La Guerra del Bacta (XXVIII)

Anterior

28

Iella es va portar els genolls al pit i els va abraçar. Llavors, va sospirar. Díric hagués trobat aquest lloc fascinant. La suau llum enfosquida de la lluna brillava verda per la claraboia de l'habitació. Aconseguia fer que l’habitació d'hostes semblés més càlida i més convidadora, tot i la manca d'amenitats.

D’amenitats humanes, es va corregir. Per als vràtix això hagués estat gairebé luxós.

Els vràtix que encara vivien en tribus recol·lectores estaven escampats per tota la faç de Thyferra, vivint en viles molt similars a on Iella i els rebels ashernians havien buscat refugi. Els mateixos edificis estaven fets d'una barreja de fang i saliva assecada a l’aire que els vràtix escampaven per sobre d’un entramat de branques i pals. Encara que no era tan fort o durable com el ferrocret, les torres i túnels de les llars podien igualment durar tant com cinc anys sense manteniment.

En el passat, abans que els vràtix es tornessin civilitzats, la dissolució dels seus estatges per part dels elements forçava la migració a una nova àrea, permetent acuradament que el seu territori previ es recuperés de l'ocupació. De la mateixa manera, en el passat, els mateixos vràtix havien proveït la saliva i fet la barreja per preparar el fang. Ara utilitzaven una branca domesticada d'una espècie similar, els knytix, per crear el fang per als paletes vràtix. Els knytix, que s'assemblaven als vràtix, encara que la seva forma era més petita, més robusta i menys elegant, eren mantinguts com a mascotes, com animals de treball, i segons va sentir Iella, en ocasions especials com a menjar. Quan va dir que mai podria menjar-se una mascota, un vràtix li va explicar que les mascotes eren ofertes com un regal en aquells als que la família volia honrar, era evident que el nivell del seu sacrifici mostrava el profund respecte cap a l’individu al que se li oferia. És clar que això feia que la pràctica fos més comprensible, però ella encara no podia imaginar menjar-se una criatura a la qual un jove vràtix una vegada va cridar Fluffy o el seu equivalent vràtix.

Encara que es podia veure que menjar knytixs era una pràctica primitiva d'una societat barbaresca, estava clar que els vràtix eren qualsevol cosa menys això. La vila vràtix consistia de diverses torres que arribaven fins a les altures mitjanes dels arbres gloan. Unes terrasses circulars concèntriques amb uns petits murs a la vora li donaven a cada torre l'aspecte d'una piràmide escalonada, encara que els fonaments arrodonits la feien més elegant. Uns enormes ponts en arc connectaven una torre amb una altra i quedaven gairebé completament amagats per l’espès fullatge del bosc.

L'art vràtix no es limitava a l'arquitectura. La claraboia verda havia estat fabricada per un artesà vràtix que va mastegar diversos fulls de la selva fins a convertir-les en una pasta, i llavors la va modelar en una pel·lícula tan prima que permetia el pas de la llum. Semblava extremadament delicat, però tenia la força suficient per protegir de la pluja i resistir altres condicions climàtiques.

Les tiges i venes de les fulles formaven una xarxa complexa i caòtica que semblava visualment atractiva, però Iella sabia que aquest no era el seu propòsit primari. A causa que ambdues, la llum i el so, demoraven algun temps a arribar a l'ull i l'orella respectivament, els vràtix consideraven que eren sentits secundaris i enganyosos. El que un veia o escoltava sempre era una cosa que havia passat en el passat, però el que un podia sentir amb el sentit del tacte, això era immediat i present en temps real.

Estenent la mà, va deixar que els seus dits acariciessin el costat intern de la claraboia circular. El seu toc suau li va transmetre una legió de textures diferents, algunes toves, algunes suaus, i d’altres aspres i anguloses. Va trobar que la progressió era comparable amb la de la música en una simfonia, excepte que en escollir la forma com fregava la superfície, ella podia determinar el que sentia i en quin ordre. Si estigués preocupada, el toc tou i suau em tranquil·litzaria, mentre que si estigués maníaca, els angulosos em previndrien.

De la mateixa manera, tota una varietat de textures havia estat modelada pel paleta que havia creat l'habitació que li van donar. Les parets tenien suaus ondulacions que creixien com les onades en un oceà. S'arremolinaven en espirals i s'obrien en suaus buits que animaven la plàcida tranquil·litat. La plataforma elevada sobre la qual dormia acabava en una copa com un cràter per sostenir-la, però els costats i parets properes eren suaus i gairebé relliscoses al tacte.

Prop de l'orifici de la porta, unes protuberàncies elevades advertien del perill potencial i la necessitat de tenir-hi cura.

-Han pensat en tot.

-Jo no diria tant -Una mà es va estendre i va aferrar l'ampit sota la porta, llavors els tendons i músculs es van tensar al braç unit a ella i Elscol va enfilar-se fins a tornar-se visible -. Els vràtix van tenir l'amabilitat de donar-nos alguns suports per enfilar-se, però de totes maneres preferiria una escala de corda.

Iella va riure i va ajudar a la dona més petita a pujar a l'habitació. Com que les potes posteriors dels vràtix eren tan poderoses, era senzill saltar fins a les portes de les habitacions ubicades a una bona alçada per sobre del sòl. Mai va sorgir la necessitat d'escales, així que l’arquitectura vràtix mai les incloïa. Normalment s'allotjava als visitants humans en les àrees públiques, però anunciar la presència dels agents de l’Ashern no era una bona idea, així que van ser ocultats en habitacions que resultaven difícils d'entrar i sortir per als humans.

- Sixtus no està amb tu?

-No. Està vagant per la selva -Elscol va arronsar les espatlles i va ajustar el blàster en el seu maluc dret -. Ja ho he conegut per anys, i hi ha moments en què simplement ha de distanciar-se una mica. Sospito que els IMP li van fer algunes coses desagradables a ell i a la seva gent quan el van entrenar en Operacions Especials i ocasionalment ha de lluitar contra això.

-Mai vam tenir a ningú exactament així en Seguretat de Corèllia, però comprenc la necessitat d'allunyar-se’n. Què està passant aquí? Un canvi de plans?

Elscol va moure el cap.

-No, ens anirem d'aquí després que es faci fosc, com estava planejat, i ens mudarem al proper refugi. Només veure'ns aquí sembla ser bo per a la moral vràtix. No tinc cap valoració precisa de com bons són els vràtix en combat, però són guerrers de cor.

-Vols dir d'arc pulmonar.

-No sona tan bé, oi?

Iella va agitar el cap.

-No, en realitat no -Elscol va somriure i es va asseure a la base del llit d’Iella -. Bé, no importa. Armats amb vibronavalles, piques d'energia, o blàsters, podem aconseguir suficients vràtix com per aclaparar als humans a Ciutat Xucphra. Alguns dels ashernians indiquen que els seus equips d'entrenament van créixer al nostre pas. Passem i aconsegueixen més voluntaris. Sixtus ha especificat uns estàndards d'entrenament, i sembla que tindrem la nostra força en un parell de mesos.

-Em sentiria millor sobre ells si alguna vegada poguéssim veure els seus guerrers en acció.

Elscol va assentir.

-D'acord. Encara que pel que ha dit Sixtus, pel fet que el bacta i la curació formen una gran part de la societat vràtix, que un guerrer vràtix li faci mal a algú és una decisió molt solemne. Els ashernians, com tu saps, s'esmolen les urpes dels avantbraços i es pinten de negre. El primer és per lluitar, però es pinten de negre per poder romandre en les ombres, amagats per protegir els altres vràtix del que poden i faran per aconseguir la llibertat.

-Bé, la seva reticència a la violència explica per què no simplement es van aixecar en armes i van exterminar a tots els humans del planeta –Iella va sospirar -. És una llàstima que hagin de recórrer a la guerra per guanyar la llibertat que mai haurien d'haver perdut en primer lloc. Espero que puguin romandre lliures el temps suficient perquè l’Ashern estigui llest per lluitar. Quant de temps suposes que tenim fins que Isard ens ataqui?

