El festeig de la princesa Leia (V)

Anterior

5

La nit va trobar a Han en un local de bastant mala reputació del submón de Coruscant, un casino que literalment no havia vist la llum del sol des de feia més de noranta mil anys perquè s'havien anat edificant capa rere capa d'edificis i carrers per sobre d’ell, fins que el casino va acabar quedant tan atrapat com un fòssil incrustat en la seva capa de sediments. L'aire humit que es respirava en aquelles profunditats feia olor de podridura, però hi havia moltes races de la galàxia, sobretot aquelles que havien anat evolucionant amb vista a viure sota la superfície, a les quals el submón proporcionava un hàbitat on es podien trobar molt a gust. Han va poder distingir molts parells d'ulls enormes que l'observaven furtivament des de la penombra una mica amenaçadora del casino.

Han havia sol·licitat prendre part en una partida de cartes amb apostes molt altes i havia anat obrint-se pas, a poc a poc, cap a ella a través de tres partides de menor categoria, però en cap moment havia estat preparat per a enfrontar-se a alguna cosa semblant. A la seva esquerra estava assegut un conseller columià, proveït d'un arnès antigravitatori, el cap era tan gran que les palpitants venes blaves semblants a cucs que serpentejaven al voltant del seu cervell eren molt més llargues que les seves magres cames, que no li servien de res. El vast intel·lecte del columià l'havia convertit en un dels més temibles oponents dels jocs d'atzar que podien trobar-se en tota la galàxia. Davant d’en Han estava asseguda Omogg, una senyora de la guerra drackmariana coneguda per la seva increïble riquesa. Les seves escates blau pàl·lid havien estat fregades fins a aconseguir que brillessin, i els núvols de metà que suraven dins del seu casc ocultaven el seu musell i les seves temibles dents. El seient de l'esquerra d’Omogg estava ocupat per l'ambaixador de Gotal, a qui Han havia vist el dia anterior, una criatura de pell grisenca i barba canosa que jugava amb els ulls tancats, confiant en les dues enormes banyes sensorials que coronaven el seu cap perquè captessin i interpretessin les emocions dels altres jugadors, amb l'esperança de poder llegir així els seus pensaments.

Han mai havia jugat al sàbacc amb adversaris com aquells. De fet, Han portava anys sense jugar al sàbacc, i la suor havia començat a brollar del seu cos i estava amarant el seu uniforme. Jugaven a una variació del sàbacc que havia existit durant molts mil·lennis d'antiguitat, i que era coneguda amb el nom de sàbacc de la Força. Al sàbacc normal, un sistema d'aleatorietat incorporat a la taula alterava periòdicament els valors de les cartes, de manera que proporcionava una intensitat i una emoció que havien mantingut viu al joc durant generacions. Però les regles del sàbacc de la Força eren diferents, i no s'utilitzava cap sistema d'aleatorietat. En aquesta variant, eren els altres jugadors els que proporcionaven la dosi d'aleatorietat. Després d'haver tret la primera carta per a una mà, cada jugador havia d’anunciar si la seva mà havia de ser de llum o fosca. El jugador que tingués la mà de llum o la mà fosca més potent guanyaria, però només en el cas que la potència combinada del bàndol que hagués escollit guanyés també. Per exemple, si Han decidia jugar una mà fosca mentre tots els altres jugaven mans de llum, perdria amb tota seguretat. Han va clavar la mirada en les seves cartes. Li havia tocat una mà mixta composta pel dos d'espases, el Maligne i l’Idiota. En conjunt era una mà fosca bastant feble i Han no creia que les seves cartes fossin prou bones, i havia guanyat les últimes mans jugant cartes dels arcans de la llum. Potser fos merament superstició, però Han tenia la vaga sensació que aquell no era el moment més recomanable per passar-se al bàndol de la foscor. Malgrat això, no li quedava més remei que acceptar les cartes que li havien lliurat.

-Veig la teva aposta-li va murmurar el gotal a Han sense obrir els seus ulls rivetejats de vermell -i pujo a quaranta milions de crèdits.

Chewbacca va deixar escapar un gemec a l’esquena d’en Han, i C3PO es va inclinar sobre ell.

-Senyor, em permet recordar-li que les probabilitats que algú guanyi sis mans seguides són d'una entre 65.536? -Li va xiuxiuejar a cau d'orella.

No hauria de dir-lo en veu alta, però Han es va encarregar d'acabar per ell. «I són significativament inferiors quan tens aquestes cartes», va pensar.

-Els veig -va dir, i va empènyer cap endavant la concessió dels drets d'explotació minera d'un sistema estel·lar mort amb un nom que només podia ser pronunciat per un columià -. I pujo a vuitanta milions.

Va empènyer cap endavant una fitxa de memòria que contenia un considerable percentatge d'interès en les mines d'espècies de Kèssel. El nerviosisme d’en Han devia resultar aclaparador per al gotal, perquè l'ambaixador es va tapar de sobte la banya sensorial esquerre amb una mà.

Els altres jugadors van captar la manera com el gotal havia reaccionat al que era pura desesperació per part d'en Han, i es van afanyar a igualar l'aposta.

- Algú vol veure les cartes ara? -Va preguntar Han.

Tenia l'esperança que esperessin fins que s'hagués repartit una altra mà.

-Jo vull veure-les -va dir el gotal.

Cada jugador va posar les seves cartes sobre la taula. El gotal estava jugant una mà fosca, però fins ara la seva era més feble que la d'en Han. Els altres dos jugaven mans de llum i podien vèncer a Han. Tots van esperar que l'androide que repartia les mans, que estava cargolat al sostre i suspès sobre de la taula, lliurés una última carta a cada un.

Els engranatges van grinyolar sobre el cap quan els braços de l'androide, un model ja molt antic, van girar per col·locar una carta davant del columià. El columià la va tocar. La calor del seu cos va activar els microcircuits de la carta fent que aquesta mostrés la seva figura, i va faltar molt poc perquè el cor d’en Han deixés de bategar. El senyor de les monedes, el senyor dels atuells i la reina de l'aire i la foscor... Això donava 22 punts, amb el resultat d'una mà gairebé invencible. L'única esperança que li quedava a Han era que la potència combinada de les mans fosques fos capaç de superar-la.

L’androide va lliurar l'última carta a la drackmariana. Una imatge d'un cavaller jedi va aparèixer sota els seus dits: la Moderació, cap per avall. El fet que l'androide hagués lliurat la carta de la Moderació cap avall invertia la mà de llum de la drackmariana, alterant-la de manera radical amb el resultat que la seva potència quedava afegida a les mans d’en Han i el gotal. Han va sentir que el cor li donava un tomb. Sí, allò podia canviar el curs de tota la partida... Però les regles de la variant del sàbacc a què estaven jugant eren molt clares, i la drackmariana tenia l'opció de rebutjar una carta. La drackmariana va apartar la carta de la Moderació cap per avall, amb el que va mantenir la seva mà de llum en un total de setze punts.

Els braços mecànics es van moure cap al gotal i van deixar caure un set de bàculs davant seu. Era una carta menor, però servia per reforçar la mà fosca. El gotal tenia la reina de l'aire i la foscor, l’Equilibri i l'Eliminació. El total de la seva mà era de dinou punts negatius. Han va sentir un nou goig, i va comprendre que les mans fosques probablement anaven a guanyar. El gotal va haver de captar l'alleugeriment d’en Han, i el va malinterpretar pensant que Han creia haver obtingut una victòria personal. El gotal va contemplar els guanys de Han amb evident gelosia, i després va rebutjar el seu set de bàculs. El nou total de la seva mà fosca quedava per sota dels 23 punts negatius, pel que va ser declarada fallida. Això significava que els arcans foscos perdrien automàticament..., llevat que Han tingués la sort d'obtenir un 23, ja fos positiu o negatiu.

Han va tornar a estudiar les seves cartes. L’Idiota no valia res i el dos d'espases valia dos punts, mentre que el Maligne valia quinze punts negatius. La seva millor probabilitat de guanyar seria un desplegament de l'idiota: podia conservar la carta de l’Idiota, més el dos d'espases més un tres de qualsevol pal, amb la qual cosa s'aconseguiria un 23 literal. Han va suposar que les probabilitats d'obtenir un tres eren bastant reduïdes, aproximadament una entre quinze, però era l'única sortida.

Els braços mecànics van girar sobre el cap d’en Han i el seu grinyolar es va tornar sobtadament més estrident. Els manipuladors van agafar la primera carta de la baralla i la van col·locar sobre la taula, i Han va estendre la mà amb vacil·lant lentitud cap a ella i la va tocar. La imatge de la segona carta de Resistència va aparèixer sota els seus dits. Vuit punts negatius. Han va contemplar les seves cartes amb incredulitat, i va deixar les dues sobre la taula. Tenia un 23 negatiu, la qual cosa volia dir que havia obtingut un sàbacc natural.

- Ha guanyat! -Va cridar C3PO.

L'ambaixador Gotal es va ensorrar sobre la taula i va començar a emetre una mena de lladrucs ofegats que Han va suposar només podien ser sanglots. El columià va contemplar a Han amb els seus enormes ulls negres de mirada gèlida i impassible.

-Felicitacions, general Solo -va dir secament -. Lamento que aquest joc s'hagi tornat massa car pel meu gust.

Els motors de la seva unitat antigravitatoria es van activar i el columià va començar a maniobrar cautelosament per sortir de la sala, movent-se amb totes les precaucions possibles per impedir que gegantí cervell xoqués amb algun adorn.

L'ambaixador Gotal es va aixecar de la taula i es va perdre entre les ombres del submón.

-Etttttts rrrrricc, humà -va dir la veu xiuxiuejant i gutural de la drackmariana des del sistema de comunicació del seu casc mentre posava dues manasses gegantines sobre de la taula, i les seves urpes van grinyolar mentre lliscaven sobre el vell metall negre -. Maassssssaaa rrrricc. PPottttsser nno aconnnseeguiiiràààààs  sssorrrtirrrr del submón amb vi-daaaaa.

-Correré aquest risc -va dir Han.

Va donar un copet al desintegrador que penjava de la funda del seu costat i va clavar la mirada en el casc de la drackmariana. Podia distingir uns ulls foscos que relluïen com còdols mullats per entre els núvols de gas verdós. Han va recollir totes les seves fitxes de crèdit, certificats d'accions, drets i concessions formant un enorme munt amb els seus guanys. Més de vuit-cents milions de crèdits, més crèdits dels que mai havia somiat tenir... I no obstant això seguia sense ser suficient.

La drackmariana va allargar un braç i les seves grapes es van enfonsar uns mil·límetres al canell d’en Han.

-Quieeeeet -va xiuxiuejar -. UUUUnna alltrrrra maaaaaaà.

Han va pensar a tota velocitat mentre intentava fingir calma. Tenia la boca i la llengua resseques, però en comptes de llepar-se els llavis el que va fer va ser aprofitar una gerra de cervesa corelliana assaonada amb espècies.

- Doble o res? -Va preguntar per fi.

La drackmariana va assentir i els tubs de metà que s'introduïen en el seu casc van oscil·lar. D'entre tots els adversaris contra els que havia estat jugant Han, ella era l'única que podia posseir el que volia obtenir. Han volia un món. Hi havia tants diners damunt la taula que Omogg no podia oferir res de menys valor que un planeta habitable.

Omogg va parlar en murmuris amb un androide de seguretat que estava mig amagat entre les ombres darrere d'ella, i l'androide va girar sobre si mateix enfilant el seu armament cap a Han. Després va obrir un espai que tenia dissimulat a la part central, i la drackmariana va ficar una manassa dins d'ella i va extreure un holocub.

-Poorrrrta moltes generrrrrracions sent propiettaaaaat de la famiiiiilia -va dir -. Val dos mil quatrrrrrre-centts milions de crrrrrrèdits, i estic disposada a vendre't un interrrrrrès d'un terrrrci. Si guaaaaanyyes la propera maaaaà, el planeeeeeeta serrr-rra teu. Si jo guanyo, taaaaant el planeta com els crrrrrrèdits serrrrraaaaan meus.

Una grapa va esgarrapar el botó activador de l’holocub, i la imatge d'un planeta va aparèixer de sobte en l'aire. Era un món de classe M, amb atmosfera de nitrogen i oxigen, i tres continents en un vast oceà. L’holograma va començar a rotar mostrant una sèrie d'imatges de ramats de bèsties de dues potes que s'inclinaven per pasturar en una immensa plana purpúria, un sol blavós posant sobre una jungla tropical, i un estol d'ocells de colors enlluernadors que volaven a tota velocitat sobre l'oceà fent pensar en un munt de comptes de vidre multicolor escampades sobre un terra de rajoles blaves. Tot era perfecte i meravellós.

Han estava començant a suar de nou.

- Com es diu? -Va preguntar.

-Daaaaaathommmmirrrrrr -va panteixar la drackmariana.

- Dathomir? -Va repetir Han, fascinat.

Chewbacca va llançar un grunyit d'advertència i va posar una urpa sobre el braç d’en Han suplicant-li que no corregués riscos.

C3PO es va inclinar sobre Han, i la dicció impecable dels seus circuits vocalitzadors es va obrir pas a través dels núvols de fum.

-Senyor, em permet recordar-li que les probabilitats que algú guanyi nou mans seguides són d'una entre cent trenta-un mil setanta-dues?

Quan Leia va respondre al dring de la campaneta de la seva porta al consolat d’Alderaan, es va trobar amb Han, banyat de suor, els cabells esbullats i la roba plena d'arrugues. Feia pudor de fum, i quan la va veure li va dirigir un somriure d'orella a orella. Els seus ulls injectats en sang estaven plens d'alegria. A la mà hi havia una capseta embolicada amb paper daurat.

-Escolta, Han, si has tornat per disculpar-te et perdono, però la veritat és que ara estic ocupadíssima i no tinc ni un segon lliure. Se suposa que he de reunir-me amb el príncep Isolder d’aquí a uns minuts, i un espia dels barabels vol parlar amb mi.

-Obre'l -va dir Han posant la caixa a la mà -. Vinga, obre’l...

- Què és? -Va preguntar Leia.

Tot d'una es va adonar que el que envoltava la caixa no era paper daurat per a regals, sinó una prima làmina d'or flexible.

-És teu -va dir Han.

Leia va desfer el nus del cordill i va apartar la làmina d'or. Era una fitxa de registre, de la varietat antiga que portava un holocub incorporat. Leia va prémer l'interruptor, i va veure com el planeta es materialitzava en l'aire davant d'ella en una imatge registrada des de l'espai que mostrava tot el globus: uns prims núvols rosacis brillaven a la vora del terminador, separant el dia de la nit, i grans núvols de tempesta s'arremolinaven sorgint de l'oceà. Al fons suraven quatre petites llunes. Leia va estudiar els continents coberts per la verdor de la vida, les immenses sabanes purpúries i els exquisidament diminuts casquets polars.

-Oh, Han... -Va murmurar amb veu entretallada per l'emoció. Tot el seu rostre semblava haver-se il·luminat com sota els efectes d'una claredat interior -. Com es diu?

-Dathomir.

- Dathomir? -Leia va arrufar les celles en un visible esforç de concentració -. He sentit parlar d'ell..., en algun lloc. On es troba? -Va afegir, convertint-se en la dona pràctica i decidida que podia ser quan era necessari.

-En el sistema de Drackmar. El vaig guanyar jugant a les cartes amb una senyora de la guerra anomenada Omogg.

Leia va contemplar l'holograma i va anar seguint la seqüència fins que va tornar a mostrar la primera imatge: uns gegantins animals verds, possiblement rèptils, que pasturaven en una plana porpra.

-No pot estar en el sistema de Drackmar -va dir, molt segura de si mateixa -. Només té un sol.

Leia va anar fins a la seva consola, va teclejar el codi de la xarxa d'ordinadors de Coruscant i va demanar les coordenades de Dathomir. Els gegantins bancs de dades van haver de necessitar algun temps per localitzar els arxius, ja que van haver d'esperar gairebé un minut abans que les coordenades apareguessin a la pantalla. Leia es va girar cap a Han, i va veure com la seva alegria gairebé frenètica desapareixia per ser substituïda per un arrufament de celles.

-Però... Però això no pot ser! -Va exclamar -. Aquestes coordenades són al sector de Quelii... És territori del senyor de la guerra Zsinj!

Leia va somriure amb tristesa i li va regirar els cabells amb la mà com si fos un nen.

-Oh, el meu encantador i despentinat pastor de nerfs... Sabia que era massa bo per ser veritat. Tot i així, ha estat molt amable per part teva ofrenar-me’l. Sempre ets molt bo amb mi, Han!

Li va fer un ràpid petó a la galta.

Han va retrocedir un pas. Semblava perplex.

- Està a..., en el sector Quelii?

-Vés a dormir una estona -li va dir Leia, com si estigués una mica preocupada per Han -. Pensar en això no et farà cap bé. Això t’hauria d’ensenyar que mai s'ha de jugar a les cartes amb un habitant de Drackmar.

El va escortar fins a la porta del consolat d’Alderaan, i Han es va quedar immòbil al costat de l'entrada durant un moment fregant-se els ulls i intentant mantenir-se despert i pensar alhora. Després va aixecar la vista cap als gegantins edificis que s'alçaven sobre el seu cap, i va veure que els raigs de llum que es lliscaven entre ells eren tan pàl·lids i febles com si el sol estigués atrapat sota el gruix dosser d'una jungla.

S'havia imaginat que a la Leia li encantaria el seu nou món, i havia imaginat com s'esfondraria en els seus braços aclaparada per l'alegria. Hi havia planejat esperar fins a aquest moment, i després demanar-li que es casés amb ell, però l'únic que havia obtingut de la partida era una propietat immobiliària que no valia absolutament res, i, a més, Leia li havia regirat els cabells com si Han fos el seu germanet petit.

«Probablement tingui un aspecte bastant estúpid en aquests moments -va pensar Han -. Sí, semblo un estúpid i a més estic fet un desastre... »Va ficar la mà a la butxaca i va agitar els diners que hi havia dins fent-los dringar. Tenia una quantitat de fitxes de crèdit suficient per poder recuperar el Falcó, ja que afortunadament Chewbacca havia estat prou previsor com per treure un grapat de fitxes dels seus guanys abans de l'última partida. Gairebé dos mil milions de crèdits guanyats i perduts... Han se sentia massa vell per plorar, però li va faltar molt poc per fer-ho. Va començar a caminar amb pas trontollant pels carrers grisos de Coruscant per tornar a un petit apartament que tenia al planeta, i va esperar poder dormir una estona quant arribés a ell.

-No hauries d'acudir en aquesta cita -va dir Isolder -. No m'agrada gens la idea que viatges sola pel submón.

Leia va mirar al príncep i li va somriure amb afable tolerància. Després de tot, l'únic que desitjava era protegir-la, però Leia havia passat els dos últims dies ensopegant a cada moment amb els seus guardaespatlles, i estava començant a preguntar-se si Isolder no s'estaria excedint en la protecció.

-No em passarà res -va dir -. Ja he hagut de veure-me-les amb tipus semblants en altres ocasions.

-Si la seva informació és tan important, per què no te l'ha proporcionat ja? -Li va preguntar Isolder -. Per què insisteix a veure't?

-És un barabel. Ja saps com de paranoics que poden arribar a posar-se els depredadors quan estan convençuts que algú va darrere d'ells, no? A més, si realment té informació sobre les dates d'atac i els plans de batalla, vaig a necessitar aquesta informació abans que anem al sistema de Roche. Cal advertir als verpins.

Isolder la va estudiar amb la seva mirada límpida i profunda. Portava una mitja capa groga, un enorme cinturó daurat i gruixuts braçalets daurats que accentuaven el color bronze de la seva pell. Va donar un pas cap endavant i li va posar les mans sobre les espatlles amb molta delicadesa, i el contacte va fer que Leia sentís un pessigolleig a la pell.

-Si insisteixes en anar al submón, llavors aniré amb tu. -Leia es va disposar a protestar, però Isolder li va fregar els llavis amb un dit -. Et prego que m'ho permetis... Sospito que tens raó. Sospito que no passarà res, però si et passés alguna cosa no m'ho perdonaria mai i no podria seguir vivint.

Leia el va mirar als ulls i va sentir el desig de protestar, però la veritat era que s'havien produït amenaces contra la seva vida. Isolder havia donat a entendre que certes faccions de Hapes no estarien d'acord amb el matrimoni, i Leia ja havia rebut informes de les xarxes d'espionatge de la Nova República en què s'assegurava que els senyors de la guerra de l'altre confí de la galàxia estaven fent esforços per sabotejar la unió matrimonial. No volien que les flotes hapanianes afegissin les seves naus a les de la Nova República. Leia ja estava començant a fer-se una idea del que significaria ser com la Reina Mare i comptar amb el seu poder.

-D'acord, pots acompanyar-me -va dir.

Leia admirava Isolder per haver tingut la cortesia de demanar-li permís per acompanyar-la. Han li ho hauria exigit. Es va preguntar si els magnífics modals d’Isolder eren una part natural de la seva personalitat, o si els havia adquirit senzillament per haver estat criat en una societat matriarcal on es mostrava molt més respecte cap a les dones. Fora com fos la raó, a Leia li semblaven encantadors.

Isolder la va agafar del braç, i van anar cap a la vorera flanquejada per les amazones -guardaespatlles d'aquest per esperar sota la gran porta de marbre d'entrada i sortida de vehicles a què arribés l’aerolliscador de Leia. El vell Threkin Horm va aparèixer pel carrer assegut sobre la seva butaca repulsora i va anar cap a ells acompanyat pel brunzit dels motors. Els espaiosos carrers d'aquesta part de la ciutat estaven gairebé deserts en aquella hora del matí, i només es veia una parella d’ishi tibs fent una passejada i a un vell androide que estava pintant els fanals. Threkin els va saludar alegrement, com si la seva trobada hagués estat fruit de la casualitat, però després no només no va donar cap senyal de voler marxar, sinó que va pressionar el botó que desactivava la seva butaca i es va quedar al costat d'ells esperant l'arribada de l’aerolliscador.

-He sentit comentar que a dalt fa un dia tan preciós que gairebé sento la temptació de prendre un bany de sol -va dir movent el cap cap als edificis que s'alçaven sobre ells i els aerolliscadors que anaven i venien per entre els raigs de sol que queien en angle sobre la ciutat -. No sé, potser ho faci... -Va afegir.

Els dits d’Isolder es van corvar amb tendresa sobre el braç de Leia, i de sobte Leia es va trobar desitjant que Threkin s'esfumés el més de pressa possible. Va alçar la mirada cap a Isolder, i ell li va somriure com si estigués compartint el seu pensament.

- Ah, aquí ve el seu vehicle! -Va exclamar Threkin.

Un aerolliscador negre va avançar pel carrer, va reduir la velocitat i va girar per anar cap a ells. El vidre fumat de la finestreta lateral es va fer miques de sobte en ser travessat pel canó d'un desintegrador.

- A terra! -Va cridar una de les guardaespatlles d’Isolder.

La dona va saltar col·locant-se davant de Leia just quan la primera salva de raigs vermellosos va fendir l'aire. Un llamp va xocar contra el seu pit, la va aixecar del sòl i la va fer eixir disparada cap enrere. Una ruixada de gotetes de sang van brillar en l'aire, i Leia va poder olorar la pestilència familiar de l'ozó i la carn calcinada.

Threkin Horm va llançar un gemec ofegat i va pressionar un botó de la seva butaca repulsora, i un instant després va sortir disparat en direcció sud tan de pressa com si la butaca fos un dard de superfície mentre cridava amb tota la força dels seus pulmons.

Isolder va empènyer la Leia posant-la a cobert darrere d'una de les grans columnes de la porta de vehicles, i va semblar convertir-se en un remolí de moviments. Es va treure el seu cinturó d'una manotada i va sostenir una part d'ell -un petit escut daurat -a la mà esquerra mentre a la mà dreta apareixia un petit desintegrador. Leia va sentir un brunzit i una segona andanada va sorgir de l’aerolliscador, però els rajos vermellosos van fer impacte en l'aire davant d'ells i van esclatar sense fer-los malbé.

Una prima calitja iridescent de forma circular amb les vores blanques havia sorgit del no-res i guspirejava davant Isolder, com un anell al voltant d'una lluna en una nit freda. «Un escut personal», va comprendre Leia, i va ser sobtadament conscient que la segona amazona-guardaespatlles estava darrere d'ella i que aprofitava la protecció de l'escut per cridar per un comunicador portàtil demanant reforços.

Un remolí d'energia desintegradora va passar xiulant al costat del cap de Leia per estavellar-se contra el marbre per sobre d'ells, i Leia va girar sobre si mateixa. L’androide que havia estat pintant els fanals a la cantonada els estava disparant amb un desintegrador.

- Acaba amb l'androide, Astarta! -Va cridar Isolder.

L'escut del príncep no podia protegir-los del foc creuat, i les columnes de marbre no els oferien molta cobertura. Leia es va llançar sobre el desintegrador de l'amazona morta i va disparar dos raigs amb els que n'hi va haver prou per fer que l’androide s'amagués darrere del fanal que havia estat pintant. Només llavors es va fixar en el tors estranyament dret, el cap en forma de bala i la longitud de les cames. Era un androide assassí, un model Eliminador 434. Astarta també va començar a disparar contra ell.

L’aerolliscador es va aturar i dos homes van sortir d'ell disparant. Leia sabia que l'escut personal d’Isolder no podria aguantar més d'un parell de segons. Els escuts personals sempre tendien a proporcionar una protecció mínima, perquè no es podia anar proveït d'una font d'energia prou potent com per desviar el foc enemic i que funcionés més d'un instant. El segon perill procedia del mateix escut: el camp d'energia s'escalfava fins a tal extrem que els que l'utilitzaven corrien el risc de fregir-se a si mateixos si el tocaven per accident. Isolder va mantenir l'escut davant seu i va avançar cap als seus atacants.

Dos rajos més van passar xiulant sobre el seu cap, i Astarta va disparar. Leia va tornar la mirada just a temps de veure com l'únic tret de l'amazona encertava a l'androide assassí al centre del tors. Petits fragments de metall van sortir acomiadats en totes direccions i van volar pels aires, i van ser seguits per una potent explosió quan la unitat energètica de l’androide va esclatar.

El príncep va moure el seu escut com si fos una arma, i el camp d'energia va obligar a retrocedir els seus atacants. Hi va haver una erupció d'espurnes blaves a l'aire en establir el contacte. Un atacant va cridar i va deixar caure el seu desintegrador per tapar-se la cara cremada amb les mans. Isolder va alçar l'escut sobre el seu cap, el va fer girar i el va llançar contra el segon atacant. L'escut va colpejar l'assassí al pit, travessant-lo amb tanta netedat com si fos una espasa de llum, i un instant després Isolder era l'únic dels tres que seguia dret i apuntava amb el seu desintegrador l'assassí supervivent, el qual llançava crits d’agonia mentre s'aferrava la cara. Leia va pensar que devia d'haver estat un home molt ben plantat. De fet, massa ben plantat... L'assassí era un hapanià.

- Qui t'ha contractat? -Va preguntar Isolder.

- Llarel! ¡Remarme! -Va cridar l'assassí.

- Teba illarven? -Li va preguntar Isolder en la llengua del seu cúmul.

- Atl ¡Remarme! -Va suplicar l'assassí.

Isolder va seguir apuntant a l'assassí amb el seu desintegrador un segon més, i l'home va tornar a cridar. Un fragment de carn cremada es va desprendre del seu rostre. L'assassí va saltar cap a la cuneta a la recerca de la seva arma, i el príncep va vacil·lar. L'assassí va agafar el desintegrador, va apuntar el canó cap al seu rostre i va prémer el gallet.

Leia es va girar. Un instant després la guardaespatlles d’Isolder estava tirant del seu braç i li cridava «Endins, endins!», I el príncep va agafar la Leia del braç i la va fer entrar a l'edifici. Al costat de la porta hi havia una petita habitació en la qual els convidats podien penjar els seus abrics o capes. Isolder va portar la Leia fins a l'habitació i es va quedar al seu costat, protegint-la. Estava panteixant i no apartava la mirada del vestíbul. Astarta, la guardaespatlles, havia tancat la porta amb clau. Com gairebé tots els consolats, la porta del de Leia consistia en un fragment d’ultraplaca antiga, i podia resistir fins i tot un atac prolongat. La guardaespatlles estava tornant a cridar pel seu comunicador portàtil. Leia no entenia el seu idioma, però Astarta estava fent molt de soroll.

- Qui els ha enviat? -Va preguntar Leia.

-No va voler dir-ho -va respondre Isolder -. Em va suplicar que el matés, i no va dir res més.

Leia ja podia sentir els crits de les forces de seguretat de la Nova República a través de les parets mentre intentaven controlar la zona.

Isolder estava panteixant i semblava haver concentrat tota la seva atenció en el sentit de l'oïda. Probablement estava intentant escoltar al mateix temps al seu guardaespatlles i als agents de l'exterior, i assegurar-se que Leia no corria cap perill. Hi havia abraçat a Leia amb delicada suavitat per protegir-la, i Leia va poder sentir el batec ensordidor de la sang a les venes.

-Gràcies per salvar-me -li va dir mentre l'empenyia suaument perquè la deixés anar.

El príncep Isolder estava tan absort en els sons del voltant que al principi va semblar no adonar-se’n que la Leia l’estava apartant. Després va baixar la vista i la va mirar als ulls. Li va aixecar la barbeta i la va besar imperiosament i apassionadament, i es va acostar una mica més a ella de tal manera que Leia va sentir tot el seu cos unit al d'ell.

La seva ment va semblar quedar en blanc, i va tenir la sensació que una poderosa descàrrega elèctrica la recorria des del cap fins als peus. Li tremolava la mandíbula, però el va besar a poc a poc i sense pensar en el temps, i els segons van anar transcorrent molt més lentament que la palpitació en el seu pit. Amb cada segon que passava Leia només podia pensar que estava traint a Han i que no volia fer-li mal, però un instant després la veu d’Isolder va ressonar en la seva oïda parlant-li en un xiuxiueig urgent.

- Vine amb mi a Hapes! -Li va dir -. Vine a veure els mons que governaràs!

Leia va descobrir que estava plorant. Mai havia imaginat que seria capaç de permetre que alguna cosa semblant arribés a ocórrer, però en aquest moment el que hagués sentit per Han -fos el que fos -va semblar convertir de sobte en una cosa tan insubstancial com la boira, com un fil impalpable de calitja blanca, i el príncep Isolder era el sol que la cremava i la dissipava fent-la desaparèixer per sempre.

- Vindré amb tu! -Li va prometre mentre les llàgrimes lliscaven per les seves galtes, i va envoltar Isolder amb els seus braços.

Següent