagradablement de verdures humides crues com una botiga de flors. Potser era per això pel que era tan tranquil. Això el convertia en un bon lloc per trobar-se. Ningú els coneixia aquí. La majoria dels parroquians semblaven ser ements, probablement perquè podien garantir que aquí tenien aliments totalment basats en fruites, preparats just davant dels seus sis ulls. Els ements no eren molt confiats, sobretot amb la indústria alimentària de Coruscant.

Quant espero que confiïn tots en mi?

A la Mara li costava no dir-li al seu marit tota la veritat mentre que confiava en un amic.

Aquest era el problema: tots eren amics, tot el Consell Jedi. El Senat de l'Aliança Galàctica podia fer-se trossos i no sentir-lo, perquè estava format per milers de rivals i enemics i fins i tot estranys, però el Consell... ells havien crescut junts en molts casos. Havien lluitat junts. Eren família, i no només perquè eren Jedi.

La Cilghal sovint citava l'antiga regla de prohibir l'afecció, però el Consell era una gran afecció per dret propi.

La Mara es va adonar que no li agradava la flor de rosada, va meditar sobre maneres de sortir-se'n amb un fuet làser i després va fer un bot quan el seu comunicador va xiular. Ella el va treure del seu cinturó i el va aixecar per veure la cara d’en Ben.

-Mare, acabo d'aterrar -va dir-. Jo...

-Ben? Estàs al port militar?

-No, en el civil. A la Ciutat Galàctica. Mira, sento que...

-Queda't just on estàs. No et moguis, d'acord? Em trobaré amb tu en Arribades Set-B, d'acord?

-Mare...

-No discuteixis aquesta vegada. Queda't aquí. –La Mara va tancar el comunicador de cop i va agafar la jaqueta -. Si estàs pensant en dir-ho al Luke, Kyp, dóna'm una mica d'avantatge.

-No somiaria amb ficar-me en això -va dir encongint-se d'espatlles-. M'alegro que Ben estigui bé. Només recorda que als nens els agraden els límits clars. Encara és jove per fixar els seus propis.

-Ho intentaré -va dir la Mara, i va sortir per la porta-. I fixa els seus propis bastant bé.

Ella es va obrir camí a través de les multituds al port espacial, sentint la localització d’en Ben.

Hi havia personal de la GAG vestits de negre operant ara obertament, de patrulla a peu a les sales d'arribada amb oficials de l’FSC amb uniformes blaus. Eren bastant visibles per a ser de la policia secreta. Jacen era adepte a les operacions dirigides als cors i els caps. Semblava agradar-li tenir als seus elements dissuasius a la vista. Amb certesa això semblava tranquil·litzar al públic, tot i que els visors negres els donaven a les tropes de la GAG el desapassionat aire sense cara dels droides de batalla.

I de cop i volta allà estava Ben, assegut en un pedestal de marbre blanc amb els talons ociosament recolzats contra el marbre del pedestal d'una estàtua abstracta de deu metres d'alt de la Prosperitat que formava un dels suports de la cúpula central del sostre de la sala d'arribada. Prosperitat, Progrés, Cultura i Pau.

De Pau. No n’hi ha cap probabilitat.

Ben s'assemblava a qualsevol altre nen de catorze anys, tamborinant amb els talons ociosament contra el marbre, mirant intensament al seu quadern de dades i prement les tecles amb una mà.

Un soldat de la GAG va passar pel seu costat. Ben va aixecar la vista, va assentir com a salutació i va rebre a canvi un respectuós assentiment.

Si la Mara necessitava un recordatori que Ben era qualsevol cosa excepte un adolescent normal, va ser això. Era un jove tinent. Manava a soldats com aquell. El seu fill ajudava a dirigir la policia secreta.

Però ella havia après les maneres més silencioses i eficients de matar els enemics d’en Palpatine a l'edat d’en Ben i Luke havia tingut només cinc anys més quan es va unir a la Rebel·lió.

Què esperàvem tenir, un bibliotecari?

-Hola, mare. -Ben va lliscar el quadern de dades a la butxaca de la jaqueta. Tenia aquesta aparença amb els llavis premuts que venia amb preparar-se per a una bronca-. Estàs molt enfadada amb mi, oi?

La Mara va fer una pausa, volent al mateix temps cridar per aterrir-lo i embolicar-lo en una abraçada ferotge. Va decidir empassar-se les dues reaccions i li va regirar el pèl. Altrament ell mai podria oblidar-ho una altra vegada en els barracons.

-No podies trucar-nos? -va dir ella-. Ni tan sols podies dir-li a Jacen on estaves?

Ben va arrufar les celles lleugerament.

-Ho sento. Estava en una missió i no volia descobrir la meva localització.

-Podem parlar-ne més tard. Anem a esmorzar. -Ella va fer un gest cap a la sortida-. Està bé. El teu pare s'alegrarà simplement de veure que has tornat sa i estalvi. Res de crits, ho prometo.

Ben es va aixecar del pedestal en un silenci poc característic i llavors van caminar fins a la plataforma dels lliscants. Mara va mantenir acuradament la mirada en la multitud, sense estar completament segura de si reconeixeria o fins i tot sentiria si la Lumiya estava a prop. Lumiya podia fins i tot enviar a un dels seus acòlits i ella tenia gent dins de la GAG. La major amenaça podria ser un dels propis soldats d’en Ben.

-De què tens por, mare? -va preguntar en Ben.

La Mara no va apartar els ulls de la multitud al voltant d'ells. L’escanejava constantment, com havia estat entrenada per fer-ho.

-D'acord, també podries saber-ho. Lumiya està intentant matar-te.

Ben va fer un petit grunyit que podria haver estat incredulitat i va semblar meditar la idea més que mostrar alarma.

-Per què encara té aquesta vendetta contra el pare?

-Principalment perquè vas matar a la seva filla.

-Uh... d’acord, acceptaré la seva paraula en això.

La Mara va escudar-lo mentre ell entrava al lliscant. Sempre era un moment vulnerable. Ella havia agafat a uns quants objectius mentre s'ajupien per entrar en els vehicles, agafats desequilibrats durant moment. Les escotilles es van tancar amb un sospir d'aire i ella es va tornar per mirar-lo de prop.

-Parlo de debò, Ben. Ella és perillosa i és subtil, així que fins que la neutralitzem, has d'estar en guàrdia. Té connexions dins de la GAG. Podria ser qualsevol.

-Si fora a fer que aquest espia seu dins de la Guàrdia em matés, ja ho hauria fet. -Ell s’arrepapà al seient del passatger-. Però aniré amb compte. Vaja, això s'està tornant un embolic. Amb Jacen a la llista negra d’en Fett per matar la seva filla i jo en matar a la de la Lumiya... suposo que això és en el que consisteix la feina, oi? Col·lecciones enemics. Ei, els nois tenen una aposta sobre quan i com Fett vindrà darrere d’en Jacen.

La Mara no estava segura de si Ben s'estava prenent l'amenaça a la lleugera pel bé d'ella o si simplement era una indulgència de la negació normal d'un adolescent. Fett era la menor de les seves preocupacions.

-I... Has fet la teva aposta?

-Oh, Jacen pot acabar amb ell. Però és estrany d'alguna manera que Fett no hagi fet ni un moviment. Mentre més espera ell, més gent se sorprèn, suposo.

-Si Fett ve a per Jacen -va dir ella- deixa que ell s'encarregui d'això. D’acord?

El lliscant va pujar fins a una de les línies de trànsit automatitzades i es va dirigir cap a la Zona de la Rotonda. Ben va mirar cap a fora per la pantalla lateral en silenci.

-Llavors pots dir-me quina era aquesta missió? -va preguntar la Mara.

Ben va fer aquesta pausa de tres segons que significava que estava estructurant les seves paraules amb cura.

-Havia de portar de tornada un prototip d'un vehicle. No vaig estar en més perill del que vaig poder gestionar còmodament.

Això era un alleujament. Només era un viatge, tot i que per què Jacen no havia dit res la confonia.

-I et vas perdre la celebració del teu aniversari.

-Saps allò que diu la gent que arribes a un punt en la vida en què els aniversaris no importen? Així és com em sento.

-Estimat, això és només quan et facis molt més gran. No als catorze. -Si alguna cosa podia trencar-li el cor a la Mara, era això. La infància d’en Ben s'havia acabat-. El proper any, t'ho prometo, tindrem una reunió familiar. Marca realment aquest dia.

-Creus que la guerra s'haurà acabat per llavors?

-Si no, encara tindrem una festa. Tots nosaltres.

-L’oncle Han i la tia Leia també? Fins i tot encara que vaig intentar detenir a l'oncle Han?

I això era l'extravagant realitat d'una guerra civil: un noi adolescent enviat a detenir a la seva tia i el seu oncle i preocupant-se després de si ells assistirien a la seva següent festa d'aniversari. Mara de vegades intentava sumar els dies que havia viscut que no havien tingut res a veure amb matar i amb la guerra i n’hi havia tan, tan pocs. Ella volia un futur diferent per a Ben.

-Sí, fins i tot després d'això -va dir ella-. Ben, sap Jacen que has tornat?

-Sí. -Ell no va afegir res més-. Està bé. Em presentaré al servei a les 0-8-100 de demà. No m'he absentat sense permís.

-Llavors ho intentaré una última vegada. Ben, estic preocupada per tu. El teu pare i jo realment dormiríem molt millor si deixessis la GAG i vinguessis en missions amb nosaltres.

La Mara es va preparar per al que venia. Però Ben s’ho va pensar visiblement durant un temps i quan va parlar el seu to era suau i pertorbadorament adult... pertorbadorament vell.

-Mare, alguna vegada vas haver de fer alguna cosa que no volies fer, però que sabies que havies de fer-la?

Certament que la Mara havia hagut de fer-ho, tantes vegades que ho va donar per fet. I cada vegada, tant si treballava per a l'Imperi o per la Nova República, o de qualsevol manera si era per si mateixa, ella sempre havia pensat que estava bé.

-Sí, petit, ho he hagut de fer -va dir ella i va saber que ara no tenia superioritat moral des de la qual mirar al seu fill o, de camí, a qualsevol altre-. I el problema és que quan miro enrere, descobreixo que he fet coses que estaven malament a vegades.

Però passaran anys abans que sàpiga si el que estic fent ara està bé.

-Has de guiar-te amb les millors dades que tens en aquell moment.

Era la frase d'un home cansat, no la d'un noi. Ben era un soldat. Era allò en el que ella i Luke l’havien convertit. Ella havia volgut un fill Jedi i ara en tenia un.

-El vinent -va dir ella-. El proper any, tindrem aquesta festa, passi el que passi.

Següent