El festeig de la princesa Leia (XV)

Anterior

15

Teneniel Djo estava observant com l'home d'un altre món capaç de llançar encanteris lluitava amb les seves lligadures. Li havia col·locat les mans sobre un bloc de fusta, i després se les havia lligat amb cuir de whuffa. Els dos estúpids arribats d'un altre món es debatien quan creien que no els mirava, i això la complaïa. El ben plantat no era més que un home comú, bonic però incapaç de llançar encanteris. Però el bruixot..., aquell sí que era una captura molt valuosa.

Els havia fet avançar a través dels turons sense preocupar-se gens ni mica que els seus captius poguessin tractar d'escapar. No havia lligat a la seva petita màquina, el seu androide. Oh, sí, Teneniel sabia què era un androide, encara que mai havia vist un de prop. Dels tres, era el que menys temia que pogués escapar. Igual que els seus altres presoners, l'androide no necessitava una vigilància molt atenta.

Teneniel es va dedicar a contemplar l'espessor que cobria els vessants dels turons que els envoltaven, detenint-se sovint per tornar el cap com si estigués intentant captar algun so que indiqués una persecució. Una cosa l’inquietava, una sensació pessigollejant en la seva coroneta, una estranya fredor amagada dins del seu estómac que l’esgarrapava lentament. Va murmurar l'encís de descobriment, i va sentir com les fosques s'agitaven en les planes i les muntanyes. Teneniel portava quatre anys vivint en aquell lloc desolat i salvatge sabent que es trobava massa a prop de la presó imperial, però mai havia sentit a un nombre tan gran de Germanes de la Nit removent-se a la vegada. Es va concentrar únicament en la més propera. Anava a necessitar tota la seva energia per impedir que la capturessin.

Va portar els seus captius fins a un bosquet d'arbres no gaire alts per poder vigilar els camins que s'estenien davant seu, i va enfilar-se a dalt d'una roca. Les muntanyes d'aquella zona eren pràcticament impossibles de travessar, i Teneniel no s'atrevia a portar els seus captius pels camins més difícils. La persona-màquina mai seria capaç d'anar per ells fossin quins fossin les circumstàncies en què es fes el viatge, i els homes necessitarien tenir les mans lliures. Teneniel va tornar a cantar l'encanteri de descobriment. Podia sentir la presència de les Germanes de la Nit en tres direccions: una estava a dos quilòmetres al sud, una altra a dos quilòmetres a l'oest, i la tercera a un quilòmetre davant d'ells anant cap a l'est. Si anaves cap al nord, no podies escalar les muntanyes si no sabessis els encanteris de levitació, i Teneniel dubtava que pogués persuadir els altres perquè permetessin que els fes levitar. Estava tan preocupada que va deixar escapar un gemec ofegat.

-Ens estan perseguint, oi? -Va preguntar el bruixot.

Teneniel va assentir, va estudiar el paisatge i es va netejar la suor del front.

- Allibera’m! -Li va pregar el bruixot amb veu urgent -. Sigui quin sigui el perill que s'acosta, jo puc ajudar-te.

Teneniel el va observar amb expressió dubitativa. Mai havia conegut a algú d'un altre món en qui pogués confiar, però si el bruixot ni tan sols sabia què estava perseguint-los, llavors potser tampoc sabés res sobre les Germanes de la Nit i els seus lacais de la presó imperial. O potser estava aliat amb les Germanes de la Nit i es limitava a fingir ignorància...

-Si t’allibero les mans, em promets que no t'escaparàs? -Va preguntar Teneniel.

L'esclau més ben plantat es va retorçar i va tornar el cap cap a ells per poder escoltar millor.

- Què faràs amb mi si em quedo al teu costat? -Va preguntar el bruixot al seu torn.

-Et portaré al meu clan -va dir Teneniel, i no mentia -. Totes les meves germanes podran veure que t'he capturat netament i segons les regles. Quant hagis quedat registrat com a propietat meva, viuràs a la meva cabana i em donaràs filles. Estàs d'acord en el que et proposo?

Teneniel va contenir l'alè. L'acord que li estava oferint no podia ser més avantatjós per a ell.

-No puc estar d'acord -va replicar el bruixot -. Tot just et conec.

- Què? -Va exclamar Teneniel -. És que sóc tan lletja que prefereixes ser capturat per les Germanes de la Nit? Prefereixes tenir descendència amb una d'elles i veure com les teves filles aprenen a dominar els seus encanteris?

-Jo... No sé què són les Germanes de la Nit -va dir el bruixot, però els seus ulls blaus estaven molt oberts a causa de la por, i la seva veu sonava tensa.

-Pots sentir la seva proximitat, no? -Va preguntar Teneniel -. És que no n'hi ha prou amb això? Seràs un reproductor molt valuós. Qui ha sentit parlar mai d'un home capaç de llançar encanteris? No permetré que caiguis a les seves mans... No permetré que cap de nosaltres caigui a les seves mans, entens? Abans us mataré, i després em mataré...

Teneniel va desenfundar un dels seus desintegradors.

La personeta mecànica va llançar un grall i la seva estructura metàl·lica es va agitar i va tremolar amb un lleu dringadissa. El seu únic ull blau va girar anant de Teneniel al bruixot.

- No! -Va dir el bruixot, i va moure el cap assenyalant als seus amics -. Les Germanes de la Nit no els volen a ells, oi? És a tu i a mi a qui volen... Les Germanes de la Nit se senten atretes cap a nosaltres. Deixa marxar als meus amics. Les Germanes de la Nit no els molestaran. Tu i jo podem escapar!

- Seràs el meu company? -Va preguntar Teneniel en to esperançat.

El bruixot es va llepar els llavis, i la va mirar. Els seus ulls van recórrer no només la seva cara, sinó també el seu cos, i Teneniel es va sobresaltar en comprendre que la considerava atractiva. Un vent càlid va agitar les branques sobre els seus caps, i les fulles van començar a xiuxiuejar.

-Potser -va dir el bruixot -, però no prendré aquesta decisió obligat. No he vingut en aquest planeta buscant una dona. No sóc de la teva propietat, i no permetré que matis a ningú..., inclosa tu mateixa.

L'espasa làser del bruixot es va desprendre del seu cinturó, es va activar a si mateixa i va girar per l'aire tallant els seus lligams, després d’allò va tornar a la seva mà.

-Bé, almenys havia de preguntar-t'ho, no? -Va dir Teneniel, i va desviar la mirada.

Portava tot el dia preguntant-se si era possible mantenir esclavitzat a un bruixot. La facilitat amb què acabava d'alliberar-se responia a aquesta pregunta, i el fet que pogués llançar encanteris sense pronunciar-los o usant gestos la va posar una mica nerviosa. Algunes germanes eren capaces de fer-ho amb encanteris senzills, però aquell bruixot podia enviar-ne també amb encanteris molt complicats. Teneniel no volia que percebés la por en la seva expressió..., o l'esperança.

-Bé, home d'un altre món, tenen nom els homes en el teu planeta?

-Sóc Luke Skywalker, un Cavaller Jedi. Aquests són els meus amics, Isolder i R2.

Teneniel va riure.

- Un Cavaller Jedi? Doncs com a guerrer no ets gran cosa, Luke Skywalker...

El bruixot va utilitzar l'espasa de llum per tallar els lligams de l'altre presoner.

-Luke Skywalker i jo atraurem a les Germanes de la Nit allunyant-les d'aquí -li va explicar Teneniel a Isolder i R2-. Tal com ha dit Luke Skywalker, potser no estiguin interessades en vosaltres. Si voleu trobar refugi, llavors heu d'anar a aquesta muntanya..., la que sembla una muralla. -Va assenyalar el seu cim, a quaranta quilòmetres de distància d'on es trobaven -. Quan hi arribeu allà trobareu a les meves germanes de clan.

No els va dir que si sobrevivien al viatge tornaria a convertir-los en els seus esclaus. Isolder no li interessava com a reproductor -no amb Luke Skywalker disponible -, però estava segura que podia vendre'l obtenint una petita fortuna a canvi.

Va llançar el seu desintegrador a Isolder, esperant que n'hi hauria prou per mantenir-lo amb vida fins el seu clan. Isolder ja havia agafat la seva motxilla amb les racions i la tenda.

-Vine amb mi, Luke Skywalker -va dir Teneniel tornant-se cap al bruixot.

-N'hi ha prou que em diguis Luke.

Teneniel va assentir i va arrencar a córrer pel bosc, avançant en direcció est a través d'un clar banyat pel sol en què creixien gruixudes plaques de liquen verd. El seu encanteri de descobriment encara estava tenint efecte, i podia sentir la presència de les Germanes de la Nit a un quilòmetre per davant d'ells. Teneniel va intentar donar forma als seus plans i escollir els encanteris de batalla que hauria de fer servir, però l'esforç de córrer i pensar al mateix temps semblava ser excessiu per a ella. Se sentia confusa i ni tan sols estava molt segura en quina direcció corria, i es preguntava si no es trobaria sota la influència d'un encanteri..., però el pensament es va esfumar de la seva ment abans que hagués pogut aferrar-se. Teneniel tenia el do de provocar la tempesta de la Força, i entre els arbres una tempesta semblant hauria de ser suficient per ocultar-los. Esperava enfrontar-se amb la Germana de la Nit en un xoc frontal i passar al costat d'ella sota l'aixopluc de la tempesta, i Teneniel estava convençuda que córrer cap a la Germana de la Nit era un pla tan agosarat com brillant. Així que el pla va haver quedat format en la seva ment, Teneniel va experimentar una gran sensació d'alleujament i va saber que havia pres la decisió correcta.

Luke corria molt de pressa, com si el fer-ho no li exigís cap esforç. Al principi Teneniel va pensar que havia de tenir una gran resistència física, però passats uns minuts va veure que no suava com una persona normal. Això significava que havia d'haver llançat un encanteri i que havia de tractar-se d'un encanteri del qual Teneniel no havia sentit parlar mai, i Teneniel es va inquietar en comprendre que Luke potser fos més poderós del que havia imaginat en un principi. L'havia capturat amb gran facilitat, cert, i després Luke havia avançat tot el dia tirant aparatosament dels seus lligams, però podria haver-se alliberat en qualsevol moment, i Teneniel podia captar la seva total absència de temor cap a ella. A més de tot això, Luke també coneixia encanteris secrets dels que cap de les germanes havia sentit parlar mai.

- Sempre feu servir paraules quan llanceu encanteris? -Va preguntar Luke en un to gairebé despreocupat mentre corria.

-O gestos. Algunes aprenen a llançar encanteris sense parlar, tal com fas tu.

Teneniel va panteixar intentant empassar aire. Luke va observar amb molta atenció a la jove mentre Teneniel suava escalant el turó, com si estigués intentant avaluar-la. Teneniel sabia que en aquells moments no oferia el seu millor aspecte. Quan estiguessin amb seu clan podria posar-se robes netes.

La Germana de la Nit no podia estar molt lluny, i Teneniel va començar a cantussejar amb els ulls mig tancats, preparant el seu encanteri mentre corrien cap al cim d'una petita lloma coberta d'arbres. Es va aturar al costat d’en Luke, i el vent va tremolar sobre el seu cap en sentir el seu poder. Va mirar per sobre del turó, cap a una petita vall ple d'arbres escorça de neu encara molt joves, i va distingir per entre l'espessor a la Germana de la Nit vestida amb una capa porpra, juntament amb vint homes de Zsinj que portaven l'armadura de camuflatge de les tropes d'assalt imperials.

Un soldat va cridar «Allà dalt!» I va alçar un rifle desintegrador. Teneniel va enfocar el seu encanteri. El vent màgic va sorgir immediatament del no-res, i es va estavellar contra el terra amb tanta força que les fulles i les branques mig podrides es van alçar en un remolí, encegant els seus enemics. Els arbres oscil·laven i cruixien sota l'embat del vendaval.

Luke s'hauria quedat a mirar, però Teneniel li va agafar de la mà i va arrencar a córrer a través de la tempesta amb el vent avançant darrere d'ells. Teneniel no podia veure a més d'un braç de distància. El vent va començar a afeblir-se una mica, i Teneniel va fer un nou esforç i va extreure energia de la terra. La tempesta es va tornar negra quan Teneniel es va veure obligada a arrencar la capa superficial del sòl, i el remolí va arrencar les fulles verdes dels arbres escorça de neu que s'alçaven al seu voltant.

El vent embrutat per la terra va ocultar el sol, i Teneniel va serpentejar per entre els arbres buscant un camí que els permetés allunyar-se esquivant la Germana de la Nit. Teneniel encara podia sentir la seva presència vint metres a la seva dreta, i just quan estava segura que havien aconseguit passar sense problemes, un feix d'energia blavosa va travessar la calitja i va colpejar a Teneniel al pit, ennuvolant la seva ment i aixecant-la pels aires.

La Germana de la Nit estava davant d'ells. Les flames brollaven de les puntes dels seus dits, i Teneniel va reconèixer a la vella harpia: era Ocheron, una dona que havia tingut un gran poder en el seu clan i que era molt hàbil en l'art dels enganys i il·lusions. I Teneniel, encara que massa tard, va comprendre que Ocheron havia aconseguit que es fiquessin en el seu parany.

Ocheron va riure, i el llampec blavós va sorgir dels rovells dels seus dits traçant un arc, i va deixar sense respiració a Teneniel absorbint el seu alè i emportant-se’l. Teneniel va cridar demanant ajuda. Les flames s'enfonsaven en la seva carn com urpes implacables. El món va girar veloçment al seu voltant, i el llampec blavós va lliscar sobre ella. Li va fregar un pit, i el pit va quedar tan fred com si l'hi haguessin tallat. Llengües de raigs van córrer sobre el seu braç esquerre, i el braç va semblar morir i marcir-se a l'instant com una liana de tola tallada. Un nou feix de raigs van espurnejar en la seva oïda i llavors el so es van esfumar, un altre arc va tocar el seu ull i la meitat del món es va tornar negre.

El raig absorbia la vida de cada membre que tocava i anava escurant parts del cos de Teneniel com si fos una espasa gegant. No podia lluitar contra ell, i no podia fugir. Se sentia tan impotent que no va poder ni cridar quan es va ensorrar.

El temps va semblar transcórrer més lentament mentre queia. Ocheron va deixar anar una rialleta burleta i el foc assassí va brollar dels seus dits. L'encanteri de Teneniel es va afeblir, i el vent va començar a calmar-se. El cel encara contenia una boirina fosca formada per terra negra i restes del bosc, però la tempesta ja estava deixant caure un diluvi de branquetes.

I de sobte hi va haver un centelleig blavós acompanyat per l'olor de l'ozó quan Luke va agafar la seva espasa de llum, la va activar i es va llançar a l'atac. La sorpresa va desorbitar els ulls d’Ocheron davant aquella inesperada ofensiva, i va intentar tornar la seva atenció cap a Luke..., massa tard. L'espasa de llum li va tallar el cap. Flames purpúries van brollar del seu coll com l'aigua que baixa retronant per la llera d'un rierol de muntanya, i Luke es va tapar la cara i va intentar protegir-se del frec del poder fosc que havia deixat en llibertat.

Quatre soldats van emergir de la boirina negra i van córrer cap a ells mentre disparaven els seus desintegradors. Luke va desviar els raigs amb la seva espasa de llum i va atacar, matant ràpidament als quatre homes.

Teneniel ja havia recuperat la veu, i va tractar d'entonar de nou el seu càntic. Luke la va agafar d'un braç i va tirar d'ella mentre el vent començava a bufar al seu voltant. Teneniel el va seguir trontollant a cegues, murmurant desesperadament el seu encanteri fins que van arribar al cim d'un altre turó i van sortir del remolí que els havia embolicat al bosc.

Teneniel va deixar de cantar, i Luke la mig va sostenir i mig va carregar amb ella a través d'un bosquet que cobria un vessant. Teneniel s'acordava d'una antiga caverna que hi havia per allà, i el va portar fins a ella.

Van entrar trontollant a la caverna i Teneniel es va tirar per terra i es va quedar immòbil, panteixant. Luke va examinar les seves ferides. El llampec blau havia deixat cremades bastant profundes. Les ferides estaven molt calentes i Teneniel va tossir. Una escumeta de sang va sorgir de la seva boca procedent d'una ferida en els seus pulmons, i la jove va començar a plorar, sabent que anava a morir.

Luke va tirar del cuir calcinat de la seva túnica fins que va aconseguir arrencar-lo, i després va lliscar els dits sobre la ferida del seu pit. La seva mà estava fresca i el contacte resultava tan agradable i reconfortant com el d'un bàlsam, i Teneniel es va sumir en un son profund i inquiet.

En el somni Teneniel era petita i la seva mare acabava de morir. Les germanes de clan de la Muntanya del Càntic havien col·locat el cadàver sobre una taula de pedra per vestir i cobrir el rostre de la seva mare amb un pigment color carn. Però Teneniel sabia que era morta, i no va poder suportar veure com les germanes creaven la il·lusió de la vida. Va fugir corrent per un tram de graons grisos, i va deixar enrere una estoreta teixida sobre la qual havia pintat en blanc i groc la imatge d'una germana de clan que sostenia una llança de guerra. A l'altre costat de l'estoreta s'estenia la sala de les guerreres, una estada a la que els que no posseïen la capacitat de llançar encanteris o eren merament aprenents com Teneniel no podien entrar mai, ni encara que la seva mare hagués estat líder de guerreres i fos quin fos el seu nivell de talent.

Teneniel va deixar que l'estoreta tornés a caure darrere d'ella, es va aturar i es va horroritzar davant l'enormitat d'aquella estada. El sostre semblava estendre’s perdent-se en l'infinit, i les parets més allunyades d'ella quedaven ocultes entre les ombres. La sala de guerra havia estat excavada a l'interior de la muntanya i ocupava una gran part d'ella, i fins i tot els ecos de la respiració entretallada de Teneniel quedaven ofegats i es perdien en la distància. A la paret de l'esquerra s'havia obert una finestra per a la vigilància. El buit era prou gran com per acollir a unes vint dones posades una al costat de l'altra, i tenia forma d'oval, com l'obertura d'una boca immensa. Una filera de llances i recolzada a l'ampit, i veure-la va fer que Teneniel es recordés de la dentadura plena de buits i irregularitats dels rancors.

Durant un moment que va semblar fer-se molt llarg, Teneniel va sentir el buit de la sala i el buit que hi havia dins del seu ésser. «Engolida, he estat engolida...» Teneniel va tancar els ulls i va intentar oblidar el cos encarcarat i purpuri de la seva mare, i els dits rígids que s'havien corbat fins a semblar urpes. Però l'horror del buit no podia ser mantingut a ratlla ni oblidat, i Teneniel va poder sentir el crit de terror d'una nena a la llunyania. Teneniel va arrencar a córrer, i allà on anava apartava d'una tirada les cortines que penjaven del sostre per revelar habitacions i noves sales. Les bruixes menjaven a les habitacions, reclinades sobre tous coixins de cuir. Les bruixes conversaven educadament en veu baixa i suau, reien i llançaven encanteris. I mentre corria d'un costat a un altre Teneniel seguia sentint el plor de la nena, però ningú semblava prestar atenció.

Quan va despertar havien passat diverses hores. Hi havia fosc, i Luke havia deixat una llumeta mecànica sobre una roca al costat de Teneniel. El Jedi li havia tret la túnica i l'havia tapat amb una manta treta de la seva motxilla. Teneniel ja no sentia cap dolor, només una gran sensació de calma que no s'assemblava a res que hagués experimentat fins aquell moment.

Es va tocar el pit i la cara. Les cicatrius estaven calentes, però Teneniel podia veure amb el seu ull i sentir amb la seva oïda. Va recórrer la caverna amb la mirada. Les seves parets estaven adornades amb tosques pintures de dones en diverses postures que havia estat traçades amb cercles i línies rectes: algunes recolzaven les mans al cap d'altres, una dona surava sobre una multitud, i una altra estava caminant per entre les flames. La caverna només tenia vint metres de longitud, i el terra de l'extrem estava cobert d'ossos humans. A sobre de la pila d'ossos humans hi havia un altre esquelet molt més gran, amb unes dents esgarrifoses i un húmer més llarg que un home. Era l'esquelet d'un rancor.

Però el Jedi se n'havia anat deixant la seva motxilla. Teneniel es va aixecar i va beure una mica d'aigua del seu odre. Tenia els peus freds, de manera que es va ficar alguns grapats de palla a les botes i després es va estirar per descansar una estona. Encara es sentia feble, i el cap li donava voltes per alguna cosa més que la mera fatiga. El Jedi havia curat les ferides sense cantar ni un sol encanteri. Entre les germanes que posseïen el do de la curació no hi havia cap capaç de fer alguna cosa semblant. Els encanteris curatius sempre eren els que resultaven més difícils d'aprendre i controlar, i eren cantats d'una manera tan aparatosa i melodramàtica que Teneniel solia pensar que les germanes els exageraven una mica més del que era realment necessari. Tot i així, totes estaven d'acord que els encanteris curatius havien de ser cantats en veu alta. Si el Jedi havia utilitzat aquests encanteris sense pronunciar ni una sola paraula, això volia dir que havia de ser realment molt poderós.

Quan acampava sota les estrelles Teneniel solia preguntar-se com havia de ser la vida en altres mons. Havia escoltat com les seves germanes parlaven dels soldats de la presó, que se sentien tan segurs de si mateixos gràcies a la seva armadura i les armes, però aquells febles homes de les tropes d'assalt no comprenien l'art de llançar encanteris, i havien caigut de genolls davant les malvades i traïdores Germanes de la Nit. I, no obstant, Teneniel havia somiat en més d'una ocasió que en un altre món hi havia homes com Luke...

Teneniel va ficar una mà sota la manta i es va tocar el pit sobre el qual Luke havia posat els dits. «Algun dia algú omplirà aquest buit que hi ha dins meu», va pensar.

Va sentir lleus sorolls davant de la caverna, i un instant després va veure entrar Luke seguit per Isolder i R2. Luke es va asseure al seu costat i li va acariciar la galta amb el palmell de la mà.

- Et trobes millor? -Li va preguntar.

Teneniel li va agafar la mà i va assentir, no sabent què dir. Va clavar la mirada en els seus ulls blau clar i va comprendre que l'havia perdut. Luke li havia salvat la vida, i ja no podia reclamar-lo com a propietat.

-Les Germanes de la Nit es van reunir allà on vàrem combatre, però després es van anar -va seguir dient Luke -. No estic segur de si s'han anat a buscar reforços o per algun altre motiu.

-Saben que som dos -va dir Teneniel -, i tu vas matar a Ocheron, una de les seves guerreres més poderoses. Potser temin que puguem derrotar-les.

- I què hi ha de les tropes d'assalt? -Va preguntar Isolder -. Han de tenir més de cent soldats amb elles.

Isolder era merament humà, i no podia comprendre.

-No compten -va dir Teneniel, i de sobte va pensar que aquells homes d'un altre món potser no comprenien la situació tan bé com ella havia cregut al principi, i va decidir donar-los una explicació -. Els soldats són molt fàcils de matar.

-Això no m'agrada gens -va dir Isolder -. No m'agrada la idea d'estar atrapat en aquesta cova.

-Les Germanes de la Nit no s'enfrontaran a nosaltres aquí -va dir Teneniel -. Aquest lloc ha estat santificat per la sang vessada en el passat.

Es va aixecar i va moure el cap, assenyalant els cranis humans escampats des del terra sota l'esquelet de rancor.

- Realment creus que es mantindran allunyades d'aquest lloc? -Va preguntar Isolder.

-Fins i tot els morts tenen algun poder -va dir Teneniel i va tornar a assenyalar els munts de cranis amb el cap -. Les Germanes de la Nit no faran res que pugui provocar la seva ira.

Luke va assentir. Almenys el Jedi ho comprenia.

- Què feien els teus avantpassades en aquest lloc? Com van arribar fins aquí?

Teneniel es va envoltar els braços amb les cames i el va mirar als ulls.

-Els antics van arribar fa molt de temps de les estrelles -va dir -. Eren guerrers, amos i senyors de màquines que van construir armes prohibides..., màquines de guerra que semblaven homes. Els antics se les venien a altres, i les venien molt barates. El teu poble els va expulsar del cel a causa dels seus crims, i els van enviar aquí. No els havien lliurat armes, i els guerrers no tenien metall ni desintegradors i es van convertir en presa fàcil dels rancors.

Teneniel va entretancar els ulls. Havia sentit explicar la història tantes vegades que podia imaginar amb tota claredat aquell passat llunyà, i podia veure com els presoners eren enviats a Dathomir. Eren persones dures i violentes que havien comès crims terribles contra la civilització, i que en conseqüència només mereixien una vida fora de la civilització. Molts dels presoners es consideraven per sobre de la llei, i es comportaven com si les seves armes no fossin més que joguines, i per això els savis d'aquells temps havien considerat just deixar-los abandonats en un món sense tecnologia.

-Van viure com bèsties durant moltes generacions, i van ser assetjats i perseguits fins que gairebé es van extingir, i així va seguir tot..., fins que la gent de les estrelles va expulsar Allya.

La mirada d’en Luke s'havia tornat distant, i absorta, com li passava a l'àvia Rell quan tenia visions.

-Allya era una Jedi renegada -va dir Luke amb ferma certesa, i es va inclinar cap endavant -. La Vella República no va voler executar-la, i els Jedi la van exiliar amb l'esperança que si se li donava una mica de temps acabaria renunciant al costat fosc.

-Allya va utilitzar els seus encanteris per domesticar els rancors salvatges i trobar menjar -va dir Teneniel -. Va ensenyar tota la seva saviesa a les seves filles, i els va ensenyar a capturar als seus companys tal com jo et vaig capturar. Mentre els rancors s'alimentaven amb els cossos d'altres exiliats, les filles d’Allya van anar prosperant de generació en generació i ensenyant els encanteris a les seves filles. Ens vàrem dividir en clans, i durant molt de temps els clans van buscar homes en amistosa competència i les dones obtenien companys robant-los d'aquesta manera. Ens governàvem a nosaltres mateixes, i castigàvem a qualsevol germana que fos sorpresa utilitzant els encanteris de la nit. En els temps de la meva àvia vam expulsar als rancors salvatges d'aquestes muntanyes, i la meva àvia va caçar als últims que quedaven. Teníem l'esperança que per fi hi hauria pau. Però les Germanes de la Nit que havien estat exiliades es van anar unint a poc a poc en els temps de la meva mare fins a formar un grup. Al principi no eren moltes, però...

-Algunes de vosaltres vàreu intentar enfrontar-vos a elles utilitzant les seves pròpies tàctiques -va suggerir Luke -, i les que ho van fer es van convertir en Germanes de la Nit.

Teneniel va alçar la mirada cap a Luke.

- És que això passa també en altres mons? Algunes de les germanes diuen que no és més que una malaltia, una malaltia que prenem i que ens converteix en Germanes de la Nit. Altres diuen que és una conseqüència d'utilitzar els encanteris, però no sé de quins encanteris parlen. Els nostres encanteris han estat posats a prova i utilitzats una vegada i una altra al llarg de generacions.

-No és cap dels vostres encanteris i són tots els vostres encanteris -va dir Luke -. Digues-me quina edat tenien les filles d’Allya quan va morir la seva mare.

-La major tenia setze estacions -va dir Teneniel.

Luke va moure el cap.

-Una nena..., massa jove per aprendre els camins de la Força. Escolta, Teneniel, el que us dóna poder no són els encanteris en si mateixos: el que feu és utilitzar la Força, una immensa energia que és creada per tots els éssers vius que hi ha al nostre voltant. Les filles d’Allya tenien una part molt gran de la Força dins d'elles, i això va permetre que arribessin a obtenir un cert control sobre ella. Però no són les paraules que pronuncieu les que us donen poder, i tampoc és cap encanteri el que us corromp, sinó la intenció amb què llanceu els encanteris i la naturalesa dels vostres desitjos. Si el vostre cor està corromput, llavors les vostres obres també ho estaran. Si haguessis escoltat al teu cor, ja sabries tot això... -Teneniel es va remoure nerviosament -. De fet, crec que ja ho saps -va seguir dient Luke -. Fa unes hores podries haver matat en aquesta Germana de la Nit i als soldats, però et vas limitar a tractar de cobrir la teva fugida i vas voler passar al costat d'ells sense ser detectada. La teva... generositat em va sorprendre.

-I tant. Si hagués matat les Germanes de la Nit, seria tan malvada com elles -va dir Teneniel amb despreocupació, intentant ocultar la seva por a acabar tornant-se com elles.

-Vas escoltar la Força i vas permetre que et guiés -va dir Luke -. Però en altres aspectes ets cruel. Intentar segrestar-me, i també volies segrestar Isolder. Realment creus que pots fer esclau teu a un home o colpejar-lo amb un diluvi de roques, i seguir albergant l'esperança que conservaràs la teva innocència malgrat tot això?

-Quan et vaig colpejar no estava intentant matar-te -va dir Teneniel -. Tan sols volia capturar-te! Ni tan sols t'hagués fet molt de mal!

-Però saps que prendre com a captiva a una altra persona no està bé, oi?

Teneniel el va mirar fixament i va tornar a remoure’s.

-Jo... Tenia l'esperança d'arribar a estimar-te. I si no us estimava, llavors podria haver-te venut a algú que et desitgés més que jo. Això no té res a veure amb el fet d’obligar-te a fer res dolent... Les filles d’Allya sempre han buscat els seus companys d'aquesta manera.

Luke va deixar escapar un llarg sospir, com si estigués començant a perdre la paciència amb ella.

- I totes les filles d’Allya fan això, o només algunes d'elles?

-Si una dona és prou rica, pot comprar l'home que li agradi -va respondre Teneniel -. Jo no sóc rica.

Isolder es va inclinar cap endavant.

- I què tenen a veure aquestes Germanes de la Nit amb els soldats? -Va preguntar.

-Fa vuit estacions un líder de les estrelles va enviar soldats per construir una nova presó. Una exiliada dels nostres clans, una Germana de la Nit anomenada Gethzeriò, va començar a treballar per als soldats ajudant-los a capturar els esclaus que fugien. Al principi els imperials es portaven molt bé amb ella i van prometre ensinistrar-la en les arts de la guerra assegurant-li que es cobriria de glòria en els combats, però no van trigar a anar veient com de poderosa que era i van començar a tenir por de Gethzeriò, i van decidir que no havia de sortir mai de Dathomir. Els imperials van volar les naus de la presó, de manera que van deixar abandonats als seus soldats al planeta. Es remoreja que Gethzeriò va matar als caps de la presó, i que els soldats li tenen tal terror que obeeixen fins al més petit dels seus capricis. Els ha promès la llibertat si l'ajuden a escapar de Dathomir i arribar a les estrelles, doncs ara que ha vist com de febles que són els imperials i fins a quin punt la temen, creu que algun dia governarà tots els mons. Però de moment Gethzeriò es conforma amb fer la guerra als clans, matar algunes de les nostres germanes i esclavitzar a altres. Moltes de les germanes de clan s'han unit a ella.

- I què fa amb els infortunats captius de la seva presó? -Va preguntar Luke.

-Els manté com a esclaus, amb l'esperança que algun dia podrà canviar-los per coses que li resultin útils -va respondre Teneniel.

Luke va entretancar els ulls.

-Gethzeriò sap molt bé el que es porta entre mans... Espera atreure a totes les teves germanes cap al costat fosc, i amb un exèrcit de germanes per recolzar-la podria arribar a convertir-se en un autèntic gran poder de la galàxia. -Va mirar Teneniel -. Quantes Germanes de la Nit hi ha en total?

-No més de cent -va respondre Teneniel.

Durant uns moments es va atrevir a albergar l'esperança que Luke sabés com acabar amb elles..., però la seva resposta va fer empal·lidir a Luke.

- I quantes dones capaces de llançar encanteris hi ha al teu clan?

Teneniel rares vegades visitava al seu clan, i ja feia tres mesos sense tornar a casa. En els últims temps Gethzeriò havia matat un gran nombre de les seves germanes i havia capturat a moltes, i Teneniel a penes s'atrevia a respondre, però potser el Jedi cregués que serien suficients.

-Vint o trenta.

Següent