11
Leia va entrar en el Falcó Mil·lenari feta una fúria i va llançar el seu
casc a terra amb tanta força que va rebotar fent molt soroll i va anar a parar
a un racó. Han va pujar per la rampa darrere d'ella i la va seguir fins a la
sala on Chewbacca i C3PO s'entretenien fent una partida en el tauler
d'hologrames.
- D'acord, Solo, fantàstic! -Va cridar Leia -. En quin embolic ens has
ficat ara? Et diré per què els homes de Zsinj han deixat de buscar-nos. Pensen
que anem a morir, així que no hi ha cap raó perquè es molestin a perseguir-nos!
- Escolta, jo no tinc la culpa de tot això! -Va cridar Han -. Són intrusos
en el meu planeta. Estan cometent un delicte! Ah, i pel que fa a tot, quan
hàgim sortit d'aquí, t'asseguro que donaré amb alguna forma de donar-los de
puntades de peu a tots.
Chewbacca va llançar un grunyit interrogatiu.
-Oh, no és gens greu -va replicar Han.
- Com que no és gens greu? -Va cridar Leia -. Aquí fora hi ha monstres. Pel
que sabem, el planeta podria estar ple d'ells!
- Monstres? -Va gemegar C3PO i es va aixecar del seu seient -. Oh, vaja...
No menjaran metall, oi? -Va preguntar, i les mans li tremolaven tant que els
dits feien soroll al entrexocar-se.
-No ho crec -va dir Han amb sarcasme -. Deixant de banda les erugues
espacials, mai he sentit parlar d'alguna cosa tan gran que mengi metall.
Chewbacca va grunyir.
- Quina mida tenen? -Va preguntar C3PO.
-Bé, permet-me expressar de la manera següent -va dir Leia -. Encara no hem
vist cap, però a jutjar per les seves petjades, un d'ells probablement podria
devorar als tres com esmorzar i després utilitzaria una de les teves cames per
netejar-se les dents.
- Ai mare! -Va cridar C3PO.
-Au vinga, vinga -va dir Han -. No t'espantis l’androide. Pel que sabem,
podrien ser herbívors totalment inofensius!
Han va intentar lliscar un braç sobre les espatlles de Leia per calmar-la,
però Leia es va apartar i va agitar un dit davant de la seva cara.
-Espero que no -va dir -, perquè si aquesta empremta va ser deixada per un
herbívor, llavors pots apostar que allà fora hi ha alguna cosa encara més gran
que s'alimenta d'aquestes criatures. -Li va donar l'esquena i va desviar la
mirada -. No sé per què he permès que em portessis aquí... Com he pogut arribar
a ser tan estúpida? Hauria d’haver-te convençut que et lliuressis. Senyors de
la guerra, monstres i qui sap què més... El que vull dir és... Bé, què es pot
esperar d'un planeta que vas guanyar en una partida de cartes?
-Escolta, Leia, estic fent tot el que puc -va dir Han, i va tornar a
tocar-li l'espatlla intentant aconseguir que es tombés cap a ell i es deixés
consolar.
Leia va girar sobre si mateixa i es va encarar amb ell.
- No! -Li va cridar -. No vaig a deixar-me convèncer per la teva xerrameca,
Han. Això no és un joc, i no és una excursió de plaer. Les nostres vides corren
perill, i en aquests moments el que m'estimis i vulguis casar-te amb mi o el
que jo estimi Isolder i vulgui casar-me amb ell... Bé, la veritat és que ara
tot això ha deixat d'importar. Hem de sortir d'aquí. I ara mateix!
Han recordava molt pocs moments en què hagués vist tan enfadada la Leia, i
sempre havien coincidit amb situacions en què la seva vida corria perill. Havia
pensat en més d'una ocasió que la seva despreocupació i la seva manera relaxada
d'afrontar les coses feien que gaudís més de la vida que ella, però quan va
veure com el seu apassionament sortia a la llum, Han va comprendre que Leia
estimava la vida amb una passió més profunda del que mai podria arribar a
estimar-la ell. Potser va ser la seva herència alderaaniana que estava emergint
a la superfície, el llegendari respecte cap a qualsevol classe de vida que
impregnava la seva cultura i que Leia s'havia vist obligada a deixar de banda
durant la seva lluita contra l'Imperi. Però sempre acabava tornant a aparèixer,
i Han seguia descobrint una vegada i una altra que Leia era així: ocultava els
seus pensaments a una gran profunditat, i els amagava tan bé que Han sospitava que
ni tan sols ella era conscient del que sentia.
-D'acord, et trauré d'aquí -va dir -. Ho prometo. Anem a necessitar algunes
armes, Chewie... Agafarem l'artilleria pesada i les motxilles de supervivència.
Vam veure una ciutat que ha d'estar a uns quants dies de marxa travessant les
muntanyes, i on hi ha una ciutat ha d'haver algun mitjà de transport. Robarem
la nau més ràpida disponible i sortirem d'aquí a tota velocitat.
Chewbacca va expressar la preocupació que li produïa la idea d'abandonar el
Falcó llançant un gemec.
-Sí -va respondre Han -. Ho deixarem tot ben tancat, i potser algun dia
pugui tornar aquí i treure'l de Dathomir.
Va empassar saliva. Se sentia incapaç de pronunciar ni una sola paraula
més. Dos o tres estacions a les muntanyes suportant la pluja i la neu, i el
cablejat acabaria tan rovellat i ple de curtcircuits que el Falcó seria
pràcticament inservible, i a més hi havia moltes probabilitats que la Nova
República no aconseguís tornar a internar-se tant en el territori de Zsinj
durant deu anys.
Leia el va mirar amb incredulitat.
-Sempre has dit que el Falcó era la meva joguina preferida -va dir Han -.
Potser ha arribat el moment de renunciar-hi.
Va anar a l'armari d'emmagatzematge, i va treure d'ell un casc extra i una
granota elàstica de camuflatge per ocultar l'exterior daurat de C3PO. Després
va anar a buscar-lo per vestir, però l'androide ja estava immòbil al final de
la passarel·la. Els seus ulls daurats brillaven mentre contemplava el bosc
sumit en la penombra. Leia i Chewie estaven desconnectant els sistemes del
Falcó, preparant la nau per la inactivitat.
-Tinc una cosa per a tu -va dir Han, i li va mostrar la granota -. Espero
que no suposarà un obstacle per als teus sensors i que no disminuirà la teva
capacitat de moviments ni res per l'estil.
- Roba?-Va preguntar l'androide -. Doncs no sé... Mai he portat robes,
senyor.
-Bé, sempre hi ha una primera vegada per a tot -va dir Han.
Es va col·locar darrere de C3PO per posar-li la granota de combat. No
hagués pogut explicar per què, però se sentia una mica incòmode. En algunes
mansions de gent molt rica, els androides s'encarregaven de vestir als seus
propietaris, però Han mai havia sentit parlar de ningú que hagués vestit a un
androide.
-Crec que seria millor que em deixés a bord de la nau, senyor -va suggerir
C3PO-. La meva superfície metàl·lica podria atraure els depredadors.
-Oh, no et preocupis per això -va replicar Han -. Tenim desintegradors.
Fora no hi ha res del que no puguem ocupar-nos-en.
-Em temo que no he estat dissenyat per viatjar per aquesta classe de
terreny -va protestar C3PO-. És massa abrupte i hi ha massa humitat. En deu
dies les meves articulacions faran sorolls més estridents que el xiscle d'un
roonat, això suposant que no s'hagin congelat i quedat totalment engarrotades.
-Agafaré una mica d'oli.
-Si els homes de Zsinj vénen en la nostra recerca, podran detectar-me
mitjançant els meus circuits -va dir C3PO-. No estic equipat amb cap classe de
contramesures electròniques que em permetin amagar la meva presència.
Han es va mossegar el llavi. C3PO tenia raó. La seva sola presència podia
ser la causa que tots acabessin morint, i no es podia fer absolutament res per
evitar-ho.
-Escolta, tu i jo portem molt de temps junts -va dir Han -. Mai li dono
l'esquena a un amic.
- Un amic, senyor? -Va preguntar C3PO.
Han va pensar en el que acabava de dir-li. Era molt probable que aquell
viatge signifiqués la fi de l’androide, i encara que mai havien estat amics la
veritat era que tampoc odiava tant a C3PO. Un animal va udolar en la foscor. El
so resultava tranquil i no tenia res d’amenaçador, però pel que Han sabia de
Dathomir, podia ser la crida d'un depredador gegant anunciant que acabava
d'olorar el seu sopar.
-No et preocupis per res -va dir mentre acabava de vestir l’androide. Va col·locar
el casc sobre el cap de C3PO, i l'androide es va tornar cap a ell. El voluminós
mico li donava un aspecte una mica trist i abandonat, i Han va intentar pensar
en alguna manera d'aconseguir que C3PO deixés de preocupar-se.- Ets un androide
de protocol, i si realment vols ser útil, llavors m’ajudaràs a descobrir una
forma de què la Leia s'enamori de mi.
-Ah -va dir C3PO, òbviament interessat per la idea -. No es preocupi,
senyor. Estic segur que se m’ocorrerà alguna cosa.
-Fantàstic, fantàstic... -Va murmurar Han.
Va començar a pujar per la passarel·la just quan Leia sortia de la nau amb
una motxilla i un rifle, i abans de doblegar la cantonada va poder sentir a
C3PO.
-Vaja, s'ha fixat en com d’elegant que és el rei Solo aquesta nit? -Li
estava dient a la Leia -. No li sembla que és increïblement ben plantat?
-Oh, calla d'una vegada -va grunyir Leia.
Han va deixar anar una rialleta i va agafar la seva motxilla, un rifle
desintegrador pesat, una tenda inflable, ulleres infraroges i un grapat de
granades que va pensar podien resultar especialment efectives si les llançava a
l'interior de la gola d'algun depredador gegant. Després va sortir de la nau i
van hissar la passarel·la, van activar els tancaments del Falcó i van anar cap
a la massa fosca del bosc, on la llum de la lluna feia brillar l'escorça blanca
dels arbres amb reflexos platejats. Les branques que penjaven sobre el cap
delineaven l'herba i els matolls en un tramat de penombra i claredat on la llum
jugava furtivament a fet i amagar amb les ombres.
El bosc feia olor de net, com al començament d'estiu quan la saba encara
està fresca i les fulles noves, i la sequedat de l'estiu atura la putrefacció
de les floridures i líquens dels troncs, però tot i la tranquil·litzadora
familiaritat del bosc, Han era agudament conscient que es trobava en un planeta
desconegut. La gravetat era massa feble i afegia una nova elasticitat al seu
pas, i li feia experimentar una sensació de poder tan intensa que s'aproximava
a la invencibilitat. Han va pensar que la baixa gravetat potser havia impulsat
el curs de l'evolució de Dathomir en una direcció que havia acabat fent
aparèixer criatures de grans dimensions. En aquells planetes els sistemes
circulatoris dels animals de grans dimensions no tenien problemes per impulsar
la sang, i els ossos no es trencaven sota el pes de l'animal. Han també podia
percebre les estranyes diferències que hi havia als arbres. Els troncs eren
massa alts i esvelts, i s'alçaven fins a vuitanta metres per sobre del seu cap,
balancejant-se lentament d'un costat a un altre impulsats per la càlida brisa
nocturna.
Van veure molt pocs animals. Uns quants rosegadors bastant semblants als
porcs es van amagar entre la mala herba quan es van acostar a ells, i es van
obrir pas entre el fullatge a tal velocitat que Han va riure i va dir que
havien de tenir unitats d’hiperimpulsió al cul.
Van avançar durant quatre hores, i van acabar arribant al punt més alt d'un
pas de muntanya on les roques s’obrien pas a través d'una prima capa d'herba.
Un cop allà van descansar una estona i van contemplar la seva destinació,
l'halo d'una ciutat il·luminada. Uns núvols marrons havien aparegut en el cel,
i llamps d'un porpra blavós cruixien i brillaven en la llunyania. El tro va
retrunyir sobre els contraforts de les muntanyes, i el seu estrèpit gairebé
semblava com el tronar d'uns canons molt antics.
-Sembla que s'aproxima una tempesta -va dir Leia -. Serà millor que ens
afanyem a baixar d'aquest cingle i busquem algun lloc on refugiar-nos.
Han va estudiar els núvols durant un moment, i un llampec blau fosc va
parpellejar de sobte entre elles amb una resplendor estroboscòpic.
-No és una tempesta -va dir -. Més aviat sembla una tempesta de pols, o
potser de sorra del desert.
El fet que tota la tempesta estigués concentrada en un sol lloc resultava
bastant estrany. Era com si un tornado gegant hagués sorgit del desert i
estigués deixant caure tot el pes sobre els contraforts de les muntanyes.
-Sí, bé, però sigui el que sigui no vull que m’atrapi -va dir Leia.
Van començar a baixar per la cinglera amb la graveta grinyolant sota els
seus peus.
Han es va sentir una mica més protegit quant van estar sota el dosser dels
arbres. Van decidir acampar al costat d'un tronc caigut, entre una infinitat de
penyals que havien estat allisats gradualment per un rierol de muntanya. La
grandària dels penyals, molts d'ells eren més alts que un home, proporcionava
un mut testimoni de la ferocitat de les riuades que havien de travessar tota
aquella zona durant l'estació de les pluges. Acampar allà no semblava molt
prudent amb una tempesta en camí, però era un risc calculat. Els immensos
penyals que s'alçaven en totes direccions al seu voltant feien que Han
experimentés una certa sensació de seguretat. En cas de ser atacada, una
persona podia amagar-se amb gran facilitat.
Van desplegar les seves tendes, van consumir un sopar lleuger tret de les
seves motxilles i van esterilitzar una mica d'aigua.
-Tu i Chewie fareu la primera guàrdia -va dir Han, i li va llançar un rifle
desintegrador a C3PO. L’androide va estar a punt de no aconseguir agafar l'arma
i la va subjectar com si no sabés què fer-ne.
-Però vostè ja sap que la meva programació no em permet fer mal a un
organisme viu, senyor -va dir.
-Si veus alguna cosa, dispara al costat dels seus peus i fes el màxim
soroll possible -va dir Han.
Després se'n va anar a dormir. Hi havia planejat anar a dormir sobre el seu
matalàs pneumàtic i pensar una estona, però estava tan cansat que la seva ment
es va enfonsar en un abisme de negror a penes hi va haver tancat els ulls.
Va despertar quan li semblava que només havien transcorregut uns moments en
sentir trets de rifle desintegrador que feien miques les roques i els xiscles
de C3PO.
- Ei, general Solo, el necessito! -Estava cridant frenèticament l'androide
-. Despeeeerti! El necessito!
Han va agafar el seu desintegrador i va sortir de la tenda just quan Leia
sortia de la seva. Una cosa molt gran i metàl·lica va cruixir. Hi havia un
caminant imperial del model biplaça conegut com explorador a una dotzena de
metres. Estava posat sobre una roca com un gran ocell d'acer de llargues potes,
i els seus dos desintegradors bessons apuntaven en Han i la Leia. Han es va
preguntar com dimonis hauria aconseguit arribar-hi sense ser detectat per
l'androide, però es va oblidar de seguida de l'enigma.
El pilot i el seu artiller els observaven des de l'altre costat de la
làmina de transpariacer, amb les cares visibles gràcies a la feble claredat
verdosa dels panells de control. El pilot va alçar un micròfon.
- Ei, vosaltres dos! -Va cridar amb una veu ronca i gutural -. ¡Tireu les
armes i poseu les mans sobre del cap!
Han va empassar saliva i va mirar al seu voltant. No hi havia ni rastre de
Chewbacca i el seu arc d'energia.
- Hi ha alguna mena de problema? -Va preguntar -. Hem sortit a pescar. Tinc
una llicència.
El pilot i l'artiller es van mirar l'un a l'altre, i aquesta fracció de
segon va ser suficient. Han va agafar la Leia del braç i va tirar d'ella mentre
saltava darrere d'un penyal i disparava contra la finestreta de transpariacer,
esperant que el raig del seu desintegrador la travessaria i encertaria al pilot
o, si més no, que encegaria a l’artiller durant uns moments. El tret va rebotar
a la finestreta. El seu petit desintegrador manual no tenia la potència de foc
que Han necessitava en aquelles circumstàncies, i un instant després es va
adonar que s'havia deixat les granades a la tenda. Han i Leia es van agotzonar
darrere del penyal intentant protegir-se el millor possible.
- Sortiu d'aquí o dispararem contra el vostre androide! -Va cridar el
pilot.
- Corrin! -Va cridar C3PO-. ¡Salvint-se!
L'artiller va llançar un diluvi de foc desintegrador que va embolicar a Han
en un núvol de fragments de roca. L'atmosfera es va omplir d'ozó i pols. Un
tros de roca va rebotar en un penyal a la seva esquena, i l'impacte va fer
eixir disparada una estella que es va incrustar a la mà d’en Han. Leia va
treure el cap a l'altre costat del penyal, va disparar el seu rifle
desintegrador i va tornar a amagar-se de seguida.
Han va buscar frenèticament algun senyal de Chewie, i de sobte va veure una
ombra que es movia al costat de les branques inferiors d'un tronc platejat i
que estava grimpant sigil·losament per elles. Chewie hi era amb el seu arc
d'energia. El wookiee es va amagar i va disparar un feix d'energia que va xocar
amb el casc del caminant imperial ruixant-lo de foc verd. El metall va emetre
un estrident grinyolar de protesta.
El pilot va intentar fer girar la seva cabina per mirar enrere. Leia va
tornar a treure el cap, i va llançar tres ràpids trets de rifle desintegrador
contra el vulnerable mecanisme hidràulic de les articulacions inferiors del
caminant. Trossos de metall van sortir acomiadats del caminant i la màquina va
tremolar i es va retorçar sobre el penyal, i va acabar caient-se de costat. Les
gegantines cames metàl·liques van seguir movent-se espasmòdicament.
Han va anar cap a C3PO, va agafar el seu desintegrador pesat i va córrer
cap a les finestretes. Els canons desintegradors del caminant no podien
encertar-lo.
-Ara vull que sortiu d'aquí molt a poc a poc -va dir -. No anireu enlloc
dins d'aquest trasto, si no és a la vostra mort.
El pilot va arrufar les celles i va aixecar les mans. L'artiller va obrir
l'escotilla que hi havia damunt del seu cap, i els dos homes van sortir de la cabina.
Han els va empènyer sense miraments fent que es posessin un al costat de
l'altre, i després va alçar el seu desintegrador fins deixar enganxat el canó
al nas del pilot.
- L'accés en aquest planeta està prohibit! -Els va cridar l'artiller -.
Serà millor que us n’aneu d'aquí!
- Prohibit? -Va preguntar Leia -. Per què?
-Als natius no els agraden molt els forasters -va dir el pilot. Leia i Han
van intercanviar una ràpida mirada -. Com, és que no ho sabíeu? -Va preguntar
el pilot amb veu sorpresa.
-Correrem el risc -va grunyir Han.
-Aquests nadius no tindran per casualitat cinc dits a cada peu i deixaran
empremtes d'un metre de longitud, oi? -Va preguntar la Leia.
El rostre del pilot es va endurir.
-Aquests no són més que els seus animalets domèstics, senyora.
Una veu va brollar de sobte de la ràdio del caminant bolcat.
-Caminant set, informi de la seva situació actual. Prec verificació. Aquest
home a qui han capturat és realment el general Solo?
Chewie va emergir d’entre les ombres que projectava un penyal, va disparar
el seu arc d'energia contra la ràdio del caminant imperial i després va agafar
als presoners pel cap i va fer entrexocar els seus cascos amb la força
suficient perquè el soroll creés ecos per tot el bosc. Després va deixar anar
un grunyit i va alçar la mirada cap al turó en el que estava clar era una muda
petició que es donessin pressa.
Leia ja havia començat a recollir les tendes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada