14
A l'alba, la boirina
matinal que brollava de les fangoses aigües del riu va enfosquir la visió d’en
Luke impedint-li veure a més de pocs metres de distància. Havien estat seguint
la riba i el sòl s'havia tornat pantanós, cosa que obstaculitzava considerablement
l'avanç d’R2. Tots els arbres que s'alçaven al llarg del riu estaven cremats i
podrits, i les branques apuntaven entre la boirina com dits recargolats traçats
en una àmplia gamma de banús i gel. Grans llangardaixos que tenien el cos ple
de motes s'aferraven als arbres, i de vegades hi havia fins a una dotzena en
una mateixa branca que observaven els canyars embolicats en el sudari de la
boirina buscant preses o depredadors.
Isolder avançava en
silenci darrere d’en Luke, qui es tornava de tant en tant per veure’l sumit en
els seus pensaments i amb el nas arrufat. Luke sabia ben bé què havia d'estar
pensant el jove príncep. No feia molts anys, Luke havia seguit a Obi-Wan Kenobi
en una boja empresa similar per portar uns plànols robats fins a Alderaan.
Luke estava pensant
que durant els últims mesos havia desitjat desesperadament trobar els arxius
dels antics Jedi, i trobar alguns estudiants dotats de talent i ensenyar-los la
Força, però també era conscient de la veritat i la veritat era que Isolder l’havia
buscat, malgrat que fins llavors el príncep no havia donat mostres de tenir
gaire talent.
Això oferia a Luke
una ocasió de practicar i d'ensenyar a algú a seguir el costat lluminós de la
Força, i de fer-ho sense la pressió que suposaria haver de preocupar-se pensant
en la possibilitat que l'estudiant acabés convertint-se en un altre Vader.
Va avançar
cautelosament a través del fangar mantenint-se alerta per detectar possibles
zones de sorres movedisses, i es va preguntar si era així com havia passat tot
amb Obi-Wan Kenobi. Luke sempre havia imaginat que l'ancià havia estat esperant
que Luke madurés, igual que un granger que té cura del seu camp de gra, però en
aquell moment es va preguntar si la seva sobtada intrusió en els assumptes
d’Obi-Wan no hauria estat una sorpresa tan gran per Obi-Wan com la intrusió
d'Isolder acabava de ser-ho per en Luke.
Estava clar que
Isolder se sentia molt impressionat per la Força. Luke podia adonar-se'n, però
no podia copsar cap poder en el príncep. Potser el poder fos tan nou i tan
petit que ni el mateix Isolder era capaç de notar la seva existència.
Luke va arribar a
una bifurcació en el camí que havien estat seguint. Dels dos senders un
sobresortia dels aiguamolls i feia l'efecte de resultar més segur, però el
sender embarrat semblava atreure’l -. Luke va seguir els seus instints i va
avançar per ell.
Mentre caminava va
pensar que potser mai havia existit una acadèmia Jedi. No hi havia dubte que la
Ta'a Chume li havia mentit respecte a l'existència d'una acadèmia en un dels
seus planetes, i Luke havia captat la mentida quan la va sentir.
Potser la Força
dirigia als acòlits cap als seus mestres quan eren necessitats. Potser l'únic
ensinistrament dotat d'algun valor que un Jedi podia arribar a rebre s'obtenia
únicament quan s'enfrontava a la foscor.
Si això era cert, no
hi havia dubte que Dathomir seria l'acadèmia perfecta. Luke podia sentir
tremendes pertorbacions en la Força, immensos pous de foscor que obrien les
seves gargamelles per empassar-s’ho tot. Mai s'havia ensopegat amb res que fos
ni remotament semblant a allò. La caverna de Yoda havia contingut una foscor
semblant, però aquí Luke la sentia envoltant-lo per tot arreu.
Unes aus reptilianes
van cuclejar per davant d'ells i es van remuntar cap al cel impulsades per les
seves ales corretjoses. Luke es va aturar, i es va adonar que acabava d'arribar
a l'extrem d'una península que s'endinsava al riu. No podia seguir avançant, i
l'aigua fangosa i negrosa bombollejava per tota aquella zona. Es trobava davant
una fossa de quitrà, i Luke va mirar al seu voltant buscant un lloc on posar
els peus.
- Què és això? -Va
preguntar Isolder de sobte.
Luke va alçar la
mirada. Sobresortint de la boirina que surava sobre el riu hi havia una enorme
plataforma de metall que s'inclinava en un angle molt pronunciat. Les bandades
d'aus reptilianes voleiaven nerviosament al voltant de la plataforma. El sol
naixent projectava els seus raigs daurats sobre el metall rovellat tornant-lo
de color bronze, i més enllà de la plataforma hi havia un gegantí conjunt de
toveres mig consumides per la intempèrie, de manera que Luke podia veure parts
dels enormes turbogeneradors que encara seguien estant intactes.
-Sembla com si una
vella nau espacial s'hagués estavellat aquí -va dir Luke.
Amb prou feines hi
va haver parlat es va adonar que les restes eren molt grans, més fins i tot que
els d'un dels antics destructors de la classe Victòria, però havien de portar
milers d'anys allà.
Una lleu brisa va
bufar sobre el riu agitant la boirina, i Luke va tenir un fugaç indici d'una
cúpula que s'alçava a l'altra banda del conjunt de toveres. El transpariacer
seguia intacte.
Havia començat a
girar per anar-se'n quan el nom escrit sobre el metall rovellat de les toveres
va atreure la seva atenció: Chu'unthor.
Va ser com si la
ment li donés un tomb. Allò que havia portat a Yoda fins aquell planeta feia
centenars d'anys no era una raça, sinó la nau espacial que Luke tenia davant
dels ulls, i en tot aquest temps, ningú havia aconseguit treure-la del planeta.
-Hem de treure-la d'aquí
-va dir Luke amb la veu rogallosa per l'excitació.
- Per a què? -Va
preguntar Isolder -. No és més que un munt de vells restes.
Luke va mirar al seu
voltant intentant trobar un camí que portés a la nau per entre la boirina. Van
tornar per la península i van avançar traçant un cercle pels aiguamolls durant
gairebé un quilòmetre fins que van trobar dues velles basses de fusta fetes amb
troncs units mitjançant tires de cuir ja mig podrit. Semblaven dues joguines
per entretenir els nens. Hi havia senyals recents en la riba allà on havien
lligat les basses.
-Algú ha estat aquí
recentment -va observar Isolder.
-Sí -va dir Luke -.
Bé, qui podria passar per alt l'oportunitat de fer una ullada a un naufragi tan
magnífic?
-Jo podria fer-ho
-va replicar Isolder -. En realitat no necessitem navegar, oi? Vull dir que...
Bé, hem vingut a rescatar la Leia.
R2 va indicar que estava d'acord amb un
xiulet, i després va emetre un torrent d'espetecs i xiulets per recordar a Luke
que cada vegada que un androide es ficava a l'aigua hi havia un monstre en
ella.
Isolder va tornar la
mirada cap a les muntanyes, i Luke es va adonar que el príncep no volia més
retards en el seu viatge. Però Luke havia estat portat fins allà per l'impuls
de la Força, i s'havia deixat guiar per ella, de la mateixa manera que permetia
que el guiés durant la batalla. Sabia que havia de confiar en els seus
pressentiments i emocions, i en aquell moment li estaven dient que anés cap a
aquelles restes.
-Solament seran uns
minuts -va dir Luke, i va saltar a una balsa -. Qui ve amb mi?
-Jo esperaré aquí
-va dir Isolder.
L'ull d’R2 va girar
per observar el príncep. L’androide tremolava de por, però va emetre un soroll
carrisquejant dirigit a Isolder i va rodar fins a la balsa.
Luke va portar la
balsa cap a les restes de la nau impulsant-se amb una perxa. Enormes peixos
marrons suraven mandrosament en les tranquil·les aigües prenent el sol. Els
raigs matinals ja havien començat a dissipar la boirina, i quan va estar una
mica més a prop Luke va poder distingir gairebé tota la nau: colònies de
cúpules per habitacles, la secció d'enginyeria... El casc de la zona dels
motors d’hiperimpuls s'havia oxidat fins a tal extrem que estava ple de forats.
La nau semblava tenir dos quilòmetres de longitud, un d'amplada i vuit nivells
d'alçada. L'espai que hi havia entre les finestretes de la secció habitable
indicava que el Chu'unthor havia transportat a molts passatgers i que gairebé
havia estat una ciutat flotant, potser alguna classe d'embarcació d'esbarjo. No
hi havia dubte que la nau havia estat fabricada per allotjar persones. La
inclinació de la nau semblava indicar que la major part d'ella estava enfonsada
a força profunditat per sota dels pous de brea, amb només les cobertes
superiors visibles, i aquestes es trobaven bastant oxidades.
Però no es tractava
d'unes restes corrents. No hi havia senyals de detonacions que mostressin
signes d'una batalla, forats oberts que indiquessin una explosió o estructures
retorçades que parlessin d'un descens violent. Més aviat semblava com si la nau
hagués patit un problema tècnic, hagués descendit fins a la superfície de
Dathomir surant plàcidament i després hagués intentat posar-se en els pous de
brea.
Quant va estar una
mica més a prop, Luke va poder veure que la nau havia estat meticulosament
clausurada. Les entrades no només estaven tancades sinó que havien estat
soldades, i moltes de les bombolles de transpariacer de les cúpules estaven
cobertes de senyals i rascades bastant profundes, com si alguna cosa hagués
intentat obrir-se pas per la força a través del material transparent.
La nau estava
inclinada en un angle bastant pronunciat, de manera que Luke va impulsar la
balsa cap a la proa, que s'havia enfonsat a major profunditat en el pantà, i va
enfilar a les restes quant va haver arribat fins a ella. Estava clar que algú
havia intentat entrar a la nau mitjançant la força. Luke va trobar moltes més
marques i esgarrapades en les cúpules, així com trossos de ferro doblegats que
algú havia usat com a palanques en un intent d'obrir les portes soldades i
fragments de garrots gegantins i trossos de roques. Hi havia paraules en una
llengua desconeguda pintades aquí i allà, i fletxes que apuntaven cap a les
soldadures més febles. Algú s'havia esforçat durant anys en un intent
d'obrir-se pas fins a l'interior de la nau i l'havia estudiat a consciència,
però les seves eines havien demostrat no ser efectives.
«Nens», va pensar
Luke. Però cap nen podria haver enarborat aquells garrots colossals.
Algunes cúpules
tenien connexions d'accés en què R2 podria haver establert un contacte per
obrir-les, però totes estaven massa oxidades. A part d'això, tota la nau
semblava haver-se anat podrint per dins. El transpariacer havia estat
esgarrapat i raspat per la sorra que surava en el vent fins a acabar quedant-se
gairebé entelat. Moltes de les cúpules semblaven contenir sales de formació per
dur a terme alguna mena d'exercicis gimnàstics, i els sòls estaven plens de
pilotes enormes, com si algú hagués estat jugant o practicant un estrany esport
quan el Chu'unthor va caure al planeta. Una altra cúpula havia estat un
restaurant o un club nocturn. Les copes i els menjars sense consumir coberts de
pols seguien sobre les taules oxidades. R2 rodava darrere d’en Luke, havent de
fer contínuament grans esforços per vèncer la inclinació del casc mentre
llançava suaus xiulets i estudiava els danys.
-Foren els qui
fossin els que viatjaven en aquesta nau, sembla que van sortir a corre-cuita
quan es va posar i que després no van tornar mai -va dir a R2.
L’androide va emetre
uns quants xiulets i espetecs recordant el missatge de Yoda: «Rebutjats per les
bruixes...» Luke podia sentir les pertorbacions de la Força que hi havia en
aquell lloc, com ciclons foscos que absorbien tota la llum.
-Sí -va dir Luke -.
No sé què va trobar Yoda en aquest planeta, però sigui el que sigui segueix
estant aquí.
R2 va deixar escapar un gemec.
Luke es va detenir i
va observar a una bombolla. Hi havia diversos bancs de treball al centre, i
alguns d'ells contenien peces mecàniques oxidades, piles d'energia corroïdes,
vidres d'enfocament, empunyadures per espases de llum, i eines per fabricar
armes que només un Jedi podia utilitzar.
Luke va sentir que
se li accelerava el pols. «És una acadèmia Jedi –va comprendre, i de sobte tot
va adquirir sentit -. He buscat en quaranta planetes, i mai vaig trobar ni un
sol senyal d'una acadèmia perquè l'acadèmia Jedi estava en els
estels.»Necessitaven una acadèmia que pogués viatjar per l'espai, naturalment.
Amb tan poques persones que fossin prou fortes com per arribar a controlar la
Força, els antics Jedi haurien hagut de recórrer tota la galàxia en una
contínua recerca de reclutes. En cada cúmul estel·lar potser només haguessin
trobat un o dos cadets dignes d’unir-se als Jedi.
Va treure la seva
espasa de llum, la va activar i va començar a obrir-se pas a través del
transpariacer amb una creixent sensació de desesperació. Aquell vell naufragi
estava tan rovellat que no podia contenir res de valor, però havia de
revisar-lo. Gotetes blavoses de transpariacer fos van rebotar a la coberta del
Chu'unthor, i R2 es va afanyar a rodar una mica cap enrere.
Luke estava tan
concentrat en el seu intent d'entrar a la nau que va estar a punt de no sentir
la seva presència, però de sobte va captar un gran poder a la seva esquena que
es precipitava sobre ell. Es va tornar amb el temps just de veure a una dona:
llarga cabellera castanya i rogenca que semblava brillar, pells lleonades
d'alguna criatura alienígena per vestit, fortes cames nues... La dona va girar
sobre si mateixa i li va donar un cop de peu amb una bota de cuir, i Luke va
sentir la força i la decisió que hi havia en el seu atac, es va ajupir i va fer
girar la seva espasa de llum en un arc atacant-la al seu torn.
Va sentir
l'ondulació en la Força que significava un atac, però abans que pogués
respondre la jove va descarregar un garrot sobre la mà artificial de Luke amb
la força suficient per causar un curtcircuit, i l'espasa de llum va sortir
acomiadada d'ella girant per l'aire. La jove li va llançar una puntada a l'estómac,
i Luke es va deixar caure i va rodar sobre si mateix mentre usava la Força per
fer que l’espasa de llum tornés a la seva mà dreta.
La jove es va aturar
i es va quedar bocabadada de sorpresa en comprendre el que Luke acabava de fer.
Luke podia sentir la seva Força. Era poderosa i salvatge, i no s'assemblava en
res a la de cap de les dones que havia conegut fins llavors. Els seus ulls eren
de color castany amb taquetes ataronjades, i es va amagar sobre el casc del
Chu'unthor, panteixant i intentant decidir què havia de fer a continuació. No
podia tenir més de divuit anys d'edat, vint potser com a molt.
-No et faré mal -va
dir Luke.
La jove va
entreclucar els ulls i va xiuxiuejar unes quantes paraules, i Luke va sentir un
frec, un dit de Força que va onejar a través d'ell investigant-lo i
sondejant-lo.
- Com pots fer la
màgia no sent més que un home? -Va preguntar la jove.
-La Força està en
tots nosaltres, però només els qui són ensinistrats poden esdevenir Mestres de
la Força -va contestar Luke.
La jove el va
estudiar amb evident escepticisme.
- Afirmes dominar la
màgia?
-Sí -va dir Luke.
-Llavors ets un
bruixot home, un Jai arribat de més enllà de les estrelles?
Luke va assentir.
-He sentit parlar
dels Jai -va dir la jove -. L’Àvia Rell diu que són guerrers invencibles, ja
que lluiten contra la mort i en defensa de la vida. Per això són tan estimats
de la natura, i no poden morir. Ets un guerrer invencible?
La Força de la jove
va onejar d'una manera molt semblant a com si s'estigués preparant per atacar,
però Luke va captar una diferència. Aquella ondulació gairebé era una manta que
pretenia ofegar-lo i lligar-lo, i mentre intentava imaginar el que presagiava
una imatge va aparèixer en la ment d’en Luke.
Va veure a la jove
caçant al desert, buscant desesperadament alguna cosa que era vigilat i
protegit per altres. Va veure una barraca feta de joncs que s'alçava sota un
cingle de pedra rogenca, una foguera d'acampada que cremava al vespre i les
flames es retorçaven impulsades pel vent, i nens mig despullats que jugaven al
costat del foc. I la jove estava buscant i s'arrossegava cap a la barraca, i
anhelava desesperadament alguna cosa que estava dins d'ella.
La jove li va
somriure i va començar a cantussejar, i l'expressió que va aparèixer en els
seus ulls en aquell moment va deixar bastant sorprès a Luke. Mai havia vist un
desig tan salvatge i apassionat.
-Waytha ara quetha
way. Waytha ara quetha way...
- Espera un moment!
-Va exclamar Luke -. No pots estar pensant en...
Els trossos de
penyals i garrots van començar a rodar sobre el casc del Chu'unthor creant un
retrunyir ofegat com el d'una tempesta que s'aproximés ràpidament. La boirina
del riu es va arremolinar violentament darrere de la jove. «Rebutjats per les
bruixes...»
-Waytha ara quetha
way. ¡Waytha ara quetha way!
El raig va
espurnejar sobre els seus caps, i una dotzena de roques van sortir disparades
tot d'una cap en Luke fendint l'aire a gran velocitat. Vader havia utilitzat
trucs similars, però Luke va pensar amb preocupació que Vader no era ni la meitat
de bo que aquella jove. Va fer girar la seva espasa de llum en un arc frenètic
que va convertir en miques diverses roques, però una d'elles li va encertar al
pit i el va llançar cap a enrere. «Rebutjats per les bruixes...»
- Espera! -Va cridar
Luke -. No podeu prendre com a esclaus als homes i acoblar-vos amb ells quan us
plagui!
Les roques van
eixordar sobre el casc de la nau, centenars d'elles movent-se a l'uníson cap a
Luke com un ramat de bèsties salvatges, i Luke va comprendre que aquella dona
podia fer pràcticament tot el que volgués. Va alçar un braç en un gest
desesperat intentant desviar les roques amb la Força, però la seva ment s'havia
convertit en un oceà tempestuós i no podia assolir la concentració necessària
per aconseguir-ho. «Rebutjats per les bruixes...»
Un tronc va girar
per l'aire i va anar cap a ell, i Luke es va ajupir, i les pedres van saltar
contra ell en tal nombre que amb prou feines podia veure com passaven xiulant
al costat del seu cos, i de sobte la jove estava davant seu i feia girar el seu
garrot davant del seu rostre. Luke ni tan sols havia captat el seu avanç, però
el garrot es va estavellar en el seu crani i les llums van centellejar dins del
seu cap, i Luke va trontollar i va caure a terra.
Va sentir com des de
molt lluny que la jove li estava cridant alguna cosa, i va comprendre que
s'acabava d'asseure a cavall sobre el seu pit i que l’immobilitzava els braços
amb les seves fortes cames, però Luke estava massa dèbil per resistir-se o
treure-se-la de sobre. La jove li va subjectar la mandíbula amb una mà.
- Sóc Teneniel Djo,
una filla de Allya, i tu ets el meu esclau! -Va anunciar amb veu triomfant.
Hi havia despertat
feia poc i Han s'enfilava amb força dificultat pel traïdor tram de graons
tallats en la cinglera. Igual que en la gran majoria de planetes de baixa
gravetat, les muntanyes d'origen volcànic arribaven a una gran alçada i eren
molt abruptes, i en aquells moments estaven avançant al llarg d'un penya-segat
que s'alçava uns dos-cents metres per sobre d'una massa de roca negra. Els
graons tallats en la pedra eren prou amples fins i tot per a un rancor, i
milers de peus els havien anat desgastant fins deixar-los perfectament llisos.
L'aigua gelada que degotava del cim durant la nit havia anat dipositant una
prima capa de gel sobre els esglaons, fent que resultessin molt perillosos.
Els rancors grunyien
i avançaven lentament darrere d’en Han, agafant-se a la roca nua del cingle a
la recerca de punts de suport, aterrits davant la possibilitat de caure però
empesos implacablement a seguir endavant pels seus genets. Chewbacca no tenia
molt bon aspecte. S’agafava les costelles, i deixava escapar febles gemecs
mentre era transportat pel rancor.
La llum del matí va
permetre que Han pogués veure amb claredat les tres dones. A sota de les seves
capes portaven túniques fetes amb pells de rèptil de diversos colors. Cada
túnica de pell semblava brillar emetent centelleigs verds, blau fumat o groc
ocre. A sobre d'elles portaven gruixudes capes teixides o de fibra,
intricadament adornades amb tiges grogues o grans comptes fosques fetes amb
beines de llavors. El que al principi havia pres per astes en la foscor, va
veure no eren més que elms i cascos de metall ennegrit que es corbaven cap
amunt com l'ala d'un estrany insecte. Els cascos estaven plens de forats fets
amb un trepant, i de cada un penjaven vidrets més que suficients per embogir a
un nen que es balancejaven d'un costat a un altre amb cada pas que donaven els
rancors. Com adorns Han va veure el que semblaven trossos d'àgata i atzurita
blava polida, els cranis pintats de petits rèptils carnívors, un diminut puny
petrificat d'alguna criatura salvatge, trossets de roba acolorida, comptes de
vidre, un tros de plata llaurada i un globus blau blanquinós que potser fos un
ull sec. Cap de les dones utilitzava el mateix estil de casc, i Han sabia prou
sobre diferents cultures com perquè això li inspirés una certa cautela. En
qualsevol societat, els membres més poderosos d'ella sempre tendien a portar
els vestits més complicats.
Han intentava
mantenir-se el més a prop possible de Leia i C3PO perquè li preocupava el que
la caiguda d'un pogués significar que tots acabessin precipitant-se penya-segat
avall. La seva respiració s'havia tornat entretallada, i l'alè brollava de la
boca en forma de nubècules. Van doblegar una última i traïdora cantonada i van
poder contemplar una vall de forma ovalada amagada entre els replecs dels
cingles de les muntanyes. La vall estava engalonades per cabanes de joncs i
pals amb sostres de palla, i un escaquer de color verd i marró indicava el lloc
on creixien les collites. Homes, dones i nens treballaven els camps i
alimentaven a enormes rèptils de quatre potes tancats a les seves pletes. Un
rierol bastant cabalós travessava els camps fins arribar a un petit llac, i
després es precipitava per un penya-segat desplomant-se cap a les terres sense
cultivar que s'estenien sota d'ell.
Van baixar per
l'escala i es van creuar amb una falange de deu dones, totes elles muntades en
rancors. Totes les dones portaven robes d'estils similars, túniques fetes de
gruixuts cuirs de llangardaix amb capes adequades per a les fredes muntanyes i
cascs adornats amb banyes. La gran majoria anaven armades amb rifles
desintegradors, encara que altres només portaven llances o destrals llancívoles
amb el mànec passat per sota dels seus cinturons. Cap d'elles semblava tenir
menys de 25 anys, i sense que sabés ben bé per què, els bruts rostres de les
dones van deixar més gelat a Han que el fred aire de les muntanyes. Els seus
rostres no somreien i no mostraven pena o preocupació. Eren gèlids i durs, i
tan brutalment impassibles com els rostres de guerrers que han suportat massa
bombardejos i atacs.
Per sobre de
l’estreta vall hi havia fortificacions tallades en el basalt, una infinitat de torretes,
parapets i finestres. Les dones havien col·locat làmines de plastiacer tretes
dels cascos de les naus espacials estrellades sobre de la roca, formant una
mena de mosaic amb elles. Dos canons desintegradors, cadascun d'un model
diferent, apuntaven de la fortalesa de la muntanya. Les cremades negres i els
forats i senyals a la roca indicaven que aquelles dones estaven en guerra. Però
amb qui?
El grup va arribar a
una terrassa de pedra, i un cop allà un rancor va obeir les ordres d'una dona i
es va encarregar de transportar cautelosament a Chewbacca, precedint la Leia en
el camí cap a la fortalesa mentre altres rancors portaven a Han i C3PO cap a la
vall de baix per un sender fangós. Van deixar enrere pletes plenes de ramats de
gegantins rèptils coberts de brutícia que estaven asseguts tranquil·lament
mastegant farratge i que van contemplar passar a Han amb ulls inexpressius i
opacs.
Per fi van arribar a
un cercle de barraques de fang i joncs, i en l'entrada de cada barraca hi havia
una gran urna de pedra que Han va suposar contenia aigua. Les portes estaven
obertes, i Han va poder veure mantes d'un viu color vermell penjades de les
parets, cistelles plenes de nous sobre tauletes de fusta i diverses classes
d'instruments agrícoles de fusta.
La seva guardiana el
va portar fins a l'esplanada que hi havia darrera de les barraques, on Han es
va trobar amb dotzenes d’homes, dones joves i nens. Els vilatans havien cavat
forats en una zona sorrenca plena de males herbes i els havien omplert amb
aigua portada mitjançant galledes, formant petits bassals. Cada adult estava
assegut davant d'un bassal observant amb gran atenció, i els nens formaven
cercle al seu voltant sense apartar la mirada ni un sol instant.
El rancor es va
aturar i la guerrera que el muntava es va inclinar i va fregar l'espatlla de
Han amb la seva llança, i després va assenyalar els bassals.
-Whuffa... -Va dir
-. ¡Whuffa!
Estava clar que li
indicava que anés a mirar un bassal.
- Tens alguna idea
del que volen? -Va preguntar Han tornant-se cap C3PO.
-Em temo que no -va
contestar C3PO-. El seu llenguatge no figura en el meu catàleg. Algunes de les
paraules que ha utilitzat poden pertànyer al paecià antic, però mai havia
sentit el terme whuffa.
Han es va preguntar
quina relació podia haver entre aquella llengua i el paecià. L'Imperi Paecià
s'havia ensorrat feia ja tres mil anys. Han va anar cap a un ancià canós i va
clavar la mirada en el seu toll. El toll no era molt gran, de mig metre de
diàmetre com a molt, i només tenia un dit de profunditat.
Aquest, alçant la
vista cap a Han, i li va llançar una mirada entre burleta i despectiva.
- Whuffa! -Va
grunyir.
Després li va
lliurar una paleta de bronze indicant-li que havia de servir per cavar, i
després li va donar una galleda d'aigua i va assenyalar un espai lliure en el
camp.
-Whuffa, eh? Val,
d'acord... Ho he entès -va dir Han.
Va anar amb la
galleda i la paleta a l'espai lliure allunyat dels altres que li havia
assenyalat l'ancià, va cavar un petit forat a terra i va tirar l'aigua dins
d'ell. Feia molta pudor, i de sobte Han va comprendre que no era aigua sinó
alguna varietat de beguda toscament fermentada. «Fantàstic -va pensar -. He
estat capturat per una colla de boges que volen que em dediqui a contemplar un
toll fins que tingui una visió.»
Han va contemplar el
seu reflex al bassal durant un moment, va veure que tenia els cabells molt
despentinats i va utilitzar els seus dits per allisar-se’ls. Les guerreres no
semblaven saber què fer amb C3PO i van deixar l’androide de banda amb els nens,
els quals el van contemplar amb gran curiositat però sense donar cap senyal
d'adoració. Leia ja havia desaparegut entre les ombres d'una entrada oberta de
la fortalesa. Han va sentir el so llunyà d'un caça TIE que entrava a
l'atmosfera, i les dones dels rancors van escrutar nerviosament el cel fent
ombra als ulls amb les mans.
Semblava un bon
senyal. Si aquelles dones estaven tenint problemes amb Zsinj, llavors almenys
Han es trobava al campament adequat, però tenint en compte la naturalesa un
tant improvisada de les fortificacions, potser no fos el més adequat després de
tot. En qualsevol cas, a Han no li havia agradat massa com sonaven les paraules
«ser jutjat». Si aquelles dones eren xenòfobes, la por podia impulsar-les a
matar o esclavitzar la gent d'altres mons. Si pensaven que Han i Leia eren
espies, llavors potser estiguessin ficats en un embolic encara més gran. A més,
també hi havia el fet que les dones havien donat per fet automàticament que Han
era l'esclau de Leia. Han va contemplar a les guerreres dels rancors. Les dones
l'estaven observant amb expressió impassible, i Han va decidir fingir que
estava molt concentrat en la tasca que li havien assignat.
Va romandre immòbil
durant una hora amb els ulls clavats en el seu bassal de líquid fermentat
mentre els raigs de sol queien sobre la seva esquena, i va seguir en aquesta
postura fins que es va adonar que estava començant a tenir molta set. Han es va
preguntar si li estaria permès beure una mica del licor. «Serà millor que no ho
faci -va acabar decidint -. Potser als esclaus no els estigui permès...»
Leia encara no havia
sortit de la fortalesa. Han va veure com una dona apareixia en un parapet
situat a uns cent metres per sobre del terra de la vall. Era molt gran, i
portava una espècie de capa de cuir i una galleda. L'anciana va romandre
immòbil durant un moment mirant cap avall, i després va agitar les mans en
l'aire i va parlar, però les seves paraules no van arribar fins les orelles de
Han. Passat un instant una bola de vidre va pujar lentament des del terra de la
vall i va flotar per l'aire fins arribar-hi. L'anciana es va inclinar sobre el
parapet, va col·locar la galleda sota de la bola i aquesta va caure vessant
líquid per sobre de la vora de la galleda. La dona va tornar a la fortalesa amb
la galleda, i Han la va seguir amb la mirada, totalment sorprès. El que havia
vist surar per l'aire no era una bola de vidre, sinó aigua, i no obstant això
estava claríssim que no s'havia tractat d'un fenomen natural. La bola d'aigua
havia pujat cap a l'anciana movent-se molt lentament.
Han va sentir un
clapoteig ofegat i va abaixar la mirada cap al seu toll de licor. Alguna
varietat de cuc de grans dimensions s'havia acostat al toll i estava bevent. Un
vell que estava a prop seu va murmurar un «Whuffa!» Ofegat, i Han es va girar
cap a l’avi desdentat. L'ancià va moure les mans imitant els gestos d'agafar i
llençar, i va indicar a Han que tragués la criatura de la bassa.
Han va contemplar al
cuc. L'únic que podia veure d'ell de moment era la seva pell estireganyosa de
color marró fosc i un forat pel qual bevia. Passat un instant el cuc es va
moure una mica i va mostrar un cap que tindria el gruix del braç d'un nen. Tota
la multitud l’estava observant: nens, adults, guerreres muntades en els seus
rancors... Tots romanien en el silenci més absolut i contenien l'alè. Fos el
que fos un whuffa, estava clar que aquelles persones volien un amb totes les
seves forces. Fins i tot podia haver una recompensa a guanyar amb la seva
captura.
El cuc es va estirar
i va començar a rodar sobre el fang buscant més licor. Semblava bastant gran, i
no hi havia molt a agafar per capturar-lo. Han va esperar tres minuts, fins que
el cuc va reunir el valor suficient per allunyar una mica més del seu forat i
dirigir-se cap el cub de licor. Han va pensar que potser seria millor permetre
que la criatura acabés una mica més borratxa del que ja ho estava en aquells
moments, i va deixar que el cuc fiqués el seu orifici a la galleda i comencés a
buidar-la amb sorolloses aspiracions. El cuc tenia el cos format per segments
bastant llargs, i no tenia ulls. Han es va inclinar sobre ell i el va agafar
amb les dues mans, subjectant-lo cautelosament amb por que se li trenqués entre
els dits.
El cuc es va
retorçar cap enrere tan de pressa i amb tanta violència que va fer caure a Han,
però no el va deixar anar.
- Ets meu! -Va
cridar.
De sobte tothom va
córrer cap a ell volent-lo ajudar mentre els nens donaven salts d'alegria i
cridaven «Whuffa, whuffa!».
El cuc es va
retorçar entre els dits d'en Han, va tombar el seu orifici cap a ell i va
escopir una considerable quantitat de licor a la cara, i després va començar a
emetre xiuxiuejos i esbufecs.
Han no el va deixar
anar. Podia sentir com el cos del cuc s'estava tensant i utilitzava la fricció
amb el terra per retrocedir, però passats un parell de minuts el cuc es va
quedar sense forces i Han va aconseguir estirar-lo traient un metre de cuc del
terra. Però encara quedava més cos ocult, per la qual cosa Han va agafar un
altre pam de criatura i va tirar amb força. La suor regalimava per la seva cara
i les mans fent que la seva presa resultés una mica precària, però passats tres
minuts havia aconseguit treure un metre més de whuffa del sòl. Altres homes
havien agafat el cap de la criatura darrere seu, i la mantenien immobilitzada
malgrat els seus frenètics intents de deixar-se anar.
Han s’havia estat
esforçant durant mitja hora abans de comprendre que aquell treball seria molt
llarg. Ja tenia vint metres de whuffa fora del sòl, i el cos de la criatura
encara mostrava el mateix gruix i no donava senyals d’acabar-se. Per sort, Han
havia començat a desenvolupar un sistema de captura. Quan el whuffa es
fatigava, tirava d'ell el més de pressa possible i aconseguia treure fins a dos
o tres metres seguits de cuc abans que el whuffa pogués trobar un nou agafador.
Una hora després Han
estava trontollant de fatiga quan va treure una mica més de whuffa del sòl i va
descobrir que, miraculosament, semblava haver arribat al final del cuc.
L'ímpetu de la seva estirada va fer que Han caigués a terra. Tots els nens i
homes del poble estaven agafant al whuffa, que s'havia quedat totalment flàccid
a la part del cap. Han calcular que el cuc havia de tenir uns dos-cents
cinquanta metres de longitud. Els vilatans van portar el whuffa fins a un hort
com en una desfilada triomfal. Alguns ancians van anar cap a Han i li van donar
copets a l'esquena murmurant paraules d'agraïment, i Han els va seguir.
Els vilatans van
començar a enrotllar el whuffa al voltant del tronc d'un arbre mort, i Han va
veure altres whuffes que estaven assecant-se sota els raigs del sol. Va anar
fins a ells i va fregar-ne un amb la punta dels dits. El cuc semblava estar
mort i haver adquirit una consistència gairebé gomosa, però aquella pell
flexible tan semblant al cuir tenia un tacte agradable i fort, i gairebé
resultava elegant. El color xocolata també era molt bonic. Han va sentir un
impuls sobtat d'esbrinar la seva resistència i va intentar arrencar-ne un
trosset, però la pell es negava a trencar-se i ni tan sols es va estirar una
mica. Han es va tornar cap a les dones muntades en els rancors, i va veure que
les cadires col·locades sobre els colls dels rancors estaven subjectades amb
pell de whuffa.
«Així que he atrapat
una corda, eh? –Va comprendre Han -. ¡Fantàstic!»Però els vilatans semblaven
pensar que el whuffa era un prodigi valuosíssim, i tots estaven radiants
d'alegria. Bé, qui sabia quina mena de recompensa podien arribar a donar-li a
canvi? Si executaven a la gent d'un altre món, potser ser Han Solo, l'heroic
Caçador de Whuffes, acabava de salvar-li la vida, i encara que el whuffa no fos
més que una corda, Han havia d'admetre que es tractava d'una corda
condemnadament bona. Si aconseguís treure un whuffa de Dathomir probablement
podria vendre'l als dissenyadors d'alta costura, i els seus usos potser no
acabessin en l'ocupació com a corda. I si el whuffa posseïa propietats
medicinals? Aquelles gents estaven en guerra. Potser aplicaven pell de whuffa a
les ferides com antibiòtic, o la bullien per obtenir drogues contra
l'envelliment. De fet, i quan Han va pensar una mica en això, va comprendre que
la gamma d'usos d'un whuffa podia ser gairebé infinita.
- Han?
Era una veu
femenina, i Han es va tornar. Una dona de cabells foscos estava asseguda a
cavall sobre el coll d'un rancor allà on acabava l'hort.
-Em dic Damaya. Em
seguiràs.
La dona va colpejar
suaument el nas del rancor amb un taló i va fer girar la bèstia.
Han va sentir que se
li assecava la boca de sobte.
- Per què? On anem?
-La teva amiga Leia
ha passat les dues últimes hores defensant-te davant el clan de la Muntanya del
Càntic. Ha obtingut la teva llibertat, però ara cal decidir el teu futur.
- El meu futur?
-Els que formem el
clan de la Muntanya del Càntic hem decidit no ser enemics vostres, però això no
significa que hàgim de ser els vostres aliats. Se'ns ha dit que tens una nau
celeste que potser es pugui reparar. Si això és cert, les Germanes de la Nit i
els seus esclaus imperials voldran fer-se amb ella, i atès que ets un home que
té poder fora d'aquest món, potser també vulguin fer-se amb tu. El nostre clan
necessita esbrinar si vols comptar amb la nostra protecció i, si és així, què
pagaràs a canvi d'ella.
Han va seguir a
Damaya. Encara estava panteixant i la suor li degotava per l'esquena. Havia
passat gairebé un dia sense dormir, li coïen els ulls i els sinus nasals li
cremaven com si fos al·lèrgic a alguna cosa del planeta. La missatgera va
portar-lo cap a la fortalesa, i just abans que arribessin a l'esplanada en què
l'escala de pedra es dividia en tres ramals, un grup va arribar de l'exterior
de la vall. Eren nou dones, humanoides i amb la pell estranyament clapada i de
color purpuri. No portaven cascos exòtics com les guerreres, i el seu vestit es
reduïa a folgades capes fosques amb caputxons toscament teixits amb alguna
fibra vegetal que havien quedat cobertes de pols dels camins. Han es va
preguntar nerviosament si aquelles dones havien estat cridades perquè fossin
els seus jutges.
Però Han va observar
a les guerreres que vigilaven el camí, i de seguida va comprendre que les dones
encaputxades eren enemigues. Els rancors van grunyir i es van agitar
nerviosament, esgarrapant les calçades de pedra amb les seves enormes palmes.
Les guerreres tenien els seus desintegradors preparats i romanien impassibles, encara
que la líder de les nou nouvingudes empunyava una llança trencada, probablement
un signe de treva.
Damaya va baixar del
seu rancor i va indicar a Han que pugés pels esglaons que portaven fins a la
fortalesa.
Les nou dones van
vacil·lar i es van aturar a l'esplanada per veure'ls passar, i totes van
contemplar a Han amb gran atenció. El seu líder, una dona ja força gran de
temples canoses, tenia uns lluents ulls verds i la pell de les seves galtes
enfonsades era d'un malaltís color groguenc. La dona li va somriure, i el seu
somriure va fer que Han s'estremís.
-Digues-me on és la
teva nau, home d'un altre món -va murmurar a la seva esquena.
El cor d’en Han va
començar a bategar a tota velocitat i es va tornar cap a ella.
-Està per..., eh...,
per...
Va alçar una mà
disposant-se a indicar la direcció, i la missatgera Damaya va fer girar
violentament al seu rancor.
- No li diguis res!
-Va ordenar.
Les paraules de
Damaya van ser com un ganivet que tallés una corda invisible que s'havia tensat
al voltant del coll d'en Han, i en aquest mateix instant Han va comprendre que
l'anciana havia utilitzat el truc Jedi d’en Luke que li permetia donar ordres a
les ments més febles.
Han havia d'haver
enrogit, ja que quan va tornar a parlar Damaya va utilitzar un to menys dur.
-No tens per què
sentir-te avergonyit -li digué -. Baritha té un do molt poderós per obtenir el
que vol de les ments.
L'anciana anomenada
Baritha va riure d'ell, i Han li va donar l'esquena amb una ganyota
d'irritació. Baritha el va seguir dos graons, i després va fer girar el mànec
de la seva llança des del darrere i li va donar uns cautelosos copets a
l'engonal amb ell.
Han es va tornar en
rodó amb els punys premuts i l'anciana va murmurar alguna cosa inintel·ligible,
cantussejar unes paraules i va estendre la mà tibant -en el gest d'agafar
alguna cosa. Han va sentir com els seus dos punys quedaven atrapats en una
presa invisible, i les seves articulacions cruixien sota la pressió.
-No cedeixis tan
ràpidament a la ira, trosset d'home -va dir Baritha amb una rialleta sarcàstica
-. Respecta els que són millors que tu, o la propera vegada el que aixafi serà
un ull..., o alguna cosa que sigui igual de valuós per a tu.
- Mantingues les
teves brutes mans allunyades de mi! -Va grunyir Han.
Damaya, la seva guia,
va treure el desintegrador de la seva funda sense immutar-se, va apuntar a la
gola de l'anciana i va dir alguna cosa en la seva llengua.
Baritha va deixar en
llibertat Han.
-Només estava
admirant al teu presoner. Vist des del darrere sembla tan..., tan saborós...
Qui hagués pogut resistir la temptació?
-El clan de la
Muntanya del Càntic accepta la teva presència aquí -va dir Damaya -, però la
nostra hospitalitat té els seus límits.
-Les dones del clan
de la Muntanya del Càntic no són més que unes estúpides de ments febles -va
grallar l'anciana. Va avançar el cap i va arquejar les celles, i algunes de les
moltes arrugues del seu rostre van desaparèixer a causa del gest -. No podríeu
fer-nos fora d'aquí ni que volguéssiu fer-ho, i per tant suportareu la nostra
presència i us sotmetreu a les nostres exigències. Menyspreo les vostres
pretensions de cortesia! ¡Escupo sobre la vostra hospitalitat!
-Podria disparar-te
a la gola -va dir Damaya en un to d'anhel tan intens que resultava gairebé
melancòlic.
-Endavant, Damaya
-va dir l'anciana, i va apartar els plecs de la seva capa revelant dos pits
marcits -. ¡Dispara contra la teva estimada tia! Des que em veu expulsar del
teu clan ja no sento cap amor cap a la vida... Dispara contra mi. Ja saps quant
ho desitjo!
-No permetré que
m’impulsis a fer-ho -va replicar Damaya.
L'anciana va riure i
va fer una ganyota.
-No permetrà que
l’impulsi a fer-ho... -Va dir amb veu burleta, i les germanes embolicades en
túniques que hi havia darrere d'ella van riure.
Han va descobrir que
estava sentint una fúria tan intensa com irracional, i que l'únic que desitjava
era que Damaya alcés el seu desintegrador i acabés amb unes quantes germanes.
Però Damaya va tornar a guardar el desintegrador a la funda i li va donar un
copet a l'espatlla amb la punta dels dits, constrenyent-lo a caminar davant
d'ella perquè pogués col·locar-se entre Han i les nou germanes encaputxades.
La fortalesa va
resultar estar encara més malmesa del que li havia semblat a Han veient-la des
de baix. Tots els fragments d'escut contra els raigs desintegradors que
protegien la roca estaven abonyegats i plens d'esquerdes. Moltes de les
esquerdes havien estat recobertes amb una substància d'aparença gomosa i color
verd fosc, amb el resultat que el basalt havia adquirit una aparença clapada.
Hi havia trossos de gres rosa escampats sobre les calçades exteriors, i Han es
va preguntar d'on hauria vingut, ja que totes les muntanyes del voltant
semblaven ser d'origen volcànic. Algú havia d'haver transportat aquestes pedres
durant diversos quilòmetres.
Dos sentinelles que
muntaven guàrdia davant la porta de la fortalesa van abandonar els seus llocs i
els van precedir. Han va mirar enrere i va veure que una dotzena de guerreres
del clan de la Muntanya del Càntic els seguien a peu, vigilant a les dones de
les túniques. Van entrar a les fosques cambres de la fortalesa, que era plena
de salons i escales. Les parets estaven cobertes de gruixuts tapissos i
il·luminades per torxes. Van anar ràpidament fins a una habitació tallada en l'angle
de la fortalesa, per la qual cosa comptava amb finestres en dos costats.
L'habitació era
enorme i tenia una forma gairebé triangular, amb sis obertures des d'on es
dominava la prada. Hi havia rifles desintegradors amuntegats prop de cada
finestra, jaquetes protectores formant piles a terra, i un canó desintegrador
que apuntava cap a les muntanyes en direcció est. Un enorme bony indicava el
lloc on alguna cosa havia destrossat la seva muntura, i el líquid refrigerant
verd havia fluid formant un bassal a terra. El canó estava totalment
inservible. Al centre de l'habitació hi havia un forat per cuinar ple de brases
brillants. Un animal de grans dimensions s'anava rostint-se sobre els carbons,
i dos homes l'anaven banyant amb una salsa d'olor picant i feien girar l’espet
en el qual estava enfilat.
A l'habitació hi
havia una dotzena de dones vestides amb túniques fetes de lluents escates de
rèptil. Totes portaven cascos, i Han va veure a la Leia al fons, vestida com
una de les guerreres.
Una de les dones va
fer un pas cap endavant.
-Benvinguda, Baritha
-va dir a l'àvia sense prestar cap atenció a Han -. En nom de les meves
germanes jo, la Mare Augwynne, et dono la benvinguda al clan de la Muntanya del
Càntic.
La dona que havia
saludat a les nouvingudes va donar un altre pas cap endavant, i Han va veure
que el seu rostre estava seriós i una mica recelós malgrat les seves amables
paraules. Augwynne portava una túnica de brillants escates grogues i una gran
capa amb pells de llangardaix negre cosides com a adorn. El seu tocat havia
estat fet amb fusta daurada polida, i estava adornat amb ulls de tigre grocs
tallats en forma de quadrats.
-No cal que et
molestis amb les formalitats -va dir Baritha, i l'anciana va llançar la seva
llança trencada a terra i les venes purpúries del seu cap van bategar -. Les
Germanes de la Nit han vingut a pel general Solo i la resta de la gent d'un
altre món. Els vàrem capturar primer, i tenim ple dret que siguin nostres!
-No vam trobar a cap
Germana de la Nit amb ells -va replicar Augwynne -, només a tropes d'assalt
imperials que havien entrat a les nostres terres sense permís. Vam matar els
soldats, i hem ofert santuari a la seva presa entre nosaltres com a iguals. Em
temo que no podem accedir a la teva reclamació de propietat.
-Els soldats de les
tropes d'assalt eren els nostres esclaus i treballaven sota la nostra direcció,
com bé saps -va dir Baritha -. Portaven a la gent d'un altre món perquè fossin
empresonats i interrogats.
-Si només vols
interrogar el general Solo, llavors potser pugui ajudar-te. Per què vas venir a
Dathomir, general Solo?
Els ulls d’Augwynne
van llançar una ràpida mirada a la bosseta que penjava del cinturó d’en Han, i
aquest va captar la indirecta.
-Sóc propietari
d'aquest planeta i de tot el que hi ha en ell -va dir Han -. He vingut a
inspeccionar les meves propietats.
Les Germanes de la
Nit van començar a xiuxiuejar i a moure el cap a l'uníson, i Baritha va
escopir.
- Un home afirma que
Dathomir li pertany?
Han va buscar
torpement el títol de propietat, va trobar la caixa i va pressionar el botó.
L’holograma de Dathomir va aparèixer en l'aire flotant sobre el seu palmell,
amb el seu nom clarament registrat com a propietari.
- No! -Va cridar
Baritha. Va moure la mà i la caixa va ser arrencada d'entre els dits d'en Han,
va caure a terra i va rodar per ell.
-És igual -va dir
Han -. Aquest món em pertany, ¡i vull que tu i les teves Germanes de la Nit
sortiu ara mateix del meu planeta!
Baritha el va
fulminar amb la mirada.
-Serà un plaer -va
dir -. Proporciona’ns una nau i marxarem.
Han va sentir una
estranya estirada en la seva ment i va lluitar contra un impuls gairebé
irresistible de revelar el parador del Falcó.
-Ja n'hi ha prou -va
dir Augwynne -. Has obtingut la teva resposta, Baritha. Digues als Gethzeriò
que el general Solo es quedarà amb el clan de la Muntanya del Càntic, i que ho
farà en qualitat d'home lliure.
-No pots deixar-lo
en llibertat -va panteixar Baritha amb veu amenaçadora -. ¡Nosaltres, les
Germanes de la Nit, el reclamem com a esclau!
-Ha guanyat la seva
llibertat salvant la vida d'una germana de clan -va replicar Augwynne sense
immutar-se -. No pots reclamar-lo com a esclau.
- Menteixes! -Va
cridar Baritha -. A qui li ha salvat la vida?
-Va salvar la vida
de la germana de clan Tandeer, i s'ha guanyat la seva llibertat.
-Mai no havia sentit
parlar d'una germana de clan que portés aquest nom -va protestar Baritha -.
Deixa que la vegi!
Les dones del clan
de la Muntanya del Càntic es van apartar i van revelar la Leia entre les
ombres. Leia portava una túnica d'escates vermelles iridescents, i un casc de
ferro negre adornat amb cranis de petits animals. Baritha va estudiar el seu
rostre amb expressió dubitativa.
- L'he vist abans?
-És nova entre
nosaltres. Ve de la regió dels Llacs del Nord i pot llançar encanteris, i ara
és una germana adoptada pel clan. Pronuncia les paraules de l'encanteri de
descobriment i sabràs que com et dic és veritat.
La mirada de Baritha
va recórrer a les dones de la sala.
-No necessito
l'encís de descobriment perquè em digui el que és veritat -va replicar -. Els
arguments amb què defenses la teva afirmació que el general Solo us pertany no
són més que tecnicismes!
-Basem els nostres
arguments en lleis que tu i les teves germanes mai heu respectat -va dir
Augwynne.
Baritha va deixar
escapar un grunyit.
-Les Germanes de la
Nit discuteixen el vostre dret a aquests esclaus. Entregueu-nos-los ara mateix,
o ens veurem obligades a prendre'ls per la força!
- Ens amenaces amb
vessar sang? -Va preguntar Augwynne.
Un brunzit ofegat va
fer vibrar de sobte l'atmosfera de la sala, i dotzenes de dones van començar a
murmurar al voltant d’en Han amb els ulls entretancats. Les Germanes de la Nit
es van retirar formant un cercle amb l'esquena tocant-se i els rostres tornats
cap a l'exterior. Després es van agafar de les mans i van començar a
cantussejar amb els ulls tancats i els caps mig amagats entre les ombres dels
seus caputxons.
- Vam ser nosaltres
les que vam trobar al que ve d'un altre món, Gethzeriò! -Va cridar Baritha -.
Té una nau estel·lar, però les germanes de clan es neguen a lliurar-nos-lo!
Han va poder sentir
una vibració apagada dins de les seves orelles, com si tingués una mosca
brunzint-li a l'interior del crani. Va sentir que se li estarrufava el
borrissol del clatell, i va saber amb absoluta seguretat que per molt lluny
d'allà que es trobés, aquella dona anomenada Gethzeriò havia sentit la crida de
Baritha i estava donant-li instruccions.
Han va començar a
retrocedir allunyant-se de les Germanes de la Nit i buscant un refugi, però Baritha
es va apartar del cercle i el va agafar pels braços. Els seus dits de pell
purpúria es van enfonsar en la seva espatlla mossegant la carn com si fossin
urpes. Han es va retorçar i va intentar alliberar-se. Una de les guerreres del
clan de la Muntanya del Càntic va alçar el seu desintegrador i va disparar
l'arma contra el rostre de Baritha, però Baritha es va limitar a deixar anar a
Han, va murmurar una paraula i va utilitzar la seva mà per desviar el raig
desintegrador cap al sostre.
Totes les Germanes
de la Nit van girar a l'uníson i van saltar per les finestres obertes,
desapareixent embolicades en l'aleteig de les seves capes negres. Han va sentir
que el cor li donava una bolcada en pensar en tots aquells cossos
estavellant-se contra les roques dos-cents metres més avall, però Baritha va
romandre suspesa en l'aire durant un moment i es va tornar per llançar una
mirada burleta.
- Tindrem sang! -Va
rugir.
El so de l'amenaça
va omplir tota la sala i va retrunyir en ella amb tanta potència que fins a la mateixa
pedra va tremolar. Després es va deixar caure al buit.
Han va córrer cap a
la finestra i va treure el cap per ella. Les Germanes de la Nit estaven flotant
gràcilment cap a terra, arribaven a ell i s'esfumaven com insectes entre el
recer que els oferia l'espessor.
Algunes germanes de
clan van allargar la mà cap als seus desintegradors, però Augwynne les va
detenir.
-Deixeu que se’n
vagin -va dir en veu baixa i suau.
Va anar fins en Han
i li va fregar l'espatlla mentre contemplava la sang que brollava del seu
bíceps ferit.
-Bé, general Solo,
Gethzeriò et vol amb vida i hauries de considerar-te afortunat per això -va dir
-. Benvingut a Dathomir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada