Petits favors (III)

Anterior

III

- Això no és bo.

En Cavv es va tornar a ajupir al carreró, estrenyent-se contra el mur.

- De fet, per com solen ser aquestes coses, és molt, molt dolent.

- Han incrementat les patrulles? -Va preguntar l’Arkell solemnement.

En Cavv va assentir.

- Gairebé sembla que Curamelle estigui sota llei marcial. El Moff Caglio deu haver mobilitzat totes les forces de defensa de la ciutat a la cerca... - Es va rosegar la punta del polze i va afegir en veu baixa. - Encara que alguna cosa no acaba d'encaixar.

- Vastin és molt protector -va dir la Rivoche -. I qualsevol cosa que el mocós consentit vulgui, el seu papi li ho aconsegueix.

-No és exactament l’efusiva adoració de la típica futura promesa... -Va comentar en Cavv.

Ella va deixar anar un desdenyós esbufec​​.

-Això és perquè tota aquesta relació no és altra cosa que un frau. En Vastin em veu com la perfecta dona trofeu: un altre esglaó més en el seu camí d'ascens al poder polític. Pel que fa a mi, únicament és bo per servir de tapadora. Ja veus, darrerament certs imperials d'alt rang han expressat la seva creença que ja era hora que em casés i criés una generació de carn de canó per a l'exèrcit de l'Emperador.

L’Arkell va observar a les barredores militars imperials que passaven disparades a prop del seu amagatall.

- Per molt que em desagradi estar d'acord amb el lladre, la seva avaluació de la situació és força precisa. I com més hi esperem, pitjor es tornarà.

- Van enviar un lladre per rescatar-me? -Va preguntar la Rivoche.

- Vigila el teu to, joveneta. No saps res sobre mi.

La Rivoche va creuar els braços i va somriure sarcàsticament.

- Sé que, fins ara, això no ha estat precisament un rescat impecable...

El lladre va sospirar i va mirar cap a l’Arkell a la recerca de suport, però el gegant va bellugar el cap i va dir:

- Nosaltres prohibim a les nostres dones solteres abandonar l'hàbitat familiar sense el permís dels seus tutors.

La Rivoche es va tornar, llançant làsers a l’Arkell amb la mirada.

- Espècie de militarista bel·licós i xovinista! Et vaig a...

- Ja ho tinc! - Va dir en Cavv de sobte.

- Què? -Van preguntar la Rivoche i l’Arkell a l'uníson.

- Crec que tenim aquí a dos grups diferents d'imperials. I no estan treballant junts.

- No caurà aquesta bacora -va dir la Rivoche rient -. L'Imperi no s’esquinçarà en faccions.

-No obstant, pensa en això. L'home que va aparèixer a l'àtic era sens dubte de l’OIS. Sabia que eres una espia, i només va portar un únic esquadró amb ell. I quan ha estat l'última vegada que vas veure Comandos d'Assalt per aquí? - Abans que ningú pogués discutir, va continuar -. A més, pel que he vist de les forces d’en Caglio, no t'està donant caça, només buscant-te. Aposto a què el Moff pensa que vas ser atacada a l'àtic i has estat segrestada... probablement per rebels.

- El que estàs dient té sentit, lladre -va dir l’Arkell -, però, per què l'agent de l’OIS no hauria compartit la seva informació?

En Cavv va arronsar les espatlles.

- Potser volia quedar-se amb tots els mèrits. Sabem que els IMPES són bastant donats en aquestes mesquines maniobres polítiques sempre que pensin que no els enxamparan.

-Bé, si ell i el seu esquadró estan tots morts, aleshores potser ningú més sàpiga la veritat sobre mi. – la Rivoche es va girar cap en Cavv -. Podríem utilitzar això en el nostre benefici, no?

-És possible, però encara no estic segur de com. Encara que la nostra situació no millora molt. – En Cavv va col·locar suaument la caputxa cobrint el rostre de la Rivoche -. En tot cas, encara hem de mantenir la teva identitat oculta, o si no... -El gemec dels vehicles repulsoelevadors el va fer estremir -. No podem quedar-nos aquí molt més temps.

L’Arkell va posar una mirada amenaçant, sostenint la seva pistola blàster.

-Tampoc serem capaços de tornar a la nau. Puc imaginar-me les mesures de seguretat al port estel·lar...

- Si no podem arribar a la nau -va dir en Cavv, traient un petit comunicador -, llavors haurem de fer que la nau vingui a nosaltres.

La Rivoche es va tornar cap a l’Arkell amb una cella arquejada.

- Segur que li funcionen bé tots els impulsors?

El guerrer velabri va arronsar les espatlles.

Ella va tornar la seva atenció cap en Cavv.

- La darrera vegada que ho vaig comprovar, aquesta atrafegada metròpolis no estava precisament plena de llocs per aterrar.

- La improvisació és filla de la desesperació -va dir en Cavv amb un somriure d'autocomplaença -. Quin és l'edifici més alt de la ciutat?

Després de pensar un moment, la Rivoche va respondre.

-L’Hotel Galàxia Real. - Va tractar sense èxit de dissimular un somriure mentre mirava al velabri -. Sempre és tan irritant quan té raó?

- No -va respondre l’Arkell amb cara molt seriosa -. Normalment és pitjor...

***

En Sollaine va entrar a batzegades a l'edifici, sagnant sobre la tova catifa blanca. Quan la secretària va tractar de detenir-lo, la va empènyer a terra, i no es va aturar fins que va obrir d'un cop la porta de l'oficina. Ni es va immutar davant el gran rifle blàster que li apuntava al cap.

- Què vol dir això? - Va dir l'home que sostenia l'arma des de darrere de la cobertura del seu escriptori.

En Sollaine va llançar els seus cilindres de rang sobre la taula i va fer una ganyota de desdeny.

- L'Imperi sol·licita oficialment els seus serveis de caça-recompenses...

-Deu haver algun error, senyor. Seguretat Coreguàrdia no empra caça...

- Un total de 100.000 crèdits nets al comptat ara, i la mateixa quantitat en el lliurament. Tenim un tracte?

El propietari de Serveis de Seguretat Coreguàrdia va somriure.

- Quants dels nostres empleats desitjaria activar per aquesta feina, senyor?

- Tots ells.

En Sollaine va mirar fixament l'heterogeni grup de caça-recompenses reunit davant seu. Poc més de cinquanta matons, eren durs, lletjos, i emanaven una aroma combinat únic.

El comandant de l’OIS no ho va advertir; havia perdut lleugerament el sentit de l'olfacte. Tampoc és que importés. Només una cosa era important.

Capturar la Rivoche i tornar amb ella davant l'Emperador. Observar com en Vader era apartat com l'estúpid que era, i després ocupar el lloc que li pertanyia costat de l'Emperador.

En Sollaine va apartar aquest somni de la seva ment i va tornar la seva atenció a l'assumpte que tenia en aquell moment entre mans. Sabia que amb les forces del Moff Caglio vigilant tots els punts de sortida de la ciutat, els seus còmplices no tindrien cap oportunitat d'aconseguir portar-la al port estel·lar.

Amb això en ment, només hi havia una manera d'escapar. Haurien d'abandonar–la en algun lloc i tornar a buscar-la amb una nau. I hi havia molt pocs llocs a Curamelle per fer això sense atreure l'atenció.

La resposta li va arribar sobtadament.

En Sollaine es va quedar mirant el carrer col·lapsat, i després alçà els ulls al cel de Corulag. Va deixar que els seus ulls vaguessin per la brillant estructura fins que ja no va poder distingir la resta del rascaestrelles, que continuava ascendint cap a l'atmosfera i més enllà...

Llavors els seus ulls van tornar a enfocar-se en la brillant holosenyal en què es llegia Hotel Galàxia Real.

***

En Cavv va obrir la porta i va tornar a deixar el vibrorossinyol a la butxaca.

- No hi ha res que superi el descompte dels cinc dits en una habitació d'hotel.

La Rivoche i l’Arkell van entrar ràpidament rere d'ell, i el lladre va tancar la porta.

En Cavv va observar el l'habitació i va somriure.

- Vaja, és un lloc bastant agradable.

- M'alegro que s'ajusti als teus estàndards - va dir la Rivoche.

Ignorant la puya, en Cavv va continuar la seva exploració de l'habitació.

- No sé com sortirem d'aquesta. – L’Arkell donava voltes com un animal engabiat davant la gran finestra de transpariacer. Es va aturar un moment i va mirar a l'exterior. Des de la seva posició elevada, el sòl no era més que un record llunyà.

En Cavv va somriure a l’Arkell des d'una posició relativament còmoda sobre un dels llits.

- Suposo que els velabri no us podeu metamorfosejar a voluntat en una mena aviària, oi? - Va somriure, encongint-se d'espatlles de forma excessivament teatral -. Sembla que la vostra raça no és tan "perfectament evolucionada" com us agrada pensar que sou.

Clarament, això no li va fer cap gràcia en absolut. L’Arkell va deixar de donar voltes i es va dirigir cap en Cavv.

- Si et tiro per aquesta finestra, només podràs evolucionar a una forma de vida d'aspecte líquid...

- Ja n'hi ha prou! – La Rivoche acabava d'arribar al seu límit. Es va asseure a l'altre llit, tapant-se les orelles -. No us sembla que podríem aprofitar millor el poc temps que ens queda? Per exemple... no sé... Tractant de salvar les nostres vides?

El velabri va creuar els braços sobre el seu immens pit.

-Estem atrapats en una habitació d'hotel, sense altra via d'escapament llevat de la que no podem fer servir, gràcies a aquest agent mecanitzat de l’OIS i la seva legió de caça-recompenses a la teulada.

-Almenys hem descobert que hi era -va protestar en Cavv -. Si no li hagués dit a RC que entrés a les càmeres de seguretat de la teulada, podríem haver anat drets al seu parany.

- Una de les poques coses intel·ligents que has fet - va dir l’Arkell.

La Rivoche es va apartar de la cara un floc de pèl caigut.

- Em pregunto com ha sobreviscut en aquesta explosió.

-Per l’arxiu de dades que RC va recuperar, aquest tal Sollaine sembla ser un imperial dur de rosegar. Fins i tot per als estàndards de l’OIS...

La mirada perduda de l’Arkell va tornar a la finestra.

- Això és impossible.

En Cavv va arrufar les celles, estovant el seu coixí.

- Fas que tot soni tan... pessimista.

Per primera vegada, l’Arkell es va quedar sense paraules. Va obrir la boca, la va tancar, i després simplement es va donar la volta i es va dirigir cap a la porta.

La Rivoche va alçar una cella amb curiositat.

- A on vas?

L’Arkell es va aturar davant de la porta, alçant la seva pistola blàster pesada.

- Prefereixo sortir allà fora i morir com un guerrer a quedar-me aquí amagant-me com un selliwyrm!

- Algunes vegades amagar-se per evitar cridar l'atenció té els seus avantatges -va replicar en Cavv -. Per descomptat, altres vegades és millor amagar-se a plena vista.

- I a més estic fart dels teus estúpids tòpics!

- Tranquil, velabri -va dir en Cavv, posant finalment dret -. M'estic ocupant de l'assumpte.

- Ah, sí, eh?

La Rivoche es va tornar cap en Cavv amb curiositat.

- Com, exactament?

En Cavv va comprovar el seu cronòmetre.

- El meu suport hauria d'arribar ja en qualsevol moment.

- Com més aviat, millor... – L’Arkell va estendre la mà cap al control de la porta -. Perquè és sorprenent com les coses empitjoren contínuament.

- Incloent la teva actitud - va dir la Rivoche, obtenint un riure esmorteït d’en Cavv.

L’Arkell va bellugar el cap i va prémer el panell, i després es va donar la volta.

- Si no fos per tu, no estaríem en aquesta situació. Precisament per això les nostres femelles estan confinades a Velabri, el nostre planeta natal.

Quan va veure l'expressió en el rostre de la Rivoche, l’Arkell va pensar que estava a punt de deixar anar una altra tanda d'insults, però després es va adonar que no el mirava a ell, sinó més enllà. Confós, va mirar en Cavv, que estava completament inexpressiu.

L’Arkell es va girar ràpidament. Immediatament va desitjar no haver-ho fet, perquè ara estava mirant la figura femenina que estava dreta a l'entrada de la seva habitació. Una llarga trena de cabell penjava sobre la seva esquena, encara que el que penjava de la seva bandolera era pitjor: una dotzena de detonadors termals. Portava posat un cenyit mico corporal negre i una armadura gris amb una fosca placa facial que reflectia el rostre aterrit de l’Arkell. Una paraula va ballar en el cap del velabri, una vegada i una altra.

Beylyssa.

L’Arkell va poder sentir com la sang abandonava el seu rostre. Ràpidament va desplaçar la mà cap a la paret, buscant el panell de control.

La porta es va tancar davant la cara de la figura.

L’Arkell només va poder reunir la suficient voluntat per emetre una única paraula, que va sonar en un registre molt més agut que la seva veu habitual.

- A terra!

A la Rivoche no hi va haver de dir-li-ho dues vegades. Es va llançar sota el llit immediatament, just quan l’Arkell va passar volant per sobre, aterrant al seu costat. Ràpidament va treure el cap per sobre de la cobertura, apuntant amb el seu blàster cap a la porta.

Llavors va ser quan l’Arkell es va adonar que en Cavv no s'estava posant a cobert. De fet, l'estúpid lladre havia caminat tranquil·lament fins a la porta, i estava a punt de prémer el panell.

Fins i tot pitjor, s'estava rient.

L’Arkell no podia creure-s’ho.

- Estàs completament boig? Aquesta és Beylyssa, la caça-recompenses que gaudeix fent explotar les coses!

- No... i no -va respondre en Cavv.

La Rivoche es va atrevir a mirar.

- Què?

- No, no estic boig. – En Cavv va somriure mentre obria la porta. La figura cuirassada va entrar a l'habitació -. I no -va continuar en Cavv -, aquesta no és Beylyssa, encara que aquesta era la impressió que estava buscant...

La porta es va tancar i en Cavv va envoltar la figura amb el braç.

- Aquesta és Finn Varatha; el nostre suport.

Increïblement alleujat, l’Arkell es va posar dret, ajudant la Rivoche a fer el mateix. Enfundant el seu blàster, va avançar cap a ells. No va poder evitar somriure mentre estenia la mà.

- Ja m'agrada. Encara que sigui lletja.

En Cavv va deixar anar una rialleta.

- T'equivoques de nou.

El velabri estava confós.

-És costum en el meu planeta fer que les dones poc atractives s'ocultin -va explicar.

La figura cuirassada es va treure el casc. Al principi no va poder veure cap cara, gràcies a la cascada de rínxols de banús que es va alliberar quan es va deixar anar la cua. A través del cabell ràpidament va aparèixer un rostre jove i bell. L’Arkell va sentir que una mà suau es tancava al voltant de la seva, però estava massa ocupat mirant fixament, amb incredulitat, a un parell de brillants ulls blaus i a un somriure lasciu.

La Varatha era de les que treien l'alè.

- Òbviament, el teu planeta no té un costum similar que prohibeixi als seus idiotes viatjar per la galàxia -va dir amb un somriure.

L’Arkell va retrocedir un pas de la dona cuirassada.

- Estàs intentant burlar-te de mi?

- Naah -va dir en Cavv amb un somriure sarcàstic -. "Tractant" implicaria que encara no ho ha aconseguit, velabri.

- Velabri, eh? – La Varatha va dirigir la seva mirada cap a l’Arkell -. No em sembla tan dur.

- No només un velabri - va dir l’Arkell, alçant-se en tota la seva alçada -. Sóc un Llancer. I per la teva informació, sóc més dur que dos humans qualsevol junts.

La Varatha simplement va somriure i es va acostar.

- Et faria res intentar demostrar-ho?

El lladre es va interposar ràpidament entre tots dos.

-Bé, estem tots preparats per abandonar aquesta festa?

La Varatha va arrufar els llavis.

- Però si acabo d'arribar...

En Cavv li va picar l'ullet.

- Sé de bona tinta que hi ha una gala encara millor a punt de començar a la teulada. Et ve de gust unir-te a nosaltres, estimada?

- No m'ho perdria per res del món. Tens les nostres invitacions?

El lladre li va allargar una tauleta de dades.

La Varatha va examinar la informació i va moure el cap.

- Odio aigualir-te la festa, vell, però ens falten uns quaranta-cinc soldats perquè sigui una lluita justa.

- Llavors les probabilitats estan igualades -va dir en Cavv arronsant les espatlles.

- Disculpa? – La Rivoche estava mirant al lladre com si acabés de brotar-li un segon cap -. Llevat que l'Aliança hagi adoptat recentment un sistema matemàtic diferent, em sembla que ens sobrepassen àmpliament en nombre.

- Vinga, no llegeixes la vostra pròpia propaganda? "Qualsevol rebel pot derrotar a deu imperials." Això diu al manual... i aquests ni tan sols són imperials. - El lladre somrigué -. Som quatre, de manera que podem acabar amb quaranta d'ells.

La Varatha va intervenir.

- I què passa amb els altres deu?

-Aquí és on entra el nostre estimat Llancer. Dur com dos de nosaltres, recordes? Això vol dir que hauria de ser capaç d'ocupar-se amb el doble de la nostra part sense sufocar-se. – En Cavv va recolzar la seva mà a l'espatlla de l’Arkell -. Oi?

Les galtes del velabri van envermellir per un moment, i els seus ullals nus prometien quelcom dolorós per al Cavv. No obstant això, amb gran determinació, la ganyota de l’Arkell es va convertir lentament en un somriure forçat.

-És clar -va xiuxiuejar serrant les dents.

Aquesta vegada va ser el torn de la Varatha de col·locar-se ràpidament entre els possibles combatents. Va treure un blàster de la seva motxilla i l'hi va llançar a la Rivoche.

- Saps com tractar-lo, preciosa?

Amb seguretat d'expert, la Rivoche va comprovar el paquet d'energia, va alinear el punt de mira, i va sostenir l'arma en posició de tirador alerta.

- Prendré això com un "sí". – la Varatha es va tornar cap en Cavv -. Llavors, quin és el pla, vell?

El lladre es va limitar a somriure.

- Aquest és el somriure de "me n'he ocupat de tot, Finn, no et preocupis per res", o la de "vaig a improvisar sobre la marxa i espero que la Força m'acompanyi"?

El somriure entremaliat d’en Cavv es va eixamplar encara més. Li va treure a la Varatha un parell de detonadors termals i es va dirigir a la porta.

La Varatha va deixar anar un llarg sospir i va agafar el seu rifle blàster.

- Genial.

Següent