Exili (XVII)

Anterior

CAPÍTOL 17

ZIOST

Cada matí Ben despertava amb el record de les veus a les orelles. Alguna part de la seva ment intentava escoltar-les, descobrir què estaven dient.

La resta d'ell treballava per evitar comprendre-les.

Sabia, en el més profund, que si les escoltava prou per comprendre-les, voldria fer el que elles li diguessin i el que elles li diguessin seria molt, molt dolent.

Així que el somni no era afable per a ell, fins i tot en les nits en què el seu foc cremava durant totes les hores de foscor i la Kiara s'arraulia al seu costat, trista però confiada.

Durant aquelles nits, sovint despertava amb una sensació de preocupació o amb un xiulet de Sacsejador per haver vist ulls brillants des de l'altre costat del foc. Predadors nocturns, com els hauria anomenat Jacen, i Ben podia sentir-los en la Força. Eren presències grans i poderoses allà, embolicades amb energia... i maldat. Podia sentir que eren retorçats com els arbres infectats d'aquest lloc.

Fins ara no havien atacat, però Ben s'assegurava que la Kiara mai estava a més d'un pas o dos d'ell excepte quan algun d'ells necessitava fer algun tema privat en els arbres. Llavors s'assegurava que Sacsejador era a prop de la nena. La presència del droide no semblava violar el sentit de privadesa d'ella.

També hi havia una altra presència. El dia després que Ben trobés la Kiara, al voltant del migdia, s'havien aturat per a un menjar ràpid de racions enllaunades. Ben estava assegut, consumint algun producte de carn ple de greix, i menjant amb rapidesa de manera que no assaborís la cosa. Vigilant per les bèsties salvatges que encara no havia vist, tenia la seva consciència física i de la Força expandides fins als seus límits i de cop i volta va estar segur que algú li estava mirant.

Es va posar dempeus, mirant al seu voltant, i va agafar el seu sabre làser, però res es va aproximar. I després d'uns pocs moments la sensació es va esvair.

L'endemà, de nou al migdia planetari, va ocórrer una vegada més, aquesta vegada mentre arribaven a les restes del que una vegada havia d'haver estat una carretera. Ara els arbres sobresortien d'ella, però hi havia llargs trams on estava plana i anivellada i Sacsejador podia fer un temps molt millor. L’astromecànic simplement havia assumit la seva configuració de trípode amb rodes per a una major velocitat quan Ben va sentir de nou els ulls sobre ell. Un cop més, després de menys d'un minut, la sensació es va esvair.

El següent dia al migdia, estava esperant la sensació i aquesta no li va fallar. En els pocs segons que tenia, va buscar al que li mirava a través de la Força.

I va tenir èxit. Qui vulgui que li estigués mirant ho estava fent directament des de dalt.

Ben va mirar a través de la coberta de branques sense fulles.

Però no hi havia res perquè ell ho veiés, només el sol brillant dèbilment a través d'una capa de núvols.

-Sacsejador -va dir-, només sensors passius, mira directament cap amunt.

L’astromecànic trinà una afirmació.

De nou la sensació es va esvair. Ben va treure el seu quadern de dades.

-Has vist alguna cosa?

DETECTO UNA FEBLE COLA D'IONS.

-La cua d'ions, és de la classe que deixaria un caça TIE?

CORRECTE.

Així que la persona que havia fet esclatar l’YT 2400 i l'Ala-Y els estava seguint. Però per què? I, just igual d'important, com?

Ben va passar part de la tarda desmuntant i comprovant cada peça d'equipament que havia agafat del campament d’en Faskus, especialment els aparells electrònics. No va trobar misteriosos transmissors en o sobre ells.

Per descomptat hi havia el quadern de dades d’en Faskus i aquest, com el d’en Ben, era un transmissor de curt abast. Per determinar si estava transmetent a la seva ombra, Ben hauria d’agafar-lo fent-ho. La seva programació podria causar que transmetés un únic pols de reconeixement a grans intervals i Ben hauria de fer que Sacsejador escoltés en totes les freqüències de comunicació tots els tons per detectar-ho.

Però en el seu lloc podia simplement llevar-li la bateria a l'aparell, restaurant-lo en aquelles ocasions en les que necessités consultar els seus arxius. Això va fer. Llavors, no més informat que abans, va obrir el camí cap endavant, a través de la neu i els arbres retorçats.