-Bona pregunta. En el seu lloc, jo ho hagués fet en un batec del cor abans que avergonyíssim al general Dlàrit, però ella està intentant mantenir feliç al populatxo. Si la gent de Xucphra veu armadures blanques en quantitat en el seu món, van a adonar-se que ella ja no els és útil, i sospito que poden causar-li una bona quantitat de problemes -va dir Elscol inclinant-se cap enrere i recolzant-se contra la paret.

-Per descomptat, Isard té més problemes que només nosaltres. Això és el que et vaig venir a explicar. Hi ha notícies del front.

- Sí?

-Sí. I a més bones notícies.

Iella va baixar a terra de la cambra circular i es va asseure amb les cames creuades. Girant el seu cinturó de blàster per estar més còmoda, li va somriure a Elscol.

- Què has escoltat?

-El Corruptor ja no existeix.

Iella va quedar bocabadada.

- Què? Com?

-Isard va intentar tendir una emboscada a Wedge i als altres. Aparentment, Wedge els estava esperant amb una sorpresa. Una dieta sostinguda de torpedes de protons va derrocar al Corruptor. No hi ha notícies de pèrdues en l'esquadró... almenys cap fiable. La informació va venir d'una intercepció de les notícies corporatives de Xucphra, així que tot va anar tort pels IMP.

-De tota manera, si diuen que el Corruptor va ser destruït, això significa que la seva pèrdua va ser el menor dels problemes que té Isard -Iella va ajuntar les mans -. Potser aquesta missió no serà suïcida.

El rostre d’Elscol es va tancar.

-Estem molt lluny de sortir d'aquesta, Iella, però que et disparin no farà que tu i el teu marit es tornin a unir.

- Què? -Iella va intentar ocultar la seva sorpresa pel comentari d’Elscol perquè quan va sentir les paraules sabia que una part d'ella estava considerant la missió exactament des d'aquest angle -. Jo mai...

Elscol es va inclinar cap endavant i va recolzar els colzes als genolls.

-Ei, semblo una secretària de Xucphra que va a creure’s qualsevol cosa que diguis? No. Ja he estat on tu ets. Els IMP van matar el meu marit a Cilpar, i una part de mi volia morir allà amb ell. Vaig perseguir als IMP per venjança, però sempre tenia al fons de la ment la sensació que quan morís tornaríem a estar junts. Wedge va notar això en mi i va veure com creixia en mi l'impuls a l'autodestrucció. Quan em va fer fora de l’Esquadró Murri, bé, això em va despertar, i vaig començar a notar moltes coses.

Iella va aixecar el cap.

- Estàs dient que no hi ha vida després de la mort?

-Estic dient que no importa -Elscol va estendre ambdues mans, amb els palmells apuntant cap al sostre -. D'una banda, si no hi ha una vida després de la mort, seràs recordada per les coses que vas fer quan estaves viva. D'altra banda, si hi ha una vida després de la mort, podràs compartir tot el que vas fer amb aquells que van morir abans que tu. De qualsevol manera, viure tant com sigui possible i fer el millor que puguis és el millor que es pot fer. Vaig decidir que no volia que em coneguessin aquí ni després de la mort per haver-me rendit. No crec que tu tampoc no ho vulguis.

Iella va arrufar les celles.

-Tens raó, però de vegades el dolor... –Va pressionar les mans contra l'estèrnum -. De vegades el dolor és massa per viure.

-Això no té sentit -Els ulls foscos d’Elscol es van esmolar -. El dolor és l'única forma en la qual sabem que estem vives.

- Què?

-Si se suposa que la vida després de la mort és especial, meravellosa i feliç, i no hi ha moltes teologies que suggereixin el contrari, llavors es dedueix que el dolor és l'única forma en la que saps que estàs viva. No deixar que t'afecti el dolor, no rendir-te a ell, aquesta és la forma de continuar vivint -Elscol va ajuntar les mans, llavors va baixar la mirada a terra -. A mi també, em fa mal encara, en certes èpoques de l'any, però no deixo que em superi.

-Jo tampoc he deixat que em superi.

-No, no ho has fet. Ets forta, Iella, molt forta -Elscol li va oferir un mig somriure -. És només que mentre les coses es posin pitjors, en els moments quan s’alleuja la tensió, començaràs a sentir el dolor. Combat-lo.

Iella va assentir lentament. El que havia dit Elscol li va semblar perfectament lògic. Mentre estava involucrada en una operació, les tensions de l'operació empenyien al fons tot el altres. Quan la tensió s’afluixava, intentava recobrar la sensació de benestar, i invariablement es remuntava al temps que va passar amb Díric. L'alegria es convertia en malenconia, i llavors es congelava en pena i dolor. Arribaria a un punt en què rendir-se al dolor seria molt més simple que lluitar contra els IMP i tota la resta.

Va comprendre que no s’havia enfrontat abans amb aquest problema pel fet que Díric havia estat capturat pels IMP i sempre quedava una oportunitat que l'alliberessin i poguessin continuar amb la seva vida junts. L'esperança l'havia escudat contra la desesperació i el dolor de la seva pèrdua.

Ara les circumstàncies són diferents, però jo també sóc una persona diferent de la que era. Sobreviuré i lluitaré contra el dolor.

Va aixecar la mirada i estava a punt de dir-li això a Elscol, quan un udol penetrant va omplir l'aire i va fer tremolar l'habitació de la torre. No es podia confondre amb cap altra cosa: s'acostaven caces TIE. Es va capbussar cap al forat de la porta i jaient allà bocaterrosa mirar cap a la vila vràtix. Les altres torres marrons grisenques eren gairebé invisibles en l'espès fullatge de la selva fins que els trets làser les il·luminaven i començaven a incendiar els arbres.

Els trets xiuxiuaven per l'aire, causant una pluja de branques i fulles en flames que queien sobre els edificis i el sòl del bosc.

Elscol es va amagar al costat d'ella amb el blàster a la mà quan els TIEs van fer una altra passada.

Els arbres es partien com si haguessin estat colpejats per un llamp. Els seus troncs explotaven, ruixant la selva d'estelles de fusta enceses. Els vràtix i knytix quedaven empalats al sòl o s'allunyaven coixejant amb sang negra rajant de les ferides. En altres punts, queien grans trossos d'arbres, aixafant vràtix i polvoritzant les parets de les cases.

- Monstre Sith! -Va dir Elscol fent rebotar el puny contra el terra -. No tenim res que pugui detenir-los. Estan aniquilant als vràtix només per diversió.

-No és divertit per als vràtix.

Iella va veure que els vràtix començaven a fugir. Tot l'espectacle va prendre un aire irreal. Una part venia dels vràtix saltant per escapar a les branques dels arbres que circumdaven la vila. Si Iella s'hagués permès oblidar quan sofisticats podien ser els vràtix i veure'ls només com a insectes, llavors estava mirant a tot un eixam d'insectes golafres corelliana menjant-se una part del bosc. Es movien en massa, fugint a salts quan els trets plovien sobre ells, fent-los explotar i llançant parts dels seus cossos en totes direccions.

L'element més surrealista de tota l'escena era la manca de crits de les víctimes. Els vràtix no vocalitzaven cap so mentre fugien. S'aferraven entre si i romanien junts, clarament refugiant-se en el sentit en què més confiaven. Però això és el que els està matant. Així agrupats queden terriblement vulnerables als vols rasants.

-Elscol, hem de fer alguna cosa.

- Què? Aquests blàsters no abatran un caça, encara que sigui un sense escuts -va dir Elscol tossint quan la brisa va enviar el fum cap a elles -. L'únic que podem fer és intentar sortir d'aquí.

-D'acord -Iella va tornar a mirar cap a fora, preparada per apartar-se del foc aeri, però quan els ecos de l'udol de l'últim TIE es van esvair, cap altre es va aixecar per prendre el seu lloc. En el seu lloc el gemec del foc blàster va començar a l'extrem nord de la vila. Va mirar en aquesta direcció i va veure unes figures de blanc avançant cap a la vila ardent -. Soldats d’assalt.

Elscol va riure i va verificar el paquet d'energia de la seva pistola.

-No ho crec. Mira les armadures i com les usen. La majoria són massa petites per ells. Són tropes de la Defensa Civil disfressats per a aquesta operació.

- Com pots estar segura?

- Creus que els veritables soldats d'assalt atacarien a la jungla vestits de blanc?

Iella va titubejar.

-Però a Endor, allà al bosc, els informes que vaig llegir...

-Confia en mi, Iella, han après d'aquell error. Rebre una pallissa per part d'un Wookiee i un munt d’ewoks els va convèncer que havien d’instituir algunes reformes -Elscol va enfilar-se al forat de la porta i va saltar fora -. Anem.

Iella la va seguir, aconseguint fer la caiguda de tres metres sense fer-se mal. Corrent cap endavant, va arribar a Elscol al costat de la paret que vorejava el sostre en què es trobaven. Mentre Elscol balancejava les cames per sobre de la vora de la paret, Iella va aixecar la seva pistola blàster i va apuntar cap a un dels soldats que avançaven.

Elscol li va donar un suau copet a la cuixa.

-Guarda-ho, mai encertaràs des d'aquí. És massa lluny.

Iella va abaixar la mirada i va tancar un ull severament.

-Potser massa lluny per a tu.

Va aixecar el cap i va posar un grup de tres soldats a la mira. Va centrar l'arma en el del mig, va disparar, i llavors va llançar un altre tir ràpid cap als altres dos. El primer tir va encertar al blanc en el costat dret del pit, va rebotar en l'armadura i li va incinerar la gola. El segon tir va penetrar pel visor esquerre del casc del segon soldat, fent-lo girar en una virolla abans de caure.

L'últim tir va errar el seu blanc, passant un parell de centímetres per sobre del cap del soldat, però només perquè el cos del primer soldat li havia fet perdre l'equilibri i estava caient-se.

Elscol la va mirar amb els ulls ben oberts de sorpresa.

- Un tret al cap en aquesta distància?

Iella va arronsar les espatlles i va tocar la mira posterior.

-La mira està alta -Es va asseure a la vora de la paret, llavors va saltar cap al següent nivell avall i va romandre amagada al peu de la paret. Elscol va aterrar al costat d'ella. Uns pocs raigs de blàster vermells van tenyir de sang el fum en la seva direcció, però cap ni tan sols es va acostar a colpejar-les. - Ni tan sols saben on som o d'on van venir aquests trets.

-I pel fet que no són vràtix, els costarà molt saltar fins aquí per trobar-nos -va dir somrient Elscol i va avançar silenciosament fins a la vora de la paret de la terrassa -. Puc donar-los des d'aquí.

Iella va avançar amb cura, ajupint-se quan un vràtix que fugia va saltar per sobre. A la vora de la terrassa, va veure als soldats entrant a la vila, disparant cap a les portes en el nivell del terra. De vegades una llum escarlata marcava la silueta d'una forma vràtix. Més sovint semblava com si el foc blàster fes començar a cremar les habitacions més baixes de les torres. No estan fent una recerca, aquesta missió és només per a destruir aquest lloc.

Enfurismada més enllà del punt de preocupar-se per qualsevol cosa, Iella es va aixecar de la seva posició ajupida i va començar a disparar als seus blancs. Elscol es va aixecar al seu costat, escampant un patró de foc que va fer que els soldats busquessin refugi. Iella la va mirar, i ambdues sabien que uns soldats experimentats, veritables soldats d'assalt, mai haguessin fugit del foc d'una pistola blàster. Alguns dels soldats havien caigut i van romandre quiets, i alguns més s’agitaven de dolor a terra. Iella volia sentir compassió per ells, però els seus crits d'ajuda eren els seus majors aliats. Si els ferits infecten a la resta amb el desig d'evitar la mort, es desmoralitzaran i fugiran. Al mateix temps va reconèixer que la fugida dels soldats era la seva única possibilitat de supervivència.

Iella es va ajupir mentre uns trets dispersos responien en la seva direcció. Va ficar un paquet d’energia fresc en la seva pistola blàster i va estrènyer l'esquena contra la paret. Encara que la paret mateixa era suau, Iella estava lluny de sentir-la plàcida en aquest moment.

-Bé, hem desviat la seva atenció perquè els vràtix puguin fugir.

Elscol es va parapetar darrere de la vora de la paret.

- Te n'adones que només és qüestió de temps abans que facin tornar a un dels caces, no?

Iella va lliscar una mica més seguint la paret, llavors va assentir.

-Llavors suposo que hem d’acabar ràpid.

Elscol va arquejar una cella.

-El teu suggeriment per Dlàrit em va fer pensar que podries no tenir l'estómac per a aquesta classe de lluita. M'alegra haver-me equivocat Iella es va elevar i va disparar dos trets més abans que els soldats giressin la seva punteria per tornar a disparar-li. Es va tornar a ajupir, sense estar segura de si li havia encertat en alguna cosa i pertorbada pel que va veure.

-Males notícies. Van fer que una esquadra es mogui per flanquejar-nos.

La dona més petita va arronsar les espatlles com si Iella només hagués informat que començava a caure una lleugera pluja. Elscol va verificar el seu paquet d'energia i va somriure en el gairebé complet silenci que regnava a la vila.

-Podem rendir-nos, o podem travessar-los lluitant.

-No veig que la rendició sigui una opció.

-Jo tampoc -va dir Elscol recollint un rínxol de cabells castanys darrere de la seva orella esquerra -. Al compte de tres passem per sobre de la paret a l'última terrassa. Avancem, efectuem alguns trets i tornem a saltar sobre ells.

- Un atac frontal? -Iella va agitar el cap -. Puc estar morta i no saber-ho, però no estic boja.

-Estan espantats. Correm cap a la seva línia de cobertura, i llavors comencem a matar-los de prop. Seguretat de Corèllia deuria d’haver-te entrenat per a aquest tipus de lluita i jo també m'he acostumat a ella.

Iella va pensar per un moment. Des de la base de la paret fins als arbres i runes que els soldats estaven utilitzant havia només cinc metres. Si disparaven com boges per fer-los mantenir els caps abaixats, podria funcionar.

-Estic d'acord.

-Fem-ho -Elscol es va elevar posant-se en gatzoneta -. ¡Un, dos, tres!

Amb la mà esquerra sobre de la paret de la terrassa, Iella es va elevar i va saltar, llavors va caure els vuit peus fins a la pròxima terrassa. Va colpejar el sòl, va girar, i va córrer fins a la vora següent.

Va botar al mateix temps que Elscol i va aterrar fermament. Es va apartar de la paret amb la mà dreta, llavors va fer girar el blàster per escampar trets cap als soldats parapetats a vint metres de distància. Els seus trets deixats anar ràpidament no van encertar a cap d'ells, però es van llançar a terra com si ella fos un Destructor Estel·lar que començava un bombardeig planetari.

Mentre corria, fent ziga-zagues a dreta i esquerra, va esperar que es presentés un blanc al que pogués llançar-li un tret clar al cap o l'estómac. Seria millor a l'estómac. Cridarà. Va esperar els seus crits, va esperar sentir que els soldats als que s'estava aproximant comencessin a cridar de terror. Ella mateixa va començar a cridar, esperant inspirar pànic en els seus adversaris.

De sobte un dels soldats es va posar dret. Va fer girar la pistola, però ell va anivellar la seva carrabina blàster cap a ella i va disparar una andanada abans que ella pogués disparar-li. Va veure un trio de dards d'energia escarlata xiuxiuejant cap a ella i va considerar que havia estat gairebé un miracle que haguessin errat. Llavors va sentir l'estirada en la cuixa esquerra. El seu món va donar voltes, i la seva barbeta es va enterrar en el fang humit a la base d'un arbre gloan. Va esbufegar per aclarir la pols del nas i es va preguntar què havia passat, llavors la va colpejar la primera onada de dolor.

Iella va girar sobre la seva esquena i va baixar la mirada cap a la seva cuixa esquerra. Una crosta de pell ennegrida envoltava un forat del qual rajava sang. Prement les dents per reprimir un crit, es va descordar el cinturó del blàster i se’l va treure. Va pressionar la pistolera contra la ferida, llavors va cargolar el cinturó al voltant de la cama i el va tornar a cordar. El fet d’ajustar-lo, gairebé va fer que es desmaiés, però va lluitar contra la foscor que envoltava les vores de la seva visió.

No va creure que hagués perdut el sentit, però quan el món es va tornar a il·luminar es va trobar mirant cap amunt a un soldat parat damunt d'ella. Estava dient alguna cosa, però no podia enfocar-se en les seves paraules. Tot el que podia notar era que l'armadura semblava exageradament gran per a ell, el pectoral li cobria la meitat de l'estómac i el casc estava recolzat fermament sobre el coll de l'armadura.

El soldat va fer un gest amb la carrabina blàster, però Iella encara no va poder comprendre-ho. El va intentar, però un estrany brunzit eclipsava les seves paraules. Una ombra angular va caure darrere d'ell.

Iella va sentir un horrible espetec i cruixit mentre el soldat va començar a plegar cap a terra. Es va girar quan les seves cames es van posar flàccides, permetent que Iella veiés les ferides paral·leles dentades que marcaven l'esquena de la seva armadura.

Aturat darrere d'ell, amb les urpes regalimant sang, un guerrer vràtix negre es va endur els braços al tòrax. El seu cap es va moure un cop de dalt a baix, llavors les seves poderoses cames es van redreçar, propulsat cap amunt fora de la seva vista. Si no fos pel cos del soldat destrossat als seus peus, no tindria cap prova de la seva intervenció.

Va quedar bocabadada quan va mirar el cos del soldat. Aquestes urpes van travessar l'armadura amb la facilitat amb què un wampa talla a trossos un tauntaun. No hi ha manera que tot el bacta en aquest món pugui tancar aquestes ferides. Es va recolzar contra el tronc de l'arbre gloan, trobant una mica reconfortant la rugositat de la seva escorça. Va sentir crits que sonaven distants, més brunzits, i altres sons més marcats que mai va voler identificar.

- Iella!

Va alçar la mirada.

- Sixtus! Has trobat a Elscol?

El gran home va assentir, llavors es va inclinar i la va recollir als seus braços.

-Es va torçar el turmell i va quedar immobilitzada. Com estàs tu?

-Ferida, però viuré.

-Molt bé. Et trauré d'aquí.

Iella va intentar assenyalar enrere cap als soldats.

-Però estan allà fora. Un altre grup, ens està flanquejant.

Sixtus va agitar el cap.

-Els Urpes-negres s’encarregaran de tots. No compensa pels vràtix que van morir aquí, però hauria de començar a espantar als xucphrans -Els seus ulls es van estrènyer -. Els costarà dormir quan trobin a la seva gent morta.

Iella va fer una ganyota contra el dolor.

-Espera.

-No, l’Ashern té un campament base amb alguns tancs de bacta improvisats.

-No, això no -va agitar el cap per aclarir-lo -. Mira, no deixin els cossos aquí. Porteu-los lluny, molt lluny. Feu que els soldats desapareguin. No saber-ho serà pitjor que saber-ho. Emporteu-vos també els nostres cossos, amaguin-los. No deixeu que Isard sàpiga quant ens ha ferit.

Sixtus va somriure.

-Que estrany.

- Què?

-Veig que els teus llavis es mouen, però sento la classe de coses que diria Elscol -Va passar per sobre d'una gruixuda branca de gloan i va continuar avançant per un estret sender de la jungla -. No hauria cregut que fossis capaç de pensar aquest tipus de coses.

-Una cosa que saps, Sixtus, és que molts morts no signifiquen una victòria, només significa que van morir moltes persones -Iella va girar el cap enrere, cap a la vila -. Molta gent va morir aquí, però no saber la veritable història li donarà als nostres enemics alguna cosa en què pensar. Si decideixen que no volen lluitar a causa d'això, hem guanyat.

Següent