Petits favors (II)

Anterior

II

El capità Nevik va creuar ràpidament la coberta de comandament del Destructor Estel·lar Imperial Devastador, una gesta bastant considerable tenint en compte l'aparent baix estat de forma de l'home.

-Els tècnics acaben d'acabar de descodificar...

En Sollaine va arrabassar la tauleta de dades de les mans del capità i ràpidament va començar a examinar les dades.

Impertorbable, en Nevik va deixar anar aire amb gest orgullós des del seu voluminós tors i va continuar.

-Podem començar a acorralar l'escòria rebel immediatament. Crec que un d'ells està en el Sistema Alfestril, que per descomptat es troba a menys d'una hora de distància des de la nostra actual posició.

- Els ulls d’en Sollaine es van obrir com plats llegint l'últim nom de la llista.

- No pot ser...

- Li ho asseguro, senyor. Aquesta nau pot ser-hi en quaranta minuts estàndard.

- Idiota! – En Sollaine va empènyer la tauleta de dades contra la panxa del capità i la pura força de la seva mà prostètica va llançar a l'home contra el terra de la coberta. - Estableixin un nou rumb: velocitat màxima a Corulag. -Els seus llavis es van retorçar lleugerament quan una idea va arribar a la seva ment -. Apaguin el nostre senyal de microxip i mantinguin silenci de comunicacions en totes les bandes.

Gairebé a l'uníson, la tripulació del pont del Devastador va alçar la mirada des dels pous d'equips electrònics a banda i banda de la passarel·la elevada per la qual en Sollaine caminava en aquest moment. Semblaven insegurs de seguir les seves ordres sense l'aprovació del seu capità, que estava acabant de posar-se dempeus.

- És que són tots sords a més d'estúpids? He dit velocitat màxima a Corulag, idiotes!

- Aturin aquesta ordre! -Va dir en Nevik, amb la cara vermella d'ira -. Això és completament inacceptable.

En Sollaine va tornar el cap, clavant els seus ulls en el capità des de sota de les seves parpelles entretancades.

El capità va continuar impertèrrit.

- No som una nau de contrabandistes escapolint-nos per la galàxia. Això és un Destructor Estel·lar Imperial. I no formaré part del seu dubtós pla...

En Sollaine es va acostar al capità Nevik i li va donar uns copets a l'espatlla.

- Té raó, per descomptat. Això és bastant inacceptable...

- M'alegro que ho entengu...

En Nevik va quedar sobtadament en silenci quan la mà prostètica d’en Sollaine es va tancar al voltant del seu coll. Les urpes blaves platejades es van clavar en els gruixuts plecs de carn, fent-lo sagnar. Panteixant per intentar recuperar l'alè, en Nevik va tractar frenèticament d'alliberar-se, però la mà artificial va demostrar ser massa forta.

De sobte, un gran pols d'energia es va formar al voltant de la mà d’en Sollaine. Tremolosos rajos d'energia blavosa van ballar sobre la superfície metàl·lica, descendint per la mà i formant arcs en els dits. Les tremoloses serps van aconseguir ràpidament la seva presa. Els ulls del capità es van obrir de cop, i l'últim que va veure abans que la immensa sacsejada elèctrica curtcircuités la seva vida va ser el somriure demencial d’en Sollaine...

Els oficials més joves van apartar la mirada gairebé immediatament, i fins i tot els veterans més aguerrits no van trigar molt més. Només en Sollaine va romandre per contemplar íntegrament l'horrible espectacle. Després d'uns instants aparentment eterns, el cos d’en Nevik va deixar d'agitar-se. L'uniforme del capità estava ennegrit, i el fum pujava per l'aire en fins fils.

Mantenint encara la seva presa sobre el cos, en Sollaine va deixar que la seva gèlida mirada recorregués la sala, caient per torn sobre cada oficial.

Els dubtes de la tripulació van semblar evaporar-se a l'instant quan tots es van afanyar a obeir les seves ordres.

En Sollaine va deixar anar la seva presa i el que quedava d’en Nevik va colpejar el terra amb força, causant que molts dels tripulants fessin una ganyota. Va assenyalar a dos tècnics inferiors.

- Netegeu aquest desastre.

Els homes van empal·lidir per la tasca assignada, però van obeir ràpidament.

Sense més paraules, en Sollaine va caminar cap al finestral i es va quedar mirant l'extensió de l'espai que tenia davant seu. Un somriure va començar a formar-se a un costat de la seva boca.

- No t'emportaràs el mèrit aquest cop, Vader -va xiuxiuejar en Sollaine a les estrelles -. Jo portaré a la traïdora davant el mateix Emperador. I quan ho faci, l’Executor tindrà un nou amo.

***

L’Arkell va estudiar les pantalles de la cabina, prenent bona nota de l'equip del Gat G. Quan es va acostar massa a una de les consoles, la unitat R2 va girar el seu cap i va emetre dos xiulets enfadats.

- Què passa? -Va preguntar en Cavv des de l'altre costat de la cantonada.

- Res. Sembla que aquest munt de ferralla és una mica primmirat -va dir l’Arkell amb un esbufec .

- Fuiip bip tuaap bu-bip -va ser la indignada resposta del droide.

-Potser R2RC sigui primmirat, però també té raó. No toquis res, velabri. La meva nau és una delicada obra d'art.

- Més aviat una obra del mercat negre. Si no m'equivoco, això és un Arakyd Hèlix, un interceptor lleuger extremadament rar i escandalosament car.

- Vaixell de càrrega lleuger - va corregir la veu del lladre.

L’Arkell deixar anar un esbufec​​.

- Si això és una simple nau de transport, llavors jo sóc un jawa. - Va agitar el cap amb sorpresa -. He vist menys armament carregat en caces militars. Si esperes colar-te en Corulag amb aquesta nau, vas a tenir un brusc despertar. Pel que he sentit, la major part d'agents imperials es torna suspicaç quant sent la paraula "Hèlix". Segur que ens registraran...

- Molt millor per ocultar-se a plena vista, llavors. – En Cavv va entrar a la cabina i va efectuar una elegant reverència, mostrant orgullosament la granota de vol finament confeccionada i la mitja capa brodada que duia posats. La brillant coloració de la roba va convertir el moviment en un remolí calidoscòpic -. Què et sembla? A què està dient "Noble Imperial"?

- Si és així, lladre, ho està dient a crits.

-Fantàstic -va dir el lladre -. No hi ha cap noble mesurat. El que explica no només la roba, sinó també el gust exòtic en quant a naus.

- Suposo llavors que tota la documentació d'aquesta nau ha estat falsificada a consciència.

-La meva versió fa que l'autèntica sembli una falsificació -va dir en Cavv amb un gest de complicitat.

- Encara no estic convençut que això vagi a funcionar, lladre. Si hagués...

En Cavv el va interrompre, alçant un dit en l'aire.

- Ah, per cert. D'ara endavant, hauràs de dirigir-te a mi com Lord Velastor T'nnac. Encara que amb Milord n’hi haurà prou.

L’Arkell va somriure, però el gest no era amistós en absolut. Els seus esmolats incisius eren clarament visibles.

- I per què voldria jo fer això?

- Com si no hi hauria un esclau alienígena dirigit pel seu amo? - Advertint l'expressió en el rostre de l’Arkell, en Cavv va continuar ràpidament -. Bé, en realitat actuaràs com el meu guardaespatlles. Anem, velabri... Amb aquests ulls i aquestes dents, no pots esperar fer-te passar per humà. I tots sabem com de xenòfobs que són els residents als mons del Nucli...

El raonament va semblar funcionar, almenys de moment. Òbviament, l’Arkell no estava molt conforme amb la situació, però va assentir mostrant el seu acord a contracor.

- Veus? Et vaig dir que tot anava a funcionar. Crèdits fàcils, velabri. Tot el que necessites és un bon pla. És com sempre diuen els jawes, "Chikkel Atik binmett nikk jchimmen kha".

- Què vol dir?

- Segueix al bantha fins a l'aigua, però vigila on trepitges.

L’Arkell va arrufar les celles.

- Què té això a veure amb res?

- Bé, en realitat res -va dir en Cavv -, però sempre em va agradar aquesta frase.

- Buu-buip Bup.

- Ja ho veig, RC – En Cavv va parpellejar dues vegades, atordit. Després va afegir en veu baixa. - Com has pogut passar això per alt?

- Vaig pensar que havies dit que tot anava a funcionar... crèdits fàcils- va dir l’Arkell en to burlesc mentre s'inclinava sobre les espatlles del lladre.

Les rutes espacials estaven saturades amb naus de totes les formes i mides. En Cavv mai havia vist tantes naus reunides en un punt on no estigués tenint lloc una guerra. Es comptaven per centenars de milers i es desplaçaven com una gegantesca rajada de Banthes. Només que en lloc d'estar pasturats per habitants de les sorres, era una flota de Destructors Estel·lars i incomptables patrulleres imperials. La gran esfera blava i verda de Corulag amb prou feines es podia veure entre tota la congestió.

L’Arkell estava atordit.

-Vaja reunió de naus. Què vol dir això?

- Bé, o bé l'Oficina de Turisme de Corulag està regalant Estrelles de la Mort al primer milió de visitants -va dir en Cavv secament -, o l'Imperi sap que hi arribem i ha sobreestimat extremadament les nostres capacitats.

- Fuiip buii -bip.

- Hora de posar a prova la nostra petita mascarada -va respondre amb calma en Cavv, agafant el comunicador -. Ens estan trucant...

El lladre va mirar fixament la pantalla per un instant, llegint el missatge que arribava amb una expressió d'absoluta sorpresa.

- Què passa? -Va preguntar l’Arkell amb impaciència.

- Espera un moment. Això no pot estar bé... RC, efectua un pirateig i mira a veure si pots obtenir una mica més d'informació.

-Bo-bip.

- I doncs?

El lladre va alçar la vista, amb una estranya expressió a la cara.

- Era un missatge automàtic donant-nos la benvinguda a una festa de compromís.

- Doncs quina festa...

RC va deixar anar una altra sèrie de xiulets, atraient l'atenció del lladre de tornada a la pantalla.

- I que ho diguis - va dir en Cavv, posant-se molt pàl·lid -. La llista de convidats inclou als governadors locals, al Moff Jamson Caglio, i a... -La seva veu va pujar una octava completa - Darth Vader.

Els ulls de l’Arkell van començar a rastrejar les naus.

- Vader aquí?

- No fins d'aquí a altres nou hores o així... just abans que comenci la cerimònia.

- Pels ulls d’en Tarrek! - Va exclamar l’Arkell -. Qui per totes les galàxies es va a comprometre aquí?

- Vastin Caglio, fill gran del Moff. I la seva futura esposa és... Rivoche Tarkin.

El velabri va moure el cap.

- Ara no podrem passar la seguretat.

- Una vegada em van dir que "mai és un estat d'ànim. Si estàs tan segur que no es pot fer, llavors no es pot fer."

L’Arkell va assentir solemnement mostrant el seu acord.

- Per una vegada, el que dius té sentit. On vas aprendre un consell tan savi?

- Et sorprendria el que pots aprendre d'un aterratge forçós en els pantans d'un planeta deshabitat al mig del no res. – En Cavv va ignorar l'expressió de confusió de l’Arkell i es va tornar als controls -. RC, creus que pots afegir-nos a la llista de convidats?

- Fuip bip.

En Cavv va donar uns copets al droide i va somriure.

- Sembla que anem a assistir a la nostra primera vetllada imperial. - El lladre es va descordar l'arnés del seient del pilot i va desaparèixer pel passadís -. Espero que serveixin aquests petits cilindres de multicarn en paquetets de pa enfornat.

L’Arkell se li va quedar mirant.

- I ara què estàs fent?

-Bé, buscar un regal, és clar -va dir en Cavv amb una picada d'ullet -. No volem baixar aquí amb les mans buides, oi?

***

El Devastador va saltar de l’hiperespai, gairebé xocant contra una gegantina fragata de càrrega.

En Sollaine va mirar fixament el finestral, atònit davant la immensa reunió de naus.

- Per l'Imperi, què està passant aquí?

El comandant Gistol, l'adjunt de l’OIS d’en Sollaine, va respondre ràpidament.

- Acabem de ser contactats pel Destructor Estel·lar Anul·lador. Sembla que hi ha una mena de festa de compromís que tindrà lloc a Corulag.

- Encara que un Moff vagi a casar-se amb una Wampa, no m'importa. Simplement travesseu aquest desordre i ordeneu que se'ns obri un camí per a la nostra força d'aterratge.

-Bé, senyor, hi ha un problema... - El comandant es va agitar incòmode sota la dura mirada d'en Sollaine i va continuar amb prestesa -. Per motius de seguretat, no es permet l'aterratge al planeta de cap nau sense l'autorització adequada. Suposo que per això les rutes espacials estan tan congestionades.

En Sollaine va avançar a grans gambades fins a la consola de comunicacions i va pressionar un dit metàl·lic contra l'interruptor del comunicador.

- Posi’m amb l'oficial al comandament.

Després d'un instant, una veu cavernosa va respondre.

- Aquí l'almirall Nyran. Amb qui parlo?

-Li parla Sollaine, Comandant Central de l’OIS. Exigeixo que em concedeixi autorització immediata.

-Això serà impossible, senyor -va dir en Nyran -. Tinc ordres molt estrictes.

- Estic revocant aquestes ordres -va dir en Sollaine serrant les dents.

- Em sap greu informar-lo, senyor, que no té autoritat per fer això. Les meves accions han estat dirigides per Lord Vader en persona.

Hi va haver un absolut silenci al pont del Devastador. Els tripulants més propers a l'estació de comunicacions van retrocedir tant com el decòrum els ho permetia, ja que en Sollaine semblava a punt d'esclatar.

En canvi, la seva veu es va convertir en un suau i perillós murmuri, i va parlar al comunicador.

- Deixeu-me que comprengui la situació, almirall. Què passaria si enviés les meves forces de terra a Corulag malgrat les ordres?

- Llavors ens trobaríem amb una situació d'allò més desafortunada. Encara considerant la força de la meva flota de batalla, seria misericordiosament breu. Està prou clar per a vostè? Senyor?

Un costat de la cara d’en Sollaine es va retorçar en una paròdia d'un somriure.

-És clar com el vidre. Gràcies, almirall. Ens retirarem immediatament, llavors. Gaudeixin de la celebració. - Va colpejar la consola amb el puny, acabant abruptament la comunicació.

Per a gran alleujament de la tripulació de comunicacions, en Sollaine es va allunyar d'allà. En Gistol es va afanyar a seguir-lo, amb la tauleta de dades a la mà.

- Que es prepari una llançadora classe Beta -va dir en Sollaine en un to que deixava clar que no estava d'humor perquè es discutissin les seves ordres -. Vull una esquadra de Comandos d'Assalt preparada i llesta per sortir en tres minuts. En aquell instant, el Devastador es prendrà un moment per obrir foc sobre qualsevol nau independent a la vista, i després escaparà a l'hiperespai. En la confusió, la llançadora s'obrirà pas fins al planeta on jo personalment dirigiré tot aquest assumpte. - Va fer una pausa, permetent que la seva mirada pètria escombrés tot el pont -. Algú té algun problema al respecte?

Ningú no el va tenir.

En Sollaine va assentir, després va agafar en Gistol per l'espatlla.

- Tenim feina a fer...

***

La Rivoche Tarkin es va sorprendre d'escoltar el timbre de la porta. No esperava ningú. De fet, havia donat als guàrdies ordres de no molestar-la. Ja era prou dolent que en poques hores hagués d'estar interpretant el paper d'amable amfitriona per mig sector. Tot el que volia mentrestant era una mica de pau i tranquil·litat. Era això molt demanar?

Amb un llarg sospir resignat, la Rivoche es va aixecar de la confortable gandula a la terrassa de la seva suite de l'àtic. Va caminar cap a la porta, augmentant el seu enuig a cada pas. Col·locant-se un floc de cabells rebel sobre l'orella, va preguntar bruscament:

- Qui és ?

Hi va haver una lleugera pausa.

- Lliurament de flors, senyora.

- Llavors deixeu-les al costat de la porta.

- Ehhh... ha de signar el lliurament.

- Algú de baix pot fer-ho - va dir, cada vegada més irritada -. Estic ocupada.

- Són, hmm, flors delicades. Potser, hmm, es marceixin si no les posa en aigua immediatament.

Arribant al seu límit, la Rivoche va teclejar al panell i la porta es va obrir lliscant i revelant en Cavv i l’Arkell. El lladre sostenia sota el braç un paquet elegantment embolicat, lligat amb un llaç.

- Què està passant aquí? -Va preguntar ella.

En Cavv estava massa ocupat mirant al seu soci per respondre-li.

- Aquesta és l'última vegada que et deixo intentar caminar amb subtileses. Millor que et limitis a colpejar cranis. - El lladre va moure el cap amb disgust -. Quina idea, lliurament de flors.

- Això és alguna mena de broma? - Ella va aclucar els ulls, estudiant a la parella.

En Cavv va mostrar el seu millor somriure.

- Estic segur que puc explicar-ho tot.

- D'alguna manera, ho dubto. Però consideris lliure d’intentar-ho i comenci mentre truco als meus guàrdies.

- No és una bona idea –li va avisar en Cavv -. S'estan prenent una perllongada migdiada...

La Rivoche va llançar de sobte la mà al panell de control. Però abans que la porta pogués lliscar per tancar-se de nou, l’Arkell va fer un pas endavant i va estendre un braç musculós. La porta va romandre oberta. La Rivoche va retrocedir donant una ensopegada, insegura de què fer.

En Cavv va envoltar el velabri i va entrar a l'habitació.

- No passa res. Som aquí per ajudar-la. - Observant la mirada a la seva cara, va afegir ràpidament - : El jawa cavalca a mitjanit.

La Rivoche es va aturar, inclinant el cap. Després d'un moment de confusió, va respondre.

-El jawa cavalca sol.

El lladre va assentir amb aprovació i li va allargar la mà.

- Hem vingut per treure-la d'aquí. Està vostè en greu perill, Rivoche.

L’Arkell va entrar, deixant que la porta es tanqués darrere seu.

- Hi ha poc temps. Cal que ens apressem...

Ella semblava lleugerament desorientada.

- Mai vaig pensar que arribaria aquest dia...

Notant la seva intranquil·litat, en Cavv va envoltar la cintura de la Rivoche amb el braç.

- Per molt que em dolgui dir-ho, el meu soci té raó. La nostra millor possibilitat d'escapament resideix en la celeritat. Podem aclarir les coses quan estiguem fora de perill fora del sistema.

La Rivoche va assentir mostrant el seu acord.

- Hi ha alguna cosa important que necessiti portar-se amb vostè? -Va preguntar en Cavv.

- Totes les meves possessions importants són a la finca de la família, a Eriadú. No hi ha res aquí que vagi a trobar a faltar especialment.

- Bé, llavors anem-nos-hi.

Ella va fer una pausa, mirant el regal que portava l’Arkell.

- Això és per a mi?

L’Arkell deixar anar un esbufec ​​amb sorna.

- Dones, sempre igual...

La Rivoche va posar els braços en gerres i el va mirar fixament.

- Què se suposa que significa això?

- Podem continuar amb aquesta conversa més tard, si us plau? -Va preguntar en Cavv, prement el panell de control.

En Sollaine estava esperant a l'altra banda de la porta, amb els braços creuats sobre el pit i un somriure de triomf a la cara. Darrere d'ell hi havia un grapat de Comandos d'Assalt imperials amb armadura negra, amb les armes preparades.

-Disculpi... Tinc motius per creure que hi ha un traïdor al seu entorn -va dir En Sollaine, mirant directament la Rivoche amb un somriure depredador. Després va advertir a l’Arkell i en Cavv, i va estrènyer els ulls amb aire suspicaç -. Puc veure les seves invitacions, cavallers?

-És clar -va dir en Cavv ràpidament -. Les tinc aquí mateix -. Va mostrar un somriure avergonyit adonant-se que tenia les mans completament ocupades amb el paquet -. Pot sostenir això un moment?

Sense esperar resposta, en Cavv va empènyer el paquet en els braços d’en Sollaine, fent que comandant de l’OIS retrocedís de tornada al passadís. El lladre va tancar ràpidament la porta just quan un tret de blàster va sortir des de l'entrada.

Conforme la porta començava a cedir sota el foc continuat, en Cavv va aconseguir un dispositiu de control lligat a la cintura. Prement-lo un cop, es va llançar a terra i va cridar:

- A terra!

Els reflexos de l’Arkell van prendre el comandament i el guerrer va obeir sense dir paraula, portant a terra amb ell a una confusa Rivoche.

L’eixordadora explosió que va arribar a continuació va semblar sacsejar tot l'edifici. Les restes que quedaven de la porta van sortir desencaixades del seu marc i van creuar volant tot l'apartament, xocant contra la paret oposada. Fum i cendres van cobrir l'habitació, i tot va quedar fosc per uns instants.

L’Arkell es va posar dret, ajudant a la Rivoche a fer el mateix. En Cavv va tossir lleugerament i es va netejar la cara. Els tres estaven coberts de fosc sutge, però d'altra banda indemnes.

No hi havia ni rastre d’en Sollaine o els seus comandos d'Assalt, però el passadís mostrava la marca d'un immens forat a la part del sòl on es trobaven. Uns quants transeünts sorpresos miraven confusos des de baix a través de l'obertura.

El sostre havia patit un destí similar com a resultat de l'explosió, oferint una esplèndida vista del cel blau de Corulag.

- Què hi havia en aquell regal? -Va preguntar la Rivoche.

- Tèrmit -va respondre en Cavv.

- Estic realment commoguda - va dir ella.

- Mai falla -va dir el lladre amb un teatral moviment de cap -. Tractes de fer alguna cosa bonica per algú i acaba esclatant-te a la cara.

L’Arkell va posar els ulls en blanc.

- Si els dos heu acabat d'intercanviar agudeses, m'agradaria anar-me'n. Preferiblement abans que algú avisi les autoritats del nostre improvisat ajust de la decoració de l'edifici.

- Jo no diria que sigui una gran millora -va dir la Rivoche, arrugant el nas.

En Cavv va fer una teatral ganyota.

- Ara tots som crítics d'art...

***

Dolor.

Era tota la consciència que podia abraçar de moment. L'agonia era tan aclaparadora que no hi havia lloc per a res més.

L’encegadora llum blanca no es va esvair, però altres funcions van començar a tornar lentament.

Records.

Amb la seva visió borrosa, les imatges recordades era tot el que tenia per recolzar-se. L'últim que recordava era llançar lluny seu el paquet. L'ordre perquè l'esquadró obrís foc...

I després el seu món va esclatar amb força i fúria.

Va suposar que els cossos cuirassats dels Comandos d'Assalt que l'envoltaven li havien proporcionat un escut adequat. D'una altra manera, hauria compartit el seu destí...

Els seus ulls van començar a enfocar i es va adonar que la gran taca blava era en realitat el cel. En aquell moment, va saber que havia d'estar sobre la teulada.

Amb gran dolor, va prendre nota de les seves ferides. Alguna cosa anava malament internament; podia sentir moviments inusuals dins de la seva cavitat toràcica. Li costava agafar alè, però d'altra banda la respiració no s'havia vist afectada. Incomptables talls i macadures havien trobat la seva llar sota les estripades restes del seu uniforme.

Va flexionar les mans, confortat per l'espetec metàl·lic de les seves urpes. Les seves cames estaven igualment intactes, i després d'un petit esforç, va aconseguir posar-se dret.

Amb cautela, en Sollaine va fer un pas, i després un altre. I un altre. Aviat es va fer més fàcil ignorar el dolor.

Va somriure el millor que va poder, malgrat el gran tall vermell que li dividia en dos la cara.

Mentre seguís amb vida, no hi hauria dubtes sobre el resultat. En Vader havia plantejat un desafiament sobre la supremacia, però seria en Sollaine qui guanyaria el joc.

Només era qüestió de temps.

Següent