13
Isolder va serrar les dents i va veure com el desert venia cap a ell
fent-se més i més gran mentre el Tempesta continuava el seu descens cap al
planeta. No podia fer res per salvar la seva nau. Encendre els motors només
serviria per fer inevitable la seva detecció per les forces de Zsinj, de manera
que l'única esperança d’Isolder era que pogués ejectar-se en l'últim instant i
deixar que el seu paracaigudes s'obrís durant uns moments i el portés fins a
terra, i esperar que això reduís la velocitat de la seva caiguda prou com
perquè no es trenqués cap os.
A la llunyania, una petita ciutat il·luminava la foscor vuitanta
quilòmetres cap a l'oest. A part d'això, no hi havia cap punt de claredat en el
desert, ni tan sols els fars d'un vehicle donant un senyal que estigués
habitat.
Isolder va lliscar una mà per sota del tauler de control del seu caça i va
treure un equip de supervivència. El paracaigudes incorporat al seient
d'ejecció d’R2 es va obrir per sobre d’Isolder, i va tirar de l’androide cap
amunt. El caça X d’en Luke, ja gairebé totalment destruït, seguia caient i
donant tombs a través de l'atmosfera. Isolder va desactivar els tancaments de
la bombolla de transpariacer del seu caça i va permetre que el vent
s'encarregués d'obrir-la. Després es va treure l'arnès de seguretat, va
comprovar la petita motxilla que contenia el seu paracaigudes per assegurar-se
que estava tens i recollit adequadament, va tancar la funda del seu
desintegrador i va saltar de la nau precipitant-se en caiguda lliure cap al
planeta.
El vent xiulava per entre les ranures de la seva màscara d'oxigen, i va
contemplar com el sòl pujava veloçment cap a ell. La llum de dues petites
llunes li permetia distingir amb tota claredat cada roca, cada arbre de tronc
retorçat pel vent, cada cingle i canyada.
Isolder va esperar fins que no va poder seguir esperant per més temps, i
llavors va activar el detonador que faria esclatar les càrregues explosives que
desplegarien el seu paracaigudes.
I no va passar res. Va tirar del cordó d'emergència i va seguir caient. Va
moure frenèticament els braços, va cridar..., i miraculosament algun tipus de
camp repulsor d'elevació el va embolicar de sobte i va reduir la velocitat del
seu descens fins a fer que caigués tan suaument com una ploma. Isolder estava
tan desconcertat que la seva ment atordida va concebre la boja idea que eren
els moviments dels seus braços els que l’estaven sostenint, i no es va atrevir
a deixar de moure'ls fins que va arribar a terra. El casc destrossat del caça X
va caure a diversos centenars de metres de distància i es va estavellar contra
el terra convertint-se en una bola de foc.
Quan els seus peus van entrar en contacte amb la roca, els genolls li
tremolaven tant que amb prou feines era capaç de mantenir-se dret i el cor li
bategava a tota velocitat. Isolder es va treure el casc d'una manotada, va
aspirar el càlid aire de la nit i va contemplar les roques i els escassos
arbres del desert que l'envoltaven.
Tempesta també s'havia posat a terra sense fer cap soroll, però encara que
va mirar en totes direccions Isolder no va poder veure ni rastre de cap
mecanisme repulsor d'elevació, generadors o plats d’antigravetat que apuntessin
cap al cel. Va escodrinyar tot el desert i va acabar veient alguna cosa sobre
el seu cap: era Luke Skywalker assegut amb les cames creuades, els braços
doblegats davant del pit i els ulls tancats, sumit en una profunda
concentració, i estava baixant lentament cap a terra. «Skywalker... -Va pensar Isolder
-. Potser així és com els seus avantpassats van arribar a ser coneguts amb
aquest nom.»*
El Jedi va seguir baixant a poc a poc fins a estar a uns centímetres del
terra, i llavors va obrir els ulls i va saltar com si s'estigués deixant caure
de l'ampit d'una finestra.
- Com has aconseguit fer això? -Va preguntar Isolder.
Tenia el pèl dels braços eriçat. Fins aquell moment mai havia sentit
adoració per cap persona o cosa.
-Ja et vaig dir que la Força és la meva aliada -va replicar Luke.
- Però estaves mort! -Va exclamar Isolder -. Ho vaig veure en els meus
sensors! No respiraves, i la teva pell estava freda...
-Això era un tràngol Jedi -va dir Luke -. Tots els Mestres Jedi aprenen a
parar els seus cors i fer baixar la seva temperatura corporal. Havia d’enganyar
els soldats de Zsinj.
Luke va recórrer el desert amb la mirada com si estigués orientant-se i va
acabar alçant els ulls cap a la nit. Isolder va seguir la direcció de la seva
mirada. Podia distingir les naus a gran alçada per sobre dels seus caps: els
esclats dels desintegradors eren com punxades lluminoses, i les naus diminutes
esclataven en flames com estrelles llunyanes que es convertissin en noves.
-Quan era un noi a Tattoine -va dir Luke -, m'encantava quedar-me aixecat
fins a molt tard amb els meus binocles per observar els gegantins vaixells de
càrrega espacials que arribaven al port. Vaig veure la meva primera batalla
espacial des del porxo de la granja d'humitat del meu oncle Owen. En aquella
època ja sabia que allà hi havia homes que lluitaven per les seves vides, però
no sabia que era la nau de Leia o que jo acabaria involucrat en aquesta mateixa
lluita. Però recordo com d’emocionant que em va semblar, i com anhelava ser-hi
dalt i poder prendre part en la batalla.
Isolder va alçar la vista i va sentir la mossegada d'aquest desig. Una part
d'ell es va preguntar si el curs de la batalla estaria sent favorable a Astarta
i les seves tropes, i va desitjar poder estar al cel protegint la nau des del
seu caça. L'enorme disc vermell que era el Càntic de Guerra es va allunyar de
sobte a tota velocitat, es va tornar borrós i es va esfumar en activar els
hiperimpulsors.
-Tu també has sentit l'estirada, la set de sang, la crida de la cacera ..
-Va dir Luke, i va començar a treure’s el seu vestit de vol. A sota vestia una
folgada túnica que tenia el color vermell de la pedra maresa del desert -. És
el costat fosc de la Força que et parla en murmuris i que et crida. -Isolder va
retrocedir un pas tement que Skywalker hagués aconseguit llegir-li la ment d'alguna
manera, però Luke es va afanyar a seguir parlant -. Quina és la presa que
persegueixes? Digues-m'ho, Isolder...
-És Han Solo -va murmurar Isolder amb irritació.
Luke va assentir pensativament.
- Estàs segur? -Li va preguntar -. Ja has perseguit a altres homes abans.
Puc sentir-ho... Com es deia aquell home? Quin era el seu crim?
Isolder va trigar uns moments a respondre, i Luke va caminar al seu voltant
observant-lo amb gran atenció i veient a través d'ell.
-Es deia Harravan -va dir Isolder per fi -. Capità Harravan...
- I què et va prendre? -Va preguntar Luke.
-Al meu germà. Va matar al meu germà gran.
Estar sent interrogat d'aquella manera per un home a qui havia cregut mort
feia només uns moments era una experiència tan increïble que Isolder es va sentir
atordit, i li va semblar que li donava voltes el cap.
-Sí, Harravan -va dir Luke -. Volies molt al teu germà. Puc escoltar-vos
quan éreu nens, intentant agafar el son a la mateixa gran sala... El teu germà
et cantava a la nit, i et feia sentir fora de perill quan estaves espantat.
Isolder es va sentir molt confús, i se li van omplir els ulls de llàgrimes.
-Conta’m com va morir el teu germà -va dir Luke.
-Li van disparar... -Va dir Isolder -. Harravan li va disparar al cap amb
un desintegrador.
-Comprenc -va dir Luke -. Has de perdonar-lo. La teva ira crema dins teu, i
és com una taca negra en el teu cor. Has de perdonar-lo i servir al costat
lluminós de la Força.
-Harravan és mort -va dir Isolder -. Per què hauria de prendre la molèstia
de perdonar-lo?
-Perquè tot està tornant a passar ara -va dir Luke -. Algú t’ha tornat a
arrabassar una persona a la que estimes. Han, Harravan... Leia, el teu germà...
La ràbia i el dolor resultat d'aquest acte malvat que es va cometre fa molt de
temps segueixen tenyint les teves emocions ara. Si no els perdones, el costat
fosc de la Força sempre governarà el teu destí.
- Què importa això? -Va preguntar Isolder -. No sóc com tu. No tinc cap
poder... Mai aprendré a surar per l'aire o a tornar d'entre els morts.
-Tens poder -va respondre Luke -. Has d’aprendre com servir a la llum que
hi ha dins teu sense importar com de feble que pugui semblar.
-Et vaig veure a la nau -va dir Isolder, i va pensar en la conducta d’en
Luke durant el seu viatge. Luke havia semblat estar ple de curiositat i de
preguntes, però sempre s'havia mantingut a una certa distància -. No parles
així amb tothom.
Luke el va contemplar en silenci, i les ombres dobles creades pels raigs de
la lluna van lliscar sobre el seu rostre. Isolder es va preguntar si Luke
estava intentant convertir-lo a la seva causa perquè era el Chu-me'da, el
consort de la dona que arribaria a ser reina.
-Et parlo així perquè la Força ens ha unit i perquè ara estàs intentant servir
al costat lluminós de la Força -va dir -. Per què una altra raó anaves a
arriscar la teva vida venint a Dathomir amb mi per salvar la Leia? Per
venjança? No ho crec.
-Doncs en això t'equivoques, Jedi. No he vingut per salvar la Leia. He
vingut a arrabassar-li a Han Solo.
Luke va deixar escapar una suau riallada, com si Isolder fos un col·legial
que no es coneixia gens ni mica a si mateix. El so era peculiarment
desconcertant.
-Bé, que sigui com tu vulguis... Però vindràs amb mi a rescatar la Leia,
oi?
Isolder va estendre els braços en un gest que abastava tot el desert.
- On busquem? Podria ser a qualsevol part. Podria estar a mil quilòmetres
d'aquí...
Luke va moure el cap assenyalant les muntanyes.
-Està per aquesta zona, a uns cent vint quilòmetres de distància. -Va
somriure com si estigués pensant en un secret conegut únicament per ell -.
T'adverteixo que el viatge no és fàcil. Quan has decidit caminar sota la llum,
el teu sender et portarà a llocs on no vols anar. Les forces de la foscor ja
s'estan reunint contra nosaltres.
Isolder va estudiar en silenci al Jedi. El cor li bategava molt de pressa.
No estava acostumat a pensar en el món emprant termes com forces de la foscor i
forces de la llum, i ni tan sols estava molt segur de si creia en l'existència
de tals forces. Però tenia davant dels seus ulls a un Jedi no més gran que ell
que havia baixat flotant del cel com una ploma, que semblava llegir els seus
pensaments i que afirmava conèixer Isolder millor del que aquest es coneixia a
si mateix.
Luke va tornar la mirada cap a l'horitzó. El seu androide descendia
lentament penjat d'un paracaigudes a un parell de quilòmetres d'on es trobaven.
- Vens?
Fins aquell moment Isolder havia actuat gairebé sense pensar en el que
feia, però de sobte es va sentir més espantat del que mai hagués cregut
possible. Els seus genolls amenaçaven amb doblegar-se d'un moment a un altre, i
va descobrir que li cremava la cara de pura vergonya. Una cosa l'espantava, i
sabia què era. Luke estava demanant-li alguna cosa més que el que li seguís a
les muntanyes. Luke li estava demanant que seguís els seus ensenyaments i el
seu exemple, i li prometia que Isolder aniria adquirint detractors i enemics al
llarg d'aquest procés de la mateixa manera com ho feien tots els Jedi. Isolder
s'ho va pensar, però només durant un moment.
-Deixa que tregui unes quantes coses de la meva nau -va dir -. Torno de
seguida, i ens anirem junts.
Mentre buscava un altre desintegrador en els compartiments del Tempesta,
Isolder va descobrir que s'anava calmant a poc a poc, i va comprendre que en
realitat tot el que li havia dit el Jedi i que tant li havia espantat no
significava res. Potser no hi havia forces de la foscor aguaitant al seu
voltant, i en realitat seguir Luke per les muntanyes tampoc significava res.
Això no volia dir que Isolder hagués de comprendre els misteris de la Força. De
fet, Luke podia estar-se enganyant a si mateix i no ser més que un guillat
inofensiu. «Però va baixar surant del cel...»
-Estic llest -va dir Isolder.
El terreny que van recórrer durant la primera part del seu viatge era
increïblement abrupte, i consistia bàsicament en sots creats per les riuades
que serpentejaven per entre una infinitat de cingles i fondalades. Les
fondalades solien contenir els ossos d'herbívors enormes, criatures amb les
potes posteriors molt llargues, cues curtes i gruixudes, caps triangulars i
aplatats i unes potes davanteres minúscules. Els esquelets demostraven que
havien estat bèsties molt grans, potser de quatre metres de longitud des del
musell fins a la cua. Molts ossos estaven envoltats per munts de resseques
escates grises, però no van trobar cap animal viu. De fet, gairebé semblava com
si totes aquelles criatures haguessin mort en un passat recent, probablement
dins dels últims cent anys.
Hi havia molt poca vida vegetal capaç de créixer en aquell desert calcinat,
i només es veien arbres rabassuts de troncs retorçats i escorça semblant al
cuir alçant-se entre retalls d'una herba purpúria tan flexible com el cabell.
El viatge tot just va presentar dificultats per Luke, ja que a vegades
baixava d'un salt deu metres per arribar fins al fons d'una canyada que
obligava a Isolder a un esgotador descens. Isolder no va trigar a quedar amarat
de suor, però el Jedi no suava molt, no panteixava i no donava cap senyal de
ser ni remotament humà. Els seus trets estaven immòbils en una expressió
pensativa. Va necessitar gairebé tota la nit per arribar fins a l’androide, i
Luke no va voler marxar sense ell i va mostrar una devoció poc corrent cap a la
petita massa de circuits i engranatges.
Com a conseqüència van haver d'anar cap a les muntanyes seguint una ruta
llarga i esgotadora prou plana com perquè pogués ser recorreguda per
l'androide, fins que van acabar arribant a una part del desert menys abrupta
que fluïa per entre petits turons.
No hi havia ni rastre d'aigua, i el sol va començar a alçar-se sobre el
desert projectant una etèria claredat blavosa.
-Serà millor que trobem algun recer per passar el dia -va dir Luke -. Anem
per allà.
Va assenyalar una de les últimes grans esquerdes del sòl, va baixar a R2
fins al fons i després va saltar.
Isolder els va seguir al fons de l'esquerda. Es va posar de cames sobre el
terra sorrenc i va beure la meitat de la seva aigua. Luke va prendre un glopet,
es va asseure i va tancar els ulls.
-Hauries de dormir una estona -li va dir -. Serà un dia molt llarg, i
aquesta nit haurem de caminar molt.
El Jedi va semblar quedar adormit després d'haver pronunciat aquestes
paraules, i la seva respiració es va tornar profunda i regular.
Isolder li va llançar una mirada d'irritació. Havia estat despertat del seu
cicle de son a primera hora del matí, i en el que a ell concernia només era
migdia. Sempre havia tingut molta dificultat per alterar els seus períodes de
son, de manera que es va quedar immòbil amb els braços plegats intentant fingir
el somni o, si més no, demostrar que tenia un cert control de si mateix digne
d'un deixeble Jedi.
Isolder va sentir el terratrèmol gairebé mitja hora després, just quan el
sol començava a il·luminar tot el desert. Va començar com un retrunyir ofegat
que baixava de les muntanyes i que es va anar fent més i més potent a cada
moment que passava. La terra va començar a tremolar, i pilots de terra es van
desprendre dels costats de l'esquerda. L’androide R2 va llançar una piulada i
un xiulet d'alarma, i Luke es va aixecar d'un salt.
- Què passa, R2? -Va preguntar.
- Un terratrèmol! -Va cridar Isolder.
Luke va escoltar els sons durant un moment.
- No és un terratrèmol! -Va cridar després.
I de sobte una ombra enorme va passar a tota velocitat per sobre dels seus
caps, i després va sorgir una altra i una altra més. Grans rèptils d'escates
d’un blau clar estaven saltant sobre l'esquerda. Un d'ells va ensopegar i va
faltar molt poc perquè caigués sobre ells, però va aconseguir utilitzar les
seves diminutes potes davanteres per recobrar l'equilibri i es va allunyar al
galop.
- És una estampida! -Va cridar Isolder, i es va protegir el cap amb les
mans.
R2 va xiular i les seves rodes van
impulsar-lo en un ràpid cercle buscant algun refugi. Centenars de rèptils van
passar saltant sobre la canal.
El so eixordador de la bandada es va anar esvaint passats uns moments, i de
sobte un enorme rèptil va saltar al fons de l'esquerda caient a uns cinc metres
d'ells. La criatura els va observar sense moure’s. Estava panteixant, i la seva
respiració entretallada feia oscil·lar els grans plecs de carn blau clar de la
seva gola. L'últim dels seus congèneres es va allunyar d'un salt.
La bèstia tenia els ulls vermells com la sang i dents negres en forma de
fulla de pala. Les escates de la part superior del seu cap brillaven amb una
feble resplendor iridescent. El seu alè feia olor de ranci i vegetació
putrefacta, i l'herbívor va romandre molt quiet observant-los amb curiositat
des de dalt.
-No et preocupis, no et farem mal -li va dir Luke mirant-li als ulls. La
criatura va anar cap a ell, va enganxar les fosses nasals a la seva mà estesa i
l’ensumà -. Això és, noia... Som els teus amics.
Luke va posar una mica d'aigua de la seva cantimplora al palmell de la seva
mà i va deixar que la llepés amb la seva llarga llengua negra. La criatura va
emetre una mena de rots als quals van seguir uns ploriquejos gemegosos.
- Què estàs fent? -Va preguntar Isolder -. Aquesta cosa s'està bevent tota
la nostra aigua...
-Hi ha vuitanta quilòmetres de desert fins a arribar a les muntanyes -va
replicar Luke -. És un viatge dur i difícil fins i tot per a un Jedi, i entre
el lloc on estem i la nostra meta no hi ha aigua, només sorra. Però aquestes
criatures corren als turons cada vespre per alimentar-se, i tornen corrent aquí
cada matí per amagar-se dels depredadors i del sol del dia. Per això vam veure
tants esquelets a les fondalades i les carrerades... Són el lloc on han mort
els seus avantpassats. Es diuen a si mateixos el Poble Blau del Desert, i
aquesta nit ens portaran a les muntanyes. No necessitarem tanta aigua.
- Vols dir que són intel·ligents? -Va preguntar Isolder, reticent.
-No gaire més que la gran majoria dels animals -va dir Luke mirant a
Isolder -, però sí prou. Tenen cura els uns dels altres i posseeixen la seva
pròpia classe de saviesa.
- I pots parlar amb ells?
Luke va assentir i va acariciar el morro del rèptil.
-La Força està a tots nosaltres. Tu, jo, ella... Tots la portem dins. És el
que ens uneix a tots, i a través de la Força puc captar els seus desitjos i
intencions i fer-li conèixer els meus.
Isolder els va observar durant un moment i després va tornar a seure,
inquiet per alguna raó que no era capaç d'expressar i que no aconseguia definir
del tot. Va dormir part del dia, va menjar de les racions de la seva motxilla i
va beure la seva aigua. La criatura va passar tot el dia dormint al costat
d'ells, amb el cap recolzat a terra per poder ensumar els peus d’en Luke.
La criatura va alçar el cap a la tarda just quan el sol estava a punt
d'iniciar el seu declivi, i va emetre una mena de grall ofegat. Unes quantes
bèsties van respondre a ell i van acudir a la seva crida.
-És hora de marxar -va dir Luke.
Isolder va sortir de la canyada mentre Luke tancava els ulls i feia levitar
a R2 fins deixar-li al terra del desert, després de tot això el va seguir.
El Poble Blau del Desert estava per tot arreu. Les criatures sortien dels
seus forats, llançant sorollosos esbufecs i contemplant la posta de sol. No
semblaven estar disposades a iniciar el viatge fins que el sol s'hagués ocultat
darrere de les muntanyes, o potser algun record genètic feia que fossin
realment incapaços de posar-se en marxa fins en aquest moment.
Luke va ajudar a Isolder a instal·lar-se sobre la gropa d'un mascle de
grans dimensions, i després es va col·locar just a sota dels seus braços. Quan
la criatura es va haver incorporat la posició es va tornar bastant precària,
però Luke va portar a R2 fins al mateix lloc en un mascle encara més gran i
l'androide va semblar quedar perfectament equilibrat. La vora inferior del disc
solar va fregar el cim de les muntanyes i el Poble Blau del Desert va cridar a
l'uníson, i tots els animals van alçar el cap, van estendre la seva cua darrere
d'ells deixant-la totalment recta perquè servís com a contrapès
equilibrant-los, i van arrencar a córrer sobre la sorra impulsats per les seves
potents potes posteriors.
Quant la seva bèstia va haver baixat el cap, Isolder va descobrir que la
seva posició era molt estable i que fins i tot resultava còmoda, encara que al
principi R2 no va parar de queixar-se mitjançant gemecs i xiulets. El Poble
Blau del Desert va recórrer en un galop eixordador vuitanta quilòmetres de
plana desèrtica i grans dunes. Els seus ulls vermellosos semblaven brillar amb
centelleigs negres en la foscor, i les seves boques grunyien i bufaven
contínuament. Isolder els va escoltar parlar i va comprendre que els grunyits i
esbufecs procedien d'animals que es trobaven en el perímetre extern de la bandada,
i que estaven donant instruccions. Si els rèptils bufaven dues o tres vegades
en un costat de la bandada, totes les criatures es desviaven, però si emetien
grunyits de conformitat, llavors la manada seguia avançant en la mateixa
direcció.
A primera hora de la nit van arribar a un ample riu d'aigües fangoses en
les que els baixos creixien matolls i joncs. Ocells de llarg coll i ales
d'aparença corretjosa es llançaven sobre el riu planejant sota la llum de la
lluna per beure de les seves aigües. El Poble Blau del Desert es va aturar allà
per abeurar-se i alimentar-se entre els canyars.
-Aquí és on ens hi baixem -va dir Luke.
Van desmuntar, i Luke va acariciar el morro de cadascuna de les seves
muntures i els va agrair el que havien fet per a ells parlant-los en veu baixa
i suau.
- No pots fer que ens portin més lluny? -Va preguntar Isolder -. Encara ens
queda molta distància per recórrer.
Luke li va llançar una mirada d'irritació.
-Jo no obligo a fer res a ningú -va dir -. No he fet que R2 em seguís, de
la mateixa manera que tampoc he fet que em seguissis tu. El Poble Blau del
Desert va accedir a portar-nos fins aquí, i ara que tenim aigua, les nostres
cames seran suficients per recórrer la resta del trajecte.
Isolder va comprendre de sobte per què la conducta de Luke cap al Poble
Blau del Desert li resultava tan incòmoda i estranya, i la raó era que la
família reial de Hapes no tractava tan bé als seus servents. Les dones eren més
respectades que els homes, els industrials més que els grangers i la reialesa
més que tots ells. Però Luke estava tractant al seu androide i a aquells
animals estúpids com si fossin els iguals d’Isolder, o com si fossin germans de
Luke i això alarmava a Isolder. Pensar que el Jedi el veia com no més important
que un androide o un animal l’alarmava i el preocupava, i no obstant això Luke
tractava amb tal tendresa al Poble Blau del Desert que de sobte Isolder es va
trobar sentint gelosia d'ells.
- No hauries de comportar-te així! -Es va trobar dient de sobte -.
¡L'univers no funciona d'aquesta manera!
- Què vols dir? -Va preguntar Luke.
-Tu estàs... Estàs tractant a aquestes bèsties com si fossin els teus
iguals! ¡Mostres el mateix grau de cordialitat davant la meva mare, la Ta'a
Chume de l'Imperi de Hapes, que quan estàs tractant un androide!
-Aquest androide i aquestes bèsties contenen una part semblant de la Força
en el seu interior -va dir Luke -. Si serveixo a la Força, com puc no
respectar-les, igual que respecto a la Ta'a Chume?
Isolder va moure el cap.
-Ara comprenc per què la meva mare volia matar-te, Jedi. Tens idees molt
perilloses.
-Potser són perilloses per als dèspotes -va replicar Luke, i va somriure -.
Digues-me, Isolder, tu serveixes la teva mare i al seu imperi per sobre de tota
la resta?
-És clar -va dir Isolder.
-Bé, doncs si la servissis no estaries aquí -va afirmar Luke -. T’hauries
conformat amb casar-te amb alguna dèspota local i engendrar els seus hereus,
però el teu cor es troba dividit. Et dius a tu mateix que has vingut a rescatar
la Leia, però creus que en realitat has vingut a Dathomir per aprendre els
camins de la Força.
Un calfred d'emoció va recórrer a Isolder en comprendre que allò podia ser
veritat, i no obstant això la mera idea sonava absurda. Luke estava dient que
fins al més petit impuls d’Isolder i cadascuna de les seves boges decisions
podien ser preses com a evidència que Isolder era el seu deixeble, un servidor
d'algun poder més alt de l'existència que ni tan sols estava convençut.
Cert, Luke havia flotat per l'aire i havia portat la nau d’Isolder fins al
terra sense que patís cap dany, però que potser no era possible que aquest
poder hagués sorgit de la mateixa ment alterada d’en Luke, en comptes de
procedir d'una Força mística? A Thrakia hi havia una raça d'insectes amb
records transmesos genèticament que adoraven la seva pròpia capacitat de
parlar. Pel que sembla, tots els insectes es recordaven de què en un passat
relativament recent s'havien comunicat únicament a través de les olors, i de
sobte un dia van descobrir que posseïen la capacitat de comunicar-se entre si
fent espetegar les seves mandíbules. Ja havien transcorregut tres-cents anys
des de llavors, però encara seguien estant impressionats pel fet que poguessin
comunicar-se d’aquella manera, i tots ells ho prenien com un senyal que havien
rebut un do procedent d'un ésser superior a ells. Però en realitat tot es
reduïa als espetecs que feien amb les seves estúpides mandíbules!
Mentre s'allunyaven pels turons seguint el curs del riu, Isolder va
contemplar al Jedi i va començar a fer-se preguntes. Seria veritat que Luke
estava guiat per alguna Força mística, o es limitava a seguir els dictats de la
seva pròpia consciència i s'havia enganyat a si mateix fins creure que els seus
estranys poders i les seves boges idees procedien d'alguna influència exterior?
Amb cada metre que avançaven cap a les muntanyes Isolder havia de
preguntar-se si els seus passos eren guiats pel costat lluminós de la Força i,
en el cas que fos així, on acabaria portant-lo aquella Força.
Fos quina fos la resposta que trobés en aquesta pregunta,
Isolder sabia que canviaria tots els moments del futur de la seva existència.* «Skywalker significa caminant del cel». (N del T.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada