Interludi a Darkknell (I)

interludi a Darkknell

Timothy Zahn & Michael A. Stackpole

I

Timothy Zahn

-Senador Bel Iblis?

Garm Bel Iblis va aixecar la vista del seu datapad, arrufant les celles amb la subtil tensió de la por prèvia a un discurs. L'home que romania a l'entrada era el director assistent del Centre Polític Treitamma, sobre el qual requeia la responsabilitat de suavitzar tots els obstacles que poguessin impedir el pas ferm i robust d'un exaltat membre del Senat Imperial.

O això és el que el cavaller li havia explicat amb gravetat a l'arribada d’en Bel Iblis aquella tarda. Clarament, la reputació d’Anchoron per al discurs florit i el decòrum cortès havia trobat un punt focal allà, al Treitamma.

La qual cosa anava a fer d'allò més xocant la franquesa del seu discurs aquella nit. La fosca veritat sobre l'Emperador Palpatine i la seva secreta agenda per al seu recentment establert Imperi...

Va sacsejar breument el seu cap amb enuig. El Director Assistent Graskt encara estava esperant pacientment, i allà estava ell divagant. Això mostrava la serietat amb què el discurs, i la situació que manifestava, havien pres el control de cadascun dels seus pensaments.

-Sí, director Graskt, què passa? -va preguntar.

-Un cavaller del seu personal acaba d'arribar de Coruscant -va dir Graskt, donant un pas endavant i oferint-li una targeta de dades -. Em va demanar que li entregués això immediatament.

-Gràcies -va dir en Bel Iblis, sentint el formigueig del seu pèl en el coll estenent la mà a l'altra banda de l'escriptori per prendre la targeta. La Sena mai li enviaria un paquet sense estar segura que el missatger tingués la freqüència secreta del seu comunicador. El fet que no hagués rebut cap trucada referent a aquesta arribada...

Va lliscar la targeta a l'interior del seu datapad. No hi havia res excepte una única línia: "Reuneixi’s amb mi a la sortida nord-est. Urgent. Aach."

-Hi haurà missatge de resposta, senador? -va preguntar Graskt.

-No, això és tot -va dir en Bel Iblis, la seva llarga experiència en l'arena política li permetia amagar la sobtada tensió de la seva veu i de la seva cara. Aach era el nom en clau d'un missatger especial d’en Bail Organa, un missatger que el Virrei d'Alderaan només utilitzava per a assumptes d'alt nivell de l'Aliança Rebel.

-Li agradaria parlar amb el cavaller? -Va insistir Graskt -. Li vaig demanar que esperés a l'entrada principal.

-No serà necessari -va dir en Bel Iblis. L'últim que es podia permetre era deixar-se veure en públic al seu costat. A més, Aach ja s'hauria escapolit per llavors per la seva reservada reunió -. Tindré temps de sobres per veure’l després del meu discurs.

-Llavors el missatge no és signe d'una crisi? -va preguntar Graskt.

En Bel Iblis va sentir que la pell al voltant dels seus ulls s'arrugava, alhora que els seus ulls s'estrenyien lleugerament. Per a algú que se li havia presentat amb una doble ració de la tradicional cortesia anchoroni, Graskt mostrava sobtadament un entremetiment poc característic.

A no ser que Aach hagués sobredimensionat la seva influència per assegurar-se que la targeta de dades era lliurada. Però això no semblava probable. Podria ser Graskt un espia d’en Palpatine per vigilar-lo?

Va sentir certa irritació. No, això era absurd. Probablement l'home només tractava de ser servicial.

-Per als empleats de mig nivell, qualsevol butlletí de notícies vol dir que una crisi ha d'estar passant en algun lloc -va improvisar, concedint a Graskt un somriure fàcil -. És prou important, però difícilment una crisi. Certament, res que mereixi retardar el meu discurs. -Va mirar al seu crono -. El que em recorda que entro en escena en quinze minuts, i encara he de canviar-me.

-El deixaré per als seus preparatius, llavors -va dir Graskt -. Bona tarda, senyor. -Es va inclinar pronunciadament i va sortir de l'habitació.

En Bel Iblis va comptar fins a cinquanta i llavors va sortir també. La sortida nord-est del Treitamma estava separada del conjunt d'habitacions que hi havia entre bastidors, a l'esquerra de l'escenari principal, tan allunyada de la bulliciosa entrada principal com era possible. En Bel Iblis va tractar de tranquil·litzar-se mentre baixava silenciosament les escales, alerta als diversos empleats apressant-se al seu voltant, fent els últims preparatius per a la ronda de discursos d'aquella tarda; va sortir sigil·losament a l'exterior.

Un lliscant terrestre estava estacionat al carreró del servei, darrere del Treitamma, gris i mut en la tènue llum de la tarda. Dempeus sobre el costat més allunyat del vehicle estava l’Aach, encongit en l'escassa ombra que hi havia, tractant de mirar en totes direccions alhora.

En Bel Iblis va creuar el carreró cap a ell, intentant reprimir una ganyota, i no precisament triomfant. Aquesta mentalitat de "capa i ganivet" anava a acabar amb ells.

-No estem sent massa evidents, oi? -va suggerir agrament mentre envoltava la davantera del lliscant i s'aturava, situant-se davant l'altre.

-La seva habitació de treball semblava massa pública per a una reunió -va respondre l’Aach, amb una veu tan calmada com la seva cara -. Hauria preferit que em presentés a la seva habitació d'hotel després del discurs? Això podria haver resultat una mica compromès.

En Bel Iblis va sentir la contracció dels seus llavis. Desafortunadament, compromès no era la paraula adequada. La seva esposa Arrianya, filla de les velles famílies del Món Nucli, tenia una fe sense reserves i totalment indestructible en Palpatine i el seu Imperi, una fe que primer li havia sorprès, després desconcertat, i finalment frustrat. El conflicte entre les seves diferents opinions polítiques havia causat un refredament del seu matrimoni en els últims mesos, i havia deixat als seus dos fills enmig del que, massa sovint, es convertia en un camp de batalla verbal.

El discurs que estava a punt de pronunciar allà, a l'escenari del Treitamma, ja anava a causar suficient disgust a l’Arrianya. Tot el que necessitava era que un fosc missatger d’en Bail es presentés al mig de la seva inevitable discussió posterior.

-Quin és el missatge? -va grunyir.

A la tènue llum, va veure que la boca de l'Aach es contreia.

-Ho sento, senador. No volia dir...

-Ho sé -va dir en Bel Iblis -. Quin és el missatge?

L’Aach va mirar de nou al seu voltant.

-Hi ha hagut un avanç -va dir reduint la seva veu a alguna cosa més que un murmuri -. Hem localitzat el projecte d’en Tarkin.

En Bel Iblis va sentir que la seva gola s'assecava sobtadament.

-On és?

-No ho sé -va dir l’Aach -. Tot el que sé és que un missatger serà al tapcafè Continuum Void, a la ciutat de Xakrea, a Darkknell, d'aquí a tres dies, amb certa informació secreta sobre això. En Bail vol que enviïs al teu assistent de major confiança per trobar-se amb ell i recollir el seu datapack.

Missatger. En Bel Iblis va observar el seu voltant, sentint un mal gust de boca. S'hauria jugat el pot del sàbacc amb el tres si aquest suposat "missatger" era en realitat el lladre que havia robat el datapack en primer lloc. Una figura militar menor, molt probablement, un soldat, o potser un funcionari relacionat amb el projecte.

I s'hauria jugat el pot del sàbacc amb el dos si les seves accions no havien estat motivades per una cosa tan desinteressada com l'amor a la República.

-I quant se suposa que he de pagar?

L’Aach va vacil·lar perceptiblement.

-Bàsicament, Bail va parlar de donar-li tot el que demanés. Miri, necessitem aquesta informació...

-Sí, sí, ho entenc -li va tallar en Bel Iblis -. Si no podem tenir honest patriotisme, ens conformarem amb honesta cobdícia.

-Això canviarà -va prometre l’Aach, amb un calmat foc bullint-li en la seva veu -. Quant l'agenda d’en Palpatine quedi finalment clara, tindrem a la República sencera acudint en massa al nostre costat.

-Em conformaria amb el cinc per cent de l'Acadèmia Imperial -va dir agrament en Bel Iblis. No era el moment per donar-li voltes a l’exasperant talent d’en Palpatine per posar una bena sobre els ulls de la gent -. Bé. Parlaré amb un dels meus agents quant acabi amb el meu...

I amb una resplendent fogonada, el Centre Polític Treitamma va esclatar.

En Bel Iblis era a terra quan va començar a recuperar la consciència. Es va trobar a si mateix recolzat contra el mur de l'edifici de l'altre costat del carreró, al costat del que quedava del lliscant alçant-se amenaçadorament davant seu. Rere del lliscant, on abans es trobava el Treitamma, cremava un esparracat fragment de mur, banyant tota la zona amb una resplendor surrealista de llum groga i fum negre elevant-se cap al cel.

-Senador?

En Bel Iblis va parpellejar, aixecant la vista. L’Aach es trobava agenollat ​​sobre ell, amb una ferida rajant sang en un costat de la cara.

-Anem, senador, hem de treure’l d'aquí -va dir amb urgència, tirant del seu braç -. Pot sostenir-se?

-Crec que sí -va dir en Bel Iblis, ajuntant els seus peus. De nou, va fer una ullada a l'edifici cremant, mentre l’Aach l'ajudava a aixecar-se...

I abruptament, la boira que cobria la seva ment va semblar difuminar-se.

-Arrianya! -Va cridar sofocadament -. L’Aach, la meva dona i els meus fills...

-Ells s'han anat, senador -va dir l’Aach amb veu sobtadament maliciosa -. I vostè serà el pròxim si no el traiem d'aquí immediatament.

-Deixa'm sol! -va grunyir en Bel Iblis, tractant de rebutjar la mà de l'Aach i trontollant alhora que les seves tremoloses cames gairebé es desplomaven de nou -. He d'arribar fins a ells. Deixa’m sol.

-No -va exclamar l’Aach, agafant amb més força el braç d’en Bel Iblis -. No ho veu? Vostè és l'únic al que tractaven d'assassinar aquí.

En Bel Iblis va mirar fixament l'ardent edifici, amb una sacsejada de patiment, buit i ira imbricant-se i travessant-lo. No. No, no podia ser. Destruir un edifici sencer, matar dotzenes o fins i tot centenars de persones, només per atrapar-lo a ell? Era una bogeria.

-Sembla que van utilitzar un detonador termal -va dir l’Aach, mig guiant-lo, mig arrossegant en Bel Iblis al llarg del carreró, allunyant-lo del destrossat lliscant -. Dissenyat per tirar a baix el Treitamma sense destruir el veïnat sencer. Probablement col·locat en algun lloc prop de la seva habitació de treball.

I l’Arrianya i els nens eren al centre privat de refrescos xerrant amb el director en cap. A només dues habitacions de distància...

Havien arribat al final del carreró. A la volta de la cantonada de l'esfondrat edifici, per tots els seus flancs i la seva façana principal, va poder veure que s'havia reunit una multitud, amb faccions indistingibles a través del fum i l'aire reverberant causa de la calor. Els seus crits, a penes audibles sobre el rugit de les flames, eren com una punyalada de dolor en el seu cor.

-Per aquí -va dir l’Aach arrossegant-lo cap a un lliscant aparcat en un costat del carrer, amb el seu extrem frontal arrugat i masegat per l'explosió -. Pot agafar la meva nau, jo tornaré a Alderaan d'alguna altra manera. -Va obrir la porta i va guiar a en Bel Iblis al seient del passatger.

Una altra capa de boira mental es va aclarir de nou en la ment d’en Bel Iblis.

-Espera un minut -va protestar, amb mig cos encara fora del vehicle -. Arrianya i els nens, no puc abandonar-los.

-Ha de fer-ho -va dir l’Aach amb veu amarga però ferma -. No m'ha escoltat? Vostè era l'objectiu, senador. I encara ho és. Hem de portar-lo a un lloc segur abans que se n'adonin de la seva decisió i ho tornin a intentar.

Va tancar la porta sobre en Bel Iblis i es va dirigir ràpidament a l'altre costat.

-Però, i si són vius? -Va exigir en Bel Iblis, buscant a les palpentes l'obertura de la porta alhora que l’Aach se situava al seient del conductor -. No puc abandonar-los.

-Estan morts, senador -va dir l’Aach calmadament, amb la cara aombrada alhora que s'inclinava cap endavant i se situava sota la pantalla de control -. Tot el que estava a l'interior ha mort, per l'explosió en si o pel col·lapse de l'edifici. Qui sigui qui va enviar en Palpatine per fer la feina va ser molt minuciós.

Amb una sacsejada, el lliscant va arrencar.

-Sí -va murmurar en Bel Iblis, mirant per última vegada l'edifici en flames mentre l’Aach feia mitja volta al vehicle i el dirigia en direcció oposada, carrer avall -. Sens dubte ho va ser.

-I no es rendirà ara -va afegir l’Aach, desplaçant-se a una banda per aclarir el camí d'una flota de camions lliscadors extintors que es dirigien cap a l'incendi. Un esforç malgastat, va pensar en Bel Iblis, ja insensible, quan van passar. Ningú podia fer res ja -. Haurà de passar a la clandestinitat fins que en Bail i la Mon Mothma puguin aclarir això i identificar el responsable.

-Suposo que sí -va dir en Bel Iblis. Va sentir fred a l'espatlla esquerra i, mirant-s'ho, va veure que, en aquell punt, la part superior del seu abric havia estat arrencada completament per algun fragment de runa volant, del qual no li havia protegit el volum del lliscant de l’Aach. Estrany, es va preguntar per què no ho havia notat abans.

De sobte va ser conscient del serè silenci, i va fer una ullada per trobar l’Aach mirant-lo cautelosament.

-Està bé, senador? -va preguntar l'altre -. Ha escoltat el que li he dit? Ha de marxar a algun lloc i amagar-se.

-Sí, et vaig sentir -va dir en Bel Iblis, el dolor en el seu interior començava a donar pas a una negra i bullent ira. En aquest precís instant, un moment congelat per sempre en el temps, Palpatine li havia tret tot el que estimava. La seva esposa, els seus fills, la seva carrera. La seva vida.

Això sí, tot excepte una cosa.

-I estaré bé -va continuar -quan Palpatine estigui mort i sigui restaurat el que una vegada va ser la República.

-Comprenc -va murmurar l’Aach -. Ara és un dels nostres, senador.

En Bel Iblis va arrufar les celles.

-De què estàs parlant? He estat part de l'Aliança Rebel des de la seva formació.

-Però estava amb nosaltres per altres raons -va dir l’Aach -. Raons polítiques, com l'abús de poder d’en Palpatine, o raons idealistes, com l'erosió de la llibertat individual o els prejudicis anti-alienígenes en el sistema legal.

Els músculs de la mandíbula es van contraure breument.

-Ara Palpatine li ha fet mal a vostè. No a altres, sinó a vostè. Ara és una cosa personal.

En Bel Iblis va respirar profundament.

-Potser ho sigui -va reconèixer -. D'altra banda, potser això sigui exactament el que vol: fer-nos creure que estem lluitant per raons purament personals.

-Què hi ha de dolent en això?

-Que aquesta mena de batalla és conduïda per l'emoció -va dir en Bel Iblis -. Al final, l'emoció s'apaga, i llavors les teves raons per continuar la lluita desapareixen. -Va tocar les vores del forat del seu abric -. Però nosaltres no caurem en el parany. Pot fer-me el que vulgui, pot llevar-se el que li plagui. Jo seguiré lluitant contra ell perquè és el correcte. Punt.

Durant uns minuts, van seguir endavant en silenci. Al retrovisor, la closca ardent s'anava allunyant darrera dels altres edificis de la ciutat, deixant només una colèrica columna de fum de color negre ataronjat marcant la pira funerària de la família. D'alguna manera, semblava terriblement equivocat fugir d'aquesta manera, com si, accidentalment i cavallerosament, estigués ignorant les seves vides i deshonrant la seva memòria.

Però no. Ells estaven morts, i la deshonra de la seva sang estava únicament en mans d’en Palpatine. Tot el que li quedava ara era fer el que pogués per prevenir la mort d'altres de forma tan violenta i inútil.

I si s'acostaven a la veritat els secrets rumors que havia sentit sobre aquest projecte d’en Tarkin, l'Estrella de la Mort...

-Has dit que puc agafar la teva nau? -va preguntar a l’Aach.

-Sí, sempre que se senti amb forces per volar sol -va dir l'altre -. De qualsevol manera, estava pensant a quedar-me per aquí un dia o dos.

-Per què? Per veure si pots trobar una connexió directa amb Palpatine? -en Bel Iblis va negar amb el cap -. Ja puc dir-te que perdràs el temps.

-És el meu temps. Hi ha algun lloc on pugui amagar-me per uns dies?

-Hi ha un parell de possibilitats -va dir en Bel Iblis -. Però primer tinc una cita a Darkknell.

-Darkknell? -L’Aach va llançar a Bel Iblis una mirada sobresaltada -. Vostè?

-Per què no? -va respondre en Bel Iblis -. Qui millor per recollir el datapack que algú a qui se suposa mort? La meva agenda ja no té sentit, saps? I no tinc ningú que em trobi a faltar si estic fora d'escena durant uns dies. Ningú.

-Però... -L’Aach es va resistir per un moment -. Senyor, això podria ser perillós. Qualsevol contacte amb confidents té aquest potencial. No està entrenat per a aquest tipus de treball sobre el terreny.

-Vaig passar la meva temporada a l'exèrcit -li va recordar en Bel Iblis -. Sé com manejar un blàster. I també alguna cosa sobre disfresses. No em reconeixeran.

-Però...

-A més -li va tallar en Bel Iblis amb tranquil·litat -necessito fer alguna cosa útil ara mateix. Una cosa que m'ajudi a treure de la meva ment..., el que acaba d'ocórrer allà darrera.

L’Aach va esbufegar suaument amb resignació.

-Bé, senyor. Però abans de la seva partida li donaré una carta de presentació per a algú que conec a Xakrea, amb qui podrà contactar en cas de problemes. No té especial simpatia per la Rebel·lió, però tampoc li fa gràcia l'Imperi d’en Palpatine. Té molts contactes entre contrabandistes i altres tipus marginals a Darkknell, que li podrien venir bé si necessita sortir del planeta precipitadament.

-Podria ser -va coincidir en Bel Iblis, notant amb certa diversió trista que l’Aach s'havia abstingut curosament d'esmentar el propi estatus del seu amic en la societat marginal. Un contrabandista, o potser un comerciant d'objectes robats? O fins i tot més indesitjable?

Encara que si a això anava, l'Aliança Rebel tenia certament una bona fracció de personatges indesitjables. A alguns els hauria atret l'esperança de ràpids beneficis, encara que aquests probablement havien quedat desil·lusionats en temps rècord. Però altres es trobaven entre els lluitadors més tenaços i efectius de l'Aliança.

-Confies en ell?

L’Aach va arronsar les espatlles, una mica incòmode.

-Crec que sí, sempre que no li pressioni massa ni li faci moltes preguntes. Ni li digui qui és ni per a qui treballa. De qualsevol manera, em deu un parell de favors.

-Ja veig -va murmurar en Bel Iblis -. Sempre reconforta tenir aliats.

-Fins i tot podria anar amb vostè -es va oferir l’Aach, amb una clara nota de reticència oculta sota les seves paraules -. Se suposa que m'anava a dirigir de tornada a Alderaan. Donades les circumstàncies, sé que en Bail ho entendria.

-No -va dir fermament en Bel Iblis -. Sens dubte, Bail et necessita en un altre lloc, i jo puc fer això per mi mateix. Només ajudeu-me a sortir d'Anchoron, i després segueix el teu camí.

L’Aach va dubtar, i llavors va assentir amb el cap.

-Bé, senador. Si insisteix...

En Bel Iblis va mirar pel retrovisor, amb la seva vista atreta a contracor cap a la turbulenta torre de fum negre que sorgia per darrere. La commoció estava començant a passar, i una miríada de petites ferides i punxants dolors començaven a fer-se sentir a través del seu cos.

Però res d'això podia apropar-se el més mínim a l'amarg dolor del seu cor. L’Arrianya i els nens...

-Sí -va dir amb tranquil·litat -. Insisteixo.

***

L'home assegut sol a taula, a l'altre costat del concorregut tapcafè, era ros i d'estatura bastant reduïda, amb els ulls com dards, i la crispada boca d'algú que està on no volia estar. No era molt més que un nen, en realitat, el que podria explicar la seva incomoditat en una roïna cova de laxitud com el Continuum Void.

D'altra banda, la seva estirada esquena tenia cert aire de l'exèrcit Imperial, i si hi havia una aposta segura en aquesta galàxia, era que militars i tapcafès rarament necessitaven ser presentats formalment.

Moranda Savich va xarrupar la seva beguda de color blau pàl·lid, fent una ganyota davant el seu estrany gust picant; va seguir estudiant al nano fins i tot quan es va reprendre a si mateixa per permetre que els seus pensaments es desviessin d'aquesta forma del seu objectiu. Després de tot, l'única raó que l'havia portat a Darkknell era que allò no era Kreeling, Dorsis o Mantarran. L'Inspector Hal Horn de la Seguretat Corelliana ja li havia seguit la pista i l'havia fet fugir de tots aquests planetes, i molt probablement continuaria la seva ratxa guanyadora localitzant-la allà també. Com més aviat esbrinés una manera sigil·losa de sortir d'aquella roca, més possibilitats tindria de romandre per davant d'ell fins que es rendís i marxés a casa.

Va esbufegar suaument. Ni somiar-ho. En Horn no anava a rendir-se, almenys no mentre ella estigués viva. Era d'aquesta classe d'homes, totalment irritants, que fan complir la llei, que combinen l'amenaça d'incorruptibilitat amb l’enuig de no saber quan abandonar.

A l'altre costat del tapcafè, el nano va lliscar una mà sota la banda esquerra de la jaqueta alhora que feia una ullada al seu voltant. La segona vegada que havia fet això en els últims deu minuts, va advertir la Moranda. Havia de ser una cosa del que havia d'assegurar-se que encara hi era...

Para! Es va ordenar a si mateixa severament. Ella estava fugint, i no era moment de vacil·lar per diners. Provocar als locals per algun motiu seria completament contraproduent, especialment si els provocava prou com perquè l’atrapessin amb espècia, mercaderies, o qualsevol cosa que el nano portés i que li estava posant tan nerviós.

Ell va alçar la seva copa cap als seus llavis, donant mig gir per llançar una mirada cap a la porta del tapcafè, la seva novena comprovació d'aquest tipus des que la Moranda l’estava observant. Fent això, la jaqueta es va estirar momentàniament contra l'objecte de la seva butxaca, permetent-li a ella albirar breument la seva forma. Era quadrat, lleugerament més gran que una targeta de dades, però considerablement més gruixut.

Un datapack? Podia ser. Probablement amb entre sis i deu targetes, a jutjar pel gruix, reunides en una coberta protectora.

La Moranda va remoure el licor blau del seu got pensativament. Bé, vegem. Un datapack implicava una perspectiva molt diferent de les coses. Qualsevol policia o operari de seguretat coneixia l'espècia i altres articles de contraban a la vista, a l'olor o al gust, però un datapack simplement i aparentment innocent era un assumpte completament diferent. Era una cosa que qualsevol podria portar, quelcom que inclòs l’estúpid més suspicaç hauria d’esforçar-se molt per demostrar que la propietat no era d’ell des del principi.

Encara més, probablement era una cosa que valia calers dur i fred. I calers era el que necessitava si volia sortir d’allà per davant de l’Inspector Horn i el seu grapat d’ordres d'arrest corellianes.

Només quedava una pregunta: com arrencar-li un datapack a un amo nerviós sense ser descoberta.

El lluminós símbol que assenyalava les estacions sanitàries es trobava a la pared al costat més allunyat de la taula del nano. Reomplint la seva beguda amb la gerra, ella es va aixecar i va caminar en aquella direcció, conferint un lleuger caminar de borratxo als seus moviments. Amb una sola mirada ocasional quan caminava davant d'ell, va percebre que la jaqueta estava tallada a l’estil Preter, amb una butxaca interior profunda situada a cada costat, sota l’inici de cada braç. Possiblement fixada a la part superior, però de debò segellat, sens dubte. Encara que amb el jove inclinat sobre la taula de la manera en la qual estava, l'única manera d'arribar al datapack seria aconseguint que es tragués la jaqueta, almenys parcialment.

Però això era acceptable. Gaudia amb els desafiaments.

Les estacions sanitàries eren com la resta de Continuum Void: velles i quelcom més que lleugerament atrotinades. Tancant-se en una d’elles, va deixar el beure al prestatge, de vores desmanegades, i es va posar a la feina.

Les petites rajoles que folraven l'estació eren el seu primer objectiu.

Va treure el seu ganivet i, fent palanca, va aixecar dues d’elles de la paret, i les va retallar a la mida d’una targeta de dades. Sota l’encunyat hi havia una capa de bresca de baixa qualitat que servia com a filtres passius d'aire en llocs de nivell baix com aquest, una capa doble del mateix intercalats entre tots dos encunyats afegia el gruix requerit. Amb un dels seus diàfans mocadors de color negre va embolicar lleument el paquet per mantenir-lo unit, i ja havia acabat. L’objecte no assemblava en res a un datapack, però era d'una mida, forma i pes adequat. Amb la distracció convenient, els moviments correctes, i potser una mica de sort, hauria de funcionar.

Després de furgar en la seva ronyonera una aïllada cigarreta que portava solament per a aquestes ocasions, la va encendre i la va sostenir entre els dits de la mà dreta, prenent el got de licor amb la punta dels dits de la mateix mà. Llavors, amb el datapack esquer ocult com millor podia a la mà esquerra, va obrir la porta i es dirigir cap a la sala principal del tapcafè.

El nano no s'havia bellugat durant els pocs minuts que ella havia estat absent, ni havia fet la seva aparició el contacte que, òbviament, estava esperant. Sostenint discretament el seu datapack esquer al costat, amb un clar balanceig en la seva manera de caminar, va iniciar la seva marxa a través de la multitud cap a la seva taula, dirigint-se aquest cop cap a l’estret buit situat darrere del nano. Va esquivar un Barrckli borratxo, va llançar una dura mirada d’advertència a un barbut pastor de nerfs que la va mirar con si estigués començant a tenir idees sobre ella, i va passar rere el nano.

I amb una sacsejada sobtada, com si hagués ensopegat, va caure pesadament contra el respatller de la cadira del nano, i va escampar-hi amb el contingut del seu got l’extrem encès de la seva cigarreta, per sobre de la seva jaqueta.

El licor es va inflamar amb un apagat murmuri convertint-se en una bola de foc molt petita però molt satisfactòria.

-Compte! -Va cridar Moranda, deixant caure el got i la cigarreta en el terra i agafant la vora del mantell per sobre de les espatlles del nano. Va tirar d'ell, dispersant gots i plats en totes les direccions, i el va portar, a través d'un flanc del seu cap, cap a les flames que ballaven al dors de la jaqueta del nano. Alhora, va tirar de la solapa esquerra amb la punta dels dits de la seva mà esquerra. Com a resposta, ell va bellugar el braç de forma reflexa, donant-li a ella la tranquil·litat que necessitava per arrencar-li la radiant roba del seu coll.

I mentre ella colpejava amb força les flames, ja en declivi, amb el mantell, la seva mà esquerra si introduia a la butxaca interior de la jaqueta, extraient el datapack i deixant el seu esquer al seu lloc.

-Ho sento-va repetir ella una vegada i una altra amb la més avergonyida de les veus, colpejant-lo encara amb el mantell les espatlles del nano, tot i que estava el foc ja estava apagat, al temps que lliscava el botí a l'interior de la seva ronyonera, rere la seva targeta de dades -. Ho sento terriblement. Em vaig torçar el turmell i... estàs bé?

-Bé, estic, estic bé -va grunyir el nano, girant-se cap a la dreta i agafant el mantell. -Ja està apagat, no és així?

-Oh, sí -li va dir ella, donant-li un cop de gràcia abans de deixar que li arrabassés l’arrugat mantell -. Ho sento terriblement. Em permets invitar-te a un glop?

-No, oblida-ho -li va dir, apartant-la amb la mà i intentant girar-se una mica més. Tractant de veure-la amb més claredat? -Només ves-te’n i deixa’m sol.

-Per descomptat -va dir-li la Moranda, relaxant-se al temps que fingia resituar la jaqueta a les espatlles d'ell, romanent justament fora de la seva visió. A cua d’ull, va veure la seva mà baixant cap a la butxaca de la jaqueta. Els seus dits van buscar la forma de l’esquer i es van retirar aparentment calmats -. Ho sento molt.

-Vés -va repetir ell, començant a sonar una mica enutjat. Era evident que no li agradava concentrar tota aquella atenció sobre ell.

-Sí, és clar -Moranda es va allunyar per la seva esquerra i, mentre ell girava el cap en aquesta direcció, tractant de veure encara la seva cara clarament, ella li va donar l’esquena i es va dirigir cap a la seva taula a través de la multitud.

Hi va arribar allà, però no es va asseure. El comprador del nano podia arribar en qualsevol moment, i ella no tenia cap intenció de ser pels voltants quan ell tragués triomfant l’esquer de la seva butxaca. Deixant el preu de la seva beguda a la taula, es va dirigir maldestrament cap a la porta i va sortir al picant aire de Darkknell. Havia arribat el moment de trobar un lloc agradable i tranquil per amagar-se durant un temps i veure el que havia guanyat.

***

En Bel Iblis va mirar fixament al jove ros a través de la taula del tapcafè, amb una sorprenent sensació d'irrealitat colpejant-li el cervell i el pols bategant amb la força  al seu coll.

-Què vol dir? L'ha perdut? -va reclamar en veu alta baixa. Com es pot perdre un datapack sencer? Especialment a la butxaca de la seva jaqueta!

-No utilitzi aquest to amb mi, amic -va grunyir l’altre, amb els ulls movent-se ràpidament al voltant de la sala mig buida -. I si insinua que estic intentant augmentar el meu preu, més li valdria pensar-ho de nou. Vaig assumir una enorme risc obtenint aquest material i portant-lo aquí. Un enorme Risc. No em sento més que feliç que vostè pel fet que hagi desaparegut.

Bel Iblis va prendre alè cautelosament, tractant de contenir la seva creixent ira. Potser ell no fos un operari de camp Rebel com l’Aach, però sabia com llegir les persones, i tant la cara com la veu del jove tenien la ressonància de la veritat.

El que significava que tots dos quedaven en una posició increïblement perillosa. En el moment en què la lladre se n'adonés del que havia trobat...

-Hi ha alguna manera de què puguin rastrejar-lo fins a tu? -va preguntar amb calma.

El jove va esbufegar en la seva tassa.

-Segur, si realment volen prendre’s la molèstia. Coneixent la reputació d’en Tarkin, probablement ho faran.

-Llavors hem de recuperar-lo.

El nano va esbufegar de nou.

-Pot anar a buscar sota les pedres si vol. Pel que fa a mi, m'ocultaré entre les herbes més altes mentre pugui.

-Fuig ara i sabran amb seguretat que vas ser tu qui va filtrar les dades -li va advertir Bel Iblis.

-Com si això importés -va dir l'altre severament, apurant la seva tassa i retornant-la a la taula amb un cop innecessàriament sorollós -. Ella no va a posar-se a deliberar tant de temps, sap? Quant el lliuri, l’espaiport serà bloquejat amb fermesa mentre la gent d’en Tarkin es desplega per tot el planeta. Si vol esperar que això passi, allà vostè. -Es va aixecar -. Mentrestant, diverteixi’s i oblidi’s que m'ha vist.

Va caminar a través de la sala i va desaparèixer darrera de la porta.

-Ho intentaré -va murmurar Bel Iblis. Prenent un glop de la seva tassa, va intentar pensar.

Perquè el seu company de beguda estava equivocat. El lladre no lliuraria el seu botí a les autoritats amb tanta facilitat. Algú prou fred com per sostreure un datapack enmig d'un atestat tapcafè seria també prou fred com per intentar treure benefici de la seva adquisició. I això significava vendre el datapack.

La qual cosa només deixava la qüestió de com convèncer-la per vendre’l a l'Aliança Rebel en lloc de l'Imperi.

Pescant algunes monedes de la seva butxaca, les va deixar caure sobre la taula, amb la seva tassa, i es va dirigir a la porta. Una cosa era certa, ell sol no seria capaç de localitzar la lladre en una ciutat de la mida de Xakrea. Això significava que necessitava algú amb contactes a la població marginal del planeta, i això significava connectar amb el contacte local de l’Aach.

Esperava que aquest home li degués a l'Aach molts favors.

***

La sala era petita, fosca i minsa, en fort contrast amb les brillants llums, les volutes i el costós llustre que era la norma a la resta del Palau Imperial. Causava impressió a la majoria dels no iniciats que hi entraven, i fins i tot aquells que sabien què esperar passaven invariablement els seus primers minuts ajustant els seus ulls i ments al contrast.

I això era precisament el que l’Armand Isard volia. Les persones fora de balanç eren persones vulnerables, i la vulnerabilitat era una de les seves qualitats favorites en enemics i aliats sense distinció. Doncs els aliats, després de tot, no eren més que persones que encara no havien viscut fins a deixar de ser útils per a l'Imperi, l'Emperador i el mateix Isard.

Invariablement, tots ells acabaven fent-ho.

El seu comunicador va emetre un so metàl·lic.

-Director Isard? -La veu del seu assistent va sortir de l'altaveu -. L'Agent de Camp Isard ha arribat.

-Que passi -va ordenar l’Armand, es va permetre un envanit somriure. Que ell sabés, no hi havia molts homes amb filles que s'haguessin lliurat de forma tan voluntariosa i sacrificada a la línia de treball del seu pare com ho havia fet la seva Ysanne. Una excepcional agent d'Intel·ligència, ja havia demostrat una vegada i una altra un vigor i crueltat en la persecució dels enemics de l'Imperi que hauria avergonyit fins i tot a alguns Moffs.

Una actitud que, afortunadament, estava sòlidament assentada en la competència, l'enginy i l'eficàcia. En la ment de l'Armand, res era més menyspreable que un ansiós agent d'Intel·ligència de qui poguessin burlar-se contrabandistes i Rebels.

L’envanit somriure es va esvair. Intel·ligent i eficaç, segur. Però anava a necessitar fins a la més petita de les seves habilitats si volia sortir-se d'aquesta.

La porta es va obrir.

-M'has cridat? -Va dir l’Ysanne greument des de la porta.

-Seu -va dir l’Armand en el mateix to, sentint una altra espurna d'orgull mentre li assenyalava una cadira. No cal dir el que podria haver implicat aquest reconeixement, amb el subjacent suggeriment o invitació de tractament preferencial, en el cas d'una altra persona. En aquesta sala, en aquest edifici, ella era un agent i ell era el seu director, i aquesta era la totalitat de la seva relació -. Tinc un important treball per a tu.

-Com d'important? -va preguntar ella mentre baixava amb gràcia sinuosa cap a la cadira.

-En el teu cas, podria llançar la teva carrera -va dir ell -. Encara que en el cas de molts altres, podria destruir-la.

Els ulls d'ella van titil·lar perceptiblement. Tenia l'ambició de la família Isard, la mateixa ambició que havia enaltit al mateix Armand.

-Conta’m més.

L’Armand va seleccionar una targeta de dades entre un munt que es trobava sobre el seu escriptori.

-Un datapack de vuit targetes ha estat portat a Darkknell -va dir ell, lliscant la targeta cap a ella, a través de l'escriptori -. Aquest datapack ha de ser recuperat peti qui peti.

-Punt d'origen?

-El sistema Despayre -va dir l’Armand, observant atentament la seva cara.

Un cop més, el breu centelleig als ulls de l’Ysanne li va mostrar que les sospites que mantenia des de feia temps eren correctes. Malgrat els procediments de seguretat més rigorosos, l’Ysanne se les havia arreglat d'alguna manera per saber sobre el projecte de l'Estrella de la Mort, fins i tot fins al punt de conèixer el lloc on estava sent construïda.

-Així doncs, comprens la serietat de la situació -va continuar -. En aquestes circumstàncies, difícilment puc declarar l'estat d'emergència a tot l'Imperi i bloquejar el sistema Darkknell amb un anell de Destructors Estel·lars.

-Certament, no per un projecte que ni tan sols existeix oficialment -va coincidir l’Ysanne, gairebé sense pensar-hi -. Suposo que això significa també que no vas a enviar una completa força d'Intel·ligència amb mi. -Les seves celles es van alçar lleugerament -. O hi ha alguna cosa més en tot això? És aquest robatori cosa personal?

L’Armand va fer una ganyota.

-Prou ​​personal -va admetre -. Al sospitós li va ser lliurada una acreditació de seguretat per un dels meus socis propers, un alt rang del nostre departament que es trobarà en seriosos problemes si no aconseguim recuperar el datapack abans que caigui en mans de l'Aliança Rebel. O abans que el recuperi algun altre membre d'Intel·ligència.

L’Ysanne va agafar la targeta de dades.

-Està aquí l'expedient del traïdor?

-Del sospitós de traïció, si -va dir l’Armand -. Juntament amb diversos possibles Rebels que podrien ser enviats per recollir-lo.

L’Ysanne va afirmar amb el cap.

-Així doncs, vols que recuperi el datapack, confirmi la identitat del traïdor i capturi l'agent rebel. És així?

L’Armand va reprimir un somriure. La famosa confiança de la família Isard...

-O, de tot això, tot el que puguis aconseguir en el temps que tindràs -va dir -. He ordenat el bloqueig dels ports espacials de Darkknell, però dubto que les autoritats locals siguin capaces de mantenir-lo així durant molt de temps. Recorda que recuperar el datapack és la part més important del treball.

-Llavors més val que comenci ja -va dir ella, fent lliscar la targeta de dades en una butxaca de la seva túnica -. Suposo que no hi ha cap problema en què m’emporti a un dels meus matons.

-Si ho necessites -va dir l’Armand -. Assegura't que sigui algú en qui confies, i no li informis del que realment estàs buscant.

-Per descomptat que no -va dir ella, aixecant-se -. Sol·licitareu una nau missatgera per a mi?

-Ja està preparada -li va dir l’Armand -. Adéu i bona sort.

Ella li va concedir un lànguid somriure.

-Els Isard construeixen la seva pròpia sort -li va recordar suaument -. Em mantindré en contacte.

Següent