Exili (XIX)

Anterior

CAPÍTOL 19

ZIOST

Aquest grup de ruïnes no era un munt de runes.

El que era bo, atès que Ben no estava segur que pogués arribar al següent lloc al mapa.

Hi havia passat tres dies sense menjar i Kiara un.

Sacsejador estava tan baix com per extreure energia de les diverses bateries que Ben havia portat del campament d’en Faskus. D'elles, ell només guardava una càrrega parcial per a la pistola làser principal. Els quaderns de dades no comptaven. Les seves bateries no contenien energia suficient per permetre que una unitat R2 caminés quatre passos.

Però aquest grup de ruïnes...

S'amuntegaven a la part alta de la cresta d'una muntanya, construïdes just sota un penya-segat de centenars de metres d'alt. El penya-segat semblava com si una porció de la muntanya hagués estat tallada per un sabre làser gegant feia milions d'anys en el passat, deixant a la pedra patir les inclemències del temps fins que alguna espècie decidís construir aquí una ciutadella.

No alguna espècie. L'espècie sith original.

La ciutadella estava feta de pedra negra i clapejada de gris i semblava prou gran per albergar a mil persones. Però ningú hi vivia ara, va pensar en Ben. No és que pogués estar segur. Detectava petits centelleigs de vida a través de la Força, però aquelles impressions sempre eren arrossegades pel flux d'energia del Costat Fosc que emanava del lloc. Com el propi planeta, la ciutadella estava embolicada en aquesta energia, però més.

Tot i així, les veus estaven complagudes que ell fos aquí. Ara fins i tot les sentia quan estava despert. I quan somiava, elles li ensenyaven com volar la nau amb forma d'ull que li havien mostrat.

El desig, concentrat de la manera correcta, faria que la nau s'enlairés, que volés. La fúria dirigiria el seu armament, armes que no comprenia i que no podien visualitzar-se completament. I ell podia obrir-se a través d'ella, establir contacte amb les seves naus, dirigir-les en les seves missions de...

-Ben... Ben...

Estava cansat de les veus i no sabia per què es preocupaven ni tan sols de dir el seu nom, donat que tenien la seva atenció ara tot el temps.

Llavors va comprendre que no eren les veus. Era la Kiara.

Ell va abaixar la mirada cap a ella i va arrufar les celles.

-Què?

Ella va fer un pas involuntari per allunyar-se.

-Ets d'aquesta manera una altra vegada.

-De quina manera?

-Fas por.

Ell va considerar la seva resposta. He de ser d'aquesta manera a vegades. És com estic aprenent. Va imaginar a Jacen dient-li-ho, quan estava començant a aprendre els camins de la Força, quan la Força li havia espantat.

Espera un minut. Com pot saber-ho? I què està sentint? Va intentar aclarir els seus pensaments, cosa que no havia estat capaç de fer en realitat des de molt abans que hagués tingut fam i s'hagués quedat així.

Perquè ella caminava darrere d'ell, havia d'estar sentint alguna cosa en el canvi del llenguatge corporal d'ell. O això, o ella estava sentint alguna cosa a través de la Força. Potser era sensible a la Força.

I si aquest era el cas, llavors probablement s'estava espantant per les manifestacions del Costat Fosc. En ell.

De nou, va deixar de banda les nocions del Costat Fosc i del Costat Lluminós. Tot estava en què feia un amb el poder.

I no obstant això, des que havia estat aquí, havia estat envoltat per una malvolença insinuant que no venia de res viu. Era energia a la qual se li havia donat forma i deixat allà per centenars de generacions de Sith i dels seus seguidors. I si l'energia tenia una forma definida, fins i tot quan no era generada pels vius, no era això el Costat Fosc?

Va prendre aire profundament i va intentar apartar les veus, per netejar els seus pensaments. Ho va fer gradualment i va sentir un alleujament d'esperit. El silenci va venir a les orelles, trencat només pel frec ocasional del vent sobre les branques mortes darrere d'ells, per la respiració de la Kiara i pels petits plors dels servos de Sacsejador.

Finalment va tornar a mirar-la.

-Millor?

Ella va assentir, complaguda.

-Millor.

CORUSCANT, EDIFICI DEL SENAT, OFICINA DE L'ALMIRALL NIATHAL

La Niathal va respondre al xiulet amb una ordre greu.

-Passi.

Jacen Solo va entrar, vestit amb el seu uniforme negre immaculat de la Guàrdia i una capa negra flotant.

Li va dirigir una salutació precisa.

-Almirall.

Niathal la hi va tornar.

-Segui. Doni’s pressa. Tinc una reunió en trenta minuts.

Jacen es va asseure.

-Gilatter.

-No ho entenc.

-Probablement perquè em vaig donar pressa. Gilatter VIII és on la reunió de la Confederació tindrà lloc. L'elecció del seu homòleg, el seu comandant suprem militar. I el punt de llançament de la seva següent acció de la flota.

La Niathal es va asseure més dreta.

-Intel·ligència ha estat treballant en això tot aquest temps, i vostè apareix amb una resposta primer?

-Tinc fonts diferents a les d'Intel·ligència.

-Com els seus pares?

A la Niathal no se li va escapar el lleuger arrufament de celles que va creuar els trets d’en Jacen.

-Els meus pares no tenen res a veure amb obtenir aquesta informació. És d'una altra font contrabandista que he estat cultivant durant mesos.

-Interessant. Especialment a la llum del fet que Intel·ligència ha ofert una verificació independent de la informació sobre l'elecció sent seguida per un atac. Un atac a una drassana.

Jacen va assentir.

-Això és el que diu també la meva font.

-Prometedor. Quan?

-Dues setmanes. En realitat, tretze dies estàndard, gairebé exactament.

La Niathal va fer un so exasperat.

-Portarà tot aquest temps almenys reunir una resposta coordinada. Anem a llançar-nos al nostre pla de contraatac i fer que matin a bona gent com a conseqüència.

-Si em permet. -Jacen va treure una targeta de dades d'una butxaca i la va col·locar sobre l'escriptori davant la Niathal-. M'he pres la llibertat de reunir una proposta. Per a una resposta que vostè probablement consideraria descoordinada. Però portaria a les forces allà amb rapidesa i possiblement sense que les detectessin... i dubto que el nostre enemic igualment descoordinat l’anticipi.

Niathal li va dirigir una mirada dubtosa i va inserir la targeta en el buit del seu escriptori.

El pla d’en Jacen era simple i poc convencional.

Gilatter era un estel mediocre de la Vora Mitjana no lluny d’Ansion. Cap dels seus planetes era habitable per la majoria de les espècies intel·ligents de la galàxia.

El planeta Gilatter VIII era un gegant gasós, un planeta en el qual la superfície era un bell remolí brillant clapejat de vermells, taronges i grocs. En un punt del passat distant, havia estat el lloc de vacances favorit de l'Antiga República, envoltat per un anell de satèl·lits de vacances, des dels quals els clients podien meravellar-se de la seva bellesa natural.

Però els gustos canvien i la breu era en què l'apreciació artística podria servir com tot el necessari per a les vacances d'una família rica va acabar. I amb ella els anys d'utilitat del sistema Gilatter. L'últim satèl·lit de vacances havia tancat feia un segle i mig i l'estimació d’en Jacen era que el complex de vacances probablement seria el lloc de la reunió que estava per venir.

El Pas U del seu pla era enviar caces InvisiblesX pilotats per Jedi al sistema, donant-li a l'exèrcit de l'Aliança informació sobre les forces de la Confederació que ja hi eren, particularment de les plataformes de sensors.

El Pas Dos involucrava portar forces escollides de flotes i forces d'atac que ja estaven en aquesta àrea de la galàxia, triant-les acuradament per evitar que alguna unitat perdés massa fortalesa, i derrotant l'habilitat dels espies i analistes de determinar on estaven anant aquestes naus reassignades.

El Pas Tres tenia als observadors Jedi dirigint les forces de l'Aliança fins a l'interior del sistema, evitant l'observació de sensors o les patrulles d'exploradors i col·locant-les dins de l'atmosfera de Gilatter VIII. L'atmosfera brillant i radiant era tan feble en les seves capes superiors, a penes més denses que l'espai buit en un sistema solar estàndard, que els vehicles i naus de totes les varietats podien estacionar-hi. Tal planeta tendia a emetre nivells més alts de radiació electromagnètica, fent que les comunicacions entre vehicles fossin més difícils però també fent que la detecció fos més difícil. El Pas Tres continuaria fins que el comandant de la missió conclogués que ja no era possible ficar més forces d'amagatotis en l'atmosfera de Gilatter VIII. I fins i tot llavors, les naus capitals més grans podien reunir-se en un punt fora del sistema i estar preparades per saltar a dins.

Al Pas Quatre, els observadors dels InvisiblesX assenyalarien quan havia començat la reunió... i totes les forces de l'Aliança es mourien contra les forces de la Confederació.

La Niathal i els seus analistes van avaluar el pla d’en Jacen i, durant un dia, van considerar i van descartar altres diferents. Al final van acceptar el d’en Jacen. Hauria de ser modificat i detallat, però serviria com a patró.

En la seva següent reunió, Niathal va informar a Jacen de la seva decisió.

-Jo lideraré aquesta missió personalment -va dir.

Ell va fer que sí, aparentment complagut.

-També vull ser-hi.

-Amb l’Ànakin Solo?

-Sí.

-Bé. Consideri-ho autoritzat.

-La meva opinió no compta molt amb el meu oncle aquests dies -va admetre en Jacen-. Per aconseguir la intervenció Jedi, probablement no hauria d’esmentar el meu paper en això.

-Tindre la intervenció Jedi. Tot el que cal és donar una ordre.

Jacen va somriure.

-Vull dir, aconseguir la intervenció incondicional Jedi.

-Sí, és clar.

Quan va sortir de l'Edifici del Senat, Jacen va sentir una presència familiar. No va reaccionar visiblement mentre la dona alta i embolicada en vestidures anònimes, amb la part inferior de la seva cara coberta per un mocador, va caminar al seu costat.

-Com estàs? -va preguntar ell.

-Bé -va respondre la Lumiya-. Totalment curada.

-T’interessa anar en una expedició?

-Vaig sentir que anaves a entrar en un període problemàtic. De molt perill. Això és pel que vaig venir.

-Em prendré això com un sí. -Jacen va canviar de tema-. Alguna notícia d’en Ben?

-No. Els que el monitoritzen han perdut temporalment el seu rastre. -Una nota de preocupació va entrar en la seva veu-. Pot no haver sobreviscut.

-Crec que jo ho hauria sentit si ell hagués mort.

-Potser no, on està.

Jacen no va preguntar.

-Tinc fe en ell.

-Clarament –Va dir ella.

ZIOST

L'últim quilòmetre de l'escalada fins a la ciutadella va ser comparativament fàcil. La carretera, feta de lloses de pedra negra tallada que estaven trencades aquí i allà però que a part d'això semblava poc gastada pel pas del temps, les rodes o els peus, li va permetre a Sacsejador un pas comparativament ràpid. Però el petit droide va començar a frenar de nou a dos-cents metres de la caiguda de pedra, que aparentment marcava l'entrada principal de la ciutadella, i es va aturar completament a cent metres d'ella.

Ben també va sentir ganes de parar-se. Es va sacsejar el fred i la fam. Va tornar lentament al costat de Sacsejador, notant que les llums del droide encara estaven funcionant. Va treure el seu quadern de dades.

-Què passa, amiguet?

NO TINC SUFICIENT ENERGIA PER ANAR MÉS LLUNY.

Ben va pensar en sospirar però no volia malgastar l'energia. Sacsejador estava seguint en marxa amb una càrrega absorbida de la cèl·lula d'energia de l'última pistola làser. Si Ben volia donar-li més temps al droide, hauria de sacrificar la cèl·lula d'energia del seu sabre làser.

-Quant de temps pots estar despert amb la càrrega que tens, si no et mous?

POTSER DOTZE HORES.

-D'acord. Apaga’t ara. Et despertaré quan hagi trobat una font d'energia.

El droide li va donar una seqüència de xiulets complaent i les seves llums es van apagar.

Ben es va tornar de nou cap a la Kiara, trontollant per un mareig sobtat... i el nek de pèl gris va saltar cap a ell.

La rampa que portava a la ciutadella estava en alt i la criatura havia d'haver estat seguint el camí d'ells de manera paral·lela des de just darrere del penya-segat. Els reflexos d’en Ben, esmussats per la falta de menjar i son, li haurien deixat tirat, li haurien permès convertir-se en el següent menjar del nek, però no estava en camp obert. Es va apartar de Sacsejador, trontollant de tornada cap a la Kiara i ensopegant amb ella, i el nek va fallar.

Aquest va aterrar gràcilment i es va tornar. Ben es va aixecar sobre cames tremoloses i va encendre el seu sabre làser.

El nek el va mirar, amb el cap baix, òbviament considerant si atacar-lo, i llavors es va llançar per allunyar-se, desapareixent sobre la vora més allunyada del camí.

-Van a menjar-nos -va dir la Kiara.

Ben va apagar el seu sabre làser.

-No, no van a menjar-nos.

-Ja no estic espantada.

Estava clar per a ell que ella estava espantada.

Però sabia que ella ho havia dit per assegurar-li que no seria tan dolent. Que ell no estaria fallant-li.

-Si un se t’empassa, jo saltaré per la seva gola i ens obrirem camí cap a fora tallant junts -li va prometre ell.

-Què passa si mastega?

Aquesta vegada ell va sospirar.

-Ets massa lògica.

Els hi va portar la major part de quatre hores pujar al cim de la pila de runa que bloquejava l'entrada principal a la ciutadella. Des de dalt, Ben va poder veure el forat semblant a una trinxera entre les porcions de la paret exterior que no s'havien caigut i la paret interior alta i més intacta de la pròpia ciutadella. Va poder veure cels grisos blavosos i boscos coberts de blanc que s'allargaven fins a l'horitzó. Tot era tan bell que ell volia quedar-se per sempre.

I se li va ocórrer que si matava i es menjava la nena petita, recuperaria les seves forces amb rapidesa. Potser fins i tot l’enganyaria primer.

Però ella l’estava mirant quan li va arribar la idea i la manera en què ella es va apartar lentament d'ell li va recordar que la idea no era seva pròpia. Va forçar-la a allunyar-se i li va dirigir a ella un petit somriure, un somriure genuí d’en Ben.

Les portes de pedra més enllà de la pila de roques estaven baixades i els hi va portar molt menys temps descendir a la gran sala més exterior de la ciutadella.

Les úniques llums disponibles per a ell eren petits centelleigs de la llum del sol que entrava per les finestres prop del sostre. Elles li van deixar veure que no quedaven mobles a la sala. Ni tan sols restes esparracades i rovellades. Hi havia estat despullada de béns feia molt. Tot el que quedava eren les entrades a negres passadissos i escales corbes de pedra que pujaven o baixaven.

Ell volia baixar desesperadament. Sabia que la nau amb forma d'ull estava en algun lloc per sota, oculta, esperant-lo. Cridant-li.

Però no tenia forces i sabia que si anava a convertir-se en l'amo de la nau, hauria de conquistar-la.

-Acamparem aquí -va dir a la Kiara.

Ella va mirar al seu voltant dubtant, però no va dir res.

Ben va dormir i va somiar que, en l'hora més fosca de la nit, alguna cosa es va deixar anar del sostre molt per sobre.

Semblava com tres boles gegants, amb la central lleugerament més gran i unida a les altres dues per pivots. Un grup de cinc potes van sortir de cada bola de l'extrem i van treballar juntes per permetre que la cosa caminés lentament per la paret baixa.

-Vés -va dir ell en el seu somni.

no

aquesta és ara casa meva

els de la teva classe s'han anat

et menjaré

-Et mataré.

Allò es va aturar a mig camí per la paret.

dóna'm el petit tros de menjar

et deixaré tranquil

-Et mataré.

Allò va començar de nou el seu descens.

-Fora -va dir en Ben-, hi ha neks. Perseguint-me. No vaig poder obligar-me a mi mateix a menjar-me el primer. Ara desitjaria haver-ho fet. Però tu pots. Vés fora i caça als neks. Estaran a prop.

La cosa es va aturar de nou i va esperar un minut sencer. Llavors va canviar de curs, movent-se cap a la part superior de la pila de roca. Les roques van baixar rebotant de la pila mentre allò s'estrenyia a través de l'obertura.

En el seu somni, Ben va pensar que sentia udolar als neks.

-Menja’t a la nena.

-Fes-te fort.

Les veus es van esvair quan Ben va despertar.

Precipitadament va mirar al seu voltant.

Kiara, amb el semblant pàl·lid, amb els seus trets esmolant-se per la tensió i la fam, encara estava dormida al seu costat.

El sostre estava millor il·luminat. Al voltant de les seves vores hi havia moltes formes estranyes: balconades corbes, estàtues trencades i altres formes que no va poder identificar. Es va preguntar si algunes d'elles podrien convertir-se en la cosa que havia vist en el seu somni.

Va despertar a la Kiara amb un copet.

-Vinga. Tenim feina a fer.

-Anem a despertar a Sacsejador?

-Això espero.

Com el seu últim acte de preparació, Ben va tornar a connectar la pota-antena tallada del localitzador al seu cos principal i llavors va lligar la butxaca amb un llaç al voltant del ninot que havia construït.

No era exactament un ninot, només una pila de pedres curosament construïda amb mantes vermelles embolicades al seu voltant. Però potser serviria. Estava situada en un lloc on les parets exteriors encara estaven dretes i la base de la paret interior estava plena de les pedres que havien caigut de grans altures. La butxaca estava penjada del seu coll.

Amb la Kiara seguint-li, Ben es va retirar més enllà del cos arrugat i congelat del nek que havien descobert en sortir aquell matí. Van trobar un lloc ocult entre dos camins de pedra tallada i van esperar. Ben estava tan alerta com la seva falta de concentració induïda per la fam li permetria estar-ho.

El temps va passar. En la quietud, Ben va començar a sentir les veus de nou.

-Menja’t a la nena.

-Fes-te fort.

-Solíeu voler que la protegís.

Ben havia pensat que les seves paraules eren inaudibles, però la Kiara va parlar.

-Amb qui estàs parlant?

-Amb ningú.

-Menja’t a la nena.

Per què eren les veus diferents ara? Això era un misteri i Jacen sempre havia dit que els misteris sempre han de ser resolts, perquè llavors es convertien en informació que es podia utilitzar.

Va intentar mirar racionalment el suggeriment de les veus. Tenia sentit a un nivell purament lògic.

Si matava, cuinava i es menjava la Kiara, tindria menjar per a diversos dies. La seva ment va intentar apartar-se d’aquesta línia de pensament. El canibalisme gairebé sempre havia estat discutit en la seva presència a faules de supervivents encallats d'accidents i de gent que s'havia tornat boja. Però ell es va forçar a considerar l'assumpte.

-Menja’t a la nena.

-Fes-te fort.

Si matava i es menjava la nena, mai l’atraparien, mai el castigarien. Fins i tot si ho confessava a Jacen, el seu mentor analitzaria les dades i determinaria que era l'elecció de supervivència correcta.

De fet, gairebé tots els arguments lògics que se li podien ocórrer a Ben suggerien que menjar-se la Kiara era l'acció més apropiada. El pla que Ben acabava de posar en marxa podria no funcionar.

Podria portar-li dies el fet de completar-lo. Ell estaria mort per llavors.

Cada argument lògic.

En Ben va arrufar les celles. Però no tots els arguments havien de ser lògics. Kiara era una nena petita i acabava de perdre el seu pare. Al seu papa.

No importava que el seu papa hagués semblat ser un criminal insignificant i que hi hagués moltes possibilitats, recolzades pels arxius de dades que Ben havia vist en els ordinadors de la Guàrdia, que la Kiara creixés per ser una criminal insignificant o un altre tipus d'escòria de la societat. Podria créixer per inventar una medicina millor que el bacta o per escriure cançons o per actuar en holodrames que farien que les coses fossin millors per a la gent. O podria tenir fills que fessin aquestes coses o ensenyar a nens que fessin aquestes coses.

Però no si moria ara.

Ell ni tan sols estava segur que ella li agradés.

No havien tingut prou energia per parlar molt sovint en la seva llarga caminada. Se sentia com un ximplet per ella, se sentia protector.

Sentia.

I li va semblar que ni pensar ni sentir necessitava ser el cap de l'altre. En un Jedi, havien de barrejar-se, ser companys. Es va preguntar si aquest era el cas també amb un guàrdia.

Res d'això va respondre a la pregunta de per què les veus havien començat per suggerir que protegís la Kiara i ara insistien que se la mengés.

Però la resposta, una possible resposta en qualsevol cas, se li va ocórrer.

Elles li havien dit que la protegís perquè això era el que ell havia decidit fer i ell no havia sabut com. En suggerir que elles podien treure’ls d'aquest planeta vius, havien aconseguit que Ben les escoltés. Ell havia començat a comprendre-les... i llavors havia començat a pensar de la manera com elles pensaven. I ara podien suggerir coses diferents. Podien suggerir el que havien volgut tot el temps.

Ell va sentir un esclat de fúria, però el va suprimir.

No tenia l'energia per estar enfadat just ara.

Es va adonar que les veus s'havien callat.

I a la calma, Ben li va explicar a la Kiara la història d'un jove nen esclau sensible a la Força que va guanyar una carrera de beines a Tatooine i es va guanyar la llibertat.

-Li van donar de menjar quan va guanyar? -va preguntar la Kiara.

-Tot el que va poder menjar i fins i tot més -li va assegurar Ben.

No gaire després, Ben va sentir l'ull en el cel. Va aixecar la mirada cap als núvols i va col·locar la seva capa per a tots els climes fins i tot amb més força al voltant d'ells.

-Està ell aquí?

-Sí, ho està.

Aquest pilot no era subtil. Va enviar el caça TIE en una capbussada cridanera que va acabar amb el vehicle a uns mers vint metres sobre el sòl. Llavors va haver de frenar i traçar un cercle, perquè el ninot d’en Ben no era visible des dels espais oberts al voltant de la ciutadella. Va haver de pujar i després deixar-se caure en el buit entre les parets exterior i interior... i llavors va alinear els seus làsers cap al ninot d’en Ben.

Ara. A través de la Força, Ben es va esforçar contra les pedres a la part alta de la paret interior, a tot el llarg del curs de la paret sobre el caça estel·lar.

Era difícil seguir. Se sentia tan cansat i era gairebé impossible concentrar-se. Però una comprensió que això podria ser la diferència entre la vida i la mort, pel fred o la fam o la momificació, el va impulsar i va veure les pedres molt per sobre començant a trontollar i després caure soltes.

El caça TIE va disparar i el ninot d’en Ben va caure, amb les mantes cremant.

El caça TIE va lliscar cap endavant lentament sobre els repulsors. Ben sabia què. El tret d'un canó làser impactant en un ésser humà no destruiria necessàriament el seu cos al complet, però convertiria una part tan gran del cos en vapor que la víctima semblaria explotar. No cauria simplement. El pilot havia de sentir curiositat sobre el que acabava de passar.

El caça TIE estava a uns mers cinc metres del ninot ardent quan la primera pedra, no més gran que un cap humà, va colpejar el seu casc.

Per al seu crèdit, el pilot va reaccionar instantàniament, virant per allunyar-se i pujant.

Directe cap a la part més pesada de les roques que queien.

Les roques havien caigut més de cent metres. Algunes pesaven un quart de tona o més. Totes tenien vores esmolades en angle recte i algunes d'elles van caure sobre la vora.

El caça TIE va girar salvatgement fora de control, va colpejar la paret interior de la ciutadella i va rebotar de nou. Els motors d'ions bessons encara estaven encesos, però el caça estava girant tan ràpidament que merament van afegir energia al seu gir.

Va aterrar més enllà de la paret exterior, amb el seu casc esfondrant-se per l'impacte, i va continuar rodant, arrencant les ales de panells solars mentre ho feia.

Va rodar mig quilòmetre abans d'aturar-se contra un contrafort natural de roca.

Ben es va aixecar i immediatament es va sentir marejat, però va utilitzar la Força per enfortir-se i estabilitzar-se. Va ajudar a aixecar-se a la Kiara.

-Hem de donar-nos pressa -va dir ell-. Podrien venir més caces.

Ben li va dir a la Kiara que pugés a un arbre mentre ell examinava les restes. Quan va veure el que quedava del pilot, un chev de pell pàl·lida amb un uniforme color bronze, es va alegrar d'haver-li-ho dit.

No li va portar molt obrir l'escotilla del petit celler de càrrega del caça. El seu contingut s'havia deixat anar de la xarxa de tela que el subjectava, però a part d'això estava intacte: racions per a dos dies per a un home adult, un kit mèdic, cèl·lules d'energia, un comunicador de llarg abast, una bassa autoinflable, pastilles per la purificació d'aigua... ho va agafar tot i va agafar altres béns del cos del chev. Llavors, tan ràpidament com van poder fer-ho, Kiara i ell van córrer des del lloc on s'havia estavellat fins a la dubtosa seguretat de la ciutadella.

A Ben no se li va ocórrer sentir pena per l'ésser de qui acabava de prendre la vida.

CORUSCANT, VENTURA ERRANT

-Alema Rar acaba de cridar-me.

La Leia va mirar incrèdulament la seva pantalla. Però la Lavint semblava bastant seriosa.

-Què volia?

-A vostès dos, és clar.

-I què li va dir vostè?

-Li vaig dir que anaven a estar a Gilatter VIII en uns quants dies. La manera en què m'ho imagino, ella anirà allà i farà que la facin trossos. Una pena l'YV 666, crec.

-Bé, no li va mentir -va dir la Leia-. Aquí és exactament on estarem.

-Anem a ser-hi? -va dir en Han.

-Van a ser-hi? -A la pantalla, la mandíbula de la Lavint es va moure cap a un costat, un gest exagerat de decepció-. Em sap greu. No ho sabia.

-No es preocupi -va dir la Leia-. No m'havia decidit fins ara. No n'hi ha prou que em diguin que algú com Alema Rar ha estat feta trossos. Realment necessito veure-ho per mi mateixa.

-O fins i tot prémer el gallet -va murmurar en Han.

SISTEMA GILATTER, ESTACIÓ DE VACANCES ORBITANT GILATTER VIII

Des de la distància de diversos centenars de quilòmetres, Luke va veure l'activitat a l'estació. Emprava només els sensors passius, incloent una holocàmera utilitzant una maquinària d'amplificació visual d'alt grau, i sabia que la Mara, surant a menys de cent metres en el seu propi InvisibleX, estava fent el mateix.

Mitja dotzena de vehicles estaven atracats a l'estació. Les tripulacions presumiblement estaven efectuant reparacions i preparant l'antiquada estació per a la cerimònia que aviat tindria lloc.

Luke, Mara i els seus companys pilots, incloent a Corran, Kyp, Jaina i Zekk, més Jag, que finalment tenia una mica de temps per torns en l’nvisibleX de la Jaina, havien explorat el sistema bastant a consciència. Hi havia realment sensors droides al llarg de les aproximacions estàndard al sistema, però cap situat en un altre lloc i hi havia rutes per a les quals els panells sensors estaven encegats des de fora del sistema fins al costat més allunyat de Gilatter VIII.

Els Jedi ja havien portat a diverses naus de la Novena Flota a òrbites dins de l'atmosfera exterior de Gilatter VIII. Una altra nau a la qual havien guiat fins al seu lloc era la nau insígnia temporal de l’almirall Niathal, l'antic però encara poderós creuer Mon Calamari Viatger Galàctic.

Luke va negar amb el cap per aquesta elecció. Estava la Niathal simplement utilitzant un recurs disponible? O, recordant que el Viatger havia estat un cop la nau insígnia de l'almirall Ackbar, s'estava aprofitant del nom del reverenciat estrateg per promocionar-se? Luke no ho sabia.

Però pensar-hi era molt millor que fer-se preguntes sobre en Ben.

ZIOST

Ben i Kiara van descansar la resta del dia i des del cim de la pila de roques, just dins de l'entrada de la ciutadella van veure la llançadora.

Va descendir des dels núvols menys de quinze minuts després que Ben, Kiara i el revitalitzat Sacsejador arribessin a l'entrada. Era una llançadora vella, amb ales plegables i una pintura color bronze, i no va aterrar. Va traçar cercles sense fi al voltant del lloc, després es va enlairar cap al cel un cop més.

Ben va sentir curiositat per això. Tenien por els membres de la tripulació de posar-se a Ziost? Això realment tenia sentit.

Malgrat de la fam que tenien, Ben va insistir que no es mengessin més que la meitat de les racions que havien tret del caça TIE. La resta podien menjar-se’-la en els següents tres o quatre dies. Potser per llavors serien capaços de trobar més menjar o de trobar una manera de sortir del planeta.

Van dormir bé aquella nit, amb Sacsejador mantenint els seus sensors alerta a la recerca de moviment nocturn. Però no n’hi va haver cap.

Al matí, amb les barres lluminoses enganxades a noves cèl·lules d'energia, van anar a buscar.

No va portar molt temps. Tot el que Ben va haver de fer va ser obrir-se a les veus. Elles li van portar cap avall diversos nivells, cap a on els sòls dels corredors estaven revestits de fang antic, fins a un llarg passadís lateral que els va portar lluny de la ciutadella pròpiament dita. Els va portar fins a una sala circular sense il·luminar. Les seves parets estaven decorades amb divuit nínxols, cadascun prou gran per albergar una estàtua a mida natural d'un humà normal, però buit.

-S'ha anat -va dir la Kiara.

En Ben va negar amb el cap. Les imatges en la seva ment eren clares. La nau era aquí.

-Surt –va dir.

Va sentir riure.

La Kiara també va semblar sentir-ho. Es va retirar per col·locar-se al costat de Sacsejador i va mirar a tot el seu voltant, buscant la font.

En Ben va arrufar les celles. Els seus instints, i el que les veus li havien murmurat quan només mig entenia les seves paraules, li deien que les emocions eren la clau. Cap emoció amable, suau o de benvinguda serviria.

Va fer la seva veu més profunda i va posar una mica de fúria en ella.

-Surt!

D'haver-ho intentat el dia abans, quan hi havia estat més feble per la manca de menjar, indubtablement hauria fallat. Però ara hi va haver un rugit a terra i una esquerda va aparèixer en el fang mig sec del sòl, una esquerda tan recta com un raig làser, tallant la sala en dues.

Sacsejador, les seves potes estaven a cavall sobre l'esquerda, va fer un trinat d'alarma i ràpidament es va moure cap a un costat. Kiara es va reunir amb ell.

El forat es va fer més ample més ràpidament en el centre de l'habitació que cap a les vores. Allà es va convertir en circular i des d'ell, inadequadament il·luminat per la barra lluminosa d’en Ben, va arribar un braç segmentat de metall de diversos metres de llarg... i després les parts superiors del cos principal d'un vehicle esfèric. El seu finestral central circular, il·luminat des del darrere i brillant amb un groc malaltís, semblava ser un ull mirant-los.

L'esfera tenia uns deu metres de diàmetre, la meitat d'ell sortint per sobre del nivell del sòl. Un forat de tres metres separava la vora del sòl de la part més propera del nucli del vehicle.

Ben va trontollar, per la seva debilitat i per l'alleujament.

El vehicle era aquí, era real... i si la presència que sentia dins, un grup malvolent d'emocions detectables a través de la Força, era una indicació, funcionava, fins i tot després de segles en terra.

-Obre’t -va ordenar.

Després d'un moment, una línia vertical va aparèixer sota el finestral i va baixar com una escotilla, amb la seva punta propera arribant a la vora del sòl.

En Ben saltà per ella i va pujar al vehicle.

Però si hi havia anticipat trobar un seient de control, una palanca de control, de l'hiperespai i un control d'armes per al pilot, va ser decebut. L'interior, que podria haver ocupat només una fracció del volum del vehicle, era una única sala en forma de disc, de quatre metres de llarg i dos i mig d'alt. El canal del corredor cap a la rampa era l'única sortida. Les parets semblaven com pedra tosca taronja, brillant com si fossin fins llençols sobre lava fosa i l'interior del vehicle era molt càlid.

Quan va arribar al centre de la sala en forma de disc, Ben es va tornar a banda i banda, buscant els controls. No en va trobar cap.

I ara fins i tot les veus s'havien anat. En el seu lloc hi havia una poderosa expectació, una sensació d'espera.

Ben va tancar els ulls i va intentar aconseguir una sensació d'aquest lloc, d'aquest vehicle... i ho va aconseguir.

Durant un moment va veure una dona de pell vermella amb vestidures de tons volcànics agenollada, amb la seva arma daurada a terra al costat d'ella.

Així era, llavors. El pilot havia de comunicar-se amb el vehicle a través de la Força. Ràpidament es va agenollar on havia estat la dona de la seva visió.

Ordena. La veu, masculina, rica en malícia expectant, va parlar directament en la seva ment.

Ben va abaixar la mirada cap a la rampa i va cridar amb senyals a la Kiara i Sacsejador.

-Hora d'anar-nos-en.

La nena petita va negar amb el cap. L’astromecànic li trinà.

-Kiara, hem de marxar.

-No vull entrar en aquesta cosa -va gemegar ella-. Va a menjar-me.

Ben li va dirigir un somriure tranquil·litzador.

-I si et menja?

A ella li va portar un moment respondre.

-Saltaràs per la seva gola i ens obrirem camí cap a fora tallant junts.

-Això és.

Encara de mala gana, ella va anar cap endavant, donant el seu primer pas temptativament per la rampa i després va entrar corrent a l'habitació. Es va deixar caure per seure al seu costat. Un moment després, Sacsejador va rodar fins al seu lloc al seu altre costat i va fixar les seves rodes.

-Tanca’t -va ordenar en Ben i la rampa es va elevar.

Ara venia la part de la qual ell no estava segur.

-Llançament -Va dir.

Durant llargs moments no va passar res i Ben es va preguntar quantes paraules hauria de repassar abans que trobés l'ordre correcta. Però aparentment la intenció era suficient. La intenció i visualitzar el que volia que passés.

La llum de fora del vehicle es va fer més brillant.

Tot d'una, encegadorament blanca, va arribar a tots els nínxols de la paret. Ben va aixecar la mirada, veient només el sostre sobre ell. Llavors va tancar de nou els ulls i va intentar veure el que veia el vehicle.

I ho va aconseguir. El sostre de per sobre del vehicle s'havia retirat en dues peces i la llum del sol baixava brillant a la sala. El vehicle va començar a tremolar com un animal salvatge preparant-se per córrer.

-Prepareu-vos -va dir en Ben-, crec que va a...

La nau va accelerar directa cap a dalt, amb el seu moviment pressionant a Ben i a Kiara contra el terra.

Següent