SISTEMA ESTEL·LAR MZX32905, PROP DE BIMMIEL

L’holograma d'un bothan escanyolit i de color bronze titil·là i tremolà. Lumiya va pretendre no adonar-se'n. Hi havia triat a Dyur i la seva tripulació en part perquè la seva nau tenia un holocomunicador, però clarament no era un de molt bo.

-Just a temps -va dir ella, forçant una nota d'elogi en la seva veu-. Què has d’informar?

-Faskus és mort -va dir Dyur-. El noi i l’astromecànic semblen estar-se dirigint cap a un dels vells assentaments. I hi ha una complicació.

-Endavant.

-Sembla que Faskus va portar a la seva nena petita. Encara està viva. El noi se l'ha emportat amb ell.

Lumiya va seure cap enrere i ho va considerar. Això era... desafortunat.

Les ordres que ella havia dissenyat amb Jacen no especificaven què havia de fer Ben en tal cas.

I mentre que rescatar una nena petita podria donar-li inicialment una càlida sensació de satisfacció, continuar protegint-la havia de ser una càrrega considerable per la seva atenció i energies. Portar-la no era pensar en la supervivència, no era pensar en l'èxit de la missió, no era pensar com un Sith.

I el noi havia de saber-ho. Simplement s'assemblava massa al seu pare.

I això significava que mai seria bon material Sith.

-Mata’ls –Va dir ella.

-Consideri-ho fet.

-Ho consideraré fet quan informis que està fet. Alguna cosa més?

-No, la meva senyora.

Lumiya va fer un gest subtil amb els seus dits, el que estaria per sota de la imatge que Dyur tenia d'ella, i l'holograma va desaparèixer.

Ella va fer una petita ganyota, encara que els seus droides servents no serien capaços de veure-ho sota el seu vel facial. Acabava d'ordenar la mort del fill d’en Luke Skywalker. Una raó més perquè ell la matés si ho descobria.

Ah, bé. Potser mai ho descobriria. Fins i tot si ho feia, això es tractava sobretot d’en Jacen i ara Jacen no hauria de carregar amb un aprenent amb una ment confusa i sentimental.

ZIOST

El dia següent, a mig matí, van trobar la primera localització marcada com a ruïnes al mapa d’en Faskus. Era una massa de pedres esfondrades.

Blocs de pedra tallada que un cop havien format la paret d'una petita ciutadella abans que alguna força tremenda l'hagués empès cap avall. Ben va trobar signes de les inclemències del temps en totes les superfícies de pedra exposades, però ni rastre de cremades làser, fusió o altres indicadors visibles de violència.

I no va trobar cap manera d'entrar a la massa.

Ni els seus ulls ni els seus sentits en la Força suggerien un lloc pel qual pogués entrar per trobar habitacions intactes, ni tampoc el van trobar els sensors de Sacsejador.

-Descansarem i menjarem aquí -va dir ell-. Sacsejador, prepara't per detectar cues de ions i comunicacions, si us plau.

El droide va acceptar amb un grinyol musical. I menys de deu minuts després, just mentre Ben estava acabant una llauna congelada de filet de nerf, Sacsejador va xiular de nou, una complexa sèrie de tons.

Ben va treure el seu quadern de dades i el va llegir.

ACABES D'ENVIAR UN SENYAL DE COMUNICADOR.

Ben va arrufar les celles.

-Jo?

D'UNA DURADA DE MENYS D'UNA CENTÈSIMA DE SEGON.

-Hi va haver un senyal de retorn?

NO.

Ben va mirar a l'hora a la cantonada de la pantalla del quadern de dades. Hi havia dues allà, una l'hora local i una altra la de Coruscant, i l'hora local era ben bé una hora estàndard abans del migdia.

Podria estar-lo traint el seu propi quadern de dades? O algun altre objecte del seu equipament? Ràpidament ho va treure tot de les dues motxilles, segregant els objectes en dos munts: tot el que havia examinat abans i tot el que no havia examinat. Va atacar la segona pila, inspeccionant minuciosament cada objecte.

Probablement podria descobrir al dia següent si el seu quadern de dades era l'aparell de seguiment. Assumint que les comunicacions estaven tenint lloc a la mateixa hora cada dia, col·locaria a un costat el seu quadern de dades abans del migdia i Sacsejador i ell s’apartarien diversos metres. Si el quadern de dades enviava un senyal, Sacsejador podria determinar que era l'aparell i no alguna altra cosa en la persona d’en Ben.

Metòdicament va comprovar també tots els altres objectes, fins al punt de sacsejar les butxaques del seu cinturó sobre la pila de béns per a assegurar-se que estava buit.

No ho estava. Res més va caure, però el fons de la butxaca es plegava estranyament a la seva mà. La butxaca semblava pesar més del que devia, tot i que només fraccionalment.

Va girar la butxaca de dins a fora i va trobar l'aparell de seguiment.

Semblava com un petit tros de metall vinçat, tot i que amb potes d'aranya llargarudes que estaven enfilades a la tela de la butxaca, agafant-se amb seguretat al seu lloc. Una pota es va allargar fins a una longitud de sis o set centímetres.

Ben la va mirar, perplex. Quan li havien plantat això? O, més exactament, atès que semblava com una unitat mòbil, quan s'havia pujat a la seva butxaca? Podia haver estat en qualsevol punt entre el Temple Jedi i la seva arribada al campament d’en Faskus. Les paraules de la seva mare sobre els espies aconseguint les seves tasques sense que ningú ni tan sols se n'adonés van tornar a Ben i ell va somriure.

-Bon treball, espia -va dir.

Llavors va sentir de nou els ulls al cel. Va comprovar el seu quadern de dades. Migdia exactament.

Excepte que aquesta vegada, la sensació de ser vigilat no es va esvair després d'uns pocs segons.

Es va intensificar i Ben va poder sentir alguna cosa amb ella, emocions de malvada diversió i un desig de cometre destrucció.

Va aixecar la mirada. Hi havia un petit punt en el cel, al centre de la coberta de núvols que bloquejava el pitjor dels raigs del sol perquè no arribessin a terra.

-Sacsejador -va dir-, posa't a cobert!

Kiara, que havia estat acabant desinteressadament la seva llauna d’embotit de pa d'espècia, va aixecar la mirada. No hi havia dit molt en els últims dies i no va dir res ara, però es va aixecar d'un salt mentre Ben allargava la mà cap a ella.

Va ser llavors quan la primera andanada de foc làser va carbonitzar el terra. Trets verds van bombardejar el pilar de pedra a uns quants metres a la dreta d’en Ben. Kiara va fer un crit. Ben la va aixecar del sòl i va saltar cap a l'esquerra, cap a una línia propera d'arbres, a seixanta metres o més de distància.

El caça TIE va cridar en passar i va començar a donar-se la volta per a una altra passada de bombardeig. Ben el va veure com una taca. Era negre, amb alguns detalls, com les varetes que separaven els panells de les ales solars, d'un bronze brillant.

Ell es va aturar. Si continuava cap als arbres, seria atrapat a camp obert durant la següent passada. Va invertir la seva direcció i va córrer cap al munt de pedres. Aquest li oferia l'única protecció prou a prop per aconseguir-la.

Va saltar darrere d'un pilar parcialment intacte de roques i va mirar. El caça TIE estava baix, tot just a cinquanta metres sobre el sòl i apropant-se directament cap a ell. Sacsejador, trontollant cap enrere en direcció a la carretera plana, era un objectiu fàcil, però el pilot del caça va ignorar al droide.

Ben es va ajupir de nou mentre el TIE disparava. Les pedres immediatament a la seva dreta van oscil·lar i van caure cap a enrere, aterrant al costat d'ell, impulsades per la tremenda energia dels turbolàsers del caça. Fum negre, acompanyat d'una olor acre, va pujar en volutes des dels punts d'impacte.

Ell va abaixar la mirada fins a la Kiara. Estava arraulida contra el terreny, contra la pedra de la superfície en la qual estava estesa, i la seva cara estava tornada cap amunt, amb els ulls plens de llàgrimes.

Durant un moment Ben va estar en algun altre lloc, en centenars de llocs amb refugiats que tremolaven mentre esquadrons, flotes de caces TIE rugien en passar sobre els seus caps. Així que això era l'Imperi, va pensar distantment. Jacen li havia mostrat que hi havia algunes coses que admirar sobre el vell Imperi, incloent la manera ferma amb el que havia imposat l'ordre, però ara podia sentir com era aquest ordre des de l'altre costat.

Va negar amb el cap per apartar les imatges i va aixecar la mirada. Va trobar el caça TIE acostant-se per a una altra passada. Va allargar la mà cap a la pistola làser d’en Faskus.

Encara hi era fora a la neu, on l'havia deixat caure quan examinava les seves possessions.

Es va mossegar la llengua per no deixar escapar una maledicció i va allargar la mà cap a ella. Encara que mai havia cridat al seu sabre làser ni a cap altre objecte fins a si mateix des d'aquesta distància, la pistola làser va volar fins a la seva mà i ell hi va apuntar.

Llavors va negar amb el cap. Una pistola làser contra un caça blindat? No tenia exactament cap possibilitat de danyar al seu oponent. Necessitava armes grans.

Necessitava la Força. Era un Jedi, després de tot, i fins i tot si només era un aprenent, i la Força era la seva major arma, el seu major blindatge.

Va mirar al seu voltant a la recerca d'un míssil i llavors va comprendre que estava envoltat per ells. Va tancar els ulls i es va concentrar com havia fet l'altre dia, quan va alliberar a Sacsejador de l'Ala-Y.

Va sentir panteixar la Kiara mentre la pedra que acabava de caure s'elevava uns quants centímetres en l'aire.

El caça TIE es va acostar. Ben no podia tant sentir-lo com sentir al pilot en el cor de la seva cabina en forma de bola. Va sentir la pedra, va sentir al pilot... i va intentar enviar a la una contra l'altre.

Mandrosament, la pedra va pujar fins al camí del caça TIE. Ben va sentir el so dels làsers disparant de nou i va obrir els ulls a temps per veure un tret verd aconseguint la paret més llunyana a la seva esquerra, l'altre encertant a la pedra flotant just al centre, trencant-la en mil trossos.

El caça TIE va virar però no va poder evitar completament el núvol de runa. Ben va sentir els klunks i pings de tons alts quan la pantalla solar esquerra va colpejar els fragments.

El caça TIE de cop i volta va guanyar molta alçada, va traçar un cercle una vegada i després va pujar de nou fins que va estar fora de la vista.

Ben va tornar a baixar la mirada cap a la Kiara.

-Ara estem bé -va dir ell.

-L’home dolent se'n va anar.

Ella va fer que sí, mig creient-lo.

-En realitat no. -Ell va fer una pausa, intentant pensar en què dir per convèncer-la. Llavors es va inclinar cap avall i la va abraçar, sentint-la tremolar-. No passa res. No passa res.

La rèplica d'ella estava esmorteïda.

-Tornarà?

-Sí, tornarà. Però la propera vegada estaré preparat per a ell.

-Per què vol disparar-me a mi?

-Disparar-te a tu? -Ben es va retirar per mirar-la -. No vol disparar-te a tu. Vol disparar-me a mi.

Ella va negar amb el cap, solemne.

-No. Va disparar a l'Ullal Negre mentre jo era a dins. Així és com papà va ser ferit. El papa va dir que ells volien disparar-li a ell, però ara volen disparar-me a mi. Volen que em mori.

-No, no volen que et moris.

-Tu ho volies.

El seu to ni tan sols era acusador, només ferit.

-No, no ho volia. Jo només... -Ben va fer una pausa per intentar organitzar les seves paraules-. Estic en una missió important i vaig pensar que deixant-te, fins i tot deixant-te morir, faria que les coses funcionessin millor.

-Vas canviar d'idea?

-Sí. Estava equivocat.

Tot d'una Ben es va sentir marejat. Es va asseure a la pedra al costat de la Kiara.

-Què passa? -va preguntar ella.

No podia dir-li-ho, encara que ho havia comprès. Hi havia fet just el que Jacen havia estat fent, decidint que una cosa era més important que una altra, que una meta era més important que una vida i que havia estat disposat a sacrificar una i no hi havia estat prou disposat a intentar protegir totes dues.

Havia estat equivocat. Potser, de vegades, també Jacen havia estat equivocat.

En Ben va negar amb el cap. No, Jacen tenia més del doble de l'edat d’en Ben. Era més gran, més savi, més poderós. No cometria aquesta classe d'error, mai.

Llevat que fos humà.

La pregunta trinada de Sacsejador va arrencar a Ben dels seus pensaments.

-Estem bé -va dir-. Estarem amb tu en un minut.

ÒRBITA DE ZIOST, REUNIÓ AL CEMENTIRI

En Dyur va mirar a la cara amb casc a la pantalla i no va poder evitar riure.

-Ell va fer què?

La persona a la qual es dirigia, un home anònim amb l'uniforme d'un pilot de caça TIE, encara que aquest uniforme era color bronze més que negre, va sonar avergonyit.

-Em va llançar una roca.

-I ara tornes corrent fins a nosaltres.

-No és així, capità. Va utilitzar màgia Jedi per llançar-me una llosa de pedra d'un quart de tona. Si no hagués arribat a la pedra amb els meus làsers, m'hauria enderrocat.

-Ah. Bé, això és diferent.

-Ordres, senyor?

La veu d’en Dyur es va tornar dura i, com qualsevol bothan que pretenia sonar enfadat, el seu to es va tornar realment molt temible.

-Keldan, hauries d'haver tornat immediatament i haver acabat amb ell. Sense dubtar, sense fer soroll. Ara no tindràs l'oportunitat, o el bo, per la mort. Les teves ordres són tornar immediatament. Myrat'ur baixarà demà a l'hora regular i acabarà el treball.

El pilot va sonar apropiadament reprès i ressentit.

-Sí, senyor.

-Aquí no recompensem als estúpids, Keldan. Cementiri fora.

SISTEMA GYNDINE, ESTACIÓ DE REPARACIÓ I PROVEÏMENT TENDRANDO, CABINA DEL FALCÓ MIL·LENARI

Han va acabar la comprovació de prevol.

Els treballadors de reparació d’en Lando semblaven haver fet un gran treball. Tots els sistemes van dir en les comprovacions estar funcionant òptimament, excepte, per descomptat, les fluctuacions ocasionals en les comunicacions entre els cervells droides del vehicle, que eren tan idiosincràtics i que interactuaven en el que era una manera parcialment auto-apresa i auto-programada, que l'eficiència de les seves intercomunicacions variava des de misteriosament alta a catastròficament baixa, com els triplets Jedi que podien passar d'un comando de batalla invencible a un trio que es reganyava en segons.

Va flexionar la seva espatlla esquerra experimentalment. Se sentia bé. Estava guarit.

Tot estava arreglat. Però res estava provat.

Es va forçar a posar un somriure tort per la Leia, que un cop més era al seient del copilot.

-Llesta per marxar, amor?

Ella va acabar de lligar-se les corretges.

-Llesta.

-Lando?

Des de darrere d'ell, al seient del navegant, li va arribar la veu d’en Lando.

-Oh, suposo que sí. Simplement no serà el mateix, no ser capaç de donar-vos ordres.

-Leia, recorda’m que equipi el seient del navegant amb una opció d'ejecció.

-No m’ho va dir.- La veu de C3PO va sonar només amb un toc petulant. El droide de protocol estava dret a l'entrada de la cabina.

-Això és perquè estic ansiós per donar-li als impulsors i sentir-te rodar per aquí durant una estona. -Han va aixecar el Falcó sobre els repulsors i el va enviar lliscant cap endavant en direcció a la sortida de l'hangar de reparacions-. El que passarà al voltant de... cinc segons.

-Oh. Ai mare. Potser hauria de trobar un seient.

-Dos segons.

Van travessar el camp contenidor d'atmosfera al final de l'hangar i van emergir al brillant camp d'estrelles. Han el va inclinar, col·locant el camp d'estrelles a estribord i el costat nocturn de Gyndine a babord i, malgrat les seves paraules, va començar una acceleració lenta i suau en una òrbita alta de prova.

Els motors sonaven més dolços del que havien sonat en bastant temps. Va somriure, augmentant la impulsió experimentalment, accelerant el transport i enviant-lo en una òrbita cada vegada més gran.

-No està malament, Lando.

-Una de les virtuts de ser ric. Pots permetre't contractar els millors.

El sol de Gyndine va sorgir a la vista, sense ser eclipsat ja pel planeta i els finestrals de la cabina es van polaritzar dramàticament, fent inútil la visió. Els sensors van mostrar el cúmul principal de les drassanes orbitals, molt menys nombroses que les de Kuat o Corèllia però ben respectades, en una òrbita més baixa.

Estaven passant directament sobre aquelles drassanes quan la força d'atac enemiga va aparèixer.

Els sensors d'amenaces del Falcó van udolar quan una tremenda massa va aparèixer directament en el seu camí de vol. En Han va tirar cap enrere de la palanca de control, una maniobra dura que els va pressionar a ell i la seva tripulació contra els seus seients, i es va encongir mentre sentia alguna cosa esgarrapar la part inferior del Falcó.

-Escuts, hem fregat els seus escuts -va murmurar la Leia.

El seu nou curs no era gaire millor. El Falcó va passar com un raig a través d'un esquadró de caces estel·lars, en angle recte amb el curs d'ells, massa ràpidament perquè en Han tingués alguna cosa tret d'una vaga impressió d'ells.

-Aixeca els escuts -va cridar en Han-. Què dimonis està passant?

La Leia va romandre freda.

-Els sensors diuen que és un creuer d'assalt bothan i sis esquadrons de Missatgers d’Udols.

I l'esquadró a través del qual havia volat Han estava tornant-se cap a la cua del Falcó. Els artillers de la nau capital, indubtablement agafats per sorpresa per la proximitat del Falcó quan van arribar, van començar ara a disparar les seves bateries de turbolàsers. En Han va enviar al Falcó en una espiral marejant de maniobres evasives.

-Amor, Lando, odio demanar-vos...

La Leia es va deixar anar les corretges.

-Sí, anirem a fer caure la gent dolenta i peluda per tu.

Llavors ella i Lando van marxar.

Els primers trets dels Missatgers d’Udols que els perseguien van colpejar els seus escuts posteriors i Han va grunyir. Havia tingut un Falcó Mil·lenari bellament restaurat a les seves mans durant deu minuts abans que algú estigués intentant disparar-li de nou fins a fer-lo trossos.

-3PO! -va cridar-. Puja aquí i opera els sensors i el panell de comunicacions.

-Sí, capità Solo. -El droide de protocol, oscil·lant salvatgement de darrere a davant quan les maniobres d’en Han gairebé li fan caure, se les hi va manegar per lliscar en el seient que la Leia havia deixat vacant. Molt prudentment es va cordar les corretges-. Si puc preguntar, senyor...

-No ho facis.

En Han va rodar noranta graus a estribord i va traçar un arc al voltant cap a un curs directament fora del planeta. El foc làser dels perseguidors es va acostar al Falcó, fallant per metres. Però ara podia sentir els propis turbolàsers del Falcó disparant.

-... Què està passant, senyor?

-Els bothans han enviat una força d'atac per destruir o capturar les drassanes d’aquí -va dir en Han-. Deuen haver saltat directes a Gyndine i haver deixat que el pou gravitatori del planeta els tragués de l'hiperespai. Això és pel que van aparèixer tan a prop.

-Els seus perseguidors són deu, no, nou. Algú sembla haver fet un impacte i un d'ells es dirigeix ​​en una direcció diferent.

Distantment, Han va poder sentir el crit d’en Lando de «Bon tret!». Va somriure. Aquesta era la seva noia, sempre fent explotar a la gent que pretenien causar-li mal.

-I -va afegir C-3PO-, està rebent un missatge.

-De la nau bothan. Demandant la rendició.

-Bé... No, en realitat. És d'una capitana, Ural Lavint.

Han va fer una ganyota de dolor. Jacen havia enviat recentment, a través de mitjans tortuosos per via de la Winter Celchu, via Iella Antilles, sobretot perquè ja no tenia cap mitjà directe d'accedir a una comunicació amb els seus pares, un missatge que aquesta Lavint volia posar-se en contacte amb ells.

Han n’havia sentit a parlar, una vella contrabandista de mal geni del Sector Corporatiu, però mai l'havia conegut.

-Digues-li que no puc parlar ara.

-Oh, no és en directe. Està gravat. L’estic guardant a l'ordinador del Falcó i en la meva pròpia memòria. Crec en la redundància.

-No em diguis. -Quelcom se li va ocórrer amb retard-. Comunica't amb el personal de l'estació de reparacions i digues-los que surtin, que saltin a la beina de fugida més propera i baixin a la superfície del planeta.

-Oh, ja he fet això, senyor. L'amo Lando em va comunicar aquestes instruccions a través de l'intercomunicador de la nau. Per cert, li queden set perseguidors. Si el càlcul és correcte, això són un danyat i dos destruïts.

En Han envià al Falcó en una altra sèrie de moviments d'un costat a un altre. El martelleig que els seus escuts posteriors estaven rebent va baixar, però ell va poder veure el cap del droide de protocol movent-se endavant i enrere sobre el seu coll de metall.

-Senyor, l'amo Lando sol·licita una mica més d'estabilitat.

-Sí?

-Bé, això és el que interpreto del llenguatge bastant florit que està emprant. Sis perseguidors. Dos danyats, dos destruïts. Jo... Vaja! La resta s'està separant!

En Han va mirar a la pantalla del sensor. C-3PO tenia raó: el mig esquadró de Missatgers d’Udols que quedava s'estaven separant, tornant cap al planeta.

-Nosaltres no som la seva missió -va dir-. Però vam córrer quan van aparèixer i com neks, ens van perseguir. Fins que el seu comandant va descobrir que érem una pèrdua de temps. -Es va anivellar-. Leia! Vine a traçar un curs. Sortim d'aquest sistema.

La veu de la Leia era artificialment dolça.

-Et porto també una ampolla de cervesa? Potser les teves sabatilles?

Han va fer una ganyota de dolor.

-No volia dir-ho així.

Mentre era a l’hiperespai, Han va revisar el missatge que la Lavint li havia enviat i després el va posar en una de les pantalles grans perquè tothom el veiés.

Semblava haver estat gravat per la varietat més barata d’holocàmeres de butxaca. La imatge de la cara incansable de la dona, quan es va allargar per omplir la pantalla gran, estava molt pixelada.

-Salutacions -va dir-. Els estic enviant aquest missatge per fer-los un gran favor i espero que vostès em facin un a mi a canvi.

-Economia contrabandista -va xiuxiuejar la Leia.

-Estic al Ventura Errant sota el meu propi nom. També hi ha algú més aquí. Una twi’lek sota el nom d’Alema Rar.

En Han va mirar la Leia. La cara d'ella es va fixar amb dures línies.

-Ella té plans per a vostès i no crec que siguin agradables. Així que els estic enviant aquest missatge. Aposto a què ella també em matarà, quan jo ja no li sigui d'utilitat. Així que espero que vostès s'encarreguin d’ella primer. Diu que és una Jedi, d'una altra manera ho hauria intentat per mi mateixa... però en la meva experiència, no té recompensa intentar deixar inconscient a una Jedi.

»I us he de demanar un favor. Hi ha rumors que hi ha una reunió important planejada per als peixos grossos de la Confederació. Per raons personals, realment necessito portar algú allà. No sé quines són les afiliacions de vostès, i no m'importen, però no planejo fer res per interrompre el partit.

»Vostès són unes de les persones amb millors connexions de la galàxia. Si poguessin fer-me saber on i quan, ho agrairia.

»Si us plau, esborrin aquest missatge un cop que l'hagin revisat. Un munt de gent em mataria si sabessin que l'he enviat.

El missatge va acabar, esvaint-se fins al negre.

-Huh -va dir en Han. Ell va mirar a la Leia-. Què creus?

-És difícil de dir amb un missatge de baixa resolució -va dir la Leia-. Necessitaria parlar amb ella en persona per tenir una sensació real de si està dient la veritat. Però la seva història té sentit. Això explicaria la presència que vaig sentir a bord del Ventura Errant. Després de la nostra última xerrada amb Luke, he estat preguntant-me si podria haver estat l’Alema, o la Lumiya.

Han va assentir.

-Tornem al Ventura Errant.

Lando va sonar ferit.

-No m'estàs preguntant meva opinió?

En Han va sospirar.

-Lando, hauríem de tornar a l'empresa mòbil més gran de joc i botigues de la galàxia?

-Quina classe de pregunta estúpida és aquesta?

Següent